Conte basat en una proposta de RELATS CONJUNTS
La Victòria havia sortit a jugar al bosquet del costat de casa. Acabava de fer sis anys, era una bona nena i sabia fins on podia anar. Amb la seva nina de drap ben agafada a la ma esquerra i una bosseta nova, regal de l’avia, feta de retalls de roba, a la ma dreta, anava agafant pedretes, branquetes i fulles seques que guardava... un cop a casa les classificaria i posaria en capsetes i, aquelles que no li servissin, l’endemà les tornaria al bosc.
Quan havia caminat un bon tros, de cop i volta va sentir veus i crits que no sabia ben bé què significaven... es va apropar una mica més fins que els va veure. No podia ser! Un grup de persones havien agafat un home i, amb una manta, el feien saltar pels aires una vegada i una altre. El pobre home semblava haver perdut el coneixement.
No es va acostar més, va donar mitja volta i va començar a córrer tan ràpid com podia... va caure i es va pelar els genolls, però es va aixecar i va seguir corrent, amb la nina ben bruta de terra i la bosseta nova amb una nansa trencada.
En apropar-se a casa va començar a cridar amb tota l’ànima a son pare, que va sortir del galliner tot estranyat. La nena, entre plors i mig quequejant, només repetia “papa, vine, vine que l’hem d’ajudar”... L’avia va sortir i li volia curar el mal dels genolls, però la petita suplicava a son pare que l’acompanyés tibant-li amb força de la ma.
El pare, preocupat pensant què era allò que havia espantat tant a la petita Victòria, va avisar a l’avi, home fort encara, i tots dos van marxar ràpidament pel camí indicat. La nena, tot i que l’havien volgut retenir a la casa, els seguia de ben a prop sense fer cas de l’avia, que la cridava i que poc podia córrer al seu darrera amb l’artritis que patia.
Quan van arribar al lloc, el pare va entendre ràpidament què havia passat: Entre crits i xiscles d’ànim, el grup de Festes del Poble, estava provant la resistència del nou “pelele” que estrenarien per la Festa Major, amb la “Dansa de la manta i el ninot” que obria el ball... Allí, amagats per no trencar la sorpresa de la resta d’habitants del lloc, sense pensar que una petita molt valenta els havia vist i havia anat a buscar ajuda per defensar al “pobre home”
Quan els varen veure arribar, nois i noies, es van aturar sorpresos... En Manel pare i en Manel avi van explicar el què passava. La Victòria, amb la boqueta ben tancada i cara enfadada, mirava la seva nina ben bruta, la bossa trencada i els seus genolls sagnants... ja no plorava però no li veia cap gràcia a allò que preparaven aquells joves... Una dansa? Tirar amunt i avall un ninot que semblava una persona?
Llavors una de les noies se li va apropar i li va explicar que aquell ninot representava un home que, molts anys enrere, havia estat molt dolent al poble.. que, essent ell molt ric i amo de moltes terres, s’aprofitava de la gent més pobre. Que aquella tradició era perquè tothom que ho veiés s'assabentés que els vilatans mai més tornarien a permetre que una mala persona els fes cap mal... i llavors la Victòria va somriure i ho va veure clar.
Per cert, que les noies que havien cosit el ninot li van dir a la petita que li arreglarien la bossa de trossos de roba, li rentarien la nina i li farien vestidets nous perquè pogués jugar més encara, però que havia de guardar el secret de com era el nou pelele... i, com podeu suposar, ella va acceptar molt contenta, tornant a casa ben agafada de la ma del pare i l’avi i... conte contat, ja s’ha acabat.
El cafè nocturn de la Place Lamartine (Arlès, setembre 1888)
L'habitació de Vincent a Arlès (Arlès, octubre 1888)
Retrat del Doctor Gachet (Auvers-sur-Oise, juny 1890)
