dimecres, 29 de desembre del 2010

Lectures 2010

Em fa molta, moltíssima il·lusió poder fer, per segon any, aquesta llista de lectures. Haver recuperat l’afició a llegir –que tant havia tingut de més jove però que ara tenia una mica rovellada- és una de les coses bones que m’ha aportat el món dels blogs i n’estic encantada.


Aquest any faig una cosa que és absolutament il·lògica en mi, però com en XeXu ho ha fet vol dir que és correcte (hehe) i és posar el llibre que estic llegint actualment. No crec que el pugui acabar abans del 31 a les 12 de la nit... però si no què faig? No puc llegir res de res fins el dia 1? M’agafaria síndrome d’abstinència!!... I si el començo ara, tampoc podria posar-lo a la llista del 2011?... Res, apuntat està...

Aquests són els llibres llegits... Diguem que són trenta-un i mig ;-)


1.- Roverandom, J.R.R. Tolkien
2.- La carta robada i altres narracions, Edgar Allan Poe
3.- El ocho, Katherine Neville
4.- Fut, Jim Dodge
5.- Frankenstein, Mary W. Shelley
6.- Adriadna al laberint grotesc, Salvador Espriu
7.- Huye rápido, vete lejos, Fred Vargas
8.- 84, Charing Cross Road, Helene Hanff
9.- Exili i tendresa. L'univers de Francesc d'Assis, Eloi Leclerc
10.- El Casalot, Charles Dickens
11.- Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís
12.- El Rei, el Savi i el Bufó. El gran torneig de les religions, Shafique Keshavjee (relectura)
13.- Lejos de tí esta primavera, Mary Westmacott (relectura)
14.- El asesinato de Rogelio Ackroyd, Agatha Christie (relectura)
15.- El cafè de la granota, Jesús Moncada
16.- Tiempo de matar, John Grisham
17.- El retrato de Dorian Gray, Oscar Wilde
18.- Entre dos mons, Isabel Ledo
19.- Harry Potter i el misteri del Príncep, J. K. Rowling (relectura)
20.- Extraños en un tren, Patricia Highsmith
21.- El nombre del viento, Patrick Rothfuss
22.- Sirenas en el campo de golf, Patricia Highsmith
23.- La citación, John Grisham
24.- L'últim jueu, Noah Gordon
25.- Harry Potter i les relíquies de la mort, J. K. Rowling (relectura)
26.- Un món de relats. Antologia., Autors diversos.
27.- La máquina de leer los pensamientos, André Maurois
28.- Los cuadernos secretos de Agatha Christie, John Curran
29.- La coartada perfecta, Patricia Highsmith
30.- Cartes des de la presó, Dietricht Bonhoeffer
31.- Temps afegit, Josep M. Espinàs

32.- Juego peligroso, Mika Waltari (lectura actual)


Títols en color vermell: Llibres escrits en català o traduïts a la llengua catalana.
Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o traduïts a la llengua castellana.
Autors masculins en color verd.
Autores femenines en color salmó.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Parlant de samarretes...

Com vaig explicar al meu post anterior, el meu nebot vol la samarreta de la selecció catalana. Finalment, no li comprarem nosaltres perquè comprar "a ull" no és el que més m'agrada fer. Tot i que en Josep Lluís havia trobat aquí a Reus una botiga que la tenien! Però més val que li comprin els seus pares i se la pugui provar i assegurar-se que li va bé.

Ara bé, la samarreta que espero que no ens demani mai és la que serà segona equipació del Barça de la propera temporada!! Tot i que, evidentment, la primera samarreta seguirà essent blaugrana, sembla ser que, segons els acords amb la Qatar Foundation, la segona podria ser blanca!! Un dels dissenys amb que Nike està treballant és aquest:



Una altre opció seria dues franges una blava i una grana, verticals, i damunt aniria l'escut. Però, en tot cas, el fons seria blanc.

Recordo quan la famosa samarreta de Kappa, amb la franja blanca, que molta gent -entre ells jo- varem posar el crit al cel!!... Aquesta vegada és molt pitjor. I que no ens diguin que no és el primer equip, perquè ja sabem que el Barça juga molts partits amb segona i tercera samarreta. Quines altres sorpreses guarda l'acord amb aquesta Fundació?

Personalment, espero que cap culé la compri!!

diumenge, 26 de desembre del 2010

Ajudeu-me!!

El meu estimat nebot petit, fill del meu germà i fillol del meu marit, vol per Reis la samarreta de la selecció catalana de futbol.

Estic mirant llocs per comprar-la (per una vegada que no demana un joc de la ditxosa Play o qualsevol dels seus similars o, directament, “diners”...) però, a part d’haver descobert que val un ronyó, només la trobo a botigues “on line” i jo vull que se la provi abans de comprar-la. El noi té 10 anys però és molt alt i més aviat fort. Fa dos anys pel seu aniversari entre ma germana i jo li vàrem regalar la del Barça, la vàrem comprar de 10 anys (llavors justament en feia 8) i li anava bé però... “massa bé” o sigui que no la va poder dur massa temps. Ara li vull veure posada abans de fer la despesa.


Algú sap dir-me botigues de Barcelona on es pugui comprar a la forma tradicional? (Mirant i tocant el producte) Potser la tenen a alguna botiga del Barça? A El Corte Inglés? On? Moltes gràcies :-)

dissabte, 25 de desembre del 2010

BON NADAL!!


"- No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora."

(Del capítol segon de l'Evangeli de Sant Lluc)



Fragment vitrall catedral Birmingham (Gentilesa d'Assur)


Les dotze van tocant,
Escolania de Montserrat



NADAL

Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

(Carles Riba)

dimecres, 22 de desembre del 2010

La resposta a la Foto Misteriosa (XII)

Bé doncs, tatxiiiin, tatxiiiin!! Aquí està el post amb la solució a la darrera Imatge Misteriosa. Em va costar molt triar la foto. No volia que fos ni massa fàcil (que l’encertés tothom) ni extraordinàriament difícil (que no l’encertés ningú) perquè això seria com si jo “decidís” que res no canviés en la classificació. Així que vaig optar per fer-ne una que -segons jo creia- podia donar lloc a dues o tres respostes possibles i que cadascú decidís què li semblava.

El que passa és que una de les opcions que jo pensava que sortiria (un cadenat, un pany...) només l’ha dit la MONTSE (Arare) tot i que finalment es decanta per una cremallera.

L’Opció sivella o un altre tipus de tanca (per bossa o roba) és dita per la MIREIA (que després també canvia i es passa a la cremallera), PUIGMALET, RITS i ELFREELANG. I la MORTADEL•LA no s’arrisca a dir res.

I bé, no us faig patir més. Es tracta d’una CREMALLERA. Però, abans de mostrar-vos la foto, vull fer una menció especial a dues respostes que ho diuen clavat.

PANDORA... “Ei, a mi em sembla que és una cremallera daurada d'una peça de punt o de llana grisa.”...
ELI, “Ho tinc claríssim!!! És una cremallera, i a més la part de la cremallera amb la que estirem esta de costat per despistar!!!

Aquí teniu la foto-resposta. La cremallera d'un jersei d'en Josep Lluís:



Per tant, han encertat:

BLACKWOLF, MONTSE (Arare), ELI, McABEU, SM, MIREIA, EL PORQUET, PANDORA, CARME ROSANAS, GARBI 24, P-CFACSBC2V, GEORGE, MARIA ESCALAS, XEXU, MARISA, JORDI (“De tot”)

Això fa que la classificació quedi així:


CLASSIFICACIÓ DEFINITIVA:

DOTZE ENCERTS: - - - -

ONZE ENCERTS: - - - -

DEU ENCERTS: - - - -

NOU ENCERTS: Mireia

VUIT ENCERTS: McAbeu

SET ENCERTS: SM i XeXu

SIS ENCERTS: - - - -

CINC ENCERTS: Eli, Garbi 24

QUATRE ENCERTS: Carme Rosanas, Utnoa

TRES ENCERTS: Estrip, Jordi Casanovas "Cròniques", Kudifamily, Lluïsa, Maria Escalas, Rits

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Blakwolf, Elur, Maria de Tu, Jo i l'Otis, Jordi Casanovas "Banyera", Jordi (Blog "De tot), Òscar, Pandora, P-cfacsbc2v i Sànset.

UN ENCERT: Assumpta Pijuan, Assur, Consuelo, El Porquet, Elvira FR, George, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Kika, Kweilan, Lolita Lagarto, Marisa (blog "El rincón de mi niñez), Mercè, Montse (Arare), Montse de Lletres i fotos, Núr, Olguen Dalmasas, Puigmalet, Ramon i Zel.


ARA DEMANO, DONCS, UNA GRAN OVACIÓ PEL PODI DE GUANYADORS!!



I US DONO LES GRÀCIES A TOTS PER HAVER JUGAT!! GRÀCIES DE TOT COR! :-)

dimarts, 21 de desembre del 2010

Algú sap què és això? (XII)

Doncs ja està... Les coses arriben al seu final i aquest és el darrer "Algú sap què és això?", un petit joc sense massa normes, sense premi i, en general, una mica anàrquic -com jo mateixa- i que tan sols busca passar-ho bé tots plegats i riure una mica.

Resulta que fa gairebé un any vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple.

Des de llavors, aquesta és ya la dotzena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?



De moment, les coses estan així...

CLASSIFICACIÓ:

ONZE ENCERTS: - - - -

DEU ENCERTS: - - - -

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: Mireia

SET ENCERTS: McAbeu

SIS ENCERTS: SM i XeXu

CINC ENCERTS: - - - -

QUATRE ENCERTS: Eli, Garbi 24 i Utnoa

TRES ENCERTS: Carme Rosanas, Estrip, Jordi Casanovas "Cròniques", Kudifamily, Lluïsa, Rits

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Elur, Maria de Tu, Jo i l'Otis, Jordi Casanovas "Banyera", Maria Escalas, Òscar i Sànset.

UN ENCERT: Assumpta Pijuan, Assur, Blakwolf, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi (blog "De tot"), Kika, Kweilan, Lolita Lagarto, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, Olguen Dalmasas, Pandora, P-cfacsbc2v, Puigmalet, Ramon i Zel


Demà dimecres, cap a dos quarts de nou del vespre, tancaré els comentaris per començar el recompte. Sort!!

dilluns, 20 de desembre del 2010

La cara de Barcelona (Relats Conjunts)

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts



No suportava aquella estàtua. La cara de Barcelona? Això era una cara? I que punyetes eren els puntets vermells? I les punxes per tot arreu? La trobava horrible. Si depengués d’ell l’hauria destrossat a cops de destral. Artistes moderns! Pocavergonyes!

... Algú de l’Ajuntament es deuria embutxacar calers... I els turistes fent-li fotos com si fos un gran què! Aneu a veure el Barri Gòtic, ignorants!!

... Oh, vull marxar d’aquí... ja en tinc prou per avui. Cada dia al mateix lloc... Marxem ja, si us plau... Va... Et dic que marxem!! Proooooou!!

Cada dia una cara que no és una cara... Estic cansat... Estic trist. No m’agrada i no sé on més mirar. La trobo repugnant. Dona’m la volta a la cadira, al menys, dona!... Però quina mena d’infermera ets?... Marxem!!...

No puc parlar, no em puc moure... però puc pensar... i odio aquesta estàtua, aquesta lletja estàtua ... i cada dia em treus a passejar al mateix lloc i cada dia t’atures aquí, que em toqui la brisa “que em va molt bé”... i em deixes encarat a aquesta merda, aquesta cosa que no és una cara ni s'hi assembla... I no puc dir res...


He escrit aquest relat tal qual en un moment i el poso pràcticament sense repassar ni corregir perquè si m’ho repenso no el poso. Es tractava de fer un relat que no fos alegre ni optimista o amb un final feliç o esperançat com a mi m’agrada fer-los normalment. La “culpa” és d’una aposta entre la Carme i en XeXu i jo he volgut provar.

divendres, 17 de desembre del 2010

Fer postals de Nadal a casa.


Són fetes a mà. Són fàcils i es passa una estona entretinguda. Per algunes m'he inspirat en alguna que he vist, altres les he inventat totalment... Si us agraden, aquí podeu veure com les he fet ;-)

dimarts, 14 de desembre del 2010

"Los cuadernos secretos de Agatha Christie", de John Curran


Fa uns mesos, vaig veure un titular al suplement dominical d’un diari que va despertar immediatament el meu interès. Vaig llegir l’article. Resulta que Agatha Christie tenia el costum d’escriure en una sèrie de llibretetes totes les idees que li venien al cap per a futurs llibres: Llistes de personatges, llocs, possibles trames, diferents opcions per a desenllaços...

Aquests blocs eren plens d’apunts que l’autora podia barrejar amb llistes de coses que havia de comprar, recordatoris de feines a fer... Eren llibretes senzilles, com les que fan servir els nens a l’escola, de diferents mides, gruixos i colors. L’existència d’aquests quaderns era més o menys coneguda però mai ningú els havia donat cap importància.

La filla d’Agatha Christie, Rosalynd, va morir l’any 2004, i el seu fill, Mathew Prichard, va convidar John Curran -arxiver, admirador de l’escriptora des de feia molts anys i gran coneixedor de la seva obra- a passar un cap de setmana a la casa de Greenway perquè es mirés l’estat de l’arxiu personal d’Agatha Christie. Va ser llavors quan aquest es va adonar veritablement del valor del que allí hi havia. Setanta-tres quaderns plens d’idees, algunes de les quals van ser llibres, altres no...



La notícia del diari deia que tot aquest material, mes dos relats inèdits de l’autora britànica es publicaria en breu, tot juntet, en un llibre... llibre que, des d’aquell moment vaig somiar en tenir (quan, el passat mes d’agost, la meva sogra em va demanar què volia pel meu sant, jo ja vaig saber què dir...)

Doncs bé, fa pocs dies que l’he acabat... En primer lloc he de dir que estic molt contenta d’haver-lo llegit. Però immediatament afegiré que només el puc recomanar a qui conegui perfectament l’obra d’Agatha Christie. Només sabent la trama dels seus llibres, recordant els arguments, els trucs, els personatges, etc. de cada una de les seves narracions, es pot gaudir aquesta obra...

Dient el mateix per passiva: Qui no hagi llegit tot el que ha escrit Christie no sabrà de què li parla John Curran: Comparacions de trames, paral•lelismes entre escenaris, coartades, etc. seran autèntics jeroglífics pels no iniciats, amb l’agreujant que, com es suposa que qui s’endinsa en la lectura de l’estudi fet per Curran sap de memòria les novel•les de Christie, aquest no es talla gens a l’hora d’explicar el final dels llibres, a fi i efecte de comparar-los amb diferents notes de les trobades.

Dit això, vull comentar que hi ha hagut coses que he trobat absolutament sorprenents. M’he quedat amb la impressió que a vegades ella havia canviat d’idea sobre el desenllaç d’una obra, moltíssimes vegades abans de donar-la per acabada.

Transcripcions de notes dels quaderns


Ella no pensa una trama concreta, un esquema de principi a fi que després s’ha de seguir, sinó que les seves primeres idees són molt més vagues, totalment “sueltes” i les apunta de tal forma que, moltes vegades, amb l’esquema mig desenvolupat, encara no ha decidit qui serà l’assassí de les tres o quatre opcions que té o quin serà el motiu!!

Això fa que, moltes vegades, una idea inicial hagi donat lloc a dues obres distintes (una novel•la i un relat, dos novel·les... o més!) amb un motiu i un assassí diferents en cada cas. Notes per a una mateixa obra es troben repartides en diferents blocs i, en canvi, en un mateix bloc es troben apunts -amb una lletra espantosa!- per a tres o quatre llibres diferents. En definitiva, un desordre de majúscules proporcions fruit d’una imaginació d’allò més fèrtil, la de Dame Agatha, la reina de la novel•la de misteri. Caòtica total. Genial.


Algunes pàgines de les llibretes.
Allò que surt ratllat és perquè ja ho va passar a algun llibre.


Gràcies John Curran per haver-nos apropat tot aquest material!

divendres, 10 de desembre del 2010

Estació Espacial Internacional (ISS) (Relats Conjunts)

Estació Espacial Internacional vista des del transbordador Discovery durant la missió STS-119.
Text escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts.



Seria l’any 2010 o 2011, quan la Raquel, un dia que buscava dades a l’ordinador sobre els planetes per poder acabar un treball de l’escola, es va trobar amb una pàgina d’informació sobre les estacions espacials. Era una nena molt imaginativa i curiosa i, ben distreta del motiu dels deures del dia, va començar a llegir tot allò tan interessant. El que més li va xocar va ser aquell ambient tan reduït que es descrivia, les condicions de descans, alimentació i higiene li van semblar bastant incòmodes... Ara, vint-i-set anys després, li va fer gràcia recordar aquell moment. Tot havia canviat tant!

L’Estació Espacial on vivia semblava un petit hotel de muntanya on hi havia de tot: Les habitacions eren individuals i amb bany, la cuina bonica i ben equipada, biblioteca i, fins i tot, una preciosa i acollidora sala d’estar amb unes butaquetes, un parell de taules, cadires i una llar de foc.

En aquells moments la pau regnava a l’Estació i l’ambient era totalment relaxat: la Raquel escrivia aquests records en el seu petit bloc, una llibreteta de tapes dures preciosa. En Samuel i en Noè, asseguts vora el foc, llegien llibres de paper absolutament abstrets de la resta. La Rebeca, amb unes revistes damunt la taula, mirava de decidir quin model triar entre un munt de gràfics per brodar. En Zacaries s’havia quedat completament adormit a una de les butaquetes i la Sara i la Noemí feien una partida d’escacs a la tauleta rodona.

Només faltava en Jacob. Encara li quedava una hora llarga de guàrdia al mirador abans que la Noemí l’hagués de substituir... Però, justament en aquell instant, va entrar corrent, es va plantar al mig de la sala i, amb la respiració entretallada per haver anat tan ràpid, va deixar anar un “He vist una estrella!!”. I va mirar entorn seu amb expressió triomfal.

- Què has vist què? –va dir en Noè aixecant el cap del llibre que llegia.
- Animal! A mi no em despertis més amb crits així!! –va deixar anar en Zacaries- em posa de molt mal humor... t’ho dic de veritat, Jacob!... M’has pegat un ensurt que...
- Calleu i escolteu-me!! –els va tallar en Jacob- que us dic que he vist una estrella!! Que...
- Ves, quina novetat ara tu!! –va riure la Sara.
- Ja saps on som? Et sembla estrany veure estrelles, Jacob? –afegí la Noemí- Què ens prens el pèl?

En Jacob, que era el més jove de tots –i, certament una mica esbojarrat- començava a posar aquella expressió tan seva de quan s’impacientava, així que en Noè, home de gran seny i intel•ligència, va tallar rialles i brometes i va preguntar-li seriosament:

- A veure, Jacob, una estrella? Què vols dir que has vist una estrella? En veiem a centenars cada dia d’estrelles.
- Noè... No és una estrella qualsevol. He vist l’estrella. Creu-me... Hem d’agafar una nau i seguir-la... Sé que ho hem de fer.

Si abans tot eren rialles i bromes, ara es va fer el silenci. Era evident que en Jacob estava parlant seriosament, però... Com havien de deixar tots l’estació, pujar a una nau i seguir una estrella? Els ulls d’en Jacob miraven ara Noè, ara Raquel... Ells dos eren qui sempre l’entenien més.

En Samuel es va aixecar dient que anava al mirador... “a veure què és el que ha vist aquest”... Ell era el millor coneixedor d’estrelles de l’Estació. Va tornar als tres minuts justos... i va dir “Vingueu tots... Ho heu de veure”.

Allí davant, aturada, esperant... una bola d’energia, una font de llum amb espurnes de tots els colors brillants barrejant-se al seu interior, irradiant una blancor puríssima, i fent pampallugues com qui fa l’ullet, els convidava a seguir-los.

- És de veritat l’estrella, Samuel? –va preguntar en Noè.
- I tant si ho és -respongué l’altre amb un somriure d’orella a orella.
- Creia que això no podia passar mai!! –va dir la Raquel amb la veu plena d’emoció.
- Doncs jo vaig somiar que potser un dia em passaria! –afegí convençut en Jacob- es veu que era un pressentiment.
- Doncs endavant!! Anem a preparar-nos i cap a la nau!! –va dir en Noè!!
- Som-hi!! –van corejar tots!!

Sabien perfectament què passaria al llarg d’aquell viatge...

Ja la càpsula, la Sara va connectar els navegadors principals i es van posar en marxa. L'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, un temps i un espai indefinits, fins que s'aturà damunt el lloc on era l’Infant... En breus minuts aterraren i baixaren del vehicle. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar.


Nota: El text del darrer paràgraf, escrit en aquest color correspon a fragments dels versets, 9, 10 i 11 del capítol 2n de l'Evangeli de Sant Mateu (Traducció de l'Associació Bíblica de Catalunya)

dimecres, 8 de desembre del 2010

Això no és una imatge misteriosa...


No, no té cap misteri... de fet, jo crec que es pot veure bé què és però... per si un cas, AQUÍ, es veu encara millor... A sota de tot...

diumenge, 5 de desembre del 2010

dissabte, 4 de desembre del 2010

Vols sopa?


Ei... pssst... vols sopa? clica la imatge...

dijous, 2 de desembre del 2010

"La máquina de leer los pensamientos", d'André Maurois

Fa gairebé un mes vaig explicar que tenia cinc llibres començats... Bé doncs, d’aquells cinc n’he acabat dos (Harry Potter i les relíquies de la mort, de J.K. Rowling, que el volia enllestir abans d’anar a veure la pel•lícula) i el que ara comentaré; he avançat una mica amb uns altres dos (Cartes des de la presó, de Dietrich Bonhoeffer i Los cuadernos secretos de Agatha Christie, de John Curran) i... he llegit, sencer, un que no estava a la llista. Així doncs, en aquests moments en tinc tres de començats.

Un dels llibres que estic llegint és extremadament complicat, o elevat, o difícil, o diguem-n’hi com vulguem, però costa (el de “Cartes des de la presó”) i l’he d’anar alternant amb cosetes més lleugeretes... així que, quan va caure a les meves mans un llibre vell, mig destrossat, amb les pàgines esgrogueïdes, amb un títol suggerent i... curtet!!... vaig pensar que era el destí que l’havia posat davant meu (qui diu “destí” diu “la meva germana”, que tant s’hi val)


“La máquina de leer los pensamientos” és una història fantàstica explicada d’una forma que podria ser absolutament certa, i això és el que fa que el llibre sigui més interessant i curiós.

Un professor de literatura francesa i la seva dona es traslladen durant un curs als Estats Units on ell ha d’impartir unes classes a la Universitat privada de Westmouth (no sé si existeix a la realitat, crec que és un lloc inventat, al menys jo no n’he trobat informació). Un cop allí coneix un dels altres professors, un Físic eminent que ha trobat el sistema per fer (i ha fet) una màquina de llegir els pensaments.

La forma en que descriu el funcionament de l’aparell és tan versemblant que quasi fa por pensar que es pogués fer realitat... A partir d’aquí una sèrie de situacions, també perfectament possibles, fan que quedis enganxat a la història. M’ha agradat i m’ha distret.

Per cert, i canviant de tema... us agrada la xocolata?