Jugant amb el perill

Doncs bé, resulta que fa uns dies em va petar la impressora. Un més dels trastos tecnològics que arriben a la seva fi.

Però, com no tot ha de ser negatiu, resulta que teníem una impressora de reserva. La que va petar era molt vella i la de reserva tan sols és vella. És una que havia tingut en Josep Lluís al despatx fa temps.

Tenim un ex-veí informàtic que, com és bona persona, ens fa les reparacions molt bé de preu (no gratis, clar, és la seva feina). Així que va venir a fer el canvi d'impressores i mirar tota la configuració de tot (que l'ordinador va molt lent).

La bona notícia és que ja puc imprimir, la mala notícia és que es va quedar parat de veure el pas de tortuga de l'ordinador. Va dir que això és el disc dur que està fet pols i que qualsevol dia pot petar... i aquí estic jo, fent un post per explicar-ho, perquè m'agrada jugar amb el perill. Perquè no em dóna la gana d'haver de cedir sempre jo. Ho llegeixes, ordinador? Tu mateix, però jo crec que petar seria una mostra de desagraïment molt gran envers qui sempre t'ha defensat i preferit a tauletes i tonteries similars. Pensa-t'ho.

Per cert, que abans d'ahir pensava que també se m'havia mort el mòbil. Ai, quina gràcia!! Resulta que quan posava un vídeo se sentia bé, però les imatges anaven a càmera lenta, es tallaven, es bloquejaven i... res... Ja no sabia què fer, si agafar tot el què tinc que no va, fer un paquet enorme i tirar-ho pel balcó o saltar jo. Llàstima que el microones ja el va portar en Josep Lluís a la deixalleria fa un temps, perquè hagués quedat moníssim en el mateix paquet de trastos.

Sí algú sap els números de la loteria o els resultats de la travessa de la propera jornada (que ja s'acaba la Lligaaaa!! aaaggghh!! Sevillaaaaa, Sevillaaaa) que m'ho digui. Seré bona i si em toca una quantitat bonica penso fer molts donatius a ONGs, de veritat.

No m'oblideu!!!

Les preposicions...

Ahir sentia per la ràdio que “Es limitaran les reunions multitudinàries a altes hores de la matinada”

Això vol dir exactament que, a partir d’ara, qui vulgui fer una reunió multitudinària, haurà de començar a les 03:00... El què no deia la notícia és l'hora en que s'haurà d'acabar.

Una amiga que tinc a una Gestoria em deia que reben correus electrònics tipus “Solicito una reducción de jornada laboral de 35 horas semanales” que, literalment, vol dir que la Sra. Fulanita només treballarà 5 hores per setmana (suposem que una cada dia).

Dues versions

Tenen raó aquells que diuen "mai no anirem a dormir sense saber una cosa més". Avui jo he descobert una cosa musical que no sabia (bé, crec que no la sabia, perquè, en cas de saber-la, no la recordava en absolut). És tracta d'una cançó que, quan va sortir (1982), m'agradava moltíssim i ara, passats els anys, la segueixo trobant preciosa: Heartbreaker... i ara jo hagués dit "És Heartbreaker de la Dionne Warwik" i, sí, però no.

El que he descobert avui és que la cançó la va interpretar primer ella, però els autors són, ni més ni menys que els Bee Gees (siiiiiii, clar, ara resulta que tots ho sabíeu, oi?). 

Anys després, els Bee Gees, en un àlbum recopilatori on repassaven tota la seva trajectòria (Their Greatest Hits: The Record, 2001), van incloure quatre temes que havien triomfat interpretats per altres artistes i un n'era aquest.

Quina de les dues us agrada més?

Recepta de cuina... (Coronavirus IV)

Una de les coses que té això del confinament (avui -dimarts- ha fet vint-i-sis dies que no surto al carrer per res) és que tens taaaaant de temps per fer coses rares...

Ahir (dilluns) buscant vídeos a YouTube de no recordo què, me'n va sortir un de cuina. Un cuiner molt simpàtic anomenat Gorka explicava com per uns Spaghetti facilíssims. Com dura poc més de dos minuts, us la poso:

I res, que avui (dimarts) l'he volgut fer i m'ha quedat força bé:

Siiii el color es veu molt diferent però és cosa de la llum. De veritat.

Aclariments per si els voleu fer:

1.- Tenia por que tinguessin massa gust d'all i en absolut, els alls que comencin a ser rossets i que no es cremin i el gust és suau.

2.- Ell hi posa mooooooolt de formatge i a mi m'ha fet por i no n'he posat tant. ERROR. Eren bons, però potenciant el gust del formatge haurien estat genials. Així que no tingueu por, formatge a dojo!!

BON PROFIT!!!

Cinc afirmacions... o vuit

Recullo el guant de l’amic XEXU i em poso a jugar també a això de dir cinc coses sobre mi mateixa i que només una sigui mentida. A veure si endevineu quina és.
Com fa pocs dies al Twitter vàrem jugar al mateix, no cal que aneu a mirar el què vaig posar allà perquè les posaré diferents hehe

Bah... cinc és massa fàcil Ho canvio VUIT AFIRMACIONS i DUES MENTIDES.

1.- Quan tenia vuit anys vaig guanyar un premi a l’escola per una disfressa de robot feta per mi mateixa.

2.- Em vaig discutir “a plena veu” en una oficina de la Caixa per unes comissions que em van semblar abusives. Vaig guanyar.

3.- Em van entrevistar per la ràdio arran d’un article meu publicat en una revista local.

4.- En Jordi González em va dir que tenia una veu molt maca i que podria ser locutora.

5.- Vaig fer uns ninots de feltre amb forma de fetge humà per a uns laboratoris farmacèutics per un projecte que al final no es va dur a terme.

6.- El meu marit és més jove que jo.

7.- Mai he militat a cap partit polític ni he estat sòcia de cap club (si eliminem el carnet de la piscina del Reus Deportiu, que ja NO tinc).

8.- Fa uns anys em va explotar una bombeta del menjador i un vidret se'm va clavar a la mà.

Veritablement emocionant... (Coronavirus II)

Tinc un jersei començat i, oh, tonta de mi, vaig pensar que amb el confinament l'acabaria aviat i el que passa és que gairebé no el toco i em passo el dia fent la friki al tuiter (veure formes de fer la friki al tuiter) . Hi ha unes batalles històriques. Jo he fet la promesa de contenir una mica les males formes (tot i que, normalment, no sóc de les persones que insulta i tal) i, de moment, me'n surto.

Però no tot és dolent al món del tuiter. Es poden llegir històries precioses, com la que explicava un tuitero sobre una notícia que havia llegit a La Voz de Galicia. Una cuidadora de dos avis que l'anima a ell a tocar l'harmònica (ella està molt pitjor) tot dient-li que els aplaudiments que la gent fa des dels balcons per al personal sanitari són per a ell. Us copio la notícia:

Cada tarde a las ocho, numerosos vigueses salen al balcón para aplaudir en apoyo del personal sanitario en plena crisis del coronavirus, pero en ese preciso instante la melodía de una armónica sale puntual de una de las ventanas de la ciudad olívica. Detrás de esta hay un hombre, Hermann Schreider, un octogenario alemán que no falla a la cita con su público. O eso cree él, porque padece alzhéimer desde hace años al igual que su esposa, la gallega Teresa Domínguez. No se trata de una confusión derivada de la enfermedad neurodegenerativa, se corresponde con el bello gesto de su cuidadora, Tamara Sayar. Ella es la persona que le ha entregado el regalo que simboliza la ilusión de contar con toda una serie de conciertos diarios, haciéndole creer que los aplausos son a su música.
Hace años que Schreider olvidó el castellano, su esposa, que también tiene alzhéimer, hace tiempo que no puede hablar. Pero el silencio no logró alcanzar al dominio del hombre con la armónica, que aprendió a tocar cuando tenía 5 años, mientras su madre se ocupaba de elaborar mantequilla. «Pedazo concierto, eh, Hermann, ¿Ves? Te has puesto nervioso. Mucho público», le dice Sayar en uno de los emotivos vídeos que toma cada tarde. Justo cuando acaba el recital, el octogenario se suma a los aplausos desde la humildad, para luego cumplir con el protocolo de higiene y el pertinente lavado de manos, cuestión para que la sanitaria le ha ayudado a recordar instalando un gran cartel en alemán con un dibujo.

I ara un altre exemple... Us vaig a copiar, senceret, amb retalls de pantalla, el fil de l'Ángel, un català nascut a Sevilla, com diu ell, que treballa en un supermercat amb anècdotes molt maques d'aquests dies:

Au, ja hem fet un altre post hehehe

Ràdio i geografia (Coronavirus-I)

L'amic XEXU va tenir una idea molt bona i m'hi vaig apuntar...

Es tracta de aprofitar el confinament per donar una mica més de vida a la nostra estimada "Catosfera"... Els vells blogàires catalans mai no moren!!

Aquests dies segur que esteu rebent un munt de coses per fer activitats, o vídeos d'altres persones que les fan (com jugar a fer malabarismes futboleros però, en lloc de fer-ho amb una pilota, fer-ho amb un rotllo de paper higiènic). Aprofito per preguntar-vos: Va, confesseu, quants rotlles teniu a casa amagatzemats, eh? Jo un paquet de 12 rotlles extra. O sigui, he fet "una mica" de previsió però, sincerament, crec que hem tingut prou seny.

De totes les coses que em van passar la millor és aquesta que ara us diré. Potser ja la coneixeu, jo no en tenia ni idea i em va encantar. És una pàgina en la que, sense que calgui baixar-se cap aplicació, podeu sentir totes les emissores de ràdio del món!! Es tracta de RÀDIO GARDEN. Radio Garden és un projecte de recerca i ràdio digital holandesa sense ànim de lucre desenvolupat des del 2013 fins al 2016, per l’Institut Holandès de So i Visió, per la Plataforma Transnacional de Coneixement de Ràdio i cinc altres universitats europees.

Aneu a RADIO GARDEN i trobareu un preciós globus terraqui amb totes les emisores del món (bé, i si no hi són totes, gairebé totes)

Movent el Globus amb el ratolí (atenció la rodona és fixe, el que es mou és la Terra hehehe) podeu anar allà on vulgueu i escoltar l'emissora que més us agradi.

Què tal una emissora holandesa d'èxits musicals (en general i, sobre tot, holandesos hehehe) dels 80? Ei, que estan força bé!!

Au, va, a jugar, ballar, escoltar notícies en francès, anglès... feu clic AQUÍ i hi anireu directament.

Triple relat d'estiu...

Annex al Relat d'agost de la Carme...

Hi havia una vegada una Llar de jubilats on, des d'una porta, et mirava una bruixa...

Rondalla explicada, rondalla acabada. I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Dos vídeos

Bona nit, bona gent.

Posaré dos vídeos. El primer segur que tothom l'ha vist més d'una vegada, però és que m'agrada tant!!

El dedico a la Molt Honorable Presidenta Núria de Gispert, que s'ha quedat sense Creu de Sant Jordi per dir quatre coses ben dites a persones que ens estan insultant, ofenent, faltant al respecte i mentint constantment. Sí, sé que objectivament potser els seus retuits no són políticament correctes, però m'estic començant a cansar d'haver d'aguantar-ho tot i no poder replicar a res. Si les "armes" són uns tuits em sembla que han de ser totalment permeses. El retuit que -diuen- ha omplert el got és aquell en que la Presidenta de Gispert parlava de l'augment de les exportacions de porcí tot citant una sèrie de polítics de deixen la nostra terra.

Sembla ser que a tota la tropa del 155 els va semblar inadmissible i que ja se'ls havia oblidat un tuit similar que un destacat membre de Ciudadanos havia dedicat al President Puigdemont.

Segons aquesta colla del 155, els insults d'una banda tenen la seva gràcia, però si venen de l'altra són inadmisibles i, oh, sorpresa, ER (abans ERC) es va sumar a la indignació de persones tan distingides pel seu amor i respecte a Catalunya i van dir que tampoc els agradava que l'estimada Núria de Gispert tingués la seva Creu de Sant Jordi. Tot i que l'autora del retuit el va treure i es va disculpar, i que el President Torra ja havia manifestat que tot estava oblidat, el grupet dels políticament correctes, (PSC, C's, PP i ER, abans ERC) van seguir dient que millor que no...

Doncs au, Núria, maca, gaudeix d'aquesta bona bufetada (en sentit figurat, és clar) del President Torra, a la inigualable (no direm en què) Arrimadas.

I ara anirem a un altre vídeo que no té res absolutament a veure amb política, eleccions, etc. Me l'he trobat per pura casualitat i que m'ha agradat molt. Igual com l'anterior estic segura que tothom l'ha vist, aquest potser no... L'home que parla és d'una saviesa i una lògica aclaparadores:

Bon dia!

Aquest vespre, al programa "El cotxe" han entrevistat als Pets. Cada vegada que els veig em ve una anècdota al cap... anècdota que potser té uns vint anyets.

Segons fonts ben informades, la cançó "Bon dia" és de 1997 (això de posar l'any començant per un 1 i un 9 m'agrada... em sento més ubicada... el 2 i el 0 no m'agraden i al 2 i l'1 no hi penso pas arribar)

Bé doncs, que pot ser perfectament que parli de fa uns vint anys... 

En Josep Lluís i jo som a Barcelona passant el cap de setmana a casa els meus pares, és dissabte o diumenge... i ell, que es desperta de bon humor, es dirigeix al menjador per esmorzar tot cantant "Bon dia, ningú m'ho ha demanat però fa un bon dia"... i tot cantussejant la cançó, la meva mare li pregunta si se l'ha inventat ell!!

Adorable la meva marona ;-))

Us imagineu que el meu Josep Lluís fos l'autor del Bon Dia!!... Que en tindríem de calers!! :-DD

Reconeixement lingüístic

Fa moltes setmanes que tinc ganes de fer aquest post.

De fet, fa moltes setmanes que tinc ganes de fer "algun post". Aquest és el primer del 2019. (Quina vergonya) Però és que em va passar una cosa que em va fer tanta il·lusió que la volia compartir amb vosaltres (No sé si us ho creureu però, encara que no escrigui, no comenti i sembli que no hi sigui, penso molt sovint en vosaltres i en "coses que podrien ser posts"... és la pura veritat)

Doncs bé, resulta que he descobert unes botigues que es veu que ja fa alguns anyets que estan obertes i aquí a Reus tothom les coneixia menys jo. Es diuen: TEDi i ZEEMAN. Són com uns magatzems de "xinesos" però amb més qualitat,més ben posadet, i súper bé de preu!! ZEEMAN són holandesos i TEDi alemanys. Com diu la web d'aquests darrers "TEDi es la prueba de que unos precios justos no están reñidos con una buena calidad, un compromiso sostenible y una amplia gama de productos."

Sí, està en castellà, d'acord... però... seguiu llegint...

ZEEMAN té més varietat en roba, mitjons, samarretes, roba esportiva, també tenen moltes llanes i xulíssimes,

A TEDi el que més em destaca és la secció de papereria, que és una meravella, decoració de la llar..., per exemple, per Nadal, tenien un munt de coses per arreglar la casa.

Ai... tant de temps sense escriure, ara m'enrotllo com una persiana, perdoneu.

Vaig anar amb en Josep Lluís a mirar perquè volia uns ganxets que estaven de súper oferta a ZEEMAN, però, clar, feia un munt de dies i ja s'havien esgotat. Llavors vàrem entrar a TEDi (que no està gens lluny) i, mirant, mirant, vàrem comprar uns sobres de carta que ens feien falta i, gran va ser la meva sorpresa quan, en llegir l'explicació en diferents idiomes, vaig veure que dins la E d'Espanya hi tenia un apartat el català!!

És un reconeixement maquíssim que saben que, encara que dins d'un Estat que no ens estima, ni ens protegeix, ni valora la nostra cultura, existim!! Sí, existim... I, de moment, ens han de posar dins la lletra E... esperem que aviat deixi de ser així... però ells saben que a "E" hi ha unes persones que parlen diferent, senten diferent i volen viure diferent.

Ehem...

A vegades m'han encarregat punts de llibre com a petit record d'una trobada, d'una festa, per un fi de curs... Aquests són un encàrrec d'una persona que col·lecciona punts perquè li agraden i li fa gràcia tenir-ne de tot tipus, des de publicitaris a punts fets a mà, amb el seu nom, amb algun disseny especial, de diferents materials...

... i vaig tenir la idea de fer-ne uns amb materials senzills, però amb frases sobre la lectura. De fet, aquests haurien de ser els punts ideals per a aquelles persones que sempre tenen un llibre entre mans... Vaig agafar un full de paper verjurat i el vaig ruixar amb un petit spray tinta distress Ranger d'un color teula i vaig esperar a que s'assequés. Unes gotes van quedar més grosses, altres molt petitones...

Un cop el full va ser sec, el vaig posar a la impressora i hi vaig imprimir les quatre frases que havia triat. Després vaig retallar-ho en tires amb una cisalla no gaire esmolada perquè em deixés els costats, les vores, amb el paper una mica com si fos estripat.
Llavors amb tintes distress Ranger i l'espongeta vaig envellir totes els costats.

Llavors, amb un paper de textura en un color beix torradet vaig tallar quatre rectangles una mica més grossos i hi vaig enganxar el paper verjurat amb cinta de doble cara... i tatxiiiiiiiiin!!
He posat foto dels punts a Instagram i crec que mai havia tingut tants comentaris bonics, o sigui que han tingut molt d'èxit!

Ja sabeu, per recordatoris, per regalar a col·leccionistes, per completar el regal d'un llibre... Si voleu punts, jo us els faig: Amb cartolines, tintes, feltre, goma eva, roba, brodats, pintats...

També podeu demanar-me polseres, arracades, llibretetes, estoigs, bufandes, pitets brodats... El que volgueu. Penseu que tot és fet a mà i que això li dóna un valor afegit :-))

Ja tinc un Màster

Estic molt, molt contenta! Sempre he pensat que la gent que té estudis de Doctorat, que han fet Màsters o que han estudiat com a mínim dues carreres universitàries (si pot ser simultàniament, millor) són com uns éssers superiors. 

Jo -i no és falsa modèstia, no- fins ara tenia una única carrera, obtinguda amb tot el temps del món (vull dir que, mentre estudiava no treballava, res em distreia... tan sols feia algun cangur, algunes horetes en un parvulari, però res important... em dedicava a estudiar i prou... o... ara que ho recordo, durant un temps també feia d'administrativa a mitja jornada, per les tardes, en una acadèmia d'informàtica -parlo del temps de les fitxes perforades... sí, sí, no existien ni els fabulosos disquets!!-) doncs res, una carrera de cinc anys, sense massa dificultat (va, no cal fer comèdia, que Dret no és difícil... clar que llegint resolucions del Jutge Llarena començo a valorar molt més la meva clarividència jurídica perquè ell, coses evidents, no les acaba d'entendre, pobre home)... per on anava?... Doncs res, que jo volia un Màster... Jo volia ser algú de reconeguda vàlua intel·lectual, algú admirat... i, per fi ho he aconseguit!!

Gràcies a la prestigiosa Universitat de Sant Esteve de les Roures puc ensenyar, joiosa, el MEU MASTER!!!

Comencem 2018!!

Començarem el nou any amb un ànim ben positiu a veure si oblidem ràpid el 2017, any amb molts nervis, sense llista de llibres, gairebé sense posts i gairebé sense intervencions en blogs amics (tot i que el fet que no comenti no vol dir que no entri gens...)

Tant de bo el 2018 sigui, de veritat, el de el renaixement d'aquest Blog... que ja té més de 10 anys d'antiguitat i ni me'n vaig adonar... Ara anirem a post per dia!! ;-)

Bon any, blogaires catosfèrics!!!

Cada dia...

Hola!!

Cada dia penso que seuré davant l'ordinador i faré un post :-)

Tinc "pendent" el RELAT per la CARME i he d'explicar un munt de coses... però la xafogor em mata.

El meu ordinador (jo no tinc portàtil, ni tablet) és un ordinador normal de sobretaula. És en una petita habitació, amb una finestra que dóna a un carrer on toca el sol a lo bèstia fins que es pon. Això, a l'hivern m'encanta (de fet, tot el pis és molt clar i a l'hivern és ideal, que jo necessito llum), però a l'estiu seure a fer alguna cosa és una tortura... és com entrar en un bany de vapor sense opció a, després, anar a una piscina fresqueta.

Aquesta xafogor em fa sentir molt cansada... molt, molt cansada...

Tornaré!

Semblava que no arribaria mai el dia!!

Ara torno a disposar d'hores per viure!! :-))

MAC, no pateixis, ja me'n recordo del llibre (el pobre ha passat uns dies ben abandonat!)

CARME, ara parlarem dels estoigs! ;-)

Deixeu-me posar una medalla...

Ja fa més de tres anys que es va posar de moda el que ha estat un dels èxits més rotunds del Club Súper 3 (potser només superat per la cançó d'aniversari "Anys i anys per molts anys"). Tan bon punt la vaig sentir em va fer pensar en el procés del nostre país cap a la Independència (ho poso en majúscula conscientment hehe). Llavors, el 30 d'octubre de 2013, vaig posar aquest tuit, que no va tenir massa èxit, tot s'ha de dir

Passava el temps, volíem fer referèndum, ens deien que no... El 15 de març del 14 vaig tornar a posar-ho, fent broma amb tot allò que ens deien de l'adoctrinament...

I llavors, per si algú no coneixia la cançó, la vaig enllaçar:

Ara, en saber la data pel referèndum, resulta que 1-O (1 d'octubre) sona igual que Uh, Oh!... i molta gent ha recordat la cançó!

Fins i tot en JORDI CALVIS, ha fet un disseny que PRODUCTES DE LA TERRA ha convertit en samarreta

Cantem!!! Cantem!!!

Ser valents és molt millor que tenir força!!!

1-O

No tenim por!!!

Ni Soraya ni Rajoy!
1-O
No tinc por!!

Ja recordeu aquest blog?

Aquest blog segueix existint...

Ja el teniu a les vostres llistes? A les barres laterals? Segur? Potser penseu que sí i per alguna causa ja no hi és... Sabeu quan s'actualitza?

Així, així, de puntetes, sense massa públic, ell ja ha fet sis anyets. Si l'aneu a veure podreu llegir la història d'unes estovalles

Estic viva

Nooooo, què va!! Tancar jo el meu blog estimat? Mai!!

Hi pot haver molts motius que em facin minvar les publicacions, fins i tot deixar de comentar els amics durant un parell de setmanes... però estic viva i no marxo pas.

Alguns els motius -els més agradables- poden ser alguns encàrrecs

Però a vegades motius no tan bons s'ajunten, les coses es capgiren i sembla que res surt com hauria de sortir... Però, com molt bé diu el refranyer "No hi ha mal que duri cent anys", per tant, tot passarà.

De moment intentaré anar comentant alguns posts dels més recents dels blogs que llegeixo i si en perdo dels més antics, mirar de no posar-m'hi nerviosa que, tot i que em sabrà greu, prefereixo agafar el ritme amb el que és més actual que mirar de tirar massa enrere i veure que no ho puc comentar tot...

Som-hi!!!

Les agulles originalment acolorides.

Sabeu què és això de la foto? Doncs sí, unes agulles de fer mitja!!... Oi que mai n'havíeu vist unes de tant originals? Les "normals" són metàl·liques o de plàstic d'un color gris claret, ara es posen de moda unes de fusta... però jo mai n'havia vist unes tan boniques com aquestes.

Un dia, fa uns mesos, a Barcelona, la meva marona me les va ensenyar com a cosa original i em van fer moltíssima gràcia.

Fa uns anys, una senyora de l'església on ella normalment va a missa, li va proposar col·laborar en un grup de senyores grans que fan mantetes i altres cosetes a mitja o ganxet. Els donen la llana, les agulles i elles van fent. Les mantes són d'una mida de bebè, totes més o menys iguals, però els colors i els dissenys ja depenen de la imaginació de qui les fa i segons la llana de que disposen. Tot això, com alguns ja haureu imaginat és per pro-vida (alguns ara poseu mala cara, no sé per què), amb la qual cosa, la meva mare està molt contenta pensant que les seves mantetes (que ja n'ha fet un munt!) serveixen per abrigar infants "reals", que no les tenen entretingudes per passar l'estona sinó que tot el que fan té una utilitat (unes fan mantetes, però altres fan jerseiets, mitjonets, etc.).

Jo tinc moltes agulles de fer mitja. Si ara tinc ja cinquanta-quatre anys, doncs en fa ja més de quaranta que la meva mare em va ensenyar "els primers passos" per teixir. A mi ja m'agradaven les manualitats i allò d'agafar "un fil" i convertir-ho en "un teixit" em resultava un punt màgic. Era una cosa "feta amb les mans", "creada" amb la meva "habilitat". Poso habilitat entre cometes perquè recordo que, quan tindria uns catorze any, em vaig fer un jersei en tons beige i marrons, amb una llana molt fina i unes agulles més aviat gruixudetes que... mmmmmm... no sé... va quedar una mica... "elàstic" (si algú que llegeix això sap fer mitja, sabrà "com es dóna" un teixit amb agulles grosses i llana primeta) però jo me'l posava! i tant que me'l posava! i ben orgullosa que n'estava! :-)

Sabent fer el més elemental, aprendre més coses és tan sols posar-hi una mica d'interès: vuits i trenes, punts calats, etc. tot ho aprenia amb força facilitat a poc que algú m'ho expliqués (lamentablement, aquesta facilitat que tenia amb les dues agulles, mai l'he tingut amb el ganxet, en el qual el meu nivell és bastant bàsic)

Actualment encara en tinc algunes d'èpoques ben antigues, a les que s'han anat sumant altres comprades segons les necessitats de cada moment. Aquesta tarda les he fotografiat totes:

Les tres que estan "desaparellades" i una mica més amunt, envoltades d'una mena de bunyol blanc, són les que estic utilitzant. Unes del cinc i dues del quatre i mig:

Però bé, anem al què anàvem... a aquestes agulles tan especials:

"Les vaig sentir dringar quan,  amb tendresa, va moure la bossa on les tenia. Pel so encara no vaig distingir què eren. Es va apropar, em va fer un petó i, amb una complicitat plena d’il·lusió, em va xiuxiuejar a l’orella:

Oi que em vas dir que t’agradaven?

Els ulls li espurnejaven i jo, en obrir la bossa, li vaig fer una abraçada plena d’alegria i amb una rialla vaig dir!

Les agulles més acolorides del món!!"

Amb aquest text participo a la proposta PUZZLE DE PARAULES que, des del seu blog, ens ha fet la CARME ROSANAS.

Resulta que quan vaig veure aquelles agulles tan xules li vaig dir a la meva marona que en volia unes! (capriciosa, la nena) que em digués on les podia aconseguir, que eren les més boniques que havia vist mai ... i ella em deia que no en tenia ni idea, que el senyor (marit d'una de les companyes "teixidores") que sempre els porta el material les hi havia donat.

Quan, avui justament fa un mes, va ser el meu aniversari, me les va regalar. Es veu que quan va entregar la manteta que tenia començada, va preguntar per les agulles i li van dir que se les podia quedar amb tota tranquil·litat. Ara en té unes altres, i ja està fent una nova manta perquè un altre nen o nena pugui estar ben abrigadet... i les agulles les tinc jo! I el proper projecte que comenci serà amb elles!!

Curiositat: Les agulles que hi ha just a la dreta de les noves, unes que són de color beige, de plàstic, són les més antigues que tinc. No sabria dir quants anys tenen, però molts, molts... potser uns trenta-cinc.