dijous, 29 de maig del 2014

Modèstia a part... molt a part...

La "falsa modèstia" no és un dels meus defectes. Quan dic "ai, això crec que no m'ha quedat bé" ' "no me n'acabo de sortir", o "ui, això jo no ho sabria pas fer" és perquè ho penso de veritat. Ara bé, la modèstia autèntica tampoc és una de les meves virtuts, ho reconec. Per tant, quan em trobo amb algun premi o reconeixement, jo en presumeixo tranquil·lament...

I avui he tingut una agradable sorpresa... mireu, mireu AQUÍ... Ei, fa goig, eh? ;-))

En PUIGMALET és un autèntic expert en lexicografia, un lingüista, un científic, un amant de les paraules, un romàntic dels diccionaris... i, a vegades, entre post acadèmic i post acadèmic ens mostra alguna curiositat com aquestes:



També cosetes més petites com aquests passadors pel cabell


o aquestes arracades:


I, ep, que jo a fer escultura no m'hi atreveixo, però a fer arracades sí, i (el que deia de la modèstia hehe)... No direu que les meves no són boniques també!


Ara bé, llegir al blog d'en PUIGMALET que ell no tenia coneixement de ningú, fins ara, que hagués fet coses així amb diccionari en català, això m'ha fet sentir com si hagués entrat en la història de la lexicografia! ;-)

Gràcies pel post, JOAN!!

diumenge, 25 de maig del 2014

M'agrada aquesta foto...

Seguint amb el nou costum de posts breus, aquesta vegada només mostraré una foto... És molt bonica!

dilluns, 19 de maig del 2014

Atemptat esfereïdor (Relats Conjunts)


Assumpta Casadejús, corresponsal a Reus

Poques vegades una càmera de seguretat ha captat tan clarament l'instant previ a una agressió com ho ha fet la càmera de la Sala 4 del MEITAM. Aquesta és la foto que els Mossos d'Esquadra han fet circular per si algú pogués reconèixer les mans de l'home que, aquesta passada nit, ha perpetrat un acte terrible al Museu de l'Escriptura, la Impremta, el Teclat i altres Meravelles, de Reus.

Després de les primeres investigacions, tot sembla indicar que l'home ha entrat en hores de visita del centre i s'hi ha amagat, quedant allí, sol, quan els vigilants han tancat les portes. Cap a les 9 del vespre l'individu s'hauria abalançat sobre la Underwood amb ànim clar d'escanyar-la, com es veu perfectament a la fotografia. Durant l'agressió, la màquina ha caigut a terra i l'estrèpit ha espantat l'home que ha escapat corrents fent sonar totes les alarmes.

En arribar els Mossos i les ambulàncies han trobat la màquina agredida per terra, amb alguns cops i un gran estat de nerviosisme. L'han portat al taller i ens han passat un informe en el que s'indica que es troba estable. En cap cas la seva vida no corre perill.

Alguns vianants que han vist com l'atacant sortia corrents del Museu el descriuen com a un home d'uns cinquanta anys, de classe mitja, ben arreglat, probablement de Terrassa i independentista.

Seguirem informant.



Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.

divendres, 16 de maig del 2014

Bloc de notes especial per a blogaires

La veritat és que ho inventen tot!! M'ha fet gràcia.


Això de fer posts curts és molt més descansat que aquells rotllos que feia abans... Al cap i a la fi, un miscel·lània és un miscel·lània, i aquí hi cap tot.

L'ull està MOLT millor. Bé, algú que no m'hagués vist ahir diria que el tinc molt inflat, però al menys avui el puc obrir una mica i ja no veig tan malament.

Ara podria posar un vídeo per completar...


Au, ja està! :-DD

dijous, 15 de maig del 2014

Tinc un ull a la virulé

Doncs això, que tinc un ull tan inflat (una picada ahir vespre) que em deforma mitja cara i gairebé no el puc obrir.

Ja està.

Bé, sense el meu ordinador habitual no voldreu pas posts molt llargs, no? Faig el que puc... De moment aquest i ja veurem :-DD

dijous, 8 de maig del 2014

Estic que mossego

Finalment, el meu ordinador s'ha mort. Estava cantat... però, tot i així, em fa molta ràbia i estic empipada.

Faig aquest post des d'un portàtil que m'han deixat a la Parròquia però que, evidentment, no és meu i hauré de tornar quan el necessitin.

Doncs bé, he intentat accedir als MEUS blogs i Google m'ha obsequiat amb això:


Si us hi fixeu, diu que algú ha fet servir LA MEVA contrasenya per intentar accedir al MEU compte... i és que, estúpids!, era jo, evidentment... Doncs res. Com estem controlats i vigilats, han detectat que intentava entrar des d'un altre equip i em bloquejaven... Com es pot ser tan... tan... tan... (CENSURAT)?

No hi ha hagut res a fer. Ni dient que se m'havia oblidat la contrasenya, ni res de res. Si no arriba a ser pel Blog de la Parròquia (que el porto jo i s'ha d'entrar amb el meu compte) i el d'Artesania, els hagués dit que ja se'ls podien confitar... N'hagués obert un de nou i ja està. Però finalment he hagut de plegar-me a les seves dictatorials i repugnants demandes de Big Brother i donar-los el meu número de mòbil perquè m'enviessin un número clau per poder entrar... És RIDÍCUL: Algú que sap el meu compte i la meva contrasenya no sabrà el meu mòbil? Un ZERO a Google. I si no fos perquè és tan rematadament complicat, ara mateix em passava a WordPress.

dilluns, 5 de maig del 2014

Relats Conjunts "Passeig sota la pluja"

Leonid Afremov, oli sobre llenç

Avui es sabran els resultats. Ha dormit poc i està nerviós.

Falten quatre hores. L’acte comença a les dotze en punt però primer hi haurà els parlaments dels promotors i de l’Alcalde... espera que siguin breus!

Fa deu anys que va decidir dedicar-se al que més l’entusiasmava: la pintura. Fins i tot va deixar una feina segura per poder entregar-se el màxim a allò que el tenia atrapat. Volia estudiar, provar, aprendre, practicar... viure l’art que el cridava a dedicar-hi cada dia més temps.

Mai abans s’havia presentat a cap “concurs”. El nom tècnic que li donaven era un altre, però per a ell era un concurs, amb un premi econòmic que necessitava. S’havia equivocat en deixar la feina i els ingressos segurs que representava. Venia pocs quadres. Havia intentat donar classes de dibuix, però res...

Falten tres hores i mitja.

Els haurà agradat el meu quadre? És el millor que he fet mai. Hi he posat el cor i l’ànima. Vaig passar dies i dies buscant les combinacions de colors que donessin aquells tons tardorencs que volia plasmar. Vaig pintar a l’exterior i a l’estudi. Vaig fer i refer fins que em va quedar exactament com el meu cap visualitzava que havia de quedar.

Volia que fos una imatge plena de vida, malgrat que la tardor per a molts simbolitza el contrari... per això hi va posar pluja, que fa renéixer i renova... i fanals, per il·luminar un camí... i una parella que s’estima. Tot el conjunt havia de ser un homenatge a l’esclat, a la il·lusió de viure. Però on s’havia entregat totalment era en els arbres, en els tons de cada una de les fulles.

Falten tres hores i deu minuts. El temps se’m fa etern.

S’asseu al sofà. S’hi està bé... Clar, no ha dormit en tota la nit. Ara s’hi troba bé al sofà... i s’adorm... plàcidament.


Escrit segons la imatge proposada per Relats Conjunts