Això no és un sac de dormir!!

Ves, ara em fa gràcia posar els títols dels posts així, amb una negació (efectes dels refredats, angines i totes aquestes desgràcies!)

Imagineu que algú us convida a passar un cap de setmana a casa seva; sou una colla d'amics i heu d'anar a un concert, acabar un treball, o fer una excursió, una caminada... i quedeu que el petit apartament de muntanya d'en Roger serà el punt de trobada, el campament base... Però, clar, no hi ha prou habitacions per a tots, així que es decideix que la gent porti sacs de dormir i que, al vespre, a la Sala s'hi estarà molt bé amb la llar de foc i tot...

Arriba el dia i la gent va arribant i deixant els seus sacs tots junts a un racó de la Sala...

De cop, s'escolta un soroll i tots es giren. És l'Armand Puigdelplà Ventaserè, que baixa una capsa, com una maleta, del seu cotxe.

- Disculpeu, és que pesa una mica... però ara la poso bé, que té rodetes... Ja està... fantàstica! I somriu feliç, amb les mans a la cintura i evident expressió de satisfacció, a tots els que han sortit a mirar.
- Però què és això? -pregunta en Roger.
- És la meva CASULO!!

Bé... no sé si ho sabria explicar correctament, més val que observeu el vídeo:

El post que tothom esperava (Pa de tigre II)

Fa uns dies (sincerament, creia que feia més, però ho acabo de mirar i tot just demà farà tres setmanes... i és que el temps és tan relatiu!... bé, el temps no és relatiu, el que és relatiu, és la nostra sensació del seu pas... no?)

Per on anava?

Ah, que demà farà tres setmanes que vaig publicar un post sobre l'anècdota d'una nena que -mitjançant la seva mare- va escriure al servei d'atenció al client d'un Supermercat preguntant perquè el Pa de Tigre es deia Pa de Tigre si estava claríssim que el que semblava la seva crosta era la pell d'una Girafa.

Doncs bé... he fet una petita investigació i us presento els personatges:

Aquesta és la petita Lily,
amb una Girafa feta de "Giraffe Bread"

Aquest és en Chris King,
el jove que treballava al servei d'atenció al client del Supermercat Sainsbury's

I... tatxiiiin!! doncs bé... que, després d'una campanya al "Feisbuc" a favor del canvi de nom del mencionat pa:

El Supermercat ho va fer... i ara, aquest tipus de pa és diu "Giraffe Bread"!!

Com haureu vist, he dit que en Chris ja no treballa al Supermercat, no és que el fessin fora, eh? És que ara es dedica a la que és la seva vocació: Mestre. Imagino que serà un mestre fantàstic!

Voleu llegir una entrevista a en Chris? (en anglès) Doncs cliqueu AQUÍ i la trobareu (hem de practicar l'anglès, que ens anirà molt bé quan siguem independents, va, ànim!!) Ara bé, per si us fa mandra llegir-la tota, us remarco una frase que em va fer molta gràcia:

Li diuen (la traducció és meva, per tant, és "d'estar per casa")
PREGUNTA: Arran de tota aquesta història del pa fins i tot surts a la Wikipedia. Si, en un futur, poguessis llegir la teva entrada a la Wikipedia, quins èxits t'agradaria que hi sortissin?
RESPOSTA: Fàcil. Capità de la selecció Escocesa campiona de la copa del món!!

Genial!! :-))

Pa de tigre i servei d'atenció al client

"I la festa segueix", de Josep M. Espinàs. Fragments escollits.

Autor: Josep M. Espinàs
Editorial: La campana
Títol original, idioma, any: I la festa segueix, català, 2009
Número de pàgines: 175

Quan llegim un llibre, moltes vegades trobem alguns fragments que ens criden l’atenció. Potser si la lectura l’haguéssim fet un any abans, o tres mesos després, els petits trossets que ens haurien cridat l’atenció serien uns altres, però, sigui com sigui, hi ha parts que trobem especialment remarcables.

Fa poc vaig acabar el llibre d’en Josep M. Espinàs que dóna títol a aquest post. Tal com jo ho veig és com si l’Espinàs hagués obert un blog i, en forma de posts, ens anés explicant coses. És un llibre, en la meva forma de veure-ho, sense cap pretensió i que es fa molt agradable. Com si converséssim amb ell i ens anés explicant anècdotes, records, reflexions. No sé si aquest adjectiu es pot dir d’un llibre, però jo diria que és de lectura suau, no cansa gens, et deixa triar el ritme en que vols anar avançant.

Doncs bé, vaig deixar uns paperets assenyalant algunes pàgines on hi havia pensaments que em van agradar especialment, per la causa que fos. Ara en copiaré alguns:

AMICS:
"Érem amics des que érem joves (...)
Però el més important, penso, eren els moments de silenci. Després de comentar el que fos, ens quedàvem asseguts l'un al costat de l'altre, mirant el foc. De tant en tant ell removia els troncs. No dèiem res i passaven els minuts.
Només els molt amics poden estar tan a prop l'un de l'altre i compartir el silenci"

LA SORT?
"Voler allò que pots.
Això és la sort."

PERFECCIONISME
"Jo no sóc perfeccionista. No sóc, i aquesta és la definició, "la persona que pretén atènyer la perfecció en les coses que fa". Ni en el meu ofici de viure ni en el meu ofici d'escriure.
Aspirar a la perfecció és un dret que té tothom, però aquesta aspiració pot ser autodestructiva."

S'ENGANYEN
"Faig viatges a peu i no dubten que m'agrada més la natura que la ciutat.
I quan afirmo que m'agraden les ciutats és pensen que és pels monuments i per l'oferta cultural i no pas per l'excitació vital dels carrers.
Quan saben que sovint escric versos donen per fet que sóc poeta (...)
Si saben que a vegades subratllo frases d'un llibre pensen que no el respecto, quan és al revés."

L'home de la botiga d'antiguitats i la calaixera...

"Un home que té una botiga d’antiguitats s’aprofita dels seus coneixements per fer negocis abusius. En realitat, ell no obliga ningú a fer res però enganya tothom. Va per cases de pobles, petits nuclis de població -disfressat de mossèn per aconseguir que la gent no desconfiï d'ell- i, amb una excusa, entra i observa els mobles que tenen. Quan troba quelcom valuós, mira de comprar-ho a preu de saldo donant una explicació qualsevol -però sense revelar per res el valor autèntic del moble-. Després, a la seva botiga, i ja amb la seva personalitat real, ho ven per cent vegades (o més) el que ha pagat.

Un dia, utilitzant les seves estratagemes habituals, arriba a una vella granja on hi ha tres homes... Allí, entre coses senzilles, i sense que els seus amos coneguin l’immens valor de la peça, veu una calaixera Chippendale autèntica que, segons li expliquen, van comprar a la subhasta dels bens d’un granger que havia mort feia temps.

L’home, sense gairebé poder dissimular la seva emoció, els hi deixa anar una de les seves mentides, dient que aquell moble té unes potes que li serien molt útils per una tauleta que ell té... que els hi compra perquè li fan gràcia les potes i que de la resta en farà llenya. Després de negociar el preu, li venen per 20 lliures (ell ja pensa que el seu valor real pot ser de més de 20.000!!) i va a buscar la seva furgoneta, que ha deixat aparcada a l’entrada del poble, per endur-se el moble.

Quan torna a la granja s’adona que, per estalviar-li feina, els tres homes han serrat les potes i han destrossat a cops de destral la resta... perquè ho pugui fer servir de llenya, tal com ell els havia dit..."

Aquest és el petit resum d'un relat de Roald Dahl que he llegit avui. Esperava una mica més d'aquest recull de relats que, tot i estar bé, pensava que encara m'agradaria més. Malgrat tot, aquest m'ha fet tanta gràcia, que he decidit convertir-lo en post.


Thomas Chippendale (Otley, West Yorkshire, 5 de juny de 1718 - 13 de novembre de 1779) fou un dels "tres magnífics" creadors de mobiliari del segle XVIII anglès, al costat de Thomas Sheraton i George Hepplewhite. Es dedicà al disseny i a fabricació de mobles. En 1754 es va convertir en el primer del seu gremi en publicar un llibre amb els seus dissenys, anomenat Gentleman and Cabinet Maker's Director. Va tenir tres edicions el 1754, 1755 i 1762.

Al principi, Chippendale va treballar associat amb James Ranni i, més tard, amb Thomas Haig. Els seus dissenys es van fer molt populars entre mitjans i finals del segle XIX, arribant a donar nom a un estil. (Copiat de la Viquipèdia)

Estàtua de Thomas Chippendale