dilluns, 16 de setembre de 2019

Triple relat d'estiu...

Annex al Relat d'agost de la Carme...

Hi havia una vegada una Llar de jubilats on, des d'una porta, et mirava una bruixa...




Rondalla explicada, rondalla acabada. I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

diumenge, 15 de setembre de 2019

Relat d'una nit d'estiu


La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'aquesta imatge...

Tenia una sensació com de caure... de cop, he pegat un bot i... m’he despertat. Quin ensurt! Una vegada em vaig adormir, vaig caure de la cadira i em vaig fer un bon morat al front.

M’havia quedat ben clapada davant de l’ordinador intentant escriure un relat mig decent pel Joc de la Carme... Dormo molt malament, sempre tinc son... m'adormo per tot arreu...

No em venien les idees i m’he posat a mirar la foto fixament... Una façana, unes lletres forjades, ben maques, “Llar de jubilats”, unes jardineres al davant, tot net i polit. Però hi ha un detall a la imatge que em neguiteja. Què hi fa una bruixa darrera de la porta? Perquè... hi ha una bruixa, oi? Vosaltres també la veieu? Una bruixa amb una escombra.

La mirada se’m queda fixa en aquesta figura que em sembla com fora de lloc. Em dóna molt mal rotllo... no m’agradaria anar a una llar de jubilats que té una bruixa així... Què hi fan allí dins? No juguen a cartes? No fan berenars, miren la tele i xerren? I la bruixa que hi pinta?

Doncs res, que pensant això i amb la fesomia de la bruixa m’he anat clapant. I m’acabo de despertar, com en un ensurt, i amb el relat (i el dinar!) sense fer... Ai, ja no serveixo per res! Tan ràpid que m’inspirava abans!

Mira, ara truquen a la porta, deu ser en Josep Lluís que ha anat a buscar pa al PAQUI d’aquí sota... (El Paqui és el "Forn Paqui", al costat del Paki, ja sabeu).

Vaig a obrir mentre dic en veu alta “Què t’has deixat la clau, carinyet?”... Ja vaaaaa!!
NOOOOOOOOOOOOOO NOOOOO!!! NOOOOOOO!! AAAAIIIIIIIIIIIIIIII... NOOOOOO DEEEIXAAAAM!!! NO... NO... AAHH.. MMM... AAAAAG

(Veu en off: Qui ha entrat no era en Josep Lluís, que just ara mateix està pagant el pa a ca la Paqui sinó una bruixa espantosa que, a cops d’escombra, ha deixat l’Assumpta molt mal ferida, sagnant, plena de cops i contusions. No sabem si se’n sortirà)

dimecres, 11 de setembre de 2019

dijous, 15 d’agost de 2019

Relats d'estiu de la Carme

La ratlla del NO


Senyal de trànsit "tunejada" a Maià

La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'aquesta imatge... Després de tenir una idea amb una barra de gel, he vist que no era original en absolut, així que n'he fet un altre. No he llegit els altres!! Després ho faré :-)


- Ostres, Joan, mira, mira... On va en Pere amb aquella “cosa blanca”?
- Ni idea, Pep, però sembla que li pesa, eh? Què deu ser? I amb aquesta calda que fa, es posa a carregar coses...
- Pereeeeeeeee, on vas amb això? –Pregunta en Pep.

El noi, tot vestit de negre, recolza la barra blanca metàl·lica en un arbre, respira, es treu un mocador de la butxaca i s’eixuga la suor... i no contesta.


- Pereeeee!! D’on ho has tret això? Què fas? Necessites ajuda?

- Ho he de fer ràpid! –Respon en Pere.
- Però...

Uns homes uniformats amb cara enfadada s’apropen al noi i li criden:

- Ei tu! Deixa aquest NO on l’has trobat!

- Casum!!! Joan, corre, ajudem en Pere!! Això que té és una “ratlla de prohibició” un “NO”... ho deu haver arrancat d’alguna de les senyals que cada dia ens posen per controlar-nos!!


Els dos nois corren, en Joan agafa la barra blanca i tots tres fugen pels carrerols del poble.


Els homes uniformats no saben per on han tirat, no coneixen bé el poble i, amb expressió més enfadada encara, murmuren... “Són molt tossuts, molt. Massa. Aquesta gent no es rendeix mai”.

dissabte, 11 de maig de 2019

Eeeeeo... però, el català... no era la nostra llengua?

Avui hem dinat tard... ja feia una estoneta que havíem acabat i m'havia de començar a preparar per anar a classe d'anglès però em feia mandra i romancejava una miqueta asseguda al sofà, jugant amb el mòbil. Tenia la tele posada i han començat a fer propaganda electoral per les eleccions locals ... l'anunci del PSC, Jaume Collboni... ¡i tothom parlava castellà!

M'ha agafat un mal humor!!

Sí, sí, la veritat és que darrerament estic que mossego. Sembla que la gent s'ha tornat ximple o potser jo sóc imbècil i m'havia fet unes il·lusions absolutament irrealitzables.

Perquè la senyora Colau fa el mateix. Fa uns vídeos a YouTube en els que només li falta la salutació típica d'aquelles nenes que s'anomenen "influencers" i que comencen dient "Hooooolaaaa Youtubeeeeeers!! i tots, tots són en castellà... íntegrament, eh?


I aquell debat de candidats per Barcelona a les generals? El del Grup Godó... Quina vergonya!! Es demana als candidats que parlin castellà i tots ho troben tan normal. Bé, tots no. Laura Borràs no accepta. Perquè si el debat s'havia de veure per Internet a mil llocs (suposo que on més interessava era a Barcelona, donat que eren candidats per Barcelona) ja se sap, el castellà l'entén tothom i el català serveix per anar a comprar el pa (em deia l'altre dia un tuitaire)


Gràcies, LAURA!! A part que el teu nivell cultural i educació van destacar per damunt de la mitja... vas ser l'única que es va negar a parlar en castellà... I què va passar? Es va enfonsar el món? Doncs no. La van subtitular i ja està.

Que el PP i Ciudadanos facin la seva publicitat en castellà ja ni tan sols ens estranya... Oi que és curiós? Ho trobem normal. Doncs tampoc és tan normal... Tinc 57 anys i recordo un PP català que es podia anomenar "PP català" sense forçar les paraules. Era gent de dretes, sobre tot en els temes econòmics, però eren catalans. Al Parlament de Catalunya parlaven català i votaven "SÍ" a la Llei d'Immersió lingüística... Eren d'aquells que deien que es sentien espanyols i catalans (alguns, potser, fins i tot, es sentien catalans i espanyols, per aquest ordre).

Al pas que anem aviat haurem de tornar a dur aquelles enganxines "EN CATALÀ, SI US PLAU!"

dijous, 9 de maig de 2019

Dos vídeos

Bona nit, bona gent.

Posaré dos vídeos. El primer segur que tothom l'ha vist més d'una vegada, però és que m'agrada tant!!

El dedico a la Molt Honorable Presidenta Núria de Gispert, que s'ha quedat sense Creu de Sant Jordi per dir quatre coses ben dites a persones que ens estan insultant, ofenent, faltant al respecte i mentint constantment. Sí, sé que objectivament potser els seus retuits no són políticament correctes, però m'estic començant a cansar d'haver d'aguantar-ho tot i no poder replicar a res. Si les "armes" són uns tuits em sembla que han de ser totalment permeses. El retuit que -diuen- ha omplert el got és aquell en que la Presidenta de Gispert parlava de l'augment de les exportacions de porcí tot citant una sèrie de polítics de deixen la nostra terra.


Sembla ser que a tota la tropa del 155 els va semblar inadmissible i que ja se'ls havia oblidat un tuit similar que un destacat membre de Ciudadanos havia dedicat al President Puigdemont.


Segons aquesta colla del 155, els insults d'una banda tenen la seva gràcia, però si venen de l'altra són inadmisibles i, oh, sorpresa, ER (abans ERC) es va sumar a la indignació de persones tan distingides pel seu amor i respecte a Catalunya i van dir que tampoc els agradava que l'estimada Núria de Gispert tingués la seva Creu de Sant Jordi. Tot i que l'autora del retuit el va treure i es va disculpar, i que el President Torra ja havia manifestat que tot estava oblidat, el grupet dels políticament correctes, (PSC, C's, PP i ER, abans ERC) van seguir dient que millor que no...

Doncs au, Núria, maca, gaudeix d'aquesta bona bufetada (en sentit figurat, és clar) del President Torra, a la inigualable (no direm en què) Arrimadas.


I ara anirem a un altre vídeo que no té res absolutament a veure amb política, eleccions, etc. Me l'he trobat per pura casualitat i que m'ha agradat molt. Igual com l'anterior estic segura que tothom l'ha vist, aquest potser no... L'home que parla és d'una saviesa i una lògica aclaparadores:


dilluns, 18 de març de 2019

Bon dia!


Aquest vespre, al programa "El cotxe" han entrevistat als Pets. Cada vegada que els veig em ve una anècdota al cap... anècdota que potser té uns vint anyets.

Segons fonts ben informades, la cançó "Bon dia" és de 1997 (això de posar l'any començant per un 1 i un 9 m'agrada... em sento més ubicada... el 2 i el 0 no m'agraden i al 2 i l'1 no hi penso pas arribar)

Bé doncs, que pot ser perfectament que parli de fa uns vint anys... 

En Josep Lluís i jo som a Barcelona passant el cap de setmana a casa els meus pares, és dissabte o diumenge... i ell, que es desperta de bon humor, es dirigeix al menjador per esmorzar tot cantant "Bon dia, ningú m'ho ha demanat però fa un bon dia"... i tot cantussejant la cançó, la meva mare li pregunta si se l'ha inventat ell!!

Adorable la meva marona ;-))

Us imagineu que el meu Josep Lluís fos l'autor del Bon Dia!!... Que en tindríem de calers!! :-DD

divendres, 15 de març de 2019

Reconeixement lingüístic

Fa moltes setmanes que tinc ganes de fer aquest post.

De fet, fa moltes setmanes que tinc ganes de fer "algun post". Aquest és el primer del 2019. (Quina vergonya) Però és que em va passar una cosa que em va fer tanta il·lusió que la volia compartir amb vosaltres (No sé si us ho creureu però, encara que no escrigui, no comenti i sembli que no hi sigui, penso molt sovint en vosaltres i en "coses que podrien ser posts"... és la pura veritat)

Doncs bé, resulta que he descobert unes botigues que es veu que ja fa alguns anyets que estan obertes i aquí a Reus tothom les coneixia menys jo. Es diuen: TEDi i ZEEMAN. Són com uns magatzems de "xinesos" però amb més qualitat,més ben posadet, i súper bé de preu!! ZEEMAN són holandesos i TEDi alemanys. Com diu la web d'aquests darrers "TEDi es la prueba de que unos precios justos no están reñidos con una buena calidad, un compromiso sostenible y una amplia gama de productos."

Sí, està en castellà, d'acord... però... seguiu llegint...

ZEEMAN té més varietat en roba, mitjons, samarretes, roba esportiva, també tenen moltes llanes i xulíssimes,

A TEDi el que més em destaca és la secció de papereria, que és una meravella, decoració de la llar..., per exemple, per Nadal, tenien un munt de coses per arreglar la casa.

Ai... tant de temps sense escriure, ara m'enrotllo com una persiana, perdoneu.

Vaig anar amb en Josep Lluís a mirar perquè volia uns ganxets que estaven de súper oferta a ZEEMAN, però, clar, feia un munt de dies i ja s'havien esgotat. Llavors vàrem entrar a TEDi (que no està gens lluny) i, mirant, mirant, vàrem comprar uns sobres de carta que ens feien falta i, gran va ser la meva sorpresa quan, en llegir l'explicació en diferents idiomes, vaig veure que dins la E d'Espanya hi tenia un apartat el català!!

És un reconeixement maquíssim que saben que, encara que dins d'un Estat que no ens estima, ni ens protegeix, ni valora la nostra cultura, existim!! Sí, existim... I, de moment, ens han de posar dins la lletra E... esperem que aviat deixi de ser així... però ells saben que a "E" hi ha unes persones que parlen diferent, senten diferent i volen viure diferent.


diumenge, 2 de desembre de 2018

Hem començat!!!

Amb la capacitat d'anticipació i previsió que em caracteritza, us comunico que


TORNA A ESTAR EN MARXA EL NOSTRE CALENDARI D'ADVENT!!

Doncs sí... ja hem començat!
De moment som poquets, però esperem ser molts!
No abandoneu el nostre calendari...



Hem passat temps millors i temps pitjors,
però l'esperit catosfèric sempre viurà en nosaltres i això fa que,
malgrat les circumstàncies personals
(a vegades ben contràries a poder portar un blog tal com Déu mana!)
sigui bonic tractar de mantenir,
durant uns dies,
una tradició que ha pogut unir molts anys
a persones de pensaments ben diferents...
però que ens respectem i estimem de veritat!


Hi ha molts dies lliures per a reservar... Us animeu a participar?

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Relats d'estiu de la Carme (segon de 2018)


- Corre, corre, que ja hem arribat!! –Diu l’Una rient i saltant!
- No puc més, Una, no puc més... –respon la pobre Dos gairebé sense aire.
- Va, dona, si ja hi som... ¿no veus el local?
- Sí, sí que el veig... però ja no té cap importància. Arribem molt tard. Ja no hi ha ningú. Sempre és per culpa meva.

L’Una es gira i veu l’expressió trista de Dos... una llàgrima li regalima galta avall. S’ha aturat. Tan sols li queden una dotzena de passes per arribar davant el petit restaurant de colors. Però no es mou. Resta quieta i mira el terra. És com si volgués demostrar que no pot... o, potser, veritablement, no pot. La seva expressió és tan trista!
Una, que ja era davant el petit restaurant, dóna (amb accent diacrític) la volta i camina els pocs metres que la separen de Dos. Li dóna (amb accent diacrític) la mà, li somriu i li diu:

- Quan vas veure la foto et va agradar moltíssim. Et van entusiasmar els seus colors. No penso deixar que et facis enrere. Tenies moltíssimes ganes de venir, de participar, d’escriure alguna cosa.
- Hem fet tard, Una. Quinze dies tard.
- Això no és cert, Dos... jo vaig llegir com la mestressa deia que, a les seves festes, mai ningú no feia tard. Vine.

De la mà d’Una, Dos fa petites passes fins que les dues s’asseuen a les alegres cadires vermelles. A la taula hi ha una ampolla amb un clavell que els dedica un somriure feliç. Dins es poden veure tres o quatre taules buides... (Certament, no hi ha ningú més... però l’Una no vol admetre de cap manera que han fet tard)

Surt una noia amb cara de despistada i els demana què prendran:

- Dos cafès americans amb gel... amb dos sucres i tres glaçons.
- Molt bé. Ara els hi porto. Seran tres eurus... és que aquí es paga al moment perquè a vegades passen coses rares.
- Sí, sí, no pateixi... no ens fa res. Tan sols volíem arribar. Arribar... fos quan fos... poder seure aquí i fer-ne una petita redacció.
- Jo crec que hem fet tard –insisteix Dos.
- No ho digui pas això, senyora, aquí mai ningú fa tard –somriu la cambrera- així ens ho explica sempre la mestressa.


Aquest relat (una mica tard, però NO fora de termini, com diu la mestressa) és per participar en el Joc d'Estiu de la CARME

dimarts, 11 de setembre de 2018

dimarts, 17 de juliol de 2018

Relats d'estiu de la Carme


Cada estiu, quan els amics de Relats Conjunts fan unes merescudes vacances, la CARME ens proposa una imatge per a fer un relat. Aquesta és la imatge del mes de juliol i la meva proposta:


- Tot a punt?
- Tot a punt, Rafel.
- Però segur, eh? No sé si aquest aparell... no ho veig massa fort per dues persones.
- Va, Rafel, no et comencis a posar nerviós. Que et penses que no comprovem les coses? He fet un munt de vols i amb gent molt més grassa que...
- Calla! –crida en Rafel amb una veu esgarrifosa.
- Ostres! Quin ensurt, noi! Què n’ets de bèstia! Què em vols matar d’un atac de cor? Et dic que et calmis.
- Ostres, Lluís, és que, per un moment, pensava que anaves a dir el seu nom.
- Apa, gràcies. Tan curtet creus que sóc? El que has de fer tu és mirar de no cridar tant... Veus aquesta persona de la camisa clara, els pantalons llargs...?
- Penses que pot ser...
- No sé què ni qui pot ser però m’ha semblat que ens escoltava, així que deixa de pegar crits i d’actuar com si volguessis fer-ne una de grossa...

Els dos xicots es miren i somriuen. Saben que sí que en volen fer una de grossa, molt grossa. Han planejat anar a buscar al President Puigdemont a Alemanya i aterrar, amb ell, al bell mig de la Plaça de Sant Jaume.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Ehem...

A vegades m'han encarregat punts de llibre com a petit record d'una trobada, d'una festa, per un fi de curs... Aquests són un encàrrec d'una persona que col·lecciona punts perquè li agraden i li fa gràcia tenir-ne de tot tipus, des de publicitaris a punts fets a mà, amb el seu nom, amb algun disseny especial, de diferents materials...


... i vaig tenir la idea de fer-ne uns amb materials senzills, però amb frases sobre la lectura. De fet, aquests haurien de ser els punts ideals per a aquelles persones que sempre tenen un llibre entre mans... Vaig agafar un full de paper verjurat i el vaig ruixar amb un petit spray tinta distress Ranger d'un color teula i vaig esperar a que s'assequés. Unes gotes van quedar més grosses, altres molt petitones...


Un cop el full va ser sec, el vaig posar a la impressora i hi vaig imprimir les quatre frases que havia triat. Després vaig retallar-ho en tires amb una cisalla no gaire esmolada perquè em deixés els costats, les vores, amb el paper una mica com si fos estripat.
Llavors amb tintes distress Ranger i l'espongeta vaig envellir totes els costats.


Llavors, amb un paper de textura en un color beix torradet vaig tallar quatre rectangles una mica més grossos i hi vaig enganxar el paper verjurat amb cinta de doble cara... i tatxiiiiiiiiin!!
He posat foto dels punts a Instagram i crec que mai havia tingut tants comentaris bonics, o sigui que han tingut molt d'èxit!

Ja sabeu, per recordatoris, per regalar a col·leccionistes, per completar el regal d'un llibre... Si voleu punts, jo us els faig: Amb cartolines, tintes, feltre, goma eva, roba, brodats, pintats...

També podeu demanar-me polseres, arracades, llibretetes, estoigs, bufandes, pitets brodats... El que volgueu. Penseu que tot és fet a mà i que això li dóna un valor afegit :-))



dijous, 21 de juny de 2018

UN DIA FELIÇ


Tenia ganes de fer un post, però estic rovellada... així que el text d'en XEXU de l'altra dia m'ha inspirat i faig un petit post musical, amb el Halldor Mar... cantant en català la seva cançó "Un dia feliç" en un vídeo súper divertit!!

I us deixo, del seu disc de versions en anglès de cançons catalanes, una de les que més m'agrada (De fet, es que, d'aquesta cançó crec que m'agraden totes les versions fetes amb el cor: "País petit".

dimarts, 17 d’abril de 2018

Ja tinc un Màster

Estic molt, molt contenta! Sempre he pensat que la gent que té estudis de Doctorat, que han fet Màsters o que han estudiat com a mínim dues carreres universitàries (si pot ser simultàniament, millor) són com uns éssers superiors. 

Jo -i no és falsa modèstia, no- fins ara tenia una única carrera, obtinguda amb tot el temps del món (vull dir que, mentre estudiava no treballava, res em distreia... tan sols feia algun cangur, algunes horetes en un parvulari, però res important... em dedicava a estudiar i prou... o... ara que ho recordo, durant un temps també feia d'administrativa a mitja jornada, per les tardes, en una acadèmia d'informàtica -parlo del temps de les fitxes perforades... sí, sí, no existien ni els fabulosos disquets!!-) doncs res, una carrera de cinc anys, sense massa dificultat (va, no cal fer comèdia, que Dret no és difícil... clar que llegint resolucions del Jutge Llarena començo a valorar molt més la meva clarividència jurídica perquè ell, coses evidents, no les acaba d'entendre, pobre home)... per on anava?... Doncs res, que jo volia un Màster... Jo volia ser algú de reconeguda vàlua intel·lectual, algú admirat... i, per fi ho he aconseguit!!

Gràcies a la prestigiosa Universitat de Sant Esteve de les Roures puc ensenyar, joiosa, el MEU MASTER!!!



dissabte, 24 de març de 2018

No us conec personalment, però us admiro de tot cor...


En @joseprull ha dit al jutge: Tinc 2 fills, Roger i Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament


dijous, 1 de març de 2018

Presos polítics i polítics presos...


Parla XAVIER CORBERA, d'ERC a l'Ajuntament de Rubí.
Diu veritats de principi a fi.
Fem córrer aquest vídeo!!

dimecres, 31 de gener de 2018

Un tuit d'en Joan-Lluís Lluís


L'he vist i he pensat que millor no es pot explicar.

L'abat Escarré sabia de que parlava i l'escriptor Joan-Lluís Lluís ha tingut l'encert de recordar aquesta frase just en un moment en que ens convé moltíssim!


La gent "del carrer" sempre els diem als nostres polítics "A les manifestacions de l'onze de setembre -un record als Jordis!- anem tots junts. A la Via Catalana ens vàrem donar les mans, persones que no ens coneixiem de res, sense preguntar tu qui ets?, a qui votes?, d'on vens?... No calia!! Allí, doncs, estàvem fent país."


No ens rendim. No ens podem rendir! Som més de 2.079.340!... Seguim!!