Els amics són aquells que sempre et diuen la veritat?

Sí, jo crec que sí... Clar que també estic convençuda que hi ha moltes formes de dir la veritat. No cal ser cruel, no cal deixar anar les coses “a la brava” com fa aquesta amiga meva:


Tot i que... suposo que ella ho fa pel meu bé, perquè m’aprecia i vol que em trobi millor... però, de tant en tant, em pega uns ensurts!
A la pobre se li va acabar la pila i vaig tardar més d’un any a canviar-li. Li vaig posar nova dimecres passat i quan dijous em vaig pesar... plaff! Em va engegar una veritat d’aquelles que sospites però que no voldries saber...

Així doncs, m’he d’aprimar... i no és tan sols qüestió d’estètica (que també, ho reconec, encara que tampoc és que sigui un cas “exagerat”) es tracta dels meus genolls. La meva meta és perdre urgentment set quilos... i, quan ho hagi aconseguit, mirar de perdre’n cinc més, per poder estar totalment contenta amb l'èxit. I llavors, tractar de mantenir-ho, és clar!

Tinc tan sols (per aquest tema sóc molt jove) quaranta-nou anys i ja en fa vint que vaig començar amb els primers símptomes d’artritis, tot i que no me la van diagnosticar fins fa onze anys, després d’una artroscòpia per un problema de menisc i quan ja duia anys de proves i metges (sense comentaris). En tenia trenta-vuit i em vaig quedar glaçada perquè jo creia que aquesta era una enfermetat de gent molt més gran... No em va fer cap gràcia, clar, però bé, a dia d’avui encara estic contenta doncs la cosa no ha degenerat massa. Sobre tot tinc afectats els genolls i la mà dreta (però sóc esquerrana!! Iupiiii!!) per això, quan menys pes hagin d’aguantar els genolls, millor em trobaré.

I per què ho explico aquí? Doncs per “obligar-me” a fer-ho seriosament. De moment, de dijous passat fins avui ja he perdut 1,2 quilos (cosa que va incloure no menjar gens de coca ni per la revetlla de Sant Joan ni per la de Sant Pere) (s’han acabat, de moment, les Magdalenes de Proust!! Snifff)... però ho aconseguiré... així que poso una mena de marcador a la barra lateral que aniré actualitzant cada dijous. Si no em porto bé, em podreu renyar (però amb delicadesa!!)

Home de Vitruvi (Relats Conjunts)

Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts.


El dia havia començat lleig a Tòquio i, per la tarda, seguia lleig. Plovia a estones però sense acabar de descarregar la tempesta que els núvols tan densos semblaven predir. L’altíssima humitat provocava una desagradable i enganxosa sensació.

L’agent Hasegawa anava a sortir al carrer i es preguntava si la jaqueta blava seria suficient per la temperatura fresqueta que feia o si la gavardina seria massa gruixuda amb aquella xafogor ambiental. Es va decidir, no massa convençuda, per la gavardina.

Eren les cinc de la tarda, de la que es suposava que era la seva tarda lliure, però acabava de rebre una trucada de la central. Tan sols li havien dit que es tractava d’un home trobat mort al seu apartament i li havien donat l’adreça. Volien la seva opinió. Malgrat que hauria de caminar una mica, tampoc era excessivament lluny, així que preferia anar-hi a peu en lloc d’agafar el Metro. No podia suportar les empentes que allí es repartien. Manami Hasegawa era una persona tímida, introvertida, una mica asocial.

Quan duia cinc minuts caminant, li va passar per davant un home vestit de forma estrafolària, pantalons blancs cenyits, com de muntar, botes altes, jaqueta vermella i un barret groc. A la mà esquerra duia un bastó i a la dreta un sac... un sac que es movia! Què caram duia aquell tipus allí dins? De cop, es va esgarrifar. De dins el sac es sentien gemecs!! Semblava el plor d’una o més criatures... Sense pensar-ho un moment, l’agent Hasegawa va treure la seva arma reglamentària i li va engegar dos trets, un al peu i l’altre a la mà. Mentre l’home xisclava saltant sobre el peu sa, el sac va caure a terra, es va obrir i van sortir esperitats cinc o sis gats... Potser ho va somiar però juraria que, en fugir, li van deixar anar un “Moltes gràcies, maca!”

Empipada per l’incident, va trucar una ambulància que es va presentar en menys de tres minuts. Amb l’Ipad va fer un ràpid informe preliminar dels fets en dues línies i mitja i va continuar cap el lloc on anava. Fet i fet, no havia perdut ni un quart d’hora.

Mentre caminava, tot lamentant no haver agafat la jaqueta fina perquè la humitat ja la feia suar, reflexionava sobre aquells estranys fets acabats de viure.

En arribar a l’apartament on s’havia produït el crim, es trobà amb que ja s’havia autoritzat l’aixecament del cadàver i, justament quan ella creuava la porta del carrer, uns infermers s’enduien el cos a una ambulància que era aparcada fora...

Va passar el petit rebedor i va entrar a una gran sala on la va rebre un membre de la Policia Científica que es va presentar només amb el cognom, Koizumi, i que la Manami era incapaç de saber si era un home o una dona, si tenia trenta anys o cinquanta.

L’habitació tenia pocs mobles i eren arrambats a la paret. Koizumi li va explicar que havien trobat l’home mort al mig de la sala. Va ser llavors quan ella es va fixar en la silueta de guix dibuixada a terra, just on es suposava que havia estat el cadàver.


Com si d’una broma de mal gust es tractés, la Manami va veure com la forma marcava clarament algú amb quatre braços i quatre cames. Després d’haver vist un boig amb un sac ple de gats, de poder jurar que els gats en qüestió li havien parlat, d’estar conversant amb algú que no podia saber si era un home o una dona, això ja era la gota que feia vessar el vas. Va preguntar com si res:

- Així, el cadàver tenia quatre braços i quatre cames?
- Bé, aquest és el problema –va respondre Koizumi que, en aquells moments, semblava més un home.
- Sí, ja m’ho sembla que és un problema... I doncs?
- Resulta que l’encarregat de fer el dibuix, l’agent Muramaki, diu que, a mig fer-lo, el cos s’ha mogut... ha obert tant braços com cames, així que ha resseguit la nova posició del difunt sense esborrar la primera, per si ens podia ajudar tenir constància del fet.
- Disculpi Koizumi, però que m’està dient? Constància del fet del moviment d’un cadàver?...
- Això és el que ha dit Muramaki -va respondre l’altre deixant anar una rialleta d’allò més femenina.

Manami Hasegawa es pessigava el braç esquerra amb la mà dreta preguntant-se si tot allò que estava vivint era real o estava perdent el seny. Tornar-se boja era una por que tenia des de joveneta. Va respirar fons i, quan anava a fer unes preguntes, es varen sentir uns crits i unes corredisses. Una infermera havia pujat els graons corrent i, gairebé sense alè, cridava “es mou, no és mort!”

Amb poques paraules va explicar que, tan bon punt l’havien posat a la llitera de l’ambulància, havia mogut braços i cames i que, tot i no donar més cap senyal de vida, un ultra modern mètode d’escàner cerebral havia demostrat que encara hi havia activitat neuronal i...

L’agent Hasegawa va desconnectar mentalment d’aquelles explicacions mèdiques que no acabava d’entendre. Tot es resumia en que no hi havia cadàver. Sortosament l’avançadíssima tecnologia japonesa havia evitat que fessin l’autòpsia a un home viu. Va donar mitja volta. Necessitava vacances. Estava cansada, estressada... a més, al dia següent hauria de donar explicacions sobre moltes coses. Ara començava a agafar consciència que havia tirotejat un home. No li havia fet res greu, però... Demà, demà tot s’arreglarà.

Arribant a casa seva va somriure... Da Vinci... la silueta d’aquell pobre home que anaven a donar per mort semblava l’home de Vitruvi de Da Vinci. Es va estirar al llit i es va adormir a l’instant. Va somiar que anava a Itàlia i que coneixia Da Vinci en persona.

Descansant la vista...

Ja fa unes setmanes que m’adono que se’m cansen molt els ulls de tanta estona com passo davant la pantalla de l’ordinador, a vegades fins i tot acabo amb mal de cap i això abans no em passava... així que, aprofitant que els caps de setmana gairebé tothom fuig de la catosfera (i aquest encara serà pitjor perquè és de tres dies) i, sabent que em deixareu pràcticament sola, he decidit mirar de fer l’experiment d’estar tres dies sencers sense engegar l’ordinador: divendres, dissabte i diumenge. Ni blogs, ni correus, ni consultes a Google, ni res de res.


Sincerament, no sé si tindré prou força de voluntat, però ho vull provar. De moment jo mateixa sóc la primera de dubtar de la meva capacitat d’auto-control, així que poques perspectives veig d’aconseguir-ho... però si penso que serà bo per la salut, que podré llegir més, que avançaré més ràpid en dues manualitats que estic fent, doncs potser m’hi animo... total, tres dies és molt poquet... trenta-sis horetes. I, quan torni, ja faltaran tres dies menys per la tardor ;-)

Començo a les 23:59 d’avui, 23 de juny i, en teoria, acabo a les 0:01 del dilluns (o sigui, trenta-sis hores i dos minuts)

El dibuixet està fet a partir d’una foto real dels meus ulls passada pel Dynamic Auto Painter amb aires vangoghians

Endevinar el personatge.- Juny.- Segon dia de joc i... ja tenim guanyadors!!!

Estimats companys d’afició bloguera:

El mes passat em vaig quedar un pèl tristona en veure que havia estat tan difícil encertar la Wallis Simpson. La meva idea era fer un joc en el que s’hagués d’investigar una mica (sinó no té gràcia) però tampoc volia que fos irresoluble... Tan sols hi va haver dos encertants que van necessitar les quatre jornades de pistes i que, tot i haver-ho endevinat, van dir que els havia costat molt.

Jo ja tenia al cap quin volia que fos el segon personatge i, sincerament, ja creia que seria més fàcil, però el que tampoc esperava era tantes respostes encertades el primer dia!! Així és que m’heu tornat a sorprendre!... i n’estic encantada! ;-)

Per avui us volia posar aquest ull i dir allò que tant nom com cognom comencen per consonants...



Però no caldrà! Perquè ja molts de vosaltres heu encertat que es tracta de RONALD KOEMAN!




Molts us heu basat en que és un home, nascut a la segona meitat del segle XX i “holandès” pel quadre de Monet amb el molí... però, com molt bé diu en McABEU, el quadre té un títol “Un molí de vent a Zaandam” i aquesta és, precisament, la localitat on va néixer el nostre “heroi del primer Wembley”, com diu l’ÒSCAR. Si no fos pel tema de “Zaandam” la resposta de la LLUÏSA (Frank Rijkaard) també podria ser correcta, però li ha faltat aquest detall... per poc, LLUÏSA!! ;-)

Tot i així, m’ha fet gràcia veure la quantitat de gent que heu enfocat ràpidament envers el món del futbol, la MARGARIDA parla d’en Cruyff, però en Johan va néixer a la primera meitat del segle XX i el PORQUET aposta per Messi!! (Porquet, això ens ho has d’explicar!! Hehe)

En XEXU, al poc d’haver posat l’enigma ja el va encertar... igualment la CARME té una intuïció i es tira a la piscina, amb gran èxit. En P-CFACSBC2V, arriba més tard però també es dirigeix amb seguretat envers la resposta correcta.

L'ELFREE i la Ma. VICTÒRIA, probablement influïdes per en Claude Monet, pensen en pintors i la ZEL i en FERRAN no s'arrisquen, pensant -com també pensava jo- que això ningú ho sabria a la primera.

A tots els que heu jugat moltíssimes gràcies!! A veure què passarà el mes que ve! De moment, aquest mes tenen un punt, per ordre d’intervenció:

XeXu, Carme, McAbeu, Òscar i P-cfacsbc2v

CLASSIFICACIÓ GENERAL (Els empats van per ordre alfabètic)

DOS ENCERTS: McAbeu
UN ENCERT: Carme Rosanas, Elfreelang, Òscar, P-cfacsbc2v i XeXu

Endevinar el personatge.- Juny.- Primer dia de joc.- Pistes inicials

El mes passat vaig començar un joc consistent en endevinar un personatge a través d’unes pistes durant un màxim de quatre dies.
La primera “misteriosa” va ser Wallis Simpson, duquessa de Windsor, que crec que té un paper força important a la història europea del segle XX, però a la majoria de vosaltres us va semblar molt difícil tot i que la meva idea no era que resultés quelcom molt complicat. El segon personatge que posaré és el mateix que ja tenia pensat, i confio en que resulti més fàcil d’investigar.

Us recordo com funciona el joc:

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar.

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir per eliminar opcions.

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Voleu jugar? :-)


PISTES DEL PERSONATGE DEL MES DE JUNY:

- És un home.
- Va néixer a la segona meitat del segle XX
- Aquest és un quadre de Monet que, tot i que va ser pintat molt abans que el personatge misteriós nasqués, hi podem trobar una clara relació amb ell.



CLASSIFICACIÓ A DIA D’AVUI:

Tenen un punt i comparteixen liderat: McABEU i ELFREELANG

SORT A TOTS!! i fins demà a la mateixa hora!!

Harry Potter... s'apropa el desenllaç

No sóc gens cinèfila, així que no té res d’estrany si dic que no vaig al cinema des del mes de novembre de l’any passat... i és igualment cert si afegeixo que l’anterior vegada va ser fa uns dos anys... i si ens remuntem més enllà en el temps no sóc capaç de recordar la data però, el que sí estic segura és que totes elles va ser per anar a veure pel•lícules de Harry Potter.

El proper 15 de juliol s’estrena la darrera de les vuit que hauran portat a la gran pantalla els set llibres de la sèrie. I és que el setè volum s’ha desdoblat en dos films.

He llegit cada una de les novel•les dues vegades. Sempre presumeixo que vaig començar a llegir-les abans del seu gran boom de popularitat, ja que la meva germana va descobrir el primer llibre a l’Abacus quan era encara l’únic traduït al català (l’any 1999) i quan la seva autora, J.K. Rowling, tot just havia escrit el tercer en anglès i, evidentment, no s’havia fet cap de les pel•lícules, la primera de les quals es va estrenar l’any 2001.

Com li va agradar me’l va passar i va comprar el segon, que el novembre del mateix any 99 havia sortir a la venda en català...

Ràpidament les històries del jove mag s’anaven fent més i més populars i se’ls atribuïa el mèrit d’haver aconseguit que molts nens, adolescents i joves s’haguessin aficionat a la lectura.

La meva amiga Vero em va enviant trailers d’aquesta darrera pel•lícula per anar “fent boca” mentre esperem l'estrena. Avui, a través d’un dels que ella em fa arribar, he trobat aquest vídeo que m’ha fet molta gràcia perquè, a més de noves escenes, és pot veure l'evolució dels personatges al llarg dels anys.

Ja estem impacients!

Però després els trobarem a faltar!!

Formigues voladores

Ahir per la nit, quan vaig sortir un moment a la terrasseta per temes relacionats amb la rentadora i la roba estesa, em vaig trobar amb un munt de formigues voladores (aggh!!) que, units als petits mosquitets que ataquen sense pietat quan vas pel carrer o a les mosques que amenacen amb la seva companyia a la menor finestra oberta, em van fer dedicar alguns pensaments irreproduïbles dedicats a l’estiu, la calor i tot el seu acompanyament.

Aquest matí, un petit nombre d’aquestes bèsties (algunes mortes, altres vives) encara pul•lulaven per terra. Mireu-les:




Això ha despertat el meu desig de conèixer què són aquests bitxos... i he trobat informació en diversos llocs que es pot resumir dient que les formigues amb ales són mascles o femelles reproductores... o sigui... que aquella colla pretenia reproduir-se a la meva terrasseta!! Em sap greu però no sé pas si això m'interessa, crec que un raig de lleixiu em pot ajudar (i no em critiqueu, que vosaltres faríeu el mateix!)

Si voleu saber més, podeu clicar aquí, que hi ha uns dibuixos i esquemes preciosos (eeccsss) o, més senzill però també ben explicat, aquí, (on podem deduir que els passats dies plujosos també en tenen la culpa). En realitat, el que jo volia era queixar-me de l’estiu, com és habitual en mi :-)

Enfadada

I faig servir aquesta paraula perquè “Indignada” ja em provoca al•lèrgia.

No m’agrada gens ni mica parlar de política al blog. Conec gent de diverses tendències polítiques i, tal com m’agrada que a mi em respectin, jo també respecto tothom. La meva valoració de les persones, la meva simpatia envers la gent que conec, no té res a veure amb seves ideologies... és per això que treure temes que poden provocar discussió no m'agrada... però avui sí que en parlaré perquè això ja passa de la ratlla.

La darrera vegada que vaig veure “algú” impedint el normal desenvolupament de la vida Parlamentària d’un país va ser un tio amb tricorni i metralleta anomenat Tejero, al país veí.

Avui, un grup de gent violenta ha pretès impedir el normal funcionament del Parlament de Catalunya... Empentes, insults, escopinades, cops de pedra, ampolles, pals...

Recomano llegir aquest post d’en Carles Casanovas i copio un fragment d'aquest article del Diari Ara sobre uns fets que trobo repulsius:



Els manifestants intenten prendre el gos pigall a un diputat invident de CiU

El diputat de CiU, Josep Maria Llop, que és cec, ha patit un intent d'agressió per part dels manifestants, que fins i tot han intentat arrebassar-li el gos pigall per evitar que arribés al Parlament. Llop no ha pogut entrar al recinte de la Ciutadella fins al quart intent

REDACCIÓ PARLAMENT | Actualitzada el 15/06/2011 19:13

La consigna dels autoanomenats 'indignats' era clara: no passa ningú. I ho han intentat aplicar sense miraments de cap tipus. Un grup d'incontrolats ha arribat a l'extrem d'intentar prendre el gos pigall de Josep Maria Llop, diputat de CiU invident. Llop es trobava abans de les 10 del matí als voltants de la Ciutadella, acompanyat pel portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, buscant la manera d'entrar al Parlament. Un grup de joves han reconegut el portaveu i han començat a increpar-los, insultar-los i amenaçar-los de mort, segons ha explicat Turull posteriorment al Parlament. "Us matarem", els hi ha etzibat un dels manifestants, mentre un altre ironitzava: "oi que us fem por?".

Veient les dificultats del seu company invident, Turull s'ha encarat amb els agressors: "No us cau la cara de vergonya pel que esteu fent?". Un dels indignats li ha contestat: "és cec pèrò també és diputat de CiU". Mentrestant, un altre dels joves li ha intentat arrebassar el gos, la ja habitual del Parlament Annabelle. Josep Maria Llop havia tolerat els insults i les empentes, però no que toquessin l'Annabelle (...) (article sencer, aquí)

El circ.- Joc Literari 209

El Jesús M. Tibau, des del seu blog, ens convida a escriure un relat on el protagonista, un xiquet o xiqueta de dos anys, expliqui en primera persona la seva experiència d'un dia de circ

Aquesta tarda he anat amb el papa i la mama a un lloc molt gran i ple de gent i he vist uns gossets que saltaven per unes rodones plenes de foc i unes persones que caminaven per un fil que havien posat molt amunt, més amunt que el sostre de casa els avis. I després han sortit uns lleons i jo he tingut por, però el pare m’ha donat la mà i m’ha dit que no tingués por perquè era amb ells i ja m’ha passat, perquè el pare és molt fort i molt valent. I la mama ha obert la bossa i m’ha donat les llaminadures que ha comprat quan hem entrat. Jo m’he posat a jugar a la cadira amb un cotxet petit que ha sortit a l’ou kinder i els papes reien molt amb uns homes vestits amb roba rara però jo no sabia què deien. Ara ja som a casa i miraré el Pocoyó per la tele!

La magdalena de Proust

Situem-nos a cert dia de juny fresquet i plujós tal qual imatge tardorenca (aquí toca tancar els ulls i imaginar com n’és de bonica la tardor...)

L’Assumpta (servidora) està enllestint el dinar i ja tan sols queda passar per la paella unes mongetes (fesols, que en diuen aquí a Reus) i uns cigronets que ha comprat en Josep Lluís a una parada del mercat on les couen molt bé. Ella obre la bossa dels cigrons i, abans d’abocar-los a la paella, n’agafa un i se’l menja... Immediatament, aquell sabor li porta un munt de records de quan era petita, a l’estiu, al poble de l’avi, els cigrons que la mare coïa , la sensació és tan forta que va cap en Josep Lluís, que és al menjador, i es produeix aquesta conversa:

- Ostres, carinyet, he volgut picar un cigronet i... quina sensació!!, he sentit totalment el mateix sabor que quan era petita, a l’estiu, ben bé m’ha semblat estar al menjador de la casa del poble, ha estat tan real que gairebé...
- Com la magdalena de Proust, no? –somriu ell.
- La què?
- La magdalena de Proust –repeteix en Josep Lluís.
- ... de Proust? L’escriptor?...
- Sí, el mateix... ell, en un dels seus llibres, relata com en menjar un trosset de magdalena sucat en una tassa de te, es va sentir absolutament transportat, a través d’aquell sabor, a un record d’infantesa...

L’Assumpta l’escolta. Li fa gràcia quan, després de tants anys junts, ell encara aconsegueix sorprendre-la... somriu, i torna a la cuina a passar els llegums per la paella, que ja és prou tard.

Per la tarda, després de dinar, connectada a Internet, busca a Google tot això de la magdalena de Proust i quan ell va al Mercadona a comprar quatre coses que fan falta li demana que porti magdalenes... que, a més, les del Mercadona són ben bones.

Al vespre, incapaç d’estar-se’n, quan prepara el te, ella hi suca un trosset de magdalena. Vol saber, de la forma més aproximada possible, quin va ser aquell sabor tan deliciós. Efectivament, la magdalena sucada en el te és boníssima.



I aquí la seqüència... Sabia que aquest llibre (En busca del tiempo perdido) corria per la biblioteca de casa, així que l'he buscat, he escanejat la part concreta i aquí deixo el fragment en tres pàgines (clicant al damunt es fan més grans i es llegeix millor)




D'aquí poca estona... menjaré una altre magdalena "de Proust" ;-)

Homenatge a la meva torradora...

Doncs res, que ja s’han acabat -de moment- les torrades per esmorzar amb pa de motlle integral Hacendado (el del Mercadona que, a part d’estar molt bé de preu, és molt bo, em podeu ben creure).

Fa uns dies, va començar a fer pudor de cremat... però no li vàrem donar massa importància, podien ser les molles de pa (tot i que sovint trèiem aquella plataforma “extraïble” i la buidàvem bé). Ara bé... no semblava pas pa cremat, semblava com plàstic.

Vaig recordar que fa uns mesos, en buidar la mencionada plataforma, hi va aparèixer -davant la meva sorpresa- un plastiquet d’aquells que posen per tancar els paquets de pa de motllo, allò petit amb que li agrada tant jugar al gat d’en XeXu. Llavors vaig pensar: “bé, és “raru” que una tireta d’aquelles vagi a parar dins la torradora, però una vegada encara... dues ja seria massa...” tot i així ho vaig mirar amb deteniment i res, tot net.

Al dia següent, no tan sols va fer aquella pudor a cremat sinó que... treia fum!!... ah, no!... gràcies però no... riscos innecessaris a la meva cuina no. I bé, ja fa dos dies que no tinc les meves torrades... les enyoro.

Però volia fer un homenatge a la torradora que sempre s’ha portat tan bé i que ha treballat de forma incansable, enllaçant dos posts en que ella va ser protagonista:

- Un berenar senzill i molt bo.



- La imatge misteriosa de febrer de l'any passat.


Reus és plena de botigues de roba i sabates, però comprar una torradora nova serà una aventura, crec que hauré d’anar al Carrefour... sort que s’hi pot anar a peu, poc a poc i bona lletra.

Exclusiva! Canvis en la samarreta del Barça!

Fa uns dies vaig fer un post on explicava que, sense saber massa bé com, havia arribat a una pàgina on hi havia tot de productes de Google i les seves marques (Blogger, YouTube...) i em preguntava si ens posaríem una samarreta amb el símbol de Blogger. La majoria va respondre que sí, tot i que tan sols en el supòsit que ens la regalessin... però un dels comentaris em va fer reflexionar especialment. El Porquet va dir:


I jo vaig pensar... i per què no?

I és que jo sóc del grup de culés que, primer, no volia portar cap mena de publicitat a la samarreta que, després, en veure el logo d’Unicef, va començar a pensar que hi quedava força bé i que no m’hi feia cap nosa.

Ara bé, la idea de portar publicitat de la Qatar Foundation no em fa gens de gràcia (parlant clar: no m’agrada gens ni mica) i, a sobre, Unicef se’n va a l’esquena i a la part baixa!

És per això que, després d’haver llegit el comentari d’el Porquet, vaig començar unes intenses negociacions que han fructificat en aquest nou –i definitiu- disseny de samarreta en el que UNICEF es manté al davant i, just a sota, ben centradet, el logotip de Blogger, amb la paraula sencera... No trobeu que fa goig? Doncs res, així jugaran l’any que ve.


Bé... potser no jugaran així ;-) Però a mi m'agradaria...


Actualitzat a les 15:01 (proposta d'en XeXu)

Última informació!! S'acaba de saber que el contracte inclou aquests altres dos dissenys:

Samarreta pels partits de Champions League i competicions internacionals

Samarreta per jugar la Copa del Rei i altres competicions petites

Tresors de la Biblioteca de l'Orfeó Català

Fa unes setmanes vaig escoltar per la ràdio, a Catalunya Informació, que s’havia fet una pàgina web amb el el nom de Tresors de la Biblioteca de l’Orfeó Català. Tot i ser absolutament profana en la matèria, em va fer il•lusió poder entrar a fer una ullada al que són una sèrie de documents que formen part de la nostra cultura.






Alguns dels llibres es poden veure pel sistema de passar pàgines, com si ho anéssim fullejant. Hi ha l'opció ampliar-los per veure detalls de prop amb una resolució molt bona i, mentre ho vas mirant, pots anar escoltant algunes de les peces de les que es fa referència.

A una de les seccions, Arts Gràfiques, he trobat aquesta imatge del primer cartell institucional de l’Orfeó Català, d’Adrià Gual, de l'any 1904:




També he copiat les imatges d’una col•lecció de rajoles catalanes dels segles XVII al XIX amb representacions de músics.




Aquestes rajoles van ser donades a l’Orfeó en una data desconeguda i estan emmarcades en tres plafons de nou peces cada un. El que passa és que dins aquests plafons no es van col•locar per ordre de data. Sembla ser que la més antiga podria ser aquesta:



En definitiva, com he dit, jo no hi entenc gens, així que no m’atreveixo a fer més explicacions que els trossets que vaig copiant de la pròpia web però, des de que la vaig descobrir, ja hi he entrat unes quantes vegades i m’agrada passejar-m’hi. Si algú vol visitar-la ho pot fer-ho clicant AQUÍ.

Jo sóc Blogger!!

No em pregunteu com hi he arribat perquè ben bé no ho sé. Recordo que he obert la pàgina d’un blog... però no sé si ha estat abans o després... en fi, que no tinc ni idea. Només sé que tenia una pàgina i he vist un lloc que posava STORE i jo he pensat “Store?” (Magatzem, botiga...) “Què deuen vendre aquesta gent”... i he clicat i... he trobat que sí, que venen coses!! A partir d’aquí ja m’he posat a buscar i...

Us posaríeu una samarreta com aquesta?



Imagineu que un dia coneixeu una persona que us cau molt bé, però que en porta una així!!


I aquesta bossa? Sembla pràctica...



Ara bé, a mi... a mi que les llibretetes em fascinen... el que m’ha robat el cor ha estat això!!


En fi... Que jo no he comprat res, és clar, no he mirat ni els preus, però m'ha cridat l'atenció. No tenia ni idea que es venguessin coses així :-)

Encreuament de casc viking i extintor d'incendis

Aquest encreuament entre un casc viking desequilibrat i un extintor d'incendis és un bullidor d'aigua (el que els anglesos anomenen "kettle" i que no tradueixo per "tetera" perquè essent estrictes, la tetera o "teapot" és la gerra on el serveixen... o al menys això crec)

El seu dissenyador és en Philippe Starck, actualment conegut a la catosfera pel seu "preciós" espremedor, que sembla qualsevol cosa menys el que és.

Així, per pura curiositat, he volgut veure si aquest home sempre fa coses així de uhmm... indefinibles... i m’he trobat, entre un munt de coses que no sabia què eren, amb un tamboret que té delicte.


Suposo que un deu haver de seure amb proteccions pels turmells...

I, per acabar, per demostrar com m'agrada a mi l'art modern... aquest vídeo del que ja fa temps vaig parlar en aquest blog, però ara em fa gràcia posar-lo aquí :-)

Sé que totes les generalitzacions són injustes i que potser alguna cosa d'art modern valgui una mica la pena però, en general... ehem...