Relats Conjunts: "El jueu errant"

- És aquiiiiií... S’apropaaaa nooooo... noooooooo

La Clàudia deixa anar un crit i es desperta de cop. S’asseu al llit respirant angoixada.
Al mateix temps, al seu costat, el seu marit també ha fet un bot sobresaltat. Obre els ulls i se la queda mirant amb la poca claror de la lluna que es cola per la finestra.

- Quin crit, Clàudia… què tens? Estàs bé?... Un malson?

Ella obre la llum de la tauleta de nit. Poc a poc, va normalitzant la seva respiració i diu:

- He tornat a somiar amb morts. Cadàvers per terra, per tot arreu, sang... Un home caminava entremig d’ells, amb cara aterrida.
- Ja sé que no t’agrada que t’ho digui però ja saps què en penso de tot això que et passa...
- Quin esglai, Jaume, quina por...
- Si em fessis cas...
- Sí, ara esbronca’m... No saps el que pateixo amb aquests somnis...
- Doncs noia, fes el que vulguis. Quedar-se fins a quarts de tres de la matinada mirant Bones al canal Divinity és el que té. Tu mateixa. Però despertar-me cada dia amb un crit esverat a les cinc de la matinada no és massa agradable, eh?

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Veritablement emocionant... (Coronavirus II)

Tinc un jersei començat i, oh, tonta de mi, vaig pensar que amb el confinament l'acabaria aviat i el que passa és que gairebé no el toco i em passo el dia fent la friki al tuiter (veure formes de fer la friki al tuiter) . Hi ha unes batalles històriques. Jo he fet la promesa de contenir una mica les males formes (tot i que, normalment, no sóc de les persones que insulta i tal) i, de moment, me'n surto.

Però no tot és dolent al món del tuiter. Es poden llegir històries precioses, com la que explicava un tuitero sobre una notícia que havia llegit a La Voz de Galicia. Una cuidadora de dos avis que l'anima a ell a tocar l'harmònica (ella està molt pitjor) tot dient-li que els aplaudiments que la gent fa des dels balcons per al personal sanitari són per a ell. Us copio la notícia:

Cada tarde a las ocho, numerosos vigueses salen al balcón para aplaudir en apoyo del personal sanitario en plena crisis del coronavirus, pero en ese preciso instante la melodía de una armónica sale puntual de una de las ventanas de la ciudad olívica. Detrás de esta hay un hombre, Hermann Schreider, un octogenario alemán que no falla a la cita con su público. O eso cree él, porque padece alzhéimer desde hace años al igual que su esposa, la gallega Teresa Domínguez. No se trata de una confusión derivada de la enfermedad neurodegenerativa, se corresponde con el bello gesto de su cuidadora, Tamara Sayar. Ella es la persona que le ha entregado el regalo que simboliza la ilusión de contar con toda una serie de conciertos diarios, haciéndole creer que los aplausos son a su música.
Hace años que Schreider olvidó el castellano, su esposa, que también tiene alzhéimer, hace tiempo que no puede hablar. Pero el silencio no logró alcanzar al dominio del hombre con la armónica, que aprendió a tocar cuando tenía 5 años, mientras su madre se ocupaba de elaborar mantequilla. «Pedazo concierto, eh, Hermann, ¿Ves? Te has puesto nervioso. Mucho público», le dice Sayar en uno de los emotivos vídeos que toma cada tarde. Justo cuando acaba el recital, el octogenario se suma a los aplausos desde la humildad, para luego cumplir con el protocolo de higiene y el pertinente lavado de manos, cuestión para que la sanitaria le ha ayudado a recordar instalando un gran cartel en alemán con un dibujo.

I ara un altre exemple... Us vaig a copiar, senceret, amb retalls de pantalla, el fil de l'Ángel, un català nascut a Sevilla, com diu ell, que treballa en un supermercat amb anècdotes molt maques d'aquests dies:

Au, ja hem fet un altre post hehehe

Ràdio i geografia (Coronavirus-I)

L'amic XEXU va tenir una idea molt bona i m'hi vaig apuntar...

Es tracta de aprofitar el confinament per donar una mica més de vida a la nostra estimada "Catosfera"... Els vells blogàires catalans mai no moren!!

Aquests dies segur que esteu rebent un munt de coses per fer activitats, o vídeos d'altres persones que les fan (com jugar a fer malabarismes futboleros però, en lloc de fer-ho amb una pilota, fer-ho amb un rotllo de paper higiènic). Aprofito per preguntar-vos: Va, confesseu, quants rotlles teniu a casa amagatzemats, eh? Jo un paquet de 12 rotlles extra. O sigui, he fet "una mica" de previsió però, sincerament, crec que hem tingut prou seny.

De totes les coses que em van passar la millor és aquesta que ara us diré. Potser ja la coneixeu, jo no en tenia ni idea i em va encantar. És una pàgina en la que, sense que calgui baixar-se cap aplicació, podeu sentir totes les emissores de ràdio del món!! Es tracta de RÀDIO GARDEN. Radio Garden és un projecte de recerca i ràdio digital holandesa sense ànim de lucre desenvolupat des del 2013 fins al 2016, per l’Institut Holandès de So i Visió, per la Plataforma Transnacional de Coneixement de Ràdio i cinc altres universitats europees.

Aneu a RADIO GARDEN i trobareu un preciós globus terraqui amb totes les emisores del món (bé, i si no hi són totes, gairebé totes)

Movent el Globus amb el ratolí (atenció la rodona és fixe, el que es mou és la Terra hehehe) podeu anar allà on vulgueu i escoltar l'emissora que més us agradi.

Què tal una emissora holandesa d'èxits musicals (en general i, sobre tot, holandesos hehehe) dels 80? Ei, que estan força bé!!

Au, va, a jugar, ballar, escoltar notícies en francès, anglès... feu clic AQUÍ i hi anireu directament.

Aquest blog es retroalimenta

Una de les coses curioses que té el meu blog és que he parlat de temes taaaaaan diferents i tan barrejats, que la gent deu buscar coses a Google i encara els deu sortir alguna pàgina meva hehehe... perquè, la veritat, la de visites que té, estant tan adormit com està, és ben alta, eh?

Pobret meu... ell m'espera i, quan escric alguna cosa, es posa feliç i content.

I ja que estic aquí, he vist que en XEXU, al seu blog, ha resumit un any de la seva vida en un post... Doncs jo vaig a resumir-lo en una imatge hehehe

A la barra lateral del blog encara tinc posat el seguiment d'un intent de dieta de fa més de tres anys hehehe

Hem començat!!!

Amb la capacitat d'anticipació i previsió que em caracteritza, us comunico que

TORNA A ESTAR EN MARXA EL NOSTRE CALENDARI D'ADVENT!!

Doncs sí... ja hem començat!
De moment som poquets, però esperem ser molts!
No abandoneu el nostre calendari...

Hem passat temps millors i temps pitjors,
però l'esperit catosfèric sempre viurà en nosaltres i això fa que,
malgrat les circumstàncies personals
(a vegades ben contràries a poder portar un blog tal com Déu mana!)
sigui bonic tractar de mantenir,
durant uns dies,
una tradició que ha pogut unir molts anys
a persones de pensaments ben diferents...
però que ens respectem i estimem de veritat!

Hi ha molts dies lliures per a reservar... Us animeu a participar?

Roda el món

Holaaaaaaaaa!!

Avui podeu llegir un post meu, llarg, inacabable, amb imatges i vídeos... com aquells que feia "abans" que poca gent deuria llegir sencers hehe... però no és aquí el trobareu al RODA EL MÓN...

Us aviso perquè ha sortit publicat de matinada, quan el vaig acabar, i de bon matí un company blogàire ja n'ha posat un altre (tant li costava esperar unes horetes?) i el meu ja ha passat a segon pla, pobret, ha viscut poc més de quatre hores i mentre la majoria dormíeu.

Aquest cap de setmana començaré jo a llegir, un per un, i amb calma, tots els posts que han sortit fins ara... alguns ja ho he fet, però ara ho faré ordenadament i bé ;-)

El teniu AQUÍ

Relats Conjunts: "El Cavaller irritant"

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

La pobra noia fa una carona! Al principi, tot just sortir el tren, ha obert la seva bonica bossa de viatge i ha tret un llibre petitó, jo diria que de poesia. Ha anat a una pàgina que tenia marcada amb una cinta de seda i no crec que hagués llegit ni dues línies que aquell home ja li ha preguntat una cosa. Tinc la sensació que anava a seure al seu costat però ella ha fet un moviment ràpid i hi ha deixat la bossa. Ell ni s’ha immutat, ha tret el cap per darrera i ha començat a xerrar. Ella ha sospirat, ha guardat el llibret i ha contestat amb algun monosíl·lab.

Després d’un parell de minuts de silenci i, quan la noia semblava que feia el gest de tornar a agafar el llibre, l’home ha tornat a insistir, girat, inclinant el cos per damunt el seient, mig de genolls sobre la seva pròpia cadira. Aquesta vegada les seves paraules han estat més directes que si ets molt bonica, que com és que viatges sola, que on vas, que si t’esperen...

Les faccions de la jove han anat canviant d’avorriment, a cansament, preocupació i ara ja se la veu espantada, com si tingués por. La seva expressió és tot un poema, pobreta, em fa llàstima. És tan clar que, a través de la mirada està demanant ajut que...

-Talleu!! És bona!!

De cop, tota l’escena es desfà. La noia somriu relaxadament, l’home del seu darrera es posa dret mentre diu:

-Ostres! Que n’és d’incòmoda aquesta postura. Encara m’agafarà lumbàlgia... No podria seure al costat de la Lídia?

-Nooooooo -respon un dels càmeres- que diu el jefe que ella ha de demostrar que no t’hi vol posant la bossa...

El pobre home es posa a caminar fent-se ell mateix, com pot, unes fregues als ronyons...

-Ha quedat molt, molt bé –manifesta el director- una bona estona seguida, en temps real... Molt bé les teves mirades, Lídia, al final em feies llàstima de debò. Podeu anar a l’hotel a descansar una mica. A les quatre de la tarda tots aquí.

La Lídia es posa a riure... S’aixeca i surt corrents darrera el seu marit. En Pere Gomis i la Lídia Agustí porten ja quatre anys de casats. La diferència d’edat no és cap problema, se’ls veu cada dia més enamorats... S’allunyen agafats de la mà mentre ella li va dient:

-Quan arribem t’estires una mica, que si has agafat una mala postura...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Ja recordeu aquest blog?

Aquest blog segueix existint...

Ja el teniu a les vostres llistes? A les barres laterals? Segur? Potser penseu que sí i per alguna causa ja no hi és... Sabeu quan s'actualitza?

Així, així, de puntetes, sense massa públic, ell ja ha fet sis anyets. Si l'aneu a veure podreu llegir la història d'unes estovalles

MOMENTS D'ANIVERSARI

Estimada Carme,

Porto dies pensant en el teu aniversari, en la qüestió de bons records i records no tan bons... La veritat és que de bons en tinc moltíssims (els posts d’aquests dies d’en McABEU en són un exemple... tota aquella història de les agendes! Què bé ho vàrem passar!) En general, sempre he gaudit molt amb tot el que significava interacció bloguera.

Són magnífics records els premis C@ts, les desvirtualitzacions, les trobades... Darrera dels blogs hi ha persones excepcionals. Sorprenents. Amb un cor enorme. Algunes de les coses que explicaria aquí potser és millor no dir-les ja que tal vegada estaria desvetllant coses que qui les va fer prefereix que no tinguin publicitat però, insisteixo, parlo de molt bona gent...

Voldria ser original i no repetir el mateix que digui la majoria. Intentar recordar quelcom molt especial... però, cada vegada que hi penso, em venen més i més coses al cap!... A veure si em surten coses diferents o repeteixo amb altres...

- La creació del blog-via per la independència (amb la SARGANTANA i tu, CARME), aconseguint que, l’any 2013 no tan sols centenars de milers de catalans sortissin a donar-se les mans creuant tot Catalunya sinó que també un munt de blogs s’enllacessin donant-se pas els uns als altres en una cadena de posts de contingut català.

- L’homenatge a Dickens… Aquí també hi va intervenir en MAC… Jo, dickensiana fins al moll de l’os em vaig unir (instigada per en MAC) als actes oficials que, amb el vist-i-plau des de Londres- s’organitzaven a tot el món. Molts blogaires (més de cinquanta) van participar llegint un llibre de Dickens i fent un comentari. Vàrem aconseguir que la web de Londres parlés de “Online tribute to Dickens by bloggers from Catalonia”. Tot va ser recollit a “L’espai Internet de TV3”

- Quick-blog: Recordo també un any d’un estiu especialment calorós en que algunes blogaires (especialment la CARME i la SARGANTANA) es van posar en mode-SLOW i jo,per portar la contrària, vaig decidir que faria un post cada dia... I ho vaig aconseguir!!

- I moltes, moltíssmes coses més... Ara que ja tenia el post acabat me'n recordo de les mandales que vàrem pintar!

Mandala pintada per la CARME

Però, en lloc de centrar-me en coses concretes, diré dues coses molt positives que m’han aportat els blogs “en general”

1.- Recuperar l’afició per la lectura: Jo, de petita i joveneta, era una fanàtica de la lectura, després –tot i que sempre he llegit, clar- el volum va anar baixant i vaig perdre aquell costum de tenir sempre un llibre entre mans. Això ho vaig recuperar gràcies als blogs, a les llistes d’en XEXU, als comentaris d’altres blogaires de llibres que havien llegit, a la gran afició lectora en general de tota la catosfera i, fins i tot, a la creació d’un blog molt humil però al que estimo molt “Silenci, estem llegint” que es manté actiu gràcies a la paciència d’en MAC.

2.- Assolir un nivell força bo de català escrit. Sé que no tinc un català perfecte i que els meus posts poden tenir alguna falta, però estic segura que, en general, el nivell és bo. No era així fa uns anys. Jo ho vaig estudiar tot en castellà (tinc 55 anys) i mai he “estudiat català”. Tot el que sé és auto-didacta. Llegint, consultant, preguntant... Fa uns anys (parlo ben bé de catorze o quinze anys enrere), quan jo ja era activa a Internet (en fòrums i coses similars) el meu idioma d’expressió era el castellà, perquè era l’únic en que era capaç d’escriure bé. Quan escrivia coses personals ho feia en català, clar, però “en públic” no em refiava de no fer errades de l’alçada d’un campanar. Em feia vergonya demostrar que no dominava la meva llengua. Fins que vaig dir “prou” i em vaig llençar. I estic molt contenta perquè crec que ho faig prou bé ;-)

I millor que ho deixi o això no acabarà mai!! :-)

Paint de la CARME

Gràcies per tot, CARME, moltes felicitats per l'aniversari del teu blog i, si us plau, no marxis, segueix sempre per aquí perquè tens una màgia molt especial que, crec sincerament, és un dels elements que fa que encara existeixi aquesta catosfera nostra!! La catosfera, sense tu, no seria el mateix i en quatre dies es desmembraria... Molts publiquem menys, entrem menys, estem més "dispersos"... però seguim aquí perquè ens hi trobem bé, i un dels elements que dóna aquesta sensació de trobar-se a gust, és LA CARME ;-)

El calendari d'Advent torna... sense avís previ!!

Doncs sí, benvolguts blogaires... Ja el tenim aquí!! 

Passeu i llegiu (i agafeu bombonets)

Oi que som originals?

Això és el meu router... i, sí, està "damunt" un sofà. Però no damunt com les persones quan s'asseuen sinó "dalt" el sofà: O sigui, damunt del respatller.

Els darrers mesos la meva connexió ha anat uns dies malament, uns altres fatal, altres directament no funcionava i, els millors, anava a estones. Quan m'empipava i trucava a Movistar, una màquina molt amable, després de fer-me dir unes quantes vegades "AVERIA", "INTERNET", "DOS" i de dir-me "no se retire, estamos realizando comprobaciones" i fer-me escoltar una música bastant xula, em deia "hemos realizado cambios en su conexión, compruebe si funciona correctamente". Invariablement, després del missatge, la connexió funcionava "correctamente". El problema és que la "reparació" a vegades durava un dia i altres menys.

Una vegada que vaig trucar per la nit vaig poder dirigir-me a un éssser humà, una noia molt simpàtica que parlava valencià i em va dir que potser el meu router rebia interferències d'algun veí, i que em canviaria de canal... Va fer fantàstic!! Va durar dos dies!...

A vegades, si no funcionava, apagava i em posava a fer una altre cosa... mireu quina cucada m'he fet gràcies a Movistar...

Se'n diu SHRUG que, traduït de l'anglès seria el nom que donen al gest d'encongir-se d'espatlles, com quan no saps alguna cosa. I és que en realitat és una mini protecció per les espatlles, clar, quan, en les nits d'estiu, es gira una mica d'airet i dius "no m'aniria malament una jaqueteta", doncs això ;-)

Ai, que marxo de tema!!

Doncs, aquest matí, després de veure que en Josep Lluís es connectava perfectament a les vuit del matí per mirar unes dades i que a les nou ja no funcionava gens ni mica i no podia obrir res, hem pensat que, si es tractava d'interferències doncs, quan la ràdio en fa (sí, sí, el transistor, això:

doncs el que fem és moure'l una mica de lloc, tocar l'antena... i res, que el router ha acabat aquí dalt del sofà... QUE NINGÚ EL TOQUI, PERQUÈ, DES DE LLAVORS, QUE FUNCIONA BÉ!!

Bé, perfectament no, però prou bé. Per exemple, el blog de la CARME, veig algunes imatges així:

I porta més de mitja hora així i no s'acaben d'obrir... però és igual, perquè he descobert que si clico damunt amb el botó dret i demano que m'obri la imatge en una pestanya a part, llavors l'obre bé!! Iupiiiiiiiiii

O sigui, que sóc gairebé una blogaire normal.

Aprofito per dir-vos que avui, 16 de juliol, és la Mare de Déu del Carme (no em digueu "Santa Carme", no sigueu ignorants, la cultura religiosa també és cultura), així que no us oblideu de felicitar a la CARME ROSANAS i a totes les altres que conegueu.

Ara vaig a fer un post al blog d'artesania amb el meu SHRUG... per si algú en vol un ;-))

Blackout poetry

Amb aquest post participo en l'exercici-joc que ens proposa SA LLUNA en el seu blog... M'ha costat moltíssim i m'ha quedat una cosa rara i surrealista. La veritat és que és molt difícil, però ho he trobat, també, molt interessant.

Aquest és el text original amb les parts ratllades eliminades:

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

I això és el que en queda!!

El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd,
menut i grassonet vestit de punt blanc
mentre cantava acompanyat d'una guitarra.
Ficava una passió desfermada, 
donant forma a un esclat de bogeria 
metòdicament prefixada;
així era com havia decidit viure...

Quant valen els teus somnis?

“Què hi ha darrera d’un mirall?”... (no s’hi val a dir “la caixa forta”, eh?) Bé, potser la pregunta no està molt ben feta i seria millor dir “Què hi ha dins d’un mirall”? o ¿"Per què un mirall és un mirall"?

Això també s’ho va preguntar l’Alice, la del País de les Meravelles, en la segona part de la història. Una segona part que, per cert, és a punt d’estrenar-se al cinema i, no penseu que l’actriu australiana que farà d’Alice, la Mia Wasikowska, és igual a la Gwyneth Paltrow?

I us preguntareu de què estic parlant, a què ve aquesta barreja de temes... miralls, literatura, cinema. Tot bé arran del llibre que ha escrit en Sergi Monteagudo, l’amo del blog Àtoms i Lletres, que molts coneixeu i que sinó, clicant l’enllaç del nom, podeu conèixer immediatament. És un llibre de relats i, encara que no ho sembli, amb tot això que he escrit, el que he fet és comentar-ne un... El “meu relat” es diu “Un fil de llum” i els miralls en són protagonistes.

He de dir que he après una cosa que no sabia i que m’ha agradat, perquè ho he entès! (però no puc dir què és, si ho voleu saber, llegiu el llibre). Jo, que sóc de lletres pures, puríssimes, quan entenc alguna cosa de ciències faig una festa molt gran. 

Sergi, si em llegeixo el llibre, a cada relat aprendré una cosa de ciències que no sabia? I ho entendré? La veritat és que la proposta és temptadora!

A més, el relat, que és molt breu, té un final obert que jo voldria que acabés d’una forma bonica, tot i que em temo que l’autor va pensar en un final trist (però al relat, no surt, eh?, potser si tots fem força per un desenllaç positiu, ho aconseguim)

Felicitar en Sergi per la publicació del seu llibre. Ha de fer moltíssima il·lusió veure el nom d’un mateix a la coberta i tenir a les mans el volum... com un fillet de paper! Que sigui, doncs, el primer d’una família nombrosa!!

Homenatge blocaire a Olga Xirinacs

Benvolguts companys d'afició!! Aquesta nit ha passat una cosa terrible! De fet, no fa ni una hora encara...

... Es veu que va córrer per les xarxes socials que per avui, onze de maig, es preparava un homenatge blogaire a l'Olga Xirinacs amb motiu del seu vuitantè aniversari.

Aquestes coses ja se sap. Algunes persones participen amb uns posts molt macos i ben preparats, altres potser amb menys temps però amb no menys il·lusió no volen deixar d'unir-se a la celebració, però sempre hi ha qui té ganes de fer-se veure i, si no té idees pròpies, ha de copiar. Agafar alguna inspiració que no és seva, falsificar, imitar... Robar algun escrit!!

Això és justament el que m'han informat que ha succeït fa pocs minuts.

Una mà ha estat vista movent les persianes del despatx de l'Olga Xirinacs. Fins i tot ha trencat un dels llistonets horitzontals i, finalment s'ha colat dins de la cambra.

Moment, captat per les cambres de seguretat,
en que es trenca un dels llistonets de la persiana. 

L'Olga estava ben distreta, escrivint un relat, en un moment de màxima creativitat i no ha sentit cap dels sorollets que, de bon segur, la mà ha fet bellugant-se per allí.

El que volia la mà era agafar un conte d'Olga Xirinacs per copiar-ne un fragment i, tan sols amb això, poder dir que participava a l'homenatge, però finalment s'ha posat nerviosa, ha estirat uns papers que ha trobat en un munt i, a més, tibant, se li han trencat.

Ha fugit el més ràpid possible i, quan s'ha sentit salvada, ha vist, amb gran decepció, que no podria plagiar cap obra inèdita sinó que els papers tan sols eren un llistat d'obres de poesia de l'escriptora. Això és tot el que ha conseguit! I, a més, trencada!

Quan ha intentat  muntar els trossos, els títols de les obres han quedat així

Botons de tiges grises.
Clau de blau
Llençol de noces.
Tramada.
Preparo el te sota els palaus
Versifonies.
Llavis que dansen,
La pluja sobre les palmeres roges.
La muralla.
Mansardes. Col·lectiva amb el grup l'Espiadimonis,
Grills de mandarina.
La casona del nord.
La taronja a terra.
Tú, des del parque.
Balneari del...

Li ha quedat bé el llistat? S'ha d'arreglar? Digueu la vostra als comentaris d'aquest post, a veure si podem ajudar als bombers i als mossos que estan per aquí, buscant pistes...

Post dedicat a la CARME i fet gràcies a "Les Antònies"

Tothom que faci una mica que llegeixi els meus comentaris a ca la CARME ROSANAS sabrà que sóc una fan dels seus dibuixos. Ja pot anar canviant de tècnica que a mi sempre m'agraden. Des de que li vaig veure el primer Paint, a que va començar amb les aquarel·les, a fer dibuixos en grisos, en negres, composicions amb munts de paraules plenes o envoltades de doodles, o uns quadradets moníssims...

Fa uns dies, al blog de LES ANTÒNIES, que és un espai de manualitats molt creatiu, on igual et fan un coixí de patchwork que et munten un mini-àlbum d'Scrap, van anunciar l'arribada de la primavera amb un dibuix que em va encantar (adoro aquestes barreges de flors, doodles, paraules)

i ens proposaven pintar-lo!

Immediatament vaig pensar en els Quadradets de la CARME i en la de vegades que ella em diu que m'animi a pintar si m'agrada. Així que em vaig imprimir el dibuix i vaig posar "mans a l'obra"... Els primers resultats els anava publicant a l'INSTAGRAM perquè em vaig endur tota la paradeta a la Cafeteria (per l'abans i el després del futbol) i així Les Antònies ho podien anar veient.

Aquestes són dues de les quatre capses de retoladors que vaig fer servir per pintar el dibuix. Són les que més vaig utilitzar. Fa anys que els tinc i no s'assequen. Una d'elles deu tenir uns quinze anys ben bé i l'altre uns deu :-)

A mida que avançava anava fent fotos, però va acabar el dia i, malgrat les hores dedicades, no l'havia acabat. Finalment, uns dies després ho vaig aconseguir!! Així que, tal com vaig pensar des del començament, aquí està tot el dibuixet pintat i dedicat a la CARME, tot i donant les gràcies a les ANTÒNIES per animar sempre el món de la xarxa amb els seus reptes, propostes, tutorials...

Les agulles originalment acolorides.

Sabeu què és això de la foto? Doncs sí, unes agulles de fer mitja!!... Oi que mai n'havíeu vist unes de tant originals? Les "normals" són metàl·liques o de plàstic d'un color gris claret, ara es posen de moda unes de fusta... però jo mai n'havia vist unes tan boniques com aquestes.

Un dia, fa uns mesos, a Barcelona, la meva marona me les va ensenyar com a cosa original i em van fer moltíssima gràcia.

Fa uns anys, una senyora de l'església on ella normalment va a missa, li va proposar col·laborar en un grup de senyores grans que fan mantetes i altres cosetes a mitja o ganxet. Els donen la llana, les agulles i elles van fent. Les mantes són d'una mida de bebè, totes més o menys iguals, però els colors i els dissenys ja depenen de la imaginació de qui les fa i segons la llana de que disposen. Tot això, com alguns ja haureu imaginat és per pro-vida (alguns ara poseu mala cara, no sé per què), amb la qual cosa, la meva mare està molt contenta pensant que les seves mantetes (que ja n'ha fet un munt!) serveixen per abrigar infants "reals", que no les tenen entretingudes per passar l'estona sinó que tot el que fan té una utilitat (unes fan mantetes, però altres fan jerseiets, mitjonets, etc.).

Jo tinc moltes agulles de fer mitja. Si ara tinc ja cinquanta-quatre anys, doncs en fa ja més de quaranta que la meva mare em va ensenyar "els primers passos" per teixir. A mi ja m'agradaven les manualitats i allò d'agafar "un fil" i convertir-ho en "un teixit" em resultava un punt màgic. Era una cosa "feta amb les mans", "creada" amb la meva "habilitat". Poso habilitat entre cometes perquè recordo que, quan tindria uns catorze any, em vaig fer un jersei en tons beige i marrons, amb una llana molt fina i unes agulles més aviat gruixudetes que... mmmmmm... no sé... va quedar una mica... "elàstic" (si algú que llegeix això sap fer mitja, sabrà "com es dóna" un teixit amb agulles grosses i llana primeta) però jo me'l posava! i tant que me'l posava! i ben orgullosa que n'estava! :-)

Sabent fer el més elemental, aprendre més coses és tan sols posar-hi una mica d'interès: vuits i trenes, punts calats, etc. tot ho aprenia amb força facilitat a poc que algú m'ho expliqués (lamentablement, aquesta facilitat que tenia amb les dues agulles, mai l'he tingut amb el ganxet, en el qual el meu nivell és bastant bàsic)

Actualment encara en tinc algunes d'èpoques ben antigues, a les que s'han anat sumant altres comprades segons les necessitats de cada moment. Aquesta tarda les he fotografiat totes:

Les tres que estan "desaparellades" i una mica més amunt, envoltades d'una mena de bunyol blanc, són les que estic utilitzant. Unes del cinc i dues del quatre i mig:

Però bé, anem al què anàvem... a aquestes agulles tan especials:

"Les vaig sentir dringar quan,  amb tendresa, va moure la bossa on les tenia. Pel so encara no vaig distingir què eren. Es va apropar, em va fer un petó i, amb una complicitat plena d’il·lusió, em va xiuxiuejar a l’orella:

Oi que em vas dir que t’agradaven?

Els ulls li espurnejaven i jo, en obrir la bossa, li vaig fer una abraçada plena d’alegria i amb una rialla vaig dir!

Les agulles més acolorides del món!!"

Amb aquest text participo a la proposta PUZZLE DE PARAULES que, des del seu blog, ens ha fet la CARME ROSANAS.

Resulta que quan vaig veure aquelles agulles tan xules li vaig dir a la meva marona que en volia unes! (capriciosa, la nena) que em digués on les podia aconseguir, que eren les més boniques que havia vist mai ... i ella em deia que no en tenia ni idea, que el senyor (marit d'una de les companyes "teixidores") que sempre els porta el material les hi havia donat.

Quan, avui justament fa un mes, va ser el meu aniversari, me les va regalar. Es veu que quan va entregar la manteta que tenia començada, va preguntar per les agulles i li van dir que se les podia quedar amb tota tranquil·litat. Ara en té unes altres, i ja està fent una nova manta perquè un altre nen o nena pugui estar ben abrigadet... i les agulles les tinc jo! I el proper projecte que comenci serà amb elles!!

Curiositat: Les agulles que hi ha just a la dreta de les noves, unes que són de color beige, de plàstic, són les més antigues que tinc. No sabria dir quants anys tenen, però molts, molts... potser uns trenta-cinc.

M'ha tocat el PREMI TOP TEN!!

M'ha tocat el SÚPER PREMI TOP TEN del JOC 2000 d'en MAC!!

Tal com sospitava, el trio d'avui, dia 22 d'agost de 2015 ha acabat en QUATRE, que era el meu número de la sort!!!

Mireu, mireu...

I ara copio la part de les normes del Joc 2000 d'en MAC on surt el lot de llibres :-))

PREMI "TOP TEN": Els 10 primers classificats al final del concurs entraran en el sorteig d'un lot de 5 llibres de la col·lecció "Petita Biblioteca Universal" cedit per la botiga online EL MAGATZEM (elmagatzem.blogspot.com) i compost pels següents títols: 

"Sobre la felicitat" d'Epicur, 
"Un crim i altres contes" de Pere Calders, 
"Màrius Byron" de Terenci Moix, 
"Introducció a la història de Catalunya" de Pierre Vilar i 
"Les neus del Kilimanjaro" d'Ernest Hemingway.

Estic molt contenta i agraïda!!! ;-))

Recordeu que tots els que hagueu obtingut com a mínim UN PUNT, també teniu dret a un premi:

PREMI PARTICIPACIÓ: Tots els participants teniu dret a rebre uns vals de descompte per efectuar una compra d'un llibre a la secció de llibres d'ocasió de la botiga online EL MAGATZEM (elmagatzem.blogspot.com) o per fer una comanda de productes al Blog d'Artesania de l'Assumpta (assumpta-artesania.blogspot.com). El valor del descompte és el que resulti de multiplicar els punts que heu obtingut per quatre (EL MAGATZEM) o per dos (ASSUMPTA ARTESANIA). Exemple, algú que hagués aconseguit SIS punts, tindria dret a un val de descompte del 24% a EL MAGATZEM o del 12% a ASSUMPTA ARTESANIA.

Aquesta oferta és vàlida només fins a finals d'any i els que hi esteu interessats heu de posar-vos en contacte amb en MAC al mail (macabeu2008@gmail.com).

Medalla de Plata!!

Avui he tornat d'uns dies de vacances, dies que he passat a una ciutat preciosa, capital d'un Estat en construcció ple d'il·lusió i ganes de fer les coses bé...

D'acord, d'acord... he estat a Barcelona, la meva ciutat, però bé que hi ha gent que ve de tot el món per conèixer-la! Que jo hi hagi nascut i viscut fins els vint-i-vuit anys no vol dir que no pugui presumir de vacances. I ben econòmiques! A casa la marona! ;-)

Des d'allí, com podia, quan podia (quan em deixaven) he mirat de seguir el concurs amb el que el gran MAC McABEU ens ha entretingut aquests dies d'estiu. Avui han sortit els resultats i... pam!... em trobo que he guanyat aquesta preciosa medalla de plata! (molt merescuda! que he fet mans i mànigues per mirar de connectar-me tot el que podia i seguir el Fantàstic Joc 2000)

Mireu-la que bonica és! Ara la poso aquí i, quan faci el proper post, la passaré també a la barra lateral!

Festival Literari Independentista

Doncs, benvolguts companys, malgrat el que a molts els agradaria, resulta que no, que el "soufflé" independentista no es desinfla sinó que fa goig de veure, es presenta molt apetitós i fa ganes de clavar-hi una bona queixalada

Tots tenim presents al cap les grans, immenses, demostracions que s'han fet els darrers anys per l'Onze de setembre i sabem que som molts... però, tot i així, des de Madrid ens volen desanimar per la tàctica de fer-nos creure "que estem desinflats" (a part de la utilització indiscriminada de la coneguda tortura "¿Qué pone tu DNI?") com si dient-li a algú moltes vegades una cosa, aquesta es convertís en realitat. Creuen que ells saben més que ningú quin és el nostre propi estat d'ànim (són una mica estranys, a vegades pensen que, des de lluny, saben tot el que passa a Catalunya) i volen pensar que ja ens hem conformat.

Per demostrar-los, una vegada més, que tenim molt clar què és el que volem i que petites aturades tècniques per causes polítiques no signifiquen en absolut que el poble català estigui "cansat" del procés (Cansats? Què voldria dir això? Que ens conformem i ens volem quedar essent una autonomia espanyola? No!!), des de el Blog Via, hem convocat el

FESTIVAL LITERARI INDEPENDENTISTA

- És un Festival perquè no és cap concurs... el goig és participar i escriure sobre la Independència.
- És literari perquè està obert a totes les manifestacions escrites que vulgueu i perquè, començant per Sant Jordi, això d'escriure queda molt maco.
- És independentista perquè aquesta és la raó de ser del Blog-Via.

Les sigles del Festival, FLI, no tenen res a veure amb el "graciós" FLA... (aquella cosa per la qual, un cop el Govern central de torn ens ha robat els calers, ens deixa una petita part de la suma robada i ho hem de tornar pagant interessos)

I com va aquest Festival? Pot participar tothom? Com? Quan? Quant?

Doncs sí, és obert a tothom! I en quant al com i al quan... No volem posar cap límit a la vostra capacitat creativa, però, clar, alguns consells sí que hem de donar perquè el blog pugui funcionar correctament i no quedi col·lapsat. Per tant, tot i que no hi ha cap límit a la llargada dels vostres escrits, si són breus o mitjans els publicarem sencers “a la vista” i si són més llargs també els publicarem, clar!, però en una finestra oberta a un pdf. Amb això pensem que el blog podrà reflectir una major varietat de formes literàries (relats, poemes tradicionals, micro-relats, poemes lliures, nano-relats, haikús, tankas...) i haurem fet un Festival molt reeixit.

Si teniu dubtes, preguntes, propostes, les podeu deixar com a comentari al propi Blog-Via o escriure un correu a: cadenablogs2013@gmail.com

Som-hi, companys!!

El magnífic PREMI PONS arriba a casa

No sé com s'ho fa aquest personatge (que ningú sap si és un ésser humà, un robot, un programa informàtic... o si és una persona o dos: Pons i Ahse) que anomenem PONS, però va, crea una roda d'aquestes "que a tots ens agraden tant" i l'anem seguint i seguint. Així doncs, jo també ho faré (aquestes coses, com més aviat, millor... "feina feta no té destorb")

En primer lloc, donar les gràcies a l'ALFONSO del Blog TOPARES I LES LLETRES perquè m'ha fet il·lusió rebre el premi de part seva i perquè l'atorga al meu blog principal però fent referència també a tots els altres i, especialment, al d'Artesania. Gràcies, Alfonso!!

I ara, ja que l'he de passar a dos blogs que, si pot ser, no tinguin relació entre ells, diré que és per mi un honor (i, encara que el post sigui tot mig en broma, ara parlo seriosament) poder donar aquest premi a:

1.-  Una blogaire que fa poc va celebrar el seu sisè aniversari, que fa jocs de paraules com ningú, que barreja amb gràcia temes absolutament diferents en un mateix post creant una línia que ho uneixi tot i que adora els punts suspensius... L'ELFREELANG, del Blog, SI DUBTO ÉS QUE SÓC, SI PENSO ÉS QUE SÓC

2.- Un fantàstic blog de manualitats: Les seves autores fan de tot i bé. Són molt creatives i, el que m'encanta d'elles: tenen moltíssima iniciativa fent propostes de participació, a més de ser generoses compartint amb tothom les seves creacions tot explicant pas a pas des de com fer una peça de patchwork, una capseta d'Scrap o regalant els seus dissenys de paper decorat... Parlo de LES ANTÒNIES!

Ja sabeu, els guanyadors, sense cap compromís, si voleu, podeu passar el premi a DOS BLOGS essent recomanable que, si pot ser, aquests dos blogs no tinguin relació entre ells.