dijous, 31 de març del 2011

Els arbres de la Plaça Prim

Diu en Josep Lluís que sóc una exagerada i que, per la forma de començar el redactat del meu post del dia 28, els que no conegueu Reus pensareu que la Plaça Prim és com una selva ;-) En absolut és així... és una plaça maca, porticada, amb l’estàtua a cavall del General Prim al mig i on es troba el preciós Teatre Fortuny (el segon més important de Catalunya, després del Liceu) i... el Viena!!

Dos del laterals de la plaça tenen una filera primeta d’arbres... a aquests són als que em referia l’altre dia i que tant la Carme com la Margarida van manifestar curiositat per conèixer. Així doncs, dedicat a elles dues, aquest post amb algunes de les fotos que he fet avui.



dimecres, 30 de març del 2011

Dos que se'n van a Alemanya

Aquests dos petitons demà marxaran cap a Alemanya. Esperem que tinguin un bon viatge i que arribin perfectament! ;-)



I, sabent que van a Alemanya, es tracta d'endevinar qui m'ha fet la comanda...

a) Angela Merkel
b) Bastian Schweinsteiger
c) Ferran Porta
d) Heidi Klum
e) Karl Marx
f) Clara Schumann
g) Albrecht Dürer

El guanyador (o guanyadors) d'aquest fabulós joc tindrà com a premi... mmmm... a veure... deixeu-me pensar... uhmmm... bé, tindrà la meva felicitació! ;-)

dilluns, 28 de març del 2011

Pensaments d'una tarda primaveral

A la Plaça Prim hi ha una sèrie d’arbres de diferents espècies dels que jo, ciutadana d’asfalt, desconec el seu nom. Tot i així, m’agrada mirar-los, els trobo macos, gaudeixo de les seves diferents formes, alçades, colors. Avui fa airet... un aire del que a mi m’agrada, un ventijol que et despentina però que no t’empeny, que t’ajuda a respirar però que no t’amenaça. M’agraden els dies així. Als arbres també els hi deu agradar doncs es mouen suaument al seu ritme. Un d’ells, d’una fulla d’un to grana fosc, es mou molt més que els altres... és més primet i no té tanta força... però no fa patir... jo l’he vist aguantar autèntiques mestralades. És valent.

Vaig pujant pel carrer Llovera, al meu pas lent habitual i m’aturo davant alguns aparadors de botigues. No miro res especial i ho miro tot... A una sabateria, al meu costat, una parella d’uns quaranta anys, també mira les novetats. Tots dos masteguen xiclet i fan un escàndol tan gran que no sé com ells mateixos no s’adonen de com resulta de desagradable aquell soroll amb la boca. I jo que deixo que els nens de catequesi en mengin a classe perquè no em molesta!! A aquests dos els hi faria tirar! Eeeeeh, que es mastega amb la boca tancada!

Segueixo caminant i em creuo amb nens i nenes que surten d’escola. Alguns d’ells van berenant i em crida l’atenció que la majoria no mengen coses de pastisseria sinó que porten entrepans tradicionals: o bé això és cosa de la crisi, o bé és que comença a fer furor l’alimentació sana.

Travesso aquell carrer estret on vaig portar les tisores de cosir a esmolar. M’ho va dir la noia de la merceria que anés allí. Primer havia anat a un altre lloc que sabia que ho feien, però em van dir que m’hauria d’esperar tres dies. Tres dies per esmolar unes tisores!... Així que no les hi vaig deixar, és clar. En canvi, al carrer estret on em va dir la noia de la merceria m’ho van fer al moment i més be de preu. Tres eurus. A l’altre lloc me’n demanaven quatre i picu... Però el pitjor és el que li va passar a la meva mare, a Barcelona, fa uns tres mesos. En deixà unes sense preguntar què li costaria i quan, al dia següent les anà a recollir, li van clavar vuit eurus i mig!!... No tenen vergonya! Jo ja li vaig dir: “mami, quan en tinguis unes altres per esmolar, me les dones que jo te les portaré a Reus al lloc aquest que he anat”.

I res, el cap em vola d’una cosa a l’altre... però ja he arribat a la botiga on volia anar, la de fruita i verdura: agafo patates, una ceba, una pastanaga (sí, sí, "una" ceba i "una" pastanaga... no en necessito més), tomàquets, mandarines, un parell de pomes... La noia que em cobra està contenta perquè li pago amb monedes i li va bé per tenir canvi... I ara, que sóc a casa, m’adono que m’he deixat la mongeta tendra!! Menys mal que tinc pèsols al congelador!! Doncs res, demà, canvi de menú.




Amb aquest programa que fa furor a la catosfera, he aconseguit que Cezanne, Monet i... Vincent Van Gogh em fessin uns quadres de la meva compra!! :-)

dimecres, 23 de març del 2011

Ara toca descansar...


Deia el meu pare, que era un home molt intel·ligent, que la primavera només agrada als poetes... i, com jo no en sóc de poeta (o poetessa), la primavera no m'agrada.

Tal com li passava a ell, aquest temps no em prova (em queixo sovint, ja ho sé... a l'estiu la calor, a l'hivern si plou o fa mestral molt fort i ara la sensació d'astènia unida als meus "atxaques" habituals)...

Així que, pel poder que m'auto-concedeixo, declaro la meva "setmana blanca" particular ;-) (setmana que, en aquest cas, interpreto com a concepte de duració indeterminada)

I, com jo no sóc cap nena petita, aquesta setmana blanca meva no farà la punyeta als pares ni als avis fent-los gastar diners en activitats, cangurs, etc. per decisió d'una ment capriciosa, doncs aquests dies que m'agafo de festa em cuidaré jo mateixa :-)

Fins aviat!!

dilluns, 21 de març del 2011

Carnaval (Relats Conjunts)

Carnaval de Venècia.
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts



- Ho tens tot Giuliano?
- Sí.
- No es notarà res?
- En absolut. Aquesta disfressa és ideal.
- Has comprovat si en Nino té el cotxe a punt?
- Sí. Ens esperarà a la cantonada just davant la casa de la Giannina.
- Molt bé. Ara són dos quarts i mig de dues. Ens veiem a l’entrada del Banc a les dues en punt.
- Allí seré.

dissabte, 19 de març del 2011

Avui, concert dels bons: Goodbye Yellow Brick Road i Piano Man.- Elton John i Billy Joel... a duo!

No tindré prou adjectius... Dues cançons que m'encanten, dos intèrprets impressionants... cantant junts, en directe... Fantàstic!!! Magnífic!!... Fins i tot el petit oblit d'Elton a la cançó d'en Billy i les rialles còmplices de tots dos són... genials!! :-DD




Un èxit de l’un, un èxit de l’altre... aquí, compartint per a tots!!

Què bona és la bona música!!

dimecres, 16 de març del 2011

M'empipa molt

Direu que és una tonteria i que no n’hi ha per tant... o potser no, potser algú estarà d’acord amb mi, però, sigui com sigui, és una cosa que em posa de molt mal humor i he pensat a fer-ne un post a veure què en penseu.

Quan vas al Viena, a determinades hores (crec que és entre les quatre i les sis de la tarda) i demanes un talladet o un cafè amb llet o quelcom per l’estil et regalen unes pastes. Concretament tres pastetes per persona. Són tipus pasta de full, una porta una mica de crema, l’altre cabell d’àngel i la tercera és la típica “ullera” petita.


I què és el que em fa enfadar? Doncs veure la quantitat de safates que recullen les noies que passen a netejar les taules on les tres pastes han quedat intactes i que se’n van al cubell de les escombraries.


Entenc perfectament que hi hagi qui, quan demana un cafè, vol tan sols un cafè i no té ganes de menjar res. Perfecte. Tan costa dir No, les pastes no, gràcies, que no me les menjaré?. Potser seré una exagerada però us asseguro que em fa llàstima veure com les tiren... Igualment, gent que demana racions de patates grans per deixar-ne moltes més de la meitat... Prometo que les patates fregides del Viena són força bones i que aquestes pastetes també estan molt bé. No em cap al cap (i no és un joc de paraules) que la gent tingui tan poc escrúpol en tirar menjar.

Nota: Les pastes de les imatges, corresponents a fotos de juny de 2009 i juliol de 2010, van ser convenientment menjades per nosaltres.

dissabte, 12 de març del 2011

Mourinho: Les mateixes paranoies a Anglaterra, Itàlia... i ara.


Aquí el tenim, quan estava al Chelsea, queixant-se de que el calendari sempre perjudicava al seu equip... Tradueixo uns fragments a partir del minut 1 (aproximadament)

No puc entendre perquè és sempre el mateix equip (el seu, evidentment) a qui es posen les coses més difícils”
“Algú està controlant, algú està decidint i algú ens està donant sempre a nosaltres la part més difícil... i no ho puc explicar millor...”
“Altres equips que competeixen amb nosaltres pels mateixos objectius, tenen més temps per a descansar”
.

Després va donant voltes sobre el mateix... es queixa que, després d’un dimecres de partits de seleccions, al Chelsea li toca jugar dissabte i bla, bla, bla repetint i repetint.
El discurs és pràcticament el mateix que actualment.

Hi ha un altre vídeo, que no he pogut trobar a YouTube però que l’he vist aquest mateix migdia a les notícies de TVE, en que torna a fer les mateixes queixes... però a Itàlia!!... Aquesta vegada l’equip perseguit és, evidentment, l’Inter... que si uns juguen dimarts, que si dissabte, que si dimecres, o diumenge, o...

Hi ha un muntatge que va sortir a La Sexta que en fa referència, no m'agrada massa perquè el que he vist a TVE avui és millor i més objectiu (declaracions i prou). De totes formes, aquí deixo el de La Sexta que sí que l’he trobat:


En resum: Ara sabem que aquesta és la seva tàctica de sempre... El mateix truco, a tres països diferents... al final ha estat descobert.

Quina sort que el Barça no va fitxar aquest home!! I pensar que hi havia qui deia que ens aniria bé!!

divendres, 11 de març del 2011

Quan la ciutat està bruta.- Joc Literari 197

Aquesta vegada aprofitaré la meva participació al Joc Literari d’en Jesús M. Tibau per repetir la meva denúncia contra l’Ajuntament de Reus per com n’arriba a estar de brut el meu barri. Niloga, de Reus.

BOOKCROSSING, ens parla un llibre:



M’ho temia! Feia temps que tenia aquest mal son... He desitjat amb totes les meves forces que no es fes realitat però ja no hi ha res a fer. Ho he sentit. Avui en parlaven... i m’ha tocat a mi.

Ditxós buccrossing aquest o com es digui!! M’agafaran i em deixaran a qualsevol lloc... i tinc por... perquè la ciutat està bruta, molt bruta... molt, molt bruta... la gent no respecta res. Els gossos, escombraries, cigarretes, llaunes...


Espero que no em posin als peus de cap arbre, que estan tots plens de... ni recolzat a cap lloc prop de terra... ni al costat d’un contenidor, ni a l'entrada d'una casa, ni a un lloc on pugui perdre l’equilibri, ni... i si plou i caic en un bassal d'aquests tant plens de... "tot"?

- Àgueda, on el deixarem aquest?
- Aquest... què et sembla si damunt la taula d’una cafeteria?


(Sí, sí, sí... si us plau!!)

- D’acord, damunt la taula... amb una targeta explicant que no l’hem oblidat sinó que...

(Uffffff... menys mal!!)

Imatges del meu barri (Niloga, de Reus), dilluns passat per la tarda (el dia següent al carnaval). Quan el centre ja havia estat més o menys netejat, nosaltres seguíem veient això: confetti, plàstics, excrements... La neteja brilla per la seva absència.

dimarts, 8 de març del 2011

Una mania... com qualsevol altre.

L’altre dia vaig llegir un magnífic post a casa la Kweilan... Aquest fet no és novetat, doncs totes les seves entrades són molt bones i és un blog que m’encanta.

En el seu escrit, feia una reflexió sobre els personatges i els autors i em va cridar especialment l’atenció perquè parlava de llibres molt coneguts i jo no n’havia llegit cap. Vaig pensar que hi havia de posar remei.

Un dels textos que citava era San Manuel Bueno, mártir, d’Unamuno, títol que "em sona" moltíssim d’haver-lo estudiat a l’EGB però el meu coneixement del qual no passa d’aquí: de saber-ne el nom, com tants i tants d’altres.

Tota aquesta introducció ve tan sols per explicar una de les meves manies-lectores:

Vaig preguntar a en Josep Lluís si teníem el llibre en qüestió i ell, amb l’eficàcia que el caracteritza, me’l va portar en un tres i no res... però... ai, amics i amigues blogaires... en el volum, l’obra no venia sola!!


Doncs res... que una de les meves manies-lectores és que jo no puc dir que he llegit un llibre si no l’he llegit TOT (pròlegs, introduccions, peus de pàgina, notes dels traductors, dedicatòries, epílegs, aclariments, etc.) Tan sols em salto la bibliografia si n’hi ha, perquè, clar, és una llista i prou... tot i que, com a mínim, la fullejo.

Per tant, no seré capaç de llegir només les pàgines corresponents al San Manuel Bueno, mártir i tornar a guardar el volum a la prestatgeria on era... em semblaria que he fet quelcom incorrecte amb el pobre llibre. Així doncs, quan acabi el que estic llegint ara, aniré a per aquestes... quatre històries ;-)

Doctor, és greu?

dijous, 3 de març del 2011

Capítol IV: El desenllaç

Ha arribat el moment de desvetllar el meu gran “secret” ;-)

Com sabeu, excepte a alguns privilegiats, la crisi ens afecta a la majoria en major o menor mesura... a mi també. Com sembla ser que trobar una feina s’ha convertit en una missió impossible, he decidit provar a veure si puc guanyar algun caleró a base de fer manualitats.

Resulta que fa unes setmanes, a una amiga meva li van regalar uns punts de llibre fets a mà. Li van encantar. I això em va fer pensar... I he decidit provar-ho.

Us presento el meu blog-botiga... Entreu, mireu, pregunteu... si compreu millor... i si no us va bé, no patiu, vosaltres recordeu que ho faig i, sempre podeu trobar algun dia una ocasió adequada o algú que us pregunta... com diria Leo Messi “recuerda mi nombre” ;-)

Espero que us agradi!!

Capítol III


- Ahir, per la nit, pensava que podria posar una peça molt gran al meu súper puzzle anti-crisi... però encara no... ja falta poc... és una peça que té color rosa.

- Assumpta, quan la gent vegi el què és, et tiraran el blog pel cap.

- Per què? Que no és bonic?

- Sí que és bonic, però...

- En fi, crec –no és segur, però ho crec- que aquest vespre podré donar la solució. Iupiiii!!

- Vespre?

- A les vuit... més o menys ;-)

dimecres, 2 de març del 2011

24.000 i 32.256

La meva mare i la meva germana són unes grans afeccionades a fer puzzles, els agrada molt i hi treballen en equip (de dos).

Un dia, parlant amb un amic d’aquest hobby familiar, li vaig explicar que el puzzle més gran que es comercialitza a l’actualitat és un que es diu VIDA, de la casa Educa, que té 24.000 peces i, justament quan buscava imatges per ensenyar-li com era, em vaig assabentar que VIDA ha estat superat per un de la casa Ravensburger que en té exactament 32.256 i que representa 32 quadrets de Keith Haring.


VIDA d'Educa



Personalment m’agrada més el d'Educa, perquè té una continuïtat, és “una sola imatge” i em sembla molt més difícil, a més, trobo que 32.256 és un número molt estrany... jo mai hagués fet un puzzle amb aquest número de peces.


KEITH HARING de Ravensburger


Ah, aquest post no té res a veure amb els anteriors... El capítol III ja sortirà quan toqui.

dimarts, 1 de març del 2011

Capítol II


- Les peces avencen en bona direcció. Quan hi penso sento com una opressió a l’estómac, com una ansietat.

- Ansietat? Llavors és una cosa que et fa patir.

- Nooooo, no es pot dir que faci patir, què va! És que jo crec que no tots els tipus d’ansietat són negatius... No sé... A què t’ho podria comparar?... Saps quan estàs esperant per veure una final de Champions que juga el Barça? Tens moltíssimes ganes que arribi el moment i tota l’esperança i la il•lusió de guanyar... però saps que pots perdre i això et fa estar molt nerviós.

(Continuarà...)