dijous, 29 d’abril del 2010

Guillaume Tell, de Gioachino Rossini


Ahir, visitant el blog de l’Enric (Ca l’Assur), blog que he descobert fa poc i que m’agrada molt, vaig recordar una peça musical que, de joveneta, havia escoltat un munt de vegades perquè el meu pare la tenia en disc.

Es tracta de l’Obertura de l’òpera Guillaume Tell de Gioacchino Rossini. És tan coneguda que estic segura que la majoria de la gent que l’escolta sap taral•lejar-la encara que no en sàpiguen dir el títol.


En record del meu pare i dels seus diumenges al matí, dies tranquils després d’una setmana de treballar moltíssim (de dilluns a dissabte unes deu hores diàries) en que, davant del tocadiscos, movia els braços com si fos ell qui dirigís una magnífica orquestra i nosaltres, en veure’l somrèiem i, sense adonar-nos, ens anàvem aficionant a aquell tipus de música.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Xerrada de Xavier Graset: "Valors i periodisme"




Demà, 29 d’abril, a les 8 del vespre, a la meva Parròquia, xerrada a càrrec del periodista Xavier Graset sobre el tema “Valors i Periodisme”

Més informació aquí i aquí

La Parròquia és al carrer d'Antoni Gaudí, s/n. just al creuament amb el carrer General Moragues i fa cantonada amb el Parc de Sant Jordi :-)


El meu arbre en diapositives ;-)


Aquí estàn totes les fotos juntes, des del mes d'agost fins ara... (encara en tinc moltes més arxivades)

Espero que us agradi!! :-)





Ha estat una idea de la Mireia i molts us hi heu afegit... i la veritat és que teníeu tota la raó, perquè així es veu molt millor! ;-)

dimarts, 27 d’abril del 2010

El meu arbre (II)


El passat dia 3 de novembre, vaig començar a posar una successió de fotografies que indicaven els canvis pels que anava passant un petit arbre que hi ha davant de casa meva.

Ara ha passat quasi mig any i la primavera ha fet molt ràpid la seva feina... tan ràpid que em va agafar despistada i, per dues setmanes que vaig estar sense fer-li cap foto, quan em vaig adonar el canvi havia estat immens!

La veritat és que fa goig de veure i, tot i que la primavera no m'agrada gaire, perquè la calor que ja fa aquests dies em fa pensar en la que farà d’aquí un parell de mesos i durant tot l’estiu, s’ha de reconèixer que l’arbre està preciós i que veure així el cicle de la vida és molt bonic ;-)

Així doncs, aquí deixo noves fotos del meu amic arbre. La primera que posaré és la darrera que vaig posar llavors:


2 de novembre, 11h. 46m.



11 de novembre, 15h. 2m.



13 de desembre, 13h. 52m.



24 de desembre, 10h. 48m.



27 de desembre, 15h. 48m.



8 de gener, 11h. 40m.



8 de febrer, 11h. 28m.



29 de març, 11h. 26m.



13 d'abril, 12h. 12m.



16 d'abril, 11h. 4m.



18 d'abril, 9h. 45m.



25 d'abril, 9h. 47m.



Mireu quanta feina feta entre el 29 de març i el 13 d’abril... i entre el propi 13 i el 25!! Mireu com ha canviat en menys d’un mes!! ;-)

diumenge, 25 d’abril del 2010

Jo ja he votat SÍ a la Independència de Catalunya!!


Avui ha estat un dia especial... Pel matí, mentre ens arreglàvem i esmorzàvem, hem posat la tele perquè al Canal 33 donaven la Beatificació del Pare Tous, que va ser fundador de la meva escola. El meu primer col•legi, on vaig fer tota l’EGB, i del que tinc un boníssim record i em feia gràcia veure-ho.
Com amb les noves disposicions del Papa Benet XVI, aquestes cerimònies poden celebrar-se al lloc d’origen del beat, s’ha pogut fer a Barcelona, a l’església de Santa Maria del Mar, que és preciosa i feia goig de veure ;-)

Després hem anat a Missa de 12, que també era diferent de les misses habituals, perquè un nen ha fet la Renovació de les promeses del baptisme, i totes les persones grans i malaltes que han volgut han rebut el Sagrament de la Unció... Jo també he estat fent algunes fotos per la Revista Parroquial ;-)

I, tot sortint de Missa, que ja era un quart de dues, i abans d'anar a dinar a casa els sogres, ràpidament cap al Reus Deportiu... A votar!! A participar en el referèndum... A dir un ben gran en resposta a la pregunta “Estàs d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. I tant que SÍ!!


Com estic tan contenta d’haver pogut participar en aquesta consulta popular, tot i que no sigui vinculant (tot arribarà), m’he endut una papereta de record!!

divendres, 23 d’abril del 2010

Hola! Arribes ara...? (156è Joc Literari)


En Jesús M. Tibau, des del seu blog "Tens un racó dalt del món" ens convida a escriure un relat on aparegui, més o menys explícita o bé amagada, la conversa d'aquest exercici de l'escola de quan ell era petit:



TERRASSA D’UNA CAFETERIA. DIA DE SANT JORDI

- Hola!! Bon dia, maca!

- Bon dia, Pau! Arribes ara? T’espero fa estona i havia anat a mirar si eres dins... Desprès diran que les dones...

- No, no arribo... me'n vaig.

- Com que te’n vas? Què vols dir que te’n vas? On vas ara? Què em prens el pèl? I aquesta bossa de mà?

- Al mar...

- Al mar?

- Si, me’n vaig amb tu, hahahaha... a la llibreria El Mar... hahaha... no posis aquesta cara, dona, que era una broma. Anem ràpid que allí tenien el llibre que tu volies i només en quedaven dos exemplars!

- Pau, home!! Sempre estàs de broma! M’has espantat. No entens que a vegades és un perill prendre el pèl a la gent?Un dia m’agafaràs de mal humor i m’enfadaré... M’has donat un ensurt... no t'entenia... i aquesta bossa de mà?

- No estiguis seria, dona, que avui és Sant Jordi, va, anem! –I obrint la bossa de mà, treu una rosa preciosa, vermella, com de vellut i li dóna somrient...

dimecres, 21 d’abril del 2010

Drac del Parc Güell (Relats Conjunts)


Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí, 1922
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Bona tarda... o bona nit o bon dia o el que correspongui... que, al cap i a la fi, m’és absolutament indiferent quina sigui l’hora en que llegiu les meves declaracions.

Bé doncs, començo:

Sóc un drac. Sí, un drac. I, com a tal bèstia que sóc, i fidel a la meva naturalesa, sóc un ésser dolent. Molt dolent, ho enteneu? Sabeu que vol dir dolent? Sí? Doncs això. És que estic ja una mica cansat de veure com la gent, grans, petits i famílies senceres s’apropen a mi i em miren sense cap mena de por als ulls, és més, justament les seves expressións són totalment oposades al pànic, com si jo fos una mena de mascota, un bitxo simpàtic...! I això no ho puc permetre.

Jo sóc qui, fa molts anys i sense cap mania, va segrestar una jove i bellíssima princesa, la qual havia de ser un exquisit sopar per a mi. Aquell àpat fabulós va ser tan sols una il•lusió, doncs va arribar un tal Jordi i me la va pispar.

En Jordi em va vèncer amb astúcia i valentia -altrament no hagués pas pogut- però enlloc de deixar-me mort i marxar, oblidant el meu cadàver al mig del bosc, em va tallar les ales tan poderoses que tenia i em va convertir en un drac de pedra.

Anys després, l’arquitecte Gaudí, home de gran intel•ligència (nascut a Reus però que triava com a marc de les seves obres magistrals la ciutat de Barcelona, ¿quina combinació millor hi pot haver?), posseïdor d’un esperit reflexiu i profund, va saber, mitjançant una revelació mentre dormia, on es trobaven les meves restes petrificades i, anant a buscar-les, em portà a Barcelona, em recobrí de trencadís (com a símbol de que el bé sempre acabarà destrossant al mal) i em situà a la porta d’aquest parc tan bell, del qual no puc gaudir doncs em queda a l’esquena.

Per acabar-ho d’arrodonir, estant jo ja privat de la meva capacitat de treure foc per la boca, va inventar un enginy perquè fos aigua el que sortís -com si jo fos una font!!-... l’aigua, passant per dins meu, simbolitza de nou la bondat on abans hi havia el poder destructor, la neteja de les taques del mal.

Au doncs, ara ja sabeu la veritat... sóc el drac de Sant Jordi, reduït a ornamentació modernista, però un drac perillós i molt dolent. Sense ales, sense foc... però sóc jo.

Només un dia a l’any una mica de tendresa omple el meu cor de pedra... Quan veig les parelles passejant, intercanviant roses i llibres, m’adono que, posat a morir, fer-ho a Catalunya i per formar part de la tradició més maca del món, potser val la pena... Ai, em temo que tant de temps sense foc i sense ales m’està estovant.


VISCA CATALUNYA!
VISCA LA TRADICIÓ DE SANT JORDI!


Posts




dimarts, 20 d’abril del 2010

La resposta a la Foto Misteriosa (IV)


Ha arribat el moment de descobrir la solució a la pregunta d'ahir... Però, en primer lloc, vull donar-vos les gràcies per haver jugat. Com vaig respondre al comentari de l'amic Assur, si això és divertit és per les vostres aportacions. Si jo posés una imatge i ningú volgués jugar, seria avorrit (i trist)... així que moltes, moltes gràcies!! ;-))

I ara, anem per feina...

Hi ha hagut bastants blogaires que veien objectes de papereria, d’arxiu:
Utnoa.- Una cosa per enquadernar papers.
P-cfacsbc2v.- Una agenda (jeje) i un arxivador per on passen les anelles.
Ferran.- El llom d’una carpeta.
Tu, jo i l’Otis.- Una màquina de fer forats al paper per posar-los després amb anelles.
Carme.- La tanca d’un arxivador.
Eli.- Una funda multi-taladro.

Altres (o els mateixos en segones opcions) s’han decantat per portes i finestres:
Víctor Pàmies.- Una frontissa.
Jesús Párraga.- Un galfó (jo ho he buscat al DIEC jeje)
George.- Una frontissa.
Carme.- Part d’un pany i Peça de reforç d’una porta
Eli.- Una “lama” de persiana.
Puigmalet.- S’apunta al galfó (molt feliç per haver descobert una nova paraula jeje)

Les lleixes (potser per influència del nou blog de llibres d’en XeXu, que té un munt de lleixes buides i les hem d’omplir entre tots... aneu-hi!!) i calaixos també han sortit:
Estrip.- Un suport d’una lleixa i La guia d’un calaix.
Elvira.- Una lleixa metàl•lica vista des d’abaix.

I, després, una sèrie de magnífiques idees, boníssimes totes ;-)
Assur
.- Una ouera de disseny i Un aparell tipus tocadiscs vist des del front.
Jordi de la Banyera.- Un nivell d’aquells que utilitzen els paletes.
McAbeu.- La part del davant d’una cinta de casset.
Utnoa.- Repassant al darrer minut creu que l’opció d’en Mac és bona i s’apunta al casset
Elvira.- Un regle am forats, L’efecte de les cendres al nostre espai aeri... i... Els cervells dels Jutges caducats del TC (jijiji)
Albert.- Un aguanta-draps de cuina.

I una opció molt especial:
Sànset.- Aposta perquè és... “una imatge misteriosa” ;-)


Doncs bé, la resposta correcta és... LA PART INFERIOR DEL DAVANT D’UNA CINTA DE CASSET,


Per tant, són guanyadors el Molt Honorable senyor Lord McAbeu de totes les Escòcies, tot un especialista en enigmes i endevinalles, però també Utnoa!! perquè la resposta correcta d’en Mac va estar hores posada i ella és l’única que, fent una repassada, s’ha adonat de que així era i això també té el seu mèrit ;-) (Per la propera edició, no copieu tots d'en Mac... penseu que no pot ser infalible, deu ser humà... crec) :-DD

CLASSIFICACIÓ:

QUATRE ENCERTS: Ningú

TRES ENCERTS: McAbeu

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Elur, Garbi 24, Kudifamily, Mireia, Òscar, Utnoa i XeXu.

UN ENCERT: Albert B. i R., Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Eli, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi Casanovas "Banyera", Jordi Casanovas "Cròniques", Kweilan, Maria Escalas, Núr, P-cfacsbc2v, Rits, Sànset, SM, Tu, jo i l'Otis.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Algú sap què és això? (IV)


Fa uns mesos vaig recordar que feia uns anys, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van encantar i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

He mirat de posar-ho a hores diferents, així que ara toca de matinada. Programaré el post a dos quarts de cinc... doncs com diuen els refranys: Déu ajuda al diligent... Qui es lleva de matí, seu allà on vol... Qui es lleva de matí, té temps per a tot... i... Qui no s'espavila no fila (Gràcies, Pàmies!!)

Aquesta serà la quarta vegada, doncs, que us pregunto... Algú sap què és això?



La resposta la donaré dimarts al migdia (a les dotze en punt tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

CLASSIFICACIÓ:

TRES ENCERTS: Ningú.

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Elur, Garbi 24, Kudifamily, McAbeu, Mireia, Òscar i XeXu.

UN ENCERT: Albert B. i R., Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Eli, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi Casanovas "Banyera", Jordi Casanovas "Cròniques", Kweilan, Maria Escalas, Núr, P-cfacsbc2v, Rits, Sànset, SM, Tu, jo i l'Otis i Utnoa.

dijous, 15 d’abril del 2010

Microrrelat pel "Joc de Sant Jordi" de Tumateix Llibres


El Blog Tumateix Llibres ens convida, una vegada més, a escriure i a participar en el seu Joc de Sant Jordi.

Reus, 23 d'abril de 2008. Arxiu propi :-)


Es tracta de fer un micro-relat, de cinquanta paraules com a màxim, que contingui el títol d'un llibre i el nom del seu autor però amb una temàtica que no tingui res a veure amb la del llibre escollit. Hi ha temps fins el 23 d’abril. Animeu-vos a participar!

Jo he triat un dels llibres que més em va agradar dels que vaig llegir l'any 2009, un llibre que em va veure un dia a l'Abacus i em va cridar perquè el comprés: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i aquest és el meu micro-relat:

Amb una tirallonga de pela de patata ben neta, la Mary Ann entretenia la seva filleta... Estaven soles perquè el senyor Shaffer treballava de nit netejant l’escola literària.
- Quina societat! -murmurava- Sempre els mateixos repartint-se el pastís!
Sospirant, agafà el fulletó de Vacances a Guernsey i l’estripà
.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Dulce Mariana Clotilde del Carmen


Fa molts anys... molts, molts, a la meva escola van decidir que per Sant Jordi, a una sala molt gran que hi havia, posarien com unes paradetes de llibres. Ho van organitzar força bé (suposo que amb la col•laboració d’algunes llibreries, clar) de tal manera que, arribat el dia, hi havia unes taules amb diferents llibres infantils i juvenils. Feia goig de veure!

A l’hora de la sortida, pares i mares es miraven els contes i en compraven alguns pels fills.
Crec que aquell any vaig tenir el meu primer llibre per Sant Jordi!!

La meva mare sempre ha estat una gran lectora i, a més, una persona que escriu sense ni una falta d’ortografia (en castellà, que és la llengua en que va estudiar, clar). Recordo que ens revisava els deures i no ens passava ni un accent, ni una coma... però si alguna vegada, davant d’alguna paraula rara, no n’estava segura, demostrava que era una fan del diccionari, al qual a casa seva ella i els seus germans deien “mataburros” ;-)
Em feien gràcia les seves regles mnemotècniques “el verbo echar, lo primero que echa es la hache”, “sólo sólo se acentúa cuando se puede sustituir por solamente”... i moltes més!

Gràcies a aquesta afició nosaltres teníem sempre algun conte com a regal per reis o al tió i si, pel sant o l’aniversari, demanàvem algun llibre, doncs segur que la resposta era afirmativa...

Ara bé, un llibre per Sant Jordi era una novetat per aquella Assumpta de vuit o nou anys i estava tota contenta que la mare li deixés triar un conte en aquella petita “fira” que s’havia muntat a l’escola.


Quan una cosa es surt del normal, la recordes sempre... i així ha estat, doncs mai ha marxat del meu cap el nom de Dulce Mariana Clotilde del Carmen, el nom d’una senyora -a la qual per abreviar anomenaven “Clo”- que tenia com a assistenta de la llar una cangura “de veritat”.

El llibre, que em va agradar moltíssim perquè mostrava una imaginació fantàstica, era de Gloria Fuertes i es titulava “Cangura para todo”. Hi havia diferents històries, però la Dulce Mariana Clotilde del Carmen sortia al primer, al que donava nom a tot el llibre... El voleu llegir? :-)

dimarts, 13 d’abril del 2010

Bibiana Aído, la Blancaneu i la Ventafocs


Estic preparant aquest post parlant de la Bibiana Aído i no sé si finalment el posaré o no... No m’agrada gens entrar en qüestions polítiques ni baralles de cap tipus, però és que aquesta dona... ufff

Per començar diré que un dia vaig descobrir que té un blog. És bloguera, tot i que només hi escriu de tard en tard. Ara bé, és un blog que no té cap comentari. Però no és que tingui tancada l’opció (hi ha polítics que tenen blog per explicar les seves propostes o el que sigui però que, davant l’impossibilitat de poder respondre, doncs no admeten comentaris) No és el seu cas, ella dóna la possibilitat de comentar però després els comentaris són esborrats!!. Ho vaig provar una vegada. Ho voleu veure? Cliqueu aquí i anireu al seu blog.

Aquesta ment brillant, és capaç de dir una bestiesa tal com que “un feto es un ser vivo pero no humano” (que deu fer agafar por a totes les embarassades... què naixerà? un peix? un lleó? un tomàquet?)




La seva darrera genialitat l'he descobert avui mateix. Ara resulta que ha decidit anar en contra els contes “tradicionals” perquè són masclistes... Ei, que hi ha contes molt bèsties!! Jo he llegit els contes d’Andersen i dels germans Grimm en la seva versió sencera (no la dolça i bonica que en fa Disney) i són bastant forts.



Ara bé, el que li preocupa a la Bibiana no és que la madrastra de la Blancaneu li doni una poma enverinada per matar-la, el que li preocupa és que, a la caseta del bosc, la Blancaneu és qui escombra, cuina i renta els plats... mentre els set nans són... on són?... però si són a la mina!! Senyora Aído, que els nans, són a la mina... són miners!! Què van a pencar molt, i que treballen moltes hores amb el pic i la pala... doncs si la Blancaneu és a casa i, donat que llavors no hi havia Internet perquè es pogués entretenir, què menys que mirar de tenir-la una miqueta endreçada?

diumenge, 11 d’abril del 2010

La feina ben feta no té fronteres ni té rival... Força Barça!!


Estic feliç, estic emocionada... el meu equip demostra que treballar fort, ser més humils, fer les coses tots junts, no rendir-se, persistir, insistir, ser nosaltres mateixos... és el secret.





Un equip de fútbol va ser el centre del món.
I quin és el secret es preguntava tothom?
El futbol, més bonic? la velocitat, el control
anar sempre a l’atac, buscar sempre el gol?

És el joc en equip. No serà la humilitat?
sense protagonistes ni cap divinitat.
Un equip de futbol va ser el centre del món
i quin és el secret? – es preguntava tothom.

La feina ben feta, qui no recorda?
una cosa molt nostra en els moments de més gloria.
Estimar el teu ofici, vigilar cada detall
va cantar en un poema Joan Maragall.

Tot està per fer, podem aixecar el vol.
Tot és possible, escrivia Martí i Pol.
Salvador Dalí, Pau Casals
Antoni Gaudí, des d’aquí universals.

La Ruscalleda amb la cullera, amb la ploma Monzó.
Tu amb el teu martell, jo amb el meu ordinador.
Metges, periodistes, mecànics, pintors
fusters, lampistes, músics i escriptors.

Un equip de futbol va ser el centre del món
i quin és el secret?- es preguntava tothom.
La passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat
i estimar la feina és la nostra credibilitat.

Són les ganes, treballar fort.
Desperta company! és millor que la sort.
No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som
fer les coses com sempre, que no ens venci la son.

Un equip de futbol va ser el centre del món
i quin és el secret, es preguntava tothom.
Si fem les coses com nosaltres sabem
hi ha res impossible?, què no aconseguirem?

I el que facin els altres tant se val:
la feina ben feta no té fronteres ni té rival.


(Text del vídeo: Spot d'Estrella Damm, patrocinadors del Barça)



Pep Guardiola:
Un entrenador que té el cor blaugrana, que és un treballador nat



Leo Messi:
El millor jugador del món!


Pedro Rodríguez:
L'únic jugador del món que ha marcat en sis competicions.


Víctor Valdés:
Seguretat a la porteria. Genial, valent, decissiu



Ah!! I no ens oblidem que... també els hem guanyat en bàsquet!! ;-))



divendres, 9 d’abril del 2010

Agendes pels núvols i tot...


M’agraden els núvols. De fet, tinc bastants posts en que ells són els protagonistes. Però avui he après a fer un altre tipus de núvols ;-)

Resulta que estava llegint un post molt interessant a cal Salvador Macip i ha posat un enllaç que et permet fer un núvol d’aquells de paraules amb qualsevol text que li posis i, clar, jo no he pogut resistir a fer-lo (proveu-ho, és molt divertit!!) i com el text que tenia més a prop era el tercer relat del Xa i en Baber, doncs li he posat i... tatxiiiinnn... jajaja... la paraula més gran és Agenda!!... Ai, quan ho vegi en McAbeu!!


Llavors he pensat fer un núvol amb la lletra de l’himne del Barça, per anar fent una mica d'ambient ;-)



Els altres dos relats del Xa ;-)



I, per acabar, aquest altre tan bonic fet amb el text: Podeu passar a fer la vostra aposta pel partit de demà a cal Sànset i la Utnoa i no oblideu d’enviar els vostres tres llibres preferits de l’any 2009 al Coro del blog El Semàfor!!


dijous, 8 d’abril del 2010

Els tres millors llibres de l'any 2009




En Coro ha fet una proposta al seu blog El Semàfor i com que trobo que la idea és força interessant us l’explico per si el voleu ajudar.

Es tracta d’esbrinar quin és el llibre que més èxit ha tingut entre tots els blogaires durant el passat any 2009. Per això, hauríem d’enviar-li un correu electrònic dient-li quins són els TRES que més ens han agradat. Ell farà el recompte i, el 24 d’abril, sabrem quin llibre ha resultat guanyador.

Envieu els correus a: comasblog@gmail.com

La data límit per enviar-los és el dia de Sant Jordi a les 23:59.

Animeu-vos a participar!!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Barça-4 Arsenal-1. Quatre gols de Leo Messi!











M’agrada Leo Messi
M’agrada la cara que posa quan marca un gol.
M’agrada perquè, més que orgullós, se’l veu feliç.
M’agrada com comparteix el triomf amb els companys.
M’agrada perquè demostra que mai perd la il•lusió.
M’agrada perquè mai es cansa de lluitar.
M’agrada com somriu amb timidesa quan l’elogien.
M’agrada que sigui del Barça!


A dia d’avui, en Champions League, tan sols cinc jugadors havien marcat quatre gols en un partit. Avui Leo Messi ha entrat a aquest Club i ha igualat aquest récord. Felicitats, Leo!! ;-))

Imatges retallades de la premsa esportiva catalana (Sport i El Mundo Deportivo) anglesa (The Sun i The Guardian) i espanyola (Marca)

dilluns, 5 d’abril del 2010

III.- El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber (Relats Conjunts) (tercer intent)


El Xa Khusrau jura lleialtat a Baber, fragment del Baburnama. Anònim 1500
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



La dona va entrar a la papereria Abacus. El local és gran, molt espaiós, amb nombroses prestatgeries plenes d’objectes propis del establiment, tots absolutament temptadors, una infinitat de meravelles que, ni fent memòria, podria enumerar però que, a més, ara no venen al cas, perquè el fet és que la dona va passar de llarg de tot això i es dirigí, directament, a la secció on hi ha les agendes. Va mirar una i una altre vegada els diversos models que hi havia i, finalment, es va quedar aturada amb expressió incrèdula.

Va mirar al seu voltant una mica decebuda, però llavors va veure un dels pocs dependents que hi ha en aquest tipus de botigues. Anà cap a ell i, tota decidida, li digué:

- Hola, voldria una agenda que a la tapa tingui el gravat del Xa Khusrau jurant lleialtat a Baber, que és un fragment del Baburnama, anònim, datat a l’any 1500.

- Com?

La dona perdé una mica de convenciment però insistí:

- Doncs que voldria una agenda que a la tapa tingués el gravat del Xa Khusrau... ai, perdoni, és que no sé si ho pronuncio bé... és un gravat de l’any 1500... bé, a l’agenda una reproducció, clar... que representa el jurament de...

El dependent, absolutament perdut, la va interrompre:

- Perdoni, però, és un tipus d’agenda especial? Vostè les ha vist a...

- No sé si és especial, és una agenda però que a la tapa té el gravat de quan el Xa Khusrau va jurar lleialtat a Baber...

- Em sap greu, dispensi, però és que... Li han dit que les teníem aquí? Veu? Les agendes són allà –i senyalà amb el dit i amb el cap el lloc d’on la dona venia.

- Sí, sí, les he mirat totes, però no hi és.

- Doncs ho sento, però és que no sé pas de què em parla. No la puc ajudar.

- Però és que l’altre vegada sí que la tenien!

El noi la va mirar interrogativament, sense dir res, però com esperant...

- Sí, sí, quan la Gran Ona de Kanagawa, el desembre de 2008...

- La gran Ona de...?

- Kanagawa.

- A veure, senyora... -el noi, de repent, somrigué i es mostrà molt amable, va canviar el to de veu, semblava com si pensés que parlava amb una criatura- Vingui, vingui, anem al taulell que ho consultaré a l’ordinador. No pateixi, no pateixi.

- No, no, si no pateixo pas, jo...

Tractant de dissimular, tot i que sense poder amagar un cert nerviosisme, el noi va prémer un botó vermell que hi ha amagat sota el taulell...

Una GRAN sorpresa al Viena!!


Dissabte Sant... Anem al nostre lloc preferit, dinar lleugeret i una mica de lectura (jo “El Casalot” de Dickens i “La vida amarga” de Pla, en Josep Lluís) hi volem estar una estoneta i després tornar cap a casa, tot esperant tranquil•lament poder escoltar el Barça per la ràdio i després anar a la Vetlla Pasqual que, a la nostra Parròquia, comença a les onze de la nit.

Amb aquest pla tranquil i relaxat anem fent sense saber que “algú” s’ha fixat en nosaltres... :-)

No sé exactament quina hora seria, potser passaven uns minutets d’un quart de cinc, quan un home alt i ben plantat (al qual no havia vist mai anteriorment) s’apropa a la nostra taula i, decididament, em pregunta:

- Perdona, et dius Assumpta?

Sorpresa absoluta. No recordo que vaig respondre crec que vaig dir “Doncs sí”... i res més. No ho sé. Estava al•lucinant i en casos així la memòria em falla una mica... L’home, amb un somriure divertit em respon:

- Espera, que hi ha una persona que et voldria conèixer. (o "saludar", no n'estic segura...)

I dóna la volta i marxa escales avall (havia oblidat dir que nosaltres sempre ens posem a la primera planta, que s’està més tranquil)

La meva ment, en breus segons imagina mil coses... En Josep Lluís em mira, riu, i diu “algú dels blogs”... jo, fins i tot arribo a pensar que no sigui algú de l’Ajuntament que venen a dir-me alguna cosa per aquell post en que deia que el meu barri semblava un femer...

L’home alt i ben plantat torna a pujar l’escala, acompanyat d’una dona jove... somrient... s’apropen, jo també somric... i ella diu:

- Hola, sóc la Kweilan.

Holaaaaaaa!!... Una cosa com màgica!! Una persona a qui has llegit, que saps com escriu i, de cop i volta, té una imatge, i una imatge molt maca i riallera. S’asseuen amb nosaltres. A més, aquella és la nostra taula preferida. Si podem, sempre triem aquella... així que és una mica com “rebre’ls a casa” :-) I jo que li vaig dient a en Josep Lluís que ella té un blog de llibres fantàstic... i comencem a parlar com si ens coneguéssim de sempre... i els nostres respectius també, entre divertits i sorpresos de veure “com dóna de sí” el “Tema blogs” ;-)

Resulta que havien anat a passar el dia a Reus i, en veure el Viena, ella va pensar que si entraven i hi havia algú llegint, havíem de ser nosaltres... Però, tot i haver pujat i haver-nos vist, no es va atrevir directament a dir res... i dubtava de marxar. Menys mal que ell va pensar que era millor córrer el risc i preguntar-ho (de fet, com ens va dir, gent que vagi al Viena a llegir, no n’hi deu haver molta jeje)

Jo, que sempre que he conegut a algú dels blogs m’he posat molt nerviosa, que sempre tinc por que no surti bé i em neixen totes les inseguretats del món, que em sento més còmoda en "l'anonimat blogaire"... us asseguro que així, per sorpresa, vaig quedar totalment encantada i vaig passar una estona boníssima!!

I ara us revelaré un secret: La Kweilan, malgrat el seu nom, no és xinesa. És una persona encantadora, propera, intel•ligent... Varem parlar de com ens va passar pel cap de tenir un blog, de la il•lusió quan tens els primers comentaris... de les llistes de llibres a final d’any!! (sí, sí, XeXu jeje) i, després, en Josep Lluís va proposar d’anar a veure un carrer on hi ha algunes façanes de la ruta Modernista i hi varem anar, sense deixar de parlar un sol moment.

Com allí tots érem bons lectors, es va parlar de llibres, clar, i varem explicar que en Josep Lluís és un gran admirador de Baroja i Kafka i que a casa hi ha unes prestatgeries dedicades a ells. El que no vaig pensar a dir llavors és que en aquestes prestatgeries, fins i tot hi ha una foto dels citats autors jejeje

Ara, dedicat especialment a la Kweilan, però per fer-vos somriure una mica a tots, us mostraré “El racó de Baroja” i “El racó de Kafka” que hi ha a casa meva ;-)


Mig prestatge Barojià, perquè amb una sola lleixa no hi cabien tots


A sota de l'anterior, un prestatge sencer, amb la seva foto.
O sigui, El racó de Baroja està format per aquest sencer més el mig del prestatge superior.


Prestatge Barojià sencer dividit en dues fotos
Clicant al damunt es fa més gran i es poden llegir els títols





El racó de Kafka, sense la foto
Clicant es poden llegir els títols dels llibres


El racó de Kafka, amb la seva foto.
He deixat que es vegin dos llibres més perquè són de Van Gogh jeje


En fi, que estic molt contenta de que vinguéssin a saludar-nos i d’haver-los conegut!! ;-)