dimarts, 29 de juliol del 2008

Prometo que sóc del Barça...

Potser per aquestes dues "obres meves" que ara poso aquí algú podria pensar el contrari... pero no, que ningú ho dubti!! Això no ha de quedar mai en entredit:

PROMETO QUE SÓC DEL BARÇA!!!

El que passa és que m'agrada brodar i vaig brodar aquests escuts, un per un amic de Mallorca i l'altre de Sevilla :-)







El de Mallorca ja el té enmarcat i penjat a casa seva. El de Sevilla el vaig acabar la setmana passada, el vaig enviar i encara no l'ha rebut, però l'ha vist per foto ;-)

Per cert, l'escut del Barça no l'he brodat mai. Ho volia fer per un nebot però el gràfic que vaig aconseguir era molt "xato", no m'agradava...

diumenge, 27 de juliol del 2008

Núvols (III)



NÚVOLS (III)

Fa molts anys que faig fotos als núvols... de fet, moltes vegades estic als núvols.

Ara, amb la meva petita càmara digital és fàcil, puc "provar" i només guardo les que m'agraden, però encara no fa un any que la tinc. Abans era més arriscat :-)




Al igual que aquesta d'aquí dalt, moltes de les fotos que ara poso son fetes amb la càmara vella (que es va espatllar de cop i volta el mes d'agost passat, sense que mai abans hagués fallat) una Nikon que el meu marit m'havia regalat pel meu sant de fa 7 o 8 anys... (amb ella vaig fer les fotos del T.I.J. a La Haia jeje) i centenars d'altres.

Jo no volia una digital, volia la meva càmara, però em van dir que la reparació seria tan cara que sortia més a compte comprar-ne una altre.

Vaig haver d'esperar una miqueta a estalviar els 220 Euros que valia la nova i, cap a finals d'octubre, la vaig comprar... ara ja me la començo a estimar :-)





Aquestes dues fotos d'aqui dalt, per exemple, son unes de les que vaig fer amb la càmara vella.





Aquesta també :-)
És nota perquè l'escanner era senzillet i a vegades no quedaven massa clares...



Núvols... de diferentes formes i colors... si tingués talent, seria pintora de núvols.







divendres, 25 de juliol del 2008

Petit homenatge a la gran Agatha Christie



Això que es veu a la foto no és més que una petita part de tots els llibres i pel·lícules que tinc de l’escriptora britànica. De llibres crec que puc dir, sense por a equivocar-me, que “els tinc tots”, no tan sols els que va escriure com a Agatha Christie, si no també aquells en que va utilitzar el pseudònim de Mary Westmacott i que son d’una temàtica diferent.

PETIT HOMENATGE A LA GRAN AGATHA CHRISTIE



Ella va ser una de les autores que, de ben joveneta, em van aficionar a llegir. Devorava els seus llibres, els demanava pel sant, aniversari, Reis, els comprava a El Corte Inglés, o a la Fira del Llibre Vell...



Tot i que m’agrada moltíssim Poirot, la meva preferida és Miss Marple (la velleta soltera que fa punt de mitja, pren té, cuida del jardí i va de visita a casa del vicari del poble -Saint Mary Mead- i no para de resoldre crims) i aquesta predilecció arriba al punt que “Miss Marple” és el meu nick a alguns Forums que he entrat al llarg de la meva ciber-vida.

Aquesta és Miss Marple interpretada per Joan Hickson.
L'actor de la foto que interpreta Poirot és David Suchet




I aquí la música d’introducció de la sèrie de la BBC que presenta en capítols els llibres que Agatha Christie va escriure tenint a Miss Marple com a protagonista.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Ara mateix sóc aquí




ARA MATEIX SÓC AQUÍ

Aquest és el meu petit racó, el que jo anomeno el meu despatxet.

Està força desendressat, ja ho sé...

Si miro a la meva dreta, veig el que en realitat és un somier amb potes, el seu matalàs i una coberta que em va fer la meva mare perquè, un cop plè de coixins, tingués una mica d'aspecte com de sofà.

Un dels coixins porta un brodat a punt de creu que el vaig fer jo mateixa ja fa anys amb un abecedari. De totes les coses que he fet és de les que més m'agrada :-)





Un cop vaig tenir el brodat fet vaig comprar roba que em semblava que hi quedava bé per muntar-lo i d'altre que hi combinés per fer-ne d'altres i també li vaig dir a la mare que els fes...

Ai, les mares!! totes santes!! :-))

I com això és casa meva, doncs... Our house ;-)

diumenge, 20 de juliol del 2008

"El juego del ángel"

EL JUEGO DEL ÁNGEL

He de començar dient que aquest article potser em quedarà molt llarg. No sé.
Bé, vaig llegir “La sombra del Viento” i em va agradar. No diré que sigui un llibre meravellós literàriament parlant, però la història em va enganxar molt i li vaig posar “nota alta”. Llavors vaig voler llegir els altres llibres del mateix autor i ho vaig fer: me’ls he empassat tots:
Marina (1999), El Príncipe de la Niebla (1993), El Palacio de Medianoche (1994), Las luces de septiembre(1995)
Aquests quatre són de literatura juvenil (gènere al que, malgrat tenir ja quaranta-sis anyets, no li faig pas fàstics)
Marina em va agradar molt, moltíssim. Vaig veure en ell com un pas previ a “La Sombra...” moltes coses hi recordaven, però no em va molestar gens, al contrari.
Els altres tres (escrits primer) ja eren més fantasiosos, però també estaven bé.

He de dir també que, tot i que procuro llegir els llibres en la llengua original en que els ha escrit l’autor (en aquest cas el castellà) dos d’ells els vaig llegir en català perquè així els tenien a la biblioteca i ara penso que potser el traductor els va millorar (i ho dic seriosament, eh?)

Bé doncs, “El Juego del ángel m’ha semblat una presa de pel.

- Per començar tots els personatges parlen igual, siguin homes grans, nens o noies joves, tots utilitzen un llenguatge irònic que al final es fa pesat (tan se val si els estan acomiadant de la feina com amenaçant de mort)
- Després hi ha una sèrie de descripcions repetitives a més no poder d ‘“amaneceres rojizos” que sembla que tots els dies siguin iguals.
- Un abús d’escenaris de pel·lícules de por: cementiris, mansions tètriques, locals abandonats, cremats...
- Un nombre de morts i assassinats tan gran que sóc incapaç de recordar-los, molts dels quals absolutament “innecessaris” a la meva forma de veure-ho.
- Una gran quantitat de coses que queden inexplicades i el pitjor final que podia esperar.
- I el més "terrible" és que m’ha desvirtuat algunes de les coses que m’havien agradat de “La Sombra...”

No vull dir més coses perquè si no els heu llegit i potser teniu intenció de fer-ho, doncs tampoc es tracta de xafar-ho tot :-)


El més bonic del llibre és la portada jejeje... així que fa dues o tres setmanes en vaig fer la meva pròpia versió :-)

I ara veuré si he aprés a fer això dels enllaços o vincles provant a dirigir aquest article a la web de Ruiz Zafón

divendres, 18 de juliol del 2008

Unes fotos especials



UNES FOTOS ESPECIALS

No vull dir que siguin res de l'altre món, però per a mí són molt especials :-)
Es tracta del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.

El meu marit i jo haviem anat sis dies de vacances a Holanda (set, si contem els d'anada i tornada) i la veritat és que ens ho varem organitzar d'allò més bé. Allotjats a Amsterdam, i viatjant sempre en tren (res a veure amb la Renfe, és clar) varem poder conèixer també altres ciutats. Una d'elles La Haia (Den Haag)

Després de patejar-nos la zona antiga (preciosa) de la ciutat, jo ja tenia previst que volia visitar el T.I.J. i hi vàrem anar a peu (no hi ha res que no es pugui fer amb un bon plànol i jo gaudeixo quasi tant preparant les coses com fent-les, així que la ruta ja la duia preparada)

Us diré una cosa curiosa però ben certa: Tinc artritis des dels 29 anys i els genolls una mica fotudets. Caminant per aquí aguanto poc, em canso molt aviat... però, miraculosament, a Holanda vaig caminar, caminar, caminar... i els genolls aguantaven com si res (a vegades penso que la il·lusió pot més que res)

Bé vàrem arribar davant del TIJ i jo, és clar, volia fer fotos!! però tenia el sol de cara i estava col·locat de tal manera que feia un contrallum que no deixava veure res més que la silueta.

Uns nuvolets preciosos es movien a poc a poc... i varem esperar prop de mitja hora a que tapessin suficientment el sol per a poder fer una foto més o menys digna :-)

Jo pensava que el meu marit es cansaria d'esperar, però es veu que em va veure amb tantes ganes de poder fer la foto que no va dir res :-)



Mentre esperàvem vam donar una mica la volta a l'edifici i, passant la càmara entremig dels barrots de protecció que envoltava tot el recinte, vaig fer aquesta altre... oi que sembla un castell de conte de fades?

Jo pensava que si algú de seguretat em veia passant la càmara enmig dels barrots i traient fotos potser hagues quedat una mica... estrany.

dimecres, 16 de juliol del 2008

El Trofeu Gamper



EL TROFEU JOAN GAMPER

Ma germana ja va comprar tres entrades fa dos dissabtes!! Una per a ella, una pel meu marit i una per a mi.
La veritat és que són cares, però, amb l'excusa que es juga el dia 16 i que el dia abans és el meu sant, doncs... es van posar d'acord (i jo ben contenta!!)

Vaig heretar la passió pel fútbol i pel Barça del meu pare, al cel sigui. I li vaig inculcar a la meva germana, cinc anys més jove que jo... era una bona alumna ;-)

Recordo la gloriosa temporada 73-74 (la primera Lliga que jo vaig viure) i com em vaig aprendre de memòria l'alineació i li vaig ensenyar a ella... Han passat molts anys, molts (34) però encara la recordo perfectament:
Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial.

Com vaig posar a un altre post, l'economia no ens permet fer un viatget aquest any, però algun petit extra com aquest ja farà que es noti que son vacances...

Em fa il·lusió!!

dimarts, 15 de juliol del 2008

Una tasseta de xocolata?




UNA TASSETA DE XOCOLATA?

Fa dos o tres setmanes la mare va anar a passar uns dies a Montserrat amb alguns dels seus germans. Lloguen una cel·la i s'ho passen d'allò més bé. Quan va tornar, per telèfon em va dir que m'havia portat una coseta. Jo no tenia ni idea del què podia ser... i va ser xocolata per desfer!! mmmmm què bona la xocolata!
Avui n'he preparat dues tasses i ens les hem pres com dues criatures llamineres.
Per cert, les tasses tan xules i tan adequades, son regal dels sogres, ens les van portar fa un parell d'anys. M'encanten!! ;-)


Aprofito l'article per ensenyar-vos com va el meu jersei d'estiu Temporada 2010 (al pas que vaig jeje)

diumenge, 13 de juliol del 2008

Història real




"LOS DOS PANES"

Vaig escriure aquest relat fa un temps (agost 2006) per un petit concurs d'un grup d'Internet. Com hi havia gent de tot l'Estat espanyol i de sudamèrica la llengua per a fer-ho era el castellà. Havia de ser curt i estar relacionat d'alguna manera amb la temàtica de la guerra.

Tan bon punt el van convocar vaig saber el que volia explicar: Una història real que va passar al germà gran de la meva mare. Vaig canviar els noms però vaig ser molt fidel als fets originals. Avui m'ha vingut la història al cap i he pensat en copiar-la aquí.

- Mi padre se llamaba Hipólito y era un buen hombre y mi hijo se llamará Hipólito.

Con esta frase Juan quiso eliminar de antemano cualquier posible objeción a su decisión.

Noviembre de 1922. Acababa de nacer el primer hijo de Juan y Teresa, un niño precioso y perfectamente sano. A Teresa no le gustaba nada el nombre elegido por su marido, pero era una mujer feliz; cansada y feliz. Y muy enamorada. Así pues, el pequeño se llamó Hipólito.

Mayo de 1936, Teresa acababa de fallecer durante el parto de su octavo hijo. Ni la madre ni el pequeño habían sobrevivido. La abuela Carmen -madre de Juan- y su hija Pilar, que permanecía soltera, se trasladaron vivir al domicilio del joven viudo y sus siete hijos. La más pequeña, Cecilia, tenía tan sólo dos años y medio; el mayor, Hipólito, tenía trece.

Juan se mataba trabajando de sol a sol mientras su madre y su hermana cuidaban de sus hijos. La situación era difícil pero había mucho amor entre todos ellos y eso les ayudaba a seguir adelante.


Apenas dos meses después de la muerte de Teresa estalló la terrible Guerra Civil con lo que la situación de la familia pasó de ser dura a extremadamente complicada. Faltaba de todo lo más elemental.

Y es en este marco que, unos meses más tarde, vemos a Hipólito en la calle. Ya ha cumplido catorce años. No es un muchacho muy alto ni fuerte, está delgadito y es muy guapo. El pelo castaño, ensortijado, los ojos claros. Físicamente aparenta menos edad de la que tiene. Mentalmente es mucho mayor. Todo lo que le está tocando vivir le hace madurar rápidamente.

No ha salido por nada en especial. Ya ha ayudado a su abuela y a su tía a limpiar la casa y ahora quiere tomar el aire -o entretener el hambre- y, justamente entonces, ante sus ojos, una vieja furgoneta carga unas cestas con pan. Unos panes preciosos, hermosos... parecen tan tiernos. ¿Para quién serán? ¿Dónde llevarán esos panes? Y la imagen de Margarita y Cecilia, sus dos hermanas pequeñas -hermosas como él- pero que no han comido bien ni una vez en los últimos meses se aparece en su mente.

Se pregunta a sí mismo:¿Qué haces Hipólito?


- ¡Niñooo! ¡Muchaaaaaachooooooooo! ¡vuelveeeeeeeeee! ¡Al ladroooooooooooooooon!


Hipólito corre calle abajo con toda la fuerza que su edad le permite con dos panes robados. Uno en cada mano. Es ágil. En un minuto ha despistado a los que le gritaban y seguían con los brazos abiertos y puños amenazadores. Afloja el paso. Abraza los panes como un tesoro y, de repente, le parece oír la voz de su padre, su abuela Carmen, su tía Pilar “Robar está mal”. El pensamiento le dura un segundo. Desde el cielo siente una sonrisa que le tranquiliza.

Llega a casa con los dos panes y nadie le pregunta cómo los ha conseguido. Su abuela le mira con mucho cariño. Su padre no le dice nada, no le riñe... con su mano, esa mano cansada de tanto trabajo, le revuelve el pelo.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Vicky el Vikingo



VICKY EL VIKINGO

Fa uns dies, parlant amb una amiga, varem recordar series de dibuixos de quan erem petites o adolescents.

Llavors em va venir al cap que la primera imatge que jo vaig veure a la tele amb colors va ser Vicky el Vikingo.

Erem a l'any 1975, el televisor s'havia espatllat (ja era molt vell... molt) i, sorprenentment, el pare, que sempre vigilava moltissim amb les despeses (s'havia casat gran i tenia tres criatures, jo era la gran) va dir que en comprariem una en colors!!

1975! Quasi ningú tenia tele en colors llavors!! No ens ho podiem creure!!

Van venir a instal·lar-la, la van connectar i... Va apareixer Vicky el Vickingo! :-) La primera imatge que vaig veure a la nova tele... i, tal com deia un dels personatges, hagués pogut exclamar: "Estoy entusiasma-da"!!

diumenge, 6 de juliol del 2008

ACTIVITATS PER L'ESTIU




ACTIVITATS PER L'ESTIU

Aquest any la nostra economia (la familiar) tampoc ens permetrà marxar per vacances... Què hi farem! Però hi ha dues o tres coses que sí podré fer... una serà dedicar-me a les meves estimades manualitats.

Fa uns dies vaig comprar aquestes madeixes per fer-me un jersei de màniga curta (de cotó, se suposa que serà més aviat fresc) però com les agulles són molt primes tardaré mooooooolt en acabar-lo... així que ja tinc una ocupació ;-)

dimecres, 2 de juliol del 2008

NÚVOLS (II)



NÚVOLS (II)

Des de la finestra del tren veig els núvols
són tan a prop!
Me’n vaig amb ells…

Les seves formes deixen entreveure trossets de blau,
petits raigs de sol treuen el cap tot jugant
per il·luminar tanta obra d’art.

Des d’allà dalt veig la dolcesa de l’arbre,
els innumerables colors de les fulles de tardor,
inabastables a la paleta del pintor.

Com cortines lleugeres,
discrets es retiren els núvols...
Blau i llum brillen amb tot el seu esplendor.

Deixo de volar,
torno al meu seient,
el viatge continua.