Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrit dedicat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrit dedicat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 13 de maig del 2017

MOMENTS D'ANIVERSARI

Estimada Carme,

Porto dies pensant en el teu aniversari, en la qüestió de bons records i records no tan bons... La veritat és que de bons en tinc moltíssims (els posts d’aquests dies d’en McABEU en són un exemple... tota aquella història de les agendes! Què bé ho vàrem passar!) En general, sempre he gaudit molt amb tot el que significava interacció bloguera.


Són magnífics records els premis C@ts, les desvirtualitzacions, les trobades... Darrera dels blogs hi ha persones excepcionals. Sorprenents. Amb un cor enorme. Algunes de les coses que explicaria aquí potser és millor no dir-les ja que tal vegada estaria desvetllant coses que qui les va fer prefereix que no tinguin publicitat però, insisteixo, parlo de molt bona gent...

Voldria ser original i no repetir el mateix que digui la majoria. Intentar recordar quelcom molt especial... però, cada vegada que hi penso, em venen més i més coses al cap!... A veure si em surten coses diferents o repeteixo amb altres...

- La creació del blog-via per la independència (amb la SARGANTANA i tu, CARME), aconseguint que, l’any 2013 no tan sols centenars de milers de catalans sortissin a donar-se les mans creuant tot Catalunya sinó que també un munt de blogs s’enllacessin donant-se pas els uns als altres en una cadena de posts de contingut català.

- L’homenatge a Dickens… Aquí també hi va intervenir en MAC… Jo, dickensiana fins al moll de l’os em vaig unir (instigada per en MAC) als actes oficials que, amb el vist-i-plau des de Londres- s’organitzaven a tot el món. Molts blogaires (més de cinquanta) van participar llegint un llibre de Dickens i fent un comentari. Vàrem aconseguir que la web de Londres parlés de “Online tribute to Dickens by bloggers from Catalonia”. Tot va ser recollit a “L’espai Internet de TV3

- Quick-blog: Recordo també un any d’un estiu especialment calorós en que algunes blogaires (especialment la CARME i la SARGANTANA) es van posar en mode-SLOW i jo,per portar la contrària, vaig decidir que faria un post cada dia... I ho vaig aconseguir!!

- I moltes, moltíssmes coses més... Ara que ja tenia el post acabat me'n recordo de les mandales que vàrem pintar!

Mandala pintada per la CARME

Però, en lloc de centrar-me en coses concretes, diré dues coses molt positives que m’han aportat els blogs “en general”

1.- Recuperar l’afició per la lectura: Jo, de petita i joveneta, era una fanàtica de la lectura, després –tot i que sempre he llegit, clar- el volum va anar baixant i vaig perdre aquell costum de tenir sempre un llibre entre mans. Això ho vaig recuperar gràcies als blogs, a les llistes d’en XEXU, als comentaris d’altres blogaires de llibres que havien llegit, a la gran afició lectora en general de tota la catosfera i, fins i tot, a la creació d’un blog molt humil però al que estimo molt “Silenci, estem llegint” que es manté actiu gràcies a la paciència d’en MAC.

2.- Assolir un nivell força bo de català escrit. Sé que no tinc un català perfecte i que els meus posts poden tenir alguna falta, però estic segura que, en general, el nivell és bo. No era així fa uns anys. Jo ho vaig estudiar tot en castellà (tinc 55 anys) i mai he “estudiat català”. Tot el que sé és auto-didacta. Llegint, consultant, preguntant... Fa uns anys (parlo ben bé de catorze o quinze anys enrere), quan jo ja era activa a Internet (en fòrums i coses similars) el meu idioma d’expressió era el castellà, perquè era l’únic en que era capaç d’escriure bé. Quan escrivia coses personals ho feia en català, clar, però “en públic” no em refiava de no fer errades de l’alçada d’un campanar. Em feia vergonya demostrar que no dominava la meva llengua. Fins que vaig dir “prou” i em vaig llençar. I estic molt contenta perquè crec que ho faig prou bé ;-)

I millor que ho deixi o això no acabarà mai!! :-)

Paint de la CARME

Gràcies per tot, CARME, moltes felicitats per l'aniversari del teu blog i, si us plau, no marxis, segueix sempre per aquí perquè tens una màgia molt especial que, crec sincerament, és un dels elements que fa que encara existeixi aquesta catosfera nostra!! La catosfera, sense tu, no seria el mateix i en quatre dies es desmembraria... Molts publiquem menys, entrem menys, estem més "dispersos"... però seguim aquí perquè ens hi trobem bé, i un dels elements que dóna aquesta sensació de trobar-se a gust, és LA CARME ;-)

dimecres, 8 de març del 2017

Cent anys!!

Fa cent anys, el dia 8 de març de 1917, va néixer mon pare.

Recordo, quan era petita, que pensar en l'any 1917 em semblava molt llunyà!


En aquesta foto, a la que el pas del temps ha deixat un color horrible, ell tenia seixanta-quatre anys i jo vint. És del febrer de 1982, li faltava un mes per fer-ne seixanta-cinc.

A la imatge és impossible de veure, però jo anava amb texans (com la majoria de les vegades) i duia un jersei fi de coll alt i, damunt, un "polo" de màniga llarga de color grana que era d'ell. Ell sempre anava amb camisa i corbata per anar a treballar, no sabia anar amb "polos", no s'hi sentia gens còmode, però ma mare a vegades insistia perquè ho trobava més modern hehehe... 

El fet és que se'ls posava un parell de vegades i els abandonava. Aquest me'l vaig agenciar jo: m'encantava!!

Moltes felicitats, papi!!!

dimarts, 5 d’abril del 2016

Post dedicat a la CARME i fet gràcies a "Les Antònies"

Tothom que faci una mica que llegeixi els meus comentaris a ca la CARME ROSANAS sabrà que sóc una fan dels seus dibuixos. Ja pot anar canviant de tècnica que a mi sempre m'agraden. Des de que li vaig veure el primer Paint, a que va començar amb les aquarel·les, a fer dibuixos en grisos, en negres, composicions amb munts de paraules plenes o envoltades de doodles, o uns quadradets moníssims...

Fa uns dies, al blog de LES ANTÒNIES, que és un espai de manualitats molt creatiu, on igual et fan un coixí de patchwork que et munten un mini-àlbum d'Scrap, van anunciar l'arribada de la primavera amb un dibuix que em va encantar (adoro aquestes barreges de flors, doodles, paraules)


i ens proposaven pintar-lo!

Immediatament vaig pensar en els Quadradets de la CARME i en la de vegades que ella em diu que m'animi a pintar si m'agrada. Així que em vaig imprimir el dibuix i vaig posar "mans a l'obra"... Els primers resultats els anava publicant a l'INSTAGRAM perquè em vaig endur tota la paradeta a la Cafeteria (per l'abans i el després del futbol) i així Les Antònies ho podien anar veient.


Aquestes són dues de les quatre capses de retoladors que vaig fer servir per pintar el dibuix. Són les que més vaig utilitzar. Fa anys que els tinc i no s'assequen. Una d'elles deu tenir uns quinze anys ben bé i l'altre uns deu :-)


A mida que avançava anava fent fotos, però va acabar el dia i, malgrat les hores dedicades, no l'havia acabat. Finalment, uns dies després ho vaig aconseguir!! Així que, tal com vaig pensar des del començament, aquí està tot el dibuixet pintat i dedicat a la CARME, tot i donant les gràcies a les ANTÒNIES per animar sempre el món de la xarxa amb els seus reptes, propostes, tutorials...


dissabte, 24 de gener del 2015

Jo no hi era...

Efectivament, bona gent, jo no hi era, així que no tinc la menor idea de si s'assembla o no a la realitat. Tan sols vaig imprimir el dibuix de la CARME, he esperat un parell de dies (així no recordo els colors originals ni res de tot això) i l'he pintat amb tonalitats que m'agraden a mi, amb retoladors i llapis de colors.


Si voleu veure els colors de la CARME, els teniu aquí.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

La història dels draps de cuina brodats...

No sé de quan temps enrere estic parlant... probablement uns dotze anys, tot i que no n'estic segura. Mai recordo el temps transcorregut amb exactitud des d'una data. Però hi ha un detall -un llibre que crec que estava llegint llavors- que em fa pensar que pot fer això, dotze anys.


La meva sogra va néixer a un poblet de l'Alt Empordà però, des de que es va casar, va venir a viure a Reus. Tot i així, la seva terra li tirava molt i li agradava, a l'estiu, anar a passar-hi uns dies. Com el tema Hotels o apartaments de temporada sortia caríssim, fa cosa d'uns quinze anys, van trobar una ocasió molt bona de llogar un piset, no gaire gran i bastant antic, dins del poble, per tot l'any. Així, estant el meu sogre jubilat, hi podien anar no tan sols l'estiu sinó sempre que volien.

La idea era molt bona i tot i que el pis tenia l'inconvenient que era un segon o un tercer, amb una escala molt empinada i sense ascensor, un cop allí, ella ho tenia tot tan ben arregladet i posadet, que s'hi estava molt a gust.

Recordo que li vaig brodar dos quadres a punt de creu. Un era una rosa dels vents, amb els noms de tots els vents i, pel voltant, elements marins (un àncora, un nus mariner...) i l'altre eren com unes petxines xulíssimes (aquest segon tenia més complicació)... Què menys, si quan anàvem allí ens tractava "a cor què vols" ;-)

En Josep Lluís i jo ens aixecàvem (aviadet per ser vacances) el meu sogre ja havia fet el cafè, torrades... esmorzàvem, ens féiem el llit i... ja teníem tota la feina feta... Cap a la platja falta gent! És maco arribar a la platja cap a les 10 del matí... triar el lloc que més t'agrada i aquell primer bany del dia, amb l'aigua tan freda!

Cap a la 1 plegàvem, perquè l'únic que ens demanava la meva sogra era que fóssim puntuals. Ella era molt organitzada i a les dues li agradava dinar. Tenir la platja a cinc minuts de casa a peu és un luxe... Arribar, dutxar-se i... el dinar a taula!! I fet per una cuinera excel·lent! sempre mirant de variar els menús, sempre posant les racions més maques als altres...

Llavors, una mica de sobretaula, notícies... crec que llavors feien Colombo per TV3... o la Fletcher...no sé... quelcom que m'agradava. Però ells anaven a fer la migdiada. De tots quatre jo era l'única que no la feia. Mai n'he sabut de dormir durant el dia i si alguna vegada ho intentava i ho aconseguia, sempre em despertava amb un mal sabor de boca i una sensació tan desagradable!


Així doncs aquell era el "meu" moment de fer el que volia i tenia dues opcions: Acabada la sèrie de la tele, o llegia alguna cosa (i recordo que llegia el segon llibre de Harry Potter o, potser seria el tercer?) o feia punt de creu. Així, sense dir res, anava fent un drap de cuina... senzill, com per passar el temps. Quan la resta de la família s'aixecava, jo guardava la feina i anàvem a donar un volt: a vegades junts, a vegades per separat... Finalment, en arribar el dia de marxar, li vaig regalar aquell drap... Era un drap de color cru, de rus, per les mans i posava "Bona cuina"...


El problema és que a la meva sogra, quan li regalaves una cosa bonica, la considerava com quelcom "per guardar"... i jo li deia "faci'l servir, dona... fins que s'embruti, s'estripi, es gasti... si a mi no em sap gens de greu si es fa malbé... llavors n'hi faré un altre"... però res. Molt agraïda, molt contenta amb el drap però a Reus va venir i va quedar a l'armari junt amb altres peces de roba, totes per estrenar!!


El passat dia 3 de setembre, la meva sogra va morir. Buscant roba per guardar, per tirar, per donar... van sortir tovalloles completament noves, draps de cuina... i, entre ells, TRES de brodats per mi... Els altres dos, amb unes teteres i unes tasses, sobre un drap de color salmó, no recordo en absolut quan els vaig fer, però sé que els vaig fer jo, això sí!! ;-))


El meu sogre va voler que me'ls quedés jo i jo, evidentment, els vaig agafar... Completament nous com estaven els vaig rentar, tot i que estaven impecables, jo sempre ho rento tot... I ara bé la qüestió. Tan sols veure'ls em va venir al cap immediatament la idea de regalar-ne un a una amiga. Va ser un flaix immediat. És una amiga que sempre pensa en mi amb molts detalls i a la que fa temps que tinc ganes de fer un regal, però sé que ella no vol que em gasti ni un duro, així que vaig pensar en això, doncs ja està fet, està nou, ho he fet jo i m'agradaria donar-n'hi un, però... Però necessito la vostra opinió:

Què us sembla la idea? O penseu que no li agradarà pel fet que no ho vaig fer especialment per ella?

Suposant que us fes gràcia, quin dels tres us agradaria més? El de la "Bona cuina" o un de teteres?

En fi... aquí estaré, esperant les vostres opinions que, si us plau, us ho demano, espero ben sinceres. Moltes gràcies per aconsellar-me!!

dilluns, 12 d’agost del 2013

Com és possible??

Estimat Blog,

Acabo de veure que fa més d'una setmana que no t'actualitzo. També tinc molt abandonats els blogs dels amics: A vegades passo, llegeixo, però per no tenir temps de deixar un comentari maco, correcte, doncs no dic res. Completament oposat al meu estil habitual.

T'explicaré què passa. Però no tinguis gelosia, eh? Ja saps que tu ets el meu Blog estimat, al que sempre dedico més estona quan faig un post, mirant que tot quedi ben posadet, centrat, mesurat, calculat... Però sí, he de reconèixer aquests dies estic enfeinada amb un altre blog, es diu BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA. La idea va ser de la CARME i la SARGANTANA (ja les coneixes, la que fa poemes i pinta... i la cosina del Lagartiho, aquella que també li agraden les papereries... bé, les papereries ens agraden a les tres!!) que m'hi van embolicar :-P

Foto: Carme

Ja saps que l'onze de setembre en Josep Lluís i jo anirem a la Via Catalana (la cadena humana), doncs bé, aquest parell que t'he dit van tenir la idea de que també es podria fer una cadena de blogs. Van inventar un blog i, au, a trobar gent! :-) Jo em passejo molt pel tuiter on busco tuitaires independentistes amb blog.

Encara no fa un mes que el vàrem obrir i hem tingut 16.075 visites (Eeeeeeeeiiii!! Està molt bé, eh?) I tenim ja 210 blogs apuntats a una llista que va creixent cada dia.

A més, la idea ha sortit a alguns mitjans de comunicació i encara en sortirà a més!

Mentre no arriba el dia i, per mantenir el blog ben actiu, aquestes noies (elles, elles, que jo sóc la més "mandrosa" de les tres) van tenir la idea de fer exposició de fotos independentistes, que ens va enviant la gent...

Foto: Sargantana

Foto. Manel "El racó del pare"

I, també, a la segona quinzena d'agost, començarem a publicar haikus amb la mateixa temàtica:

Dóna'm la mà
Com un crit en silenci
De nord a sud 
                                            (Carme)

A tots els balcons,
estelades valentes.
Setembre espera.
                                           (XeXu)


Com dius Blog? Ah,... que ja ho sabies? Què et sembla molt bé?... Si!! Que tu també t'has enllaçat!! Genial!!

I els demés, què espereu a apuntar-vos??

dimarts, 9 de juliol del 2013

Disculpi... i altres contes.- Editorial: Aferradetes.- Sa Lluna de Mallorca.


****** DISCULPI ******

- Disculpi... què té hoooggg...


- Martaaaaaaaaaaa!
- ...ooogggg... hora? Deixi'm! Què faaaaaa?
- Marta?... uff... perdó... Les ulleres... graduació... 




****** ALEGRIA ******

- Papaaaaaaaaaaaa siiiiiiiii!!!


- Siiiiiiiiii? Enhorabona!! Filla meva!! La meva nena ja és Llicenciada!!




****** CONDOL ******

- Em sap molt de greu, Susanna, t'acompanyo en el sentiment.


- Gràcies, Miquel... gra... gràcies.


Tot això és culpa de "Sa Lluna", que consti...

dilluns, 24 de juny del 2013

Farem com la Carme...

Això meu és d'una gosadia impresentable, però bé, estic segura que la CARME no s'enfadarà, així que, com em fa gràcia fer-ho, allà vaig! ;-)

Fa unes setmanes, la LLUNETA, al seu blog va posar una foto molt maca, feta per ella, aquesta:


A la CARME i a mi ens va agradar molt i vàrem dir que la dibuixaríem. La CARME ho va fer ben aviat... i jo em vaig penedir ben aviat d'haver-ho dit... però bé, aquí està. Primer un esbós amb llapis. El primer que podem veure clarament és que la perspectiva de la bici és fatal :-)


Doncs bé, ara, tal com diu el títol del post, vaig a intentar donar-li color i així, aquesta versió desapareixerà i quedarà la versió pintada (pobre de mi!) No sé amb què fer-ho... Amb llapis de colors? Retoladors? (Noooooo aquarel·la ni somiar-ho!) En fi, ara son les 00:10... Vaig a publicar el post :-) Quan ho tingui pintat l'actualitzaré hehe

Són les 01:09. Ha passat una hora menys un minut i, tot i que he estat força estona pintant, també he de reconèixer que he tuitejat una mica... però poc. Com això de fer fotos a les obres d'art és complicadet i, segons la il·luminació el resultat pot variar molt, aquí poso dues fotos diferents del MATEIX dibuix (entre una foto i l'altre, al natural, no hi ha cap canvi, no he fet res, és tan sols qüestió de distància, flaix, etc.)



La versió "real" (de color) és com un entremig de les dues... potser s'assembla una miqueeeeeeeeta més a la segona. Bé doncs, jo ja he complert, eh? :-))

I ara, com diria la CARME: "El primer ja no existeix, només hi és virtualment, doncs és el que he pintat" ;-))

dilluns, 13 de maig del 2013

Felicitats, CARME!!!

La fada madrina de la catosfera, la CARME, està de festa!! Celebra el seu post 2.002... tot i que a aquestes hores deu anar ja pel... ui, no em feu comptar!!

Aneu, mireu i ho veureu...




Cada 20 minuts una endevinalla tipus "Si fossis"!! Sí, sí, cada 20 minuts mitja hora, des de bon matí i durant tot el dia (mare meva, Carme, quina feinada hehehe)

Amb la participació de moltíssims blogaires... Si això funciona correctament, quan surti aquest post "el meu" SI FOSSIS ja portarà 60 minuts voltant pel món... ara mateix us l'enllaço mentre us convido a... un bitter amb olives i ametlles... :-DD

PER MOLTS POSTS, COL·LECCIÓ DE MOMENTS!!!

PER MOLTS ANYS, CARME!!!

diumenge, 7 d’abril del 2013

A classe d'anglès!!

És maco arribar a classe i trobar-se la taula així:


I és que la nostra profe, la Helen (per la imatge, algú endevina d'on és?) és molt detallista i si un dia parlem del te, ens prepara un te; si s'apropa Tots Sants, ens porta panellets; si el tema és la xocolata, segur que tenim uns bombonets; algun divendres de Quaresma cauen bunyols i així... A més que, els dies que no hi ha res "especial", damunt la taula sempre hi ha caramels ;-)

Si a això unim que, quan algú fa una celebració especial, com per exemple, l'aniversari, també porta alguna cosa per compartir, ens podem trobar amb un autèntic i deliciós Pumkin Cake


preparat per la Vero, per celebrar que avui és el seu aniversari!! 

Això és el que vaig trobar jo divendres passat... Fa goig, eh? El tema era els maduixots... d'aquí surten jocs, definicions, lectura... i, per cert, també un brindis


amb un refresc de maduixa que s'anomena Fragolino! ;-)



La mà de la Vero aguanta un dels bombons de maduixa banyada amb xocolata preparats especialment per la Helen perquè es pugui veure bé a la foto.

Bé doncs, ja veieu que ara que la Generalitat ha decidit prendre's seriosament això de saber idiomes, no cal preocupar-se. Aprendre'n és molt agradable!! Sobre tot, en un ambient així, amb una professora i unes companyes tan maques!

Aprofito per felicitar la VERO!! ja que avui és el seu aniversari! 

HAPPY BIRTHDAY!!


ACTUALITZAT A 7-4-13 A LES 23:40

Enllaço un post que vaig fer fa dos anys i mig sobre les classes d'anglès... ;-))

divendres, 22 de març del 2013

Mireu quin regal m'ha fet la Mireia!!



Aquests dies tinc menys temps per entrar als blogs... és una cosa circumstancial, de caire familiar que, gràcies a Déu, s'està encarrilant molt bé. Però això fa que pugui comentar un o dos blogs, marxar, després tornar a entrar i així. Avui mateix n'he vist uns quants que vull comentar però encara no he tingut temps de posar-m'hi bé! :-)

Però res, arribo a casa aquest vespre, engego la maquineta i... em trobo un regal!! Un regal que em fa somriure i em fa veure que a vegades, entre persones que no ens coneixem, hi pot haver molt bon rotllo, i que es poden donar detalls que gairebé m'emocionen com aquest: La Mireia m'ha "publicat" RUÏNES!! Siiiiiiiii ;-)

El relat amb el que us porto donant la tabarra fa dues o tres setmanes, el que els amics de Relats Conjunts han tingut la paciència d'anar actualitzant a cada "trosset" que escrivia i d'esperar-se a tancar els comentaris fins que he acabat... Doncs això... Mireu que xulo ha quedat!! :-)))

I, el més divertit! Al final m'hi ha posat una ressenya!! Com als llibres de veritat, que a la contracoberta porten la petita ressenya editorial... Doncs jo també en tinc una!!

Doncs això, que moltes gràcies a la MIREIA, a l'equip de RELATS CONJUNTS i a tots els que heu passat intentant entendre els meus "salts" en el temps en aquest conte!

Smuaaaaaaaaaaaaaaaaaac!!!

dijous, 22 de novembre del 2012

Felicitats, mami!!


Avui, 22 de novembre, és Santa Cecília, el sant de la meva marona. Com no sé mai en quin dia visc, no recordava pas que avui era 22... He entrat a la pàgina de l'Arquebisbat de Tarragona per buscar una informació i, en obrir-se la web, què és el primer que llegeixo? "22 de novembre, Santa Cecília".

Així que l'he anat a felicitar i li he demanat permís per posar fotos seves al blog. I m'ha dit que si!... Jo l'he avisat que això ho podia veure tot el món (bé, no és que tot el món miri el meu blog, però... podria fer-ho hehehe) i m'ha dit que li era igual, que les podia posar...


No, lamentablement, no m'assemblo gens ni mica a ella... què hi farem! ;-)

MOLTÍSSIMES FELICITATS, MAMI!!


dimecres, 15 d’agost del 2012

Avui és el meu sant!!




Avui és la festa de
Maria, assumpta al Cel, el dia del meu sant i, com estic rebent molts regals, he pensat seguir el model de la CARME i fer-ne un post, que em fa molta gràcia ;-)

Va ser la mateixa
CARME qui, a les dotze en punt, va posar una felicitació al seu blog amb aquesta preciositat de flors:



Molt poquet després, per correu electrònic, van arribar aquestes roses tan belles i delicades de la FANAL BLAU. La foto és actual, em va explicar que les té en aquest moment a casa seva :-)



En JO RAI! M'ha regalat un jeroglífic, que m'ha fet molta gràcia!! ;-)



L'ANTON, detallista com sempre, també em regala flors... creades per ell mateix, amb les seves pintures i la seva sensibilitat :-)



Però això no és tot! Fa cinc mesos, l'AIGUA em va enviar un correu on deia que havia estat a Les Borges i que en veure el nom de l'església (De la Mare de Déu Assumpta) va fer unes fotos per si algun dia les volia posar... Des de llavors que les guardo per posar-les avui!! :-)




Actualitzat a les 21:03: Mireu qui m'ha felicitat també!! Si és que aquest cosí està en tot!! :-))



A més, tinc els Blogs i els Correus plens de felicitacions, amb abraçades i petons, que fan goig de veure!! MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS!!

dijous, 2 d’agost del 2012

Manualitats, antiguitats i entranyables records de família

A la meva amiga Vero li agrada molt conservar coses antigues que li porten records. Ella és molt bona en tota mena de manualitats i li fa gràcia tenir estris antics, ja fossin de la seva mare o de la seva àvia.

Fa uns mesos, vaig veure una coseta al seu blog que em va agradar molt i em va recordar una altre que tenia jo i vaig pensar que en faria un post i li dedicaria. Ella ens explicava que el seu marit -que té molta traça treballant la fusta- li havia restaurat un suport pels fils antic que la seva mare li havia enviat des d’Argentina.


Va passar el temps i jo seguia pensant que havia de fer aquell post... però mai em recordava de fer les fotos que necessitava. Fa poc, un altre post seu en que ens mostra un petit aparell per fer troques de llana a partir de les madeixes i que era de la seva àvia, m’ha fet pensar que ha arribat el moment de fer l’escrit que li volia dedicar, a ella i a la meva àvia.



Doncs sí... Fa molts anys, molts, molts, prop de quaranta, quan jo en tindria onze o dotze, vaig demanar-li a la meva mare que m’ensenyés a fer mitja i ella me’n va ensenyar. El més fàcil: punt del dret, punt del revés... fer una bufandeta. Em va agradar, en vaig aprendre ràpid i al poc temps em vaig fer un jersei (imagineu el jersei... tot recta, amb agulles gruixudes i llana fina... va quedar moooooolt elàstic!!) però jo me’l posava, tota feliç... i vaig anar perfeccionant la tècnica i als setze o disset anys em feia ja jerseis ben xulos.

Ara bé, per aprendre a fer-ne vàrem buscar unes agulles de fer mitja i la meva mare em va donar una mena de “bossa” per les agulles que havia fet la meva àvia paterna. Era una roba negre amb flors de colors, amb molts departaments i plena d’agulles metàl·liques de diferents gruixos!! Un tresor!!... Algunes de les agulles estaven velles i una mica doblegades, alguna fins i tot rovellada. Tot el que no es podia aprofitar se’n va anar a les escombraries. L’estoig el vàrem rentar i les agulles més noves me les vaig quedar... i, des de llavors, aquell estoig ve amb mi. Mai m’he separat d’ell i m’encanta tenir-lo pensant que l’havia fet la meva iaia quan ja era velleta.

Si es mira de prop es veu que no està perfecte. Segur que la vista ja no l’acompanyava, però ella, endreçada i polida com era, havia de fer-se un estoig per les agulles.

La meva àvia paterna va morir quan jo encara no tenia ni dos anys, així que no la recordo. Només sé que diuen que m’estimava moltíssim (vivia amb nosaltres) i que jo -que xerrava moltíssim (no ho dubteu, oi?)- sempre volia estar amb ella, que li deia “iaieta maca”.

Doncs bé, dedicat a la Vero i a la meva iaia, aquí us presento l’estoig de roba de les agulles...




De les agulles originals no en queda ni una, però la bossa és la mateixa... no la canviaré mai!