Blocs i apunts

És curiós que ara que ja començava a dir “post” alguna vegada, resulta que, per fi, s’ha “descobert” que aquesta no era una paraula catalana i que s’havia de dir d’una altre manera, concretament “apunt”... Al principi em va fer gràcia. Però al cap de poc vaig pensar (sempre començo a pensar massa tard, jo) i em vaig dir “apunt”? per què “apunt”? i la paraula m'anava inspirant com un rebuig... (instint rebel, potser)

Apunts agafats al Seminari de Tarragona, Curs Bíblic sobre el Pentateuc

Apunts al meu bloc d'anglès... vocabulari bàsicament (són classes de conversa)

Apunts sobre un llibre de Harry Potter per fer uns comentaris al resum d'una amiga.


Doncs no... jo no vull dir al meu blog bloc ni als meus "articles" "apunts"... com a molt els hi diria “escrits”... però apunts no... apunts em recorden al “cole”, i això que jo era boníssima agafant apunts, eh? m’hagués fet rica si els hagués venut... però els deixava gratuïtament (sempre he tingut poca ambició... què hi farem) La d’assignatures que aprovava havent tan sols estudiat “pels apunts” hehe (estic mirant d’aprendre a no dir “jeje” si no “hehe” i “hahaha” enlloc de “jajaja”... de moment em costa, però ho aconseguiré)

En fi, que no m’agrada “apunt”... em nego... i convoco una manifestació aquest dissabte a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, a les sis de la tarda, per protestar. Apa! :-)))

Sergio Busquets

Dedico aquest article a XeXu un dels blogaires més culés que conec :-)

Sergio Busquets Burgos, nascut a Sabadell el 16 de juliol de 1988. Alçada 1,89. Any de debut amb el primer equip del Barça 2008. És, sens dubte, el jugador revelació d’aquesta temporada. Fins l’any passat jugava a tercera divisió i veure’l ara, amb una seguretat tan gran, és impressionant.




Jo sóc molt, molt futbolera, però no em sento capacitada per parlar “tècnicament” d’un jugador, així que utilitzaré les paraules de Johan Cruyff després de veure’l jugar el dia del seu debut i que es van publicar a “El Periódico”

"Técnicamente superior a Touré y Keita. Posicionalmente, apariencia de veterano. Con y sin balón. Con balón hizo fácil lo difícil: dar salida a uno o dos toques. Sin balón, otra lección: la de estar en el sitio justo para interceptar y recuperar corriendo lo justo. Y eso siendo joven e inexperto. Los mismos “pecados” que su técnico"

Sergio Busquets, és fill del que fa alguns anys va ser porter del Barça, Carles Busquets, un porter molt especial, sempre jugava amb els pantalons del xandall i quasi bé treia més pilotes amb els peus que amb les mans. D’ell ha heretat en Sergio el seu barcelonisme i és ell també qui li recorda que ha de ser humil, lluitar, no pensar que té res aconseguit, que tot just ha començat a caminar :-)

Pare i fill junts.

Endavant, Sergio! Sé que ens donaràs moltes alegries!!

Terror de veritat...

- Carinyo, no funciona Internet.
- Coooooom? Què? No!!
- Un problema a tota la província. N’hi ha per un mes. Ho sento molt.
- No!! Noooooooo!!

Micro-relat a iniciativa pròpia. Per cert, 140 caràcters :-)

Concurs Hespèria.- Relats breus de terror

Ella va fugir corrent i va arribar quasi sense alè, desesperada, als seus braços.
Ell la va mirar als ulls i va dir:
- Tens por? I vens a mi?


Una iniciativa d'Hespèria.

Els corbs han tornat

Una proposta de "Relats Conjunts"

Tinc fred, molt fred. Sento els peus gelats... i les cames també. Els dits de les mans quasi em fan mal... Segur que tinc febre.

He de copiar el quadre, fer la làmina... i em trobo fatal.

Tinc l’estufa posada, vaig abrigada... però quan miro el quadre, la gelor m’entra al cor i es mou per al meva sang... Estic tremolant. Em posaré el termòmetre...

39.4... les mans glaçades però em crema el front.

Potser si escalfo una tasseta de caldo em farà reaccionar... Com puc fer el dibuix si em volta el cap? Tinc el fred ficat als ossos i em sento tan cansada...

La gent que deuria viure aquí, en aquest poblet nevat a la vora del llac, segur que en passaven molt de fred... I aquests corbs, com és que n’hi havia tants? Els miro i diria que es mouen... els miro i em miren?

39.4 és molta febre. M’hauria de prendre alguna cosa... Si no faig la còpia el Sr. Korovin no m’encarregarà més feina... va dir que un avantpassat seu havia conegut l’autor del quadre... No puc... no puc més... els calfreds em fan estremir.

Vaig al llit. Demà ho intentaré. Em prenc la tassa de caldo i una pastilla i vaig al llit... aquest fred terrible s’està apoderant de mi... Sembla com si aquests corbs esperessin que no pugui fer el dibuix... Per què hi hauria corbs en aquest poble tan gèlid?

Al dia següent tot es veia millor... el dibuix li va quedar magnífic. Els seus particulars corbs havien marxat...

Les nines de paper...

Quan jo era petita jugava amb unes nines de paper que m’agradaven moltíssim. En una làmina hi havia impresa una nina i, al costat, molts vestidets per posar-li. Només s’havia de retallar i ja ho tenies tot a punt. Eren molt barates, és clar... total eren de paper... i jo en tenia un munt.

Eren més o menys així (aquesta foto l’he treta buscant per Google)



Tenia una llibreta que era la Casa de les Nines. Agafava les fulles de la llibreta de dues en dues i les enganxava amb cel•lo al voltant, llavors, a la fulla del davant, amb unes tisores, hi feia una “porta” així:



Com les dues fulles estaven enganxades, doncs quedava com una bossa l’obertura de la qual era la “porta” i, per allí guardava cada nina amb els seus vestidets. Cada “bossa” era la caseta de la nina... Si en tenia deu, doncs amb vint pàgines de llibreta feia deu cases (ni hipoteca ni res de res)

Fa un parell d’anys, a l’Abacus, vaig descobrir una secció de joguines fetes actualment però basades en models antics... i hi havia una preciosa capsa de cartró amb dues nines de paper!!... Millor que de paper!! Eren de cartró, així que s’aguantaven dretes i tot. No eren com les meves (dels anys setanta) no... eren més antigues encara i això em va fascinar.


A dins, un paperet diu: “El juego que tienen ante ustedes es fruto de un muy cuidado proceso de restauración, ya que se trata de una reproducción de un juego original de la década de los años veinte. Por supuesto la tirada de este juego es muy reducida, con lo que llega a ser casi material de coleccionista debido a la calidad del mismo y al reducido número de juegos puesto en el mercado”.

La veritat és que per ser nines de cartró eren cares... però si em creia això de que era una peça de col•lecció, resultava baratíssim... (crec que em van costar uns quinze Euros més o menys)... me les vaig regalar per Reis, clar jeje i el cert és que les trobo precioses :-)






Au, ja estan arregladetes i amb la porta de l'armari tancada (és una segona tapa de la capsa jeje) i a punt per sortir!! :-)

Imants, curiositat i endevinalla...

Un dia, l’Estrip quasi em mata de l’ensurt quan, en un escrit seu, vaig llegir “A la nevera hi ha nous inquilins una tortuga amb la seva cria i una fulla de tardor”... vaig pensar que es tractaria d’una metàfora poètica, però em vaig quedar amb l’ai al cor, pensant que potser tenia els animalons vius allí dins... glubs. Per prudència, no vaig dir res... però en Xexu, que va ser més valent que jo, ho va posar així de clar “Va, corre, treu la tortuga de la nevera abans no li agafi hipotèrmia!”... Vaig esperar dissimuladament a veure que responia l’Estrip i vaig respirar tranquil•la quan vaig saber que aquests inquilins estaven “per fora” de la nevera (o sigui, que eren imants)

I em va fer gràcia perquè jo havia pensat alguna vegada en dedicar un post (a això sí que no se li pot dir article de cap de les maneres) als meus preciosos imants... Així que els poso. La primera és una "vista general", la segona un record d'Edimburg i la tercera són records d'Amsterdam :-)





Una curiositat... abans mirava unes fotos i he trobat aquesta que vaig fer al Gaudí Centre de Reus fa un parell d'anys amb una frase de Dalí (és una foto escanejada)



I una endevinalla que em va passar el meu amic Joan de Mallorca (el que em va vestir els angelets del Barça) Es tracta de saber quina figura (símbol) seria la següent a la sèrie... jeje (es veu que va sortir a una peli, així que si algú ha vist la peli ho sabrà aviat...) :-)

Els Reis Mags, el Viena, el Dimarts, el Post i la Miguelina...

Diuen que els Reis venen de l’Orient i que arriben puntualment la nit del cinc al sis de gener, però la Bajoqueta i jo sabem que no és així... oi, Bajo?

Estàvem prenent un cafè al Viena de la Plaça Prim quan va aparèixer el patge reial (les dues ja sabíem que aquell era “el dia” que esperàvem), va dir “un per cada una” i va desaparèixer deixant sobre la taula dos paquets exactament iguals.

Amb la mateixa emoció que dues criaturetes varem desembolicar-los i... varen sortir ells!!!


Dos petits, suaus i simpàtics micos de colors: verd i blau :-))

Com tothom deu saber, la Bajoqueta és de color verd (bé, aclarim que una bajoca és una mongeta tendra jeje, cosa que jo no sabia fins que vaig venir a viure a Reus) i, clar, el mico que màgicament havia arribat fins a les seves mans, era verd... i a mi, que sempre estic als núvols, de color blau... Què savi el Rei que els va triar!! :-)

La Mongeteta... vull dir, la Bajoqueta, va anar tota contenta a casa seva, li va mostrar el regal a en Bajoqueto, que també li va agradar molt, i van decidir que el seu monito es diria Dimarts (com el dia de la seva arribada)

Quan vaig ser a casa vaig dir a Josep Lluís “Mentre érem al Viena un patge dels Reis Mags ens ha donat el regal, tal com va dir” i a ell també li va fer molta gràcia... li vaig posar Post (com jo mai faig “posts” doncs així en tindria un...)

Però, de cop i volta, em vaig fixar que, asseguda al sofà, amb el seu somriure de sempre, estava la Miguelina... i... ui, ui, ui... em va entrar el dubte de si es podria posar gelosa... Estava acostumada a estar soleta, a mirar la tele al nostre costat, a que jo li posés bé les cuetes, que li digués “bonica”...


El meu dubte ràpidament va desaparèixer... com si la Miguelina hagués estat esperant aquell company, es van fer amics en un tres i no res... i ara es passen el dia jugant... llegeixen contes... i si no, s’expliquen les seves coses... Dóna gust veure’ls junts!!





M’estic pensant, molt seriosament, de fer-los una bufanda del Barça a cada u... A que estarien guapíssims?

Abraçades...

Ahir dissabte, Barcelona, una del migdia, arribem a casa la mare i, entrant a la saleta on deixem la bossa (llibres pel viatge, walkmans per poder escoltar el futbol al vespre en el viatge de tornada a casa, etc.) veig, a sobre un moblet, quelcom que em fa somriure :-)





Diu ma mare que li van regalar a una perruqueria... Son per sal i pebre i es fan una abraçada... ella no ho vol fer servir a la cuina i, apa, ho va posar en pla decoratiu...

Em van semblar tan tendres!! :-)

Sortiré a volar...

Sortiré a volar i m’ompliré d’un aire renovat.
Posaré ordre als calaixos interiors,
i les meves ales desplegades
seran pàgines escrites i plenes
lluny del lloc de la poca llum.

Sortiré a nedar i em capbussaré en històries inventades.
Faré neteja pels recons
lluny de les radiacions de l’esclavatge.

Amb llàgrimes i paraules confessaré els pecats,
després tindré cura de les cicatrius.
L’huracà serà suau ventijol,
la tempesta serà dolça pluja.

Cansada i molt feliç recordaré el fill pròdig
i seré lliure... i tornaré a somriuré...

He parat un penalty!!

Dimecres, dia 4 de febrer de 2009

Entrem a l’habitació del fons, que és la nostra... em mira i jo ja el conec, sé que em vol dir alguna cosa... li somric... ens passem les sessions somrient-nos l’un a l’altre.

Tot just seu i em diu:
- He parat un penalty
- Has parat un penalty? Què bé!! No sabia que juguessis al futbol!!


Els altres comencen a parlar també d’algun gol que han fet... i ell cada vegada està més integrat, cada vegada diu més coses, cada vegada s’expressa més i millor. Tot i així, a vegades em costa una mica entendre’l i em sap greu haver-li de fer repetir alguna cosa, però crec que ell ho comprèn...

Ahir, encara xerrava més, i amb la gran sorpresa que ja em diu pel meu nom:

- Assumpta, hi ha un anorac a terra...

(M’ha dit Assumpta, m’ha dit Assumpta... la veritat és que ballaria si la meva esquena i els genolls m’ho permetessin jajaja)

Els demès són genials... l’ajuden moltíssim com si fos la cosa més normal... la M. que és una nena fantàstica, dimecres passat li va dictar una frase lletra a lletra perquè la pogués escriure be..

Aprenem el Parenostre com si fos un joc... tots menys ell el saben ja perfectament, però el repeteixen una i una altre vegada, conscients que, quan més ho diguin, més li quedarà a ell alguna paraula...

Fent les coses fàcils (II)

Aquí tenim el nostre enemic: Un envàs de cartró de llet (en aquest cas, Pascual)



Per a poder obrir l’envàs, primer hem de girar aquest tapet blanc... Jo no puc. Va massa dur. Això tampoc és estrany, donat que jo tinc molt poqueta força, així que sempre els obre el meu marit. El que ja sí és una mica més rar és que a vegades a ell també li costi molt aconseguir-ho (i quan dic "molt", és "molt")



Un cop desenroscat aquest tap ens trobem amb una anella de plàstic de color blanc seguida d’una mena de llengüeta metàl•lica.




Se suposa que tibant de l’anella segueix tot el demés i queda un forat per on pot sortir la llet. Tampoc és exacte... per començar l’anella va molt dura i “sega” el dit (o sigui, fa mal) però és que la majoria de les vegades, l’anella es trenca i la llengüeta metàl•lica queda enganxada a la capsa, o trencada, o en surt un tros però queda una mena de làmina de plàstic transparent just a sobre el forat (?) que impedeix que surti la llet.



Llavors podem agafar el ganivet i, tal qual fóssim Norman Bates, apunyalem directament la capsa (mentre el nostre cervell reprodueix aquell so de la peli de Hitchcock: Iiiiiiiiii iiiiiiiii iiiiiiiii iiiiiiiiiiiii)



També tenim una altre opció. Quan no podem desenroscar el primer tapet, o quan l’anella es trenca, o quan estem fins els nassos del disseny aquest, agafem l'envàs, estirem l'extrem oposat al del tap...



...i, amb unes precioses tisores, tallem un trosset i au, ja podem treure la lleteta (que ens l'hem guanyat), l’escalfem, i amb Nescafé al matí (com en Xexu) o Cola-cao al vespre (com l'Òscar)... mmmmm




Aquí les nostres eines amigues: un senzill ganivet i unes tisores.

Alves!! Que n'ets de gran!!

Tots junts formen una pinya!! Però avui el meu homenatge especial és per Alves!!

Alves juga bé davant, darrera, al mig... és un tot terreny!!
El Barça sencer és futbol cent per cent!!

Barça-3 Sporting-1 (Eto'o, Eto'o i Alves)