Estava predestinada...

La coneixeu?... Sí, clar, com que a sota posa el nom, és fàcil... però, ja heu vist el títol que li van donar?

No és cap broma, no, que hi ha més proves!

I, clar, quan es comença així...

No té res d'estrany acabar triomfant amb la cançó de l'estiu...

Tothom a cantar "El caloret faller"!!

Andrea Bocelli ens explica una història...

Sí, ell mateix ens l'explica, escoltem-lo. És breu, dos minuts i mig...

Us presento a Tony Melendez

Avui l'he vist per primera vegada i m'he promès a mi mateixa que el miraré cada dia, pel matí, quan em llevi, com si fos una pregària, perquè després d'escoltar en Tony, la veritat és que venen ganes d'anar endavant, endavant... :-)

Blanc o negre... O al contrari.

Fa un parell de mesos vaig llegir un llibre amb dues narracions d’Edgar Allan Poe: L’escarabat d’or i Els crims del carrer Morgue. Tots dos molt interessants, com sempre, casos enigmàtics per a fer pensar amb pistes, deduccions i, fins i tot, jeroglífics.


El volum que vaig llegir pertany a una col·lecció que està destinada als joves, es diu “Aula literària” de la Editorial Vicens Vives, i a mi m’agrada molt perquè conté una mica de biografia de l’autor, textos auxiliars, etc. des d’un punt de vista molt interessant i pràctic.

A mi, en general, les introduccions em semblen coses molt perilloses. Algunes de les persones que es dediquen a fer-les tenen el mal vici d’omplir el seu escrit amb tantes dades que són capaços de desvetllar-te el final i quedar-se tan amples. Des de que un tal Joan Melcion, en un estudi introductori, em va aixafar “Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes”, d’en Pere Calders, ara tinc el costum de llegir totes aquestes coses "prèvies" al final. Tot i així algunes em semblen carregoses, pedants, i totalment prescindibles. En canvi, les d’aquesta col·lecció les trobo molt interessants (això sí, per si un cas, ho llegeixo després de l’obra en sí)


En fi, tot aquest rotllo ve per dir que, un dels textos auxiliars que aporta aquest petit volum és l’opinió de dues persones sobre E. Allan Poe... i no poden ser més diferents l’una de l’altre! Ho vaig trobar tant interessant que vaig pensar en fer-ne un post i, per fi, entre mandala i mandala, aquí estan aquestes dues visions sobre la personalitat de l’escriptor:

Segons R. W. Griswold:

“La passió li provocava les pitjors emocions que van contra la felicitat de l’home. No se’l podia contradir sense provocar-li un accés de còlera violent; només d’esmentar els diners les seves galtes empal·lidien a causa de l’enveja devoradora. Els dons naturals peculiars d’aquest pobre jove (la bellesa, la vivacitat i la gosadia n’emanaven com d’una atmosfera ardent) havien transformat la seva seguretat instintiva en una arrogància que convertia l’admiració del seu interlocutor en desconfiança. Era irascible i envejós, unes qualitats deplorables que s’agreujaven amb un vernís fred i un cinisme repugnant, mentre que els seus elogis s’expressaven per mitjà de riatlletes despectives. Semblava que no tenia cap escrúpol moral ni –cosa que resulta més singular en un caràcter altiu- gens o molt poc sentit de l’honor. Tenia, fins a un grau malaltís, el desig de sobresortir que vulgarment s’anomena ambició, però cap desig d’obtenir el respecte o l’afecte dels seus semblants”.

Segons Walter Lenning:

“Els descobridors de la psicopatologia moderna han demostrat que a Poe, com a ésser humà, no se li podia retreure res, moralment parlant: dit d’una manera una mica irònica, no sols havia sortit ben parat de la crítica [a que el van sotmetre els seus contemporanis als Estats Units] gràcies a les “circumstàncies” atenuants, sinó que simplement no era responsable dels seus factors hereditaris i de la psiconeurosi que en resultava. Justament, aquesta predisposició i les seves imbricacions, que en van fer un home anormalment desgraciat i sempre turmentat, li van permetre de trobar uns registres genials d’expressió per a les seves angoixes i el van forçar a seguir un camí que duia -lluny de l’ambient que regnava aleshores a la seva pàtria- cap a un paisatge anímic que avui resulta plenament modern i actual.”

Això sí, he de dir que, investigant una mica per la xarxa, es veu que Poe i Griswold no es podien veure...

(Post número 20 del mes d'agost... Me'n queden tres per batre el rècord... M'agrada fer-ho. El joc aquest m'ha animat les vacances)

"Agatha Christie. Vida y Misterio", de Gillian Gill

Aquests dies he llegit un llibre pesadíssim, però que he volgut acabar perquè alguna cosa bona tenia. Ara bé, no el recomanaria massa perquè, si no ets súper fan d’Agatha Christie, probablement el deixaràs sense acabar, així que no penso pas fer-ne una ressenya normal. Estic parlant d'una biografia, “AGATHA CHRISTIE, VIDA Y MISTERIO”, de Gillian Gill.

Per començar, diré que té 292 pàgines i he necessitat onze dies per llegir-lo. El llibre anterior que havia llegit (Temps Difícils, de Dickens) en tenia 475 i el vaig llegir en vuit. Això és perquè amb aquest no hi havia forma humana d’avançar.

Peus de pàgina, referències a altres llibres d’altres autors, a personatges d’altres autors... O ets un expert (doctorat, com a mínim) en Literatura anglesa, o et perds constantment. De totes formes m’ha estranyat que un llibre que va així una mica de pedant (ostres, no volia dir la paraula i m’ha sortit) faci algunes errades grosses al comentar alguna de les novel·les d'Agatha. Per exemple (pàgina 99):

“És de señalar el hecho de que, excepto Brenda, todos los personajes femeninos de Crooked House (La casa torcida), sean extraordinariamente capaces e inteligentes. Tanto Magda, actriz de éxito...”

Ep!! Magda, actriz de éxito? Però si la pobre no fa més que embarcar-se en projectes desastrosos i, fins i tot, podria tenir un mòbil per haver assassinat al seu sogre precisament perquè aquest no li volia donar diners per produir obres en les que ella sortís!!

Doncs com aquest, n’hi ha més, tant errors clars com interpretacions d’intencions que a mi em semblen absolutament equivocades.

Però bé, ja arribo on volia arribar... A la pàgina 258, l’autora ens comenta que Agatha era organitzada i assossegada (en un altre lloc ens havia dit que era desordenada, ai!...) i que havia preparat fins i tot la inscripció per la seva tomba i la música que volia que s’interpretés al seu funeral. Espero que aquesta part del llibre no estigui equivocada, perquè ho he buscat i ara, com a homenatge personal a la Reina del Misteri, ho guardaré aquí, al meu blog. Les peces triades són aquestes:

Aria en re, de la Suite núm. 3 de Johann Sebastian Bach:

I Nimrod, de les Variacions Enigma, de Sir Edward Elgar:

La primera la coneixia (tot i que no la tenia identificada pel títol), però la segona no, i la veritat és que l'he trobat molt maca. Ara la tornaré a escoltar.

L'home de la botiga d'antiguitats i la calaixera...

"Un home que té una botiga d’antiguitats s’aprofita dels seus coneixements per fer negocis abusius. En realitat, ell no obliga ningú a fer res però enganya tothom. Va per cases de pobles, petits nuclis de població -disfressat de mossèn per aconseguir que la gent no desconfiï d'ell- i, amb una excusa, entra i observa els mobles que tenen. Quan troba quelcom valuós, mira de comprar-ho a preu de saldo donant una explicació qualsevol -però sense revelar per res el valor autèntic del moble-. Després, a la seva botiga, i ja amb la seva personalitat real, ho ven per cent vegades (o més) el que ha pagat.

Un dia, utilitzant les seves estratagemes habituals, arriba a una vella granja on hi ha tres homes... Allí, entre coses senzilles, i sense que els seus amos coneguin l’immens valor de la peça, veu una calaixera Chippendale autèntica que, segons li expliquen, van comprar a la subhasta dels bens d’un granger que havia mort feia temps.

L’home, sense gairebé poder dissimular la seva emoció, els hi deixa anar una de les seves mentides, dient que aquell moble té unes potes que li serien molt útils per una tauleta que ell té... que els hi compra perquè li fan gràcia les potes i que de la resta en farà llenya. Després de negociar el preu, li venen per 20 lliures (ell ja pensa que el seu valor real pot ser de més de 20.000!!) i va a buscar la seva furgoneta, que ha deixat aparcada a l’entrada del poble, per endur-se el moble.

Quan torna a la granja s’adona que, per estalviar-li feina, els tres homes han serrat les potes i han destrossat a cops de destral la resta... perquè ho pugui fer servir de llenya, tal com ell els havia dit..."

Aquest és el petit resum d'un relat de Roald Dahl que he llegit avui. Esperava una mica més d'aquest recull de relats que, tot i estar bé, pensava que encara m'agradaria més. Malgrat tot, aquest m'ha fet tanta gràcia, que he decidit convertir-lo en post.


Thomas Chippendale (Otley, West Yorkshire, 5 de juny de 1718 - 13 de novembre de 1779) fou un dels "tres magnífics" creadors de mobiliari del segle XVIII anglès, al costat de Thomas Sheraton i George Hepplewhite. Es dedicà al disseny i a fabricació de mobles. En 1754 es va convertir en el primer del seu gremi en publicar un llibre amb els seus dissenys, anomenat Gentleman and Cabinet Maker's Director. Va tenir tres edicions el 1754, 1755 i 1762.

Al principi, Chippendale va treballar associat amb James Ranni i, més tard, amb Thomas Haig. Els seus dissenys es van fer molt populars entre mitjans i finals del segle XIX, arribant a donar nom a un estil. (Copiat de la Viquipèdia)

Estàtua de Thomas Chippendale

Homenatge a Joan Solà

Quan abans d’ahir pel matí, en posar la ràdio per escoltar Catalunya Informació com faig cada dia, vaig sentir la notícia de la mort d’en Joan Solà em va afectar i, immediatament, vaig pensar en dos blogaires als quals he d’agrair que me’l van fer conèixer, en Joan Puig (Puigmalet) i en Víctor Pàmies... i vaig pensar que segur que ells estarien molt tristos amb aquesta pèrdua.

Des de molt joveneta, quan encara no es parlava de finançaments ni competències, ni tan sols m’havia passat mai pel cap la paraula independència, tenia molt clar que la llengua catalana era la meva i que jo era catalana perquè parlava català. Així de senzill ho veia jo. I el que també veia era que a l’escola ho havia de fer tot en castellà, de manera única i excloent i que, fins i tot el nom, el meu nom, no em deixaven tenir en la meva llengua.

Quan vaig llegir i sentir per primera vegada el mestre Joan Solà em vaig quedar meravellada en veure com es podien dir de forma tan clara i valenta una sèrie de veritats... i, tot i ser una absoluta ignorant en aquests temes de la lingüística, em va ser fàcil entendre’l i admirar-lo.

Aquests dies, molts blogaires li han dedicat els seus escrits... jo volia sumar-m’hi, però no sabia com fer-ho... Finalment he pensat que potser una bona forma seria repetir aquest post que vaig fer el 7 de juliol de 2009.

LA LLENGUA CATALANA

Mapa copiat del web del Consell de Mallorca.

Fa poc he llegit Mal de llengües de Jesús Tuson, professor de lingüística. Tot el llibre és una defensa de la riquesa que suposa la diversitat lingüística, de la dignitat de totes les llengües, tinguin molts parlants o pocs, tinguin un Estat que les defensi o no. Com diu ell “Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria, potser tota la nostra memòria...”.

Més endavant expressa aquesta sensació que a vegades tenim els catalans d’haver de justificar per què parlem la NOSTRA llengua “... no ho fa per molestar els altres o per barrar el pas als parlants d’altres llengües, o per mantenir atavismes folklòrics; ho fa perquè ho ha de fer així, amb les mateixes raons amb què els molt milionaris parlen la seva llengua; que no la parlen perquè són molts, sinó perquè és la seva. I això no ho han de justificar els grans, ni ho haurien de justificar els petits...”

En aquest sentit d’amor per la nostra llengua, volia fer esment molt especial de la compareixença al ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 1 de juliol, del lingüista Joan Solà, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En la seva intervenció, va fer una molt interessant exposició de la situació actual del català, que va concloure amb aquestes paraules:

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."

Joan Solà i Cortassa.

Si voleu veure i llegir el discurs sencer ho podeu fer al bloc Gazophylacium, que el té tant en vídeo com en text. Val la pena.

--------------------

Ara, el mestre Solà ja no és entre nosaltres... però no ens hem de rendir, hi ha molta feina a fer!! Fer-la serà, doncs, el millor homenatge!! Gràcies mestre!!

El Tapís de Bayeux

Fa anys vaig veure un documental per televisió que em va fascinar. No anava d’un tema del que jo entengués gens ni mica -la conquesta d’Anglaterra per part dels normands- però el que explicava em va tenir enganxada a la pantalla.

Es tractava d’un brodat, d’un gran brodat, un brodat immens. La història explicada de forma gràfica, però no amb dibuixos o pintures sinó brodada. Parlo d'El tapís de Bayeux. El fet és que jo no tenia ni idea des de la seva existència, però el vaig trobar impressionant... Des de llavors, de tant en tant, em torna al cap. Ahir me’n vaig recordar i em va fer gràcia fer-ne un post.



- Els fets narrats van tenir lloc entre els anys 1064 i 1066
- La llargada total de la roba brodada és de 68,8 metres de llarg per una alçada mitjana de 50 cm. (Està fet amb diferents trossos units per guarniment amb rivets, el fragment més llarg fa quasi 14 metres)
- Hi ha una representació del Cometa Halley.
- Hi apareixen moltíssimes persones, animals (cavalls, mules, gossos, aus...), fortaleses, edificis, vaixells.





Clicant aquí, es pot veure tot (en diferents parts) i és impressionant.

I aquí una “animació” del tapís que està força bé ;-)

"Lejos de tí esta primavera", de Mary Westmacott

Quan en McAbeu va tenir la gran idea de celebrar el post 500 del seu blog, Xarel-10, escrivint un enigma en forma de relat de cinc capítols, a través de la lectura del qual s’havia de solucionar un assassinat, em va fer molta il•lusió poder col•laborar amb ell. Durant una setmana, les diverses parts de la història van sortir publicades a dies alterns en el seu blog i en el meu.

Així doncs, els capítols 1, 3 i 5 van sortir a cal Mac i els 2 i 4 aquí a casa meva.

I el dia que a mi no em tocava posar capítol, què feia? I què feia ell quan l’article amb el text em tocava a mi? Doncs el que fèiem era un post amb un enllaç cap al blog de l’altre i, a més, per ambientar-ho, posavem un vídeo YouTube amb la capçalera d’alguna sèrie de detectius de ficció i una petita nota amb el títol de “Sabíeu què...?” explicant alguna curiositat sobre autors de novel•les del gènere.

Una de les notes aquestes parlava sobre l’altre personalitat d’Agatha Christie com a escriptora, concretament deia això:

Per cert, SABÍEU QUÈ...?

A part de la seva extensa producció de novel•les de misteri, amb els seus protagonistes principals, el detectiu belga Hèrcules Poirot i Miss Marple, velleta soltera d'un petit poblet anglès, capaç de solucionar els més complicats crims buscant el seu paral•lelisme amb petits fets ocorreguts al seu poble, Agatha Christie també va escriure altres llibres amb el pseudònim de Mary Westmacott. Malgrat que en molts llocs aquestes obres són qualificades com de literatura romàntica, això no és exacte en absolut. Si bé és cert que hi pot haver una història d’amor dins la trama, hi ha molt més i l’escriptora demostra un profund coneixement de la naturalesa humana en moments complicats i, fins i tot, en situacions límit.

Les obres de Mary Westmacott (traduïdes, que en anglès no m’atreveixo) no sé pas on es poden trobar actualment. Editorial Grijalbo les va editar en castellà a principis dels anys 90, es van exhaurir i no es van reeditar. Però resulta que Grijalbo pertany al grup Random House Mondadori, editors de la col•lecció DeBOLS!LLO i, anys després, amb aquest segell van tornar a sortir. Sigui com sigui, la publicitat o promoció d’aquestes edicions no deu ser massa bona perquè no trobo enlloc on aconseguir l’única que em falta, Giant’s Bread, escrita l’any 1930 (traduïda com a Un amor sin nombre)... tot i que, per solucionar el problema, potser podria fer-ho d’una forma tan rudimentària i antiquada com telefonant ja que, acabo de descobrir el nom de la societat "Grijalbo Dargaud, S.A." la seva adreça postal, que és a Barcelona, i el telèfon...

En vaig poder comprar quatre quan van sortir com a Grijalbo i, fa cinc anys, la meva germana, a la Fira del llibre vell i d’ocasió de Barcelona, en va trobar un altre (ja de DeBols!llo)... no sabeu quina alegria em faria aconseguir la sisena! Que, a més, va ser la primera que va escriure.

Aquests són els que tinc

En fi... Anem al que anàvem... Aquestes sis novel•les no tenen res a veure amb les que va escriure amb el seu nom real sinó que son el que jo diria “novel•la psicològica” tot i que algú, en algun moment va cometre l’error de qualificar-les com a literatura romàntica. Aquest error es va anar estenent (perquè la gent es copia, i a la xarxa encara més) en alguna web en anglès trobem “She also used the pen name Mary Westmacott for romantic novels.” A la Viquipèdia diu: “També va escriure novel•les sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott”, i a la Wikipedia en castellà: “También escribió novelas románticas bajo el seudónimo de Mary Westmacott.” Tot sembla sortit d’un mateix cervell.

A mi aquestes coses em treuen de polleguera i penso que qui ha escrit això no ha llegit els llibres i, si no ha llegit els llibres, no hauria de tenir la barra d’escriure sobre allò que desconeix.

Però abans he tingut una alegria molt gran quan, AQUÍ, he trobat aquesta ressenya del llibre que volia comentar en aquest post: Absent In The Spring by Mary Westmacott “A psychological exploration of a woman's identity crisis, which occurs during a brief period of isolation from family and friends in Mesopotamia.” (traducció meva: Exploració psicològica de la crisi d’identitat que pateix una dona durant el breu període de temps que passa aïllada de família i amics a Mesopotàmia)

La descripció és perfecta, no es podria resumir millor aquest magnífic llibre... I si algú vol editar-los posant a les portades cares de noies antigues amb expressió somiadora, títols traduïts que no reflecteixen l'original, i explicar que són novel•les romàntiques, s’equivoca de mig a mig.

Primera edició en anglès, 1944.
El títol es correspon a un vers d'un poema de Shakespeare.

Argument:

Joan Scudamore és una dona anglesa, membre de la burgesia acomodada d’una ciutat petita, d’uns 45 anys, casada, mare de tres fills tots ja fora de casa. Viu satisfeta de la seva vida i absolutament convençuda de que sempre ha fet el millor que es podia fer, que les seves decisions a la vida sempre han estat encertades, tant les que ha pres ella mateixa com les que ha aconsellat als demés.

Un dia, la seva filla petita té un problema de salut i ella va a passar uns dies a casa amb ella, el marit i el petitó de pocs mesos, però és que la noia viu a Irak on el seu marit treballa.

En el viatge de tornada, per problemes meteorològics, ha de passar uns dies totalment aïllada en un parador que hi ha al costat de l’estació on ella havia d’agafar el tren per, creuant Europa, tornar a Anglaterra. Al parador només hi és ella, un hindú que és qui ho porta (i únic que parla una mica d’anglès), un xiquet àrab que fa de criat i un cuiner que no surt mai. Cap hoste més... Allí, sense res què fer, les hores se li fan eternes... Fora del parador, només desert: sol, sorra i soledat absoluta. Llavors, amb temps per pensar, li comencen a venir una sèrie de records de la seva vida, apareixen un munt de fantasmes de la seva ment, que fan que s’adoni de la quantitat d’errors que ha comès. Passa terribles moments de crisi, d’angoixa... si surt fora sent com agorafòbia, a dins tampoc es troba bé... El final és ABSOLUTAMENT GENIAL!!

Jo ja he votat SÍ a la Independència de Catalunya!!

Avui ha estat un dia especial... Pel matí, mentre ens arreglàvem i esmorzàvem, hem posat la tele perquè al Canal 33 donaven la Beatificació del Pare Tous, que va ser fundador de la meva escola. El meu primer col•legi, on vaig fer tota l’EGB, i del que tinc un boníssim record i em feia gràcia veure-ho.
Com amb les noves disposicions del Papa Benet XVI, aquestes cerimònies poden celebrar-se al lloc d’origen del beat, s’ha pogut fer a Barcelona, a l’església de Santa Maria del Mar, que és preciosa i feia goig de veure ;-)

Després hem anat a Missa de 12, que també era diferent de les misses habituals, perquè un nen ha fet la Renovació de les promeses del baptisme, i totes les persones grans i malaltes que han volgut han rebut el Sagrament de la Unció... Jo també he estat fent algunes fotos per la Revista Parroquial ;-)

I, tot sortint de Missa, que ja era un quart de dues, i abans d'anar a dinar a casa els sogres, ràpidament cap al Reus Deportiu... A votar!! A participar en el referèndum... A dir un SÍ ben gran en resposta a la pregunta “Estàs d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. I tant que SÍ!!


Com estic tan contenta d’haver pogut participar en aquesta consulta popular, tot i que no sigui vinculant (tot arribarà), m’he endut una papereta de record!!

"Exili i tendresa.- L'univers de Francesc d'Assís", d'Éloi Leclerc

Avui he acabat un llibret que m’ha encantat. Va arribar a les meves mans "de rebot" fa dos o tres anys (com a mínim). Tal com me’l van donar, junt amb dos o tres més, va anar a una prestatgeria sense que em recordés més d’ell. Fa pocs dies, buscant una altre cosa, va sortir el llibret i, immediatament, vaig pensar que el volia llegir!!

I ho he fet... i és una preciositat. No és pas una biografia. Es tracta de l’explicació en forma de relat, amb un estil ple de poesia, amb diàlegs, pensaments, etc. d’una part de la vida de Francesc d’Assís.

El seu autor, Éloi Leclerc, religiós franciscà, va néixer el 1921. El 1944 patí la deportació al camp de concentració de Buchenwald. Ordenat sacerdot el 1948, ha estat professor d'història de la filosofia i és un reconegut historiador de l'Església. És autor de nombroses obres, la majoria sobre Francesc d'Assís i la seva experiència espiritual. «Saviesa d'un pobre» (1959) és la més coneguda. Altres títols destacats de l'autor són «Exili i tendresa» (1962) (que és aquest que he llegit jo), «Le Cantique des créatures» (1970), «Le chant des sources» (1976), «Le soleil se lève sur Assise» (1999)...

He de dir que el text en català m’ha agradat moltíssim, per tant mencionaré al traductor, Amadeu Brugués, que també té el seu mèrit ;-)

Giotto, un dels frescs sobre la vida de Sant Francesc,
situat a la Basílica de Sant Francesc d'Assís

El soroll rítmic dels seus salts sobre les fulles mortes ressonà un instant en el sotabosc [es refereix a dos petits cabirols]

- Els nostres germans els animals! -digué aleshores Francesc a mitja veu, amb gravetat, com si estigués en una església i en una mena d’encís-. Si fóssim més humils, més a prop del que és simple i petit, els sentiríem a parlar de Déu. Totes les criatures que hi ha són sota el cel mormolen el seu nom, cadascuna en el seu llenguatge. Coneixen el seu Creador i el serveixen millor que nosaltres.

- Com pots dir això? No tenen intel•ligència -objectà Masseo.
- Cadascuna d’elles, fidelment i a la seva manera, juga el joc diví de la creació...

(...)

Francesc i Masseo estaven estirats a l’herba, amb el seu mantell, al peu dels arbres. El silenci era gran, de la mida del cel, ple d’una vida pregona. Se sentia respirar l’herba i els estels amb un mateix alè. Una gemma esclatava. Un manat d’estels tremolava; i un d’ells se’n separava, traçant un llarg fil d’argent a través del cel. El món tendia en tots els sentits vers el Regne.

(...)

Per Francesc la creació sencera era dins la mà de Déu. No hi havia pas el món de dalt i el mon de baix, el món lluminós de l’esperit i el món tenebrós de la natura. El Regne de Déu no era una còpia d’aquest món; era al cor de l’existència més quotidiana. I res no se li feia estrany, incloent-hi aquesta vida de baix que mormolava en l’herba, contra la terra materna. Totes les coses procedien del mateix amor i reposaven en la mateixa mà totpoderosa. I qui se sabia en aquesta mà podia adormir-se tranquil sota els estels, al llindar d’un bosc, per llevar-se amb el sol, banyat de rosada i de llum, dient: “Heus-me ací, Senyor”.

Per cert, per aquí a casa, hi ha un llibre de 1.091 pàgines (ho acabo de mirar jeje) amb textos biogràfics, escrits, testimonis, índexs, mapes i un munt de coses més sobre sant Francesc... em sembla que me’l llegiré ;-)

Homenatge a Salvador Espriu

Deu fer uns vint-i-sis anys, anàvem el meu xicot -i actual marit- i jo en autobús per Barcelona quan, al començament del carrer Major de Gràcia, on hi ha aquells jardinets, ell em va dir:

- Mira, mira!! En Salvador Espriu!!

Jo vaig mirar i vaig veure un home gran, vestit de fosc i caminant poc a poc...

Van ser pocs segons, però la sensació que vaig tenir va ser de que havia vist a algú molt important... Després ho varem explicar plens d’il•lusió, que havíem vist en Salvador Espriu.




A finals de desembre de 2009, vaig començar el llibre Relacions Particulars d’en Josep Maria Espinàs. Precisament el primer capítol el dedica a Salvador Espriu i, en llegir-lo, em va tornar aquell instant al cap.



Per tant, he pensat unir-me a l’homenatge de la catosfera al gran escriptor català precisament amb unes frases d’aquest darrer llibre llegit l’any passat. Altres blogs més especialitzats ens parlaran de la seva obra. A mi m’ha fet gràcia apropar-vos aquest detall de la personalitat d’en Salvador Espriu, endreçat, metòdic, detallista... Escriu en Josep M. Espinàs:


Conservo alguna carta i, sobretot, bastantes targetes d’Espriu, com -n’estic segur- molta gent d’aquest país. Espriu era el més extraordinari practicant que jo he vist de l’agraïment epistolar. ¿Quants milers de targetes deu haver enviat, amb les quatre ratlles de lletra microscòpica a partir de la mateixa vora superior de la cartolina? Quan jo rebia una targeta d’Espriu, a vegades, no tenia present d’haver-ne parlat enlloc, d’ell o d’un llibre seu. Però ell sí. “Molt estimat amic Espinàs: He llegit el Cap d’any de Raixa. Moltes gràcies per les vostres paraules...” Hi ha un cas curiós per la doble targeta. El 6 d’octubre de 1958 m’escriu per dir-me que: “Encara no he pogut veure el vostre comentari a Papeles de son Armadans de setembre -perquè no els he trobats- sobre les versions castellanes dels meus poemes fetes per Badosa, però us en dono des d’ara les gràcies...” O sigui que ja m’ho agraeix abans de llegir-ho. I al cap de quatre dies justos rebo una altre targeta: “He vist finalment l’Armadans i us estic molt i molt agraït pel vostre treball...”

Espriu em va escriure les seves quatre ratlles per tot: perquè li vaig enviar uns discs de Guillermina Motta i de Pau Riba, perquè a Destino li vaig publicar uns versos “sense cap errada” -subratllat-, per felicitar-me per la novel•la El gandul, perquè vaig comentar el nou muntatge de Primera història d’Esther, perquè en un article evoco el seu amic Rosselló-Pòrcel, perquè el convido a anar a La Cova del Drac, per dir-me senzillament que està d’acord amb un article que he publicat o per celebrar que als Estats Units Tots som iguals ha tingut bona crítica. La cortesia de Salvador Espriu, sistemàtica, incansable, era un fenomen que tenia admirat, i esgarrifat, al món de les lletres. No hi havia manera de competir-hi.

Vincent Van Gogh de petit

Vincent Van Gogh va néixer el 30 de març de 1853 a Groot Zundert, poble del Brabant holandés. Va venir al món exactament un any després que un germà que va néixer mort i al que havien posat els mateixos noms de Wincent Willem.

Després, els seus pares Anna Cornelia i Theodorus, van tenir cinc fills més: Els altres germans es van dir Anna, Theodorus (Theo, tan important a la vida d’en Vincent), Elizabeth, Wilhemien i Cornelius, el petit amb el que es duia catorze anys i amb el que poca relació va tenir.

Família Van Gogh

Vincent l'any 1866

Vincent amb 19 anys

Hi ha alguns biògrafs que diuen que, de petit, el fet de saber de la mort d’un germà que duia el seu mateix nom i que havia nascut el mateix dia que ell, l'impressionava i el va convertir en un nen seriós i tancat... No sé... jo crec que, senzillament, era el seu caràcter.

Va anar a l'escola del seu poble natal. A l'any 1862 li posaren una professora a casa, la institutriu Anna Birnie i, probablement, el seu pare també li feia algunes classes. Això va ser fins l'octubre de 1864 quan, als onze anys, va entrar al internat de Zevenbergen que, dirigit per Jean Provily, estava facultat per l'ensenyament de francès, anglès, alemany, matemàtiques i ciències naturals. Allí va estudiar fins l'agost de 1866. El seu mestre no va trobar cap anomalia en el seu comportament, tan sols que era un noi molt callat.

Després, va assistir a classe a Tilburg, a l'institut Hannik, fins març de 1868. Llavors, va tornar al seu poble, abandonant els estudis, sense que se’n conegui la causa.

Hi ha coses que m’empipen molt... Per exemple, en un llibre de Carlos García-Osuna, Yo, Vincent Van Gogh, d’editorial Planeta, l’autor diu que els resultats acadèmics d’en Vincent en aquests anys eren notables. Però en altres llocs he trobat que va deixar els estudis pel que avui anomenaríem “fracàs escolar”.

En què quedem?

Aquest llibre que cito, tot i estar escrit en molts paràgrafs en primera persona en forma, com si fos el propi Van Gogh qui ens parlés, és una boníssima biografia, basada en molts moments en les pròpies cartes que en Vincent enviava al seu germà Theo, el seu amic, confident i protector.

D’altre banda es sabut que en Vincent tenia molta facilitat pels idiomes (cosa que em fa pensar que els holandesos deuen tenir un “gen” especial per això ;-) doncs a les seves cartes utilitzava indistintament l’holandès, el francès i l’anglès. Ell mateix, de jove, havia traduït parts de la Bíblia a diferents idiomes i donat classes de francès, càlcul i ortografia. A més, llegia moltíssim.

Així doncs, jo m’inclino a creure que en Vincent era bon estudiant i que si ho va deixar als quinze anys deuria ser per alguna altre qüestió.

Homenatge a Joan Amades

La primera ocasió que vaig sentir parlar d'en Joan Amades tindria jo uns 21 o 22 anys. L'Editorial Salvat treia a la venda, en fascicles setmanals, el Costumari Català. Jo, que no tenia ni idea de què anava, em va atraure tan sols sentir-ne el títol... I què maco sonava això de “Costumari Català!”.

No era la primera vegada que començava una obra en fascicles, al contrari, em feia molta gràcia poder comprar una Història de l’Art, una Enciclopèdia Universal o altres joies que, sinó ho feia així, no hagués pogut tenir.

Amb els petits ingressos que tenia fent de cangur, o treballant algunes hores d’auxiliar administrativa, mentre pel matí estudiava la carrera, les col•leccions per fascicles s’enduien una part dels meus calerons, però jo n’estava encantada!

El Costumari és una obra fascinant! Tan bon punt vaig tenir el primer fascicle a les mans, vaig decidir que continuaria fins al final... i, cada setmana, en comprar-lo, passava les pàgines mirant els dibuixos de les auques, llegint els refranys, les històries, llegendes i supersticions de diferents pobles, les festes i els sants patrons, aturant-me a imaginar les danses tradicionals i, sobre tot, impressionada amb la gran tasca realitzada per unir, en una sola obra, tantes vessants de la cultura popular catalana.

Actualment, les seves més de 5.000 pàgines, són un dels tresors que viuen a les prestatgeries de casa meva ;-)



Amb aquest escrit, doncs, em vull unir al merescut homenatge a qui va fer tan bona feina i que mereix trobar, també, reconeixement al món virtual dels blogs en català.











Nota: Les imatges d'aquest post no s'han de tenir en compte per l'enquesta de la barra lateral.

Descansa en Pau, Dani

Dani Jarque, jugador del R.C.D. Espanyol

Només tenia vint-i-sis anys, esportista, estava a punt de ser pare.

A vegades no entenem perquè passen aquestes coses, però passen. Sé que algun dia ho entendrem.

Encara no fa dos anys de la també sobtada mort d'Antonio Puerta que també em va impressionar moltíssim... I tants d'altres que, per no ser d'equips coneguts, potser no sabem. Per a tots ells una pregària.

Descansa en pau, Dani.

Homenatge a Carles Riba, escriptor i humanista català (1893 - 1959)

Avui, 12 de juliol, es commemora el cinquantenari de la mort de Carles Riba,
escriptor i humanista català.
Podeu saber més d’ell clicant aquí, aquí i aquí.

M’agrada entrar a la Biblioteca i fer fotos d’amagat. Em fa gràcia pensar que potser està prohibit i que jo em salto una norma que no entenc i faig el que vull...

Dijous passat vaig hi vaig anar. Per trobar els llibres de poesia catalana cal pujar aquelles escales que tant m’agraden. Un cop al pis superior, em vaig sentir com la protagonista d’una novel•la d’espionatge que fotografia valuosos documents que, enregistrats a la càmera, sortiran d’amagades del lloc on son custodiats.

I és que, efectivament, valuosos són els escrits de Carles Riba.

Mentre passava pàgines i consultava els índex, entre foto i foto que feia, m’aturava a llegir aquells tresors de paraules que m’admiraven.

Si cliqueu les fotos es faran més grans i podreu llegir perfectament el text

La seva darrera obra poètica publicada, l'any 1957, fou Esbós de tres oratoris i està formada per llargs poemes narratius que tracten de motius bíblics «Els tres reis d’Orient», «Llàtzer el ressuscitat» i «El fill pròdig» a través dels quals exposa poèticament bona part dels seus grans temes.

NADAL

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;
...
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!.

Tannkas del retorn (1943-1946)
Escrites quan va tornar del seu exili a França. .

El seu despatx a Barcelona.

La llengua catalana

Mapa copiat del web del Consell de Mallorca.

Fa poc he llegit Mal de llengües de Jesús Tuson, professor de lingüística. Tot el llibre és una defensa de la riquesa que suposa la diversitat lingüística, de la dignitat de totes les llengües, tinguin molts parlants o pocs, tinguin un Estat que les defensi o no. Com diu ell “Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria, potser tota la nostra memòria...”.

Més endavant expressa aquesta sensació que a vegades tenim els catalans d’haver de justificar per què parlem la NOSTRA llengua “... no ho fa per molestar els altres o per barrar el pas als parlants d’altres llengües, o per mantenir atavismes folklòrics; ho fa perquè ho ha de fer així, amb les mateixes raons amb què els molt milionaris parlen la seva llengua; que no la parlen perquè són molts, sinó perquè és la seva. I això no ho han de justificar els grans, ni ho haurien de justificar els petits...”

En aquest sentit d’amor per la nostra llengua, volia fer esment molt especial de la compareixença al ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 1 de juliol, del lingüista Joan Solà, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En la seva intervenció, va fer una molt interessant exposició de la situació actual del català, que va concloure amb aquestes paraules:

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."

Joan Solà i Cortassa.

Si voleu veure i llegir el discurs sencer ho podeu fer al bloc Gazophylacium, que el té tant en vídeo com en text. Val la pena.

Un cas d'intuició... va ser Gauguin!!

Mon pare ja m’ho deia que jo tenia molta intuïció... i és que quan alguna persona no la veig massa “aigua clara”, alguna cosa rara té...

I per què ho dic això?

Doncs, aquest migdia he rebut un mail d’en Ferran. Ell, com a bon periodista que és, es mira tota la premsa, llegeix diaris de tot el món i, al seu magnífic blog, ens informa i opina. Avui, en Ferran, a l’apartat de Cultura del diari ABC, ha trobat una notícia que m’ha fet arribar. El titular de la notícia és aquest:

Fue Gauguin quien le cortó la oreja a Vincent Van Gogh

I jo què deia, eh? No deia jo que d’en Paul Gauguin no me’n refiava un pel... si és que tinc un ull!!

Després segueix:

Dos historiadores alemanes avanzan revelaciones espectaculares: afirman que fue su amigo Paul Gauguin, con quien coincidió en Arles, quien le cortó la oreja a Van Gogh con un sable.

Si voleu llegir tota la notícia, podeu clicar aquí mentre aneu reflexionant sobre tot això.

Ah!! El diari és d’avui, eh? Oi que és casualitat que precisament ahir em donés per fer el relat de l’orella... a vegades tinc unes intuïcions, unes telepaties, que...

Retrat de Vincent Van Gogh fet per John Peter Russell (Paris, 1886)

Henri de Toulouse-Lautrec i Vincent Van Gogh, una bona amistat.

Fa pocs dies, repassant una cronologia de Vincent van Gogh que vaig fer fa un parell d’anys sobre la base d’una que vaig veure a un llibre i a la que vaig anar afegint cosetes i ampliant d’altres llocs, vaig recordar aquest detall...

1890.- Gener.- Exposa a Bruselas.
Toulouse-Lautrec desafia a batre's en dol a un pintor que havia criticat els quadres de Vincent.

I em vaig posar a buscar més dades sobre aquest fet... i vaig trobar un magnífic i extensíssim article del que poso tres extractes:

"...La amistad de Henri de Toulouse-Lautrec con Vincent van Gogh se consolidaba. Théo, el hermano de Vincent, dirigía la sucursal de Goupil y Compañía, en el Boulevard Montmartre. Henri sentía gran admiración por Van Gogh, porque su vida se salía de lo normal. Ambos compartían el gusto por las xilografías japonesas y no querían atarse a ningún estilo, estaban en la búsqueda de un estilo propio..."


A Vincent li agradava comprar revistes i làmines amb escenes de pintors japonesos i en feia còpies. Aquest és un exemple, un oli fet a París, l’any 1887, es coneix com “La cortesana”.



"...Cuenta Emile Bernard, en sus Memorias, que en el Tamborin pintó Toulouse-Lautrec el Retrato de Vincent van Gogh (pastel sobre cartón), ‘su primera obra maestra’, el más logrado retrato del controvertido pintor holandés. Lo presentó como un animal al acecho, dispuesto a saltar, como lo veía el mundo: resumió magistralmente a Van Gogh, su sicología, su temperamento obsesivo, a la vez que reproducía nítidamente sus características fisionómicas. El perfil del artista no se conocería de no ser por el retrato que Toulouse-Lautrec le hizo. A pesar de los muchos autorretratos y las tres fotografías que de Van Gogh existen, esta es la única que lo muestra de perfil..."


Aquest és el quadre que, personalment, trobo magnífic, també correspon a l'any 1887


"...A principios de 1890, Toulouse-Lautrec fue invitado nuevamente a exponer en Bruselas, donde asistió a una cena en la que él y Paul Signac eran los huéspedes de honor de Les Vingt.
Entre los pintores invitados figuraba el belga Henri de Groux, que comenzó a criticar fuertemente varias obras de Van Gogh que se estaban exponiendo:

— Esos cuadros son una desgracia para Les Vingt y un insulto a sus pintores, incluido yo.

Vincent estaba en aquel entonces ingresado en el asilo de Saint-Rémy por sufrir ataques de locura suicida.
Toulouse-Lautrec sabía que Van Gogh durante años había defendido con firmeza la pintura de Groux, quien era más conocido por su carácter controvertido que por la calidad de sus obras.
Según los biógrafos Lawrence y Elizabeth Hanson, autores de The Tragic Life of Toulouse-Lautrec, éste se puso de pie y agitando los brazos cortó el discurso de Groux, y acusó al belga de ignorante:

— Su ataque es un ultraje —dijo.

Una de las grandes cualidades de Toulouse-Lautrec era su lealtad. Groux y él cruzaron insultos y se retaron a duelo. Signac sería uno de los padrinos de Toulouse-Lautrec, y dijo:

— Si Toulouse-Lautrec muere, yo mismo desafiaré a Groux.

El duelo no tuvo lugar porque persuadieron a Groux de que presentara sus excusas a Toulouse al día siguiente. Los dos pintores regresaron sanos y salvos a París..."


Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec-Monfa Tapié de Celeyran, compte de Toulouse-Lautrec-Monfa, conegut com Toulouse Lautrec (Hôtel du Bosc, Albi, 24 de novembre de 1864 - Malromé, 9 de setembre de 1901), un gran amic... (Dades de Wikipedia.)