diumenge, 4 d’abril de 2021
diumenge, 14 de març de 2021
Relats Conjunts: "La defenestració"
Estimats lectors,
Avui us vull explicar una
cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg,
així que no perdré el temps en massa preàmbuls.
Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament
a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.
Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres
persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar
al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.
Em vaig apropar a un dels
guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una
mica, que anaven amb retard.
Després de quinze minuts allí
dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen
els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em
va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar
just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un
passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.
Vaig pujar fins al
segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès
malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.
No hi havia ningú. Era un
passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir
caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.
A una cantonada hi havia una
gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos
membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem,
que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?”
Els crits que venien de dins
també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has
comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres,
fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “,
“I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven
sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de
censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on,
supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”
Senyooooooor, que el
tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi.
Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a
un acord.
De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"
Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada? que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc.
Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?
dissabte, 13 de febrer de 2021
Relats Conjunts: "La Caputxeta i el Llop"
Reus, 28 de gener de 2021
No puc dormir. El gos de la
meva veïna està avui especialment nerviós, udola, borda, esgarrapa la porta i
fa tots els sorolls que una bèstia tancada sola en un pis pot fer. No és la
primera vegada. N’estem ben farts. I no som tan sols nosaltres. Al pis de sobre hi
ha una família amb dos nens petits als quals tampoc deixa descansar i ja hi han
parlat un parell de vegades.
La meva veïna és una noia
molt bonica, jove, que treballa tot el dia fora i, a vegades, surt de nit. Té
un gos que mai he vist però que he sentit massa. El més estrany és que, quan
ella marxa de dia, l’animal està tranquil i no fa enrenou. Sí que fa algun
sorollet, clar, si escolto amb atenció, puc sentir alguns passos i es nota que hi
ha moviment, però no molesta gens. Ara bé, al vespre, quan la noia surt amb els
amics, a vegades és com si es tornés boig.
Una vegada em vaig empipar
tant que, a les tres de la matinada vaig sortir al replà amb un “post-it” a la
mà i li vaig plantificar a la porta. Posava “Quan tarda un gos en quedar-se
afònic?” i em vaig quedar esperant a que tornés. Quan va arribar segur que va
veure el missatge, perquè només obrir la
porta, vaig sentir que deia “Ho veus?, Veus que has aconseguit? Què he de fer
amb tu? Al final els veïns em faran fora i ja em diràs on aniràs”. Després ja
no vaig sentir res més perquè van anar passant pis endins, però la bèstia va
callar ràpidament.
El més curiós és que tot
aquest terrabastall tampoc es dóna cada nit. Algunes vegades que ella surt, el
gos queda tranquil. No us ho sabria dir. Potser son uns dies cada mes. Quan
porta un parell de setmanes sense fer escàndol pensem que potser ha trobat el
sistema per controlar-lo, però sempre tenim una desil·lusió perquè al cap de
pocs dies hi torna i us asseguro que a vegades fa por. Segons com, diries que
no és un gos, que és una bèstia salvatge. Però, clar, no pot ser. La setmana
que ve hi ha reunió de veïns i haurem de tractar aquest tema.
Aquest migdia, quan jo
tornava a casa, ella marxava de la seva, anava amb un noi alt i prim que no
havia vist mai, amb cabell llarg, sense afaitar i amb molt mala cara. No sabia
que tingués parella. No sé si ara viu aquí. Jo me’ls he mirat i he dit “Bon dia”,
en un to seriós. Ella m’ha contestat amb una veu forçadament amable i ell ha
deixat anar un so que, us ho prometo, semblava més un lladruc que una
salutació. El que em faltava, ara la veïneta té parella i és un anti-social. El
més curiós és que ells han marxat i no he sentit a l’animal en tot el dia. Res de
res.
dilluns, 25 de gener de 2021
Tres promeses "blogaires"
Per aquest any he fet tres
promeses a tres amics bloguers molt estimats.
No sé l’ordre. Si sé que la
darrera va ser la CARME, però el primer no sé si va ser en MAC o en XEXU. Bé és
igual. Les promeses van ser:
1.- Fer un post donant la
meva opinió sobre el fet de que pel·lícules que s'anuncien com a basades en obres
literàries, en realitat, els guionistes es prenen tantes llicències que acaben sense
respectar gens ni mica la idea original de l’autor del llibre.
2.- Llegir un mínim de dotze llibres aquest any per, a final d’any poder fer un post de lectures. He de dir que durant el 2020 no crec haver ni llegit tres llibres sencers. Això és molt estrany en mi. No m’agrada. Penso que si ho puc arreglar (I començar per dotze llibres, tal com estic ara, ja seria un èxit) m’estaré fent un bé a mi mateixa.
3.- Participar als Relats Conjunts. Que una persona renacentista com la Carme (hehehe que sí, que escriu, dibuixa, pinta, sap cuinar, se li donen bé les manualitats) et digui que troba a faltar els teus relats és una cosa que anima molt.Tots fem propòsits a
principis d’any. Els meus no semblen massa difícils. El primer anima a tornar a
publicar al blog, el segon a llegir i el tercer a escriure. Són tres coses que
m’agraden, així que... Ho intentaré! ;-)
diumenge, 17 de gener de 2021
Relats Conjunts: "La Dama de Shalott"
Noooooooooooo!! La Sònia deixa anar un crit esfereïdor.
La seva germana, que és al
menjador parant taula, tira els coberts de qualsevol manera i corre cap a l’habitació
amb el cor a tota velocitat pensant que se la trobarà mig morta.
En obrir la porta la veu,
asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tan tranquil·la... Bé, potser amb
una expressió un pèl decebuda, però, ni s’està dessagnant, ni s’ha caigut
una paret, ni ha entrat un possible segrestador per la finestra.
- Es pot saber a què ha
vingut aquest crit?
- Quin crit?
- Sònia! Has fet un crit que
semblava que t’anessin a matar!
- Ah... he cridat fort?
Perdona, no n’he sigut conscient –i, com si res, va seguir parlant- és que
acabo de veure que ja som dia 17...
- Estàs sonada.
- Noooo, es que mira. Mira. “Relats
Conjunts”... aquí... aquí, Marta, aquí. Mira la foto.
- Ah, la foto. Posa “La dama
de Shalott” i és un quadre...
- És un personatge de l’Agatha
Christie!!
La Marta, sorpresa per la
resposta de la seva germana dissimula una rialla!!
- Però què dius? Un
personatge de l’Agatha Christie? Com Poirot o la velleta aquella... la
velleta...
- Sí, la velleta, Miss Jane
Marple, de Saint Mary Mead.
- Sònia... Saps què estàs
dient?
Les dues germanes, tot i
portar-se sis anys d’edat s’estimen molt... i no s’assemblen gens. La Marta en
té vint-i-dos, és assenyada, metòdica i organitzada, molt intel·ligent. La
Sònia en té setze i, tot i ser també molt llesta, és el caos.
- Clar que sé el que estic
dient. He llegit dues vegades la novel·la... “El espejo se rajó de parte a
parte”
- En castellà?
- Són aquelles novel·les
velles de la tieta Assumpta, si llavors les feien en castellà a mi què m’expliques...
Bé, que l’he llegit dues vegades i, quan vaig veure que a Relats Conjunts havien triat un personatge d’Agatha
Christie per fer el relat vaig pensar “aquesta vegada participaré segur”, però
m’han passat els dies i ja som a dia 17!! I ja no hi sóc a temps.
- Fossis una mica més
organitzada, no t’hauria passat això. Cada any et regalo una agenda i em sembla
que les deus tenir totes en blanc, com en Mac, aquell amic de la tieta. En tot
cas, aquí diu que aquest quadre de la Dama de Shalott es va pintar l’any 1888 i la teva
admirada Agatha Christie va néixer el 1890, o sigui que deixa de dir
barbaritats... “Un personatge d’Agatha Christie!”...
La Marta surt de l’habitació i torna al menjador. Posa els coberts a lloc i crida... “Soniaaaa, tan aviat com arribin els pares dinem, eh?”.
La Sònia es queda seriosa. Va
a la prestatgeria on guarda tots els llibres que va pispant a la seva tieta...
i, entre el desordre, finalment, el treu triomfant, “El espejo se rajó de parte a parte”,
comença a passar fulls endavant i endarrere fins que crida... “Ja ho he
trobat!!” Miraaaaa! I li ensenya aquesta plana...
Les dues germanes es miren...
i, abans que la Marta obri la boca, la Sònia diu “bé, jo no volia dir un
personatge, volia dir que aquest nom em sonava d’aquest llibre... i...”
Però en aquest precís
instant, els pares arriben, es treuen les mascaretes, es renten molt bé les mans i van al menjador, on una sopeta calentona, especialitat
de la Marta, els espera ben apetitosa.