Salvador Dalí, 1925, Noia a la finestra
|
A l'habitació hi té una finestra. Una finestra sense barrots, que pot obrir i tancar quan vulgui. També hi té un llit, una tauleta, una cadira... En fi, això no és massa important. El que a ella li agrada és gaudir d’aquest forat que traspassa la paret, que li permet respirar aire pur i veure la costa a l’altra banda del mar.
Fins i tot una funcionària, que és molt bona persona, li va portar unes cortinetes. Vist des de dins sembla bonic.
Però a l’altra banda de la finestra no hi ha res més que precipici. Un penya-segat tan recte com el més recte dels murs de la presó a la que es troba i alt, molt alt... i, a l’aigua, taurons.
Confinada. Tancada. Presonera.
Som a setembre de 2023, per a la majoria de nosaltres allò del Covid-19 és un record trist i lleig, un malson inexplicable en què vàrem viure un temps d’una manera estranya. Va durar mesos. No. No hi voldria tornar a pensar.
El que passa és que ara m'ha vingut al cap... en veure aquesta foto de la Nancy Unclesam, la científica nord-americana cap del projecte que va crear el virus fastigós amb la intenció de culpar-ne als xinesos... En fi, la història ja la sabeu.
Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS