Relats conjunts: "Burj Khalifa"

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada,
Skidmore, Owings and Merrill, 2010

Allí dalt, penjant de les corretges del paracaigudes que no s’havia obert a temps, en John semblava invisible per a tothom. Infinitament més petit que el més petit dels insectes.

Els seus crits demanant socors se’ls enduia el vent abans que haguessin recorregut una centéssima part del que caldria perquè arribessin a ser escoltats... el mateix vent que el feia balancejar-se perillosament.

Quan ja començava a perdre tota esperança d’un final feliç va notar una petita pressió a l’espatlla dreta, es va girar i... Oh! Era un Smartphone unit al nou pal súper extensible model “Selfie Longer Plus”!! Amb moltes precaucions perquè les corretges que el subjectaven, enredades a la punxa del gran grata-cels, no es deixessin anar, va agafar el mòbil del pal –li va costar, perquè el Selfie Longer Plus, dissenyat per arribar molt amunt, quedava subjecte amb dos botonets de seguretat- i, tan bon punt el va tenir a les seves mans... li va caure!!

Menys mal que, a més de paracaiguidista, en John era porter d’handbol i, reaccionant immediatament, el va pescar al vol (cosa que va desenganxar un dels arnesos i el va deixar en una posició més perillosa si possible era). Sense perdre un segon –cosa que hauria estat una solemne ximpleria en la seva situació- va telefonar als serveis d’emergència mentre pregava mentalment perquè "allí dalt hi hagués cobertura". N'hi havia. En menys d’un quart d’hora bombers, policia i periodistes envoltaven l’edifici.

Evidentment, el van rescatar en un tres i no res i la història va acabar bé. Sobre tot pels fabricants del Selfie Longer Plus, companyia catalana, per cert, que es fregaven les mans pensant la de comandes que els arribarien.


Escrit a proposta de  RELATS CONJUNTS

El magnífic PREMI PONS arriba a casa

No sé com s'ho fa aquest personatge (que ningú sap si és un ésser humà, un robot, un programa informàtic... o si és una persona o dos: Pons i Ahse) que anomenem PONS, però va, crea una roda d'aquestes "que a tots ens agraden tant" i l'anem seguint i seguint. Així doncs, jo també ho faré (aquestes coses, com més aviat, millor... "feina feta no té destorb")

En primer lloc, donar les gràcies a l'ALFONSO del Blog TOPARES I LES LLETRES perquè m'ha fet il·lusió rebre el premi de part seva i perquè l'atorga al meu blog principal però fent referència també a tots els altres i, especialment, al d'Artesania. Gràcies, Alfonso!!

I ara, ja que l'he de passar a dos blogs que, si pot ser, no tinguin relació entre ells, diré que és per mi un honor (i, encara que el post sigui tot mig en broma, ara parlo seriosament) poder donar aquest premi a:

1.-  Una blogaire que fa poc va celebrar el seu sisè aniversari, que fa jocs de paraules com ningú, que barreja amb gràcia temes absolutament diferents en un mateix post creant una línia que ho uneixi tot i que adora els punts suspensius... L'ELFREELANG, del Blog, SI DUBTO ÉS QUE SÓC, SI PENSO ÉS QUE SÓC

2.- Un fantàstic blog de manualitats: Les seves autores fan de tot i bé. Són molt creatives i, el que m'encanta d'elles: tenen moltíssima iniciativa fent propostes de participació, a més de ser generoses compartint amb tothom les seves creacions tot explicant pas a pas des de com fer una peça de patchwork, una capseta d'Scrap o regalant els seus dissenys de paper decorat... Parlo de LES ANTÒNIES!

Ja sabeu, els guanyadors, sense cap compromís, si voleu, podeu passar el premi a DOS BLOGS essent recomanable que, si pot ser, aquests dos blogs no tinguin relació entre ells.

Amb el cervell a la vista

Sempre em passa el mateix. Sóc a una pàgina (en aquest cas, a Twitter) i una imatge o un comentari em porta a un altre lloc... i vas saltant i saltant i trobo alguna cosa que fa gràcia... Moltes vegades penso que en podria fer un post, però en la majoria d'ocasions la idea es queda sense sortir a la llum. Aquesta vegada no. Aquesta vegada ho havia de compartir amb tots vosaltres. I és que ho he trobat al·lucinant! Us posaríeu un gorret així? Tan "cerebral"?

Personalment, els trobo fastigosos. Ara bé, tot és qüestió de pensar-s'ho bé... :-))

"Notícia bomba en el món de l'art" (Relats Conjunts)

Definitivament, després de mesos de controvèrsies, de proves i anàlisis repetits per diferents laboratoris, la comissió d’experts internacional creada a tal efecte ha dictaminat que no hi ha cap dubte: El que fins ara era tingut per un quadre del pintor danès P. S. Krøyer, amb tots els personatges perfectament identificats, ha resultat ser, finalment, un retrat de la família Van Gogh!

Tot pot resultar molt surrealista i, de fet, darrera de tot això hi ha una complicada trama i moltes coses encara per descobrir però tot sembla indicar que, durant molts anys, hem estat deliberadament enganyats, probablement per motius econòmics, sobre la vida i l’entorn del gran geni holandès.

Vincent Van Gogh, nascut a Zundert, el 30 de març de 1853 va tenir uns inicis complicats però, en un determinat moment, la sort va canviar i, pintant amb diferents pseudònims, va arribar a certa popularitat i estabilitat econòmica, el que li va permetre portar una vida tranquil·la, familiar i feliç.

Segons s’ha descobert en les cartes que van originar tota aquesta investigació, alguns amics i coneguts del pintor l’animaven a portar una "doble vida", pensant que això el podia ajudar en el món de l’art. Així doncs, alguns episodis coneguts de la biografia de Vincent Van Gogh podrien ser certs, però cuidadosament preparats per cridar l’atenció sobre ell.

El que sí ha quedat també clar és que el famós episodi de l’orella tallada és rotundament fals. Vincent Van Gogh, d’acord amb el seu amic Gauguin, es va fer un petit tallet al lòbul de l’orella i van fer córrer la història que ha arribat fins als nostres dies. Investigacions en arxius mèdics que, estranyament no s’havien fet fins a l’actualitat, així ho han demostrat. Auto-retrats del pintor amb tot el cap embenat van fer que tothom donés per certs els fets tal com fins ara s’havien explicat. Tots aquests fets ocupaven curts períodes de la vida del pintor que normalment vivia feliç amb la seva dona i fills al municipi francès de Pontoise, prop de París.

Els fets que envolten la seva mort segueixen essent misteriosos, però sembla que, després d’una llarga jornada pintant a l’aire lliure i a conseqüència de les hores d’exposició al sol, va patir uns rodaments de cap que el van fer caure, disparant-se una arma que duia per espantar els ocells que el molestaven quan pintava. La ferida va ser molt greu i al cap de dos dies va morir. Vincent va ser enterrat al cementiri d'Auvers-sur-Oise, contra la voluntat de la seva dona, que volia que ho fos a Pontoise.

De tot el material investigat es pot deduir clarament que encara podem trobar-nos amb moltes sorpreses. Sabem que hi ha d’haver cartes i fotos que la dona de Vincent Van Gogh va guardar expressament perquè no fossin trobades fins al cap de molt de temps. Deixem-ho tot en mans de la comissió internacional d’experts i, això sí, dediquem-nos a gaudir de la magnífica obra del geni holandès.

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS
Peder Severin Krøyer, 1888, Hip, hip hurra!