Font Miraculosa

Fa gairebé mig any, concretament el 20 de gener, la Fanal Blau, al seu blog, va posar aquesta frase de D. Sam Abrams “Un poema que no s'ha llegit en veu alta és com una partitura musical que no s'ha interpretat.”

Jo, que en tema poesia sóc molt ignorant, em vaig manifestar en desacord amb la frase dient que “... crec que màgia de les paraules hi és exactament igual, tant si es llegeix en veu alta com si es fa interiorment...”

Però, en admetre el meu desconeixement sobre el tema, també vaig considerar la possibilitat d’estar totalment equivocada i, per tant, vaig mirar de llegir alguns poemes en veu alta i, immediatament, em vaig adonar que m’arribaven molt més. De totes formes, jo no en sé de llegir poesia però, com que ho feia per mi i hi posava la millor intenció, doncs ja m’anava bé.

Fa uns dies, en llegir un escrit de la Carme, li vaig comentar que a vegades ho feia en veu alta i em va respondre que li faria molta il·lusió sentir-me llegint un poema seu i jo, que no tinc cap vergonya de res per fer el ximplet i que tant em fa cantar el “Por qué, por qué” de Mourinho, com el “Baúl de los recuerdos” de la Karina, li vaig dir que ja faria una gravació i li regalaria en un post pel seu sant (i el seu sant és avui, dia 16 de juliol)

Ara bé, com això no era per fer riure (eeeei!! de veritat, que NO és per riure, eh? hehe) i volia que no quedés malament, “he patit” una mica més... ho he assajat, he fet proves, he començat i esborrat i ho he gravat quatre vegades senceres fins que n’he trobat una que he considerat acceptable. No sé si vaig massa ràpid o massa poc a poc, o si li dono l’entonació correcta. No tinc ni idea de què pensaria un bon rapsoda (i sé que per la catosfera n’hi ha de molt bons) així que espero que no siguin massa durs amb mi :-)

A més, jo no tinc un bon micro (bé, no tinc micro, ni bo ni dolent) ni cap programa per gravar so, ni res semblant (clar que també seria inútil tenir un programa de so, si no tinc micro) així que tan sols em quedava una opció: La meva amiga, la càmera de fotos!, element indispensable del meu blog!... Així doncs, ho he gravat amb la càmera de la càmera (i valgui la repetició), mentre enfocava la pantalla de l’ordinador, ho he pujat a YouTube i... bé, aquí està!!

MOLTES FELICITATS CARME!!!

Poesia en aigua freda

En Jordi de la Banyera ens presenta la seva Primera Iniciativa Blogaire! Es tracta de passar-ho bé escrivint un poema sense cap altres requisits que fer-hi sortir la paraula “BANYERA” i posar-hi sentit de l’humor.

El tema és lliure, l’extensió també i la rima també.

En Jordi ens ho posa ben fàcil perquè no tinguem excusa per no apuntar-nos i, així, passar una estona divertida llegint les aportacions de tots. Per tant, que ningú s’espanti, que no es tracta de ser poetes “de primera” (jo he dubtat molt de posar l’etiqueta “poesia” a aquest post hehe) sinó de tenir ganes de jugar. Animeu-vos!!! :-)



A mi em fa una il·lusió especial ja que, com ell explica al seu post, la idea li va venir en llegir la història del Conde Sisebuto al meu blog i m'agradaria que hi hagués una participació molt, molt alta... per tant, ja callo i deixo aquí la meva intervenció!!

“LA POBRE BANYERA”

Us vull explicar una història
que és completament real
i no emplena pas de glòria
al seu actor principal.

Ens trobem a Barcelona,
a finals del segle vint...
L’oncle Miquel treballava
feia temps amb un senyor
del que tothom s’apartava
perquè feia mala olor.
(Un malson que commociona
com els que es tenen dormint)

Els joves de l’oficina,
que feien broma de tot,
junts amb força disciplina,
a l’home feien boicot.

Pel costat de sa cadira
passaven de tant en tant
tot parlant d’alguna fira
de sabó o desodorant.

La secretària un bon dia,
esperant que en fes cabal,
i aprofitant que sortia,
li deixà damunt la taula,
amb rialla general,
propaganda de productes
per la higiene personal.

No es dava per al·ludit
i només els hi faltava
assenyalar-lo amb el dit!

Fins que va arribar un dimarts,
que per coses del treball,
mon oncle va haver d’anar,
sense poder arrufar el nas
ni fer un sol escarafall,
a casa del bordegàs
(mateix carrer de l’empresa,
dues cases més avall).

Ja dins de casa de l’altre,
va sentir necessitat
i per alleugerir-se el ventre
va demanar pel lavabo
amb certa celeritat.

I va tenir una sorpresa,
trobant-se amb l’inesperat:
l’explicació ben palesa
de la pudor del company,
que per la seva raresa
no es podia donar un bany
ni en un dia acalorat,
ni la resta de tot l’any.

I és que l’home era un talòs!
feia servir la banyera,
com si fos el seu rebost!

Munts de llaunes de sardines,
melmelades de baix cost
uns manats de pastanagues
i préssecs del mes d’agost!
Quatre capses de galetes,
ampolles d’oli i de vi,
dotzenes de mandarines,
i unes poques albergínies,
collides d’abans d’ahir.

Mireu quina absurditat!
aquella pobre banyera,
no s’havia utilitzat
en aquell noble servei
pel que s’havia creat.

El meu oncle veié clar,
que no hi havia remei
que per moltes indirectes
ni que ho digués una llei
aquell home no es rentava
ni es canviava de jersei.

I amb molt gran resignació,
quan ho va explicar al despatx,
en una curta reunió,
(d’una dotzena i escaig)
prengueren la decisió
de comprar un ambientador
aroma de flors de maig.

I quan el brut arribava,
en tiraven un bon raig
tot i que el tuf no marxava
sí feia d’amortidor.

I aquí s’acaba la història,
singular i vertadera,
de l’home que no sabia
de forma satisfactòria
utilitzar una banyera.

L'Auca dels Llibres i els Blogs

Des del blog TUMATEIX LLIBRES, se’ns anima a fer una auca que parli sobre “ELS LLIBRES I ELS BLOGS”. Jo m’hi vaig apuntar però la veritat és que no em venia cap idea al cap. Ahir per la tarda, amb la baixada de temperatures, el meu cervell va despertar una mica de la seva letargia estiuenca i em vaig inspirar. Em va sortir una auca molt llarga, però jo la vaig enviar tal qual... si la JOMATEIXA la vol escurçar té tot el meu permís ;-)

Animeu-vos! El termini acaba el dia 18 d'agost! I aquí va la meva auca!!

Avui és dia d’estiu
però fa bona fresqueta
per això surto del niu
i escric una miqueta.


Un auca vol Jomateixa
i a mi em costa molt rimar
i si això sembla una queixa
no ho hauria de semblar.


Que parlar de la lectura
i dels blogs i el seu entorn
és cosa bona i madura
que no causa cap trastorn.


Llegir ens té entretinguts,
ja ho deia la meva mare,
ai, no em sigueu descreguts!
sigueu creients com un frare.


I aquell que llibres llegeix,
d’un blog també gaudirà:
És més o menys el mateix,
que ho provi i ja m’ho dirà.

Nota: Totes les imatges les he trobat a Google.

És una... "Col·lecció de moments".

Al seu racó,
finestra reversible,
fa poesia.

Lletra i dibuix
Col•lecció de moments
és casa seva.

Vol compartir
recull de sentiments
i ens els regala.

Avui ha arribat a les meves mans el record d’uns dies molt especials... Mai de la meva vida hagués pensat que jo podria participar en una Roda Poètica, però la mà estesa de la Carme, els comentaris amables de tots els participants i un ambient magnífic ho van fer possible.

Com ha dit la Joana al seu blog “Va ser un mes intens... escriure poesia sense saber-ne, almenys jo, i llegir-lo sobre paper fa més respecte perquè m'adono que hi ha qui té l'ànima de poeta i això me n'orgulleix. Estar al seu costat amb quatre paraules, a voltes malgirbades però sentides.”

Moltíssimes gràcies, Carme!!

Pensaments dins d'una foto

Seques pel sol,
el Mestral les empenta.
Elles aguanten.

Estira els dits,
la branca tardorenca,
i toca els núvols.

Flocs de cotó
troba la filadora
quan mira enlaire...

Un regal d'un dels meus poetes blogàires preferits, en P-cfacsbc2v:

Lluny de la mare,
el camí de les fulles
és un misteri.

(Foto: Reus, 3 de desembre de 2009, 14.59.- Les fotos petites són retalls ampliats de la gran)

"Tardor a la ciutat", pel Joc literari núm. 133

En Jesús M. Tibau en el seu blog ens proposa un nou Joc literari creatiu. En aquest cas un poema sobre la tardor d'un mínim de cinc versos. Aquest és el meu :-)

Desprès d’un matí de pluja,
pel diari camí d’asfalt,
penso en colors de tardor,
mentre camino somiant...
Fulles grans, branques petites
i admiro els marrons del bosc
diferents ocres i grocs
de varietats infinites.

Quan, sorpresa inesperada,
no diríeu què ha passat...
En un bassal sota un arbre,
humils, sense vanitat,
els colors de la tardor
m’han vingut a saludar!

Pobretes fulles caigudes
envoltades d’aigua bruta!
Per què la gent no us fa cas
i us miren amb rostre fosc
si teniu igual color
que las germanes del bosc?

La tardor a la ciutat
representa en miniatura
un trosset de la natura
però és tardor de veritat!

Fotos 22 d'octubre de 2009, a Reus

El sol balla dalt del Cel.

Després de la nit
neix el dia.
Amb un somriure
fem brillar el sol.
Dansa feliç dalt del Cel.
Es el Misteri Infinit,
el gran regal de la Vida.

Les fotos del vespre són del passat dia 20 de juliol, les del sol són del 21 de juliol

Vull que arribi la tardor...

Formes de llum geomètric
intenten encaixar dins el meu cap.
Tristos records amb trossos foscos...
moments que s’han perdut.

No sabria pas
com fer el relat sencer.

Pampallugues.
Calor, massa calor.
No m’agrada gens l’estiu,
vull que arribi la tardor.

Petit...
Ja fa tants anys?
Sí, ja en fa tants.
Un dia ens retrobarem...
i somriurem.

A la barana dels teus dits

En Jesús M. Tibau, des del seu blog, "Tens un racó dalt del món", ens anima a participar en el sorteig del seu darrer llibre. Per poder participar només cal escriure un petit poema on aparegui l'expressió "A la barana dels teus dits", que és, justament, el títol de l'obra. Aquí va la meva aportació:

La pluja porta aire fresc,
ventijol suau al vespre.
La nit els sorolls apaga
i es pot respirar la pau.
Ara voldria volar
com si fos ocell petit
i en tornar, molt tendrament,
buscaria ser acollida
tot pujant a la barana
dels teus dits ben suaument.

Nota: La foto NO és la mateixa que la que vaig posar a Personatges Itinerants, tot i que és quasi al mateix moment i amb els mateixos protagonistes :-)

Sortiré a volar...

Sortiré a volar i m’ompliré d’un aire renovat.
Posaré ordre als calaixos interiors,
i les meves ales desplegades
seran pàgines escrites i plenes
lluny del lloc de la poca llum.

Sortiré a nedar i em capbussaré en històries inventades.
Faré neteja pels recons
lluny de les radiacions de l’esclavatge.

Amb llàgrimes i paraules confessaré els pecats,
després tindré cura de les cicatrius.
L’huracà serà suau ventijol,
la tempesta serà dolça pluja.

Cansada i molt feliç recordaré el fill pròdig
i seré lliure... i tornaré a somriuré...