diumenge, 14 de març del 2021

Relats Conjunts: "La defenestració"

 


Estimats lectors,

Avui us vull explicar una cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg, així que no perdré el temps en massa preàmbuls.

Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.

Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.

Em vaig apropar a un dels guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una mica, que anaven amb retard.

Després de quinze minuts allí dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.

Vaig pujar fins al segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.

No hi havia ningú. Era un passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.


A una cantonada hi havia una gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem, que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?

Els crits que venien de dins també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres, fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “, “I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on, supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”

 

Senyooooooor, que el tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi. Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a un acord.

De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"

 

Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada?  que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc. 


Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS