diumenge, 5 de setembre de 2021

Relats d'estiu de la Carme. Proposta d'agost del 21

 


Relat escrit a proposta de la Carme en el seu blog "Col·lecció de moments"

En Robert Cliczoom va fer honor novament a la seva fama de ser un fotògraf d’allò més oportú. De tots els presents va ser l’únic que va captar l’instant en que tot el públic va quedar com paralitzat, mirant cap els núvols i amb una expressió barreja de “no pot ser” “estic somiant?” “això és impossible”. 

 A més, no se sap si en Robert va retocar una mica la imatge -cosa que ell nega rotundament-, si és un efecte òptic, o si, veritablement, per uns moments a aquella pobra gent li va créixer el nas. (No hi ha representació més exacte per entendre l’expressió tan catalana de “quedar-se amb un pam de nas” que mirar la fotografia d’en Cliczoom). 

En va guanyar molts de calers venent la foto en qüestió... Ah! Potser us esteu preguntant on està feta i quina va ser la situació que va provocar la reacció d’aquells milers de persones mirant cap amunt. Ara mateix us ho explico. 

Ens trobem a París, a l’estadi del Parc des Princes, a les 22:28 del vespre. Segona part del partit de tornada de Champions League entre el Paris S.G. i el F.C.Barcelona, en el moment en que l’eliminatòria es troba empatada gràcies al gol que havia fet disset minuts abans en Memphis Depay, el fantàstic neerlandès del Barça (amb una jugada de tiralínies i compàs d'en Pedri, Sergi Roberto i Ansu Fati).

Just tres minuts abans de la foto Umtiti va fer un penal totalment innecessari sobre Di Maria. Si el penal era transformat el PSG seria guanyador a dos minuts de la fi de l'encontre. L'afició va començar a cridar que volia que el llencés Messi i... el va llençar als núvols. I així va quedar el públic.

De fet, no tan sols el públic va quedar glaçat. Els jugadors francesos (és un dir) no van poder reaccionar al rapidíssim contatac encetat per Piqué i finalitzat amb un golàs de bandera del bo d'en Braithwaite. La vida és bonica.

 Final del partit.

dimecres, 14 de juliol de 2021

Relats Conjunts: "Babel"



I connectem amb Marencalma de la Costa. Eugènia Trillengua, bona tarda. 

- Bona tarda, companys... bé, és un dir... avui estem commocionats. Les imatges que podeu veure al meu darrera parlen per elles mateixes. 

l'Eugènia fa uns instants de silenci, mentre les càmeres enfoquen un edifici en runes que van apropant lentament. El que es pot veure és apocalíptic. No podríem dir si semblen les restes d’un incendi, d’un terratrèmol, o els efectes d’una explosió... o tot plegat.

- Què és el què ha passat, companya? Aquest, no és el preciós Hotel Concòrdia, que es va inaugurar fa relativament poc?

- Efectivament, company. Aquest hotel no té ni tres anys d’antiguitat. Ahir estava perfectament i aquest matí es troba en aquestes lamentables circumstàncies. Sembla que un cúmul de casualitats s’han sumat... A la planta Primera hi havia uns estudiants de viatge de fi de curs que venien de diversos llocs de la península i van començar a discutir pels passadissos, que si “tú de dónde eres”, que si “háblame en español, catalufo”... A la planta Segona hi havia una trobada de penyes futboleres italianes i angleses i van coincidir veient la final de la Eurocopa... Als salons de la Planta Tercera hi havia dues interessants conferències, molt multitudinàries “Els beneficis de les vacunes” i “No deixis que experimentin amb tu. Et posaran un xip”.

Mentre la corresponsal va parlant, les càmeres enfoquen detalls... Finestres arrancades, trossos de paret caiguts, tota una part cremada...

 A la Planta Quarta havien reservat habitacions els músics de la Filarmónica Clàssica Mundial i els “Amigos del reggeaton”... A la Planta Cinquena una reunió de la “Asociación el Toro es arte” compartia menjador i sales de projeccions amb la Federació de partits animalistes d’Europa... La Planta Sis estava buida. L’havien reservat d’un partit anomenat “Ciudadanos” per fer un Congreso, però no hi va anar ningú. Això va ser horrible, perquè els de les altres plantes es van voler apropiar d’aquelles sales buides i per a tot arreu hi havia baralles, explosions (i és que els estudiants anaven carregats de pirotècnia per fer una revetlla i els seguidors futboleros anaven molt borratxos... era un tots contra tots) Finalment, a la Planta Set hi havia una reunió del Govern català, amb representants d’Esquerra i de Junts, però tot just veure les primeres discussions als altres pisos, van decidir que ells eren gent de pau i que l’ambient no semblava l’adequat per a una trobada tranquil·la i van marxar a un altre hotel. Es troben tots perfectament. 
El que no es troba bé és l’Hotel Concòrdia. Habitacions cremades, banys inundats, explosions a les cuines, ... 
En breu ens passaran un llistat de tots els danys i una primera avaluació dels bombers sobre si és possible la reconstrucció o si els danys estructurals són tan greus que s’ha d’enderrocar. 

Eugènia Trillengua, TV4, Marencalma de la Costa.


. Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS.
.

diumenge, 9 de maig de 2021

Jugant amb el perill

Doncs bé, resulta que fa uns dies em va petar la impressora. Un més dels trastos tecnològics que arriben a la seva fi.

Però, com no tot ha de ser negatiu, resulta que teníem una impressora de reserva. La que va petar era molt vella i la de reserva tan sols és vella. És una que havia tingut en Josep Lluís al despatx fa temps.

Tenim un ex-veí informàtic que, com és bona persona, ens fa les reparacions molt bé de preu (no gratis, clar, és la seva feina). Així que va venir a fer el canvi d'impressores i mirar tota la configuració de tot (que l'ordinador va molt lent).

La bona notícia és que ja puc imprimir, la mala notícia és que es va quedar parat de veure el pas de tortuga de l'ordinador. Va dir que això és el disc dur que està fet pols i que qualsevol dia pot petar... i aquí estic jo, fent un post per explicar-ho, perquè m'agrada jugar amb el perill. Perquè no em dóna la gana d'haver de cedir sempre jo. Ho llegeixes, ordinador? Tu mateix, però jo crec que petar seria una mostra de desagraïment molt gran envers qui sempre t'ha defensat i preferit a tauletes i tonteries similars. Pensa-t'ho.

Per cert, que abans d'ahir pensava que també se m'havia mort el mòbil. Ai, quina gràcia!! Resulta que quan posava un vídeo se sentia bé, però les imatges anaven a càmera lenta, es tallaven, es bloquejaven i... res... Ja no sabia què fer, si agafar tot el què tinc que no va, fer un paquet enorme i tirar-ho pel balcó o saltar jo. Llàstima que el microones ja el va portar en Josep Lluís a la deixalleria fa un temps, perquè hagués quedat moníssim en el mateix paquet de trastos.

Sí algú sap els números de la loteria o els resultats de la travessa de la propera jornada (que ja s'acaba la Lligaaaa!! aaaggghh!! Sevillaaaaa, Sevillaaaa) que m'ho digui. Seré bona i si em toca una quantitat bonica penso fer molts donatius a ONGs, de veritat.

No m'oblideu!!!

dissabte, 17 d’abril de 2021

Relats Conjunts: "Entrant a l'Arca de Noè"

 


La parella de Mossos havia deixat el cotxe uns metres més enllà i s’apropava caminant amb pas decidit, tot i que la seva expressió era de profunda estranyesa.

- ¿Pero qué significa todo esto, Paco? –va dir el més jove al seu company.

- Ni idea, Jordi. Vamos a ver si encontramos al responsable.

En Paco, home d’uns cinquanta anys, alçada mitjana i un lleuger sobrepès, es va escurar la gola i dirigint-se a un grup reduït de dones i infants va dir:

- Bon dia. A veure, qui està al davant de tot això? Hem rebut una trucada de la Protectora d’Animals del Camp de Tarragona dient-nos que a la platja de Salou estaven ficant uns animals dins una barca de fusta sense cap mesura de benestar o d'higiene i sanitat. 

- Perdoni, va respondre una dona jove. Haurà de parlar amb el meu sogre o el meu marit. Nosaltres estem aquí esperant.

- Molt bé. Faci el favor d’avisar-los.

La dona va anar corrent al que era l’entrada al un petit vaixell de fusta i va cridar “Noè, Sem, Caaaam, Jàfet! Vingueu, hi ha uns homes que demanen per vosaltres”

Mentre esperaven, els Mossos comentaven entre ells:

- Lo que no entiendo es de dónde han sacado tanto bicho, que aquí hay animales de todo tipo.

- No sé, Paco, igual pertenecen a algún circo, o preparan algún espectáculo. Parecen buena gente.

 

Just llavors un grup de gent amb samarretes de color verd amb les paraules “Protectora Animals Camp Tarragona” s’apropava a la zona amb pancartes en favor dels drets dels animals, en contra del maltractament, en favor de la vida (No, no eren antiavortistes, he dit “drets dels animals”). Es van aturar a una distància respectable (És que si seguien caminant havien de passar just on hi havia uns lleons) i anaven cridant consignes en favor de les bledes amb patates i altres coses que no s'acabaven d'entendre bé perquè el que duia el megàfon se l'apropava massa a la boca.

 

La dona ja tornava amb el sogre i el marit.

- Bon dia, agent, digui, em dic Noè Filldelèmec i aquest és el meu fill Jàfet Filldenoè. En què els podem ajudar?

- Home, per començar, si em podés explicar què fan tots aquests animals salvatges per aquí, campant en llibertat? Això és molt perillós, poden atacar qualsevol... Però, a més, vostè els està fent passar a un vaixell... Ens hauria d’ensenyar tota la documentació sobre la salubritat del vaixell, les estances on estarà cada tipus d’animal, on van, què faran, quants dies durarà això, etc.

- Sincerament, no en tinc cap. No... no tinc cap paper. Resulta queee... NOOOOOOOOOO!! NOOOO!! No la matiiii! Nooooo, no... deixi, deixi...

 

Una vespa s’havia posat al braç de l’agent Paco, el qual havia aixecat la mà disposat a aixafar l’horrible insecte i així lliurar-se d’una dolorosa picada pràcticament segura. Però el Sr. Noè Filldemèlec la va espantar i després va somriure amb cara de bona persona.

 

Els dos Mossos estaven cada vegada més sorpresos. El Sr. Noè va tornar a començar.

- Com li deia, no en tinc cap de paper. És que faig això per encàrrec de Déu.

- Disculpi, no l’he entès bé. Diu que actua per encàrrec que qui?

- De Déu. – Ara en Noè Filldemèlec s’havia posat seriós. Era un home bo, però es posava molt nerviós amb els burletes que no respectaven les seves creences.

- Vol dir que està posant un munt d’animals en una barca perquè li ha demanat Déu?

- Així mateix ho ha dit el meu pare. – Va afirmar en Jàfet Filldenoè- amb expressió educada però molt ferma.

 

Els dos mossos no sabien pas què fer ni què dir. El tema semblava complicar-se. Els animals salvatges es començaven a posar nerviosos i se’ls apropaven per ensumar-los i els crits dels manifestants en favor de la màxima comoditat i bons tractes pels animals no paraven, així que en Paco i en Jordi van pensar què el millor que podien fer era marxar i anar a informar als seus superiors per decidir què feien i carregar la responsabilitat a uns altres.

 

Va ser marxar els agents i el bo d’en Noè, ignorant absolutament els crits de la colla de les pancartes, va fer un senyal als seus fills i resta de la família i, en un tres i no res, van tenir tots els animals dalt el vaixell... Va ser tot fet a una velocitat que gairebé sembla impossible, però així és com va ser.

 

Els manifestants cridaven enfadats esperant que tornessin els mossos, però just llavors va començar a ploure i van marxar capcots pensant en tornar quan el temps millorés.


Relat escrit a proposta de  RELATS CONJUNTS

dimarts, 13 d’abril de 2021

Relats Conjunts: "L'onada"

 


L’estat en que es trobava tot el pis corresponia perfectament a una bona definició de “desordre”, “caos”, “batibull” i altres sinònims. Mobles pel mig, cadires plenes de llibres, capses de cartró amb els objectes més diversos per dins, armaris oberts...

Feia quinze dies que havia mort la tieta i la Blanca i la Bruna havien de buidar el pis. El de la immobiliària el volia sense res. La Bruna volia trucar una empresa d’aquelles que et buiden tot el pis en un dia, però la Blanca s’ho volia mirar i remirar tot. Eren cosines i les dues havien tingut una gran relació amb la tieta.

- Mira, Blanca, jo venia cada dijous. M’ho passava molt bé amb la tieta. Em preparava un te amb magdalenes que ja te’n pots riure tu d’en Proust i ens posàvem a fer mitja i ganxet i se’ns passaven les hores. Ella em va ensenyar tot el que sé de cosir, brodar... i jo a ella la trobaré a faltar un munt, però no per això vull tots aquests trastos.

- Ostres, Bruna!! No diguis trastos!!

- Són trastos, Blanca!

- Però eren d’ella...

- Sí, jo agafaré un parell de figuretes, el marc amb les quatre fotos, que són molt maques i uns quants llibres... i ja està.

- I no vols aquella calaixera...

- No! Calla... on vols que la posi? Una calaixera!

- Ni un quadre?

- Tampoc. Mira, ara que ho dius, vull un parell de tapetets que vàrem fer juntes. No sé on paren. Ajuda’m a buscar-los. Les figuretes, els llibres, les fotos i els tapetes. Res més.

- Ufff... potser tens raó... No sé... Mirem els quadres? Què et sembla aquest de les flors?

- Antiquat.

- I aquest de les dues noies a la platja?

- No em diu res, el trobo més soso... una escena plana, sense cap gràcia.

- D’acord, d’acord, doncs au, que se’ls emportin tots. Ves a saber, igual tenen valor.

- Quin valor vols que tinguin, Blanca? Aquest de les dues noies no fa ni deu anys que el va comprar. No té cap antiguitat de valor. Coses velles, sí, però “antiguitats” no...

 

Finalment la Bruna va convèncer la Blanca i se’n van endur poques coses. El record de la tieta el tenien ben viu al cor.

 

La resta s’ho va endur en Julio, el noi de l’empresa que buidava pisos.

Per cert, que darrerament en Julio s’ha comprat un cotxe nou i l’altre dia explicava que quan acabin els confinaments farà un viatge a Nova York amb la seva dona... Ell que sempre es queixava que no tenia un duro!

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

diumenge, 4 d’abril de 2021

Bona Pasqua!!

Crist ha ressuscitat! Al·leluia!




diumenge, 14 de març de 2021

Relats Conjunts: "La defenestració"

 


Estimats lectors,

Avui us vull explicar una cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg, així que no perdré el temps en massa preàmbuls.

Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.

Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.

Em vaig apropar a un dels guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una mica, que anaven amb retard.

Després de quinze minuts allí dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.

Vaig pujar fins al segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.

No hi havia ningú. Era un passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.


A una cantonada hi havia una gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem, que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?

Els crits que venien de dins també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres, fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “, “I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on, supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”

 

Senyooooooor, que el tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi. Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a un acord.

De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"

 

Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada?  que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc. 


Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dissabte, 13 de febrer de 2021

Relats Conjunts: "La Caputxeta i el Llop"

Reus, 28 de gener de 2021

No puc dormir. El gos de la meva veïna està avui especialment nerviós, udola, borda, esgarrapa la porta i fa tots els sorolls que una bèstia tancada sola en un pis pot fer. No és la primera vegada. N’estem ben farts. I no som tan sols nosaltres. Al pis de sobre hi ha una família amb dos nens petits als quals tampoc deixa descansar i ja hi han parlat un parell de vegades.

La meva veïna és una noia molt bonica, jove, que treballa tot el dia fora i, a vegades, surt de nit. Té un gos que mai he vist però que he sentit massa. El més estrany és que, quan ella marxa de dia, l’animal està tranquil i no fa enrenou. Sí que fa algun sorollet, clar, si escolto amb atenció, puc sentir alguns passos i es nota que hi ha moviment, però no molesta gens. Ara bé, al vespre, quan la noia surt amb els amics, a vegades és com si es tornés boig.

Una vegada em vaig empipar tant que, a les tres de la matinada vaig sortir al replà amb un “post-it” a la mà i li vaig plantificar a la porta. Posava “Quan tarda un gos en quedar-se afònic?” i em vaig quedar esperant a que tornés. Quan va arribar segur que va veure el missatge,  perquè només obrir la porta, vaig sentir que deia “Ho veus?, Veus que has aconseguit? Què he de fer amb tu? Al final els veïns em faran fora i ja em diràs on aniràs”. Després ja no vaig sentir res més perquè van anar passant pis endins, però la bèstia va callar ràpidament.

El més curiós és que tot aquest terrabastall tampoc es dóna cada nit. Algunes vegades que ella surt, el gos queda tranquil. No us ho sabria dir. Potser son uns dies cada mes. Quan porta un parell de setmanes sense fer escàndol pensem que potser ha trobat el sistema per controlar-lo, però sempre tenim una desil·lusió perquè al cap de pocs dies hi torna i us asseguro que a vegades fa por. Segons com, diries que no és un gos, que és una bèstia salvatge. Però, clar, no pot ser. La setmana que ve hi ha reunió de veïns i haurem de tractar aquest tema.

Aquest migdia, quan jo tornava a casa, ella marxava de la seva, anava amb un noi alt i prim que no havia vist mai, amb cabell llarg, sense afaitar i amb molt mala cara. No sabia que tingués parella. No sé si ara viu aquí. Jo me’ls he mirat i he dit “Bon dia”, en un to seriós. Ella m’ha contestat amb una veu forçadament amable i ell ha deixat anar un so que, us ho prometo, semblava més un lladruc que una salutació. El que em faltava, ara la veïneta té parella i és un anti-social. El més curiós és que ells han marxat i no he sentit a l’animal en tot el dia. Res de res.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dilluns, 25 de gener de 2021

Tres promeses "blogaires"

 

Per aquest any he fet tres promeses a tres amics bloguers molt estimats.

No sé l’ordre. Si sé que la darrera va ser la CARME, però el primer no sé si va ser en MAC o en XEXU. Bé és igual. Les promeses van ser:

1.- Fer un post donant la meva opinió sobre el fet de que pel·lícules que s'anuncien com a basades en obres literàries, en realitat, els guionistes es prenen tantes llicències que acaben sense respectar gens ni mica la idea original de l’autor del llibre.

2.- Llegir un mínim de dotze llibres aquest any per, a final d’any poder fer un post de lectures. He de dir que durant el 2020 no crec haver ni llegit tres llibres sencers. Això és molt estrany en mi. No m’agrada. Penso que si ho puc arreglar (I començar per dotze llibres, tal com estic ara, ja seria un èxit) m’estaré fent un bé a mi mateixa.

3.- Participar als Relats Conjunts. Que una persona renacentista com la Carme (hehehe que sí, que escriu, dibuixa, pinta, sap cuinar, se li donen bé les manualitats) et digui que troba a faltar els teus relats és una cosa que anima molt. 

Tots fem propòsits a principis d’any. Els meus no semblen massa difícils. El primer anima a tornar a publicar al blog, el segon a llegir i el tercer a escriure. Són tres coses que m’agraden, així que... Ho intentaré! ;-)

diumenge, 17 de gener de 2021

Relats Conjunts: "La Dama de Shalott"

 


Noooooooooooo!! La Sònia deixa anar un crit esfereïdor.

La seva germana, que és al menjador parant taula, tira els coberts de qualsevol manera i corre cap a l’habitació amb el cor a tota velocitat pensant que se la trobarà mig morta.

En obrir la porta la veu, asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tan tranquil·la... Bé, potser amb una expressió un pèl decebuda, però, ni s’està dessagnant, ni s’ha caigut una paret, ni ha entrat un possible segrestador per la finestra.

- Es pot saber a què ha vingut aquest crit?

- Quin crit?

- Sònia! Has fet un crit que semblava que t’anessin a matar!

- Ah... he cridat fort? Perdona, no n’he sigut conscient –i, com si res, va seguir parlant- és que acabo de veure que ja som dia 17...

- Estàs sonada.

- Noooo, es que mira. Mira. “Relats Conjunts”... aquí... aquí, Marta, aquí. Mira la foto.

- Ah, la foto. Posa “La dama de Shalott” i és un quadre...

- És un personatge de l’Agatha Christie!!

La Marta, sorpresa per la resposta de la seva germana dissimula una rialla!!

- Però què dius? Un personatge de l’Agatha Christie? Com Poirot o la velleta aquella... la velleta...

- Sí, la velleta, Miss Jane Marple, de Saint Mary Mead.

- Sònia... Saps què estàs dient?

Les dues germanes, tot i portar-se sis anys d’edat s’estimen molt... i no s’assemblen gens. La Marta en té vint-i-dos, és assenyada, metòdica i organitzada, molt intel·ligent. La Sònia en té setze i, tot i ser també molt llesta, és el caos.

- Clar que sé el que estic dient. He llegit dues vegades la novel·la... “El espejo se rajó de parte a parte”

- En castellà?

- Són aquelles novel·les velles de la tieta Assumpta, si llavors les feien en castellà a mi què m’expliques... Bé, que l’he llegit dues vegades i, quan vaig veure que a Relats  Conjunts havien triat un personatge d’Agatha Christie per fer el relat vaig pensar “aquesta vegada participaré segur”, però m’han passat els dies i ja som a dia 17!! I ja no hi sóc a temps.

- Fossis una mica més organitzada, no t’hauria passat això. Cada any et regalo una agenda i em sembla que les deus tenir totes en blanc, com en Mac, aquell amic de la tieta. En tot cas, aquí diu que aquest quadre de la Dama de Shalott es va pintar l’any 1888 i la teva admirada Agatha Christie va néixer el 1890, o sigui que deixa de dir barbaritats... “Un personatge d’Agatha Christie!”...

La Marta surt de l’habitació i torna al menjador. Posa els coberts a lloc i crida... “Soniaaaa, tan aviat com arribin els pares dinem, eh?”.

La Sònia es queda seriosa. Va a la prestatgeria on guarda tots els llibres que va pispant a la seva tieta... i, entre el desordre, finalment, el treu triomfant, “El espejo se rajó de parte a parte”, comença a passar fulls endavant i endarrere fins que crida... “Ja ho he trobat!!” Miraaaaa! I li ensenya aquesta plana...



Les dues germanes es miren... i, abans que la Marta obri la boca, la Sònia diu “bé, jo no volia dir un personatge, volia dir que aquest nom em sonava d’aquest llibre... i...”

Però en aquest precís instant, els pares arriben, es treuen les mascaretes, es renten molt bé les mans i van al menjador, on una sopeta calentona, especialitat de la Marta, els espera ben apetitosa.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS