Bloc de notes especial per a blogaires

La veritat és que ho inventen tot!! M'ha fet gràcia.

Això de fer posts curts és molt més descansat que aquells rotllos que feia abans... Al cap i a la fi, un miscel·lània és un miscel·lània, i aquí hi cap tot.

L'ull està MOLT millor. Bé, algú que no m'hagués vist ahir diria que el tinc molt inflat, però al menys avui el puc obrir una mica i ja no veig tan malament.

Ara podria posar un vídeo per completar...

Au, ja està! :-DD

Imatges visualment semblants

Us ha passat alguna vegada que voleu trobar una imatge a Google i feu la cerca per IMATGE? (una foto que no sabeu quin lloc és, per exemple... o un disseny que us recorda alguna cosa... una imatge petita que voleu veure si algú l'ha penjat amb millor resolució...) a mi em passa constantment, sobre tot pel blog de la Parròquia pel que a vegades he de trobar algun quadre, icona, etc.

És graciós quan Google no troba el que busca i t'ofereix el que anomena "Imatges visualment semblants". Us asseguro que n'hi ha que no s'assemblen en res (potser es basen en els colors, en la forma... però el resultat no té res a veure) i, o penses "quin desastre!" o et fas un fart de riure.

Veiem alguns exemples? Us prometo que són totalment certes.

Buscava aquesta:

Em suggereixen aquesta:

D'acord que té una pinta que ara mateix hi clavava queixalada... però... vosaltres hi trobeu molta semblança? I aquest pastís tan bo... a que es deu assemblar? Doncs a això! (Al menys és menjar!)

Provaré amb un altre dibuix. Aquest, per exemple,

Mireu que bonic!! S'assembla a una carta marina antiga!

M'agrada tant que l'he buscat a la pàgina corresponent (una de la Wiki en anglès) i resulta que és la Carta Marina d'Olaus Magnus (1490-1557), el mapa més antic que existeix dels països nòrdics. Van ser necessaris dotze anys per a fer-la. Les primeres còpies van ser impreses l'any 1539. Si el voleu veure bé, tot sencer i poder-lo ampliar, cliqueu aquí

Fem un altre experiment... Això és un fragment d'una postal que vaig fer la setmana passada per acompanyar un pitet brodat... a què s'assemblarà?

Eeeeeh? Coooooom? Doncs sí, prometo que és cert... a les "Imatges visualment semblants, hi surten coses com aquestes! ;-)

I ara em fa il·lusió posar una preciositat de punt de llibre que ha fet la CARME i que podem trobar al seu blog:

Uaaaaaaaau!! Les imatges "semblants" són molt "diferents" entre elles, però totes són boniques! Mireu això! Simbolitza l'amor i és d'una pàgina d'artesania polonesa: Anielska Manufaktura.

O aquesta, de l'artista xinès Zhou Xin Jing i és que CARME, l'art crida a l'art ;-)

Molts són obres d'artistes xinesos o japonesos. Aquest que ve ara m'encanta!
He de fer servir el traductor de Google per entendre fins i tot el nom de l'autor, així que, tot i que procuro anar amb compte, em puc estar equivocant; per exemple, jo diria que posa que és obra de Li Hsien-wen, però aquest és el nom d'un polític de Singapur (la biografia del qual no diu res massa "artístic") En tot cas, sigui qui sigui és tan amable que ens dóna permís per imprimir-ho i fer-ne punts de llibre (cosa que es dedueix d'unes tisoretes dibuixades al costat que no necessiten traducció)... N'hi ha més! Aneu-hi ;-)

I acabo o això tan llarg no s'ho mirarà ningú! He agafat la foto d'una rosa i n'he retallat aquest fragment,

Au, anem a veure semblances: Uns guerrers, un mapa relacionat amb la FIFA i la Copa del Món de futbol patrocinat per la Coca-cola, un pati de butaques...

Bé doncs, ja sabeu una de les formes en que perd el temps el meu cervell, pobret. Però, oi que té el seu encant? ;-))

Tardor...

Sí, ja ho sé, en aquest blog hi ha temes recurrents ;-)

Ui!! Estic escrivint aquest post com si fos del Petit Blog!... Bé, és igual, és agost, fa xafogor, hi ha poca gent... ningú se n'adonarà ;-))

El post d'anada i tornada

He fet un post...

I després, sense voler, l'he esborrat (sí, sí... volia eliminar un esborrany d'un altre dia i m'he carregat el que just acabava de fer, tot maco i nou ell)

Trist, no?

Anava sobre el traductor de Google... hi havia imatges de traduccions estranyes, com aquesta:

I deia que em feia gràcia aquesta relació que sembla haver-hi (i que segur que els experts no han estudiat a fons) entre el llatí i l'anglès. Cosa que constatava amb dos exemples més. Totalment cert, eh? no hi ha truco, ho podeu provar:

I, per acabar, encara que ja sense relació amb la llengua de Shakespeare, un senzill català-llatí / llatí-català.

Doncs ja està! El post original deia més coses, però em fa mandra escriure més. Tinc son. Bona nit ;-)

Jo només volia llegir...

Aquests dies estic tenint una mica de feineta (cosa que m’alegra moltíssim) per això puc bloguejar menys i entro a comentar a alguns posts quan ja fa dies que estan posats. Tot i així, miro d’anar fent i perdre’m el menys possible. El que sí que s’ha ressentit és el meu blog, pobret, que en tot el novembre només porta vuit entrades, volum baixíssim tenint en compte el meu ritme normal.

El que també ha baixat ha estat la quantitat de temps de lectura. Estic llegint un llibre que m’agrada molt, però li puc dedicar poca estona, així que vaig poc a poc. Aquesta tarda, tenint en compte els meus horaris i els d’en Josep Lluís, hem pensat en anar una estona a llegir al Viena, tot prenent un talladet amb les seves corresponents pastetes gentilesa de la casa. Jo, ben contenta, pensant que seria una tarda ben relaxada, de descansar les articulacions de retallar i enganxar i que donaria una bona empenteta a la Història de dues ciutats de Dickens...

Però res, els astres no m’han estat favorables... la meva lectura ha estat més o menys això:

Quan es va quedar sol, aquell ésser estrafolari va prendre una espelma s’acostà a un mirall penjat a la paret, la nena només vol portar texans.
Dit això, va enrotllar el punt de mitja... un curs d’informàtica, però tots teníem un nivell diferent i es va treure la rosa que duia agafada al mocador.
- Zarautz és el poble de l’Arguiñano... Això va tocar una fibra sensible del petit Jerry.
Si vas de vacances, és per estar de vacances. Al vespre, i sobre tot en aquella estació, el barri sencer es vessava al carrer i no se li ocorre altre cosa que posar-se a pentinar-la mentre menjava, i madame Defarge solia dardar d’aquí cap allà d’un grup a l’altre... a una mateixa casa, ficar la cunyada, els cosins... el punt de mitja sempre a la mà... unes hores de conversa a l’escola oficial d’idiomes a Salou.
El seu marit fumava a la porta de la taverna contemplant les seves anades i vingudes amb admiració: mitja hora explicant per telèfon un exercici a un nen!
- És una gran dona –va fer- una dona forta i admirable!
- És un ordinador bo, però per alguna cosa que té a dins, va molt lent.
De seguida va començar a caure guix i pols, que ell va esquivar apartant el cap.


En fi, això és el que passa quan a la taula del costat, a tocar estirant la mà (i mira que hi ha taules buides al Viena!!) s’asseuen a parlar dues amigues durant dues hores, sí, sí dues hores, dues llargues i eternes hores, dues hores en que no han parat ni un moment.

I el pitjor és que no em puc queixar! El Viena no és una biblioteca... i el que feien elles és més normal que el que preteníem fer nosaltres, llegir relaxadament mentre preníem un talladet amb les pastes gentilesa de la casa. Això sí, si el volum de les seves veus hagués estat una micona més baix, potser hauria pogut avançar més en la lectura. Clar que ara no tindria post!

Adéu, agost!

Adéu, horrible mes d’agost!! Benvingut setembre!!

Jo vaig néixer el mes de desembre, concretament el mateix dia que l’Alexis Sánchez però uns quants anyets abans. La primera vegada que vaig sortir al carrer segur que feia fred i la meva mare em deuria portar molt abrigadeta... I la sensació que jo deuria tenir, amb l’ambient hivernal i ben embolicada en les meves mantetes, deuria ser tan bonica, que no en vull cap altre.

Però t’he vençut, mes d’agost cruel i dolent... Tu ja has marxat i jo encara hi sóc ;-)

Fotos: Reus, 20 i 21 de setembre de 2009

Tunejant el blog

Avui he estat testimoni de com en FERRAN anava fent modificacions al seu blog fins que li ha quedat un piset acollidor i molt, molt maco. Al final, quan ho ha tingut tot llest ens ha convidat a la seva festa d’inauguració!

I jo, que no puc estar quieta, m’ha donat per jugar amb les plantilles i fer proves de com podrien ser diverses opcions per tunejar el meu... Què tal?






Bé... la veritat és que no el penso canviar, eh? Però m'he divertit jugant amb això :-)

Aquest any sí!!

L'any passat vaig fer aquest post titulat 2010, l'any sense estiu... però em vaig equivocar. Llàstima!

Ara bé, sembla ser que total em vaig avançar una mica doncs enguany... SÍ!! :-)

El cel ennuvolat

Les primeres fulles per terra

Una temperatura molt agradable...
Fins fa pocs minuts plovia, però ara ja ni això. Encara millor.

Fragments del post mencionat:

"L'erupció del Tambora el 1815 provocà que a l'any 1816 el coneguessin com "l'any sense estiu", a causa de les baixes temperatures que es patiren a Europa i a bona part del planeta. Diuen que aquella temperatura estranyament freda i plujosa va ser la causa de que Mary Shelley escrivís “Frankenstein”. Podem llegir a la Wiki:

Durante el verano boreal de 1816, el año sin verano, el hemisferio norte soportó un largo y frío "invierno volcánico" debido a la erupción de Tambora. Durante este terrible año, Mary Wollstonecraft Shelley y su marido Percy Bysshe Shelley hicieron una visita a su amigo Lord Byron que entonces residía en Villa Diodati, Suiza. Después de leer una antología alemana de historias de fantasmas, Byron retó a los Shelley y a su médico personal John Polidori a componer, cada uno, una historia de terror…"

Pensaments d'una tarda primaveral

A la Plaça Prim hi ha una sèrie d’arbres de diferents espècies dels que jo, ciutadana d’asfalt, desconec el seu nom. Tot i així, m’agrada mirar-los, els trobo macos, gaudeixo de les seves diferents formes, alçades, colors. Avui fa airet... un aire del que a mi m’agrada, un ventijol que et despentina però que no t’empeny, que t’ajuda a respirar però que no t’amenaça. M’agraden els dies així. Als arbres també els hi deu agradar doncs es mouen suaument al seu ritme. Un d’ells, d’una fulla d’un to grana fosc, es mou molt més que els altres... és més primet i no té tanta força... però no fa patir... jo l’he vist aguantar autèntiques mestralades. És valent.

Vaig pujant pel carrer Llovera, al meu pas lent habitual i m’aturo davant alguns aparadors de botigues. No miro res especial i ho miro tot... A una sabateria, al meu costat, una parella d’uns quaranta anys, també mira les novetats. Tots dos masteguen xiclet i fan un escàndol tan gran que no sé com ells mateixos no s’adonen de com resulta de desagradable aquell soroll amb la boca. I jo que deixo que els nens de catequesi en mengin a classe perquè no em molesta!! A aquests dos els hi faria tirar! Eeeeeh, que es mastega amb la boca tancada!

Segueixo caminant i em creuo amb nens i nenes que surten d’escola. Alguns d’ells van berenant i em crida l’atenció que la majoria no mengen coses de pastisseria sinó que porten entrepans tradicionals: o bé això és cosa de la crisi, o bé és que comença a fer furor l’alimentació sana.

Travesso aquell carrer estret on vaig portar les tisores de cosir a esmolar. M’ho va dir la noia de la merceria que anés allí. Primer havia anat a un altre lloc que sabia que ho feien, però em van dir que m’hauria d’esperar tres dies. Tres dies per esmolar unes tisores!... Així que no les hi vaig deixar, és clar. En canvi, al carrer estret on em va dir la noia de la merceria m’ho van fer al moment i més be de preu. Tres eurus. A l’altre lloc me’n demanaven quatre i picu... Però el pitjor és el que li va passar a la meva mare, a Barcelona, fa uns tres mesos. En deixà unes sense preguntar què li costaria i quan, al dia següent les anà a recollir, li van clavar vuit eurus i mig!!... No tenen vergonya! Jo ja li vaig dir: “mami, quan en tinguis unes altres per esmolar, me les dones que jo te les portaré a Reus al lloc aquest que he anat”.

I res, el cap em vola d’una cosa a l’altre... però ja he arribat a la botiga on volia anar, la de fruita i verdura: agafo patates, una ceba, una pastanaga (sí, sí, "una" ceba i "una" pastanaga... no en necessito més), tomàquets, mandarines, un parell de pomes... La noia que em cobra està contenta perquè li pago amb monedes i li va bé per tenir canvi... I ara, que sóc a casa, m’adono que m’he deixat la mongeta tendra!! Menys mal que tinc pèsols al congelador!! Doncs res, demà, canvi de menú.




Amb aquest programa que fa furor a la catosfera, he aconseguit que Cezanne, Monet i... Vincent Van Gogh em fessin uns quadres de la meva compra!! :-)