No sé de quan temps enrere estic parlant... probablement uns dotze anys, tot i que no n'estic segura. Mai recordo el temps transcorregut amb exactitud des d'una data. Però hi ha un detall -un llibre que crec que estava llegint llavors- que em fa pensar que pot fer això, dotze anys.
La meva sogra va néixer a un poblet de l'Alt Empordà però, des de que es va casar, va venir a viure a Reus. Tot i així, la seva terra li tirava molt i li agradava, a l'estiu, anar a passar-hi uns dies. Com el tema Hotels o apartaments de temporada sortia caríssim, fa cosa d'uns quinze anys, van trobar una ocasió molt bona de llogar un piset, no gaire gran i bastant antic, dins del poble, per tot l'any. Així, estant el meu sogre jubilat, hi podien anar no tan sols l'estiu sinó sempre que volien.
La idea era molt bona i tot i que el pis tenia l'inconvenient que era un segon o un tercer, amb una escala molt empinada i sense ascensor, un cop allí, ella ho tenia tot tan ben arregladet i posadet, que s'hi estava molt a gust.
Recordo que li vaig brodar dos quadres a punt de creu. Un era una rosa dels vents, amb els noms de tots els vents i, pel voltant, elements marins (un àncora, un nus mariner...) i l'altre eren com unes petxines xulíssimes (aquest segon tenia més complicació)... Què menys, si quan anàvem allí ens tractava "a cor què vols" ;-)
En Josep Lluís i jo ens aixecàvem (aviadet per ser vacances) el meu sogre ja havia fet el cafè, torrades... esmorzàvem, ens féiem el llit i... ja teníem tota la feina feta... Cap a la platja falta gent! És maco arribar a la platja cap a les 10 del matí... triar el lloc que més t'agrada i aquell primer bany del dia, amb l'aigua tan freda!
Cap a la 1 plegàvem, perquè l'únic que ens demanava la meva sogra era que fóssim puntuals. Ella era molt organitzada i a les dues li agradava dinar. Tenir la platja a cinc minuts de casa a peu és un luxe... Arribar, dutxar-se i... el dinar a taula!! I fet per una cuinera excel·lent! sempre mirant de variar els menús, sempre posant les racions més maques als altres...
Llavors, una mica de sobretaula, notícies... crec que llavors feien Colombo per TV3... o la Fletcher...no sé... quelcom que m'agradava. Però ells anaven a fer la migdiada. De tots quatre jo era l'única que no la feia. Mai n'he sabut de dormir durant el dia i si alguna vegada ho intentava i ho aconseguia, sempre em despertava amb un mal sabor de boca i una sensació tan desagradable!
Així doncs aquell era el "meu" moment de fer el que volia i tenia dues opcions: Acabada la sèrie de la tele, o llegia alguna cosa (i recordo que llegia el segon llibre de Harry Potter o, potser seria el tercer?) o feia punt de creu. Així, sense dir res, anava fent un drap de cuina... senzill, com per passar el temps. Quan la resta de la família s'aixecava, jo guardava la feina i anàvem a donar un volt: a vegades junts, a vegades per separat... Finalment, en arribar el dia de marxar, li vaig regalar aquell drap... Era un drap de color cru, de rus, per les mans i posava "Bona cuina"...
El problema és que a la meva sogra, quan li regalaves una cosa bonica, la considerava com quelcom "per guardar"... i jo li deia "faci'l servir, dona... fins que s'embruti, s'estripi, es gasti... si a mi no em sap gens de greu si es fa malbé... llavors n'hi faré un altre"... però res. Molt agraïda, molt contenta amb el drap però a Reus va venir i va quedar a l'armari junt amb altres peces de roba, totes per estrenar!!
El passat dia 3 de setembre, la meva sogra va morir. Buscant roba per guardar, per tirar, per donar... van sortir tovalloles completament noves, draps de cuina... i, entre ells, TRES de brodats per mi... Els altres dos, amb unes teteres i unes tasses, sobre un drap de color salmó, no recordo en absolut quan els vaig fer, però sé que els vaig fer jo, això sí!! ;-))
El meu sogre va voler que me'ls quedés jo i jo, evidentment, els vaig agafar... Completament nous com estaven els vaig rentar, tot i que estaven impecables, jo sempre ho rento tot... I ara bé la qüestió. Tan sols veure'ls em va venir al cap immediatament la idea de regalar-ne un a una amiga. Va ser un flaix immediat. És una amiga que sempre pensa en mi amb molts detalls i a la que fa temps que tinc ganes de fer un regal, però sé que ella no vol que em gasti ni un duro, així que vaig pensar en això, doncs ja està fet, està nou, ho he fet jo i m'agradaria donar-n'hi un, però... Però necessito la vostra opinió:
Què us sembla la idea? O penseu que no li agradarà pel fet que no ho vaig fer especialment per ella?
Suposant que us fes gràcia, quin dels tres us agradaria més? El de la "Bona cuina" o un de teteres?
En fi... aquí estaré, esperant les vostres opinions que, si us plau, us ho demano, espero ben sinceres. Moltes gràcies per aconsellar-me!!
diumenge, 20 d’octubre del 2013
dijous, 17 d’octubre del 2013
Nens menjant raïm i meló (Relats Conjunts)
Amb l'originalitat que em caracteritza, aquesta vegada he decidit fer un relat-imatge, com si fos una mena de cartell polític... una mica irreal... o no tant!
Inspiració... Les còmiques declaracions de Celia Villalobos.
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.
Inspiració... Les còmiques declaracions de Celia Villalobos.
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.
Etiquetes:
Relats Conjunts
dilluns, 14 d’octubre del 2013
dijous, 10 d’octubre del 2013
No m'agrada...
No, no m'agrada gens veure aquesta carona trista...
No enteneu que aquest nen es posa trist si no juga? I quan juga està molt content! I el seu joc anima tothom! I canta, i balla! ;-))
Proposo que mentre els jugadors estiguin escalfant abans del proper partit al Camp Nou, per megafonia soni aquesta cançó:
Etiquetes:
Barça,
Futbol,
Música moderna
dimarts, 8 d’octubre del 2013
Ruta 66 (Relats Conjunts)
Ruta 66, Estats Units d'Amèrica |
- Dorm una mica, Oriol, va, que després et tocarà conduir i estaràs cansat.
- És que aquesta monotonia em deixa mig aixafat i ensopit, però en canvi no puc agafar el son.
- Si que malament, doncs.
- Fem-ho al revés, Laura. Condueixo jo una estona i a veure si tu pots dormir... El paisatge no és gens lleig, eh? És impressionant el Grand Canyon. Va, atura’t i canviem.
El cotxe redueix la velocitat i para a un costat de la carretera, cosa innecessària, ja que no hi ha cap més ànima en moltíssims quilòmetres a la rodona. Estiren les cames, fan unes quantes fotos i tornen a pujar. Passa poc del migdia, han sortit de l’Hotel Bel Air de Los Angeles que era fosc i han fet una sisena part del trajecte, més o menys. En arribar a Chicago els espera el Waldorf Astoria però, mentrestant, ja saben que tocarà fer un parell de nits al cotxe...
Una mica d’aventura... però mentre va conduint, l’Oriol comença a pensar que on hi hagi un avió... Així, amb petites parades, canvis de xofer, i pensaments de “Com va ser que vàrem dir que ho faríem en cotxe?” “Doncs mira, sempre serà una cosa per explicar”
- Nena... Laura... desperta... Laureta...
- Mmmmmmmm?
El noi llueix el millor dels seus somriures quan anuncia:
- Ja fa molt que som a Illinois. No ens queda gaire més d’una hora...
- Mmnnn... eh?... Mmmmm fff... ja arribem?
- Sí, sí, ja gairebé hi som.
- Aaaaai!! Què bé!!
La Laura s’incorpora de cop, es frega els ulls i parla contenta:
- Ja sabia que ho aconseguiríem, hehehe... Ara, a veure si hi ha sort amb les meves nines.
- Segur que sí, reina. A tot arreu tenen èxit i es venen molt bé.
- Ja però... el mercat americà, és tan diferent –sospira ella.
- No et posis nerviosa. Tot anirà bé, ja ho veuràs. Al maletí portes tots els estudis, propostes, opcions... Els de Los Angeles es van quedar impressionats hehe
- Sí, sí... i tant! Als de Los Angeles els hi va agradar molt tota la presentació. Abans de trobar-nos tindrem temps de descansar una mica, oi? Vull repassar-ho tot... De fet... vull veure si... On l’hem posat el maletí, Oriol?
- Sota el seient del davant.
- No... aquí no hi és...
- Nena...
- Para, para el cotxe, Oriol... para...
Deu minuts de frenètica inspecció de l’automòbil...
- No, no pot ser... s’ha quedat a l’habitació del Bel Air. Haurem de tornar...
-----------------
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts
Etiquetes:
Contes i relats,
Relats Conjunts
dilluns, 7 d’octubre del 2013
Post de breu duració i de vital importància
Benvolguts companys d'addicció:
Darrerament trobo als meus múltiples blogs una sèrie de canvis no desitjats. Veig -en general- la lletra més petita, els blogs més estrets, les imatges de les barres laterals amb la mida desconfigurada...
Només em passa a mi o li passa a algú més?
a) Sí, li passa a més gent (o a tothom):
b) No li passa a ningú més (de fet, Assumpta, no sabem de què estàs parlant)
Bé, per ser sincera, també veig aquests canvis als VOSTRES BLOGS, però si vosaltres no us preocupeu per la configuració-mida-imatge correcta de casa vostra no és problema meu :-DDD
I com que un post meu sense imatge no seria autènticament meu, aquí us deixo unes tassetes de te:
Darrerament trobo als meus múltiples blogs una sèrie de canvis no desitjats. Veig -en general- la lletra més petita, els blogs més estrets, les imatges de les barres laterals amb la mida desconfigurada...
Només em passa a mi o li passa a algú més?
a) Sí, li passa a més gent (o a tothom):
- I què heu fet?
b) No li passa a ningú més (de fet, Assumpta, no sabem de què estàs parlant)
- Ostres, sí que sóc desgraciada!!
Bé, per ser sincera, també veig aquests canvis als VOSTRES BLOGS, però si vosaltres no us preocupeu per la configuració-mida-imatge correcta de casa vostra no és problema meu :-DDD
I com que un post meu sense imatge no seria autènticament meu, aquí us deixo unes tassetes de te:
Etiquetes:
Anades d'olla,
Coses meves
Subscriure's a:
Missatges (Atom)