- Corre, corre, que ja hem arribat!! –Diu l’Una rient i saltant!
- No puc més, Una, no puc més... –respon la pobre Dos gairebé sense aire.
- Va, dona, si ja hi som... ¿no veus el local?
- Sí, sí que el veig... però ja no té cap importància. Arribem molt tard. Ja no hi ha ningú. Sempre és per culpa meva.
L’Una es gira i veu l’expressió trista de Dos... una llàgrima li regalima galta avall. S’ha aturat. Tan sols li queden una dotzena de passes per arribar davant el petit restaurant de colors. Però no es mou. Resta quieta i mira el terra. És com si volgués demostrar que no pot... o, potser, veritablement, no pot. La seva expressió és tan trista!
Una, que ja era davant el petit restaurant, dóna (amb accent diacrític) la volta i camina els pocs metres que la separen de Dos. Li dóna (amb accent diacrític) la mà, li somriu i li diu:
- Quan vas veure la foto et va agradar moltíssim. Et van entusiasmar els seus colors. No penso deixar que et facis enrere. Tenies moltíssimes ganes de venir, de participar, d’escriure alguna cosa.
- Hem fet tard, Una. Quinze dies tard.
- Això no és cert, Dos... jo vaig llegir com la mestressa deia que, a les seves festes, mai ningú no feia tard. Vine.
De la mà d’Una, Dos fa petites passes fins que les dues s’asseuen a les alegres cadires vermelles. A la taula hi ha una ampolla amb un clavell que els dedica un somriure feliç. Dins es poden veure tres o quatre taules buides... (Certament, no hi ha ningú més... però l’Una no vol admetre de cap manera que han fet tard)
Surt una noia amb cara de despistada i els demana què prendran:
- Dos cafès americans amb gel... amb dos sucres i tres glaçons.
- Molt bé. Ara els hi porto. Seran tres eurus... és que aquí es paga al moment perquè a vegades passen coses rares.
- Sí, sí, no pateixi... no ens fa res. Tan sols volíem arribar. Arribar... fos quan fos... poder seure aquí i fer-ne una petita redacció.
- Jo crec que hem fet tard –insisteix Dos.
- No ho digui pas això, senyora, aquí mai ningú fa tard –somriu la cambrera- així ens ho explica sempre la mestressa.
Aquest relat (una mica tard, però NO fora de termini, com diu la mestressa) és per participar en el Joc d'Estiu de la CARME
