diumenge, 28 de febrer del 2010

Frankenstein, de Mary W. Shelley


Abans de començar la ressenya d’aquest llibre, voldria aclarir una cosa: Si algú ha vist alguna de les pel•lícules amb el mateix títol (per exemple la de l’any 1931, que crec que és la més coneguda, o la del 1994, la més recent, o unes de 1957 o 1974) i pensa que té una bona idea de com és l'argument, lamento dir-li que no és així.

És una cosa que mai he pogut entendre. Si un escriptor inventa una història d’una manera determinada, si fas una pel•lícula amb el mateix títol i citant l’autor, respecta el text. Sinó, fes una altre cosa.

És cert que una pel•lícula difícilment podrà reflectir tot el contingut d’una novel•la. Moltes coses s’han de simplificar i això ha de permetre certes llicències. Però afegir personatges i escenes inexistents al llibre, capgirar totalment determinades situacions fonamentals, personatges amb edats que no corresponen, variar el caràcter de la gent i, fins i tot, inventar-se un altre final, potser és passar-se, no? Doncs això és el que han fet amb aquesta obra. Al final del post tornaré sobre el tema cinematogràfic.


Centrant-nos ja en el llibre, pensem que va ser publicat l’any 1818 i, per tant, quan el llegim, ens hem de deixar transportar a aquella època i no mirar-nos algunes coses amb els ulls actuals.

Mary W. Shelley ens explica la història d’un jove feliç i inquiet, que té moltes ganes de descobrir coses de la ciència, dels fenòmens naturals, de l’origen de la vida... en Víctor Frankenstein.

Aquest noi llegeix llibres sobre alquimistes (el tema de la pedra filosofal, el secret de vèncer la mort, etc.) i, quan va a la Universitat, es va interessant cada vegada més en estudis d’aquest tipus. El que fa exactament, mai arriba a quedar-nos massa clar. El que sí es veu és que, poc a poc, es va obsessionant amb la possibilitat de crear vida.

Finalment, amb una sèrie d’estudis fets d’amagat, sense explicar-ho a ningú, entre proves i experiments, dies sense dormir i estones passades als cementiris, treballant de manera obcecada i febril, descobreix com donar vida a matèria inert i decideix fer-ho. El resultat és “el monstre”, la seva criatura.


I, a partir d’aquí, una sèrie d’esdeveniments que no explicaré...

A tot el llibre hi ha un clar el rerefons: El plantejament de la qüestió ètica i moral de l’home que vol arribar a ser com un déu, decidint sobre la vida i la mort, i els resultats terribles que poden arribar, quan l’esser humà creu que ho pot controlar tot.

Es presenta aquesta obsessió del protagonista per crear vida i vèncer la mort com a causant dels efectes sobre éssers innocents. I és que, quan l’home vol posar-se en el paper de Déu, sempre acaba fent monstruositats.

LLIBRES I PEL•LÍCULES:

Tornant al tema de la falta de respecte dels Directors de cinema. Voleu veure com descriu M. W. Shelley a la criatura creada per Víctor Frankenstein? Després compareu amb els “monstres” cinematogràfics. Copio del llibre, que em van deixar en edició en castellà:

Su piel amarillenta apenas cubría la red de músculos y vasos sanguíneos. Su cabello era largo y sedoso, sus dientes muy blancos, pero todo ello no lograba más que realzar el horror de los ojos vidriosos, cuyo color podía confundirse con el de las pálidas órbitas en las que estaban profundamente hundidos, lo que contrastaba con la arrugada piel del rostro y la rectilínea boca de negruzcos labios

S’ha de dir que el monstre feia vuit peus d’alçada (2m i 43 cm.) però era increïblement àgil, ràpid, podia córrer i escalar com un autèntic atleta...

Res a veure, doncs, amb el personatge de cames rígides i dos “tornillos” al coll del de la pel•lícula de 1931 o el pràcticament calb i ple de cicatrius mal cosides per la cara de la de 1994... però, què dir de la bèstia tan rara del film de 1974?.

Charles Stanton Ogle a la versió de 1910


Boris Karloff en la versió de 1931


Cristopher Lee en la versió de 1957


David Prowse en la versió de 1974


Robert de Niro en la versió de 1994


En quant a l'argument, la versió de 1931, dirigida per James Whale i amb Boris Karloff en el paper de “monstre”, inclou canvis tan grans i incomprensibles en el seu argument, que es carrega coses absolutament elementals en la filosofia dels personatges.

Per exemple, al llibre, en Víctor Frankenstein fa tots els experiments absolutament sol, de nit, d’amagades. A la pel•lícula, en canvi, té una mena d’ajudant geperut i, quan el monstre cobra vida, hi ha al davant -a més d’aquest ajudant- tres persones més. Això faria impossible que passés res del que segueix a l'argument de la novel·la.

La de 1994, dirigida per Kenneth Branagh, que es posa a sí mateix en el paper de protagonista, (o sigui, del científic) inclou uns afegits al final (bastant repulsius) que són invenció absoluta del guionista i són totalment contraris als fets. A més, un dels personatges és presentat amb una forma de ser totalment canviada: La dolça Elisabeth sembla una histèrica (i no perquè hagi vist el monstre, eh?), interpretada per Helena Bonham Carter, actriu que no encaixa en absolut en el paper, sembla una representació més pròpia del personatge de Bellatrix Lestrange al que dóna vida a la sèrie Harry Potter. Incomprensible i contrari al text de Mary W. Shelley

Al llibre, la mare del protagonista mor d’escarlatina, al film de 1994 mor de part. Quin sentit té això? Però bé, no és un canvi important en l’argument i no és res comparat amb el final inventat que algú s’ha tret de la màniga i que nega tota una part del llibre.

Tant a la pel•lícula de 1931 com a la de 1994 el protagonista té com una mena de maquinària que al llibre no es menciona per res: Politges, palanques, llamps i trons que provoquen reaccions elèctriques: Res d’això surt al llibre, on tot es fa en silenci, callat, amagat i el descobriment d’en Frankenstein es deixa entreveure més abans com una fórmula, una poció més que no pas tanta tramoia.

Malgrat tot el que he dit, he dit poc... Tan sols una petita part del llibre, la resta l’haureu de descobrir vosaltres llegint el llibre... si us atreviu ;-)

divendres, 26 de febrer del 2010

Cap de setmana musical... My sweet Lord.- George Harrison




Editat dissabte a les 14:15:

En Captaire, als comentaris, ha parlat d'aquesta impressionant versió en el Concert d'homenatge a George Harrison dos anys després de la seva mort. Com YouTube té desactivada la possibilitat d'inserció d'aquest vídeo, l'he buscat a Goear i l'he posat.

Després, a la pàgina "El rincón del rock" he trobat una pàgina que sí que permet veure i sentir el moment del concert en que es va interpretar aquesta cançó. Cliqueu damunt la frase que hi ha sota aquest paràgraf :-)

My Sweet Lord de George Harrison con Clapton, McCartney, Tom Petty, Billy Preston etc etc

Per cert, que he fet una cosa que no havia fet mai... espero que no "em" passi res (al blog) doncs he enviat l'enllaç des d'allí (El rincón del rock) com si fos un post nou... i ha arribat!! S'ha fet un post "sol" ;-)) Llavors l'he editat, l'he copiat en versió HTML, l'he posat aquí i he esborrat l'altre... Si això explota, ha estat sense voler :-DD


Editat dissabte a les 17:15

En McAbeu m’ha enviat un enllaç directe per poder veure el vídeo perfectament!! No sé com ho ha fet, però funciona!! :-D
Anava a esborrar tot l’embolic que he fet abans, però amb la feinada que m’ha donat, m’ha fet llàstima treure-ho jajaja... No té massa sentit deixar-ho, però formarà part de la història dels experiments del meu blog ;-)
Cliqueu i escolteu, canteu, balleu... deixeu que la cançó entri dins els vostres cors...
Moltes gràcies, Mac!!





MY SWEET LORD

My sweet lord
Hm, my lord
Hm, my lord

I really want to see you
Really want to be with you
Really want to see you lord
But it takes so long, my lord

My sweet lord
Hm, my lord
Hm, my lord

I really want to know you
Really want to go with you
Really want to show you lord
That it wont take long, my lord (hallelujah)

My sweet lord (hallelujah)
Hm, my lord (hallelujah)
My sweet lord (hallelujah)

I really want to see you
Really want to see you
Really want to see you, lord
Really want to see you, lord
But it takes so long, my lord (hallelujah)

My sweet lord (hallelujah)
Hm, my lord (hallelujah)
My, my, my lord (hallelujah)

I really want to know you (hallelujah)
Really want to go with you (hallelujah)
Really want to show you lord (aaah)
That it wont take long, my lord (hallelujah)

Hmm (hallelujah)
My sweet lord (hallelujah)
My, my, lord (hallelujah)

Hm, my lord (hare krishna)
My, my, my lord (hare krishna)
Oh hm, my sweet lord (krishna, krishna)
Oh-uuh-uh (hare hare)

Now, I really want to see you (hare rama)
Really want to be with you (hare rama)
Really want to see you lord (aaah)
But it takes so long, my lord (hallelujah)

Hm, my lord (hallelujah)
My, my, my lord (hare krishna)
My sweet lord (hare krishna)
My sweet lord (krishna krishna)
My lord (hare hare)
Hm, hm (gurur brahma)
Hm, hm (gurur vishnu)
Hm, hm (gurur devo)
Hm, hm (maheshwara)
My sweet lord (gurur sakshaat)
My sweet lord (parabrahma)
My, my, my lord (tasmayi shree)
My, my, my, my lord (guruve namah)
My sweet lord (hare rama)

(hare krishna)
My sweet lord (hare krishna)
My sweet lord (krishna krishna)
My lord (hare hare)

dijous, 25 de febrer del 2010

Un dinaret quaresmal, ràpid, fàcil i molt bo...


El passat dimecres, dia 17 de febrer, va començar la Quaresma, període de 40 dies en que els cristians ens preparem per la festa més important de l’any, La Pasqua, en que celebrem la Resurrecció de Jesús.

Una de les coses que fem els practicants en aquest temps és el que s’anomena Dejuni i Abstinència.

El Dejuni consisteix en menjar menys i tan sols ho fem dos dies a l’any: Dimecres de Cendra i Divendres Sant. En aquests dies l’únic àpat que es fa complert és el dinar. Es tracta d’esmorzar poc, sopar poc, no berenar i no picar entre hores. La veritat és que, sincerament, no costa gaire.

L’Abstinència consisteix en no menjar carn (vedella, xai, porc, pollastre, etc.) i es pot menjar tota la resta d’aliments: peix, verdures, llegums, ous, lactis.... Això ho fem tots els divendres i, a més, el Dimecres de Cendra.

I bé, com el meu caparró de cada cosa en fa un post, doncs vaig pensar en explicar el senzill, boníssim i saludable dinaret que vaig fer el Dimecres de Cendra i que també aniria la mar de bé per qualsevol divendres quaresmal.

Fins ara, cada menjar que explicava, anava tot a la paella... Avui tot anirà a l’olla jeje


Com a ingredients, per a dues persones, necessitem unes patates més abans grans i una ceba.



Unes mongetes seques (o fesols que en diuen a Reus), comprades a granel,
que són més bones, i ja cuites, evidentment!
200 grams o un quart de quilo.



Aquí tenim les patates i la ceba ja ben peladetes junt amb els fesols.



Posem les patates i la ceba a bullir. Els fesols no, que ja estan cuits.




I aquí tenim l'ingredient principal del plat: El bacallà. Boníssim! (a mi m'agrada molt)
esperant el seu torn amb les mongetetes.



Quan les patates i la ceba ja són quasi cuites,
hi aboquem el bacallà amb els fesols i ho deixem bullir dos o tres minutets i prou.




Ho traiem de l'olla i ho posem als plats a la mateixa cuina
(ens estalviem d'embrutar una safata).



Ho amanim amb una mica d'oli i... a la taula! ;-)
Bon profit!!



Nota: Atenció amb el bacallà! Quan el comprem, preguntem si l'hem de posar amb remull i quantes vegades haurem de canviar l'aigua abans de poder-lo cuinar, no sigui que ens quedi salat!!

dimecres, 24 de febrer del 2010

La resposta a la foto misteriosa... (II)


Ha arribat el moment de descobrir la solució a la pregunta d'ahir... M’ho he passat molt bé i espero que vosaltres també!! Així doncs, donar-vos les gràcies per jugar!

Mireu tot el que s’ha dit, per ordre de repetició:

UNA TORRADORA.- Comença en McAbeu -que per alguna cosa es dedica al tema dels enigmes i endevinalles jeje- i molta gent s’hi apunta... En total disset persones creuen que pot ser l’interior d’una torradora (amb un o dos pèsols dins, tema que m’ha fet riure molt)
LES MOLLES D’UN MATALÀS O UN SOMIER.- Una bona pensada d’en Puigmalet que queda en segona posició perquè és proposada en total per quatre persones.
UN TROS DE BARANA D’UN BALCÓ I EL CARRER AL FONS.- Suggerència d’Elvira que té dos vots i que m’agrada perquè aquesta idea de profunditat era la que volia que veiéssiu ;-)
UNA ORTODÒNCIA ANTIGA.- Boníssima suggerència d’en Sànset recolzada amorosament per la Utnoa.
Dues propostes molt semblants: UNS FOGONS DES DE SOTA (de l’Albert) i UNA PART DE LA CUINA O EL FORN (d’en Ferran) que, per la seva similitud deixarem conjuntament en cinquena posició.
I, en proposició única:
UN VAGÓ DE TRANSPORT ANTIC PER PORTAR BÈSTIES.- Genial... per part de l’Estrip.
LA MÀQUINA DEL TEMPS D’EN HOMER SIMPSON.- Divertida proposta d’en Jordi Casanovas (probablement influït per la pregunta d’un carrer que li van fer fa poc jeje)
LA SAGRADA FAMÍLIA.- Uhmmm... jejeje original ho és, eh? ;-) Idea de Jaka.
UNA PINTA PER FER CLENXES DOBLES.- Ràpida i eficaç idea del Veí de Dalt.
UNA PEÇA D’UNA MÀQUINA DE SECCIÓ D’ALIMENTS, proposada per en George, el rei de les macros (té un blog de fotos boníssim, llàstima que actualitza poquíssim, que seria una mina per aquest joc!)
UN FRE, UN ACCELERADOR I UN EMBRAGATGE D’UN COTXE. S’HAN ESPATLLAT UNA MICA.- Genialitat d’en Wizard que em moria de riure quan llegia l’aclariment aquest “S’han espatllat una mica”... Boníssim!!

En fi, la resposta correcta era...

L’INTERIOR D’UNA TORRADORA ELÈCTRICA!! ;-)



La història del pèsol: No tinc ni idea de què és... va sortir a la foto i no sé si aquí algú entén de “Raigs X” o alguna cosa similar, perquè just per fora, allí hi ha un botó de color verd. No sé si és possible que, en fer la foto, fes com una mena d’efecte estrany "traspassant” el metall. El que sí puc assegurar és que no hi havia ni hi ha hagut allí dins cap pèsol ;-)

Observeu el botonet que jo dic que seria "el pèsol" famós jejeje


ENHORABONA A:

McABEU, P-CFACSBC2V, ESTRIP, ELUR, CARME, GARBI24, KWEILAN, ÒSCAR
(no tinc microones, jo!! jeje), ALBERT B. i R., KUDIFAMILY, XEXU, -ASSUMPTA-, MIREIA, RITS, UTNOA, MARIA ESCALAS, CONSUELO i JORDI CASANOVAS P. (després d'haver comprovat que en Homer Simpson viatja en el temps amb una torradora)!! :-))

dimarts, 23 de febrer del 2010

Algú sap què és això? (II)


El mes passat vaig recordar que, fa uns anys, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany...) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes van ser tan bones i imaginatives i m’ho vaig passar tan bé que he pensat en repetir-ho de tant en tant.

Així doncs, us torno a formular la pregunta... Algú sap què és això?




La resposta la donaré demà al vespre i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és :-)

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

dilluns, 22 de febrer del 2010

Homenatge a Salvador Espriu


Deu fer uns vint-i-sis anys, anàvem el meu xicot -i actual marit- i jo en autobús per Barcelona quan, al començament del carrer Major de Gràcia, on hi ha aquells jardinets, ell em va dir:

- Mira, mira!! En Salvador Espriu!!

Jo vaig mirar i vaig veure un home gran, vestit de fosc i caminant poc a poc...

Van ser pocs segons, però la sensació que vaig tenir va ser de que havia vist a algú molt important... Després ho varem explicar plens d’il•lusió, que havíem vist en Salvador Espriu.




A finals de desembre de 2009, vaig començar el llibre Relacions Particulars d’en Josep Maria Espinàs. Precisament el primer capítol el dedica a Salvador Espriu i, en llegir-lo, em va tornar aquell instant al cap.



Per tant, he pensat unir-me a l’homenatge de la catosfera al gran escriptor català precisament amb unes frases d’aquest darrer llibre llegit l’any passat. Altres blogs més especialitzats ens parlaran de la seva obra. A mi m’ha fet gràcia apropar-vos aquest detall de la personalitat d’en Salvador Espriu, endreçat, metòdic, detallista... Escriu en Josep M. Espinàs:


Conservo alguna carta i, sobretot, bastantes targetes d’Espriu, com -n’estic segur- molta gent d’aquest país. Espriu era el més extraordinari practicant que jo he vist de l’agraïment epistolar. ¿Quants milers de targetes deu haver enviat, amb les quatre ratlles de lletra microscòpica a partir de la mateixa vora superior de la cartolina? Quan jo rebia una targeta d’Espriu, a vegades, no tenia present d’haver-ne parlat enlloc, d’ell o d’un llibre seu. Però ell sí. “Molt estimat amic Espinàs: He llegit el Cap d’any de Raixa. Moltes gràcies per les vostres paraules...” Hi ha un cas curiós per la doble targeta. El 6 d’octubre de 1958 m’escriu per dir-me que: “Encara no he pogut veure el vostre comentari a Papeles de son Armadans de setembre -perquè no els he trobats- sobre les versions castellanes dels meus poemes fetes per Badosa, però us en dono des d’ara les gràcies...” O sigui que ja m’ho agraeix abans de llegir-ho. I al cap de quatre dies justos rebo una altre targeta: “He vist finalment l’Armadans i us estic molt i molt agraït pel vostre treball...

Espriu em va escriure les seves quatre ratlles per tot: perquè li vaig enviar uns discs de Guillermina Motta i de Pau Riba, perquè a Destino li vaig publicar uns versos “sense cap errada” -subratllat-, per felicitar-me per la novel•la El gandul, perquè vaig comentar el nou muntatge de Primera història d’Esther, perquè en un article evoco el seu amic Rosselló-Pòrcel, perquè el convido a anar a La Cova del Drac, per dir-me senzillament que està d’acord amb un article que he publicat o per celebrar que als Estats Units Tots som iguals ha tingut bona crítica. La cortesia de Salvador Espriu, sistemàtica, incansable, era un fenomen que tenia admirat, i esgarrifat, al món de les lletres. No hi havia manera de competir-hi.



dissabte, 20 de febrer del 2010

Reus: Viure al Niloga és viure entre la merda.


Escrit originalment el dijous, 18 de febrer, al vespre, i actualitzat els dies 19 i 20.


El meu barri, el Niloga de Reus, està deixat de la mà de l’Ajuntament, és una mena de femer on la gent (per dir alguna cosa) porta a passejar els seus gossos i no recull els excrements. Cagats i pixats omplen les voreres que, els més despistats, van trepitjant. Imagineu-vos els dies de pluja les pastetes que es formen.

Els incívics actuen amb total impunitat doncs, en els dinou anys que porto vivint aquí, MAI (nunca, never, jamais) he vist un sol Policia Municipal controlant això... Per tant, aquí és “campi qui pugui” i anem a pitjor.

Algunes persones fins i tot porten els gossos sense lligar... Altres, si els dius alguna cosa et miren malament.

Com no tinc ganes de posar aquestes fotos tan pudents al meu blog habitual, n’he creat un de nou... hi podeu anar clicant AQUÍ. Aviso: són fotos de merdes.

Les fotos són fetes a partir de dimecres... com podeu veure, els carrers són plens de confetti de la rua que va passar diumenge. Suposo que deuen pensar que el vent de Mestral ja s’ho endurà... o que, com les merdes són lletges, queden més boniques decorades amb paperets de colorins.


Editat 19 de febrer de 2010

Atenció!! Noves fotos!! El blog de les merdes actualitzat avui, 19 de febrer...

He rebut un mail de l'Ajuntament en que em diuen que per poder gestionar degudament la meva queixa/suggeriment he d'emplenar un formulari que trobaré a una determinada web que em diuen... Provarem...

Queixa feta!!

I aquí els hi ensenyo les fotos des del blog, per si no s'han adjuntat bé al primer imprés (que no m'ha tret cap missatge que digués "arxius adjuntats" ni res semblant)

Editat 20 de febrer de 2010

Cada vegada que surts al carrer trobes més excrements, perquè cada dia n'hi ha de nous... He actualitzat de nou el Blog especial de caques amb fotos d'excrements d'avui i, a més de la carta a l'Alcalde, n'he enviat una al Grup Municipal de Convergència i Unió (que, com que són oposició, igual mouen el tema...)

Us dono la meva paraula d'honor de que totes aquestes fotos són fetes des del dimecres i totes són fetes al meu barri. Totes ben a prop de casa.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Les coses canvien... La Font també.


Les coses canvien i, a vegades, jo no entenc el perquè, no veig ni el sentit ni la lògica... Per exemple, quan t’acostumes a que els “Mezcladitos” del Mercadona siguin així:

Data: 30 de setembre de 2009


Llavors hi fan algun canvi i passen a ser així:

Data: 5 de desembre de 2009



Però això és tan sols un petit exemple. El que veritablement m’ha deixat molt sorpresa és el cas de la font.

La meva estimada i bonica Font Wallace de Gran Via / Passeig de Gràcia (al primer passeig central proper a la banda muntanya, cantó de Besós) primer va ser així:

Data: 9 de febrer de 2008


Després la van pintar de daurat:

Data: 13 d'abril de 2009



Però fa un parell de mesos no m'ho podia creure quan la meva germana em va dir que l’havien tret i que, en el seu lloc, ara n'hi havia una altre!! Uns dies després ho vaig poder comprovar i deixar-ne constància fotogràfica. És aquesta:


Data: 19 de desembre de 2009.
Gloriós dia en que el Barça va guanyar el Mundial de Clubs
(sisè títol en la temporada, únic club al món que ho ha aconseguit)
i també el meu aniversari.


Però aviat varem descobrir (o sigui, la meva germana va descobrir) que tan sols havia estat un canvi d’emplaçament i que la meva Font segueix estant a Gran Via / Passeig de Gràcia, però ara totalment a la banda de muntanya i cantó de Llobregat. Fent una lleugera diagonal a com estava abans.

Pobreta font!! Sí, ara se la veu més, abans quedava més amagadeta... Però és que ha anat a parar just davant del Cinema Comèdia!! Un dels que no vol la llei de normalització del català en els doblatges i subtítols de les pelis.


Data: 30 de gener de 2010


divendres, 12 de febrer del 2010

La vella farola (147è Joc Literari)




Quan es va adonar del que passava no va dir res, com si no ho hagués vist, com si no anés amb ella.

Els obrers foradaven el terra, prenien mides, feien passar cables i, per fi, van arribar les noves, tan joves, tan altes, tan presumides.

Però ella, la vella, seguia com sempre, responsable, complidora, donant claror en aquelles hores en que el sol ja s’havia amagat... Poques eren tan treballadores!

I, finalment, va arribar el dia en que es va fer el canvi d’il•luminació. Els nous fanals eren l’admiració de tots i ella va restar apagada. Els més romàntics la miraven amb llàstima.

El que no sabien era que, per dins, ella reia... per fi s’havia pogut jubilar!! La nova llei dels 67 anys no l’havia afectat per res!! S’havien acabat els horaris... Ja era lliure!!



En Jesús M. Tibau, des del seu blog, ens va proposar un nou Joc literari creatiu inspirat en aquesta imatge.

dijous, 11 de febrer del 2010

Vincent Van Gogh de petit


Vincent Van Gogh va néixer el 30 de març de 1853 a Groot Zundert, poble del Brabant holandés. Va venir al món exactament un any després que un germà que va néixer mort i al que havien posat els mateixos noms de Wincent Willem.

Després, els seus pares Anna Cornelia i Theodorus, van tenir cinc fills més: Els altres germans es van dir Anna, Theodorus (Theo, tan important a la vida d’en Vincent), Elizabeth, Wilhemien i Cornelius, el petit amb el que es duia catorze anys i amb el que poca relació va tenir.



Família Van Gogh




Vincent l'any 1866




Vincent amb 19 anys



Hi ha alguns biògrafs que diuen que, de petit, el fet de saber de la mort d’un germà que duia el seu mateix nom i que havia nascut el mateix dia que ell, l'impressionava i el va convertir en un nen seriós i tancat... No sé... jo crec que, senzillament, era el seu caràcter.

Va anar a l'escola del seu poble natal. A l'any 1862 li posaren una professora a casa, la institutriu Anna Birnie i, probablement, el seu pare també li feia algunes classes. Això va ser fins l'octubre de 1864 quan, als onze anys, va entrar al internat de Zevenbergen que, dirigit per Jean Provily, estava facultat per l'ensenyament de francès, anglès, alemany, matemàtiques i ciències naturals. Allí va estudiar fins l'agost de 1866. El seu mestre no va trobar cap anomalia en el seu comportament, tan sols que era un noi molt callat.

Després, va assistir a classe a Tilburg, a l'institut Hannik, fins març de 1868. Llavors, va tornar al seu poble, abandonant els estudis, sense que se’n conegui la causa.

Hi ha coses que m’empipen molt... Per exemple, en un llibre de Carlos García-Osuna, Yo, Vincent Van Gogh, d’editorial Planeta, l’autor diu que els resultats acadèmics d’en Vincent en aquests anys eren notables. Però en altres llocs he trobat que va deixar els estudis pel que avui anomenaríem “fracàs escolar”.

En què quedem?

Aquest llibre que cito, tot i estar escrit en molts paràgrafs en primera persona en forma, com si fos el propi Van Gogh qui ens parlés, és una boníssima biografia, basada en molts moments en les pròpies cartes que en Vincent enviava al seu germà Theo, el seu amic, confident i protector.

D’altre banda es sabut que en Vincent tenia molta facilitat pels idiomes (cosa que em fa pensar que els holandesos deuen tenir un “gen” especial per això ;-) doncs a les seves cartes utilitzava indistintament l’holandès, el francès i l’anglès. Ell mateix, de jove, havia traduït parts de la Bíblia a diferents idiomes i donat classes de francès, càlcul i ortografia. A més, llegia moltíssim.

Així doncs, jo m’inclino a creure que en Vincent era bon estudiant i que si ho va deixar als quinze anys deuria ser per alguna altre qüestió.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Un altre pitet a punt de creu... molt especial.


Aquest pitet és per un nen preciós que ja té quinze mesos... Li agrada menjar sol algunes coses i ha d’anar ben “protegit” ;-)


A més, ja sap dir “Barça” i “gol” perquè té bons mestres ;-)


Al text, “sóc un petit CULÉ”, hi he afegit unes estrelles... concretament SIS estrelles daurades, que fan referència a que el Barça és l’únic club del món que ha guanyat sis títols en una temporada... Disseny exclusiu ;-)


Ah! I que ningú em digui que es diu “culer”. Jo sempre he dit culé, però abans de fer el pitet, ho vaig consultar, clar... i, a més, ho vaig preguntar a alguns bons i bones barcelonistes que em van donar la raó ;-)

I una banda sonora pel post ;-)

divendres, 5 de febrer del 2010

Cap de setmana musical... Nice Little Penguins, Flying


Fa poc vaig re-descobrir aquesta cançó a “l’altre” blog de Sànset i Utnoa, des de llavors la dec haver escoltat unes dues mil tres-centes noranta-vuit vegades... Em dóna un bon rotllo increïble!!




Nice Little Penguins, Flying

Here I am, I'm on my own
for the first time really on my own
So will I make it 'till it work allright
can I make it through the night

And I go
uuuh, uuuh, uuuh I am flying
uuuh, uuuh, uuuh in open space

Look at me, I´m riding high
I´m the airbornmaster of the sky
And everything beneath me seems to fade
without a trade, without a shade

And I go
uuuh, uuuh, uuuh I am flying
uuuh, uuuh, uuuh in open space

Zwischenspiel (o sigui, intermezzo, o "musiqueta" jeje)

And eveything beneath me seems to fade
without a trade, without a shade

And I go
uuuh, uuuh, uuuh I am flying
uuuh, uuuh, uuuh in open space

And I go
uuuh, uuuh, uuuh I am flying
uuuh, uuuh, uuuh in open space

dimecres, 3 de febrer del 2010

El blog de la meva Parròquia



Les noves eines del món de la comunicació han arribat a la meva Parròquia... i la veritat és que no m’hi puc atribuir cap mèrit doncs, encara que em faci il•lusió explicar-ho, no vaig ser jo qui va tenir la brillant idea sinó un company blogaire i parroquià, en Miquel. D’ell és la plantilla, el disseny i la tria dels escrits i fotografies (de moment, provinents tots de la nostra revista parroquial)

Fins ara hi ha molt poqueta cosa, tan sols cinc articles, de diferents autors, triats i posats tots d’una tacada, però ja farem que vagi creixent... tot just és un petit blog nadó ;-))

Si teniu curiositat, hi podeu anar a fer una ullada clicant aquí... :-)

dimarts, 2 de febrer del 2010

Un dinaret ràpid, fàcil, econòmic i molt bo (II)


Seguint amb la meva teoria de que per menjar no cal gastar gaire (ni temps ni diners) i mirant d'embrutar el mínim, avui presentaré una variant del meu menú del dia 1 de desembre ;-)

Necessitem, com aquella vegada, la magnífica verdureta congelada i feta a trossets (feina feta)



Avui hi posarem salsitxes:



I farem una salsa de tomàquet amb un truquet especial... Per cert, que quan vaig comprar el tomàquet, anaven tres petits paquets i posava “pack indivisible” però us prometo que jo el vaig poder “dividir”, aquí en teniu la prova:

Veieu com posa que és indivisible?



Doncs aquí ja està dividit... Un sol paquet! I no va passar res, de veritat! :-)


Pel truquet de la salsa de tomàquet necessitem una culleradeta de foie-gras i una de sobrassada (o pasta de sobrassada) Aquest és el truco “de la senyora Sabina”. Si voleu saber qui era la senyora Sabina podeu mirar al final del post. Ara anem per feina :-)


Comencem i, com l'altre vegada, posem a bullir les verduretes amb una mica de sal.



Com es tracta de fer-ho tot el més fàcil possible, partim cada salsitxa en tres trossets i, cap a la paella!!



Quan les salsitxes ja estan ben fregidetes, les traiem de la paella i amb el mateix oli, donem unes voltetes a la verdureta bullida. La verdura agafarà una mica del gustet que té l’oli i queda molt més bona que només bullida i prou.



Però no penseu que la paella ja acabat la seva feina... ara, afegint una mica més d’oli, posem el tomàquet (com ja ve fregit, això ho farem en un tres i no res... per què pelar, ratllar i fregir tomàquet si hi ha empreses que es dediquen a fer-ho? I a més, creen llocs de treball!)

Penseu que és la mateixa paella per tot! És una optimització total de recursos. Només hi hem fregit les salsitxes i la verdureta i això no embruta massa. El que embruta més justament ho hem deixat pel final, clar... ara sí que ja no es podria aprofitar ;-)

Atenció!! Al tomàquet hi afegim una cullerada petita de foie-gras i una de sobrassada i ho remenem bé, que quedi fos... Li donarà un gust molt bo!! :-)




Quan tenim la salsa al punt... un minut i mig i prou, hi aboquem les salsitxes de nou i hi donem unes voltetes (pensem que hem d’anar ràpid, que no es refredin les verduretes)



I ho servim d’aquesta manera tan bonica que fa goig de veure i tot ;-)



De postres, fruita! Mandarines que són boníssimes! ;-) Quan vaig fer aquestes fotos feia poc que havia llegit el post de la Mireia on deia que volia menjar més fruita... i estic d’acord, mengem fruita que és molt sana!





Qui era la senyora Sabina?

Doncs bé. La meva mare era la petita de set germans. El seu germà gran, el meu tiet A., es va casar amb una noia, la meva tieta M. La senyora Sabina era la mare de la meva tieta M., o sigui, la sogra del meu tiet ;-)

Els sogres del meu tiet eren unes persones absolutament entranyables... quan es van fer grans van anar a viure amb ells i tots els nebots els estimàvem. No és que ens veiéssim molt sovint, la veritat, però quan ens veiem eren tan agradables!

Jo, que no he tingut la sort de tenir avis, sempre he pensat que a uns avis com la senyora Sabina i el senyor Jaume els hagués adorat.

Ella era una cuinera excel•lent i un dia, per dinar, ens va fer uns macarrons deliciosos... la salsa de tomàquet tenia un gust especial, molt bo... i quan li varem preguntar ens va explicar el truco ;-)

Des de llavors, a casa meva (ara em refereixo a casa els meus pares, a Barcelona) hi ha un plat especial que es diu “Els macarrons de la senyora Sabina”... i són els meus preferits. Amb la seva carn picada i aquell tomàquet especial :-)