Diada Nacional de Catalunya

Eeeeeo... però, el català... no era la nostra llengua?

Avui hem dinat tard... ja feia una estoneta que havíem acabat i m'havia de començar a preparar per anar a classe d'anglès però em feia mandra i romancejava una miqueta asseguda al sofà, jugant amb el mòbil. Tenia la tele posada i han començat a fer propaganda electoral per les eleccions locals ... l'anunci del PSC, Jaume Collboni... ¡i tothom parlava castellà!

M'ha agafat un mal humor!!

Sí, sí, la veritat és que darrerament estic que mossego. Sembla que la gent s'ha tornat ximple o potser jo sóc imbècil i m'havia fet unes il·lusions absolutament irrealitzables.

Perquè la senyora Colau fa el mateix. Fa uns vídeos a YouTube en els que només li falta la salutació típica d'aquelles nenes que s'anomenen "influencers" i que comencen dient "Hooooolaaaa Youtubeeeeeers!! i tots, tots són en castellà... íntegrament, eh?

I aquell debat de candidats per Barcelona a les generals? El del Grup Godó... Quina vergonya!! Es demana als candidats que parlin castellà i tots ho troben tan normal. Bé, tots no. Laura Borràs no accepta. Perquè si el debat s'havia de veure per Internet a mil llocs (suposo que on més interessava era a Barcelona, donat que eren candidats per Barcelona) ja se sap, el castellà l'entén tothom i el català serveix per anar a comprar el pa (em deia l'altre dia un tuitaire)

Gràcies, LAURA!! A part que el teu nivell cultural i educació van destacar per damunt de la mitja... vas ser l'única que es va negar a parlar en castellà... I què va passar? Es va enfonsar el món? Doncs no. La van subtitular i ja està.

Que el PP i Ciudadanos facin la seva publicitat en castellà ja ni tan sols ens estranya... Oi que és curiós? Ho trobem normal. Doncs tampoc és tan normal... Tinc 57 anys i recordo un PP català que es podia anomenar "PP català" sense forçar les paraules. Era gent de dretes, sobre tot en els temes econòmics, però eren catalans. Al Parlament de Catalunya parlaven català i votaven "SÍ" a la Llei d'Immersió lingüística... Eren d'aquells que deien que es sentien espanyols i catalans (alguns, potser, fins i tot, es sentien catalans i espanyols, per aquest ordre).

Al pas que anem aviat haurem de tornar a dur aquelles enganxines "EN CATALÀ, SI US PLAU!"

Reconeixement lingüístic

Fa moltes setmanes que tinc ganes de fer aquest post.

De fet, fa moltes setmanes que tinc ganes de fer "algun post". Aquest és el primer del 2019. (Quina vergonya) Però és que em va passar una cosa que em va fer tanta il·lusió que la volia compartir amb vosaltres (No sé si us ho creureu però, encara que no escrigui, no comenti i sembli que no hi sigui, penso molt sovint en vosaltres i en "coses que podrien ser posts"... és la pura veritat)

Doncs bé, resulta que he descobert unes botigues que es veu que ja fa alguns anyets que estan obertes i aquí a Reus tothom les coneixia menys jo. Es diuen: TEDi i ZEEMAN. Són com uns magatzems de "xinesos" però amb més qualitat,més ben posadet, i súper bé de preu!! ZEEMAN són holandesos i TEDi alemanys. Com diu la web d'aquests darrers "TEDi es la prueba de que unos precios justos no están reñidos con una buena calidad, un compromiso sostenible y una amplia gama de productos."

Sí, està en castellà, d'acord... però... seguiu llegint...

ZEEMAN té més varietat en roba, mitjons, samarretes, roba esportiva, també tenen moltes llanes i xulíssimes,

A TEDi el que més em destaca és la secció de papereria, que és una meravella, decoració de la llar..., per exemple, per Nadal, tenien un munt de coses per arreglar la casa.

Ai... tant de temps sense escriure, ara m'enrotllo com una persiana, perdoneu.

Vaig anar amb en Josep Lluís a mirar perquè volia uns ganxets que estaven de súper oferta a ZEEMAN, però, clar, feia un munt de dies i ja s'havien esgotat. Llavors vàrem entrar a TEDi (que no està gens lluny) i, mirant, mirant, vàrem comprar uns sobres de carta que ens feien falta i, gran va ser la meva sorpresa quan, en llegir l'explicació en diferents idiomes, vaig veure que dins la E d'Espanya hi tenia un apartat el català!!

És un reconeixement maquíssim que saben que, encara que dins d'un Estat que no ens estima, ni ens protegeix, ni valora la nostra cultura, existim!! Sí, existim... I, de moment, ens han de posar dins la lletra E... esperem que aviat deixi de ser així... però ells saben que a "E" hi ha unes persones que parlen diferent, senten diferent i volen viure diferent.

No us conec personalment, però us admiro de tot cor...

En @joseprull ha dit al jutge: Tinc 2 fills, Roger i Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament

Presos polítics i polítics presos...

Parla XAVIER CORBERA, d'ERC a l'Ajuntament de Rubí.
Diu veritats de principi a fi.
Fem córrer aquest vídeo!!

Un tuit d'en Joan-Lluís Lluís

L'he vist i he pensat que millor no es pot explicar.

L'abat Escarré sabia de que parlava i l'escriptor Joan-Lluís Lluís ha tingut l'encert de recordar aquesta frase just en un moment en que ens convé moltíssim!

La gent "del carrer" sempre els diem als nostres polítics "A les manifestacions de l'onze de setembre -un record als Jordis!- anem tots junts. A la Via Catalana ens vàrem donar les mans, persones que no ens coneixiem de res, sense preguntar tu qui ets?, a qui votes?, d'on vens?... No calia!! Allí, doncs, estàvem fent país."

No ens rendim. No ens podem rendir! Som més de 2.079.340!... Seguim!!

El color groc

M'han dit que hi ha algunes persones que no els agrada el color groc i es pensen que poden prohibir-lo... La cosa és surrealista. Si un dia et diuen "pensa una cosa ben absurda, quelcom ridícul" doncs una possible resposta podria ser prohibir un color. I llavors, va la realitat i et sorprèn i allò que semblava que només podia passar en el somni d'una nit de mala digestió es converteix en realitat i es prohibeix un color.

I se'ls diu a uns avis, a la ciutat de Reus, que no poden portar bufandes i llaços d'aquest groc llampant que hem triat per demanar la llibertat de bones persones, persones amants de la pau, persones treballadores, persones amb família, amb fills petits... I es prohibeix que es decorin arbres de Nadal amb llacets grocs, i no està permès demanar llibertat, ni democràcia, ni drets humans... i penses que quan s'acabarà això...

Són dolents.

Sí, Assumpta, ets una mica infantil, a vegades, ingènua... dius "són dolents" quan podries dir coses molt pitjors, perquè en tens moltes ganes, però també hi ha l'orgull de no permetre que et facin mal, de no donar-los poder sobre tu, cap poder... El temps posarà tothom al seu lloc. Mentrestant, aquesta tarda he comprat això:

perquè no m'agrada que la gent que fa trobades multitudinàries per donar-se les mans, gent que organitza concerts, gent que estima la cultura i la defensa, passi el Nadal a la presó. Ni el Nadal ni cap dia. I el llacet groc que fa setmanes que porto ja em sembla massa petit.

El Conseller Quim Font celebrava el passat dia 10 de desembre les seves noces d'argent. La seva dona, Laura, va voler donar un caire especial a aquest dia i, tot i no poder gaudir de la presència del seu home, va encarregar una Missa al'església dels Jesuïtes de Casp, de Barcelona... és una església molt gran... la gent ho va saber i van emplenar de gom a gom el temple, acompanyant la Laura i la família amb un silenci respectuosíssim durant tota la missa (concelebrada, per cert, per tota la comunitat de sacerdots que van donar-li, així, el seu suport) i cantant al final el Virolai i els Segadors.

Potser aquests que es pensen que poden prohibir colors no saben la força que tenim... la força de la raó!

Deixeu-me posar una medalla...

Ja fa més de tres anys que es va posar de moda el que ha estat un dels èxits més rotunds del Club Súper 3 (potser només superat per la cançó d'aniversari "Anys i anys per molts anys"). Tan bon punt la vaig sentir em va fer pensar en el procés del nostre país cap a la Independència (ho poso en majúscula conscientment hehe). Llavors, el 30 d'octubre de 2013, vaig posar aquest tuit, que no va tenir massa èxit, tot s'ha de dir

Passava el temps, volíem fer referèndum, ens deien que no... El 15 de març del 14 vaig tornar a posar-ho, fent broma amb tot allò que ens deien de l'adoctrinament...

I llavors, per si algú no coneixia la cançó, la vaig enllaçar:

Ara, en saber la data pel referèndum, resulta que 1-O (1 d'octubre) sona igual que Uh, Oh!... i molta gent ha recordat la cançó!

Fins i tot en JORDI CALVIS, ha fet un disseny que PRODUCTES DE LA TERRA ha convertit en samarreta

Cantem!!! Cantem!!!

Ser valents és molt millor que tenir força!!!

1-O

No tenim por!!!

Ni Soraya ni Rajoy!
1-O
No tinc por!!

Feliç Sant Jordi!!

Tenim la gran sort de pertànyer a un país que celebra una festa preciosa en la que amor, cultura, amistat, primavera, llum... es donen la mà.

De tots els costums i tradicions de la meva estimada Catalunya, la festa de Sant Jordi és una de les que més orgullosa em fa sentir. És tan nostre, tan característica, tan catalana... és allò que mai et cansaries d'explicar a un visitant que ve de lluny i que ho faries amb els ulls plens d'il·lusió, sabent que expliques una cosa que segur que agrada...

Bona feina, Assemblea!!

Avui, de bon matí, en Josep Lluís ha passat per l'estació de la RENFE i unes persones d'Assemblea li han donat aquests fulletons. 

Com que més d'acord no puc estar, els he escanejat i us els poso aquí. Sempre he pensat que aquells moments en que veus que el tren no arriba a l'hora; quan puges i no trobes lloc; quan s'atura i ningú explica res de res; quan, de cop, el tren comença a anar a pas de tortuga, etc. són moments ideals per manifestar que n'estem farts!! Farts de trens vells, bruts i que no van bé...

Tan sols amb la Independència podrem gaudir d'un transport públic com cal!

President Puigdemont, quin mega crack!!

Orgullosa de votar gent així! :-)))

Feliç de copiar aquest text...

Acabo de llegir un article que m'ha emocionat... escrit per en Joan-Lluís Lluís a VilaWeb

El dedico, sense ressentiment, però amb un punt de tristesa a aquells que es dediquen a criticar sense proves, a imputar brutícies a qui no les té, a generalitzar defectes, a acusar amb injustíssima lleugeresa:

"No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada. M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt, feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural. Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir aquest article.

Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua pròpia.

Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona, sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas, atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme, sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir Artur Mas sense envermellir.

En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat."

El President Mas ha deixat el càrrec quan el cert és que hi tenia tot el dret... 

Molts deien "només pensa en la cadira", "primer de tot és ell"... Ara diuen "ja li ha costat!", "ja era hora!"... 

I jo tan sols puc dir: Gràcies, President Mas, gràcies i mil vegades gràcies... per tot el que ha aguantat, per les eleccions guanyades i presidències "perdudes", per la feina feta, per la gran lliçó d'amor a Catalunya i, també, per deixar "el nostre procés" en mans d'algú que, en les coses importants, sembla ser que se li assembla tant. 

El millor!!

Cares somrients... molt somrients.

HEM GUANYAT!!

Les seves expressions ho diuen tot. La seva felicitat és autèntica. M'agradaria saber explicar-ho molt bé però, com ha fet la CARME al BLOG-VIA, el que faré serà remetre'm a algú que ho ha explicat d'una manera magnífica, amb exemples, números, enllaços a la premsa internacional i tot el que cal. Vull dir l'article que en Vicent Partal ha publicat a VilaWeb amb el títol "Enhorabona i ara no deixeu que ningú us robe l'alegria ni el triomf" (clicant damunt del títol hi anireu a parar). Us asseguro que val la pena llegir-lo!

Au, ara, als que només ens dediquem a tot això de forma amateur, ens toca relaxar una mica el cervell... Al Twitter seguiré lluitant al màxim per la somiada independència de la meva terra, però al blog vull dedicar-me a fer altres coses o sinó, finalment, trauré fum (quadribarrat i estel·lat), a veure si el "reactivo" una miqueta, pobret meu, que el tinc ben abandonat ;-))

Ara és l'hora!!

Junts pel SÍ

Com m'agrada aquesta foto!!

Aquesta tarda m'he posat tan contenta en sentir les declaracions dels cinc primers membres de la "llista" de Junts pel SÍ!