diumenge, 4 d’octubre de 2009

Avui l'aire fa olor al poble de l'avi...


Avui l’aire fa olor al poble de l’avi. És estrany, doncs sóc a una ciutat i a més de dos-cents quilòmetres al sud, però és exactament la mateixa aroma...

He respirat fons i m’he omplert d’oxigen i de records...

No el vaig pas conèixer al meu avi Lluís, ja que va morir molt abans que el meu pare es casés, però sé que era el seu poble, que havia nascut allí, en aquella casa, igual que el seu pare i el seu avi, i així moltes generacions enrere.


Hi anàvem els estius i, quan arribàvem, la tieta Maria, que tenia les claus, ens havia omplert la cuina: Sobre el marbre, paquets de pasta, llaunes de conserves, pots de llegums, oli, sal, sucre, mistos, espelmes i detergents ens donaven la benvinguda.

Arribar i trobar aquella parada -que ja esperàvem- era com viure un dia Reis al juliol o l’agost. I total era menjar!

La casa era molt vella, hi havia goteres i, quan plovia, ens quedàvem sense llum -d’això venia que la tieta posés espelmes entre les provisions-. Però quan ets petit no veus els inconvenients. Veus una casa molt gran, amb golfes i tot!!

He seguit respirant i, tancant els ulls, he vist la tieta Lourdes, sempre acollidora, amb una gran safata de pa amb tomàquet i embotits dels bons. Tomàquets de l’hort i pa de cal Tutó: Quedeu-vos a sopar!

M’han vingut a la memòria les campanes de l’església vella i la sirena de la fàbrica. Homes i dones, amb uniformes blau marí, en el canvi de torn.

I el tiet Ramon, el més vellet, que cada diumenge ens convidava a un gelat ametllat a la sortida de missa. I el tiet Manel, treballant a l’hort i omplint un gran cabàs de patates.

Els amics de cal Janet i cal Roc. Pintar la xarranca a terra, amagar-nos al voltant de la rectoria, explicar històries de por al vespre... Era igual no tenir tele!

Han tornat els berenars a la Font: Llonguet amb formatge o pernil, o coca de forner amb sucre... I la por que em feia passar les passeres damunt la riera.

La llet de vaca, que no ens agradava. La calor al migdia i la manteta al vespre. Quina sort poder dormir ben tapadets a l’estiu!!

Obro els ulls... Fa tant que no hi vaig! Els cosins del pare, als que nosaltres dèiem tiets, ja no hi són. Els joves van marxar a treballar a altres llocs. Quasi em fa pena recordar-ho, pensar que aquella realitat ja no existeix.

Però, per què?... Si cada cosa té el seu moment, i jo ho he viscut, he d’estar contenta. Tinc uns bons records, moments feliços i són meus, els he viscut jo... Somrient, torno a respirar fons aquest aire d’avui amb olor al poble de l’avi i, amb una gran sensació de pau, em submergeixo de nou en bonics pensaments.

53 comentaris:

  1. Traducción al castellano:

    "HOY EL AIRE TRAE EL AROMA DEL PUEBLO DEL ABUELO"


    Hoy el aire trae el aroma del pueblo del abuelo. Es extraño, pues estoy en una ciudad ya más de doscientos kilómetros al sur, pero es exactamente la misma aroma...

    He respirado profundamente y me he llenado de oxígeno y de recuerdos...

    No le conocí a mi abuelo Luis, ya que murió mucho antes de que mi padre se casara, pero sé que era su pueblo, que había nacido allí, en aquella casa, al igual que su padre y su abuelo, y así muchas generaciones atrás.

    Íbamos los veranos y, cuando llegábamos, la tía María, que tenía las llaves, nos había llenado la cocina: Sobre el mármol, paquetes de pasta, latas de conservas, botes de legumbres, aceite, sal, azúcar, fósforos, velas y detergentes nos daban la bienvenida.

    Llegar y encontrar aquella “exposición” -que ya esperábamos- era como vivir un día Reyes en julio o agosto. ¡Y total era comida!

    La casa era muy vieja, había goteras y, cuando llovía, nos quedábamos sin luz-de eso venía que la tía pusiera velas entre las provisiones-. Pero cuando eres pequeño no ves los inconvenientes. Ves una casa muy grande, ¡con buhardilla y todo!

    He seguido respirando y, cerrando los ojos, he visto la tía Lourdes, siempre acogedora, con una gran bandeja de pa amb tomàquet (pan con tomate) y embutidos de los buenos. Tomates de la huerta y pan de Cal Tutó: ¡Quedaos a cenar!

    Han venido a mi memoria las campanas de la vieja iglesia y la sirena de la fábrica. Hombres y mujeres, con uniformes azul marino, en el cambio de turno.

    Y el tío Ramón, el más anciano, que cada domingo nos invitaba a un helado almendrado a la salida de misa. Y el tío Manuel, trabajando huerto y llenando un gran cesto de patatas.

    Los amigos de cal Janet y Cal Roc. Pintar la rayuela en el suelo, escondernos en torno a la rectoría, contar historias de miedo por la noche... ¡Daba igual no tener tele!

    Han vuelto las meriendas en la Fuente: Llonguet (panecillo) con queso o jamón, o coca (bizcocho) de panadero con azúcar... Y el miedo que me daba pasar las piedras para cruzar el arroyo.

    La leche de vaca, que no nos gustaba. El calor al mediodía y la mantita por la noche. ¡Qué suerte poder dormir bien tapadito en verano!

    Abro los ojos... ¡Hace tanto que no voy! Los primos de mi padre, a los que nosotros llamábamos tíos, ya no están. Los jóvenes se fueron a trabajar a otros lugares. Casi me da pena recordarlo, pensar que esa realidad ya no existe.

    Pero, ¿por qué?... Si cada cosa tiene su momento, y yo lo he vivido, tengo que estar contenta. Tengo unos buenos recuerdos, momentos felices y son míos, los he vivido yo. Sonriendo, vuelvo a respirar profundamente ese aire de hoy con olor al pueblo del abuelo y, con una gran sensación de paz, me sumerjo de nuevo en hermosos pensamientos.

    ResponElimina
  2. tens un blog esplèndid felicitats

    una abraçada

    ResponElimina
  3. Que maco aquest escrit, amb un munt de records i tantes vivències. Són situacions d'altres temps, sembla que ja no passin aquestes coses, o no en aquesta mesura, però per això està bé no oblidar-ho. Cadascú ha de mantenir el record de la seva infància i joventut, tots aquests estius, diferents en cada cas, però reals i molt profunds. Que bé que ens ho hagis explicat amb aquest sentiment.

    ResponElimina
  4. Un poble molt bonic! Que per, cert no conec. O no reconec la foto, al menys.

    Els records d'infantesa són bonics d'explicar... i de llegir. Sempre tenen alguna cosa d'especial que recorda la pròpia infantesa. Sempre hi ha un punt de contacte que fa que t'emocioni.

    ResponElimina
  5. Els bons records són aquell raconet on anem a parar en els mals moments :) la fortuna de posseïr-los no és mai prou ben valorada :)

    ResponElimina
  6. que maco Assumpta!!!! hi ha coses que haurien de tornar, è?! sort que tens aquesta 'memòria anecdòtica' tan bona!!!
    Petons!

    ResponElimina
  7. Avui estaves especialment inspirada, Assumpta; les paraules que has triat per descriure els teus records, aquells moments... sí, avui estaves especialment inspirada mentre escrivies. Molt bonic.

    És fantàstic que puguem tenir records com el que ens expliques. De vegades, és veritat, petits (o grans) atacs de melangia ens fan lamentar que siguin passat, però... som afortunats, com tu perfectament dius, de poder-los comptar entre les nostres experiències!

    Celebro que tinguis històries com aquesta per poder-nos explicar.

    ResponElimina
  8. Jo crec que si fa temps que no hi vas, potser hi hauries d'anar, encara que sigui per reviure més de prop aquests moments (tan ben explicats). Pot ser que haguessis posat aquesta foto en un altre post? És bonic, aquest poblet costerut.

    ResponElimina
  9. Tornar als orígens, als records, als moments en què hem estat tant feliços, i més de canalla, doncs fa pensar i tenir melangia, qui no hi tornaria oi? bonic post :) bonic poble.

    ResponElimina
  10. Uns records que has explicat molt bé. Ens has transmés aquella mena de felicitat entranyable de quan érem nens que gaudiem de les novetats i dels retrobaments familiars. Tots ens sentim una mica tu, perquè ho has narrat tan bé que gairebé els sentiments que es desprenen són una mica nostres també.

    ResponElimina
  11. Sempre és bo recordar els grans records, encara que al pensar-hi et faci pena no ser-hi de nou.
    La gent quan va de viatge fa fotos per això, perquè sap que segurament no hi tornarà i que li farà gràcia recordar les coses en un futur.

    Adéu!

    ResponElimina
  12. Caram Assumpta, quants records es poden reunir en un sol espai veritat?? m´alegra que poguesis repetir una experiencia com aquesta, tan debò tots poguesim fer el mateix, aissssss enhorabona.
    Un petonasssssss

    ResponElimina
  13. TÉ LA MA MARIA.- Ostres, moltes gràcies! :-)
    Això sí que és començar bé! jeje
    Abraçades!!


    XEXU.- Saps? Crec que aquell poble crec que tenia una mica de màgia! A més que, certament, fa molts anys d'aquests records, entre 35-40 :-)
    Tenia una mica de por que es fes pesat de llegir, perquè no hi ha una "trama", una "acció" sinó que són una sèrie de detalls, d'imatges, així que m'alegra moltíssim que t'hagi agradat :-)
    Abraçades!!


    CARME.- Jejeje és un poble molt petit i poca gent el coneix. Quan era petita i al cole em preguntaven on anava de vacances i ho deia em preguntàven "On?" :-)
    Per uns nens de Barcelona, poder sortir al carrer sense demanar permis, jugar i córrer sense por d'un cotxe o d'una mala persona, era un tresor! :-)
    Petons!!


    CLIDICE.- Als llibres de Harry Potter, per poder conjurar una protecció contra determinats atacs d'uns essers abominables, has de pensar en un bon record, un record positiu, llavors tens la força per poder-ho fer :-)
    Penso que tens tota la raó en el que has dit, i, per això, m'has fet pensar en "la força dels bons records" :-)
    Abraçades!!


    ELUR.- Ets genial!!! jajajaja m'has fet riure molt amb això de la meva memòria "anecdòtica", crec que a partir d'ara li diré sempre així!! (I, clar, llavors em recordaré de tu jeje)
    Petons!!


    FERRAN.- Ostres, moltes, moltíssimes gràcies!! :-))
    El relat el vaig escriure ja fa uns dies i la veritat és que les pròpies sensacions s'escrivien soles!! :-)
    Venien una al darrera l'altre al meu cap... Aquell canvi de torn a la fàbrica, amb la sirena: Aquella gent pencaven moltíssim!
    Primer el vaig fer una mica més curt, però avui li he donat la seva mida definitiva i l'he publicat.
    Aquests records els tenim a la reserva per quan els necessitem :-))
    Abraçades!!


    P-CFACSBC2V.- Mare meva!!! ;-))
    Sí, sí, una altre vegada vaig fer un post sobre aquest poble! Serà possible? Tens una memòria genial! Fa més de mig any!! :-))
    Aquí el tens :-)
    Estic impressionada!
    Aquella vegada era un relat inventat, però em vaig imaginar el poble com a base per escriure el conte :-)
    Moltes gràcies! :-)
    A aquest poble "costerut" al carrer que puja cap amunt li diuen, popularment "la costa" :-)
    Abraçades!!


    CESC.- Moltes, moltes gràcies :-)
    Al principi si em va entrar certa nostàlgia, però al final els records em feien somriure i el resultat va ser molt positiu! :-)
    Sí que és maco el poble, molt! :-))
    Abraçades!!


    KWEILAN.- Ostres, gràcies de tot cor! :-)
    Com he dit a en XeXu tenia por que el relat es fes una mica pesat de llegir, ja que "no hi passa una història", són uns moments, records concrets.
    Però m'esteu deixant uns comentaris tan macos que no sé com agrair-ho! :-)
    Petons!!


    ALBERT.- Sí, és cert, en aquests records el que he fet és com unes fotos mentals :-)
    Però, tot i que a vegades aquests records em feien pensar en la part trista de no tornar-hi, ara he aconseguit pensar en la part bonica d'haver-ho vivit :-)
    Abraçades!!


    M.TERESA.- És que era tan diferent a la nostra vida "habitual"!!
    La dona que venia la llet casa per casa anava amb una mula i unes lleteres d'alumini molt grans i, amb un pot, anava medint :-)
    Ara m'agrada pensar-hi! ;-)
    Moltes, moltes gràcies!!
    Petons!!

    ResponElimina
  14. El privilegi és poder-ho haver viscut. Segur que ara es viu molt millor però hi ha un regust en la vida d'aquella època que ara costa trobar. A més, tinc la sensació que molt del jovent d'ara no està vivint experiències així, ja que ara ho tenen tot a tot arreu. O potser estic equivocat.
    Gràcies pel relat. A mi m'ha portat records de quan anava a passar uns dies al mas de l'avi.

    ResponElimina
  15. Records d'infantesa; sons, olors, imatges...algú va dir que l'autèntica pàtria de les persones és precisament la seva infància.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  16. Està molt ben explicat, ens fas viure les sensacions que potser estan lluny en el temps i en l'espai però molt a prop en el record.
    Abraçades :-))

    ResponElimina
  17. Bonica descripció que ens transporta a records de temps passats. m'agrada molt.
    Salutacions

    ResponElimina
  18. Hola Assumpta, de tant en tant et llegeixo i no em decep el que trobo...un apunt molt tendre i ben escrit...felicitats! també aprofito per a dir-te, que personalment em sap greu que et "retiris" del projecte de 365 contes...respecto evidentment la teva decisió, cadascú se sap les seves coses,però deixaràs d'enviar-hi contes? A mi m'agradaria que en seguissis enviant ( ja sé que no ens coneixem i espero que no et molesti tot això que et dic)Amb les millors intencions: Elvira

    ResponElimina
  19. Quins records mes macos, si et fan somriure quan penses en tot aixo doncs no importa si ja no hi son, el que importa es que encara a tu et fan molt de be.
    Petonets

    ResponElimina
  20. He canviat poques coses i les he viscudes. Es bo recordar, ens fa persones, avui fins m'han acudit unes llàgrimes preguntant-me... Anton.

    ResponElimina
  21. Quins record més bonics. M'encanten els pobles d'origen de la gent...

    Una abraçada Assumpta!

    ResponElimina
  22. Bonito recuerdo y bonita conclusión. Las cosas han cambiado, pero los recuerdos viven ya para siempre en tu memoria. Y encima tenemos la suerte de que los compartes con nosotros.
    Precioso.
    Un beso.

    ResponElimina
  23. Sí, Assumpta, era aquest! :-) És que em va cridar l'atenció el poble.

    ResponElimina
  24. és que jo també en tinc de memòria d'aquesta :P

    petons!!

    ResponElimina
  25. Hola assumpta!
    Bon relat. Imaginat o real?
    salutacions
    Sílvia

    ResponElimina
  26. mmmmm, quants records!
    et porten un somriure especial, com el que tinc en llegir moltes de les coses que em són molt familiars.

    per cert, la foto, és fantàstica. quin poblet més maco i envoltat de bosc! cal conservar-lo!

    ResponElimina
  27. La caixeta dels records, no la perdis mai Assumpta!
    Aquests de l'avi Lluís són preciosos. I és bem veritat que hi ha olors que ens transporten lluny, molt lluny.
    Petons.
    ;)

    ResponElimina
  28. METEOREUS.- M'agrada veure que molts teniu records molt semblants. Tu, per exemple, al mas de l'avi :-) I són instants que són com tresors, moments que hem viscut.
    Una de les coses que més gràcia em fa és pensar que no enyoravem gens la tele! :-)
    Abraçades!!



    RAMON.- Quina frase tan bonica: la nostra pàtria (o sigui, d'allí on som) és la nostra infància... Perquè allí estan les nostres arrels.
    Jo no tinc bona vista... però tinc un sentit de l'olfacte molt fi (a vegades massa!! jeje) i moltes vegades els aromes em porten records :-)
    Abraçades!!



    McABEU.- Ai, Mac... avui he rigut amb el teu blog, esperant el moment en que posessis l'endevinalla jajaja... a veure demà a quina hora tocarà! ;-)
    El meu germà estava (i està) enamorat d'aquest poble... a mi també m'agradava però no tenia tanta tirada a anar-hi. Ara, moltes vegades, quan hi penso, m'adono que ho varem passar tan bé, que ens sentiem tan... no sé... lliures? feliços? ;-)
    Abraçades!!



    MARCEL·LA.- M'alegro moltíssim que t'hagi agradat :-) Gràcies ;-)
    Petons!!



    ELVIRA FR.- Abans que res, dir-te que no m'ha molestat en absolut el teu comentari, al contrari, el trobo respectuós en extrem i t'asseguro que t'ho agraeixo en el cor.

    El que està passant al Blog dels 365 contes no és res que em faci feliç, la veritat. Era quelcom que jo vaig dir en privat i que ara està sent allí comentat públicament per tothom a causa de que vaig interpretar que, determinat post, estava demanant-me que fes pública la meva decissió. I ho vaig fer. Ara resulta que aquell post no anava per mi? Doncs val. Si no anava per mi, em vaig equivocar i no calia que hagués dit res.

    Em sap greu. M'agrada molt escriure i, des del primer moment, em va agradar molt el projecte. Cada matí, en engegar l'ordinador visitava dos blogs ràpidament: Els enigmes d'en McAbeu i els Contes.

    Però jo tinc una forma determinada de pensar. No he enganyat a ningú, no he actuat inesperadament ni amb cap mala intenció. És de sobres conegut que no m'agraden els relats eròtics. Hi ha blogs que m'agraden molt, de gent que escriu genial, que si un dia publiquen alguna cosa amb temàtica eròtica, jo no comento i a la següent torno a comentar i ja està. I no dic res negatiu, no ho critico. Jo ho respecto.
    A qui li agradi escriure-ho, que ho faci, a qui li agradi llegir-ho, que ho faci.

    Però en aquest cas, no es tracta de dir "aquest no m'agrada, no el llegeixo i demà tornaré", es tracta de que s'anuncia constantment la publicació d'un llibre amb tots els relats i jo crec que tinc el dret de dir que, si algun dia tingués la sort de que algun relat meu fos publicat, voldria que fos en un llibre on tots els textos fossin "blancs" (per dir-ho d'alguna forma). És la meva decissió i crec que mereixo respecte perquè jo intento també sempre respectar.

    Hi ha gent escrivint relats magnífics. Em venen alguns noms al cap. Aquesta gent seguirà escrivint, els seus relats són allí i el projecte seguirà endavant. Només demano respecte. Si us plau.

    Bé, no volia parlar-ne més. La gent que ha volgut dir coses allí públicament les han dit. Jo no aniré responent ni justificant per què penso així o aixà... però el teu comentari m'ha donat l'oportunitat de dir-ho aquí a casa meva i t'ho agraeixo.

    No creguis, eh? Que m'emociona quan llegeixo el teu comentari, de veritat :-))

    Petons!!

    ResponElimina
  29. VERO.- Sí, em fa somriure pensar en aquestes coses... Totes van anar venint al meu record una darrera l'altre (quan vulgui fer un patronus pensaré en tot això jejeje)
    Petons!!!


    REBAIXES.- Sí són llàgrimes d'emoció, doncs benvingudes siguin, Anton :-) Espero que no fossin de tristesa.
    Molts d'aquests cosins de mon pare que cito, havien passat una infància extraordinàriament dura, amb moltes privacions... però tots eren persones de bé. Homes i dones com cal. Nobles, generosos...
    Abraçades!!


    TONI.- Moltíssimes gràcies!! :-))
    Ara m'agradaria tornar a ser petita i poder "xuclar" l'esperit de tots aquests instants!
    Abraçades!!


    TERESA CAMESELLE.- Vale, yo los comparto, pero la suerte es mia de que vengáis aquí a leerlos, así, recobran vida :-)
    ¡Muchísimas gracias!
    Besos!!


    P-CFACSBC2V.- És impressionant!! :-))
    He estat comparant les fotos i són des d'angles una mica diferents, i els dos posts tenen més de mig any de diferència... No puc més que dir que estic admirada! ;-))
    Abraçades!!


    ELUR.- Jajajaja Creus que quan siguem velletes serem unes avies d'aquelles que expliquen moltes batalletes? ;-))
    Petons!!


    SÍLVIA.- Absolutament real! ;-) I des del principi :-) Perquè és cert que vaig sentir una olor que vaig dir "Ostres, si és..." i llavors em va venir la idea d'escriure-ho :-)
    Petons!!


    RITS.- Moltíssimes gràcies! ;-)
    M'encanta que molts us hi veieu reconeguts en alguns detalls :-)
    La foto la vaig treure de Google... No és pas meva, no :-) Ara bé, sí que és maco, sí...
    Petons!!


    -ASSUMPTA-.- Quina manera més maca de dir-ho :-) "La caixeta dels records"... espero que sempre estiguin aquí, per agafar-los si els necessito :-)
    Moltes gràcies, guapa!
    Petons!!

    ResponElimina
  30. Que bonito como lo describis, y sabés me recuerda también mi infancia, en un lugar serrano llamado Córdoba, con arroyos cantarinos y sauces llorones al lado del río, con una casita humilde sin luz, con un aljibe profundo que nos daba el agua semisurgente, pura, transparente y fría como de heladera. Tampoco veia los problemas de la falta de comodidades, para mi era una fiesta, tomar la leche recién ordenñada, comer los tomates arrancados de las plantas, bien dulces y ese olor tan inconfundible. Maravilloso, lograste transportame a mi infancia. Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  31. Quan acabi el llibre que estic llegint (uf... falta mig llibre i vaig a poc a poc) tornem als patronus???

    Lamento llegir tot aixo dels contes, sap greu que no es respectin les decisions de cadascu.

    Quina il.lusio, ja tinc una tarjeta de Nadal, jejejeje!!!

    ResponElimina
  32. jajaja quan siguem velletes??? però si ja ho fem ara!!!

    bon dia, maca! ;*)

    ResponElimina
  33. TÍA ELSA.- ¡Muchísimas gracias! Pues vos, en pocas líneas, me hiciste ver ese lugar tan bonito y sentir, una vez más, lo felices que somos cuando somos pequeños, viendo sólo lo bien que se está jugando y disfrutando de aquello que vale la pena en la vida...
    Por cierto, que a los mayores, las goteras y los cortes de luz no les parecían tan interesantes :-))
    Besos!!


    VERO.- El que em meravella és que encara tinguis temps de llegir alguna cosa amb la quantitat de projectes que fas al mateix temps :-)
    Hem de calcular quan hem de tornar als patronus per anar sincronitzades amb les pelis :-) Tu ets la jefa! jeje
    Pels relats, doncs molta gent que m'aprecio, han respectat la meva decissió i això m'ha animat bastant :-)
    Petons!!


    ELUR Jajaja doncs imagina quan siguem velletes!! Espero que la gent no fugi de nosaltres ;-))
    Molt bon dia també per a tu! ;-)
    Petons!!

    ResponElimina
  34. Com tu mateixa vas dir-me una vegada: hi ha blogs que tenen prioritat, si no llegeixo el teu es perque els altres tampoc... ;-)

    ResponElimina
  35. cada cop que vaig a veure la iaia, i no la veig tant com voldria, em venen al cos les mateixes vivències que expliques, les mateixes olors, molts records. I que bonic i com m'omple, em fa sentir viva. Un petonàs!!

    ResponElimina
  36. Quina historia mes bonica! Ja m'hi trobo. EI el poblet es de postal. Com es diu? Jo he viscut situacions molt semblants. No sé si amb el mateix encert, però penso que els treuré. Gracies per donar-me l'idea. Salutacions cordials

    ResponElimina
  37. Quin post més maco nena.... m'has fet posar nostàlgica.... Avui és el 86 aniversari de la meva àvia.... són tan especials els avis a la nostra vida, eh? Jo enyoro l'avi Manel, que fa molts anys ens va deixar, però tinc la yaya Adela que dona guerra per tots dos!! Un gran petó :)

    ResponElimina
  38. sempre m'ha impressionat el fet de que una simple olor et pugui fer arribar un allau de records que de vegades creies oblidats. I ho has descrit tan bé que no només has transmès les sensacions, sinó tot el fet en si. Genial

    ResponElimina
  39. Llegir-te es recordar i sentir-me una mica identificat amb tot aixó, que deu ser, potser que hem viscut en époques semblants ?. Jugar a la xerranca, ostres, quant de temps que no sentía aixó, i que divertit era. El llonguet, per mi el pa mes bó que hi ha hagut mai, quins entrepans tan bons. en fi, añorança del que va ser i podem recordar.
    Per molts anys Assumpta.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  40. Cames ajudeu-me que marxaran!! jajajaja 'les iaies terribles' ens anomenaran i serem conegudes arreu del país, sortirem als programes de màxima audiència i no ens farà ben res ensenyar el nostre encantador somriure desdentegat!

    uis... potser hauria d'anar-em'n a dormir... je.

    bona nit i moltes gràcies per la companyia d'aquests dies, m'encanta trobar-te i mantenir aquestes converses que no tenen ni temps ni espai concret! :*)

    ResponElimina
  41. M'ha fet molta gràcia això de la Tieta Maria. Jo també en tinc una!!

    Ai, els records de la infantesa sempre són agradables! Jo no he tingut mai poble on caure mort. Sóc de ciutat-ciutat! I, com a tal, tinc records de ciutat. Com envejo aquesta gent que té records de poble!! A mi m'hagués agradat!

    Una història genial! Ja tens el començament d'un llibre!!

    Abraçades!

    ResponElimina
  42. Hola noia, ja i torno a ser per aquí. M'han agradat molt els teus records del poble, jo també en tinc alguns i la veritat es que també son bons, encara que ja no quedi res d'aquells temps tenim la sort d'haverlos viscut.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  43. VERO.- Jejeje :-) Gràcies per posar-me també a la llista de "prioritats" ;-)
    Si tens molta feina, o passes una època en que no tens massa ganes d'entrar, sempre hi ha aquells blogs als que no pots resistir ver una visita :-)
    Petons!!


    INSTINTS.- Ei! Moltes gràcies per les teves paraules! M'alegra molt cada vegada que em dieu que els meus records us han fet viatjar cap els vostres... En el teu cas, tu encara ho vas vivint :-)
    Petons!!


    MONTSERRAT SALA.- Holaaa!! Passaré pel teu blog a veure si trobo també aquests records teus, i segur que m'agrada ;-)
    Petons!!


    CRIS.- Oooooh!! Quina sort que tens d'haver conegut tants avis durant tant de temps! :-)
    Aquesta relació directe avis-nets és quelcom que jo sempre he enyorat.
    Quan sento els meus nens de Catequesi com parlen dels seus avis, com els estimen i com es senten estimats, em fa la sensació que jo aquí hi tinc un foradet :-)
    Dos avis van morir abans que jo nasqués, una altre quan jo encara no tenia dos anys i el pare de ma mare quan en tenia cinc i mig (recordo alguna "imatge")
    L'única que recordo, va ser la segona dona del meu avi (ell s'havia quedat vidu cap els 40 anys) i per mi era una iaia també, clar :-) Va morir quan jo tenia 12 anys...
    Cuida'ls molt :-))
    Petons!!


    ASIMETRICH.- M'ha fet molta il·lusió veure't de tornada! ;-)
    Just quan m'aficionava al teu blog em sabia greu que marxessis!
    Moltíssimes gràcies per aquestes paraules tan maques jeje
    Jo tinc un olfacte molt, molt fi i recordar a partir d'una olor és quelcom que em passa sovint :-)
    Abraçades!!


    JOAN CANAL.- Moltíssimes gràcies! ;-)
    Sí que era divertit, sí, jugar a la xarranca! I tan fàcil de fer-ne una!
    I ostres, els llonguets! Ai, ai, que encara no he esmorzat!! jajaja
    És una sort haver-ho viscut i poder-ho recordar :-)
    Abraçades!!


    ELUR.- Aquesta imatge amb el somriure desdentegat!! Aaaaai, què bona!! És que jo m'hi veig! :-))
    I el bastó, clar!... Saps aquests avis que fan servir el bastó com a prolongació de la ma, sense adonar-se del perill que comporta? ;-)
    Jo sí que t'he de donar les gràcies a tu. Els teus comentaris, les bromes i rialles tant aquí, com a casa teva o a altres cases, t'asseguro que han estat un autèntic regal aquests dies. Gràcies de tot cor :-)
    Petons!!


    JORDI.- Moltes gràcies! ;-)
    Quan tingui el llibre sencer ja te'n faré arribar un exemplar dedicat jejeje
    Vols dir que tothom no té una Tieta Maria? ;-)
    Jo era urbanita-urbanita onze mesos l'any... Però ja fa molts anys que sóc urbanita a temps complert ;-))
    Abraçades!!


    GEORGE.- Bentornat!! Trobava a faltar el teu blog! :-)
    El teu comentari seria un magnífic resum :-) "Encara que no en quedi res, tenim la sort d'haver-los viscut"...
    Espero anar trobant fotos magnífiques al teu blog actualitzat jejeje
    Abraçades!!

    ResponElimina
  44. Has fet una bona mirada cap enrera, plena de bons records, que has volgut compartir!!
    Enhorabona per tenir aquesta gran sensibilitat!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  45. En la foto se ve un bonito sitio donde perderse y estar entre la naturaleza.

    se como te siente a mi me pasa lo mismo aqui en inglaterra, con el olor de los arboles con la lluvia... ese olor me lleva al pueblo de mi infancia. Villablino (Leon)... recuerdo cuando iba con mi padre al rio a pescar y es un recuerdo que me gusta mucho...


    besos

    ResponElimina
  46. Assumpta:Molt bona vista per les fotografies...jeje
    Veig que vius en plenitud el dia dia, els paisatges, totes les vivències. Si sempre puguessim viure les coses així, com tu saps viure-les i assaborir-les, no hi hauria estrès i tindríem la felicitat a tocar de la mà...Què més voldríem...?

    ResponElimina
  47. MONTSE.- Moltíssimes gràcies per les teves paraules, sempre tan maques!
    Aquests dies, al teu blog, estic gaudint molt amb les diferentes preses del riu Xallas :-)
    Petons!!


    JUANJO Hay una chica que tiene un blog de fotografías precioso y es de León... Cuando pone paisajes de vuestra tierra, me quedo impresionada de bonito que es! :-))
    Abrazos!!


    MANEL FILELLA.- Ai!! :-) Em sap greu, però la foto no l'he fet jo!! La vaig trobar a Google! :-)
    Ai, Manel, si poguessim foragitar l'estrés i les tensions de les nostres vides, què feliços seríem!!
    Moltes gràcies per passar per aquí. M'agrada molt quan vens a veure'm... I ja sé que estàs molt ocupat, i sempre fent coses bones :-))
    Abraçades!!

    ResponElimina
  48. Que maco Assumpta, 'has fet respirar fondo per si sentia una mica d'olor del teu poble... Són petits records que et fan sonriure i s'encomana

    ResponElimina
  49. Feia dies que no et llegia i a estat un plaer retrobar-te!!! Què maco això que ens expliques Assumpta! Una abraçada beeeen forta meva i moltes babes de la Carla.

    ResponElimina
  50. Es tranquilizador volver a tu casa y comprobar que sigue igual de acogedora.Un beso

    ResponElimina
  51. MIREIA.- Moltes gràcies!! Espero que t'hagi arribat ;-))
    És molt desestressant :-)
    Petons!!


    ABOGADA EN BCN.- Ei, la tieta de la Carla coneix aquest poble!! ;-))
    Ui, ui, quines babotes més bones!! jajaja
    Petons!!


    COSMO.- Sí, cada año, al regresar, era como volver a un lugar mágico :-)
    Tristemente, en la actualidad ya no está así...
    Besos!!

    ResponElimina
  52. Molt bonica sensació aquesta. Les olors, com els sons, ens evoquen temps passats fins el punt que hi podem trobar-nos envoltats...
    Això mateix pensava jo avi... ara recordo que no he fet anar la cadena del vàter...
    Plaaaaffffss!!!
    Ai!

    ResponElimina
  53. ELS DEL PiT.- Jejejeje... bé, ja se sap que les olors poden ser bones... o no :-))
    Abraçades x 2 !!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!