dilluns, 29 de març del 2010

"Exili i tendresa.- L'univers de Francesc d'Assís", d'Éloi Leclerc





Avui he acabat un llibret que m’ha encantat. Va arribar a les meves mans "de rebot" fa dos o tres anys (com a mínim). Tal com me’l van donar, junt amb dos o tres més, va anar a una prestatgeria sense que em recordés més d’ell. Fa pocs dies, buscant una altre cosa, va sortir el llibret i, immediatament, vaig pensar que el volia llegir!!

I ho he fet... i és una preciositat. No és pas una biografia. Es tracta de l’explicació en forma de relat, amb un estil ple de poesia, amb diàlegs, pensaments, etc. d’una part de la vida de Francesc d’Assís.

El seu autor, Éloi Leclerc, religiós franciscà, va néixer el 1921. El 1944 patí la deportació al camp de concentració de Buchenwald. Ordenat sacerdot el 1948, ha estat professor d'història de la filosofia i és un reconegut historiador de l'Església. És autor de nombroses obres, la majoria sobre Francesc d'Assís i la seva experiència espiritual. «Saviesa d'un pobre» (1959) és la més coneguda. Altres títols destacats de l'autor són «Exili i tendresa» (1962) (que és aquest que he llegit jo), «Le Cantique des créatures» (1970), «Le chant des sources» (1976), «Le soleil se lève sur Assise» (1999)...

He de dir que el text en català m’ha agradat moltíssim, per tant mencionaré al traductor, Amadeu Brugués, que també té el seu mèrit ;-)


Giotto, un dels frescs sobre la vida de Sant Francesc,
situat a la Basílica de Sant Francesc d'Assís



El soroll rítmic dels seus salts sobre les fulles mortes ressonà un instant en el sotabosc [es refereix a dos petits cabirols]

- Els nostres germans els animals! -digué aleshores Francesc a mitja veu, amb gravetat, com si estigués en una església i en una mena d’encís-. Si fóssim més humils, més a prop del que és simple i petit, els sentiríem a parlar de Déu. Totes les criatures que hi ha són sota el cel mormolen el seu nom, cadascuna en el seu llenguatge. Coneixen el seu Creador i el serveixen millor que nosaltres.

- Com pots dir això? No tenen intel•ligència -objectà Masseo.
- Cadascuna d’elles, fidelment i a la seva manera, juga el joc diví de la creació...

(...)

Francesc i Masseo estaven estirats a l’herba, amb el seu mantell, al peu dels arbres. El silenci era gran, de la mida del cel, ple d’una vida pregona. Se sentia respirar l’herba i els estels amb un mateix alè. Una gemma esclatava. Un manat d’estels tremolava; i un d’ells se’n separava, traçant un llarg fil d’argent a través del cel. El món tendia en tots els sentits vers el Regne.

(...)

Per Francesc la creació sencera era dins la mà de Déu. No hi havia pas el món de dalt i el mon de baix, el món lluminós de l’esperit i el món tenebrós de la natura. El Regne de Déu no era una còpia d’aquest món; era al cor de l’existència més quotidiana. I res no se li feia estrany, incloent-hi aquesta vida de baix que mormolava en l’herba, contra la terra materna. Totes les coses procedien del mateix amor i reposaven en la mateixa mà totpoderosa. I qui se sabia en aquesta mà podia adormir-se tranquil sota els estels, al llindar d’un bosc, per llevar-se amb el sol, banyat de rosada i de llum, dient: “Heus-me ací, Senyor”.


Per cert, per aquí a casa, hi ha un llibre de 1.091 pàgines (ho acabo de mirar jeje) amb textos biogràfics, escrits, testimonis, índexs, mapes i un munt de coses més sobre sant Francesc... em sembla que me’l llegiré ;-)

dissabte, 27 de març del 2010

Io sono moooolto contenta!! Endavant, Barça!!




En Pep va dir que aquesta setmana ens jugàvem molt. Tres partits: Saragossa, Osasuna i, avui, un dificilíssim Mallorca. Tres victòries. Estic contenta!! :-)))

dijous, 25 de març del 2010

II.- El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber (Relats Conjunts) (segon intent)


El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber, fragment del Baburnama. Anònim 1500
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



- Anòooooonim!! Anòoooooniiiiim!! Però què és això?

La dona cridava amb veu forta. No semblava molt enfadada, però quasi... Podríem dir que se la veia un pèl disgustada. Disposada a demostrar que no estava d’acord amb alguna cosa i a obtenir la resposta adequada.

Ell va sortir de la seva tenda. Amb la mirada somiadora de poeta, d’artista i amb l’expressió pacient d’un savi, Anònim, home d’una impressionant intel•ligència (tot i que molt poc reconegut al llarg de la història) es va dirigir cap a la seva esposa.

- Què és el que tens, Modesta?

- Anònim, home!!... Has vist això? Em vaig passar hores i hores deixant-me les mans i la vista per fer els més meravellosos brodats en les robes de Baber el dia del jurament i tu has fet un gravat amb molts detalls, però la bellesa del meu treball no es veu reflectida en absolut. Tan bé que dibuixes quan vols!

L’home va somriure. Com a cronista oficial de la cort, havia mirat de plasmar en un gravat la importància del moment i, efectivament, havia prestat poca atenció als detalls artesanals de la labor de la Modesta, modista d’en Baber i esposa seva estimada.

Hem dit que l’Anònim era un home intel•ligent i savi i, per tant, va donar-li la raó a la seva dona i va repetir el treball. Aquesta segona obra no ha arribat als nostres dies. Potser algun dia algú la trobarà.

dimecres, 24 de març del 2010

El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber (Relats Conjunts)


El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber, fragment del Baburnama. Anònim 1500
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Poc s'imaginava el seu pare, el bo d’en Jacint de cal Grau, que quan va decidir posar a la seva filleta el nom de Perseveranda l’estava encertant de ple. Ell tan sols pensava en fer homenatge a la seva avia, dona neta i treballadora que... Bé, és igual, no es tracta ara d’explicar la vida de la família de cal Grau... El fet és que la Perseveranda (Persi pels amics) aviat va demostrar ser una noieta molt espavilada, la primera de la classe sense massa esforç.

Als vint-i-molt-pocs, la Persi va ser la primera Grau de la història en obtenir una llicenciatura universitària: Història Antiga... però aquí no es va acabar tot. Ella va seguir estudiant i es va anar especialitzant en coses tan estranyes i poc comunes per a nosaltres com l’art dels gravats de l’Asia Central als segles XV i XVI.

Biblioteques, museus, estudis sobre el terreny... perseverant, persistint i, per fi, la gran satisfacció de poder examinar el manuscrit en llengua turca oriental escrit per un tal Baber. Tenia moltes ganes de veure’l. Feia temps que sospitava alguna cosa.

Després d’una sèrie d’estudis, proves i comprovacions, va poder assegurar, sense cap mena de dubte, que un gravat en el que es pot veure el Xa Khusrau jurant lleialtat a Baber, datat a l’any 1500, no és més que una falsificació recent.

El món dels historiadors està trasbalsat per aquesta notícia inesperada. Els blogaires pensen que “ja ho deia jo que aquesta imatge de Relats Conjunts era molt rara”.

dimarts, 23 de març del 2010

La resposta a la foto misteriosa... (III)


Ha arribat el moment de descobrir la solució a la pregunta d'ahir... Però, en primer lloc, vull donar-vos les gràcies per haver jugat, m’ho he passat pipa!! ;-)

Veig que sou uns cracks o que jo us ho estic posant massa fàcil... Ja veureu el mes que ve!!... de fet, fins i tot estic pensant en que el proper us posaré dues imatges (el mateix dia) perquè amb una sola el joc no dura ni deu minuts!! :-D

Efectivament, era una agulla d’estendre (de color verd) Però no, l’agulla no està trencada!! L’agulla està ben sencereta, tan sols calia posar-la dreta i fer la foto tipus “macro” i ja està ;-)




En quant al dubte sobre si dir “agulla” o “pinça”, jo tota la meva vida he dit “agulla d’estendre” i mai he dit “pinça” tot i que, com diu la Carme, en realitat és una pinça!! :-))

Així doncs, ho encerten:

Carme, SM, XeXu, Elur, Sànset, Eli, McAbeu, Jesús M. Tibau, Tu, jo i l'Otis, Kudifamily, Òscar, Elvira FR, Núr, Garbi24, Mireia, Anna Tarambana, Jordi Casanovas "Banyera".

I la classificació queda així:

TRES ENCERTS: Ningú.

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Elur, Garbi 24, Kudifamily, McAbeu, Mireia, Òscar i XeXu.

UN ENCERT: Albert B. i R., Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Eli, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi Casanovas "Banyera", Jordi Casanovas "Cròniques", Kweilan, Maria Escalas, Núr, P-cfacsbc2v, Rits, Sànset, SM, Tu, jo i l'Otis i Utnoa.

Si m’he deixat a algú o m’he equivocat en els càlculs o en l’ordre alfabètic, si us plau, aviseu-me i ho arreglo ràpidament ;-)

Algú sap què és això? (III)


Fa un parell de mesos vaig recordar que feia uns anys, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany...) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van encantar i ho vaig repetir... i vaig pensar en fer-ho una vegada al mes ;-)

Així doncs, us torno a formular la pregunta... Algú sap què és això?




La resposta la donaré demà per la nit i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és :-)

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

diumenge, 21 de març del 2010

Espirals d'històries dins de noves històries


Viena, dilluns, 8 de març per la tarda. Estic llegint “Huye rápido, vete lejos”, de la Fred Vargas, i vaig vivint de molt a prop l’historia actual d’un home que està convençut que pot venjar-se d’unes persones que fa anys li van fer molt de mal utilitzant com a “arma” la infecció de pesta.

Els policies busquen informació, parlen amb els experts, recorden les epidèmies al llarg de la història, parlen de puces i rates i utilitzen la paraula “vector”... El meu cervell immediatament recorda i es trasllada volant a un post d’en XeXu en el que va enllaçar aquesta paraula amb la seva entrada a l’Enciclopèdia catalana. Em fa gràcia pensar que fa un parell de mesos jo no sabia aquest significat del terme “vector” com a portador o transportador de germens, d'alguna malaltia... i penso que li explicaré, suposo que li farà gràcia saber que vaig recordar el seu post ;-)

I segueixo llegint aquesta novel•la que m’atrapa i on, més endavant, es menciona un text del segle XVII, el Diary, de l’anglès Samuel Pepys, escrit entre els anys 1660 i 1669 i que inclou, per tant, la terrible experiència de la gran pesta de Londres, de 1665.

Viena, dilluns, 15 de març per la tarda... llegeixo les pàgines finals de la novel•la. En Josep Lluís té una reunió a Càritas i hem quedat que l’esperaré aquí fins les sis i deu. Trec el següent llibre de la bossa, “84, Charing Cross Road” d’Helene Hanff (Me’l volia comprar per sant Jordi, però com la meva llista creix cada dia i ha arribat a extrems impossibles, vaig decidir demanar-li a la meva germana i ella me’l va treure de la biblioteca. En català) i començo a llegir...

En un no res ja m’he ficat en el fil de la narració i, en arribar a la pàgina vint-i-cinc, llegeixo aquesta frase: “Teniu el diari de Sam Pepys?...” i el meu cervell torna a volar, tot rient, perquè ara ja sé qui és Sam Pepys, però fa quinze dies no ho sabia...

I els pensaments es van entrellaçant i formen espirals d’històries dins de noves històries. Columnes màgiques que volen cap amunt. Perquè les coses bones sempre van cap amunt...

dissabte, 20 de març del 2010

Per fi és dissabte!!... UNA AGENDA TACADA DE SANG... El desenllaç.




El que havia començat com una col·laboració amb la policia per ajudar-los en el cas de l'assassinat de Kakuei Sukuda, s'estava convertint per la Laura Fonts en una trama que la implicava directament en la mort del seu cap. Totes les proves l'assenyalaven i, el que era més greu, l'inspector Roig semblava creure-se-les...

Encara sou a temps de llegir completes les entregues anteriors:

Capítol I
Capítol II
Capítol III
Capítol IV


El somriure de la Patrícia era espectacular,
estava gaudint d'aquella escena...



Bé, la solució avui... però no encara!! ;-)

Avui, dissabte, a les 10:00 del matí, al blog
Xarel-10 trobareu el cinquè i darrer capítol -amb la solució al misteri- d’aquesta Mini novel•la amb la que en McAbeu ens ha convidat a fer de detectius, tot celebrant el seu post 500.

Per tant, a tots aquells que encara no hagueu enviat el resultat de les vostres deduccions, us recordo que, a l'hora de publicació d'aquest post, us queden NOU HORES I CINQUANTA-VUIT MINUTS per fer-ho ;-)

Podeu escriure a: macabeu2008@gmail.com

Molta sort, detectius!!




Mentrestant,
i per inspirar-vos en les vostres investigacions,
podeu anar mirant aquest vídeo:



Per cert, SABÍEU QUÈ...?

Sir Arthur Conan Doyle, escocès (nascut a Edimburg) (1859-1930) era metge de professió. Ja mentre estudiava la carrera li agradava escriure històries curtes. Al començar a treballar com a metge no li anava gaire bé i això li deixava força temps lliure per poder escriure. A Study in scarlet, publicada l’any 1987 és la primera obra en la que apareix Sherlock Holmes.
Contràriament al que molta gent creu. Conan Doyle no és un cognom compost sinó que el compost és el nom de pila “Arthur Ignatius Conan”.



Text complet del relat: McAbeu / Dibuixos: Assumpta

divendres, 19 de març del 2010

UNA AGENDA TACADA DE SANG... (Capítol IV)



S'ha trobat un cadàver al despatx de la Laura Fonts i ella col·labora amb la policia contestant totes les seves preguntes sense adonar-se que l'inspector Roig la vol fer parlar perquè la considera la principal sospitosa. No és fins al final de l'interrogatori que li ensenya la prova que la incrimina...

Encara sou a temps de llegir completes les entregues anteriors:

Capítol I
Capítol II
Capítol III


La Laura es quedà de pedra quan l'inspector li mostrà la gravació de la càmera de seguretat de l'edifici on se la veia a ELLA sortint del despatx a la mateixa hora que els forenses havien certificat que en Kakuei Sukuda havia mort apunyalat.

Fins i tot la Laura es va reconèixer a les imatges: Aquell vestit jaqueta tan típic d'ella i aquell pentinat que feia anys que l'identificava de lluny entre els companys de feina.

Però no era ella, no ho podia ser perquè ella no havia tornat a l'oficina ahir a la nit. Fixant-s'hi una mica més va identificar aquell vestit com un dels que guardava al despatx i en va tenir prou amb una ràpida revisió de la roba de l'armari per comprovar el que ja sospitava, algú li havia robat el vestit i s'havia fet passar per ella per matar al Sr. Sukuda.


...en va tenir prou amb una ràpida revisió de la roba
de l'armari per comprovar el que ja sospitava...


- I també ens explicarà això del mateix pentinat, no?. El to de l'inspector deixava clar que no la creia.

- Fa anys que porto el mateix tall de cabells, no li hauria estat difícil a algú fer-se pentinar igual i fer-se passar per mi. A les imatges no es veu la cara...

- I qui seria capaç de fer una cosa així?

- Ja li he dit que el Sr. Sukuda tenia problemes amb la seva muller. És una dona capaç d'això i de molt més...

- Sempre m'has tingut enveja...

La Laura es girà de sobte per veure entrar a Patrícia de Folgueroles, no s'ho esperava.

- Si, sempre m'has tingut enveja. Jo sempre ho he tingut tot i tu no res, i fins i tot ara que ets una persona relativament important ho ets gràcies al meu marit. I per això, el vas matar. Perquè havia vingut per despatxar-te, no és veritat que aquesta seu és la que ha tingut més pèrdues de tot el grup? Eh, no és veritat?

No era veritat. La Patrícia mentia descaradament i la Laura ho sabia, però no li donaria el gust de tornar a discutir com quan anaven a escola. Va mantenir-se en silenci deixant que la Patrícia continués parlant, volia veure a on arribaria tot allò.

- No dius res?. Està molt clar perquè no parles, perquè tinc raó. Perquè no estàs capacitada per portar el negoci del meu marit, mai ho has estat. Si tens aquesta feina és pel Jeremy, per la teva relació amb en Jeremy Harper de fet. El meu marit feia temps que et vigilava de prop i no fa gaire que em va dir que havia trobat no sé quins errors a la comptabilitat i que...

- Ja n'hi ha prou, Sra. Folgueroles, si us plau.

L'inspector va fer callar a la Patrícia i va mirar la Laura, ella no va dir res li semblava tan absurd tot el que havia dit la Patrícia que ni per un moment va poder pensar que l'inspector se la podia creure. Per això, no es podia esperar que el policia digués el que anava a dir:

- Naturalment, Sra. Folgueroles, investigarem tot això que ens ha dit i que veig que la Sra. Fonts no vol rebatre. Entenc que hi ha diferències entre vostès dues i que no podríem dir que són precisament amigues, per tant ens trobem amb la paraula de l'una contra la de l'altra però almenys això de la comptabilitat serà fàcil de descobrir. Ja he fet portar els llibres perquè els investiguin i tard o d'hora en traurem l'entrellat d'aquets possibles errors comptables.

La Laura es va veure obligada a replicar:

- Quins llibres?. Quins errors comptables?. Tot això no té ni cap ni peus. El meu ajudant, en Lluís, els ho pot explicar. La comptabilitat quadra perfectament, no?

La Laura va mirar al seu secretari de confiança, però la seva resposta tampoc fou la que ella esperava.

- Ho sento però no puc mentir, vostè sap que hi ha errors a la comptabilitat i jo no ho puc amagar més. Tot això ja anat massa lluny!

Se sentia traïda, abocada a entrar a una ratera sense sortida. Però no es rendiria, no ho havia fet mai i tampoc ho faria ara.


No us perdeu demà
el darrer capítol
al blog XAREL-10


DEMÀ A LES 10:00 ES FARÀ PÚBLIC EL DESENLLAÇ,
PODEU ENVIAR LES VOSTRES TEORIES DEFINITIVES
FINS DISSABTE A LES 09:59 DEL MATÍ



Text complet del relat: McAbeu / Dibuixos: Assumpta
Comentaris tancats, recordeu que podeu enviar les vostres deduccions per e-mail a en Mac (macabeu2008@gmail.com)

dijous, 18 de març del 2010

UNA AGENDA TACADA DE SANG... (Capítol III)




S'ha trobat el cos sense vida d'un dels copropietaris de l'empresa al despatx de Laura Fonts, ella havia sopat amb ell la nit anterior i col·labora amb la policia recordant les seves passes d'aquell dia. Explica a l'inspector Roig que, després de sopar, el va convèncer perquè tornés a casa...

Encara sou a temps de llegir completes les entregues anteriors
Capítol I
Capítol II


I per vostè mateixa també en respon?



AVUI TROBAREU EL TERCER CAPÍTOL
AL BLOG XAREL-10



Teniu ja alguna teoria? Sospites? Si voleu intentar resoldre aquest cas, en McAbeu estarà encantat de rebre les vostres idees.
Recordeu que dissabte sortirà el cinquè capítol, ja amb la solució, i les vostres respostes han d’haver arribat abans. Us atreviu?
Podeu escriure a la seva adreça de correu electrònic,
macabeu2008@gmail.com
Molta sort, detectius!!
:-)

Mentrestant,
i per inspirar-vos en les vostres investigacions,
podeu anar mirant aquest vídeo:




Per cert, SABÍEU QUÈ...?

A part de la seva extensa producció de novel•les de misteri, amb els seus protagonistes principals, el detectiu belga Hèrcules Poirot i Miss Marple, velleta soltera d'un petit poblet anglès, capaç de solucionar els més complicats crims buscant el seu paral•lelisme amb petits fets ocorreguts al seu poble, Agatha Christie també va escriure altres llibres amb el pseudònim de Mary Westmacott. Malgrat que en molts llocs aquestes obres són qualificades com de literatura romàntica, això no és exacte en absolut. Si bé és cert que hi pot haver una història d’amor dins la trama, hi ha molt més i l’escriptora demostra un profund coneixement de la naturalesa humana en moments complicats i, fins i tot, en situacions límit.



Text complet del relat: McAbeu / Dibuixos: Assumpta

dimecres, 17 de març del 2010

UNA AGENDA TACADA DE SANG... (Capítol II)



Encara no feia tres hores que era al llit quan Laura Fonts va rebre una trucada del seu secretari avisant-la de que la policia havia trobat al seu despatx, el cos sense vida d'un dels seus caps. Quan hi arriba, l'inspector encarregat del cas li demana que recordi els seus actes del dia abans... (Podeu llegir el Capítol I sencer clicant AQUÍ)


La Laura tornà, amb el pensament, al matí del divendres. Encara no feia 24 hores i semblava ja molt lluny.

Ella era la responsable màxima de l'empresa per Europa, tenia moltes responsabilitats però no molta feina perquè havia sabut envoltar-se d'un bon equip que treballava molt bé i que a ella només li calia supervisar, això feia que gaudís d'uns horaris prou flexibles per poder compaginar la feina amb la família i n'estava molt satisfeta.

Però els divendres no podia faltar al despatx, era el dia de la setmana que feien la reunió amb els caps mitjançant video-conferència. En Jeremy Harper des de la seu central a Nova York i en Kakuei Sukuda des de la fàbrica de Tokio es posaven al dia de la marxa de les seus repartides per mig món i donaven les ordres oportunes. La reunió d'aquesta setmana seria tensa, tots sabien que els resultats econòmics estaven per sota dels esperats i l'ombra d'una remodelació de personal planava sobre l'empresa. La Laura ho entenia però li sabia greu haver de prescindir de qualsevol dels membres del seu equip.

La seu de Barcelona no presentava gaires bons números perquè feia pocs mesos s'havia embrancat en el canvi de les oficines, la Laura va desaconsellar fer el pas però en Sukuda insistí que l'empresa necessitava un aparador enlluernador a Europa. Vistos els resultats s'havia comprovat que el moment escollit no va ser el més adient i que la Laura tenia raó, però això no evitava que ara tots en paguessin les conseqüències.
I això que el despatx nou era una meravella, tenia fins i tot un petit apartament privat on la Laura podia canviar-se de roba i descansar quan ho necessitava. Era refrescant-se al lavabo quan en Lluís entrà al despatx:

- Ha arribat l'agenda nova que va demanar, si em diu a qui la vol regalar jo mateix l'enviaré...
- No siguis tan eficient, contestà la Laura amb un somriure, aquesta agenda és un regal molt personal que he de fer jo mateixa. No saps de que va perquè fa poc que treballes amb mi, algun dia ja t'ho explicaré. Recorda avisar-me quan la reunió estigui preparada...
- És clar que si, Sra. Fonts, però encara falta ben bé una hora.

En Lluís marxà i la Laura agafà l'agenda, seria la que faria vint-i-tres. Les tretze primeres les hi havia regalat el seu marit per declarar-se-li amb una nota on li deia que n'hi havia dotze de buides dels anys que havien estat separats però que esperava omplir l'última junt amb ella. I ella havia dit que si, que també ho volia. Cada any n'omplien una amb els esdeveniments de la seva vida: el seu casament a Montserrat, el naixement dels seus fills, l'Eloi i la Mireia, algun disgust, pocs, i moltes alegries. Fins i tot, les dotze primeres agendes també estaven plenes perquè un dia els seus fills, amb 4 i 5 anys, van decidir que eren el millor lloc on estrenar els colors i retoladors que els havien portat els Reis. Quin disgust li van donar aquell dia, però ara se n'alegrava de tenir aquell altre record familiar.

Cada any n'omplien una amb els esdeveniments de la seva vida...


En Lluís tornà a entrar al despatx i va treure la Laura dels seus pensaments...

- Sra. Fonts, té el Sr. Harper al telèfon. La reunió d'avui s'ha anul·lat...

Mai abans s'havia anul·lat una reunió dels divendres, alguna cosa no anava bé.

- Bon dia, Jeremy. Què passa?
- Bon dia, Laura. En Kakuei ha desaparegut. M'he posat en contacte amb la fàbrica per preparar la reunió i m'han dit que ahir al vespre va agafar un avió cap a Europa. En saps alguna cosa?
- Res de res. Em deixes parada!. No pateixis que de seguida que me n'assabenti d'alguna cosa et truco.

Acabava de penjar el telèfon, sense entendre gairebé que passava quan el seu ajudant tornà a entrar.

- Sra. Fonts. El Sr. Sukuda vol parlar amb vostè...
- Però si m'acaben de dir que no el trobaven!. En quina línia és?
- No, si no és al telèfon. És aquí...

La Laura encara tenia la boca oberta quan en Kakuei Sukuda entrà apartant a en Lluís. El secretari de la Laura sortí tancant la porta del despatx i a fora es trobà la resta de l'equip que l'interrogaven amb la mirada. Tots sabien que les coses no anaven gaire bé a l'empresa però si el Sr. Sukuda havia fet acte de presència és que anaven molt malament.

Uns minuts després la vicepresidenta per Europa i el president general van sortir del despatx, la Laura va ordenar a en Lluís que informés a Jeremy Harper de que havien trobat al Sr. Sukuda i que tot anava bé i que, tots plegats, s'agafessin la resta del dia lliure. Dilluns es tornarien a veure.

La resta del dia no va ser de festa per la Laura. En Kakuei havia vingut a Europa darrere de la seva dona, la Patrícia de Folgueroles, que encara que ja tenia 46 anys seguia sent una malcriada nena rica. Això no li va importar al Sr. Sukuda quan només necessitava una dona de bandera i sense cervell que l'acompanyés a les recepcions i a les festes però ara ja no la suportava i volia separar-se'n. Quan en Sukuda li havia dit a la seva dona que li tallaria de cop la seva font d'ingressos inesgotable, ella se li havia rigut a la cara i li havia dit: Mentre sigui la teva esposa disposaré dels teus diners encara que no vulguis i si ens separem et deixaré pelat. En Sukuda havia fet anul·lar les targetes de la Patrícia però això no havia evitat que ella seguís gastant, la desesperació d'en Kakuei Sukuda era tanta que l'havia seguit fins Europa per demanar-li explicacions però encara no s'havien trobat.

La Laura coneixia la Patrícia de l'escola, no la suportava aleshores i seguia sense aguantar-la ara però també pensava que en aquest tema en Kakuei tenia el que es mereixia. Però això no li podia dir, així que el consolà durant tota la tarda, el portà a sopar i després el va convèncer per que tornés a casa.

- I no el tornà a veure?

La veu de l'inspector la feu tornar al dia d'avui.


No us perdeu demà
el següent capítol
al blog XAREL-10



Text complet del relat: McAbeu / Dibuixos: Assumpta
Comentaris tancats, recordeu que podeu enviar les vostres deduccions per e-mail a en Mac (macabeu2008@gmail.com)

dimarts, 16 de març del 2010

UNA AGENDA TACADA DE SANG... Comença l'acció!!




Avui podeu llegir al Blog Xarel-10 el primer capítol d’aquesta interessant mini-novel•la en la que en McAbeu us proposa fer de detectius i descobrir qui ha mort a...


Interrompem l'emissió per informar-los d'una notícia d'ultima hora


Recordeu que, des d’avui i fins divendres, tindrem els comentaris tancats. Així, qualsevol cosa que us passi pel cap: sospites, motius, pistes, etc. la podeu enviar per correu electrònic a en Mac (doneu-li força feina, que ell és molt organitzat!!) i, d'aquesta manera, els comentaris d’uns no orientaran o despistaran als altres ;-)
A més, fent-ho així, és igual si entreu a primera hora, al migdia o al vespre, perquè tots tindreu les mateixes oportunitats. La seva adreça és: macabeu2008@gmail.com

Bé, de moment, avui, al més pur estil Agatha Christie, us presento la:


GUIA DEL LECTOR

En un ordre alfabètic convencional relacionem a continuació
els principals personatges que intervenen en aquesta obra.


CALDERS, Eloi.- Fill de Joan Calders i Laura Fonts.

CALDERS, Joan.- Marit de Laura Fonts. Pediatra.

CALDERS, Mireia.- Filla de Joan Calders i Laura Fonts.

CARRASCO, Jaume.- Empleat de Harper & Sukuda, membre de la secció tècnica de l’equip de treball de Laura Fonts.

FOLGUEROLES, Patricia de.- Esposa de Kakuei Sukuda i ex-companya d’escola de Laura Fonts.

FONTS, Laura.- Vicepresidenta Directora General pels Països de la Unió Europea de Harper & Sukuda. Esposa de Joan Calders.

HARPER, Jeremy.- Un dels dos amos i co-presidents de Harper & Sukuda Corporation, multinacional líder en el sector de les noves tecnologies.

JORNET, Lluís.- Treballador de Harper & Sukuda, secretari personal de Laura Fonts.

MARCO, Carla.- Empleada de Harper & Sukuda, membre de l’equip de treball de Laura Fonts i encarregada de les relacions amb la resta del personal.

ROIG.- Inspector dels Mossos d’Esquadra encarregat del cas.

SOLER, Marta.- Empleada de Harper & Sukuda, membre de la secció tècnica de l’equip de treball de Laura Fonts.

SUKUDA, Kakuei.- Un dels dos amos i co-presidents de Harper & Sukuda Corporation, multinacional líder en el sector de les noves tecnologies. Marit de Patrícia de Folgueroles.



Molta sort, detectius!! ;-)

dilluns, 15 de març del 2010

Per fi és dilluns!! Anem de festa!!


Em fa moltíssima il•lusió dir-vos que, durant aquesta setmana, de dilluns fins a dissabte, aquest blog estarà totalment connectat amb la festa de Postiversari del Blog Xarel-10!!

FELIÇ POSTIVERSARI, MAC!!


L’amic McAbeu, el rei dels enigmes i endevinalles de la catosfera, repartidor de bon rotllo i guanyador de dos premis “C@ts 2009” per la seva mania de voler-nos fer treballar les neurones, arriba al seu post número 500 i, per celebrar-ho, ha tingut una boníssima idea!!

Us volia preparar un post per explicar de què va la cosa... però em surt molt llarg i no val la pena que us canseu ara, que ja llegireu molt durant la setmana jeje...

Tan sols una coseta... Recordeu aquesta imatge?


Doncs ara us haureu de fixar en aquesta... La reconeixeu? L'heu vist abans? Us resulta familiar? ;-)


I ara més val que cliqueu AQUÍ ràpidament i aneu a cal Mac, que ell us ho explicarà molt bé!! ;-)

Ah!! I molta sort, blogaires!! ;-)

divendres, 12 de març del 2010

Ensurt informàtic...


Ahir vespre, després de sopar, estava jo responent els comentaris al post anterior quan el Mozilla Firefox va començar a “no respondre”... anava molt lent i, finalment, no trobava res del que li demanava. Vaig provar amb el Chrome i feia el mateix, amb l’Explorer i repetició de la jugada.

Afortunadament, vaig tenir la previsió de guardar totes les respostes, que ja tenia fetes, en un Word, creuant els dits perquè aquest matí funcionés.

Per un moment em van passar pel cap escenes de virus i cucs atacant el meu ordinador. Seria raríssim perquè una persona legal com jo, que no es baixa antivirus d’enlloc sinó que va a la botiga i el compra, que no entro a pàgines que no són segures i que el lloc més terrible on vaig és la Web del Marca, seria estrany que em passés alguna cosa... però el cert és que em sortien missatges esfereïdors tipus que el meu blog ja no hi era (els vostres tampoc!!)

Suposo que la brometa no era de Blogger sinó de Telefónica, que em deuria obsequiar amb intermitències de connexió o alguna cosa així...

En fi, que ja em pensava que m’havia quedat sense ordinador... i la setmana que ve el necessito cada dia!!

dimecres, 10 de març del 2010

El meu desordre vienès


Ja sé que total és una hamburgueseria, però... no puc fer-hi més... és el meu lloc d’inspiració! Aquí ja vaig tenir una trobada amb en Mozart i qualsevol dia es pot presentar en Vincent...

Malgrat la gent que parla, els sorolls de cadires, plats i vasos... em concentro la mar de bé per llegir...

Oh, Vienaaa! ;-)

Fins i tot he pensat (i ho faré) enviar un mail a la central perquè em diguin exactament quines són les peces de música clàssica que posen de fons (ja ho vaig preguntar a l’encarregada d’aquí i em va dir que la música venia programada des de la central jeje)

De tot aquest escampall una petita part és d’en Josep Lluís i la part gran és meva. La bossa és xula, eh? és de roba, comprada en un Mercadillo d’artesans de Nadal (com el de Relats Conjunts però sense tant de fred, versió reusenca) i va ser regal pel meu aniversari fa quinze mesos (és el que té fer anys una setmana abans de Nadal jeje)





I una cançó que m'agrada molt, molt... perquè, malgrat el títol, jo la sento optimista. Volia posar el YouTube (que el vídeo té un final feliç) però els copyright i aquestes coses no ho permeten... ais!! Torno a Goear, que m'agrada més, permet veure el temps que porta i tal :-)



BAD DAY

Where is the moment we needed the most
You kick up the leaves and the magic is lost
They tell me your blue skies fade to gray
They tell me your passion's gone away
And I don't need no carryin' on

You stand in the line just to hit a new low
You're faking a smile with the coffee you go
You tell me your life's been way off line
You're falling to pieces every time
And I don't need no carryin' on

Because you had a bad day
You're taking one down
You sing a sad song just to turn it around
You say you don't know
You tell me don't lie
You work at a smile and you go for a ride
You had a bad day
The camera don't lie
You're coming back down and you really don't mind
You had a bad day
You had a bad day

Will you need a blue sky holiday?
The point is they laugh at what you say
And I don't need no carryin' on

You had a bad day
You're taking one down
You sing a sad song just to turn it around
You say you don't know
You tell me don't lie
You work at a smile and you go for a ride
You had a bad day
The camera don't lie
You're coming back down and you really don't mind
You had a bad day

(Oooh.. a holiday..)

Sometimes the system goes on the blink
And the whole thing turns out wrong
You might not make it back and you know
That you could be well oh that strong
And I'm not wrong

(yeah...)

So where is the passion when you need it the most
Oh you and I
You kick up the leaves and the magic is lost

Cause you had a bad day
You're taking one down
You sing a sad song just to turn it around
You say you don't know
You tell me don't lie
You work at a smile and you go for a ride
You had a bad day
You've seen what you like
And how does it feel for one more time
You had a bad day
You had a bad day

diumenge, 7 de març del 2010

Plou...


Agost de 2000... som a Edimburg, la preciosa Edimburg! Quins records tan fantàstics d’aquell viatge!

Varem tenir sort amb el temps... Una persona coneguda ens havia explicat que quan hi va anar ella havien tingut pluja cada dia... Nosaltres varem tenir sol quasi a diari excepte algun moment puntual...

I un d’aquests puntuals moments ens va agafar al carrer. Varem córrer a aixoplugar-nos sota l’entrada d’un edifici d’oficines junt amb varies persones més. Tal com ho recordo, jo diria que érem ben bé vuit o nou persones mirant cap els núvols, pensant si allò seria curtet o si la pluja s’allargaria quan, de cop i volta, un dels allí presents, un home jove, va començar a cantar “Raindrops keep falling on my head” :-)



Quina llàstima que aquí la pluja no sigui tan bonica com allí...


RAINDROPS KEEP FALLING ON MY HEAD

Raindrops keep fallin' on my head
And just like the guy whose feet are too big for his bed
Nothin' seems to fit
Those raindrops are fallin' on my head, they keep fallin'

So I just did me some talkin' to the sun
And I said I didn't like the way he got things done
Sleepin' on the job
Those raindrops are fallin' on my head, they keep fallin'

But there's one thing I know
The blues they send to meet me won't defeat me
It won't be long till happiness steps up to greet me

Raindrops keep fallin' on my head
But that doesn't mean my eyes will soon be turnin' red
Cryin's not for me
'Cause I'm never gonna stop the rain by complainin'
Because I'm free
Nothin's worryin' me

[trumpet]

It won't be long till happiness steps up to greet me

Raindrops keep fallin' on my head
But that doesn't mean my eyes will soon be turnin' red
Cryin's not for me
'Cause I'm never gonna stop the rain by complainin'
Because I'm free
Nothin's worryin' me

dijous, 4 de març del 2010

Post experimental


Això pot semblar un Post normal. Aparentment ho és... però no. És un post experimental.

Resulta que fa uns dies va arribar a casa un sobre de la casa ONO amb unes ofertes d’Internet i tal... (bé, no m’ho vaig mirar, la veritat) però em va cridar l’atenció que posava “Aquesta carpeta s’autodestruirà el 28 de febrer”... i això em va picar la curiositat, així que la vaig guardar... volia veure com era una “autodestrucció” de carpeta (no n’he vist mai cap) i bé, us puc confirmar que NO S’HA AUTODESTRUÏT!! L’acabo d’escanejar i està tal qual us la mostro (L’adreça l’he retocat jo, que tampoc és qüestió de posar dades personals a la vista de tothom jeje):



A mi em va fer pensar en aquells dibuixos del Correcaminos i el Coyote en que tot allò que era Marca Acme, acabava explotant a les mans del pobre Coyote... però no, aquesta carpeta (com en diuen ells) no era Marca Acme.

Però, ja que la cosa va d’experiments, i com no hi ha hagut cap autodestrucció i tots seguim vius, faig la inauguració (experimental) d’una “barreta de música” de la casa Grooveshark, copiada de ca l’Elur. No em pregunteu com ho he fet, perquè he provat TOTS els botons abans d’arribar al correcte, així que no sé si ho sabria explicar ;-)



dimecres, 3 de març del 2010

Refranys catalans



Voleu fer un petit exercici?

Agafeu un paper i un llapis o qualsevol cosa per escriure i apunteu els 10 primers refranys en català que us vinguin al cap... Si de moment només en recordeu 4 o 5 no patiu, deixeu el paper i al cap d’una estona hi torneu. No busqueu enlloc ni pregunteu, es tracta només de veure quins són els 10 primers refranys en que penseu.

Quan tingueu la llista feta la envieu per correu electrònic a en Víctor Pàmies que vol fer un estudi sobre quins són els refranys catalans més coneguts.

Ah! el correu d'en Víctor és vpamies@gmail.com i a l'assumpte del correu poseu: "Els 10 refranys més coneguts"

No escriviu els refranys aquí, com a opinió, perquè podríeu influir en el pensament d'altres participants ;-)

Moltes gràcies!!

dilluns, 1 de març del 2010

Nit estelada (Relats Conjunts)


Nit estelada, de Vincent Van Gogh, 1889
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Plorava. Assegut a l’habitació quasi buida, plorava. No desesperadament, com tantes vegades abans. Plorava sense crits, sense estirar-se dels cabells, sense fer-se mal als punys donant cops a les parets. No. Aquesta vegada plorava silenciosament, absolutament abatut, vençut, perdut, fracassat, sol, trist...

I la tristesa era tan immensa que omplia cada racó del seu ésser, el seu cor estava trist, i tristos es veien els seus ulls, i les seves mans estaven tristes... i trist estava tot ell. Com sempre, sense terme mig...

I és que si estimes, estimes. Si lluites per un ideal, si tens un somni, ho fas amb tot el cor, amb tota l’ànima, fins el darrer alè de les teves forces, sinó, no val la pena. I, quan perds, ho perds tot.

I deien que era un boig. Un boig que havia perdut la mesura de les coses, un boig que tenia reaccions inesperades, explosives, radicals, violentes (violentes?)... “Pobre, boig, ha perdut el rumb”, deien els assenyats (què llestos són els assenyats!)

I a la setmana d’estar ingressat, i després d’haver parlat amb ell en algunes converses curtes, la Doctora. C. A. va decidir demanar-li que fes un dibuix, una pintura, el que ell volgués i amb el tema que primer li vingués al cap. I ell ho havia fet.

I li havien donat pintures -olis- tres llenços, pinzells... i li havien regalat! Tant com li costava a ell sempre de poder-los comprar! I ara la Doctora C. A. havia aconseguit que els hi regalessin! Això l’havia animat molt, agafava cada llenç i el mirava amb ulls quasi enamorats, com si hi pogués veure ja el resultat de la seva inspiració, allí, plasmat, pintat, sorgit de la relació entre la realitat i la seva ment. Els colors que havia demanat. Tots. No n’hi havien escatimat ni un! Què macos els seus colors! Blaus, taronges, grocs...

I ben feliç i ple d’un viu desig de fer les coses bé, com sempre havia estat al llarg de la seva vida, amb aquella innocent emoció d’infant il•lusionat que bategava intensament al seu cor, va demanar poder pujar, de nit, a la terrassa del sanatori. Els cuidadors no se’n refiaven gaire, però el permís va ser concedit.

I allí dalt, ell, va pintar el cel exactament com el veia. Sense amagar cap de les seves intenses percepcions... els estels, la lluna, el gran xiprer que tenia a primer pla, el petit poble amb aquella gent que no l’estimava i als quals en aquell moment perdonava des del més profund de la seva ànima de bona persona... i va plasmar també el moviment del vent en pinzellades de màgics espirals, pinzellades ben plenes, i tots i cada un dels infinits reflexos de la nit... i s’emocionava en pensar que tornava a pintar... i plorava de felicitat pensant que aquell quadre el regalaria a la Doctora, que li havia donat pintures i havia confiat en ell, i s’eixugava les llàgrimes amb la mà tacada de colors i s’empastifava la cara, però era feliç, tan immensament feliç!!

I ara tornava a plorar... sol, assegut a una habitació quasi buida. Havien passat dos dies des de que havia donat el quadre al cuidador perquè el lliurés a la Doctora... i ella no havia dit res. Res. Fracassat. Ets un fracassat que no te n’has sortit mai de res... Per què no em puc morir ara mateix? Per què sóc aquí si ningú m’entén?

I es va obrir la porta i li van dir que la Doctora l’esperava. I pegant un salt es va aixecar i l’esperança el va reanimar de cop i, amb el cos ple de nervis i les cames tremolant, va anar cap al despatx de qui li podia dir què era el que li passava.

I a la sala, la Doctora, prop de la cinquantena i no massa agraciada, l’esperava amb un somriure que la feia bonica, i li va transmetre serenor, i li va semblar imatge materna, fraterna i amiga... i li va començar a parlar dient-li “amic meu”. Sí, la Doctora li va dir “amic meu” i ell va saber que, per fi, algú li ensenyaria el camí.

- Amic meu...

I va sortir d’aquell despatx més viu que feia anys que no estava, perquè l’home sense cap tipus d’ esperança no és pas viu, és mort. I anava pel carrer fent salts d’alegria com aquell infant feliç que vivia dins el seu cor. Ara sabia que la seva forma desproporcionada, exageradament apassionada, intensa fins al dolor físic, de percebre cada segon de l’existència tenia un nom... i es podia controlar... i que ell seguiria essent ell, però ja no patiria d’aquella manera...

Feia més de cent anys, algú que es sentia com ell, no va tenir tanta sort...