Tot va començar un dilluns d'estiu. Vaig sortir a la terrasseta a recollir la roba estesa i ella va entrar amb mi: Una mosca, o un insecte que s’hi assemblava, que jo d’això no hi entenc.
Vaig mirar de fer-la fora, obrint la porta cada vegada que ella s’apropava, però no ho vaig aconseguir.
Llavors, canviant de direcció, va fer un vol per tot el pis.
La meva filla gran la va atacar amb un spray de colònia, però l’únic que va aconseguir va ser deixar una fresca olor cítrica -molt agradable- i prou. El meu marit la va perseguir amb un diari i tampoc la va atrapar.
En tot el dia ella va ser més àgil i llesta que tots nosaltres.
Dimarts em va despertar un pessigolleig al nas... Era la mosca! Amb un gest malhumorat la vaig apartar, però va tornar. Ara al braç, al front, al peu...
Quan tornava a estar mig endormiscada vaig notar un suau contacte als llavis i, en un gest reflex, la vaig apartar amb fermesa. La bufetada la va rebre el meu marit que marxava a treballar i s’acomiadava amb un petonet com sempre.
- Ostres, perdona, creia que era la mosca!
Menys mal que em va creure i va riure...
Mentre preparava el dinar allí estava ella, donant voltes al costat del menjar i jo donant cops a l’aire.
Llavors va passar una cosa sorprenent. La meva nena petita em va preguntar:
- Mami, on és la mosqueta?
- Quina mosqueta? Aquesta que fa dos dies que volta per aquí?
- Si, mami. Ens hem fet amigues –va afegir obrint molt els seus ulls preciosos.
En aquell moment, la bèstia, suament, es va posar damunt la seva espatlla.
- Surt a la terrassa!! -Vaig cridar- Així marxarà!!
- No vull que marxi. No fa cap mal. –va respondre somrient.
Dimecres pel matí la meva filla mitjana va buscar a Google l’esperança de vida d’una mosca: entre deu dies i un mes!!
Dijous per la tarda, quan el xiquet anava a la piscina, la meva filla gran va aconseguir, per fi, que la mosca sortís darrera d’ell i va tancar la porta ràpidament.
Ara tenim un problema ben curiós: La petita diu que en vol una altra!
entomòloga! serà entomòloga! ja cal que l'encarrileu per aquí! ;P
ResponEliminaque li comprin un gat que dura més i caça mosques! ;*)
ResponEliminaUna família nombrosa, la del relat :-) Una mosca rai, que n'hi ha a milers; no crec que trigui gaire a trobar-ne una altra.
ResponEliminadoncs si vol una mosca per a companyia, que no entri cap gat a casa! que se la cruspeix en un segon!
ResponEliminao més aviat, et deixo el puck i se n'enamorarà en dos dies d'ell i una esperança de vida una mica més llarga!
M´has fet venir al cap que jo quan era petit i durant unes quantes setmanes vaig tenir un pregadéu com "animal de companyia". El meu germà i jo ens encarregàvem de buscar-li insectes més petits per donar-li de menjar, era tot un espectacle. Però no ens vam fer-hi amics com la teva petita protagonista ;-))
ResponEliminaSaps, crec que dintre d'un no res en tindreu una altra, ja sé que mai és el mateix, però per mosques no quedem! Si a dins hi ha escalfor allà que entren :) Salut!
ResponEliminaCuriós animal de companyia, és ben cert. Ara, has descrit clarament el que coneixem com a "mosca escrotensis" o mosca collonera comuna.
ResponEliminaAl final haureu de muntar un viver de mosques!
*Sànset*
La mosca és un animal de companyia barat, fàcil de mantenir i de substituir quan es mor (totes s'assemblen). No sé per què no en venen a les botigues d'animals!
ResponEliminaNo em fan gaire gràcia, a mi, les mosques! Tot ho toquen amb aquelles potes que no saps on les han posat abans!
ResponEliminaUn article mooooolt divertit! hehehe
D'aquest també me'n recordo... :) i ara ja sé de què! és tan divertit que val la pena posar-lo!
ResponEliminaM'ha agradat rellegir-lo.
jajajjajaa, que bo Assumpta, pobrissona, la veritat és que els nanos són la repera, eh? :) M'has fet ben riure, jajajaja, petons!!!!
ResponEliminaAquest conte ja te'l vaig llegir i em va agradar molt.
ResponEliminaalmenys no s'ha fet amiga d'una panerola.
ResponEliminaOstres quina història tan curiosa. Millor que et passi amb una mosqueta petita que no amb un tros de borinot d'aquests que se sent el seu brunz brunz des de l'altre punta de la casa.
ResponEliminaHa pensat algun nom la teva filla petita per la mosca cullonera? Millet? Losantos?... s'accepten opinions.
Ai la Carme, que també té bona memòria...
ResponEliminaUn bon conte, el final genera un somriure segur. Però ja et dic ara que despertar-me per culpa d'una mosca que em volta per l'orella és una de les coses que de més mala llet em posa.
Fins i tot les mosques poden fer molta companyia...!:-)
ResponEliminaAnimals de companyia, no gràcies. La veritat és que és tan emprenyadora una mosca com un gos d'aquells que no paren quiets... i la seva esperança de vida és molt més alta!
ResponEliminaAdéu!
Aquest relat, absolutament fals com a història sencera, està fet a base de petites anècdotes reals, com per exemple:
ResponElimina- Jo he matat mosques estabornint-les primer amb una ruixada de colònia quan ja estava farta de córrer al darrera.
- Aquest estiu va entrar una mosca a casa i va conviure quatre dies sencers amb nosaltres.
- L’anècdota del marit que marxa a treballar i rep la bufetada (fluxeta!!) és totalment real (pobret jejeje)
- En realitat no suporto a les mosques, em fan molt de fàstic i, per saber quan de temps viuen, ho vaig buscar, així que és cert que poden viure fins a un mes!!
La família és imaginària jeje... M’hagués agradat tenir tres o quatre fills així que me’ls he inventat, fins i tot tenen noms i data d’aniversari (i van creixent, clar) (només tres persones creiem en la seva existència: el meu marit, la meva germana -que és la padrina- i jo) La protagonista es diu Mercè i té cinc anys.
M’alegra que el relat us faci gràcia, però els vostres comentaris a mi també m’estan fent riure molt!!!
jajajajjaaaaaaaaaaa, que encara no és 28 de desembre, reina!!!!!!!!! ostres, GOLLLLLL a mi un de bo que m'has colat :) petons riallers!!
ResponEliminaCLÍDICE.- Jajaja ja l'encaminarem cap a les ciències, que ja veig que hi té futur ;-))
ResponEliminaPetons!!
ELUR.- No sé su suportaria veure com el gat caça "mosquetes" jejeje, ara bé, els adults ens lliuraríem d'elles! :-))
Petons!!
P-CFACSBC2V.- Sí :-)) És la meva família "imaginària" (bé, ara no m'agafeu por, eh? que sóc inofensiva, de veritat) :-)
Sí que n'hi ha, si... ufff... jajaja
Abraçades!!
RITS.- No, no, jo no la vull... és ella... :-))
I si s'encarinya amb en Puck, llavors tu que faríes? ;-))
Petons!!
McABEU.- Ostres!!! Caçaveu per alimentar-lo, què bo!! jajaja
Ai, Senyor! Quants anys teníeu? :-))
Abraçades!!
THERA.- Jajajaja si és fàcil obtenir aquests animals de companyia n'hi ha molts!! :-))
Petons!!
SÀNSET.- Noooo ecsss jajaja un viver de mosques no, si us plau :-))
Abraçades!!
SM.- El teu comentari m'ha fet petar de riure :-))
I és que tens tota la raó... a veure, per què no en venen?
Abraçades!!
NÚR.- A mi em fan molt de fàstic, molt... i precisament per aquest petit detall que tu cites: ves a saber on han posat abans les potes jajaja eccccs
Petons!!
CARME.- Jajajaja així m'agrada que rellegiu la meva obra ;-))
Petons!!
CRIS.- Ai, ai, ai, que quan estic escrivint això ja he llegit el teu segon comentari... aissss
Bé, una mica de veritat sí que hi ha, eh?
A més, si vols creure en els meus fillets seràs molt benvinguda :-)
La filla gran es diu Maria i va fer ja 18 anys el abans d'ahir.
En Bernat en té 15.
L'Elisabet en té 11 i en farà 12 el dimarts que bé no, l'altre.
La Mercè és la petita i en farà 6 el maig :-))
Petons!!
KWEILAN.- Moltes gràcies, maca! :-))
Petons!!
JORDI CASANOVAS.- Ostres, no tenia ni idea de que era una panerola i ho he hagut de buscar... És un "bitxo boleta" :-))
Abraçades!!
JORDI.- Ai, jajaja quan he llegit això de "brunz brunz" quasi em semblava sentir-ho!
Jajaja si li posa nom la nena li posarà un nom bonic, si li posem els adults, "Millet" trobo que li va la mar de bé ;-))
Abraçades!!
XEXU.- Jejeje em fa il·lusió que recordeu aquesta història... em va sortir com una ximpleria i aconsegueix uns comentaris divertidíssims :-))
A mi també m'empipa molt, molt... l'escena en que em desperta la mosca és certa i m'empipava més!!
Abraçades!!
ELVIRA FR.- Suposo que si t'hi acostumes sí :-)))
Petons!!
ALBERT.- Jo he tingut veïns amb gossos d'aquells que no paren de bordar i no et dic el que hagués fet... Bé, una vegada vaig sortir a la matinada i li vaig enganxar un post-it a la porta d'una que deia "Quan tarda un gos en quedar-se afònic?". Absolutament cert :-))
Abraçades!!
4 criatures ????????????? collins, nena, anáveu per feina, eh? jajajajaa, necessites alguna madrina o padrina blocaire? jo m'ofereixo, que el meu germà no em fa tieta ni a cops de sabatot!!!!!!
ResponEliminaQuants anys teniem? Doncs no ho recordo gaire, però uns 10 o 12, suposo.
ResponEliminaCom m'ho has fet venir al cap, he recordat també que una vegada vam caçar un altre pregadéu i el vam posar junt al primer, amb la idea d'augmentar la granja :-DDD, però la cosa no va funcionar perquè al moment el més gran s'estava menjant al petit. Tot una lliçó de com funciona la natura per uns nens que erem, no? :-))
T'he respost sense acabar de llegir les altres respostes per tan afegeixo dues coses.
ResponEliminaJo sempre he dit paneroles a les "cucarachas" i no al bitxo bola que dius tu.
És molt bo allò que dius del post-it del gos afònic, va tenir algun resultat pràctic o no va servir de res?
CRIS.- Jejeje dona, que estan amb unes edats molt ben repartits! :-))
ResponEliminaMa germana ja és padrina oficial jajaja però moltes gràcies ;-))
Petons!!
McABEU.- Ostreeees!!! Li porteu una parella i se la jala, què fort!!
Què maco és tenir 10 o 12 anys!! Jo una vegada vaig tenir un grill... però poques hores ;-)
Ah!! doncs jo he buscat "Panerola" a la Viquipèdia i m'ha fet anar al "Porquet de Sant Antoni" i allí hi ha una foto d'un "bitxo boleta" ;-))
Aaaagggg "cucarachas" quin fàstic!!
I siiii!! jajaja sí que va tenir efecte el Post-it!! El pobre gos va acabar al Psicòleg de gossos (no és broma, eh? t'ho prometo).
La propietària era una noia jove, a vegades sortia per les nits i el gos donava el concert... alguns altres veïns amb xiquets petits també es varen queixar però de manera no tan educada i pràctica com jo... Jo el Post-it el vaig signar, eh? jaja
I res, el gos va deixar de bordar deseperadament quan es quedava sol, pobre bèstia... però era empipador, eh?
Abraçades!!
jajaja
ResponEliminaOsti tu. jo m'he convertit en una matadora experta de mosques i mosquits, és el què aprens vivint al camp. Ja saben que a fora s'hi poden estar, però no a dins de casa, que ens empipen molt!! Jeje. Els adults ensenyem que les plantes i els animals són éssers vius igual que nosaltres, els humans. Ja pots veure el sentit amb què s'ho agafa la canalla: si mates una planta o un animal, independentment de la grandària o característiques, és com si matessis a un ésser humà. Sort que va marxar per la finestra jeje.
ResponEliminaAh, i del post anterior, gràcies per ajudar-me, al final vaig fer patates amb col i carn picada, va quedar prou bo, però tinc apuntat el teu plat per si torno a tenir un dia com l'anterior. És que no vaig tenir temps de respondre't!! Petonets!!
Ai carai amb la nena, de fet pensa que aquesta la teniu Perfumada i tot.
ResponEliminaoh, en Txígrins, quan en caçava se les menjava. Net i polit com ell sol. Ara ja no se les menja, ara s'ha tornat un llepafils. De fet fa una hora i mitja que vol que li canviï el menjar que li he posat fa una hora i mitja. D'insistent ho és, però jo sóc més tossuda :P
ResponEliminaPetons i miols de bona nit, maca!
Hola Assumpta!
ResponEliminaUn relat de bestioles ben aconseguit.
alutacions
sílvia
MIREIA Jajaja la teva rialla s'encomana ;-))
ResponEliminaPetons!!
INSTINTS.- Ostresss!! Jajaja dius "Ja saben que a fora s'hi poden estar, però no a dins de casa"... impressionant!! Tens un pacte amb els insectes!! :-))
Espero que t'agradi l'invent fàcil, econòmic i sà ;-))
Petons!!
STRIPER.- Jajaja si la mosca està perfumada, la deixarem volar perquè escampi la seva bona olor ;-))
Abraçades!!
ELUR.- Home... personalment jo no me les menjaria, però jajajaja hi ha gustos per tot.
I el sopar que li has posat, per què no el vol? :-))
Petons!!
SÍLVIA.- Moltes gràcies!! :-))
Petons!!
jajaj Una tewrnura tu niña!!Pedir otra mosca.
ResponEliminaEs de las mías yo no las mato las saco al jardín,también con las arañas ¡¡SALVO LAS CUCARACHAS LES TENGO UN TERROR...
Me hiciste reir con el sopapo a tu esposo.
Un beso
m'has recordat el meu post de la maria, l'aranya que vivia a l'habitacio del meu fill....jajajaj
ResponEliminatot i que m'ha sorpres lo de la teva filla, despres al anar llegin...
ostres nena, sempre ens enganxes!
petons i mes petons
MARISA, el rincón de mi niñez.- Ai!! Es "mi niña" pero de ficción :-)) Yo no tengo niños, Marisa, me hubiese gustado pero no ha podido ser, por lo tanto, me los invento y les he puesto en un cuento jejeje
ResponEliminaA mi también me dan mucha manía las cucarachas ufff
Y el sopapo a mi esposo es cierto!! jeje pobre :-))
Besos!!
SARGANTANA.- Ai!! Em sembla que per molts blogàires a partir d'ara jo seré mare de família nombrosa jejeje
És un conte ;-) Aquests fillets només són a la meva imaginació :-)
Però m'encanta que t'hagi agradat!! :-))))
Abraçades!!
jajaj! por favor explicale que son asquerosas que se aposentan en la basura, en la mierda y le perderá su amor! Besos y me has hecho reir te lo aseguro! tía Elsa.
ResponEliminaTÍA ELSA.- Jajajaja no te preocupes, que yo pienso igual que tu!! Me dan mucho asco! ;-))
ResponEliminaPero una de las cosas más divertidas que ha tenido este relato es que mucha gente ha creído que son mis hijos "reales"... y yo no tengo niños!! :-)
Es una familia "de fantasía" jeje sólo mi marido es real (y cierto también el sopapo que se llevó cuando yo, medio dormida, confundí su besito de despedida con la mosca!! jaja)
Besos!!
Jajaja, el problema de les mosques es que no s'acaben mai: tens amics per sempre...
ResponElimina