El mes de novembre de 2005 jo entrava amb assiduïtat a un Fòrum on, entre baralles polítiques i altres coses, de tant en tant es convocava algun concurs de relats (sense premi, les votacions les fèiem entre nosaltres) El fòrum en qüestió era d’àmbit dels països de parla castellana, per tant, els relats havien de ser en aquella llengua.
Una vegada li vaig demanar al meu marit si en volia escriure un i em va dir que sí. Li vaig preguntar amb quin nick volia que el registrés i em va dir que Josef K. (nom del personatge principal d’El Procés, de Kafka) i així ho vaig fer.
Aquest migdia li he preguntat si em deixava traduir-lo i posar-lo al blog i, després de certs dubtes inicials, l’he convençut. El relat en qüestió havia d’anar sobre una festa i no tenia límit de paraules, així que podia ser llarg. Aquest és:EL COMPROMÍSAquella tarda de primers de juny li va semblar a en Franz estranyament freda. Amb les mans a les butxaques, es va aturar un instant i va aixecar la vista. El blau del cel, net de núvols, formava una volta metàl•lica, gairebé asfixiant. Va baixar la vista i els arbres se li van aparèixer plens de fulles verdes, immòbils, com en un quadre.
En Franz va sentir una aguda punxada interior. Li hauria resultat impossible dir si el dolor s'ubicava en el seu cor, en el seu fetge o en el seu estómac, o si ho sentia en tots aquests òrgans a la vegada.
Després d’aixecar-se el coll de la jaqueta va seguir avançant amb passos curts pel carrer empinat. El silenci només era pertorbat per uns ocellets que es perseguien dibuixant a l'aire unes trenes invisibles i pel llunyà udolar d'un gos.
Finalment, en Franz va arribar a casa de la Felice. L'edifici, envoltat d'un fosc jardí, semblava gris i brut, però sòlid, amb aquesta grandiositat -només aparent- que donen els anys. La reixa estava oberta. Va començar a caminar pel sender fent cruixir sota els seus peus les pedres negríssimes que el formaven i que conduïen a les escalinates de la mansió.
En Franz sentia que anava a la festa del seu compromís amb la Felice com si estigués lligat de peus i mans i empès per botxins amb el cap tapat amb un drap negre, de braços enormes i esculpits en bronze. El dolor de tot el seu cos es va concentrar de sobte en un punt situat sobre la cella esquerra.
En arribar a la immensa porta, aquesta es va obrir lentament -era, en veritat, molt pesada- apareixent finalment un homenet petit el cos del qual semblava un ou sobre el que es recolzava un cap amb forma d'ou i en el qual dos ulls com dos ous el miraven amb altivesa. Però el que més li va cridar l'atenció de l'homenet van ser els seus llargs braços que gairebé tocaven el terra. Sobre el cap d'ou, un barret de copa, tan llarg com els seus braços, li donava un aire aristocràtic i bufonesc a la vegada.
- Arriba vostè molt tard, senyor.
- No crec que aquest tipus d'apreciacions entri en les atribucions pròpies d'un majordom.
- S’equivoca el senyor. Això és molt propi del comès d'un bon majordom. El senyor Bauer, pare de la seva promesa, mai ha tingut queixa sobre el meu procedir.
Quan en Franz començava a impacientar-se pel que considerava una absurda conversa, Heinrich -així es deia el majordom- es va posar a córrer. En Franz el va perdre de vista. No obstant això, va seguir caminant cap a una llum que a penes es veia ja que, sens dubte, havia d'estar molt llunyana. Allà trobaria als amos de la casa i a la seva promesa, Felice.
La llum es trobava al final d'un estret passadís a penes il•luminat per uns canelobres situats gairebé arran de terra. A esquerra i dreta portes tancades es succeïen una rere l'altra. Unes eren altíssimes i molt estretes, en canvi altres més amples i per les que només podia entrar una persona si s'ajupia.
Mentre Franz pensava sobre les estranyes característiques de la casa –com, per exemple, en com n’havia de ser d’alt el sostre, ja que no es podia veure- per una de les portes va aparèixer Heinrich. Suant copiosament i amb el barret girat cap enrere, va dir:
- El senyor hauria de ser més considerat amb la meva edat i el meu ofici i no fer-me córrer tant. No només arriba vostè tard sinó que es distreu pel camí. En arribar a la sala on es troba la seva promesa, la senyoreta Felice, m'he adonat que no m'havia seguit i he hagut de tornar a buscar-lo.
- Ho lamento -va dir Franz- però ha estat vostè el desconsiderat amb mi al començar a córrer quan jo no sé quin és el camí correcte ni conec la casa.
Heinrich va esbossar un somriure que a Franz li va semblar comprensiu i bondadós i va començar a caminar amb pas ferm i decidit.
A Franz li va semblar que començaven a caminar en cercle i que, quan la llum que havien d'assolir s'apropava, de sobte es començava a allunyar fins a esdevenir un punt a penes visible. A més, sovint, li semblava que passaven per segona o tercera vegada per un lloc. Però això no podia ser, ja que també es va adonar que, a mesura que avançaven, les portes estaven més distanciades unes de les altres i que la seva mida s'anava uniformant.
Després de molt caminar per l'estret passadís -cada vegada ho era més- i quan en Franz, exhaust, estava decidit a seure una estona per poder dormir una mica, el nan amb forma d’ou es va aturar i va dir:
- Ja hem arribat, senyor, espero que no sigui massa tard.
Heinrich va treure de la seva butxaca una clau tan gran i pesada que resultava sorprenent que l'homenet hagués pogut portar-la al damunt sense cap defalliment. La va introduir en el pany d'una porta vella i corcada i, obrint-la sense esforç, el va convidar a passar.
Com que en Franz no es decidia, el majordom li va donar una empenta amb una força tal que el va fer caure de cara a l'habitació.
De bona gana, en Franz s'hagués abandonat a terra, rendit de cansament com estava, sinó fora per un enrenou que, si al principi semblava llunyà, es feia cada vegada més estrident. Així, no va tenir més remei que aixecar-se.
Davant els seus ulls, multitud de parelles es trobaven ballant alegrement en un immens saló del qual no es podia arribar tan sols a intuir les seves parets.
De sobte, i en un gest d'impaciència, Heinrich es va situar al davant i va començar a obrir-se pas entre la multitud.
Franz es va fixar en els rostres dels ballarins. Unes cares vermelles i botides, amb els ulls injectats d'alcohol, contrastaven amb altres pàl•lides, ploroses, gairebé cadavèriques.
L'evident estat d'embriaguesa no feia disminuir l'agilitat dels dansaires, ans al contrari, els seus moviments eren rítmics i gràcils. La música, vagament coneguda per Franz, semblava molt propera, si bé era impossible saber on es trobava l'orquestra.
De sobte, les parelles van començar a allunyar-se del lloc on Franz es trobava, deixant un buit en el que hi havia tan sols dues persones. La noia, prima, d'ulls clars i grans, amb els cabells recollits en un petit monyo, no era altra que Felice.
Felice, la seva promesa, ballava embadalida, fixa la seva mirada en els ulls de la seva parella. Per sorpresa d’en Franz, l'home era un ancià alt i geperut, d'una corpulència sorprenent, que ballava amb una agilitat juvenil i vigorosa i que portava amb estil a la Felice.
- Ja li vaig dir al senyor que s'havia retardat molt. La festa del seu compromís va començar sense vostè. La senyoreta Felice no va voler esperar-lo a vostè més i va començar a beure i beure com tots els convidats. El senyor Kramm va ser molt amable amb la senyoreta Felice i, completament begut -si bé, degut a la seva avançada edat, va saber mantenir sempre la dignitat- la va demanar en matrimoni. La senyoreta Felice va acceptar després d'aconseguir el consentiment dels seus pares, que ja s'han retirat a descansar.
Franz va mirar al seu voltant i es va trobar només amb Heinrich que seguia parlant si bé ja no podia entendre'l. La sala, ara buida, semblava insignificant i vulgar. Per la porta de la cantonada va veure com Felice, abraçada a la cintura de l'ancià Leviatan, desapareixia per sempre.
- Segueixi’m, el senyor. Ja no fa vostè res aquí.
En Franz va obeir. Per la mateixa porta per la qual havia entrat -s'hi havia fixat bé-va sortir i es va trobar ja al carrer, il•luminat pobrament per un somort fanal. Franz es va girar i va veure Heinrich que li donava la mà i somreia. Franz va riure també i la seva rialla va ressonar al carrer com un tro llunyà.
Aviat començaria a ploure.
NOTA IMPORTANT: Malgrat haver utilitzat uns noms reals, la història és, òbviament, total i absolutament fictícia.
Franz Kafka amb la que va ser la seva promesa, Felice Bauer.
Felice Bauer.
