diumenge, 29 de novembre del 2009

El Barça és el millor!!


Feia temps que no escrivia un post “futbolero” i ja ho trobava a faltar... Avui és un gran dia per reprendre un bon costum. Avui el Barça es col•loca al lloc que li correspon! LÍDER!!



De fer anàlisi tècnic no en sé massa, però per celebrar una victòria del nostre Barça estimat sempre hi sóc a punt!!

Ibrahimovic ha tornat a demostrar que és un dels millors davanters del món i ha marcat un gol valuosíssim!!



Vull fer també un homenatge a Víctor Valdés, un porter impressionant, un dels grans jugadors del millor equip del món: el nostre!!


Visca el Barça i Visca Catalunya!!


dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya


Editorial conjunta de la premsa a Catalunya, 26 de novembre de 2009. Copio del diari Avui.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

La senyera, bandera de Catalunya, símbol nacional.
(Arts. 8.1 i 8.2 de l'Estatut de Catalunya)


Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

Parlament de Catalunya


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Parlament de Catalunya


Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Els Segadors, himne de Catalunya, símbol nacional.
(Arts. 8.1 i 8.4 de l'Estatut de Catalunya)


(Versión en castellano, del periódico "La Vanguardia", en las dos primeras opiniones)

dissabte, 21 de novembre del 2009

Grans esperances, de Charles Dickens


Tot i ser un d’aquells escriptors als qui tothom coneix, he d’admetre que, de Charles Dickens, poca cosa més sabia jo que el que havia llegit en algun llibre d’aquells “resumits” per a estudiants d’anglès (escalonats en nivells segons el vocabulari que contenien), alguna versió cinematogràfica d’Oliver Twist, les dotzenes d'adaptacions de la Cançó de Nadal i la mini-sèrie televisiva de David Copperfield, protagonitzada per un petit Daniel Radcliffe que, poc temps després, es faria famós interpretant al genial Harry Potter.

Trailer de la mini sèrie de televisió de l'any 1999, David Copperfield


I la veritat és que aquest poc coneixement de l’autor britànic no seria per falta de llibres a casa perquè, quan vaig buscar a la meva biblioteca, vaig trobar (mèrit d'en Josep Lluís) tot això ;-)



Doncs bé, resulta que fa unes setmanes, viatjant per un blog que m’agrada moltíssim, Mots emblocats, vaig trobar la ressenya d’un llibre que em va fer gràcia “El senyor Pip”, de Lloyd Jones.

Ma-Poc, en el seu post, ens deia que el llibre en qüestió era una mena d’homenatge a una obra d’en Dickens “Grans Esperances”, per tant, vaig pensar que si volia gaudir plenament de la lectura d’El senyor Pip, m’havia de llegir primer l’altre.

Quin gran encert! I que contenta estic d’haver-ho fet... I és que el llibre em va encantar!

Malgrat que l’edició que corria per casa era senzilla i amb una lletra molt petita, cosa que em feia avançar lentament (la vista no és el meu fort), vaig aconseguir submergir-me totalment en la història.

A Grans esperances vaig trobar un món que no puc saber si és real o fantàstic perquè no he viscut a l’Anglaterra del segle XIX, però que em va atrapar... uns personatges increïbles, però que jo me’ls creia, com la senyoreta Havisham i el seu temps aturat; altres que em van arribar al cor, com Joe Gargery; o que em queien fatal, com Estella...
Uns escenaris on t’hi trobes... el cementiri, els aiguamolls, un Londres vell i brut però impressionant.

Grans esperances va ser publicada per primera vegada per entregues en un diari que editava el propi Dickens, per això es nota com va mantenint interès al llarg de tots els capítols fins que arriba un moment en que totes les peces es van col•locant al seu lloc. A títol personal, he de dir que moltes de les coses que al final es descobreixen jo les havia deduït, però això no treu ni mica d’emoció al llibre, al contrari, encara em va fer més gràcia!

En definitiva... jo el recomanaria a tothom!

Fragment inicial de la pel·licula de 1946, dirigida per David Lean,
absolutament fidel al text, com ha de ser.

dijous, 19 de novembre del 2009

Estimadíssima Berta...



Estimadíssima Berta:

Quant et llevis trobaràs aquesta carta que et deixo per dir-te que t’estimo molt i que vull viure... i que desitjo que aquesta vida, sigui amb tu!

Sé que moltes coses ens han anat malament, que no hem pogut realitzar molts dels nostres somnis... petits somnis! que tampoc demanàvem tant!

Deus pensar que no saps de què parlo. Ara t’ho explico... perdona que vaig amb presses i escric una mica inconnex.

Ahir vaig cometre un altre error a la feina. Són coses insignificants, es poden arreglar, però es nota que no estic concentrat i em van esbroncar. El cap de departament em va dir clarament que a la propera vaig fora... Ja saps, fas mil coses bé i com si res, tens un oblit sense importància i comencen les amenaces. Si pogués trobar feina a un altre lloc!

Clar que ells no saben el que estem passant! No tenen ni idea de com vas patir per la mort del teu germà i del teu nebodet en aquell accident. No coneixen la depressió posterior que et va dur a deixar el teu treball de mestra que tan estimaves... Què saben de les dificultats econòmiques que passem cada mes?

Berta, nineta meva... avui tenia pensada una cosa. No t’espantis, que no ho penso pas fer. Només t’ho explico:

Quan anés a travessar el Passeig volia fer-ho en vermell, just per anar a parar sota un cotxe... Ja no podia més. Tenia ganes d’acabar amb tot. He pensat que si l’imbècil del meu cap m’acomiadés jo seria un autèntic fracassat que no t’ha sabut ajudar prou, que no ha complert les promeses de felicitat que et va fer fa vuit anys. Creia que sense mi estaries millor i que la indemnització per l’accident et faria més servei que jo...

Fa deu minuts, he obert el tercer calaix de l’escriptori (aquell que no toquem quasi mai perquè s’encalla) volia mirar si hi havia els papers del pis, si tot estava correcte, que no tinguessis massa problemes... però allí, damunt de les carpetes, he trobat una capseta i, encuriosit, l’he obert... i era teu! era un regal per a mi, pel meu aniversari la setmana que ve... i m’he emocionat i m’he posat a plorar... i he vist que anava a fer una bestiesa molt gran... Vull viure, vull que tu et posis bé, vull que lluitem junts!! Ho aconseguirem!!

T’estimo amb tot el cor,

Albert

(Foto: 23-10-2008, aquesta mà tan maca és d'en Josep Lluís)

dimecres, 18 de novembre del 2009

Avui Kebab per sopar!!


Aquesta tarda, mentre jo era a Catequesi, en Josep Lluís ha quedat per anar a fer un cafè amb un dels seus alumnes de català de Càritas, un noi paquistanès.

Es veu que han anat al Viena i, quan duien una estona, ell li ha volgut ensenyar on treballava... i han anat a un restaurant indi-paquistanès on fan això...


La qüestió és que, sí o sí, n’hi ha regalat per sopar... Fa una oloreta més bona!! A que té un aspecte magnífic? Kebab!! No n’havia provat mai, així que em fa molta gràcia!!

Són gent generosa... bona gent... I aprenen català!! :-))

dilluns, 16 de novembre del 2009

Post fet a mà.


Clicant al damunt es fa més gran i és pot llegir millor


Altres posts amb mostra de lletra:

- Sóc esquerrana (25 d'agost de 2008)
- Blocs i apunts (26 de febrer de 2009)
- El poder de la ment (29 d'octubre de 2009)

De fet... ja en fem de coses rares, eh? Algú més s'anima? :-))

dissabte, 14 de novembre del 2009

Homenatge a Víctor Pàmies.- 300.000 Registres!!




En Víctor és optimista i sempre diu que el català gaudeix de molt bona salut a Internet. A mi m’agrada pensar que té raó i, a més, atribuir-li a ell el mèrit d’una molt bona feina per procurar que així segueixi sent.

Avui ha arribat al seu registre número 300.000!! Ho trobo una quantitat tan alta, tan gran, que no em puc ni imaginar la quantitat d’hores i hores que deu haver treballat per aconseguir-ho, però, en tot cas, el que vull fer és felicitar-lo per la seva gran tasca i dir-li que endavant!! ;-)

Com a homenatge especial al seu treball, m’he submergit en un dels seus blogs-fillets i he mirat si podia trobar un refrany que pogués encaixar bé amb el meu blog. I, òbviament, hi era!! :-)

Víctor, la meva felicitació la faig dedicant-te aquest refrany que tu vas recollir el 15 d’agost de 2007.

Quan Déu vol, s'ennivola i plou




Fotos des de la meva terrasseta màgica. Reus, 17 de setembre de 2009


Variants i sinònims:
* Quan Déu vol, s'ennivola i plou (PONS LLUCH 1993)
* Quan Déu vol, sense novulats plou (PONS LLUCH 1993)
* Quan Déu vol, sense núvols plou (o amb tot vent plou) (SAURA 1884)

Parèmia segons la font original: Quant Deu vol, sense núvols plou, ó ab tot vent plou (SAURA 1884).

Explicació: Expressa la idea de la providència i omnipotència de Déu (PONS LLUCH 1993).


Info copiada del blog d'en Víctor Pàmies "Refranyer Català-Castellà" però si hi aneu, encara trobareu moltes més dades!!

divendres, 13 de novembre del 2009

Local Hero.- Mark Knopfler

Fa uns anys, arribant a casa al vespre, vaig posar la tele i estaven fent una peli. Ja duia estona començada però no vaig voler canviar perquè em va agradar l’ambient, em van enganxar els paisatges i la música.

La peli era Local Hero, els paisatges eren d’Escòcia i la música de Mark Knopfler.




dimarts, 10 de novembre del 2009

Simpatia Movistar...


Ja fa temps em vaig empipar molt amb Movistar perquè van canviar de forma unilateral les condicions contractuals de forma que, evidentment, perjudicava a l’usuari.

Vaig seguir amb ells perquè, per una altre banda, m’havien ofert la possibilitat de 60 sms gratuits cada mes durant un any (cosa que quasi compensava l’estafa anterior). I és que jo faig molt poques trucades a mòbil. El meu ja és vellet i la bateria aguanta poc, en canvi sí que envio missatges.

Però bé, el que jo critico avui és el to amenaçador que Movistar utilitza en el seu avís de pagament. Primer t’arriba un sms amb l’import de la factura i, quan falta poc perquè acabi el termini, t’ho recorden així:



Això ho he rebut aquest matí. El to em sembla absolutament amenaçador i de mal gust. Suposo que el departament de Relacions Públiques de Movistar deuria estar de vacances quan algú va tenir la brillant idea de redactar aquest missatge.

Senyors de Movistar... Què els he deixat de pagar alguna vegada ni un sol cèntim? Oi que fins i tot els vaig pagar quan van canviar les condicions cobrant-me més del que havíem contractat? Doncs facin el favor de redactar el “recordatori” aquest amb una mica més d’amabilitat.

Per cert, no els hi penso pagar fins el dia 12.

diumenge, 8 de novembre del 2009

"Tardor a la ciutat", pel Joc literari núm. 133


En Jesús M. Tibau en el seu blog ens proposa un nou Joc literari creatiu. En aquest cas un poema sobre la tardor d'un mínim de cinc versos. Aquest és el meu :-)


Desprès d’un matí de pluja,
pel diari camí d’asfalt,
penso en colors de tardor,
mentre camino somiant...
Fulles grans, branques petites
i admiro els marrons del bosc
diferents ocres i grocs
de varietats infinites.

Quan, sorpresa inesperada,
no diríeu què ha passat...
En un bassal sota un arbre,
humils, sense vanitat,
els colors de la tardor
m’han vingut a saludar!

Pobretes fulles caigudes
envoltades d’aigua bruta!
Per què la gent no us fa cas
i us miren amb rostre fosc
si teniu igual color
que las germanes del bosc?

La tardor a la ciutat
representa en miniatura
un trosset de la natura
però és tardor de veritat!

Fotos 22 d'octubre de 2009, a Reus

divendres, 6 de novembre del 2009

Què és un successor?


Abans d’ahir, a Catequesi, va sortir la paraula “Bisbe” i, com és lògic, els nens no sabien què volia dir.
Així doncs, els vaig dir que Jesús havia nomenat dotze Apòstols que, amb el temps, uns es morien i els havien de substituir, que si en feien falta més n’escollien de nous i que, avui en dia, als que són els successors dels Apòstols els diem Bisbes.


Però, evidentment, tampoc sabien que vol dir “successor”, així que vaig mirar d’explicar-ho...
Suposo que ho deuria fer bé, perquè tot just acabava de parlar jo que salta un nen tot content i diu:

- Ja ho entenc!! En Pep és el successor d’en Rijkaard!!


El nen es va endur la meva més sincera felicitació i, acte seguit, un altre va intentar posar l’exemple de la successió Eto’o / Ibrahimovic, però el nom del suec encara li costava de pronunciar.
Això sí, el concepte de successió els hi va quedar clar ;-)

dimarts, 3 de novembre del 2009

El meu arbre


El passat 17 de juliol, en un post, vaig posar la foto d’un arbre que creix a la vorera del davant de casa.

Recordo que vaig comentar que, al llarg dels anys, n’hi havia fet moltes i que al principi, quan era molt petitó, feia llàstima quan es quedava sense fulles a l’hivern, amb les branques primetes, desprotegit... però que després renaixia amb força i que era molt maco de veure. Fins i tot, quan el desembre de 2001 va fer una nevada molt forta a Reus (cosa molt rara) li vaig fer fotos envoltat de neu.

Llavors, en P-cfacsbc2v em va preguntar si guardava totes les fotos... Doncs bé, des de llavors que les he buscat mil vegades i no sé on son. Les guardava en un àlbum d’aquells que regalen a algunes cases de revelat, i en tenia moltes! Doncs han desaparegut. No les trobo.

Així que vaig començar a fer-ne de nou... Aquest és el meu arbre des del juliol fins ahir:


8 de juliol, 10h. 26m.



17 de setembre, 15 h. 8m.



1 d'octubre, 13h.



18 d'octubre, 9h. 11m.



22 d'octubre, 13h. 24m.



31 d'octubre, 11h. 30m.



2 de novembre, 11h. 46m.


diumenge, 1 de novembre del 2009

Els millors panellets del món



Encara no els he provat, així que no sé quin gust tenen, però el que sí sé és que, per mi, aquests són els millors panellets del món, perquè són un regal... i un regal d’uns nens genials!!

Avui a la meva Parròquia estàvem de festa. El nostre Mossèn celebrava el seu vint-i-cinquè aniversari d’ordenació i l’església era plena a vessar.

En acabar la Missa, li han llegit unes paraules, han parlat persones de diverses Parròquies on havia estat i de llocs que el coneixen i li han fet uns obsequis en record del dia.

A la dreta de tot hi havia una jove família. Uns pares amb tres fills. Nen i nena bessons, de nou anys, i la germana més petita, de set. Els tres germanets venen al meu grup de catequesi.

Mentre les diferents persones parlaven i emocionaven al nostre Mossèn, que anava donant les gràcies i rient davant tota la sorpresa que se li havia organitzat, s’ha apropat al banc on jo estava asseguda el jove pare dels tres nens i la meva sorpresa ha estat majúscula quan m’ha dit que els nens havien fet panellets i n’havien preparat tres per a mi i tres pel Mossèn i que volien saber quan els hi podrien donar...

Detalls com aquest em deixen amb cara de felicitat, mig emocionada i sense saber què dir...

He sortit disparada del banc (en Josep Lluís ja està acostumat a que faci coses així) i, sense fixar-me que passava per davant de tothom, he anat a l’altre banda de l’església on hi havia la coordinadora de tot i li he explicat.

Tal com esperava, li ha fet molta gràcia que, entre tant de parlament i tant obsequi "seriós" (un àlbum de fotos amb records de tots els llocs on ha estat, un quadre amb una imatge, etc.) hi hagués uns infants que pugessin a regalar tres panellets.

Han pujat les dues nenes, la M. i la N. perquè en J. ha tingut un moment de timidesa i no s’ha atrevit. El Mossèn ha estat tan encantat amb el seu regal que, a part de donar-los-hi el més gran somriure, les ha fet seure a dalt el Presbiteri, i allí han estat ben satisfetes, la N. (la petita) més feliç que un gínjol i la M. (la gran) amb aspecte de gran responsabilitat, fins que tot ha acabat. Com a fi de tota la celebració hem cantat el Virolai... i ha estat genial veure com tant la M. com la N. es sabien perfectament la lletra i el cantaven també!! :-))

En marxar, m’han donat un paquetet amb tres panellets per mi. Els que han regalat al Mossèn anaven embolicats amb paper fi de color blau i els meus de color rosa!!



Gràcies M. J. i N!! Gràcies per venir, gràcies per ser tan macos i carinyosos, gràcies perquè vosaltres i tots els nens i nenes feu que ser catequista sigui quelcom tan especial, gràcies perquè nosaltres també aprenem de vosaltres!

Per cert, el petit individual sobre el qual he posat els panellets per fer la foto és un regal de la meva amiga Vero ;-)

El meu calendari del Barça diu que ja som a Novembre!!





I com passa el temps!! Sembla que era ahir que celebràvem que l’agost quedava enrere i ja han passat dos mesos més!

Com que aquest calendari tan especial té passatemps, he pensat fer-los una mica més grans per si voleu jugar.

Seguim endinsant-nos en la preciosa tardor... Bon Novembre a tothom!!