Vuit partits

Ha començat la Lliga! Iupiiiiiii! Oblidem-nos dels problemes de la vida diària i gaudim de la màgia de l'esport rei!!... Això sí, ja que ens deixem "anestesiar" voluntàriament, al menys que els qui maneguen tot això facin les coses una mica bé! Què menys podem demanar?

Comença la Lliga, sí, però la primera travessa (sistema amb el qual espero algun dis ser rica) va farcida d'equips anglesos i la segona d'italians. Per què? Doncs pel numeret que han organitzat a segona divisió amb el Múrcia i el Mirandés.

Però bé, aquestes cosetes -tan pròpies de la #marcaespaña, tot s'ha de dir- són el de menys. Al final tot s'arregla i a jugar! I que guanyi el millor!!

... El millor? O aquell que tingui més ajuts?

L'aperitiu a la primera jornada lliguera va ser el partit de tornada de la Supercopa d'Espanya guanyada amb tota justícia per l'Atlético de Madrid. I ja arribo on volia arribar. En el transcurs del partit, en Simeone -entrenador de l'Altético- protesta una jugada i, en la queixa, dóna unes petites "collejas" a l'àrbitre assistent. Mai de la vida qualificaria aquells petits copets al clatell d'agressió, senzillament, perquè no ho són. Podríem dir que es tracta d'una falta de respecte o de consideració, però agressió no. Tot i així, això li va costar la vermella. En Simeone reacciona (com tants d'altres abans d'ell) aplaudint l'àrbitre per la seva decisió i marxa demanant al públic que no pari d'animar l'equip. Després, malgrat estar expulsat, va seguir el partit des de la grada. Tot això, ficat en un sac, ha donat un resultat de vuit partits de sanció... VUIT PARTITS DE SANCIÓ!!

Sí, bona gent que llegiu aquest humil blog. Vuit partits de sanció és exactament el mateix càstig que va merèixer aquesta simpàtica i esportiva multi-acció de Pepe:

Què us sembla pitjor, la multi-acció de Simeone o la multi-acció de Pepe?

Recordem també què passa quan qui no té una bona conducta és entrenador del Madrid.

L'indesitjable Mourinho, amb tota la intenció del món, s'apropa cap en Tito Vilanova (llavors segon entrenador del Barça) i li fica el dit a l'ull (agressió!) Quan en Tito es tomba i, amb tota la justificació del món, li dóna una empenta (què menys?, aquell boig l'acabava d'agredir!) què va passar?... UN PARTIT de sanció... PER ALS DOS!! O sigui, Un per a cada un: Un partit pel que ataca i un pel que es defensa...

Així anem...

Ah! Aquesta setmana hem encertat un "10" a la travessa! Cobrem 1,22 €!

La destrucció dels cristians JOAN F. MIRA (EL TEMPS.CAT)

Avui copio un post. Així, tal qual ho dic. Copiat de principi a fi, (jo tan sols he marcat els ressaltats) perquè ja està bé de fer veure que no passa res. Aquest drama "no fa sortir al carrer manifestants solidaris", de fet, jo mateixa no he vist ni un sol post a la catosfera en que tan sols es mencioni aquesta massacre.

El blog es diu "Els Papers de Santa Maria de Nassiu", i és dels allotjats a VilaWeb.

Diu així:


La persecució universal dels cristians en terres de l’Islam, des de Nigèria fins al Pakistan o Malàisia, sembla un simple detall més d’aquesta violència que s’escampa i que tenim cada dia present en les notícies. Però no és un detall, ni un accident: en alguns llocs crucials ha esdevingut una catàstrofe total, un daltabaix històric. I jo no sabria expressar-ho millor, ni amb més contenció i més autoritat, que un article (El martiri de la indiferència) del P. Manuel Nin, monjo de Montserrat, orientalista, arximandrita i director del Pontifici Col·legi Grec a Roma, article que m’ha enviat amablement el P. Josep Miquel Bausset. Del qual reproduiré ací només alguns paràgrafs, sense comentaris, sense glosses, sense comparacions, sense res que no siguen els fets mateixos, de què tan rarament i tan mínimament informen les nostres televisions i els nostres diaris, com si es tractara d’anècdotes sense importància. Com aquest: “Mosul, ciutat custodi i podríem dir apòstol de la paraula de Déu, ha esdevingut avui custodi de la sang dels màrtirs. Cremades les cases, cremades les biblioteques, cremada i destruïda una tradició cristiana de quasi dos mil·lennis. Zones cristianes, tot l’Orient Pròxim, poblades per monjos i monges, per cristians de tantes confessions eclesials catòliques i ortodoxes…Germans nostres que últimament no sols pateixen persecució a causa del nom de Crist sinó que, en aquells mateixos llocs que són seus des de fa dos mil anys, han deixat d’existir… Aquests dies el patriarca siri catòlic Josep III Younan ha fet una forta denúncia dels fets que s’hi estan produint, en aquests termes: ‘No existeix absolutament cap raó per atacar cristians innocents i altres minories, a Mosul i en altres llocs. No hi ha una sola raó per destruir llocs de culte, esglésies, seus episcopals, parròquies, en nom d’una anomenada organització terrorista que no escolta la raó i no atén  a la consciència. Amb amargor, diem que el nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’islam, tots els cristians seran morts. És terrible! És una vergonya per la comunitat internacional!” Però la “comunitat internacional” és només una etiqueta còmoda per als informatius i les declaracions: és un no res, una abstracció. I en qualsevol cas, aquella variant de “comunitat” formada pels assistents a manifestacions de solidaritat i pels firmants de condemnes diverses, no considera aquest cas entre els que mereixen atenció o indignació.

I continua: “Una nova massacre de cristians avui a l’Iraq, a Siria, en tot l’Orient Pròxim. Maalula i Saydnaia, fa pocs mesos, van perdre els seus tresors d’esglésies, monestirs, biblioteques, icones…i sobretot van perdre moltes de les verdaderes icones del Senyor que són els cristians. Avui a Mosul, i en tants altres llocs d’Iraq, les poblacions són espoliades, escarnides, deixades enmig del desert, el físic, àrid i sense aigua, com un eco del psalm, i l’espiritual, creat al seu voltant pel silenci, per la indiferència de tants i tants, cristians inclosos, que callen, que no poden o no gosen o no volen fer sentir la seua veu. De nou, a la vora del centenari del martiri de milions de cristians armenis, siríacs orientals i siríacs occidentals [[massacre sempre negada violentament per la Turquia “laica i modernitzada”...]], de nou la fe cristiana és posada a prova.” I el pobre patriarca siríac catòlic proclama encara, inútilment: “És una vergonya! Demanem a la comunitat internacional que siga fidel als principis dels drets humans, de la llibertat religiosa, de la llibertat de consciència. Nosaltres som a l’Iraq, a Síria i al Líban: nosaltres, els cristians, no hem sigut importats, som ací des de fa mil·lennis i, per  tant, tenim el dret de ser tractats com a éssers humans i ciutadans d’aquests països…” Dissortats patriarques, arquebisbes, monjos i fidels cristians: poden ser expulsats dels més antics llocs de la seua fe (llocs que ja eren cristians sis segles abans de l’Islam), poden ser massacrats, espoliats, perseguits, i poden ser arrasats i cremats els seus monestirs, biblioteques i esglésies, poden ser víctimes d’atrocitats metòdiques per tal de fer-los desaparèixer de la terra. Tant se val: la seua dissort històrica no fa moure un dit a ningú, no altera la digestió de la diplomàcia europea, no fa eixir al carrer manifestants solidaris, no provoca una simple condemnació moral, només una perfecta indiferència. Jo sé per què, i potser ho explicaré un altre dia.

Comprovat, com diu en XEXU,... Blogger em té mania

Senyores i senyors, amics tots, això és el que jo veig quan intento deixar un comentari...

1.- A casa meva:

Podria ser qualificat d'un malson, el meu propi blog dins del meu propi blog...!
 i si tiro cap avall puc seguir entrant indefinidament les vegades que vulgui
 dins el meu blog, però només puc llegir.

2.- A un altre blog amb respostes incrustades, com el d'en XEXU, la CARME...

L'espai per posar un comentari queda substituir per una finestra amb el blog en qüestió,
 que, si hi entres (perquè es pot entrar) també té, en el lloc de les respostes,
un nou blog igual... i no s'acaba mai.

I el de la CARME el mateix... infinites Col·leccions de moments... ;-)

3.- Blogs amb respostes tipus "sistema tradicional" (sí, ja sé que les respostes incrustades ja no són res nou, però una mica més noves sí que són). Com exemple agafo el blog d'en MAC:

I,... tatxiiiiiiiiiiiin... FUNCIONAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!

En resum, tots els blogs amb resposta incrustada queden lluny del meu abast (el meu també!!) clar que puc anar fent posts -que no podré comentar- per anar-me comunicant amb la resta de la catosfera... O, potser, podria passar-me al PETIT BLOG indefinidament...

D'aquest drama me n'he adonat quan li volia posar un comentari a l'ELFRI dient-li que ja tinc la resposta del seu enigma... ELFRI, filla meva, tant de temps amb els comentaris sense incrustar i ara que els incrustes no et puc dir res!! Bé, que obris el correu, que t'ho he enviat per la via reglamentària.

Els demés, podeu seguir comentant el meu darrer post NORMAL, que és AQUEST, encara que jo, que agraeixo molt els vostres comentaris, no us podré contestar (de moment)

Només em passa a mi o Blogger no deixa posar ni respondre comentaris?

Aquest post és una burrada. Si Blogger no deixa posar comentaris ningú em podrà respondre, clar.
Però bé, aquí ho deixo com a testimoni de que, si no comento ni responc és perquè no em deixen... Snifff

Relats de la Carme (substitució estiuenca)

Fotografia de màvb, Barbollaire

Dreta, donant l’esquena a la seva pròpia creació, la famosa fotògrafa catalana resident a Edimburg, coneguda amb el nom artístic de Karen McDonald, atenia amablement als mitjans de comunicació.

Es trobaven a la darrera sala de les quatre que formaven l’exposició; allí hi havia les fotos més recents, totes en color. En elles que es barrejaven elements de la natura amb objectes quotidians i elements tèxtils. Les tres imatges més grans eren d’una mateixa composició enfocada des de tres angles diferents: unes mantes de cotó embolicaven uns arbres en el que tant podria ser un jardí com un parc. Set fotografies petites d’unes deu per deu polzades mostraven uns agafadors de cuina i unes culleretes de cafè curosament col•locats damunt d’uns parterres de flors.

La Tresa (ella ho escrivia així), periodista, fundadora, directora i una de les dues redactores del diari digital En aquest moment, no entenia quin era el missatge que volien expressar però les trobava boniques.

Just quan la Karen es disposava a respondre en castellà gairebé les mateixes preguntes que li acabaven de fer en català, es va sentir un soroll molt fort i un fum negre va entrar per la porta. Entre tot l’enrenou un noi amb aspecte asiàtic va despenjar una fotografia i va fugir corrents.

Ningú va reaccionar prou ràpidament per poder-lo aturar. El pot de fum havia estat llençat just davant d’on els dos guàrdies de seguretat vigilaven i, quan se’n van voler adonar ja havia passat tot. La gent tossia, a molts els ploraven els ulls, una senyora gran s’havia marejat una mica.

El quadre robat representava unes bales de palla embolicades amb uns draps de vius colors, formant com uns seients que, malgrat ser alegres i colorits, segur que eren incomodíssims. Al damunt hi havia tres copes de vidre amb restes de vi.

Ha passat gairebé un mes i, a hores d’ara, ningú sap on és el quadre i per què justament aquell va ser el furtat. Cap pista. Res de res.

A casa seva en Joan Chang mira feliç la foto que –segons ell- va “agafar”... Sempre havia volgut un quadre de l’artista Carme Rosanas, però com ella no es decidia a exposar la seva obra, va robar la foto perquè ella l’havia posat al seu blog. No l’havia fet ella, és cert, però ella l’havia triat com a inspiradora d’un llibre de relats.

Anem de rebaixes?

A continuació unes FOTOS REALS, fetes per mi mateixa, la setmana passada a Reus. A veure si us "animen" a fer alguna compra... Pffff

Magnífics pantalons amb baixos que semblen de xandall....
Rebaixats ja dues vegades. Del preu molt raonable de 231 € ara ja estan en 138!

Màxima elegància clàssica... Samarreta o brusa sense coll.
També porta dues rebaixes. Valia tan sols 285 € i ara gairebé la regalen: només 170!

Texans!! Súper econòmics!! Valien entre 168 i 145 € i ara valen entre 134 i 116.

Preciosa bosseta, una ganga, de 775 € a només 387,5

Comodíssimes sandàlies. Passen del ja mòdic preu de 590 € a tan sols 295

D'un bon gust indubtable. Aquesta preciositat de vestit ha passat de costar 695 € a 347,50.

Com la foto anterior no es veu massa bé el preu. Aquí la teniu.

No deixeu passar aquestes ocasions! Penseu que, quan vinguin les col·lecions de tardor, tot serà més car!

Bé... no, és igual... Més val deixar-ho estar i, sobre tot, no dir el que es pensa, que quedaria lleig.

Amanida dedicada

Fa uns dies, al seu blog, la RITS ens parlava de les amanides. Ahir en vaig fer una "de les meves" i vaig pensar en anar fent fotos, fer-ne un post i dedicar-li ;-)

Curiositat: L'amanida es va muntant en un bol perquè així la pots menjar al sofà sense massa riscs.

Ingredients per a dues persones:

1 patata bullida (que farem en vuit trossos)
150 grams de pèsols bullits
2 ous durs
2 tomàquets pelats
1 llauna de tonyina
3 bastonets de mar (surimi)
2 talls de formatge semi-curat
pastanaga ratllada
oli
sal

Comencem posant la verdura:

Afegim la pastanaga ratllada i l'ou dur tallat a trossets petits:

Hi posem el tomàquet tallat a trossets petits. Jo el pelo i li trec una bona part de llavors:

Ara és el torn del surimi i el formatge. Jo no hi poso formatge fresc que, en la meva opinió, no té gust de res. O formatge tendre o semi-curat. El d'ahir era semi, més gustoset ;-) Afegim oli i sal (tot i que a la patata i al pèsol ja n'hi he posat una mica en bullir-los)

I, finalment, la tonyina... mitja llauna per persona. Com he anat muntant els dos bols al mateix temps, doncs mitja llauna per bol. Remenem bé... Et voilà!!

Jo no sé vosaltres quin nivell de gana teniu, però us asseguro que tot això junt atipa força... així que, per a nosaltres, és un plat únic. Després fruita o un iogurt i ja està.

Vagi de gust!! ;-))