diumenge, 4 d’abril de 2021

Bona Pasqua!!

Crist ha ressuscitat! Al·leluia!




diumenge, 14 de març de 2021

Relats Conjunts: "La defenestració"

 


Estimats lectors,

Avui us vull explicar una cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg, així que no perdré el temps en massa preàmbuls.

Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.

Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.

Em vaig apropar a un dels guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una mica, que anaven amb retard.

Després de quinze minuts allí dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.

Vaig pujar fins al segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.

No hi havia ningú. Era un passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.


A una cantonada hi havia una gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem, que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?

Els crits que venien de dins també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres, fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “, “I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on, supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”

 

Senyooooooor, que el tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi. Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a un acord.

De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"

 

Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada?  que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc. 


Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dissabte, 13 de febrer de 2021

Relats Conjunts: "La Caputxeta i el Llop"

Reus, 28 de gener de 2021

No puc dormir. El gos de la meva veïna està avui especialment nerviós, udola, borda, esgarrapa la porta i fa tots els sorolls que una bèstia tancada sola en un pis pot fer. No és la primera vegada. N’estem ben farts. I no som tan sols nosaltres. Al pis de sobre hi ha una família amb dos nens petits als quals tampoc deixa descansar i ja hi han parlat un parell de vegades.

La meva veïna és una noia molt bonica, jove, que treballa tot el dia fora i, a vegades, surt de nit. Té un gos que mai he vist però que he sentit massa. El més estrany és que, quan ella marxa de dia, l’animal està tranquil i no fa enrenou. Sí que fa algun sorollet, clar, si escolto amb atenció, puc sentir alguns passos i es nota que hi ha moviment, però no molesta gens. Ara bé, al vespre, quan la noia surt amb els amics, a vegades és com si es tornés boig.

Una vegada em vaig empipar tant que, a les tres de la matinada vaig sortir al replà amb un “post-it” a la mà i li vaig plantificar a la porta. Posava “Quan tarda un gos en quedar-se afònic?” i em vaig quedar esperant a que tornés. Quan va arribar segur que va veure el missatge,  perquè només obrir la porta, vaig sentir que deia “Ho veus?, Veus que has aconseguit? Què he de fer amb tu? Al final els veïns em faran fora i ja em diràs on aniràs”. Després ja no vaig sentir res més perquè van anar passant pis endins, però la bèstia va callar ràpidament.

El més curiós és que tot aquest terrabastall tampoc es dóna cada nit. Algunes vegades que ella surt, el gos queda tranquil. No us ho sabria dir. Potser son uns dies cada mes. Quan porta un parell de setmanes sense fer escàndol pensem que potser ha trobat el sistema per controlar-lo, però sempre tenim una desil·lusió perquè al cap de pocs dies hi torna i us asseguro que a vegades fa por. Segons com, diries que no és un gos, que és una bèstia salvatge. Però, clar, no pot ser. La setmana que ve hi ha reunió de veïns i haurem de tractar aquest tema.

Aquest migdia, quan jo tornava a casa, ella marxava de la seva, anava amb un noi alt i prim que no havia vist mai, amb cabell llarg, sense afaitar i amb molt mala cara. No sabia que tingués parella. No sé si ara viu aquí. Jo me’ls he mirat i he dit “Bon dia”, en un to seriós. Ella m’ha contestat amb una veu forçadament amable i ell ha deixat anar un so que, us ho prometo, semblava més un lladruc que una salutació. El que em faltava, ara la veïneta té parella i és un anti-social. El més curiós és que ells han marxat i no he sentit a l’animal en tot el dia. Res de res.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dilluns, 25 de gener de 2021

Tres promeses "blogaires"

 

Per aquest any he fet tres promeses a tres amics bloguers molt estimats.

No sé l’ordre. Si sé que la darrera va ser la CARME, però el primer no sé si va ser en MAC o en XEXU. Bé és igual. Les promeses van ser:

1.- Fer un post donant la meva opinió sobre el fet de que pel·lícules que s'anuncien com a basades en obres literàries, en realitat, els guionistes es prenen tantes llicències que acaben sense respectar gens ni mica la idea original de l’autor del llibre.

2.- Llegir un mínim de dotze llibres aquest any per, a final d’any poder fer un post de lectures. He de dir que durant el 2020 no crec haver ni llegit tres llibres sencers. Això és molt estrany en mi. No m’agrada. Penso que si ho puc arreglar (I començar per dotze llibres, tal com estic ara, ja seria un èxit) m’estaré fent un bé a mi mateixa.

3.- Participar als Relats Conjunts. Que una persona renacentista com la Carme (hehehe que sí, que escriu, dibuixa, pinta, sap cuinar, se li donen bé les manualitats) et digui que troba a faltar els teus relats és una cosa que anima molt. 

Tots fem propòsits a principis d’any. Els meus no semblen massa difícils. El primer anima a tornar a publicar al blog, el segon a llegir i el tercer a escriure. Són tres coses que m’agraden, així que... Ho intentaré! ;-)

diumenge, 17 de gener de 2021

Relats Conjunts: "La Dama de Shalott"

 


Noooooooooooo!! La Sònia deixa anar un crit esfereïdor.

La seva germana, que és al menjador parant taula, tira els coberts de qualsevol manera i corre cap a l’habitació amb el cor a tota velocitat pensant que se la trobarà mig morta.

En obrir la porta la veu, asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tan tranquil·la... Bé, potser amb una expressió un pèl decebuda, però, ni s’està dessagnant, ni s’ha caigut una paret, ni ha entrat un possible segrestador per la finestra.

- Es pot saber a què ha vingut aquest crit?

- Quin crit?

- Sònia! Has fet un crit que semblava que t’anessin a matar!

- Ah... he cridat fort? Perdona, no n’he sigut conscient –i, com si res, va seguir parlant- és que acabo de veure que ja som dia 17...

- Estàs sonada.

- Noooo, es que mira. Mira. “Relats Conjunts”... aquí... aquí, Marta, aquí. Mira la foto.

- Ah, la foto. Posa “La dama de Shalott” i és un quadre...

- És un personatge de l’Agatha Christie!!

La Marta, sorpresa per la resposta de la seva germana dissimula una rialla!!

- Però què dius? Un personatge de l’Agatha Christie? Com Poirot o la velleta aquella... la velleta...

- Sí, la velleta, Miss Jane Marple, de Saint Mary Mead.

- Sònia... Saps què estàs dient?

Les dues germanes, tot i portar-se sis anys d’edat s’estimen molt... i no s’assemblen gens. La Marta en té vint-i-dos, és assenyada, metòdica i organitzada, molt intel·ligent. La Sònia en té setze i, tot i ser també molt llesta, és el caos.

- Clar que sé el que estic dient. He llegit dues vegades la novel·la... “El espejo se rajó de parte a parte”

- En castellà?

- Són aquelles novel·les velles de la tieta Assumpta, si llavors les feien en castellà a mi què m’expliques... Bé, que l’he llegit dues vegades i, quan vaig veure que a Relats  Conjunts havien triat un personatge d’Agatha Christie per fer el relat vaig pensar “aquesta vegada participaré segur”, però m’han passat els dies i ja som a dia 17!! I ja no hi sóc a temps.

- Fossis una mica més organitzada, no t’hauria passat això. Cada any et regalo una agenda i em sembla que les deus tenir totes en blanc, com en Mac, aquell amic de la tieta. En tot cas, aquí diu que aquest quadre de la Dama de Shalott es va pintar l’any 1888 i la teva admirada Agatha Christie va néixer el 1890, o sigui que deixa de dir barbaritats... “Un personatge d’Agatha Christie!”...

La Marta surt de l’habitació i torna al menjador. Posa els coberts a lloc i crida... “Soniaaaa, tan aviat com arribin els pares dinem, eh?”.

La Sònia es queda seriosa. Va a la prestatgeria on guarda tots els llibres que va pispant a la seva tieta... i, entre el desordre, finalment, el treu triomfant, “El espejo se rajó de parte a parte”, comença a passar fulls endavant i endarrere fins que crida... “Ja ho he trobat!!” Miraaaaa! I li ensenya aquesta plana...



Les dues germanes es miren... i, abans que la Marta obri la boca, la Sònia diu “bé, jo no volia dir un personatge, volia dir que aquest nom em sonava d’aquest llibre... i...”

Però en aquest precís instant, els pares arriben, es treuen les mascaretes, es renten molt bé les mans i van al menjador, on una sopeta calentona, especialitat de la Marta, els espera ben apetitosa.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS