Amb motiu de la Festivitat de Sant Jordi, el Centre on el meu nebot gran, en Roger, de 17 anys, estudia 2n de Batxillerat, ha organitzat un concurs de redacció.
Avui era el darrer dia per presentar els escrits. Fa una estona, parlant amb ell per telèfon, ho comentàvem, m'ha explicat de què anava la seva redacció i, com m'ha agradat tant, li he demanat permís per posar-la al blog.
És per a mi un orgull molt gran i un honor molt especial presentar-vos el relat d'en Roger.
Camí cap a Ítaca
Conten les velles padrines dels pobles una història que ha sigut transmesa des de fa anys de generació en generació, fins al punt de no saber-se el veritable origen. Hi ha qui diu que tan sols és una rondalla que s’explica als més menuts de les cases i hi ha qui recolza la possibilitat que pugui ésser certa. El que de ben segur es pot afirmar, és que la llegenda ha anat patint petites variacions amb el transcurs del temps. Sigui com sigui, si és verídica o no, jo no ho sé. I, per tant, em limitaré a explicar-la i deixar que cada u pensi el que vulgui.
En Berenguer era ben bé allò que hom en diu “un bon home”. Era l’hereu del Mas Pujol i a més de la feina diària, encara trobava temps per fer d’alcalde.
El seu era un poble no massa gran però molt bell. Les seves gents eren treballadores, responsables, afables i solidaries. La bona convivència, la pau i l’harmonia regnava entre tots ells.
Però com sol passar en totes les histories, aquesta també tenia el seu punt fosc. El poble d’en Berenguer formava mancomunitat amb un poble veí el dirigent del qual era un home barbut, malcarat i amb una cara poc expressiva, d’aquelles cares que mai saps que pensen, però que no te’n refiaries gaire. I com el poble era al sud de la Pica d’Estats, el van començar a anomenar, i no sense justificació, el monstre de l’Estat.
“El monstre” tenia com a estranya mascota un toro, no tenia ni nom, tan sols es referia a ell com a mon toro, suposo que fou per això que la gent l’acabà coneixent com a Montoro, com si fos un sol mot. Com a ma dreta del monstre, hi havia un personatge de poca cultura, que les seves màximes expressions d’enginy es produïen quan explicava algun acudit brut i de poc gust, per això la gent li havia posat el pseudònim del “verd”.
A la vila d’en Berenguer no s’explicaven gaire bé de que vivien la gent del sud. Pensaven que es dedicaven a l’industria tèxtil, per que quan preguntaven que fa aquell poble, la resposta sempre era: roba, roba i roba.
Ningú no entenia massa bé, perquè amb els diners que aportaven a la mancomunitat, no aconseguien veure millores, ni un major progrés en el poble. Per contra, la vila del monstre cada cop lluïa més, gastava molt i sempre estava fent festes. De ben segur la confecció havia d’esser una industria creixent.
Berenguer, que era un bon alcalde, va decidir que havia de fer alguna cosa. Va recordar que tenia un cosí, que vivia a la Jonquera, que era enginyer tèxtil i el va fer venir.
El cosí, que tot i ser borni, tenia molt bon ull per aquesta mena de negocis, de seguida ho va tenir clar.
–Estimat Berenguer, has vist algun teler o alguna filatura? Has vist passar camions de bobines de fil, de llançadores, o de confecció acabada? Has vist el fum de les xemeneies o has sentit la remor de les fàbriques?
En Berenguer va fer memòria.
–Tenen un esplèndid polígon industrial, presumien de haver gastat un dineral, que a la fi, havien pagat tres cops més que el pressupostat. Però ben mirat, sempre que hi passo a prop, sembla abandonat, buit i sense moviment. Les naus no tenen rètols, les persianes son baixades i els aparcaments deserts.
Aquell bon home, començava a veure-hi clar.
– Com poden gastar tant? D’on surten els diners i per què nosaltres no podem invertir i créixer tant com ells?
-Berenguer, que n’ets d’innocent. – deia el cosí de la Jonquera - D’on no n’hi ha, no en pot rajar. Ells tenen i vosaltres no, on creus que van a parar el vostre esforç i sacrifici? Per on es perd el fruit del vostre treball? On es el resultat del vostre esforç i de les vostres il·lusions?
“BAND: L’alcaldia del poble fa saber, que es convoca a tots els habitants a una reunió urgent i de gran importància, que tindrà lloc al casal el proper dia onze. Qui no hi assisteixi que després no es queixi”
El dia assenyalat, el casal era ple de gom a gom, poques vegades s’havia vist tanta gent reunida. Joves i grans, dones i homes, nens i nenes, de la muntanya i de la plana, obrers i patrons, autòctons i nouvinguts. Hi eren tots. Respectuosament, varen escoltar amb atenció les explicacions d’en Berenguer i poc a poc es varen sorprendre, indignar, emprenyar i ofendre.
Després, tothom ho va tenir molt clar. Calia desfer la mancomunitat i avançar cadascú pel seu camí.
Per contra “el verd” proposava de fusionar els dos pobles en un de sol per, segons ell, poder ser més grans i mes forts. Però no se’n sortia. I quan menys cas li feien, més ximpleries deia, més s’encenia i a la fi, amenaçava.
El monstre de l’Estat i la seva colla, van voler fer pressió i van incomunicar el poble d’en Berenguer, tallant la carretera a la sortida de la seva vila, també van tallar els pals de la llum i del telèfon, i no els van enverinar l’aigua del riu, per que aquest baixava en direcció contraria.
Va ser una època difícil, però els homes, treballadors i honestos, acostumats al sacrifici del molts anys, van obrir nous camins cap el nord, sense deixar mai de mantenir el contacte amb les bones gents que hi havia al sud. I així el poble va créixer, va prosperar i va tornar a ser ric i ple.
Els fets i personatges que apareixen en aquesta narració futurista són fruit de la imaginació del seu autor. Qualsevol semblança amb la realitat és tan sols coincidència.
