Jesús és nat! Bon Nadal a tothom!

En la profunda calma de la silenciosa nit

Tot té una nova llum,

Déu, pel seu Amor, fa que la nit sigui dia.

BON NADAL A TOTHOM!!

Sense manies!! Els homes també porten polseres de boletes!

I ben bé que els hi queden, per cert!!

De les que jo faig n'he venut algunes a nois joves. Se les posen decidits i sense complexos, però altres diuen que no, que són coses "de noies" i es perden aquest complement que els dóna un toc desenfadat, de color, més divertit o més seriós, però sempre original.

Veiem uns exemples?

Michael Schumacher

Dani Alves

Imatges tretes de diferents webs i blogs de moda. Estils ben variats, però totes resulten fantàstiques!!

N'hauré de dissenyar unes quantes pel meu blog d'Artesania... tot i que, algunes de les que hi ha podrien ser perfectament "Unisex" ;-)

Quatre o Cinc?

Vosaltres trieu: Us agrada més el quatre o el cinc?... Perquè aquests són els dos únics dies lliures que queden del Calendari d'Advent catosfèric!!

Apunteu-vos, va!! Es necessiten dues bones persones, valentes i imaginatives que vulguin participar d'aquest Joc-Tradició nostre ;-)

El Blog Calendari d'Advent és un blog que només funciona 25 dies l'any i els posts dels qual estan fets per diferents persones. Han d'estar relacionats amb el Nadal des de qualsevol punt de vista (Gastronomia, Tradicions pels petits, Religió, Manualitats, Entreteniments, Música, Fotografia, Literatura, Regals, Decoració... el que us passi pel cap i us agradi compartir)

Qui vulgui fer un post, ho farà com a AUTOR del Blog, o sigui, que s'ha de posar en contacte amb la Mireia, a través d'aquesta adreça: unaltreinvent@gmail.com i ella li donarà "les claus" del blog perquè, el dia triat, pugui fer el post.

Tots els posts hauran de sortir a les 00:01 del dia escollit (és perquè tots tinguin la mateixa duració i cada dia es canviï a la mateixa hora) i, per complir amb la tradició dels Calendaris d'Advent, al final del post -sigui quin sigui la seva temàtica- hi posem una imatge d'alguna -o algunes- xocolatina.

Més informació: AQUÍ.

Qui ho diria que han passat tants anys?

Estic llegint -poc a poc, però avançant- "El pare Goriot" d'Honoré de Balzac. De fet, és una lectura conjunta amb l'amic MAC però imagino que ell deu fer una setmana que ha acabat i jo encara no he arribat a la pàgina cent. (Mac, perdona!!)

Sí, vaig lentament, però això no vol dir que em perdi o que no estigui gaudint de la lectura (de fet, anar poc a poc llegint és quelcom que sempre m'ha caracteritzat. Clar que, després, jo anava a un examen amb una sola lectura d'apunts i aprovava... i és que les meves són lectures amb gran aprofundiment) ;-)

En fi, a part d'auto-fustigar-me una mica, el motiu d'aquest post és explicar que l'altre dia vaig llegir aquest paràgraf:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

Doncs res més, tan sols recordar que el llibre va ser escrit l'any 1834 i publicat en forma de llibre el 1835...

La història dels draps de cuina brodats...

No sé de quan temps enrere estic parlant... probablement uns dotze anys, tot i que no n'estic segura. Mai recordo el temps transcorregut amb exactitud des d'una data. Però hi ha un detall -un llibre que crec que estava llegint llavors- que em fa pensar que pot fer això, dotze anys.

La meva sogra va néixer a un poblet de l'Alt Empordà però, des de que es va casar, va venir a viure a Reus. Tot i així, la seva terra li tirava molt i li agradava, a l'estiu, anar a passar-hi uns dies. Com el tema Hotels o apartaments de temporada sortia caríssim, fa cosa d'uns quinze anys, van trobar una ocasió molt bona de llogar un piset, no gaire gran i bastant antic, dins del poble, per tot l'any. Així, estant el meu sogre jubilat, hi podien anar no tan sols l'estiu sinó sempre que volien.

La idea era molt bona i tot i que el pis tenia l'inconvenient que era un segon o un tercer, amb una escala molt empinada i sense ascensor, un cop allí, ella ho tenia tot tan ben arregladet i posadet, que s'hi estava molt a gust.

Recordo que li vaig brodar dos quadres a punt de creu. Un era una rosa dels vents, amb els noms de tots els vents i, pel voltant, elements marins (un àncora, un nus mariner...) i l'altre eren com unes petxines xulíssimes (aquest segon tenia més complicació)... Què menys, si quan anàvem allí ens tractava "a cor què vols" ;-)

En Josep Lluís i jo ens aixecàvem (aviadet per ser vacances) el meu sogre ja havia fet el cafè, torrades... esmorzàvem, ens féiem el llit i... ja teníem tota la feina feta... Cap a la platja falta gent! És maco arribar a la platja cap a les 10 del matí... triar el lloc que més t'agrada i aquell primer bany del dia, amb l'aigua tan freda!

Cap a la 1 plegàvem, perquè l'únic que ens demanava la meva sogra era que fóssim puntuals. Ella era molt organitzada i a les dues li agradava dinar. Tenir la platja a cinc minuts de casa a peu és un luxe... Arribar, dutxar-se i... el dinar a taula!! I fet per una cuinera excel·lent! sempre mirant de variar els menús, sempre posant les racions més maques als altres...

Llavors, una mica de sobretaula, notícies... crec que llavors feien Colombo per TV3... o la Fletcher...no sé... quelcom que m'agradava. Però ells anaven a fer la migdiada. De tots quatre jo era l'única que no la feia. Mai n'he sabut de dormir durant el dia i si alguna vegada ho intentava i ho aconseguia, sempre em despertava amb un mal sabor de boca i una sensació tan desagradable!

Així doncs aquell era el "meu" moment de fer el que volia i tenia dues opcions: Acabada la sèrie de la tele, o llegia alguna cosa (i recordo que llegia el segon llibre de Harry Potter o, potser seria el tercer?) o feia punt de creu. Així, sense dir res, anava fent un drap de cuina... senzill, com per passar el temps. Quan la resta de la família s'aixecava, jo guardava la feina i anàvem a donar un volt: a vegades junts, a vegades per separat... Finalment, en arribar el dia de marxar, li vaig regalar aquell drap... Era un drap de color cru, de rus, per les mans i posava "Bona cuina"...

El problema és que a la meva sogra, quan li regalaves una cosa bonica, la considerava com quelcom "per guardar"... i jo li deia "faci'l servir, dona... fins que s'embruti, s'estripi, es gasti... si a mi no em sap gens de greu si es fa malbé... llavors n'hi faré un altre"... però res. Molt agraïda, molt contenta amb el drap però a Reus va venir i va quedar a l'armari junt amb altres peces de roba, totes per estrenar!!

El passat dia 3 de setembre, la meva sogra va morir. Buscant roba per guardar, per tirar, per donar... van sortir tovalloles completament noves, draps de cuina... i, entre ells, TRES de brodats per mi... Els altres dos, amb unes teteres i unes tasses, sobre un drap de color salmó, no recordo en absolut quan els vaig fer, però sé que els vaig fer jo, això sí!! ;-))

El meu sogre va voler que me'ls quedés jo i jo, evidentment, els vaig agafar... Completament nous com estaven els vaig rentar, tot i que estaven impecables, jo sempre ho rento tot... I ara bé la qüestió. Tan sols veure'ls em va venir al cap immediatament la idea de regalar-ne un a una amiga. Va ser un flaix immediat. És una amiga que sempre pensa en mi amb molts detalls i a la que fa temps que tinc ganes de fer un regal, però sé que ella no vol que em gasti ni un duro, així que vaig pensar en això, doncs ja està fet, està nou, ho he fet jo i m'agradaria donar-n'hi un, però... Però necessito la vostra opinió:

Què us sembla la idea? O penseu que no li agradarà pel fet que no ho vaig fer especialment per ella?

Suposant que us fes gràcia, quin dels tres us agradaria més? El de la "Bona cuina" o un de teteres?

En fi... aquí estaré, esperant les vostres opinions que, si us plau, us ho demano, espero ben sinceres. Moltes gràcies per aconsellar-me!!

Nens menjant raïm i meló (Relats Conjunts)

Amb l'originalitat que em caracteritza, aquesta vegada he decidit fer un relat-imatge, com si fos una mena de cartell polític... una mica irreal... o no tant!

Inspiració... Les còmiques declaracions de Celia Villalobos.

Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.

Barcelona

BARCELONA. MOTION TIMELAPSE from Alexandr Kravtsov on Vimeo.

No m'agrada...

No, no m'agrada gens veure aquesta carona trista...

No enteneu que aquest nen es posa trist si no juga? I quan juga està molt content! I el seu joc anima tothom! I canta, i balla! ;-))

Proposo que mentre els jugadors estiguin escalfant abans del proper partit al Camp Nou, per megafonia soni aquesta cançó:

Ruta 66 (Relats Conjunts)

Ruta 66, Estats Units d'Amèrica

- Dorm una mica, Oriol, va, que després et tocarà conduir i estaràs cansat.
- És que aquesta monotonia em deixa mig aixafat i ensopit, però en canvi no puc agafar el son.
- Si que malament, doncs.
- Fem-ho al revés, Laura. Condueixo jo una estona i a veure si tu pots dormir... El paisatge no és gens lleig, eh? És impressionant el Grand Canyon. Va, atura’t i canviem.

El cotxe redueix la velocitat i para a un costat de la carretera, cosa innecessària, ja que no hi ha cap més ànima en moltíssims quilòmetres a la rodona. Estiren les cames, fan unes quantes fotos i tornen a pujar. Passa poc del migdia, han sortit de l’Hotel Bel Air de Los Angeles que era fosc i han fet una sisena part del trajecte, més o menys. En arribar a Chicago els espera el Waldorf Astoria però, mentrestant, ja saben que tocarà fer un parell de nits al cotxe...

Una mica d’aventura... però mentre va conduint, l’Oriol comença a pensar que on hi hagi un avió... Així, amb petites parades, canvis de xofer, i pensaments de “Com va ser que vàrem dir que ho faríem en cotxe?” “Doncs mira, sempre serà una cosa per explicar”

- Nena... Laura... desperta... Laureta...
- Mmmmmmmm?

El noi llueix el millor dels seus somriures quan anuncia:

- Ja fa molt que som a Illinois. No ens queda gaire més d’una hora...
- Mmnnn... eh?... Mmmmm fff... ja arribem?
- Sí, sí, ja gairebé hi som.
- Aaaaai!! Què bé!!

La Laura s’incorpora de cop, es frega els ulls i parla contenta:

- Ja sabia que ho aconseguiríem, hehehe... Ara, a veure si hi ha sort amb les meves nines.
- Segur que sí, reina. A tot arreu tenen èxit i es venen molt bé.
- Ja però... el mercat americà, és tan diferent –sospira ella.
- No et posis nerviosa. Tot anirà bé, ja ho veuràs. Al maletí portes tots els estudis, propostes, opcions... Els de Los Angeles es van quedar impressionats hehe
- Sí, sí... i tant! Als de Los Angeles els hi va agradar molt tota la presentació. Abans de trobar-nos tindrem temps de descansar una mica, oi? Vull repassar-ho tot... De fet... vull veure si... On l’hem posat el maletí, Oriol?
- Sota el seient del davant.
- No... aquí no hi és...
- Nena...
- Para, para el cotxe, Oriol... para...

Deu minuts de frenètica inspecció de l’automòbil...

- No, no pot ser... s’ha quedat a l’habitació del Bel Air. Haurem de tornar...

-----------------

Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts

Post de breu duració i de vital importància

Benvolguts companys d'addicció:


Darrerament trobo als meus múltiples blogs una sèrie de canvis no desitjats. Veig -en general- la lletra més petita, els blogs més estrets, les imatges de les barres laterals amb la mida desconfigurada...

Només em passa a mi o li passa a algú més?

a) Sí, li passa a més gent (o a tothom):

• I què heu fet?

b) No li passa a ningú més (de fet, Assumpta, no sabem de què estàs parlant)

• Ostres, sí que sóc desgraciada!!

Bé, per ser sincera, també veig aquests canvis als VOSTRES BLOGS, però si vosaltres no us preocupeu per la configuració-mida-imatge correcta de casa vostra no és problema meu :-DDD

I com que un post meu sense imatge no seria autènticament meu, aquí us deixo unes tassetes de te:

Units per ses Illes i per la nostra llengua comuna

M'adhereixo de tot cor a la iniciativa del BLOG-VIA PER LA INDEPENDÈNCIA de mostrar el nostre suport als Docents de les Illes Balears.

Prou atacs a la nostra llengua!!

Us presento a Tony Melendez

Avui l'he vist per primera vegada i m'he promès a mi mateixa que el miraré cada dia, pel matí, quan em llevi, com si fos una pregària, perquè després d'escoltar en Tony, la veritat és que venen ganes d'anar endavant, endavant... :-)

Els patrons de Catalunya.- Blog enllaçat per la Independència.

Els que normalment seguiu aquest blog sabeu que la majoria dels meus posts són molt llargs. Però avui penso fer un autèntic esforç per ser "una mica breu" ja que hi ha moooolta feina a fer!!

I és que som DINS UNA CADENA!! Una cadena virtual, uns blogs que s'enllacen els uns als altres per, tractant temes relacionats amb la nostra terra, deixar ben clar que volem la Independència. En aquesta cadena cada blog és una baula.

I el meu trosset de cadena el vull dedicar als patrons de Catalunya: La Mare de Déu de Montserrat i Sant Jordi, tots dos celebrats el mes d'abril. Per això, he demanat al Sr. Arquebisbe de Barcelona que m'ajudi i ho ha fet amb unes paraules molt maques que podeu sentir en menys de tres minutets:

I, a ells dedicats, uns fragments de goigs antics en que se'ls encomana la nostra terra.

Oh, Catalunya, que portes

aquesta rosa al teu pit,

si les muntanyes són fortes,

fort el braó, el teu delit

per defensar nit i dia

la teva fe i llibertat.

Per l'àngel que en trenca el dia

a Vós us ha saludat:

protegiu Santa Maria,

els devots de Montserrat.

Mai de Crist res no ens allunya,

combatents pel seu honor.

Vetlleu per la fe i l'amor

i la pau de Catalunya.

Implorem de vós mercè:

vetlleu per la nostra fe. Amén.

I, per seguir amb la cadena, ens enllacem amb el Blog ARA MATEIX, de la ZEL, clicant AQUÍ.

"La máquina del tiempo", d'H. G. Wells

Autor: H.G. Wells
Editorial, any: Alianza Editorial. Biblioteca Juvenil. 2002
Títol original, idioma, any: The Time machine, anglès, 1895
Traducció: Nellie Manso de Zúñiga
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 132
Llegit en: Castellà


Aquest llibre va venir a parar a les meves mans per pura casualitat. No el tenia a cap llista de pendents, ni l'havia vist altres vegades (després vaig recordar que potser fa molts anys havia vist algun tros de pel·lícula antiga... però no tenia present res de l'argument). Havia de comprar unes coses i, per estrany que sembli, m'havia costat molt més bé de preu del que tenia previst i em vaig trobar amb deu Eurus a la butxaca. Enlloc de fer com una bona noia i guardar-los per als següents dies, vaig pensar que segur que em podia regalar un llibre per aquest preu (feia molt poc que havia estat el meu sant, així que no em vaig voler negar el detall). Així doncs, vaig entrar a una llibreria i, directa cap a les edicions de butxaca, clar. I, després de buscar i mirar... pam! aquest em va dir:

- Ei!!... psssst... ei... aquí... Tria'm a mi, dona!! I encara et quedaran calers per un cafè!
- Ostres, un llibre que parla.
- És que sóc de ciència ficció.
- Ah, està bé... En general m'agraden els llibres de ciència ficció.
- Doncs jo sóc un dels primers del gènere... i he envellit bé, no et semblaré ridícul ni passat de moda. Ja ho veuràs.
- Mmmmm... Deixa'm que et fullegi... Tens la lletra una mica petita.
- No pas gaire.
- Bé, tampoc és res exagerat.
- És que n'acabes de llegir un que tenia la lletra gran, eh?
- Hahahaha, sí, sí és cert ;-) Va, explica'm una mica de què vas... em caus bé, crec que et compraré.
- Siiiiii!! Si us plau!!... Doncs bé, resulta que hi ha un científic anglès que creu que el temps no és més que la quarta dimensió de l'espai. Normalment, considerem que l'espai te tres dimensions: alt, ample i fons... i en aquestes dimensions ens podem moure... és fàcil anar endavant i endarrere, a dreta o esquerra. Ja costa més anar cap amunt o cap avall (si fem un salt ens aixequem poc). Però amb màquines ens podem elevar molt, oi?
- Doncs sí.
- Bé... si el temps fos una dimensió de l'espai, també ens hi podríem moure... Lliurement... caminar pel temps. Amb l'ajut d'una màquina també, clar.
- Em costa d'imaginar, però la idea m'agrada!
- El protagonista de la meva història arriba fins a l'any 802.701...
- Uaaaaau!! No em diguis res més. Vens amb mi!!
- Gràcies!! No et defraudaré! T'agradaré tant que tan bon punt m'acabis, faràs una ressenya. Ja ho veuràs...


... I tenia raó!!

Unes que se'n van al Bages...

Una comanda de deu polseres independentistes des del Bages! Avui mateix surten cap allà!! Gràcies Rosa Maria!

I vosaltres, no en voleu? ;-)

Tota la informació, al blog Artesania Assumpta.

Camí cap a l'Estat propi!

La Via catalana per la Independència avança ferma amb milers i milers de persones inscrites. Ara bé, mentre pel centre i nord hi ha gent per fer tres o quatre "fileres", al sud anem més poc a poc.

Gent de Barcelona i Lleida, animeu-vos i ajudeu-nos!! :-))

Via catalana per la independència: ESTADÍSTIQUES EN TEMPS REAL

L'onze de setembre, el món sencer mirarà cap aquí! Diguem clarament que volem la INDEPENDÈNCIA!!

Per cert... ja coneixeu el Blog-via que enllaçarà blogs independentistes la setmana de l'onze de setembre? Informeu-vos aquí.

Post musical

Qualitat?

Qui ha dit "Qualitat"?

Això és un "divertimento"... però no precisament en el sentit musical de la paraula ;-)

Puc dir que, potser a excepció de la de la Cher, cap d'elles estaria en una llista de "preferides", però he trobat per Internet un recull dels 80 i n'he triat unes quantes ;-)

A ballar!!

"Missió ЉЊ".- Relat "conjunt" de la Carme

- Com? Però... que els veu com van? Els veu?... Que s’han begut l’enteniment?... Jo... jo els... oh!! Ooooh!... On és en ±∞?
- Amb ells
- I què fa amb ells?
- Li feia il·lusió... és que...
- Li feia il·lusió!! Però què és això una missió ЉЊ o una funció escolar?!
- Una missió ЉЊ oh, honorable α≈+Ω
- No m’ho puc creure... És que em punxen i no em treuen gas! Un segle sencer preparant la missió d’anar a observar la Terra sobre el terreny i... quina era la primera consigna?
- Mmmmm
- ≠ no em faci posar dels nervis. Digui: Quina era la primera consigna?
- D’això... passar desapercebuts, oi?
- Passar desapercebuts!! Molt bé!! I ho va estar preparant en ±∞ !! Passar desapercebuts!!
- Si, molt honorable α≈+Ω
- I aquests cobertors cerebrals que porten tots igualets? No m’ho puc creure... no m’ho puc creure... Tothom els mira! I no em dirà que estan actuant discretament... si estan pirografiant imatges, recollint mostres davant els narius dels terraquis!
- Això sembla, molt honorabilíssim α≈+Ω, però miri... La gent s’hi fixa, però els hi fan gràcia... no... no sospiten, oh, extraordinàriament honorable α≈+Ω
- Mmmm... bé... sí... no ho entenc, però té raó, ≠
- Hehe... es diu “turistes”... o sigui, és un fenomen que permet passar desapercebut tot cridant l’atenció... el va descobrir en ±∞ i... va pensar que seria una bona disfressa...
- “Turistes”... quines coses més estranyes... Quan torni en ±∞ l’hauré de felicitar...


Relat fet a proposta de la Carme Rosanas

Tardor...

Sí, ja ho sé, en aquest blog hi ha temes recurrents ;-)

Ui!! Estic escrivint aquest post com si fos del Petit Blog!... Bé, és igual, és agost, fa xafogor, hi ha poca gent... ningú se n'adonarà ;-))