Fa moltes setmanes que tinc ganes de fer aquest post.
De fet, fa moltes setmanes que tinc ganes de fer "algun post". Aquest és el primer del 2019. (Quina vergonya) Però és que em va passar una cosa que em va fer tanta il·lusió que la volia compartir amb vosaltres (No sé si us ho creureu però, encara que no escrigui, no comenti i sembli que no hi sigui, penso molt sovint en vosaltres i en "coses que podrien ser posts"... és la pura veritat)
Doncs bé, resulta que he descobert unes botigues que es veu que ja fa alguns anyets que estan obertes i aquí a Reus tothom les coneixia menys jo. Es diuen: TEDi i ZEEMAN. Són com uns magatzems de "xinesos" però amb més qualitat,més ben posadet, i súper bé de preu!! ZEEMAN són holandesos i TEDi alemanys. Com diu la web d'aquests darrers "TEDi es la prueba de que unos precios justos no están reñidos con una buena calidad, un compromiso sostenible y una amplia gama de productos."
Sí, està en castellà, d'acord... però... seguiu llegint...
ZEEMAN té més varietat en roba, mitjons, samarretes, roba esportiva, també tenen moltes llanes i xulíssimes,
A TEDi el que més em destaca és la secció de papereria, que és una meravella, decoració de la llar..., per exemple, per Nadal, tenien un munt de coses per arreglar la casa.
Ai... tant de temps sense escriure, ara m'enrotllo com una persiana, perdoneu.
Vaig anar amb en Josep Lluís a mirar perquè volia uns ganxets que estaven de súper oferta a ZEEMAN, però, clar, feia un munt de dies i ja s'havien esgotat. Llavors vàrem entrar a TEDi (que no està gens lluny) i, mirant, mirant, vàrem comprar uns sobres de carta que ens feien falta i, gran va ser la meva sorpresa quan, en llegir l'explicació en diferents idiomes, vaig veure que dins la E d'Espanya hi tenia un apartat el català!!
És un reconeixement maquíssim que saben que, encara que dins d'un Estat que no ens estima, ni ens protegeix, ni valora la nostra cultura, existim!! Sí, existim... I, de moment, ens han de posar dins la lletra E... esperem que aviat deixi de ser així... però ells saben que a "E" hi ha unes persones que parlen diferent, senten diferent i volen viure diferent.
Avui l'Església catòlica ha declarat Santa a la Mare Teresa de Calcuta; de fet, segons els creients, de sants n'hi ha mooooolts més que els que són "reconeguts", clar. A aquests, als que es reconeix "oficialment" com a sants i se'ls atribueix una data per a celebrar-ho (en aquest cas, el dia de Santa Teresa de Calcuta serà avui, 5 de setembre), se'ls tria com a models o exemples.
Sempre m'ha admirat la vida d'una dona que va deixar tot el que tenia per fer-se monja i dedicar-se a la gent a la que ningú vol ni tan sols tenir a prop.
Era d'una família de classe alta. La seva mare la va educar en la religió catòlica. Cantava molt bé i havia arribat a dirigir la coral de la seva parròquia. Tenia una vida que no semblava massa complicada... Va decidir fer-se monja, i, com a tal, va ser durant molts anys -ja a la Índia- professora de Geografia i Història, arribant, fins i tot a ser directora de l'Escola.
Però, tot i que donar classes li agradava molt, no l'omplia del tot. Va ser l'any 1946 que va sentir que ella havia de dedicar-se als pobres més pobres d'aquella societat on vivia, a aquells que veia tirats pels carrers, als malalts que gent ignorava, vells moribunds, gent bruta, nafrada. Aquella gent estava allí, en aquell moment. Persones. Éssers humans amb la mateixa dignitat que qualsevol de nosaltres. Fills de Déu.
Jo, que sóc una maniàtica de primera i que em costa molt anar a un Hospital de visita, (que sempre porto a la bossa la ditxosa ampolleta aquella de gel amb alcohol que es va posar de moda quan la Grip A per rentar-se les mans) admiro de tot cor les persones que van a visitar malalts, a fer-los companyia. És una cosa meravellosa que no sóc capaç fer. I em dol molt que així sigui ja que, per mi, aquesta incapacitat és quelcom que, entre altres coses, m'allunya de ser "bona persona" (que voleu que us digui, estic escrivint aquestes línies amb el cor més que amb els dits)
Algú que dedica tota la seva vida i el seu esforç, hora rere hora, dia rere dia, any rere any, a ajudar a persones moribundes, a infants abandonats, a persones de les castes més baixes, ferides, alesiades, pudents... algú que les recull, que les porta a un lloc sense cap luxe però on els podran rentar les nafres, on els donaran un plat de menjar, on les miraran com a persones i, si no es pot fer altra cosa, els hi donaran la mà perquè no estiguin sols en el moment de deixar aquest món.
I si li vull fer un homenatge és perquè, tot i que sé que la immensa majoria de la humanitat la valora com la dona excepcional, valenta i generosa, que va ser, també sé que hi ha algunes persones que la menyspreen. Una de les crítiques més sentides és que no feia res per lluitar contra les causes estructurals de la pobresa. Com si ella fos membre del Banc Mundial o alguna organització d'aquestes poderoses... Em sembla que ella mateixa una vegada va respondre a qui l'acusava d'això amb una frase més o menys així "si us plau, faci vostè les gestions per acabar amb la pobresa amb qui calgui, que jo mentrestant vaig a buscar la gent que està ara mateix pels carrers" La meva més total admiració, Madre Teresa, Santa.
Les Missioneres de la Caritat, les monges de l'ordre que va fundar Santa Teresa de Calcuta són conegudes a tot el món pel seu hàbit que, en realitat, és un sari hindú. Estan a moltíssimes ciutats, sempre als barris més marginals, més oblidats de tothom, acollint a malalts, alcohòlics, drogoaddictes... amb grups de voluntaris que les ajuden. Una persona que m'estimo molt una vegada va veure, al centre que tenen a Barcelona, com els feien el donatiu d'unes caixes de verdures perquè poguessin fer el menjar per tota la gent que va al seu menjador. Em va explicar tota una escena i em va quedar gravada (tot i que jo no ho vaig veure, clar, jo no m'atreviria a anar per aquells barris)... gravada com una imatge de bondat.
Pels matins, quan estic sola per casa, mentre vaig fent coses -o perdo el temps miserablement- solc tenir posada Catalunya Informació per anar-me assabentant de què passa pel món.
Entre notícies i notícies, intercalen mini-espais, un d'aquests es diu "Blog de pares" i és força interessant. Trobo que el títol se li queda petit doncs moltes vegades dóna consells o explica coses que no tan sols poden fer servei als pares sinó a tot bitxo vivent (com, per exemple, la que escriu aquestes línies)
Fa tres o quatre dies estava jo distreta (perquè, de fet, tampoc és que escolti al cent per cent la pobre ràdio ja que el meu cervell no para mai quiet i és impossible concentrar-se en res quan tens una matèria gris dins el cap que no deixa de xerrar constantment) doncs, el que deia, que estava distreta quan una frase captada "al vol" va atraure la meva atenció. La frase en qüestió deia : "La gent creu que t'has de dedicar a allò pel que tens talent. Qui ho ha dit això? T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat..."
La frase em va agradar moltíssim. Encara no sabia de què anava i, en mitja centèsima de segon la meva imaginació ho va aplicar a coses com les meves pors habituals a dibuixar i pintar. Tant que m'agrada! Tants colors, llapis, retoladors, papers, llibretes que tinc!... Però no en sé... M'agrada moltíssim. Molt, molt... però si ho faig el resultat no serà res de qualitat. No valdrà "res".
L'entrevistat seguia parlant... "T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat...Home, si a sobre és per allò que tens talent, oli en un llum, perfecte, però no sóc gens partidari que triï el talent. - De què tens talent? - Per jugar a bàsquet... ja, però a mi m'agrada el tennis taula. - Doncs juga a tennis taula, per més talent que tinguis per jugar a bàsquet..."
La teoria en qüestió, que em va semblar fantàstica, ideal per a ser feliç és d'en Pep Marí,cap del departament de psicologia de l'esport del CAR, el Centre d'Alt Rendiment, de Sant Cugat del Vallès. El Mini-espai, dins la programació de Catalunya Informació dura quatre o cinc minuts però sempre, quan s'acaba, diuen que a la web en pots trobar una versió més llarga. I jo l'he buscat. Són vint-i-cinc minuts del que considero una filosofia excel·lent. Està aplicat al món de l'esport, evidentment, però pot valdre per moltes altres coses.
Pep Marí. Psicòleg de l'esport
Si sou pares, o mestres, o treballeu amb criatures o joves... o res de tot això, però sou persones, segur que us agradarà. Aquí us ho deixo (que sí que hi és... potser tardi uns segons a sortir, però hi és) ;-)
La nit passada (nit de dimecres a dijous) vaig somiar que em feia fer unes ulleres noves (de fet, no és estrany que somiï això, ja que em farien falta). Ara bé, en el somni, anava a comprar-les amb la meva germana i me les regalava ella i, per la compra, a la botiga ens donaven una càmera fotogràfica maquíssima (millor que la que tinc jo actualment) i -recordo perfectament- era de 14,5 megapíxels.
Doncs bé, al cap de poc, havia perdut tant les ulleres noves com la càmera. I estava molt trista i ho buscava per tot arreu, i regirava mobles i obria calaixos de llocs que no sé pas on son (no pertanyen ni a casa meva, ni a casa dels meus pares, ni germans)...
Entre tot això algú oferia galetes, magdalenes... coses de menjar, però jo no en volia saber res. Estava desesperada per haver perdut les ulleres noves i la càmera.
Al final, crec que de nou la meva germana, trobava les dues coses, però llavors el somni estava ja molt barrejat, ja no seguia una mínima lògica.
Quan m'he despertat, durant una estona m'he preguntat si tenia ulleres noves, càmera nova o... no.
Direu que és una tonteria i que no n’hi ha per tant... o potser no, potser algú estarà d’acord amb mi, però, sigui com sigui, és una cosa que em posa de molt mal humor i he pensat a fer-ne un post a veure què en penseu.
Quan vas al Viena, a determinades hores (crec que és entre les quatre i les sis de la tarda) i demanes un talladet o un cafè amb llet o quelcom per l’estil et regalen unes pastes. Concretament tres pastetes per persona. Són tipus pasta de full, una porta una mica de crema, l’altre cabell d’àngel i la tercera és la típica “ullera” petita.
I què és el que em fa enfadar? Doncs veure la quantitat de safates que recullen les noies que passen a netejar les taules on les tres pastes han quedat intactes i que se’n van al cubell de les escombraries.
Entenc perfectament que hi hagi qui, quan demana un cafè, vol tan sols un cafè i no té ganes de menjar res. Perfecte. Tan costa dir “No, les pastes no, gràcies, que no me les menjaré”?. Potser seré una exagerada però us asseguro que em fa llàstima veure com les tiren... Igualment, gent que demana racions de patates grans per deixar-ne moltes més de la meitat... Prometo que les patates fregides del Viena són força bones i que aquestes pastetes també estan molt bé. No em cap al cap (i no és un joc de paraules) que la gent tingui tan poc escrúpol en tirar menjar.
Nota: Les pastes de les imatges, corresponents a fotos de juny de 2009 i juliol de 2010, van ser convenientment menjades per nosaltres.
Jo vull ser negra, Senyor, jo vull ser negra... i posar-me una túnica llarga fins els peus amb mànigues amples. Vull anar amb molts més negres com jo i entrar a l’església i cantar-te.
Jo vull cantar-te, Senyor, jo vull cantar-te amb el cor, amb la veu, amb els braços, i ballar el ritme de la pregària i dedicar-te cançons i parlar-te.
Jo vull parlar-te, Jesús meu, a tu, que ets la Paraula, la Paraula de Déu entre els homes, parlar-te a tu que m’escoltes i mai no em deixes, sempre m’esperes, sempre ets fidel.
Dir-te pregàries tristes quan ploro i m’equivoco i m’enfonso... i em dones la mà i em transmets força. Cantar pregàries felices farcides d’alegria i somriures i riure i ballar i donar-te les gràcies pel teu amor incondicional.
On trobaré el camí, Senyor, Si no és amb tu?
Jo vull ser negra, Senyor, Jo vull ser negra... i cantar bé, cantar amb l’ànima i expressar amb música el que altrament no sé dir però tu saps. Tu ja jo saps, Senyor.
Fa setze anys, per aquestes dades, jo estava embarassada... Des del primer moment que ho vaig saber tenia ganes de veure créixer la meva panxa i ja em volia posar peces de roba amples per veure si es notava una miqueta.
Però el meu fillet no va arribar a néixer... El dia 13 d’agost, després de dinar, em vaig trobar malament... varem anar d’urgències a l'Hospital (només he anat dues vegades a la meva vida d’urgències i aquesta en va ser una) i em van dir que l’havia perdut.
Ja em vaig quedar allí, ingressada... plorant... i la veritat és que sóc incapaç de recordar-ho tot, sense tornar a posar-me a plorar... i vaig plorar molt, molt... i ara torno a plorar... El meu fill ara tindria 15 anys... hi penso molt.
Hi ha persones que, voluntàriament, decideixen posar fi a la vida que creix dins seu i a mi això em resulta molt difícil d’entendre...
Tot i així, puc imaginar un munt de situacions difícils en que una dona es sent angoixada davant l’arribada d’un fill que no esperava, sigui per la causa que sigui, i li passi pel cap l’opció d’avortar... El que no puc entendre de cap de les maneres, ni que m’ho expliquin mil vegades, és que la resposta de la societat hagi de ser animar-la a desfer-se del fill.
El meu interior es rebel•la amb força, no contra la dona que es troba perduda, sinó contra aquells que li presenten l’avortament com a millor solució... sense oferir-li ajut de cap mena, ni material, ni psicològic, ni afectiu ni res de res... “No pateixis, ets jove, ja en podràs tenir més” Com si tenir fills fos fer una col•lecció de cromos... Cada persona és única i irrepetible i el fill que no neix no tindrà una segona oportunitat...
Demà entrarà en vigor una llei cruel i dolenta, molt, molt dolenta... L’avortament no és cap avanç, no és cap dret de ningú, no és cap solució per a res. Tant hi fa que li diguin “interrupció de l’embaràs” perquè sembli menys greu... Avortar voluntàriament és impedir que una vida vegi la llum, es truncar un petit projecte que no ha fet mal a ningú ni és culpable de res. Avortar no és extirpar una berruga ni treure un queixal corcat... Un fetus és una vida, una vida humana absolutament innocent i avortar és tallar aquesta vida.
La societat que, enlloc d’oferir ajuts i suport de tot tipus, ofereix aquesta via ràpida i ho presenta com a resultat de progrés i avanç (i ho aprova amb aplaudiments i rialles dels senyors i senyores legisladors) és una societat que es deshumanitza cada dia més... i més... és una societat que no m’agrada gens, sense cap mena de valors...
Suposo que la majoria de vosaltres heu sentit parlar d’un programa de TV3 anomenat Casal Rock. Jo també sabia de la seva existència, però no l’havia vist mai. Tenia una idea preconcebuda (molt diferent de com és en realitat!) i pensava que no m’agradaria.
Però, fa unes setmanes, en un dels avanços de programació, en van posar un trosset. En aquell moment jo no mirava però vaig sentir en Josep Lluís que em cridava: “Mira, mira, és l’Anna de Cervera... A casal Rock!... l’Anna... de l’Escola de Catequistes!”...
L’Anna Vidal! I tant que la recordava!! És d’aquelles persones que deixen petjada ;-)
Anna Vidal (Foto copiada de l'enllaç del programa)
Varem coincidir fa quasi set anys (l’estiu els farà) en uns Cursos d’estiu que, amb el nom d’Escola de Catequistes, organitzava el Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (S.I.C.). Allò era una passada! En els programes de matrícula hi havia un munt de cursos per triar, tant de temes teòrics com de classes pràctiques i tallers (activitats per fer amb els infants, com fer catequesi amb nens amb alguna discapacitat, etc.) Era maquíssim centenars de persones (no exagero, no), tots amb els nostres diferents accents de la llengua catalana, vinguts del sud o del nord, de les illes, de terra endins...
Com es feia en època de vacances, jo hi anava amb en Josep Lluís, el qual s’apuntava al Curs teòric del matí, però no als tallers de les tardes i aprofitava per llegir, passejar, escriure...
Aquell any havíem triat el mateix curs, crec recordar que era l’estiu que varem fer El Credo. El professor, Mn. Rafael Serra, és (casualitats de la vida!), actualment, i des del mes d’octubre passat, el Rector de la nostra Parròquia ;-)
Al lloc de l’Escola a Tarragona, la Residència del Col•legi La Salle, hi feia molta calor... tanta calor que a algunes aules no s’hi podia pas estar, així que alguns grups varem agafar taules i cadires i sortíem a fer la classe a un jardí que hi havia... Ens llevàvem ben aviat, la pregària del matí, l’esmorzar i... cap al nostre lloc de jardí! ;-))
I allí, el grupet que formàvem aquella classe, gaudíem (perquè no hi ha altre paraula que ho defineixi millor) de les lliçons i les converses que sortien... Una de les persones que més s’emocionava era l’Anna. Abans he parlat amb ella per telèfon i, quan recordàvem aquell curs, tenia ben present les classes al jardí i com, a vegades, li queien les llàgrimes... Ella ja era vídua llavors i quan, segons la conversa, es recordava del seu marit, s’emocionava... No, no... no és posava trista, no... era una sensació de total confiança en que un dia es retrobarien... i, quan ho deia, a en Josep Lluís i a mi (i la resta del grup... potser unes quinze persones) ens transmetia aquella fe seva tan forta i tan ferma.
El càsting de l'Anna
Aquesta Anna és la que, animada com sempre, es decideix (amb l’empenta de la família) a participar a Casal Rock perquè es vegi que, com ella diu "la gent gran no és gent avorrida ni passada de moda". Per demostrar que hem de lluitar cada dia per ser feliços perquè, també amb les seves paraules (ella que, valenta, presumeix davant tota l’audiència de ser Catequista), "Déu vol que siguem feliços".
El programa en sí és una meravella... a mi em té enganxada totalment (cosa que no m’esperava en absolut!). Aquí no hi ha competició. No hi ha guanyadors ni perdedors, no hi ha eliminats... Són un grup, són amics, s’animen entre ells. Aprenen conjuntament i s’ajuden. Tot sota la direcció d’en Marc Parrot el qual els parla amb una sinceritat, un respecte i una dolcesa que dóna gust...
Són persones de la vida real, amb els seus fills, els seus nets i les seves capsetes amb les pastilles que han de prendre...i, molt important, les seves il•lusions (l’Inma de 81 anys, fa jerseiets de mitja per petitons per si algun dia arriba a besàvia... és genial!)
L'Anna i l'Inma solistes del vídeo-clip "Zapatillas" d'El Canto del Loco
I practicant-la, uns dies abans, al Palau Sant Jordi, amb El Canto del Loco
M’ha explicat l’Anna que queden cinc programes i que, ara que ja està tot gravat i acabat, entre ells segueixen sent amics, que han creat uns lligams forts i que n’estan tan contents.
Al final de la nostra conversa li he demanat permís per fer aquest post i m’ha dit que “I tant!!” i m’ho ha dit rient... amb alegria, perquè ella transmet alegria... la porta dins.
Ah, i una cosa que us farà gràcia i amb la que jo estic molt d'acord... diu l’Anna Vidal que si els nostres polítics fossin com en Pep Guardiola i en Marc Parrot les coses sí que anirien bé! ;-)
Us recomano aquest programa... és el millor que hi ha per pujar els ànims!! Dimarts al vespre, a TV3.
Avui he acabat un llibret que m’ha encantat. Va arribar a les meves mans "de rebot" fa dos o tres anys (com a mínim). Tal com me’l van donar, junt amb dos o tres més, va anar a una prestatgeria sense que em recordés més d’ell. Fa pocs dies, buscant una altre cosa, va sortir el llibret i, immediatament, vaig pensar que el volia llegir!!
I ho he fet... i és una preciositat. No és pas una biografia. Es tracta de l’explicació en forma de relat, amb un estil ple de poesia, amb diàlegs, pensaments, etc. d’una part de la vida de Francesc d’Assís.
El seu autor, Éloi Leclerc, religiós franciscà, va néixer el 1921. El 1944 patí la deportació al camp de concentració de Buchenwald. Ordenat sacerdot el 1948, ha estat professor d'història de la filosofia i és un reconegut historiador de l'Església. És autor de nombroses obres, la majoria sobre Francesc d'Assís i la seva experiència espiritual. «Saviesa d'un pobre» (1959) és la més coneguda. Altres títols destacats de l'autor són «Exili i tendresa» (1962) (que és aquest que he llegit jo), «Le Cantique des créatures» (1970), «Le chant des sources» (1976), «Le soleil se lève sur Assise» (1999)...
He de dir que el text en català m’ha agradat moltíssim, per tant mencionaré al traductor, Amadeu Brugués, que també té el seu mèrit ;-)
Giotto, un dels frescs sobre la vida de Sant Francesc, situat a la Basílica de Sant Francesc d'Assís
El soroll rítmic dels seus salts sobre les fulles mortes ressonà un instant en el sotabosc [es refereix a dos petits cabirols]
- Els nostres germans els animals! -digué aleshores Francesc a mitja veu, amb gravetat, com si estigués en una església i en una mena d’encís-. Si fóssim més humils, més a prop del que és simple i petit, els sentiríem a parlar de Déu. Totes les criatures que hi ha són sota el cel mormolen el seu nom, cadascuna en el seu llenguatge. Coneixen el seu Creador i el serveixen millor que nosaltres.
- Com pots dir això? No tenen intel•ligència -objectà Masseo. - Cadascuna d’elles, fidelment i a la seva manera, juga el joc diví de la creació...
(...)
Francesc i Masseo estaven estirats a l’herba, amb el seu mantell, al peu dels arbres. El silenci era gran, de la mida del cel, ple d’una vida pregona. Se sentia respirar l’herba i els estels amb un mateix alè. Una gemma esclatava. Un manat d’estels tremolava; i un d’ells se’n separava, traçant un llarg fil d’argent a través del cel. El món tendia en tots els sentits vers el Regne.
(...)
Per Francesc la creació sencera era dins la mà de Déu. No hi havia pas el món de dalt i el mon de baix, el món lluminós de l’esperit i el món tenebrós de la natura. El Regne de Déu no era una còpia d’aquest món; era al cor de l’existència més quotidiana. I res no se li feia estrany, incloent-hi aquesta vida de baix que mormolava en l’herba, contra la terra materna. Totes les coses procedien del mateix amor i reposaven en la mateixa mà totpoderosa. I qui se sabia en aquesta mà podia adormir-se tranquil sota els estels, al llindar d’un bosc, per llevar-se amb el sol, banyat de rosada i de llum, dient: “Heus-me ací, Senyor”.
Per cert, per aquí a casa, hi ha un llibre de 1.091 pàgines (ho acabo de mirar jeje) amb textos biogràfics, escrits, testimonis, índexs, mapes i un munt de coses més sobre sant Francesc... em sembla que me’l llegiré ;-)
Viena, dilluns, 8 de març per la tarda. Estic llegint “Huye rápido, vete lejos”, de la Fred Vargas, i vaig vivint de molt a prop l’historia actual d’un home que està convençut que pot venjar-se d’unes persones que fa anys li van fer molt de mal utilitzant com a “arma” la infecció de pesta.
Els policies busquen informació, parlen amb els experts, recorden les epidèmies al llarg de la història, parlen de puces i rates i utilitzen la paraula “vector”... El meu cervell immediatament recorda i es trasllada volant a un post d’en XeXu en el que va enllaçar aquesta paraula amb la seva entrada a l’Enciclopèdia catalana. Em fa gràcia pensar que fa un parell de mesos jo no sabia aquest significat del terme “vector” com a portador o transportador de germens, d'alguna malaltia... i penso que li explicaré, suposo que li farà gràcia saber que vaig recordar el seu post ;-)
I segueixo llegint aquesta novel•la que m’atrapa i on, més endavant, es menciona un text del segle XVII, el Diary, de l’anglès Samuel Pepys, escrit entre els anys 1660 i 1669 i que inclou, per tant, la terrible experiència de la gran pesta de Londres, de 1665.
Viena, dilluns, 15 de març per la tarda... llegeixo les pàgines finals de la novel•la. En Josep Lluís té una reunió a Càritas i hem quedat que l’esperaré aquí fins les sis i deu. Trec el següent llibre de la bossa, “84, Charing Cross Road” d’Helene Hanff(Me’l volia comprar per sant Jordi, però com la meva llista creix cada dia i ha arribat a extrems impossibles, vaig decidir demanar-li a la meva germana i ella me’l va treure de la biblioteca. En català) i començo a llegir...
En un no res ja m’he ficat en el fil de la narració i, en arribar a la pàgina vint-i-cinc, llegeixo aquesta frase: “Teniu el diari de Sam Pepys?...” i el meu cervell torna a volar, tot rient, perquè ara ja sé qui és Sam Pepys, però fa quinze dies no ho sabia...
I els pensaments es van entrellaçant i formen espirals d’històries dins de noves històries. Columnes màgiques que volen cap amunt. Perquè les coses bones sempre van cap amunt...
El món dels blogs és una mina de troballes boniques, de frases i pensaments que et porten a altres frases i a altres pensaments...
Just ara vinc del blog de la Núr. Ella, en el seu post, en linka un d’anterior i, de la unió dels dos, m’he quedat amb una idea que trobo maquíssima i que vull posar aquí perquè m’agradaria que es quedés sempre amb mi i que formés part de la meva filosofia de vida.
I és que jo sóc una persona molt exagerada en els meus sentiments. Passo del blanc al negre amb una facilitat que fa esgarrifar. Quan les coses van bé sóc molt feliç i quan van malament sóc molt catastrofista.
Una amistat que s’allunya, que s'acaba -per exemple- és una tristesa, un desastre, una sensació d’abandó, una baixada d’autoestima impressionant... Quan, potser, les coses són com són perquè han de ser així i el que hauria d’aprendre a fer és pensar que aquesta persona que ara segueix un camí diferent, segur que en algun moment m’ha aportat alguna cosa bona.
Arc de Sant Martí. Reus, 8 de novembre de 2009
Seriem més feliços si sabéssim guardar-nos al cor allò de positiu que hi deixen aquells que passen per les nostres vides i, al mateix temps, saber oblidar i perdonar allò de negatiu...
A més, a part de la reflexió anterior, el post de la Núr m’ha portat al cap el record d’una cançó que sempre m’ha agradat moltíssim, així que la deixo aquí :-)
Ain't no mountain high enough.- Marvin Gaye i Tammi Terrell
Cap cim és prou alt.- Elena Gadel i Víctor Estévez. Suggerida per Aigua i Jordi (Editat a les 18.45)
AIN'T NO MOUNTAIN HIGH ENOUGH - Marvin Gaye
Listen Baby
Ain't no mountain high. Ain't no valley low. Ain't no river wide enough baby.
If you need me, call me No matter where you are No matter how far,
Don't worry baby
Just call my name I'll be there in a hurry You don't have to worry
cause baby, There aint no mountain high enough ain't no valley low enough ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Remember the day I set you free I told you you could always count on me darling From that day on, I made a vow I'll be there when you want me Someway, somehow
Cause baby, Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Oh no darling No wind, no rain Nor winter storm can't stop me baby no no baby Cause you are my goal If your ever in trouble I'll be there on the double just send for me Oh baby!
My love is alive way down in my heart Although we are miles apart If you ever need a helping hand I'll be there on the double Just as fast as I can
Don't you know that there Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you babe
Don't ya know that there Ain`t no mountain high enough Ain`t no valley low enough Ain`t no river wide enough To keep me from gettin to you babe.
A vegades sóc tossuda i em costa adonar-me de les coses. Insisteixo una vegada i altra en voler creuar un pont sense fixar-me en que algú el va fent malbé perquè no pugui arribar a l’altre costat.
De cop i volta prenc consciència de tot i em quedo perplexa... No ho acabo d’entendre. Per què? Què he fet malament ara? On m’he equivocat?
És igual... ho comprengui o no, el resultat és el mateix. Donaré mitja volta, buscaré un altre camí.
Un altre camí? Potser és el que ja volia seguir quan em vaig perdre...
Després, des de lluny i amb perspectiva, m’adonaré que hi he sortit guanyant i que em sento més lliure. O potser és que em sento més feliç perquè ja s'acaba el fastigós mes d'agost... És bo poder respirar.
Fa dies que miro d’inspirar-me per fer un conte per a “Relats conjunts”, dues idees han arribat al meu cap: “toc, toc” (són les idees que piquen al cervell) però cap de les dues s’ha deixat atrapar i, mentre, els dies passen i jo segueixo buscant llibres pel Joc d’en Tibau (el número Cent)... però ja crec que he arribat al límit. Estic contenta, que en tinc 63 sobre 68!! (Si algú està pensant que això ho poso per "presumir", doncs té tota la raó, ho poso per presumir, perquè tinc ganes d’injectar-me una bona dosi de positivitat i això mateix ja em va bé)
(La foto l'he trobat a Google)
I també, saltant de blog en blog, he conegut persones molt maques, llocs molt interessants i alguns els he posat a la meva llista de preferits :-) (Fins i tot he tingut la barra de "discutir" del tema blog/bloc - article/post/apunt amb uns lexicògrafs... que són molt, molt simpàtics)
De les dues idees que tenia pel relat, una passava a un Museu i l’altre a un lloc de treball... la primera la tenia casi sencera, però alguna cosa li fallava que no em feia el pes... a la segona el protagonista aguantava una feina que ni li agradava, ni l’omplia, ni el tractaven bé, però no la podia deixar per culpa de la maleïda crisi. Tampoc la vaig voler aquesta segona, em portava pensaments tristos...
Probablement no podré escriure res, perquè quan una idea se’m creua, doncs ja l’hem fomut... Seguiré pensant...
