Em faig un fart de riure amb ella...

La coneixeu? Anastasia Azaranka Ayuso, la nena que fa el paper d'Ana Pastorcilla a "La hora de José Mota"... ser capaç de fer el paper, tan serieta, tan ben posada... em fa molta gràcia. Però el dia aquest de la conversa amb "Jordi Évole" va ser el meu preferit.

Anuncis de joguines

S'apropa Nadal i, amb per tant, creixen els anuncis de colònies (amb accent francès la majoria) i de joguines. Bé, és normal. Suposo que a tots ens fa gràcia rebre algun obsequi, ja sigui pel Tió o per Reis. Ens queixem del materialisme però, qui més qui menys, fa les seves despeses.

Ara bé. Tot té un límit. Una cosa és celebrar amb il·lusió els Reis amb els nens (o amb grans, que també hi tenim dret!) i una ben diferent, crear petits monstres maleducats que els importa un rave què demanaran (de fet, molts tenen de tot) tan sols saben que volen "moltes coses". Aquí és quan tot això em comença a empipar.

I, en aquesta onda està l'anunci de joguines més estúpid que he vist en la meva ja llarga vida. És de Toys'r us (per cert, mentre intentava escriure el nom aquest m'acabo d'adonar que té un significat: Toys are us: "Les joguines som nosaltres". Curiós) Bé, sigui com sigui, l'anunci és horrible. Aquí us el deixo:

Els nens demanen joguines a crits. Millor dit, les exigeixen, fins i tot amb megàfon. Quines joguines? ah, això no importa, només saben que en volen MÉS que el veí. Fastigós.

Per contra, tot i que no és un anunci per petits, ja que es tracta de vendre un iPhone i que et facis soci (o com es digui) de "Fusión, Movistar", aquest altre anunci em sembla deliciós. El petitó vol "una cosa"... el problema és entendre què és el que està demanant doncs encara no parla bé. El trobo molt divertit i el final... sorprenent :-)

Un altre dia us parlaré d'un altre anunci que no m'agrada gens... i és que, a vegades, crec que molts publicistes no s'adonen que les frases que posen no tenen sentit, o que poden resultar antipàtiques, absurdes...

Hallelujah - Gali Atari and Milk & Honey - 1979 Jerusalem

Sí, ja ho sé, algú segur que està pensant que això sembla un post del "Petit Blog", però és que la cançó m'agrada molt i he pensat que aquí hi hauria més gent que clicaria el vídeo i la escoltaria, potser la recordaria i tal... ;-))

Ja està...

...---ooo---000---ooo---...

Bé, d'acord. Perquè no sigui un post tan curt, afegiré un altre vídeo; aquest amb el moment en que en Jimmy Jump va saltar a mitja actuació d'Espanya l'any 2010

I si el que passa és que no us agrada gens ni mica Eurovisión, doncs bé... algun tema ben diferent. Un molt bon consell d'Elena Roche per aprofitar perfectament els tubs de cremes.

I, per si no teniu tubs de cremes per buidar, potser voldreu iniciar-vos en el món de les manualitats amb unes cosetes molt senzilles

Tampoc?

Doncs... segur, segur que esteu ben contents de saber preparar una bona tassa de te ;-)

No patiu, jo tampoc entenc tot el que diu i porto més de la meitat de la meva vida "estudiant" anglès... A més, tampoc cal ser tan sibarita. Aquest noi que us poso ara ho fa molt més a l'abast de la gent normal (Ah, i s'entén molt bé!)

Ja està!! Que és prou llarg? ;-)

His eye is on the sparrow... Elena Gadel

Feia temps que no posava una cançó per al cap de setmana... Però avui m'ha vingut de gust posar aquest vídeo aquí. L'anava a posar al "Petit Blog" i he pensat... "Per què no a l'altre que ho podrà veure més gent i aprofito per fer una explicació més llarga?"

Hi ha cançons que la primera vegada que les escoltes ja t'arriben al cor. Alguna cosa tenen que t'hi enganxa. Ja pot ser melòdica o rítmica, amb missatge o més aviat desenfadada... potser és la forma en com s'interpreta... no ho sé.

Crec que mai abans havia escoltat aquest tema que dóna títol al post, així doncs quan l'Elena Gadel, una de les millors veus femenines sortides en tota la història del programa Operación Triunfo (sí, sí, jo el mirava, i els tres primers anys em va agradar, després va passar a ser una mena de GH musical i vaig deixar de seguir-lo) el va triar per interpretar-lo una vegada en que s'estava jugant la seva eliminació, era una cançó totalment nova per a mi, i em va captivar.

No sé si coneixeu l'Elena Gadel. Després, com a autèntica bona intèrpret que és, ha seguit al món de la interpretació, fent teatre musical (Mar i Cel, per exemple)

Gaudiu de la seva preciosa veu en una de les cançons més conegudes de l'obra Mar i Cel

Doncs bé... per on anava?

Tot això venia a que la primera vegada que vaig escoltar "His eye is on the sparrow" va ser cantada per una joveníssima Elena Gadel, de vint anys, una noia a qui li agradava cantar i que tenia moltes ganes d'aprendre i fer-ho bé. Fa uns dies, vaig veure que es parlava d'ella al Twitter i li vaig enviar una piulada dient que encara recordava aquella interpretació... i que em posava la pell de gallina... i em va retuitejar i fer favorit el tuit... em va fer gràcia ;-))

Per cert, voleu sentir "His eye is on the sparrow" interpretada en directe, per l'Elena Gadel? Doncs som-hi!!

I, per acabar un tema compartit :-) L'altre vegada que vaig parlar d'OT va ser en un post de juliol de 2009 que vaig dedicar a Víctor Estévez. Doncs bé, l'any 2006 el tema que va fer de sintonia de la Marató de TV3 va ser interpretat a duo entre en Víctor i l'Elena... No us sembla una versió magnífica?

M'encanta aquest anunci!

El trobo molt ben fet, és maquíssim!

Dickens 2012 i el nostre homenatge a l’Espai Internet de TV3

Ahir per la tarda vaig rebre un correu que em va fer molta il·lusió. Començava així:

T’escrivim per avisar- te que el teu blog apareixerà recomanat al pròxim Espai Internet previst per emetre's al Telenotícies Migdia de diumenge 5 de febrer (cap a la part final, sobre les 15:15).
Aquell dia comencem l'Espai parlant del bicentenari de Dickens i ens ha semblat que la teva pàgina era prou representativa, interessant i útil com per aparèixer seleccionada.




El que va començar com una idea llençada per en McAbeu i que jo vaig recollir ràpidament, està agafant cert ressò i si això és així és perquè –i segur que la gent de TV3 així ho ha vist- els posts que jo he anat fent sobre el tema s’han omplert ràpidament de blogaires donant el seu suport, dient que ja estaven llegint tal o qual llibre, o que farien un post relacionat d’alguna manera amb el bicentenari de Dickens. Així doncs, moltes, moltes gràcies! Estic contenta i una mica nerviosa (jo, que no patia gairebé mai quan havia de fer un examen!)... Però segur que tot anirà bé i tindrem una bona festa!



I aquí tenim el vídeo del programa!! (Gràcies, MAC!!) ;-)

La portuguesa!!

Fa pocs dies, en aquest mateix blog que no té data de naixement, vaig explicar que sóc una Eurofan declarada i sense cap intenció de cura, així que ara explicaré una batalleta sobre el tema.

Recordo fa molts anys, molts, quan anava a la Facultat... devia fer tercer any de carrera -suposant que no m’equivoqui en la resta, que és molt suposar- va arribar l’esperat dia del Festival.

Com sempre, vaig escoltar totes les cançons amb gran interès i n’hi va haver una que em va arribar al cor. Era una balada, una cançó interpretada per una noia a la que jo vaig trobar plena de sentiment... no ho sé explicar, però em va encantar. Era la portuguesa. Evidentment, va quedar fatal... de les últimes.

Al dia següent, en arribar a classe, i parlant amb el meu grupet d’amics (on hi havia cert reusenc guapot i tímid) un company de Tarragona (que anys després va ser el meu padrí de boda) em va dir que també havia vist el festival... que li havia agradat especialment una cançó que havia quedat molt mal classificada... i jo vaig dir que a mi m’havia passat el mateix.

- Doncs quina cançó era?
- La portuguesa!!
- Siiiiiii? A mi també!! Em va encantar!!

Això era l’any 1985... si, joves amics, parlem del segle passat.

Voleu creure que maig la vaig oblidar i que, com recordava part de la lletra, la vaig voler buscar a l’ordinador de ma germana quan va tenir Internet? I em segueix agradant molt, molt, molt... No em pregunteu per què... però m’encanta.

Ah! La cançó no té la culpa de la nacionalitat de certs elements relacionats amb el món del futbol, si us plau!!

Eurofan!

Sí, ho confesso, des de fa molts i molts anys mai em perdo el festival de l'Eurovisió. En aquests moments, mentre el públic vota, vaig a posar aquí la llista dels països participants, per l'ordre en que han actuat, marcant en vermell les que més m'han agradat, a veure si alguna d'elles és la guanyadora.

01.- FINLÀNDIA
02.- BÒSNIA-HERCEGOVINA
03.- DINAMARCA
04.- LITUÀNIA
05.- HONGRIA
06.- IRLANDA
07.- SUÈCIA
08.- ESTÒNIA
09.- GRÈCIA
10.- RÚSSIA
11.- FRANÇA
12-. ITÀLIA
13.- SUïSSA
14.- REGNE UNIT
15.- MOLDÀVIA
16.- ALEMANYA
17.- ROMANIA
18.- ÀUSTRIA
19.- AZERBAIJAN
20.- ESLOVÈNIA
21.- ISLÀNDIA
22.- ESPANYA
23.- UCRAÏNA
24.- SÈRBIA
25.- GEÒRGIA

Entre totes les seleccionades (vuit sobre vint-i-quatre), per afinar una mica més, diré que si hagués de decidir jo la guanyadora estaria entre:

DINAMARCA, LITUÀNIA, ITÀLIA, ISLÀNDIA i SÈRBIA

A veure què passarà :-)

EDITAT DESPRÉS DEL FESTIVAL.- Començo a escriure a les 0:53 hores del diumenge dia 15 de maig.

Doncs bé, el de sempre, els països veïns que es voten entre ells... això ja se sap... però jo l'any que ve o tornaré a mirar si Déu vol...

Aquesta ha estat la classificació final, amb una guanyadora que no m'agradava gens i que no sé què li han vist. En les llistes dels Eurofans ni apareixia. Tornaré a marcar en vermell les que jo he dit que m'agradaven, a veure a quins llocs han quedat:

01.-Azerbaijan
02.-Itàlia
03.-Suècia
04.-Ucraïna
05.-Dinamarca
06.-Bòsnia Hercegovina
07.-Grècia
08.-Irlanda
09.-Geòrgia
10.-Alemanya
11.-Regne Unit
12.-Moldàvia
13.-Eslovènia
14.-Sèrbia
15.-França
16.-Rússia
17.-Romania
18.-Àustria
19.-Lituània
20.-Islàndia
21.-Finlàndia
22.-Hongria
23.-Espanya
24.-Estònia
25.-Suïssa

Doncs res, està vist que fent travesses d'aquestes tampoc em guanyaria la vida... I ara, passant dels resultats oficials, posaré el vídeo de les dues millors situades a la classificació de les que a mi m'agradaven: Itàlia, en segon lloc, i Dinamarca en cinquè:

Molt divertit ;-)

Fa uns dies, arrel d’un comentari al blog de llibres d’en XeXu, vaig recordar el personatge d’en Frank Spencer, vaig buscar aquest vídeo i el vaig enllaçar allí, amb la idea de posar-lo també aquí un cap de setmana d’aquells que et fa gràcia posar una cosa però que no tens ganes de fer res massa espès... Mireu-lo, és molt divertit! ;-)

Com ho fan?!

El Tapís de Bayeux

Fa anys vaig veure un documental per televisió que em va fascinar. No anava d’un tema del que jo entengués gens ni mica -la conquesta d’Anglaterra per part dels normands- però el que explicava em va tenir enganxada a la pantalla.

Es tractava d’un brodat, d’un gran brodat, un brodat immens. La història explicada de forma gràfica, però no amb dibuixos o pintures sinó brodada. Parlo d'El tapís de Bayeux. El fet és que jo no tenia ni idea des de la seva existència, però el vaig trobar impressionant... Des de llavors, de tant en tant, em torna al cap. Ahir me’n vaig recordar i em va fer gràcia fer-ne un post.



- Els fets narrats van tenir lloc entre els anys 1064 i 1066
- La llargada total de la roba brodada és de 68,8 metres de llarg per una alçada mitjana de 50 cm. (Està fet amb diferents trossos units per guarniment amb rivets, el fragment més llarg fa quasi 14 metres)
- Hi ha una representació del Cometa Halley.
- Hi apareixen moltíssimes persones, animals (cavalls, mules, gossos, aus...), fortaleses, edificis, vaixells.





Clicant aquí, es pot veure tot (en diferents parts) i és impressionant.

I aquí una “animació” del tapís que està força bé ;-)

Els "meus" avis...

Avui és el darrer programa que podré gaudir de la seva presència una estoneta a casa, a través de la tele...

Us trobaré a faltar, amics meus!! Sou mestres en moltes coses...

Un aplaudiment des del cor :-)

(Per veure aquest post com cal, inclosos els dos vídeos que hi ha aquí sota, és necessari entrar amb Chrome o Mozilla Firefox)

Alguns d'ells també van ser a la gran manifestació del dissabte ;-)



Casal Rock, a TV3, a les 22:30 ;-))

Casal Rock. L'alegria de viure!

Suposo que la majoria de vosaltres heu sentit parlar d’un programa de TV3 anomenat Casal Rock. Jo també sabia de la seva existència, però no l’havia vist mai. Tenia una idea preconcebuda (molt diferent de com és en realitat!) i pensava que no m’agradaria.

Però, fa unes setmanes, en un dels avanços de programació, en van posar un trosset. En aquell moment jo no mirava però vaig sentir en Josep Lluís que em cridava: “Mira, mira, és l’Anna de Cervera... A casal Rock!... l’Anna... de l’Escola de Catequistes!”...

L’Anna Vidal! I tant que la recordava!! És d’aquelles persones que deixen petjada ;-)

Anna Vidal (Foto copiada de l'enllaç del programa)

Varem coincidir fa quasi set anys (l’estiu els farà) en uns Cursos d’estiu que, amb el nom d’Escola de Catequistes, organitzava el Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (S.I.C.). Allò era una passada! En els programes de matrícula hi havia un munt de cursos per triar, tant de temes teòrics com de classes pràctiques i tallers (activitats per fer amb els infants, com fer catequesi amb nens amb alguna discapacitat, etc.) Era maquíssim centenars de persones (no exagero, no), tots amb els nostres diferents accents de la llengua catalana, vinguts del sud o del nord, de les illes, de terra endins...

Com es feia en època de vacances, jo hi anava amb en Josep Lluís, el qual s’apuntava al Curs teòric del matí, però no als tallers de les tardes i aprofitava per llegir, passejar, escriure...

Aquell any havíem triat el mateix curs, crec recordar que era l’estiu que varem fer El Credo. El professor, Mn. Rafael Serra, és (casualitats de la vida!), actualment, i des del mes d’octubre passat, el Rector de la nostra Parròquia ;-)

Al lloc de l’Escola a Tarragona, la Residència del Col•legi La Salle, hi feia molta calor... tanta calor que a algunes aules no s’hi podia pas estar, així que alguns grups varem agafar taules i cadires i sortíem a fer la classe a un jardí que hi havia... Ens llevàvem ben aviat, la pregària del matí, l’esmorzar i... cap al nostre lloc de jardí! ;-))

I allí, el grupet que formàvem aquella classe, gaudíem (perquè no hi ha altre paraula que ho defineixi millor) de les lliçons i les converses que sortien... Una de les persones que més s’emocionava era l’Anna. Abans he parlat amb ella per telèfon i, quan recordàvem aquell curs, tenia ben present les classes al jardí i com, a vegades, li queien les llàgrimes... Ella ja era vídua llavors i quan, segons la conversa, es recordava del seu marit, s’emocionava... No, no... no és posava trista, no... era una sensació de total confiança en que un dia es retrobarien... i, quan ho deia, a en Josep Lluís i a mi (i la resta del grup... potser unes quinze persones) ens transmetia aquella fe seva tan forta i tan ferma.

El càsting de l'Anna

Aquesta Anna és la que, animada com sempre, es decideix (amb l’empenta de la família) a participar a Casal Rock perquè es vegi que, com ella diu "la gent gran no és gent avorrida ni passada de moda". Per demostrar que hem de lluitar cada dia per ser feliços perquè, també amb les seves paraules (ella que, valenta, presumeix davant tota l’audiència de ser Catequista), "Déu vol que siguem feliços".

El programa en sí és una meravella... a mi em té enganxada totalment (cosa que no m’esperava en absolut!). Aquí no hi ha competició. No hi ha guanyadors ni perdedors, no hi ha eliminats... Són un grup, són amics, s’animen entre ells. Aprenen conjuntament i s’ajuden. Tot sota la direcció d’en Marc Parrot el qual els parla amb una sinceritat, un respecte i una dolcesa que dóna gust...

Són persones de la vida real, amb els seus fills, els seus nets i les seves capsetes amb les pastilles que han de prendre...i, molt important, les seves il•lusions (l’Inma de 81 anys, fa jerseiets de mitja per petitons per si algun dia arriba a besàvia... és genial!)

L'Anna i l'Inma solistes del vídeo-clip "Zapatillas" d'El Canto del Loco

I practicant-la, uns dies abans, al Palau Sant Jordi, amb El Canto del Loco

M’ha explicat l’Anna que queden cinc programes i que, ara que ja està tot gravat i acabat, entre ells segueixen sent amics, que han creat uns lligams forts i que n’estan tan contents.

Al final de la nostra conversa li he demanat permís per fer aquest post i m’ha dit que “I tant!!” i m’ho ha dit rient... amb alegria, perquè ella transmet alegria... la porta dins.

Ah, i una cosa que us farà gràcia i amb la que jo estic molt d'acord... diu l’Anna Vidal que si els nostres polítics fossin com en Pep Guardiola i en Marc Parrot les coses sí que anirien bé! ;-)

Us recomano aquest programa... és el millor que hi ha per pujar els ànims!! Dimarts al vespre, a TV3.

Sí, sí, ho confesso...

Ho confesso, sí, sí, ho confesso... Jo mirava Operación Triunfo :-)

Jo, que presumeixo orgullosa de no haver vist mai cap capítol de Gran Hermano (i és la pura veritat) en canvi mirava Operación Triunfo. I, clar, tenia els meus favorits.

Després el programa va anar degenerant (segons deien els que coneixien “l’altre experiment”) en una mena de Gran Hermano Musical i vaig anar perdent l’interès fins arribar a aquesta darrera edició que no ho he seguit gens. (efectivament, cada vegada ens mostraven més escenes de baralles, problemes i embolics entre els concursants que assaigs, repartiments de cançons, arranjaments musicals...)

Però bé, descomptant l’última que, com no l’he vist, no puc parlar-ne, tinc una cosa claríssima: La millor veu masculina de totes les edicions ha estat, sense cap mena de dubte, la de Víctor Estévez... Aquest tío m’encantava quan el sentia cantar. Era un tot terreny que podia amb qualsevol repte. Absolutament versàtil. Li posessin la cançó que li posessin ell la feia seva i en resultava una interpretació impressionant. Tot ho feia fàcil... Genial!!

No tingueu manies i escolteu :-) (Podeu ballar, cantar i, per suposat, aplaudir... jo ho penso fer jejeje)

A la gala zero (la de presentació) ja em va enganxar amb aquest:
"Come fly with me"

"Great Balls of fire"
Pugeu damunt del piano i desmeleneu-vos!!

Tot un rocker interpretant:
"I'm just a gigoló"

"The final countdown"

"Sopa fría"

Una balada que fa emocionar:
"I don't wanna miss a thing"

"Mediterráneo"

"With a little help from my friends"
La llàstima és que, per arribar a la cançó primer hi ha una entrevista
de dos minuts i mig i després un anunci. Paciència.
La magistral interpretació i el crit del minut 5:53 valen l'espera.

I cantant amb Soraya, que va guanyar l'edició i que no m'agradava gaire, però he d'admetre que els duets els hi quedaven força bé:

"New York, New York"

Repsol Butano... el meu anunci

Ahir jo mateixa li vaig fer una mala passada a un article meu tancant-lo a opinions... no m'agrada gens donar una imatge de tristor perquè jo no sóc així, just al contrari, i sé que, malgrat algunes coses que em puguin passar (com a tothom i moltes menys que a molta gent), tinc infinitat de motius per estar contenta i feliç :-)

Així doncs, per deixar un somriure, poso aquí el vídeo d'un anunci de la tele que m'agrada molt :-)



Si no es pogués veure l'opció d'opinions, ara sí que ja no seria cosa meva si no el regalet que Blogger em fa de tant en tant quan poso un YouTube :-)) Clicant sobre el títol de l'article, s'obren les opinions...

I bé, ja som a dia 30... o sigui que... :-)))

McGyver i el Capità Murdock

Estant de visita al blog d’en George, un “geni” de la fotografia, en veure un “invent” que ha fet, m’he recordat de McGyver, sèrie de la que mon germà era súper seguidor i que a mi, sense ser-ne tan “fan” també m’agradava força... i he anat a YouTube per buscar la Intro i, llavors m’he trobat la del Equipo A, que he d’admetre que també seguia fa mooooooolts anys, i el meu preferit era el boig del capità Murdock.

Era molt curiós que malgrat la quantitat de trets i explosions que hi havia, mai es produïa cap mort... sempre sortien tots dels cotxes bolcats, helicòpters caiguts o de qualsevol lloc espolsant-se la jaqueta i ja està jeje

Ara posaré els vídeos i blogger es carregarà l’opció comentaris... però no passa res,eh? clicant sobre el títol de l’article apareixen com per art de màgia :-)


McGyver... era capaç de construir qualsevol enginy amb un no res



El Equipo A, també especialistes en sortir-se'n de qualselvol situació complicadíssima

Jessica B. Fletcher

No la convideu pas a cap esdeveniment familiar, eh? Sí, d’acord, que a mi també em cau molt bé... es simpàtica, intel·ligent i, fins i tot, m’agraden aquelles jaquetes de punt que porta... cuina bé, diuen que fa uns pastissos deliciosos...

Però segur, segur que si la convideu hi haurà un assassinat. No digueu que no us he avisat.



Crec que Cabot Cove (Maine, USA) és el lloc del món amb més morts violentes “per capita”.
Quan els guionistes es van adonar que ja no hi havia ningú més al petit poble de pescadors de Nova Anglaterra a qui liquidar-li una tieta, un germà, o un cosí segon, llavors la van traslladar a viure a Nova York...





Malgrat tot, “S’ha escrit un crim” (Murder, she wrote) és una de les meves sèries de televisió preferides... La capçalera, amb ella escrivint a màquina, em magnetitzava.


TV3 l’ha repetit un munt de vegades i altres canals també l’han passat. Alguns capítols els he vist tantes vegades que en veig un fotograma i ja em sé la meitat dels diàlegs... però no resisteixo a seguir-la veient... Em cau bé la Jessica B. Fletcher.

Això sí, sempre he estat convençuda de que gran part de l’èxit de la sèrie es deu a la seva protagonista, l'actriu Angela Lansbury.