Home de Vitruvi (Relats Conjunts)

Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts.


El dia havia començat lleig a Tòquio i, per la tarda, seguia lleig. Plovia a estones però sense acabar de descarregar la tempesta que els núvols tan densos semblaven predir. L’altíssima humitat provocava una desagradable i enganxosa sensació.

L’agent Hasegawa anava a sortir al carrer i es preguntava si la jaqueta blava seria suficient per la temperatura fresqueta que feia o si la gavardina seria massa gruixuda amb aquella xafogor ambiental. Es va decidir, no massa convençuda, per la gavardina.

Eren les cinc de la tarda, de la que es suposava que era la seva tarda lliure, però acabava de rebre una trucada de la central. Tan sols li havien dit que es tractava d’un home trobat mort al seu apartament i li havien donat l’adreça. Volien la seva opinió. Malgrat que hauria de caminar una mica, tampoc era excessivament lluny, així que preferia anar-hi a peu en lloc d’agafar el Metro. No podia suportar les empentes que allí es repartien. Manami Hasegawa era una persona tímida, introvertida, una mica asocial.

Quan duia cinc minuts caminant, li va passar per davant un home vestit de forma estrafolària, pantalons blancs cenyits, com de muntar, botes altes, jaqueta vermella i un barret groc. A la mà esquerra duia un bastó i a la dreta un sac... un sac que es movia! Què caram duia aquell tipus allí dins? De cop, es va esgarrifar. De dins el sac es sentien gemecs!! Semblava el plor d’una o més criatures... Sense pensar-ho un moment, l’agent Hasegawa va treure la seva arma reglamentària i li va engegar dos trets, un al peu i l’altre a la mà. Mentre l’home xisclava saltant sobre el peu sa, el sac va caure a terra, es va obrir i van sortir esperitats cinc o sis gats... Potser ho va somiar però juraria que, en fugir, li van deixar anar un “Moltes gràcies, maca!”

Empipada per l’incident, va trucar una ambulància que es va presentar en menys de tres minuts. Amb l’Ipad va fer un ràpid informe preliminar dels fets en dues línies i mitja i va continuar cap el lloc on anava. Fet i fet, no havia perdut ni un quart d’hora.

Mentre caminava, tot lamentant no haver agafat la jaqueta fina perquè la humitat ja la feia suar, reflexionava sobre aquells estranys fets acabats de viure.

En arribar a l’apartament on s’havia produït el crim, es trobà amb que ja s’havia autoritzat l’aixecament del cadàver i, justament quan ella creuava la porta del carrer, uns infermers s’enduien el cos a una ambulància que era aparcada fora...

Va passar el petit rebedor i va entrar a una gran sala on la va rebre un membre de la Policia Científica que es va presentar només amb el cognom, Koizumi, i que la Manami era incapaç de saber si era un home o una dona, si tenia trenta anys o cinquanta.

L’habitació tenia pocs mobles i eren arrambats a la paret. Koizumi li va explicar que havien trobat l’home mort al mig de la sala. Va ser llavors quan ella es va fixar en la silueta de guix dibuixada a terra, just on es suposava que havia estat el cadàver.


Com si d’una broma de mal gust es tractés, la Manami va veure com la forma marcava clarament algú amb quatre braços i quatre cames. Després d’haver vist un boig amb un sac ple de gats, de poder jurar que els gats en qüestió li havien parlat, d’estar conversant amb algú que no podia saber si era un home o una dona, això ja era la gota que feia vessar el vas. Va preguntar com si res:

- Així, el cadàver tenia quatre braços i quatre cames?
- Bé, aquest és el problema –va respondre Koizumi que, en aquells moments, semblava més un home.
- Sí, ja m’ho sembla que és un problema... I doncs?
- Resulta que l’encarregat de fer el dibuix, l’agent Muramaki, diu que, a mig fer-lo, el cos s’ha mogut... ha obert tant braços com cames, així que ha resseguit la nova posició del difunt sense esborrar la primera, per si ens podia ajudar tenir constància del fet.
- Disculpi Koizumi, però que m’està dient? Constància del fet del moviment d’un cadàver?...
- Això és el que ha dit Muramaki -va respondre l’altre deixant anar una rialleta d’allò més femenina.

Manami Hasegawa es pessigava el braç esquerra amb la mà dreta preguntant-se si tot allò que estava vivint era real o estava perdent el seny. Tornar-se boja era una por que tenia des de joveneta. Va respirar fons i, quan anava a fer unes preguntes, es varen sentir uns crits i unes corredisses. Una infermera havia pujat els graons corrent i, gairebé sense alè, cridava “es mou, no és mort!”

Amb poques paraules va explicar que, tan bon punt l’havien posat a la llitera de l’ambulància, havia mogut braços i cames i que, tot i no donar més cap senyal de vida, un ultra modern mètode d’escàner cerebral havia demostrat que encara hi havia activitat neuronal i...

L’agent Hasegawa va desconnectar mentalment d’aquelles explicacions mèdiques que no acabava d’entendre. Tot es resumia en que no hi havia cadàver. Sortosament l’avançadíssima tecnologia japonesa havia evitat que fessin l’autòpsia a un home viu. Va donar mitja volta. Necessitava vacances. Estava cansada, estressada... a més, al dia següent hauria de donar explicacions sobre moltes coses. Ara començava a agafar consciència que havia tirotejat un home. No li havia fet res greu, però... Demà, demà tot s’arreglarà.

Arribant a casa seva va somriure... Da Vinci... la silueta d’aquell pobre home que anaven a donar per mort semblava l’home de Vitruvi de Da Vinci. Es va estirar al llit i es va adormir a l’instant. Va somiar que anava a Itàlia i que coneixia Da Vinci en persona.