Des de la meva terrasseta...

Trenta-una fotos. Duració aproximada 2 minuts i 20 segons.

Tinc a l'ordinador una carpeta que, en aquests moments, ja supera les sis centes fotos de núvols... M'ha fet gràcia fer-ne una petita selecció i posar-les en un album.
Crec que no menteixo si dic que totes les he fet des de casa meva... i és que també en faig pel carrer, amb branques d'arbres i altres elements, però estic quasi segura que aquestes són totes fetes des de la petita terrasseta de la cuina :-)

Com s'aixafa un llibre?

Molt fàcil. Abans de que comenci el text de l’obra pròpiament dit, hi poses un “Estudi introductori” on ho expliques tot.

Això em va passar amb el llibre “Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes”, de Pere Calders.


El primer dels relats, justament el que porta el títol de “Aquí descansa Nevares”, començava a la pàgina 33. Jo, que el que volia era llegir els relats, vaig pensar que tampoc m’aniria malament llegir el previ (com en els partits de futbol), així que començo:

A les primeres pàgines em trobo uns apunts sobre Pere Calders, les seves influències literàries, la seva època d’exili mexicà... Tot força interessant. Ara bé, després, a mida que s’endinsa en l’obra que està comentant, comença a explicar detalls, deixa anar fragments, relaciona parts d’uns relats amb altres.

Però el pitjor arriba quan, a la pàgina 26 comença un apartat que titula “Aquí descansa Nevares: una interpretació”. Mentre anava avançant en la lectura no em podia creure el que llegia i vaig estar a punt de deixar-ho, però sempre pensava “no, segur que el que explica no és pas tot”, “no, no crec que doni molts més detalls”, “no, ja veuràs com no desvetlla el final”...

Només dir que quan, finalment, vaig arribar a la pàgina 33 i vaig començar amb les narracions d’en Calders em vaig posar de molt mal humor en veure que la part clau de cada relat, el missatge, el punt d’ironia de cada conte, jo ja la sabia, gràcies al preciós “Estudi introductori”.

I jo em pregunto si una cosa així no seria millor posar-la al final. La gent que agafa el llibre de manera innocent i confiada podria llegir els relats i després la "gran i meravellosa demostració d’erudició" del Sr. Joan Melcion, autor de l'estudi introductori.

La clau del misteri.

Aquell dia entrava una mica més tard i això li havia permès agafar el tren de rodalies a una hora en que no anava tan ple. El trajecte era llarguet però aniria ben còmoda.

Satisfeta d’haver trobat un lloc lliure, es va asseure i, tot posant-se la bossa a la falda, en va treure un llibre i el va obrir per la pàgina que indicava el punt. Només li quedaven dos capítols i creia que havia trobat la clau del misteri, era a punt d’arribar al desenllaç. En aquells moments es sentia feliç, relaxada i afortunada en la vida...

Llegia tranquil•la, assaborint cada línia del text que, a mida que avançava, li demostrava que el final que ella havia intuït seria el cert. Tan sols dinou pàgines i sabria segur la solució. Cada vegada que endevinava com acabava un llibre, pensava que li portava bona sort.

Passats uns quinze minuts, a un home que anava molt carregat li va caure una capsa a terra i el soroll la va sobresaltar. Va aixecar la mirada i llavors la va veure. Asseguda just davant seu, ben distreta i fullejant una revista esportiva. El mateix color de cabell castany fosc i la pell blanca, la forma de la cara, de la boca... La Raquel no podia deixar de mirar-la. Era exactament igual que ella!!

De cop i volta, en alçar la vista per fer una ullada al panell indicador de la propera parada, va ser l’altre qui la va veure a ella i va reaccionar igualment sorpresa. Sense dissimular massa s’observaven mútuament i ambdues es sentien com si fossin davant d’un mirall, mentre una sensació incòmoda, com un mal pressentiment, s’anava apoderant d’elles.

La Raquel potser era una mica més gran, tres o quatre anys... però, s’assemblaven tant!!

Els seus caps començaven a processar informació, records, dubtes, sospites, trossos de converses de quan eren petites que potser no havien d’haver sentit, preguntes no fetes fa temps i una resposta que s’anava dibuixant...

Pels altaveus es va sentir: Propera estació: Barcelona Arc de Triomf.

Van baixar i caminaven quasi juntes sense atrevir-se a dir res però amb els cors bategant tan fort que quasi els resultava dolorós. Semblava com si cap de les dues es volés avançar. Pujaven les escales al mateix ritme i, en arribar al carrer, es van aturar. Llavors, amb veu suau, la Raquel va dir tan sols “Hola” i l’altre va respondre igualment, amb un tímid somriure.

- Fa ja més de deu anys que sospitava que el pare tenia una altre família i...
- Jo també -va interrompre la més joveneta.
- Com et dius?
- Rebeca, i tu?
- Raquel.

Foto Ellen Page, actriu que vaig conèixer casualment ahir vespre a Google i que vaig contractar per fer el paper de les dues germanes

Benvinguda, estimada tardor!!

Foto: Alex, blog: El llibre de Piades

La tardor ja és aquí!! :-))
Ha arribat, puntualment, a les 23.19 tal com havíem quedat. La meva estimada i preciosa tardor.

Sempre he pensat que a la gent li agrada la primavera pel seu esclat de colors vius, el naixement de les flors i la visualització d’allò que ja “és”, però a mi em roba el cor la tardor, amb els seus colors càlids, d’infinites tonalitats -diferents i semblants a la vegada-, amb els arbres de fulla caduca, que les van perdent fins que mostren unes branques pelades que diríem que són mortes si no fos perquè sabem que no és així.

Però aquells arbres nus i febles tenen, dins seu, la promesa del compliment del cicle vital, la força per rebrotar... La tardor és l’època de la promesa de vida.

Parc de Sant Jordi, desembre 2004. Fotos amb càmera no digital i escanejades.

A mi la natura em porta a Déu. Veig els núvols i penso que Ell els posa perquè ens decora el cel i nosaltres badem mirant-los i admirant-los... i veig la tardor i penso que m’està recordant que som eterns, que som éssers immortals ben estimats.

Igual que els arbres, que semblen secs i morts però sabem que són vius, també nosaltres un dia haurem mort aparentment, però la part més important de nosaltres seguirà viva i amb Ell.

Parc de Sant Jordi, setembre 2009

Caminar pel Parc... trepitjar les fulles seques, les branquetes, començar a abrigar-nos... una jaqueta fina, un abric més tard... això és bo. Ha arribat la més maca!! Benvinguda, tardor!!


Aquest post està programat perquè, si el temps no ho impedeix, avui en Josep Lluís i jo anem a sopar a fora perque és el nostre 19è aniversari de casament (Arribarem a temps de veure algun resum del Barça, per descomptat!).
Per cert, que anirem a un restaurant que em va inspirar cert relat... “Hem anat a un lloc molt bonic, on fan una mena de cassoletes, petites racions i ho hem compartit tot, les seves i les meves. Què bo estava el remenat de patata i pollastre, i aquells petits ous de guatlla amb xoricets!”... Però no fumaré!! :-))

Ja quasi la tenim aquí!!!

L'aniversari

Des de la primera vegada que vaig veure els dibuixos de la Carme em van agradar i m'era fàcil imaginar-los com a il·lustracions en contes per a infants, amb els colors tan vius, les figures remarcades en negre i aquest toc d’ingenuïtat tan personal que els hi sap donar.

Va ser el passat 27 de juliol quan la Carme em va preguntar si jo tenia algun conte infantil escrit, que ella provaria de fer-ne els dibuixos i passar-ho a una presentació Slide. Però només en tenia un i la veritat és que no donava massa joc per a representar-lo en imatges, així que en vaig fer un altre, una petita història per veure com quedava. Després de la seva feina i unes vacances pel mig, aquí està el resultat :-)

Per cert, ja que el conte és titula l’Aniversari, el volem dedicar al Cesc, que ahir va fer anys :-)

Experiments de contes amb l'Slide

Dibuixos: Carme

Text: Assumpta

La capsa de colors del Viena.- Aposta amb Bajoqueta.

La Bajoqueta i jo varem fer una innocent juguesca. A veure quina de les dues aconseguia primer una capsa de llapis de colors dels que donen al Viena als nens petits jeje

Mentre jo, que no havia entès bé els termes de l’aposta, esperava la seva resposta (no sabia si l’havíem de demanar nosaltres mateixes o aconseguir que els nostres respectius estimats les aconseguissin qual dolç i amorós detall) ella va anar al Viena de Tarragona i, tota decidida, va demanar la seva capsa de colors.

D’acord. Aposta guanyada per la Bajoqueta!! Res a dir :-))

Però jo, avui, he aconseguit que en Josep Lluís la demanés per a mi!! I he de dir que no m'ha costat gens de convèncer. Ho ha fet i ha pujat tot content amb el paper, els colors, dos talladets i les pastes que regalen :-) Oeeeee oeeeeeee...

Aquí les proves:

Una Jota (Joc Literari)

En Jesús M. Tibau ens proposa aquest mes, com a Joc literari creatiu, que escrivim una jota. Bé doncs, que em perdonin els poetes, els joteros de veritat i qui m’hagi de perdonar. Aquí està la meva, diguem-n’hi, aportació...

Tot sigui per un somriure :-)

A mi m’agraden els núvols
amb diferents tons de blau,
i ara toca explicar-ho
per la Jota d’en Tibau
que aquesta vegada rifa
la propietat d’un Palau.

Aquesta jota reusenca
s’ha de cantar amb veu suau,
cadascú a casa seva
sense fer massa sarau
i si ens quedem afònics
ens prendrem un Cola-cau.

Tortosa, agost 2002, Quico el Cèlio amb mi després d'una actuació (seva, clar)
La foto del núvol és d'ahir, 17 d'agost, per la tarda.

El fumador (Relats Conjunts)

Quadre: "El fumador", de Juan Gris, 1913.
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts.

No n’hi ha per tant. De veritat que no.

Ja sé que fumar és dolent, no ho discuteixo pas, això. És més, em sembla obvi que fer-se passar fum per dins no pot fer cap bé.
Però un... molt de tant en tant. Voleu dir que pot fer mal? Si... si... jo penso que... Bé, no sé... Si tampoc tinc massa diners, jo. I el tabac surt molt car...

Però feia més de quatre mesos que no sortíem a sopar fora la dona i jo. I no parlo pas d’anar a cap restaurant de luxe, no. Ja dic que la nostra butxaca no va molt sobrada. Parlo de sortir un vespre, els dos junts, agafats de la ma, i riure com una parelleta d’adolescents i fer una cosa diferent.

Hem anat a un lloc molt bonic, on fan una mena de cassoletes, petites racions i ho hem compartit tot, les seves i les meves. Què bo estava el remenat de patata i pollastre, i aquells petits ous de guatlla amb xoricets!!

I res... que sí, que llavors, en acabar el sopar, per fer festa, per arrodonir-ho, m’han vingut ganes de fumar-me un cigarret, sí!! només un!! Un ella i un jo.

He agafat el paquet de Marlboro que vaig comprar fa cinc setmanes. He tret dues cigarretes, una per a ella i una per a mi. Ella m’ha somrigut, preciosa, contenta...

Però llavors, un munt d’ulls s’han girat cap a mi i m’han mirat.
M’han mirat com si no fos una persona normal.
M’han observat com si fos un bitxo raro.
M’han fet sentir com un ésser monstruós...

He guardat el paquet de Marlboro... i hem marxat.

Canvi d'imatge

Fa dies que veig que molta gent canvia la imatge dels seus blogs però fa un moment, en visitar el de la Teresa i veure el color de fons que ha posat i la referència que feia al meu amor per la tardor, m’ha fet venir ganes de fer canvis...


Ara, a veure si m’hi acostumo jeje

Tinc vuit gatets de colors!

La meva amiga Vero (companya de classe d’anglès, còmplice Harrypotteriana, col•lega d’aficions tals com punt de creu, patchwork, etc. i bona aficionada al te, entre altres coses), un dia em va ensenyar uns posa vasos de punt de creu que estava fent. Un petit brodat dins un marc de metacrilat que el protegia... i ho vaig trobar moníssim, em van agradar molt!!

Des d’aquell moment, i sense que jo ho sabés, ella va mirar de trobar-ne uns per regalar-me’ls... va mirar diferents botigues, inclús per Internet, però enlloc veia el mateix model.

Fa uns mesos, en un viatge als Estats Units, finalment els va trobar i llavors em va donar la sorpresa de fer-me aquest regal :-)

Vaig estar buscant dissenys i no sabia quin dibuixet posar... fins que vaig trobar uns gatets de colors imitant els pedaços del patchwork i em van agradar tant que vaig decidir posar dos gatets a cada un.

Aquesta tarda mateix els he acabat (al Viena jeje) i, justament, baixo l’escala i... a qui em trobo? A la Vero!!... Però no li he ensenyat!!

Als gatets els hi he posat noms... Alguns dels triats us sonaran perquè són els dels gats “de veritat” d’alguns blogàires... Espero que a ningú li sàpiga greu que hagi “pispat” noms de gatets, ho he fet amb carinyo :-) Altres els he preguntat a amics i, fins i tot, en Josep Lluís me n’ha dit un.

Aquí estan els meus vuit gatets i tota la història en imatges:

Lluna i Robbie

Pèsol i Cleo

Puck i Rudolph

Blog i Bamboo

Així van quedar els que va fer la Vero. Maquíssims!!
Els hi he "robat" del seu blog jeje

El posa vasos desmuntat.
Dins el marc de metacrilat es posa el brodat, el cartronet
i es "tapa" amb la rodona de suro que és autoadhesiva

Per la part del darrera de la labor marco la rodona...

La Lluna i en Robbie ja són dins una rodona

I després, cada rodona dins el marc, el cartro i el suro...
I ja està!!
Gràcies, Vero!!

Diada Nacional de Catalunya

Avui, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, recordo que les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977, segons consta en aquest document, a les Nacions Unides: Status of ratifications.

El seu Article 1 proclama:

1.- Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

2.- Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

3.- Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

ELS SEGADORS, HIMNE NACIONAL DE CATALUNYA

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

09-09-09

Fa molts anys, a la vella casa on havia nascut el meu avi, en una porta de les golfes, vaig escriure amb un guix... 7-7-77. Ho vaig recordar no fa massa llegint en P-cfacsbc2v.

Avui no tinc guix ni una porta atrotinada, però tinc un blog i també em fa gràcia escriure la data d’avui: 09-09-09, data que coincideix amb el post 250.

Núvols amb branques... i una planta a contrallum (fotos 7 de setembre de 2009)


L'Anton, detallista com sempre, m'envia aquesta aquarel·la com a regal dels 250 posts. Moltes gràcies, Anton!!

El meu globus del Viena

El Viena de Reus té dos pisos. Entre les dues plantes hi ha un gran forat, envoltat d’una barana, així que, si mires des de dalt, veus el que passa a baix. Això fa que el sostre de la planta baixa sigui, en un tros, també el sostre de la primera planta...

Amb foto s’entendrà millor:



Al Viena regalen globus als nens petits... però a vegades, als xiquets que són a la planta baixa se’ls escapa i puja fins al sostre (que és molt amunt, perquè -recordem- que és el sostre de la primera planta) Què passa llavors? Doncs que pares i mares pugen corrents a rescatar el globus dels seus fillets. Però n’hi ha que no, que deixen el globus allí dalt (potser en demanen un altre, no sé)

De nou, crec que amb foto es veurà més clar (fixeu-vos amb el globus al sostre) :-)

(Aquesta foto i la primera són fetes d'avui, pensant ja en com explicar la qüestió)


La setmana passada, estàvem nosaltres a la nostra taula particular, llegint, quan vàrem veure un globus al sostre... ningú el recollia.

Passada una estona, Josep Lluís s’aixeca de la cadira i em diu que va al lavabo, jo segueixo llegint i, de cop, quan el veig, havia rescatat el globus i em diu tot somrient: “Té, per a tu”... Va ser boníssim! Perquè, evidentment, el vaig acceptar amb una gran rialla... i, com encara no marxàvem, el vaig lligar a la cadira perquè no s’escapés. I després me’l vaig endur a casa, per suposat!!


La foto és del 31 d'agost. El braç és de Josep Lluís (per donar realisme a la història), el llibre de Grisham ja el vaig acabar i a la llibreta m'hi apuntava els personatges (hi sortia un munt d'advocats i no volia confondre els bons amb els dolents jeje)

El Rosari

Quan era petita m’agradava arribar a casa per la tarda i seure al menjador, berenava i llegia o dibuixava. Però no solia fer els deures de l’escola. Em semblava injust que, desprès d’anar a classe matí i tarda, a sobre, a les “hores lliures” haguéssim d’estar fent exercicis de matemàtiques, o estudiant diferents temes de geografia, història o el que fos. He de reconèixer doncs, que quasi mai els feia.

Foto Google

A casa no es posava gaire la tele. Vull dir que es posava quan es sabia que hi havia alguna cosa interessant “a tal hora fan...” però no era d’aquelles cases en les que, sistemàticament, la tele està engegada facin el que facin, com una banda sonora de fons.

La meva banda sonora eren els meus pares parlant, la mare escoltant la ràdio mentre cosia, els meus germans corrent i jugant (la veritat és que ells “es movien” molt més que jo. Jo, asseguda a taula, amb les meves coses... ).

Però una de les meves bandes sonores preferides, una de les coses que més m’agradava sentir mentre jo feia la meva, era els meus pares dient el Rosari a la galeria, a l’habitació, o a la cuina (mentre la mare feia el sopar).

Foto Google

I és que els meus pares passaven el Rosari cada dia. I les seves veus, dient un Parenostre, un munt d’Avemaries, ... eren un so que em relaxava. Estar a la taula dibuixant, ficada al meu món i sentir de fons “El tercer misteri de goig és el naixement de Jesús a Betlem...” i ara era la veu d’ell, i ara la d’ella... la d’ell, la d’ella, Avemaria darrera Avemaria...

Si nosaltres jugàvem, o era un moment dels que volíem veure la tele, no ens feien pas callar. Anaven a alguna altre habitació on no els distraguéssim i seguien. Llavors les paraules arribaven molt fluixetes, però hi eren igual, com un embolcall protector, creant un ambient on res dolent podia passar.

I la Lletania!! M’encantava... era en llatí!! I, de sentir-la centenars de vegades, quasi me la sabia de memòria. “Santa Maria, Ora pro nobis”... i jo menjava el meu pa amb xocolata, o llegia un llibre de Enid Blyton... però de fons m’arribava la seva pregària... Mater Creatoris... Virgo clemens... Rosa mystica... Refugium peccatorum.... Regina in cælum assumpta (aquesta m’agradava molt, em feia sentir que tenia un nom preciós, jeje) i finalment, la darrera, Regina pacis.

Tot el Rosari el deien en català i la lletania en llatí... Era curiós. Fins que un dia, quan jo ja era més gran, una tieta meva (una germana de la meva mare, que és religiosa i ara ja és molt gran però havia estat missionera a l’Àfrica i a Sudamèrica) els hi va regalar com un tríptic amb la lletania en català i llavors van passar-ho a dir sempre així. Però, en el meu record de petita, sempre és en llatí.

Avui, tan sols pensar-hi, sembla que m’arriba aquella pau... :-)

Hey Jude

Doncs res, va una tranquil•lament passejant per la catosfera, llegint posts, comentant i plafff li fiquen una cançó al cap i l’ha d’anar a buscar imperiosament!!

La culpa és d’un comentari dels PiTis a cal XeXu...

La dedico a tots i totes les blogàires que els hi agradi :-)

La primera és amb els Beatles ben jovenets.

La segona correspon a un concert que es va fer al Royal Albert Hall el 15 de setembre de 1997, “Music For Montserrat” per recollir fons per l’Illa de Montserrat, que havia patit un gravíssim desastre a causa de l’erupció d’un volcà (la interpreten Paul McCartney, Elton John, Sting, i d’altres)

HEY JUDE

Hey Jude don't make it bad
Take a sad song and make it better
Remember to let her into your heart
Then you can start to make it better

Hey Jude don't be afraid
You were made to go out and get her
The minute you let her under your skin
Then you begin to make it better

And any time you feel the pain, Hey Jude, refrain
Don't carry the world upon your shoulders
For well you know that it's a fool who plays it cool
By making his world a little colder
Na na na na na
na na na na

Hey Jude don't let me down
You have found her now go and get her
Remember to let her into your heart
Then you can start to make it better

So let it out and let it in
Hey Jude begin
You're waiting for someone to perform with
And don't you know that it's just you
Hey Jude you'll do
The movement you need is on your shoulder

Na na na na na
na na na na Yeah

Hey Jude don't make it bad
Take a sad song and make it better
Remember to let her under your skin
Then you'll begin to make it better
Better, better, better, better, better, Yeah,Yeah,Yeah

Na Na Na Na Na Na Na
Na Na Na Na, Hey Jude!
( 16 times till fade out)

Bon vent!!

El mes d’agost és ben mort
i no seré jo qui el plori.
S’ha acabat la mala sort
i l’altiu emperador
no tindrà pas qui l’enyori.
Darrera la cantonada
una festa i rebombori...
Amb un vestit de colors
ocre, taronja i marronós,
màgica com una fada,
em fa l’ullet la tardor.

Foto: Assumpta
Dibuix: http://www.khnkoyan.com/images/graphics/lady_autumn.jpg
Poema: Assumpta... però millor que no es digui massa :-))


La Carme ens regala un poema!! Gràcies!!

Arriba el temps
de dolces melangies.
De moments endreçats,
d'un temps acompassat.
Temps de verema i de raïm
i dels colors més càlids.
Seurem al capvespre
i mentre la claror canvia
minut a minut...
esperarem la tardor
que traurà el cap
quan estarem més distrets
darrera la cantonada.

Elur ha trobat unes imatges molt maques de La Tardor :-) Aquesta n'és una:



La Maia (Kudifamily) ens proposa unes precioses imatges de tardor... N'he triat una :-)