La història dels draps de cuina brodats...

No sé de quan temps enrere estic parlant... probablement uns dotze anys, tot i que no n'estic segura. Mai recordo el temps transcorregut amb exactitud des d'una data. Però hi ha un detall -un llibre que crec que estava llegint llavors- que em fa pensar que pot fer això, dotze anys.

La meva sogra va néixer a un poblet de l'Alt Empordà però, des de que es va casar, va venir a viure a Reus. Tot i així, la seva terra li tirava molt i li agradava, a l'estiu, anar a passar-hi uns dies. Com el tema Hotels o apartaments de temporada sortia caríssim, fa cosa d'uns quinze anys, van trobar una ocasió molt bona de llogar un piset, no gaire gran i bastant antic, dins del poble, per tot l'any. Així, estant el meu sogre jubilat, hi podien anar no tan sols l'estiu sinó sempre que volien.

La idea era molt bona i tot i que el pis tenia l'inconvenient que era un segon o un tercer, amb una escala molt empinada i sense ascensor, un cop allí, ella ho tenia tot tan ben arregladet i posadet, que s'hi estava molt a gust.

Recordo que li vaig brodar dos quadres a punt de creu. Un era una rosa dels vents, amb els noms de tots els vents i, pel voltant, elements marins (un àncora, un nus mariner...) i l'altre eren com unes petxines xulíssimes (aquest segon tenia més complicació)... Què menys, si quan anàvem allí ens tractava "a cor què vols" ;-)

En Josep Lluís i jo ens aixecàvem (aviadet per ser vacances) el meu sogre ja havia fet el cafè, torrades... esmorzàvem, ens féiem el llit i... ja teníem tota la feina feta... Cap a la platja falta gent! És maco arribar a la platja cap a les 10 del matí... triar el lloc que més t'agrada i aquell primer bany del dia, amb l'aigua tan freda!

Cap a la 1 plegàvem, perquè l'únic que ens demanava la meva sogra era que fóssim puntuals. Ella era molt organitzada i a les dues li agradava dinar. Tenir la platja a cinc minuts de casa a peu és un luxe... Arribar, dutxar-se i... el dinar a taula!! I fet per una cuinera excel·lent! sempre mirant de variar els menús, sempre posant les racions més maques als altres...

Llavors, una mica de sobretaula, notícies... crec que llavors feien Colombo per TV3... o la Fletcher...no sé... quelcom que m'agradava. Però ells anaven a fer la migdiada. De tots quatre jo era l'única que no la feia. Mai n'he sabut de dormir durant el dia i si alguna vegada ho intentava i ho aconseguia, sempre em despertava amb un mal sabor de boca i una sensació tan desagradable!

Així doncs aquell era el "meu" moment de fer el que volia i tenia dues opcions: Acabada la sèrie de la tele, o llegia alguna cosa (i recordo que llegia el segon llibre de Harry Potter o, potser seria el tercer?) o feia punt de creu. Així, sense dir res, anava fent un drap de cuina... senzill, com per passar el temps. Quan la resta de la família s'aixecava, jo guardava la feina i anàvem a donar un volt: a vegades junts, a vegades per separat... Finalment, en arribar el dia de marxar, li vaig regalar aquell drap... Era un drap de color cru, de rus, per les mans i posava "Bona cuina"...

El problema és que a la meva sogra, quan li regalaves una cosa bonica, la considerava com quelcom "per guardar"... i jo li deia "faci'l servir, dona... fins que s'embruti, s'estripi, es gasti... si a mi no em sap gens de greu si es fa malbé... llavors n'hi faré un altre"... però res. Molt agraïda, molt contenta amb el drap però a Reus va venir i va quedar a l'armari junt amb altres peces de roba, totes per estrenar!!

El passat dia 3 de setembre, la meva sogra va morir. Buscant roba per guardar, per tirar, per donar... van sortir tovalloles completament noves, draps de cuina... i, entre ells, TRES de brodats per mi... Els altres dos, amb unes teteres i unes tasses, sobre un drap de color salmó, no recordo en absolut quan els vaig fer, però sé que els vaig fer jo, això sí!! ;-))

El meu sogre va voler que me'ls quedés jo i jo, evidentment, els vaig agafar... Completament nous com estaven els vaig rentar, tot i que estaven impecables, jo sempre ho rento tot... I ara bé la qüestió. Tan sols veure'ls em va venir al cap immediatament la idea de regalar-ne un a una amiga. Va ser un flaix immediat. És una amiga que sempre pensa en mi amb molts detalls i a la que fa temps que tinc ganes de fer un regal, però sé que ella no vol que em gasti ni un duro, així que vaig pensar en això, doncs ja està fet, està nou, ho he fet jo i m'agradaria donar-n'hi un, però... Però necessito la vostra opinió:

Què us sembla la idea? O penseu que no li agradarà pel fet que no ho vaig fer especialment per ella?

Suposant que us fes gràcia, quin dels tres us agradaria més? El de la "Bona cuina" o un de teteres?

En fi... aquí estaré, esperant les vostres opinions que, si us plau, us ho demano, espero ben sinceres. Moltes gràcies per aconsellar-me!!

A Terrassa... llibres i altres regals!!

Els millors dies del mes d’agost d’enguany els he passa a Terrassa. Bé, de fet, van ser unes 70 hores, repartides en quatre dies: una tarda, dos dies sencers i un matí. Però, malgrat ser tan poquet, ja va servir per trencar una mica la rutina diària. A més, que Terrassa té un clima molt millor que Reus. Durant el dia et pots fregir de calor (les temperatures són més altes que aquí, però la humitat és menor, per tant, la sensació pot ser similar) Ara bé, per la nit refresca molt i, mentre a Reus o Barcelona no es baixava de 23 (aquells dies) a Terrassa ens posàvem a 17 o 18... Què bé!! Podíem dormir tapadets amb el llençol! Quin descans!! ;-)

Tot va ser gràcies a la meva germana, que sempre insisteix a convidar-nos alguns dies a casa seva. I haurien estat més, però circumstàncies que ara no venen al cas van fer hagués de ser tan curtet. També hi havia el meu nebot petit, el fill del meu germà, i la meva mare.

Ja fa uns dies vaig parlar del magnífic Viena de Terrassa. Si algun dia em perdo i no em trobeu per un Viena, busqueu-me a una Abacus... A un dels dos llocs puc ser.

Terrassa també té una Abacus preciosa, i és que l’edifici on es troba és l’antic Gran Casino (curiosament, a Reus, el Viena es troba a l’antic Casino... quines coses!). És gran, molt gran, molt ben posat, molt assortit. Allí he vist productes en una varietat molt més gran que les botigues que conec de Barcelona i Reus. Mireu què maco!! (Totes les fotos de l'Abacus les he tret de la xarxa, no són meves)





Doncs bé, quan vas a un paradís així i falten pocs dies pel teu sant i t’acompanya el marit, la mare i la germana, surts amb uns regalets...


Jo, contenta com una criatura!! Tres llibres i... veieu dues capses damunt? També, també... Dues joguines!! Hehehe

Els llibres, dos de Dickens: el que vaig ressenyar en el meu darrer post i un altre sobre la seva estada a Itàlia. A més, una obra de Wilkie Collins, gran amic de Dickens (el germà petit de Wilkie, Charles, es va casar amb una filla de Dickens) i que vaig descobrir editada per Debols!llo, cosa que em va animar molt a posar-lo a la llista de regals he, he


Però, com darrerament m’ha donat molt pels Tricotets i totes aquestes coses, i la meva amiga Vero s’està tornant una experta teixidora, em van fer molta gràcia aquests jocs (que són jocs, però són “de veritat”, és clar) que serveixen per teixir i que, quan tocar llana no sigui perillós, penso estrenar amb tota la il·lusió! ;-)

Records d'Escòcia...

El proper mes d’agost farà dotze anys que vàrem anar una setmana de vacances a Escòcia.

Dies enrere, vaig posar un post amb vídeos en que es podien sentir instruments no massa coneguts; en un d’ells –el del salteri amb arc- la peça interpretada era una que em va transportar immediatament al passat. Vaig recordar immediatament aquest viatge per terres escoceses...

"The Bonnie Banks o' Loch Lomond" o, senzillament, Loch Lomond.

La música em va arribar al cor i se’m va omplir d’enyor, però no un enyor trist, sinó dolç... i la vaig escoltar una i una altre vegada... i vaig buscar més vídeos, amb diferents interpretacions de la mateixa melodia, cantada per una veu femenina, o masculina, o alguna coral; amb imatges o sense imatges. No me’n cansava.

Ja llavors vaig pensar en dedicar un post al Loch Lomond, un dels llocs més macos que he vist mai, i ara ho faig. Les fotos són de càmera analògica, en paper, les he escanejat i no fan justícia a la bellesa d'aquell paisatge... però, tot i així, m’ha fet il·lusió posar-ne alguna.

En tornar de l’excursió al llac, el xofer de l’autocar ens va posar la casset amb la cançó. És un record que em fa feliç. Tots els records d’Escòcia són com un tresor a la meva memòria.

Loch Lomond, Escòcia,
21 d’agost de 2000. Darrer any del segle XX.

De ciutats, àlbums, fotos, gegants... i sabateries.

Fa uns dies, al blog de la Yáiza, vaig comentar que estic acabant d’organitzar l’àlbum de fotos de les vacances a Holanda de fa cinc anys (sí, cinc anys... una, que es pren el seu temps i fa les coses amb calma) i que ja només em quedava guardar les de l’excursió en tren que vàrem fer una tarda a La Haia. El comentari li va fer gràcia i em va demanar un post amb alguna imatge holandesa. Després, la Barcelona m’enamora es va sumar a la petició i ara jo compleixo el que vaig prometre.

Ara bé, com imagino que posar unes fotos de la ciutat i res més tampoc tindria massa gràcia, i menys encara perquè són escanejades i sempre perden qualitat, he afegit algunes curiositats.

Així doncs, dedicat a la Yáiza i a la Barcelona, aquí va aquest post!

Fotos 1 i 2.- El Binnenhof és un complex d'edificis al centre de l'Haia i centre de la política holandesa. Aquí estan el Senat i el Congrés. És una preciositat, envoltat per un llac, el Hofvijver.



Fotos 3 i 4.- Passant per la Grenadierspoort (també tinc fotos, però tampoc ho volia omplir tant) arribem a la Ridderzaal (sala dels cavallers), edifici d’arquitectura gòtica civil.




Foto 5.- El Tribunal Internacional de Justícia. A peu, una bona estona caminant, però visitar La Haia i no anar-lo a veure hagués estat imperdonable. Aquesta foto la vaig fer passant la càmera entremig d’uns barrots de protecció. Em vaig sentir una autèntica espia hehe



I ara bé la part anecdòtica. Imagineu que viviu a Reus, aneu sis dies de vacances a Holanda, esteu a Amsterdam i aneu fent excursions pel vostre compte... una tarda visiteu La Haia i us trobeu amb una botiga que posa Reus!! Sí, mireu:


Doncs això era ni més ni menys que una sabateria de talles grans. I és que en neerlandés “reus” vol dir “gegant”. Ens va fer molta gràcia perquè, justament dos anys abans, havíem estat a Bèlgica, a Brussel·les i la part flamenca, i, a Anvers, hi havia un cafè que es deia així “Cafè de Reus”, que vol dir “Cafè El Gegant”... Aquest cafè és a la plaça del mercat, exactament a Grote Markt 22.


Anem doncs ara a Anvers i sabrem perquè un cafè es diu "El gegant"...

Diu la llegenda que a la ciutat hi havia un gegant anomenat Antigoon que tenia atemorits tots els barquers que volien creuar el riu Escalda. Els feia pagar un peatge i si es resistien, els tallava la mà i la llençava al riu. Un soldat romà, Silvio Brabo, es va enfrontar al gegant, li va tallar la mà i la va llençar al riu. Al centre de la plaça del mercat, Grote Markt, es recorda aquesta llegenda amb una estàtua de l’heroi Brabo.
El nom de la ciutat, Antwerpen, seria derivat de "hand" i "werpen", que significa “llençar la mà”.


I aquí l’estàtua del jove heroi romà llençant la mà del gegant Antigoon. La foto no és massa bona però és que era dia de mercat i estava “a tope”, no vaig trobar bon angle; si en voleu veure una millor, cliqueu aquí.

Bé doncs, ja està... Espero que us agradi! :-)

Scotland Yard

Fa un parell de dies, tot dinant, amb en Josep Lluís varem recordar una anècdota que, en comentar-la actualment, ens va fer riure molt. És d’aquelles coses que, quan les has viscut, fan molta gràcia, però que quan les expliques als demés doncs... potser no li acaben de veure “el què”... però aprofitant que els caps de setmana hi ha poca activitat bloguera, aprofito per fer-ne un post i, de passada, posaré una foto meva que, com es veu fatal, doncs tampoc té massa importància.

El mes d’agost de l’any 1993 (sí, sí, mes d’agost i jo amb màniga llarga i jaqueta, quina sort!!) vàrem anar una setmaneta (sis dies, per ser més exactes) de vacances a Londres. Ens feia molta il·lusió i volíem aprofitar cada moment per anar a visitar el màxim de coses. Un dia ens vàrem apuntar a una excursió per anar a Oxford i a Stratford... va ser un dia magnífic i tot va sortir rodó... Quan varem tornar a l’hotel, al vespre, encara era ben clar i a mi no se’m va ocórrer altre cosa que dir que volia veure això que sempre surt a les pel·lícules girant sobre el seu eix:


Així que, sense pensar en l’efecte de les meves paraules, vaig anar tota decidida a parlar amb uns dels grums de l’hotel, amb el meu terrible anglès (fa divuit anys un nivell molt inferior a l’actual que, sense ser res de l’altre món, encara “dóna el pegu”) i els hi vaig engegar la pregunta sense massa preàmbuls... amb un plànol a la mà i “On és Scotland Yard?”

Els dos nois varen preguntar amb expressió absolutament sorpresa “Scotland Yard?”... I, clar, ara penso que el més probable és que pensessin “a aquest parell els han pispat la càmera fotogràfica i ja volen anar directament a la central!!”... Sortosament, amb l’ajuda inestimable de la mímica, vaig fer entendre que el que volia era veure aquella cosa que girava i que surt a les pel·lícules. Van somriure i ens van indicar on era.

I aquí teniu la prova:


I ara, digueu-me... No us imaginàveu que la cosa aquesta era moooolt més gran i que estava moooolt més amunt? Jo sí, la veritat... Ara bé, m’encanta tenir aquesta foto!! (Aquí tenia trenta un anyets tan sols!!)

La Seu d'Ègara (Esglésies de Sant Pere de Terrassa)

L’any 2011 el vaig començar a Terrassa. Hi vàrem anar el dia 31 i varem tornar el dia 2 per la tarda. Aquest breu període de temps comprenia dues jornades de precepte: el primer dia de l’any, festivitat de Santa Maria mare de Déu, i el dia 2 que era diumenge.

Amb la meva germana com a guia egarenca, varem poder conèixer dos temples ben diferents: El dia 31 varem anar a la missa de vigília a la Catedral i el dia 2 ens va dir que ens portaria a un lloc molt maco, que segur que ens agradaria, va ser llavors quan vaig descobrir aquest preciós conjunt monumental, únic a Europa.









En un mateix recinte, tres esglésies diferents, amb funcions diverses: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria. De les tres, Sant Pere, la més gran és el temple Parroquial i l’única que està permès fotografiar per dins, així que totes les fotos d’interiors corresponen a aquesta. Copio de la web de l’Ajuntament de Terrassa: “L’església parroquial de Sant Pere, d’estil romànic (segle XII) però amb alguns murs del segle VI, conserva al seu interior un tresor extraordinari: el retaule preromànic de pedra (segle X), únic al món per les seves característiques.”

De les imatges superiors, les dues primeres fotografies són de Sant Pere i les altres de Sant Miquel i Santa Maria des de diferents angles.


Restes dels mosaics que hi ha dins el recinte.










Diverses fotos de l'interior de Sant Pere, les tres immediatament anteriors al text corresponen al retaule de pedra, l'explicació del qual també copio de la web de l'Ajuntament de Terrassa: "El retaule petri de l’església de Sant Pere és una peça artística singular, tant per la seva cronologia, datada entre els segles VI i VIII, com per la seva concepció com a retaule, en un període en que es pintava sobre els murs dels absis directament. La peça cobreix el lòbul central de l’absis i està decorada amb pintura mural. Presenta dos registres dividits per una biga de fusta. La part inferior arranca del paviment de mosaic i emmarca una part central rectangular, horadada per un armari d’època posterior, on es reconeixen unes figures de cos sencer d’època gòtica que semblen configurar una mateixa escena. La part superior està organitzada en dues rengleres d’arcuacions que formen dues fornícules superiors i quatre d’inferiors, on es representa el Tetramorfos o símbols dels quatre evangelistas. PIntats al mur, entre les fornícules es reconeixen diversos personatges alats, potser àngels."




I, per acabar, una altre de les meravelles que es poden veure, el retaule dels sants Abdó i Senen. Copio de la web Pobles de Catalunya.cat: "Està situat al braç esquerre del transsepte de l'església de Santa Maria. Va ser pintat per a l'església de Sant Pere l'any 1460. El seu autor, Jaume Huguet, és un dels pintors més destacats del gòtic català i aquesta és una de les seves obres més conegudes. Al plafó central podem veure les imatges dels sants i al seu voltant diverses escenes de la seva vida i del seu martiri. A la part superior hi ha un Calvari. A la part inferior estan representats els sants metges Cosme i Damià i dues escenes de la seva vida, un trasplantament miraculós de cama i l'escena del seu degollament."

Multipost: Joc de diferències, Haarlem, musiqueta...

En aquests dies sense Internet he pogut fer altres cosetes, per exemple, he escrit un munt de paràgrafs sense cap lligam que he anat recollint per algun dia convertir-los en relat. M’ha fet gràcia fer-ho així...

I també he fet punt de creu, clar, no he acabat el quadret de les Casetes Holandeses, però si l’he avançat bastant... Aquí la prova, per si voleu jugar al joc de les diferències amb el post anterior jeje (és broma, eh? que en Mac encara em denunciaria al Gremi de Blogaires d’enigmes i endevinalles per competència deslleial... que ja vaig haver de demanar un permís especial per poder fer el joc de les Imatges misterioses un cop al mes)

Això no és fotografiat, és escanejat, el color és més real a les fotos.
La data és avui mateix.

I unes fotos que demostren com he treballat ;-)







I com aquesta labor la vaig comprar a una preciosa localitat Holandesa anomenada Haarlem, ara us he escanejat totes les pàgines del meu àlbum d’aquelles vacances corresponents a aquella excursió. Així presumeixo d’àlbums xulíssims. Totes les fotos són nostres menys la de la primera pàgina, que és una postal una mica retallada.

Aquesta foto és un autèntic collage feta amb “tallar” i “enganxar” manual, amb tisores i pegament... de tres en vaig muntar una, doncs era impossible agafar-la bé ;-)







Però per si resulta un post massa curt, i com enyorava el blog, i les casetes són blaves, doncs música de fons: Blue Moon en una versió súper canyera du-duà dels Platters ;-)

O una molt especial i romàntica amb Rod Stewart i Eric Clapton :-)