Després de l'èxit del meu darrer post "Això no és un relat!!" avui us presento "Això no és un joc!!"... i té aquest títol perquè jo sempre dic la veritat i si no és un joc, doncs no ho és...
Ara bé...
I si arriba a ser un joc? I si jo us pregunto "Qui és?"
Suposo que el cent per cent de la catosfera (ehem) sabria que es tracta del baríton alemany Matthias Goerne... Bé, d'acord, jo no ho sabia... :-)
Però el cert és que, quan vaig veure les dues fotografies que ara us mostraré em vaig fer un fart de riure. No sé si és obra seva o no, però jo he "pispat" la doble foto següent del Twitter d'Oriol Papell:
Imagino que, partint d'una semblança més que notable, superposant una foto de cada un, i anar retocant es pot aconseguir que... gairebé sembli el mateix!! Boníssim!!
Per cert, aquí us deixo un resum de la brillant intervenció d'Oriol Junqueras defensant el dret a decidir dels catalans al Parlament de Catalunya.
I aquí un fragment d'una actuació de Matthias Goerne, al Royal Albert Hall London. el setembre de 2009
... o és al revés...?
I ja posats, per si a algú li interessa, en Junqueras donant classes a alguns periodistes (alguns més ben educats que altres)
Oriol Junquerras (ERC): "La propuesta de CiU y ERC refleja la soberanía del pueblo"
Què faré el dia que se m'espatlli la càmera? No podré fer fotos normals, ni experiments amb les llums a la nit, ni imatges misterioses, ni gravar vídeos d'aquests tan casolans... Tot i que... no sé per què em passen aquestes coses pel cap. La meva petita càmera està molt bé de salut ;-)
Ahir per la tarda, vaig passar una bona estona entretinguda saltant de web en web a la recerca d'instruments que, com la cítara, també desconegués (sí, ja sé que n’hi deu haver a centenars d’instruments que desconec, però jo només jugava una mica amb l’ordinador); Després buscava si hi havia algun vídeo on poder escoltar-los. Aquí en deixo uns quants que m'han semblat curiosos:
L'Harmònica de vidre:
El Salteri amb arc (és un instrument bastant modern) Aquesta peça escolteu-la, que es diu Loch Lomond i, amb aquest nom, m'ha transportat a uns preciosos records de fa dotze anys a Escòcia ;-)
L'Erhu (instrument xinès de dues cordes)
El Contrafagot (aquest el dedico a en Mac i a la Carme) Ells ja saben per què! ;-)
I, per acabar, uns que "van sols" els Gongs d'aigua... Impressionant... Em sembla molt, molt relaxant. Potser amb una cosa així s'acabaria l'insomni. El primer és a l'Institut d'Art de San Francisco i el segon a Mougins, als Alps francesos
Va ser per casualitat. Buscava diferents versions de la cançó You raise me up (que el passat mes de desembre es va sentir molt a Catalunya, interpretada per Sergio Dalma amb l’Escolania de Montserrat com a melodia de la Marató de TV3).
És una cançó preciosa i m’agrada escoltar-la en diferents instruments. Vaig veure un vídeo en que una nena petita l’interpretava al cello. Es diu Jocelyn i té onze anys:
Però després, vaig descobrir que el violoncel no és l’únic instrument que toca la Jocelyn... Aquí la teniu, tocant el violí amb vuit anys:
Tocant el piano als nou anys:
Amb deu anys cantant:
Amb deu anys a classe de dança xinesa:
He anat buscant informació i he vist que ha participat a un munt de concursos televisius. De moment la nena sembla contenta i il·lusionada, no sembla que faci res “per obligació”. Espero que així segueixi, perquè si ho fa per gust, amb la capacitat que té, gaudirà moltíssim.
Aquests dies he llegit un llibre pesadíssim, però que he volgut acabar perquè alguna cosa bona tenia. Ara bé, no el recomanaria massa perquè, si no ets súper fan d’Agatha Christie, probablement el deixaràs sense acabar, així que no penso pas fer-ne una ressenya normal. Estic parlant d'una biografia, “AGATHA CHRISTIE, VIDA Y MISTERIO”, de Gillian Gill.
Per començar, diré que té 292 pàgines i he necessitat onze dies per llegir-lo. El llibre anterior que havia llegit (Temps Difícils, de Dickens) en tenia 475 i el vaig llegir en vuit. Això és perquè amb aquest no hi havia forma humana d’avançar.
Peus de pàgina, referències a altres llibres d’altres autors, a personatges d’altres autors... O ets un expert (doctorat, com a mínim) en Literatura anglesa, o et perds constantment. De totes formes m’ha estranyat que un llibre que va així una mica de pedant (ostres, no volia dir la paraula i m’ha sortit) faci algunes errades grosses al comentar alguna de les novel·les d'Agatha. Per exemple (pàgina 99):
“És de señalar el hecho de que, excepto Brenda, todos los personajes femeninos de Crooked House (La casa torcida), sean extraordinariamente capaces e inteligentes. Tanto Magda, actriz de éxito...”
Ep!! Magda, actriz de éxito? Però si la pobre no fa més que embarcar-se en projectes desastrosos i, fins i tot, podria tenir un mòbil per haver assassinat al seu sogre precisament perquè aquest no li volia donar diners per produir obres en les que ella sortís!!
Doncs com aquest, n’hi ha més, tant errors clars com interpretacions d’intencions que a mi em semblen absolutament equivocades.
Però bé, ja arribo on volia arribar... A la pàgina 258, l’autora ens comenta que Agatha era organitzada i assossegada (en un altre lloc ens havia dit que era desordenada, ai!...) i que havia preparat fins i tot la inscripció per la seva tomba i la música que volia que s’interpretés al seu funeral. Espero que aquesta part del llibre no estigui equivocada, perquè ho he buscat i ara, com a homenatge personal a la Reina del Misteri, ho guardaré aquí, al meu blog. Les peces triades són aquestes:
La primera la coneixia (tot i que no la tenia identificada pel títol), però la segona no, i la veritat és que l'he trobat molt maca. Ara la tornaré a escoltar.
Fa unes setmanes vaig escoltar per la ràdio, a Catalunya Informació, que s’havia fet una pàgina web amb el el nom de Tresors de la Biblioteca de l’Orfeó Català. Tot i ser absolutament profana en la matèria, em va fer il•lusió poder entrar a fer una ullada al que són una sèrie de documents que formen part de la nostra cultura.
Alguns dels llibres es poden veure pel sistema de passar pàgines, com si ho anéssim fullejant. Hi ha l'opció ampliar-los per veure detalls de prop amb una resolució molt bona i, mentre ho vas mirant, pots anar escoltant algunes de les peces de les que es fa referència.
A una de les seccions, Arts Gràfiques, he trobat aquesta imatge del primer cartell institucional de l’Orfeó Català, d’Adrià Gual, de l'any 1904:
També he copiat les imatges d’una col•lecció de rajoles catalanes dels segles XVII al XIX amb representacions de músics.
Aquestes rajoles van ser donades a l’Orfeó en una data desconeguda i estan emmarcades en tres plafons de nou peces cada un. El que passa és que dins aquests plafons no es van col•locar per ordre de data. Sembla ser que la més antiga podria ser aquesta:
En definitiva, com he dit, jo no hi entenc gens, així que no m’atreveixo a fer més explicacions que els trossets que vaig copiant de la pròpia web però, des de que la vaig descobrir, ja hi he entrat unes quantes vegades i m’agrada passejar-m’hi. Si algú vol visitar-la ho pot fer-ho clicant AQUÍ.
Ella, l'Aigua, diu que no és mèrit seu... però el cert és que jo l'he trobat a casa seva, al seu magnífic blog :-) Li he demanat permís per copiar-lo i m'ha dit que sí...
Ahir, visitant el blog de l’Enric (Ca l’Assur), blog que he descobert fa poc i que m’agrada molt, vaig recordar una peça musical que, de joveneta, havia escoltat un munt de vegades perquè el meu pare la tenia en disc.
Es tracta de l’Obertura de l’òpera Guillaume Tell de Gioacchino Rossini. És tan coneguda que estic segura que la majoria de la gent que l’escolta sap taral•lejar-la encara que no en sàpiguen dir el títol.
En record del meu pare i dels seus diumenges al matí, dies tranquils després d’una setmana de treballar moltíssim (de dilluns a dissabte unes deu hores diàries) en que, davant del tocadiscos, movia els braços com si fos ell qui dirigís una magnífica orquestra i nosaltres, en veure’l somrèiem i, sense adonar-nos, ens anàvem aficionant a aquell tipus de música.
Chopin és un dels compositors que més m’agraden, potser el que més. M’arriba al cor, la seva música em parla, em transmet un munt de coses... em faria plorar de la pròpia emoció que em produeix.
Aquesta tarda era a un lloc on, de fons tenien posada música clàssica i, de sobte ha començat a sonar aquesta peça... i la poso aquí, per tenir-la guardada i poder-la escoltar sempre que la necessiti.
Avui, dia 27 d’abril, és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquest és un petit homenatge per a ella i una felicitació a totes les dones, noies i nenes que porten aquest preciós nom.
La Mare de Déu de Montserrat es venera en el Santuari-Monestir de Montserrat, a la muntanya del mateix nom, situada quasi al centre de Catalunya, a uns 30 quilòmetres de Barcelona.
Les notícies d'aquest centre marià són antiquíssimes; es diu que ja en el segle IX hi havia una petita ermita dedicada a Santa Maria que és la que donà origen al santuari.
En el segle XI l'abat Oliba va fundar un petit monestir al costat d'aquest petit temple i l'11 de juliol del 1560 es va beneir la primera pedra de l'actual basílica essent consagrada el 2 de febrer del 1592.
La imatge morena de la nostra Mare prové dels segles XII - XIII i és una talla romànica que ha despertat molta devoció arreu del món. El Papa Lleó XIII la va declarar Patrona de Catalunya l'any 1881.
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau. Reina del Cel que els Serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau.
El Virolai és un himne en homenatge a la Mare de Déu de Montserrat que ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans.
L'any 1880, per celebrar les festes del Mil•lenari de Montserrat, es va convocar un concurs amb l’objectiu de posar música al Virolai que havia escrit Mn. Jacint Verdaguer. El guanyador va ser Josep Rodoreda i Santigós.
El Virolai no es convertiria en un símbol fins ben entrat el segle XX i, a partir d'aleshores, esdevindria no només signe d'espiritualitat, sinó també de catalanisme.
Durant la dictadura del General Franco, quan estava prohibit cantar Els Segadors, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.
Pregària en català del Sant Pare Joan Pau II quan va ser a Montserrat el 7 de novembre de 1982
Us preguem, oh Pare, que en aquesta basílica, on viu el teu Fill Jesucrist, Fill de Maria, atorguis abundosament la pau, la concòrdia i el goig a totes les tribus peregrines del nou Israel.
Feu, Senyor, que tots els homes encertin a descobrir el profund sentit de la llur existència peregrina a la terra; que no confonguin les etapes i la meta; que modulin la marxa segons l’exemple de Maria.
Ella serà llur Auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre, Maria es Reina poderosa i Mare piadosíssima. Amén.
Tinc fred, molt fred. Sento els peus gelats... i les cames també. Els dits de les mans quasi em fan mal... Segur que tinc febre.
He de copiar el quadre, fer la làmina... i em trobo fatal.
Tinc l’estufa posada, vaig abrigada... però quan miro el quadre, la gelor m’entra al cor i es mou per al meva sang... Estic tremolant. Em posaré el termòmetre...
39.4... les mans glaçades però em crema el front.
Potser si escalfo una tasseta de caldo em farà reaccionar... Com puc fer el dibuix si em volta el cap? Tinc el fred ficat als ossos i em sento tan cansada...
La gent que deuria viure aquí, en aquest poblet nevat a la vora del llac, segur que en passaven molt de fred... I aquests corbs, com és que n’hi havia tants? Els miro i diria que es mouen... els miro i em miren?
39.4 és molta febre. M’hauria de prendre alguna cosa... Si no faig la còpia el Sr. Korovin no m’encarregarà més feina... va dir que un avantpassat seu havia conegut l’autor del quadre... No puc... no puc més... els calfreds em fan estremir.
Vaig al llit. Demà ho intentaré. Em prenc la tassa de caldo i una pastilla i vaig al llit... aquest fred terrible s’està apoderant de mi... Sembla com si aquests corbs esperessin que no pugui fer el dibuix... Per què hi hauria corbs en aquest poble tan gèlid?
Al dia següent tot es veia millor... el dibuix li va quedar magnífic. Els seus particulars corbs havien marxat...
Aquesta és una de les meves nadales preferides... em sé la lletra de memòria i a vegades la canto ben fort quan estic a casa (els meus veïns m’estimen molt, de veritat, eh?)
Ma germana una vegada em va gravar en una cinta de cassette quinze o vint versions diferents de la mateixa cançó en diversos idiomes i ritmes... jeje... m’encanta!!
Avui, passejant per YouTube he trobat aquest noi que no tinc ni la més remota idea de qui és però que m’ha agradat molt. Val la pena escoltar-lo sencer:
White Christmas Metal Hard Rock Electric Guitar!! Clicant al seu perfil he descobert que es diu Eric Maldonado
Altres versions...
Elvis Presley
Bing Crosby
Jerry Lee Lewis... en directe a la BBC :-)
Dean Martin
Kiri Te Kanawa amb la Filarmónica de Londres
Frank Sinatra
Howard Payne University Jazz
I deixo pel final una de les meves versions preferides!!! Uaaaaaaaaaaaau!!!! Genial, genial... aquesta és la que canto:
Rocky Sharpe & the Replays
Si Blogger m'accepta tots aquests YouTubes sense treure'm l'opció de comentaris consideraré que és el meu regal de Reis per avançat ;-)
La lletra:
I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Where the treetops glisten, and children listen To hear sleigh bells in the snow
I'm dreaming of a white Christmas With every Christmas card I write May your days be merry and bright And may all your Christmases be white
I'm dreaming of a white Christmas With every Christmas card I write May your days be merry and bright And may all your Christmases be white
Fa un parell de mesos, vaig llegir que en Manel Filella explicava al seu blog que pertanyia a un conjunt coral de Cant Gregorià... havien fet un dels concerts programats per la celebració del 25è aniversari del grup. El vaig felicitar i em va fer molta gràcia quan, en la seva resposta, em va dir que al novembre en feien un altre i que si hi voldria anar.
A mi el Cant Gregorià m’agrada molt (tot i que no hi entenc... però tampoc crec que sigui necessari ser expert en un tema perquè t’agradi) així que, sense dubtar-ho, ho vaig preguntar al meu marit... i, com és habitual (sóc una dona afortunada, molt afortunada, ja ho sé) ell em va respondre que si a mi em feia il•lusió doncs que sí :-)
El concert va tenir lloc diumenge passat, a les 6 de la tarda, al Petit Palau del Palau de la Música. Jo no hi havia estat mai i em va agradar molt.
Van començar molt puntuals i, ben aviat, vaig aclucar els ulls i vaig sentir quelcom molt real, com si em transportés a un vell monestir, com si aquelles veus fossin les veus d’alguns monjos pregant... i, fins i tot (i ho dic de veritat) semblava com si pogués sentir l’olor de la cera cremant de les espelmes enceses...
Per cert, abans del concert vàrem poder conèixer i saludar uns minutets a en Manel que, ben amable, ens va explicar una miqueta quants eren, que el Director de la coral havia estat al Monestir de Montserrat, etc. Gràcies Manel!! :-)
La foto és un desastre, ja ho sé... està borrosa... però és que estava prohibit fer-ne... i, clar...
Voldria posar un vídeo, però sé que si ho faig, blogger em farà la murga i m’amagarà l’opció de comentaris i llavors m’empiparé, i no tinc ganes jeje... així que el que faré serà posar un enllaç a l’article corresponent del blog d’en Manel, que hi té posats uns vídeos molt curtets perquè, si algú vol, es pugui fer una idea de com va ser.
Una de les primeres peces de Música Clàssica de les que recordo haver dit (probablement a mon pare) “Com m’agrada!!” és la Polonesa en La Bemoll Major de Chopin. No sé quants anys tindria, però no gaires... i em segueix fascinant :-)
Al piano el mestre Horowitz
Nota:Aquest article, per alguna estranya i misteriosa raó, de tant en tant desactiva ell tot sol els comentaris. Però jo no sóc, eh? De veritat!! Si s’actualitza llavors tornen a aparèixer també tots solets...És un article que "va a la seva"... Aprofito per preguntar si aquestes coses només em passen a mi :-)
Nota 2a: Cada vegada va pitjor. Em sap greu per tots els que havíeu posat els vostres comentaris però ja quasi no hi ha cap moment en que surtin visibles...
(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)
LA CITA
Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.
Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides. Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides. En fi. El caos.
Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit. Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.
Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.
La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.
Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta. Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!
Em va mirar i, tot somrient, em va dir: - Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.
Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.
La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.
(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)
