"Relats Conjunts": La teleoperadora

La senyora Isabel es va aixecar de la cadira, es va posar bé la jaqueta, va fer un gran somriure i va dir “un, dos... eii, eii,... hola... eii, eii”. El micro li va relliscar de les mans i un xiulet agut i molt desagradable va ressonar a l'oïda de tots els assistents.

La senyora Isabel va fer una rialleta nerviosa,  va recollir el micro de terra i, sense més dilacions, va començar el discurset:

“... i per quart any, en la Festa major de la nostra vila de Rocabaró,  el Club de Lectura Els Dimecres, atorga el premi de Relat llarg o novel·la curta a na Maria  Rosa Orella Fina.”

Una dona d'uns quaranta anys, amb els cabells foscos, els ulls clars i expressió intel·ligent  es va posar dreta i s'apropà a la tarima. Se la veia satisfeta.  Sí,  estava contenta. Li varen donar un diploma i un xec de cinc-cents  Euros.

Al cap de quinze dies molta gent del poble havia llegit l'escrit de la Maria Rosa... Molts comentaven la gran imaginació que tenia i n'estaven meravellats. Quina obra! Quants embolics, secrets... Millor que una sèrie de la tele.  Altres, en canvi, no deien res. Res de res.

Un tercer grup es preguntava com podia tenir tanta creativitat la telefonista del poble.

 

"Relats Conjunts": Comtes de Bell-Lloc

- Hola

 --- 

- Eh, hola! 

La dona es gira intentant saber d’on arriba aquella veu que la saluda. No en té ni idea. Gira a dreta i esquerra però no veu ningú, així que torna a agafar el ganxet... 

- Hola 

Probablement alguna altra persona s’hauria espantat, però ella no. La veu és clara, sonora, però ella sap perfectament que és sola a casa, a la petita terrassa. Al seu davant un edifici en construcció, pràcticament acabat i on no viu ningú. El més segur és que la veu vingui del seu cervell. Com tantes vegades. 

Aquest matí, ja eren les nou i ha sentit clarament el pany de la porta que s’obria, els típics passos forts i ràpids del seu marit. Han tingut una petita conversa i, quan ell li ha donat la mà, ella ha sentit que allí no hi havia ningú més i que tota l’escena havia passat en un dels seus moments de somni-vigilia Coses com aquesta li passaven amb certa freqüència, així que no li feien pas por ni sorpresa. 

Com quan notava clarament la presència del seu pare, sense dir res, només assegut al seu costat, transmetent-li força. I el seu pare fa quinze anys que va morir. O quan es sorprenia parlant i rient amb la seva germana... però la seva germana no hi era.

Què macos són els dies d’hivern assolellats. 

Va estirar una mica el respatller de la tumbona, va guardar la labor dins una bonica bossa de roba i va tancar els ulls. 

- Hola 

- Hola, qui ets? 

- Pensava que no em volies respondre. 

- És que a vegades em costa saber si em parla algú de fora o em parla el meu cervell, o si això és ple d’esperits… 

- Res de tot això. Sóc la paret del teu davant… 

- La paret? 

- Els humans porteu molt de temps dient allò de “Si les parets parléssin…” Doncs jo parlo, i et puc explicar moltes coses… Coses de la gent que vivia abans aquí, converses ben interessants. 

La bona dona va fer un sorollet amb els dits i va dir... No, ara no. Ara vull descansar. 

Dies després, quan intentava explicar aquests fets a la psicòloga, era incapaç de recordar si ho havia viscut o no. Si ho havia somiat o si una paret li havia parlat realment.

Relats Conjunts: "Un conte per anar a dormir"

De ben petita ja m’agradava llegir. L’afició em venia per part de mare, que ens comprava contes per Sant Jordi i es preocupava que en les nostres celebracions d’aniversari, del sant, el Tió i els Reis sempre hi hagués algun llibre. 

Evidentment, les meves primeres lectures eren per a infants, però ben aviat vaig començar amb obres d’aquestes que no tenen edat i que poden agradar a un públic molt ampli. Entre els meus autors preferits destacava, per damunt de tots, i amb diferència, en Jules Verne! La seva fantàstica creativitat em fascinava. Saber que algunes de les coses que ell va imaginar s’han fet realitat amb el temps encara em tenia més embadalida. 

Doncs bé, amb això que us acabo de dir segur que podeu suposar com n’estic d’emocionada amb la gran notícia d’avui. Com haureu vist a tots els noticiaris, fent unes reformes al soterrani de la que va ser casa de Jules Verne a Amiens, que actualment és el museu, han aparegut, entre uns baguls i mobles vells, dues obres inèdites de l’autor. Tal com us ho dic! Dues obres inèdites!!

Veuen unes humitats miren d’on venen i on van, obren un vell soterrani i troben un tresor!! Porto tot el dia enganxada a Internet buscant informació sobre el tema!! Estic eufòrica!! 

Segons he llegit, una les dues obres seria un primer esborrany, una història breu, sobre un grup de joves que organitzen una competició esportiva en una mena de patinets elèctrics, per a promocionar l’esperanto. 

La segona és una passada. Sembla que està totalment acabada, revisada i estaria a punt de ser publicada.  Espero que ara la publiquin. I que no la toquin gens ni mica, que respectin el text original de l’autor. 

Han dit que hi ha uns fulls amb il·lustracions, signades per Léon Benett. En una d’elles, que ha ensenyat la televisió francesa, es veu una fabulosa nau espacial que flota entre planetes i estels i que té la forma del que podríem creure que és una gran calaixera. Quines ganes tinc de llegir aquesta història! 

Per què el gran autor hauria pensat que una nau podia tenir forma de calaixera? Segur que hi ha una explicació brillant! Segur que ens sorprendrà una vegada més! 

Seria la calaixera una mena de nau-mare i els calaixos petites naus exploradores? No sé, dic jo... No en tinc ni idea... Clar que els calaixos també podrien ser uns grans magatzems de provisions per si la nau s’atura a algun planeta... 

I les potes de la nau! Semblen ideals per poder avançar per terrenys estranys!

Quan surtin més dades ja les comentarem... Ara que hi penso, els calaixos potser tenen una funció defensiva... Ja callo, ja callo... És que estic impacient!

Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "El pati blau"

 

Diuen que la pandèmia, a més de les víctimes mortals que ha produït i de les persones a les que ha deixat seqüeles (algunes de les quals s’allarguen en el temps sense que, de moment, es trobi una solució) ha tingut també com a conseqüència l’aparició i agreujament de malalties mentals tals com depressió, ansietat, trastorns alimentaris, etc. en definitiva, diverses neurosis que fan patir molt a qui les té i a la gent de l’entorn.

Vaig estar seixanta-tres dies seguits sense sortir de casa. Per res. La Rosana anava a comprar un cop per setmana, em deixava a la porta bosses plenes de tot el que podia necessitar i jo posava un sobre amb els diners que ella em deia.

Quan duia onze dies sense sortir ja m’havia engreixat dos quilos i mig i em passava tot el dia dormint, dormitant o mig adormida, així que li vaig dir a la Rosana que em portés pintura. Ella, que és un tresor, em va portar una capsa d’aquarel·les de vint-i-quatre pastilletes, uns llapis de grafit, un bloc de cartolines amb una textura molt xula “especial para acuarelas” i sis retoladors caríssims amb punta de pinzell.

Quan ho vaig veure em va fer molt gràcia, en tots els sentits; primer perquè sempre havia volgut tenir unes aquarel·les així, amb la seva capseta metàl·lica i tot, i segon, perquè quan jo li havia demanat “pintura” em referia a “pintura de brotxa grossa”, de pintar parets, perquè ens entenguem.

Així que la pobre dona, al dia següent mateix, m’havia portat dos pots de “Azul Cantábrico” de pintures Bruguer, les que anunciava en Cruyff... i em vaig posar a pintar el pati, el jardí, tota la part de petit terreny de la casa, tot blau... En total vaig necessitar vuit o deu pots, ara no me'n recordo. Això em permetia estar fora, no sempre tancada a casa i tenir la ment distreta. No em va quedar massa bé, la veritat. Hi ha trossos molt mal pintats (després la pluja m’ho feia malbé, però això ja ho explicaré un altre dia...)

La qüestió és que fa quinze dies van venir a fer la revisió de la caldera de la calefacció i quan el tècnic va passar pel meu pati blau es veu que ho va trobar original i ho va explicar... Doncs m'han trucat de dues "radios" i demà en faran un reportatge a TV3 i tot!!

Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

    

Relats Conjunts: "Babel"

I connectem amb Marencalma de la Costa. Eugènia Trillengua, bona tarda. 

- Bona tarda, companys... bé, és un dir... avui estem commocionats. Les imatges que podeu veure al meu darrera parlen per elles mateixes. 

l'Eugènia fa uns instants de silenci, mentre les càmeres enfoquen un edifici en runes que van apropant lentament. El que es pot veure és apocalíptic. No podríem dir si semblen les restes d’un incendi, d’un terratrèmol, o els efectes d’una explosió... o tot plegat.

- Què és el què ha passat, companya? Aquest, no és el preciós Hotel Concòrdia, que es va inaugurar fa relativament poc?

- Efectivament, company. Aquest hotel no té ni tres anys d’antiguitat. Ahir estava perfectament i aquest matí es troba en aquestes lamentables circumstàncies. Sembla que un cúmul de casualitats s’han sumat... A la planta Primera hi havia uns estudiants de viatge de fi de curs que venien de diversos llocs de la península i van començar a discutir pels passadissos, que si “tú de dónde eres”, que si “háblame en español, catalufo”... A la planta Segona hi havia una trobada de penyes futboleres italianes i angleses i van coincidir veient la final de la Eurocopa... Als salons de la Planta Tercera hi havia dues interessants conferències, molt multitudinàries “Els beneficis de les vacunes” i “No deixis que experimentin amb tu. Et posaran un xip”.

Mentre la corresponsal va parlant, les càmeres enfoquen detalls... Finestres arrancades, trossos de paret caiguts, tota una part cremada...

 A la Planta Quarta havien reservat habitacions els músics de la Filarmónica Clàssica Mundial i els “Amigos del reggeaton”... A la Planta Cinquena una reunió de la “Asociación el Toro es arte” compartia menjador i sales de projeccions amb la Federació de partits animalistes d’Europa... La Planta Sis estava buida. L’havien reservat d’un partit anomenat “Ciudadanos” per fer un Congreso, però no hi va anar ningú. Això va ser horrible, perquè els de les altres plantes es van voler apropiar d’aquelles sales buides i per a tot arreu hi havia baralles, explosions (i és que els estudiants anaven carregats de pirotècnia per fer una revetlla i els seguidors futboleros anaven molt borratxos... era un tots contra tots) Finalment, a la Planta Set hi havia una reunió del Govern català, amb representants d’Esquerra i de Junts, però tot just veure les primeres discussions als altres pisos, van decidir que ells eren gent de pau i que l’ambient no semblava l’adequat per a una trobada tranquil·la i van marxar a un altre hotel. Es troben tots perfectament. 

El que no es troba bé és l’Hotel Concòrdia. Habitacions cremades, banys inundats, explosions a les cuines, ... 

En breu ens passaran un llistat de tots els danys i una primera avaluació dels bombers sobre si és possible la reconstrucció o si els danys estructurals són tan greus que s’ha d’enderrocar. 

Eugènia Trillengua, TV4, Marencalma de la Costa.

. Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS.

.

Relats Conjunts: "Entrant a l'Arca de Noè"

 

La parella de Mossos havia deixat el cotxe uns metres més enllà i s’apropava caminant amb pas decidit, tot i que la seva expressió era de profunda estranyesa.

- ¿Pero qué significa todo esto, Paco? –va dir el més jove al seu company.

- Ni idea, Jordi. Vamos a ver si encontramos al responsable.

En Paco, home d’uns cinquanta anys, alçada mitjana i un lleuger sobrepès, es va escurar la gola i dirigint-se a un grup reduït de dones i infants va dir:

- Bon dia. A veure, qui està al davant de tot això? Hem rebut una trucada de la Protectora d’Animals del Camp de Tarragona dient-nos que a la platja de Salou estaven ficant uns animals dins una barca de fusta sense cap mesura de benestar o d'higiene i sanitat. 

- Perdoni, va respondre una dona jove. Haurà de parlar amb el meu sogre o el meu marit. Nosaltres estem aquí esperant.

- Molt bé. Faci el favor d’avisar-los.

La dona va anar corrent al que era l’entrada al un petit vaixell de fusta i va cridar “Noè, Sem, Caaaam, Jàfet! Vingueu, hi ha uns homes que demanen per vosaltres”

Mentre esperaven, els Mossos comentaven entre ells:

- Lo que no entiendo es de dónde han sacado tanto bicho, que aquí hay animales de todo tipo.

- No sé, Paco, igual pertenecen a algún circo, o preparan algún espectáculo. Parecen buena gente.

 

Just llavors un grup de gent amb samarretes de color verd amb les paraules “Protectora Animals Camp Tarragona” s’apropava a la zona amb pancartes en favor dels drets dels animals, en contra del maltractament, en favor de la vida (No, no eren antiavortistes, he dit “drets dels animals”). Es van aturar a una distància respectable (És que si seguien caminant havien de passar just on hi havia uns lleons) i anaven cridant consignes en favor de les bledes amb patates i altres coses que no s'acabaven d'entendre bé perquè el que duia el megàfon se l'apropava massa a la boca.

 

La dona ja tornava amb el sogre i el marit.

- Bon dia, agent, digui, em dic Noè Filldelèmec i aquest és el meu fill Jàfet Filldenoè. En què els podem ajudar?

- Home, per començar, si em podés explicar què fan tots aquests animals salvatges per aquí, campant en llibertat? Això és molt perillós, poden atacar qualsevol... Però, a més, vostè els està fent passar a un vaixell... Ens hauria d’ensenyar tota la documentació sobre la salubritat del vaixell, les estances on estarà cada tipus d’animal, on van, què faran, quants dies durarà això, etc.

- Sincerament, no en tinc cap. No... no tinc cap paper. Resulta queee... NOOOOOOOOOO!! NOOOO!! No la matiiii! Nooooo, no... deixi, deixi...

 

Una vespa s’havia posat al braç de l’agent Paco, el qual havia aixecat la mà disposat a aixafar l’horrible insecte i així lliurar-se d’una dolorosa picada pràcticament segura. Però el Sr. Noè Filldemèlec la va espantar i després va somriure amb cara de bona persona.

 

Els dos Mossos estaven cada vegada més sorpresos. El Sr. Noè va tornar a començar.

- Com li deia, no en tinc cap de paper. És que faig això per encàrrec de Déu.

- Disculpi, no l’he entès bé. Diu que actua per encàrrec que qui?

- De Déu. – Ara en Noè Filldemèlec s’havia posat seriós. Era un home bo, però es posava molt nerviós amb els burletes que no respectaven les seves creences.

- Vol dir que està posant un munt d’animals en una barca perquè li ha demanat Déu?

- Així mateix ho ha dit el meu pare. – Va afirmar en Jàfet Filldenoè- amb expressió educada però molt ferma.

 

Els dos mossos no sabien pas què fer ni què dir. El tema semblava complicar-se. Els animals salvatges es començaven a posar nerviosos i se’ls apropaven per ensumar-los i els crits dels manifestants en favor de la màxima comoditat i bons tractes pels animals no paraven, així que en Paco i en Jordi van pensar què el millor que podien fer era marxar i anar a informar als seus superiors per decidir què feien i carregar la responsabilitat a uns altres.

 

Va ser marxar els agents i el bo d’en Noè, ignorant absolutament els crits de la colla de les pancartes, va fer un senyal als seus fills i resta de la família i, en un tres i no res, van tenir tots els animals dalt el vaixell... Va ser tot fet a una velocitat que gairebé sembla impossible, però així és com va ser.

 

Els manifestants cridaven enfadats esperant que tornessin els mossos, però just llavors va començar a ploure i van marxar capcots pensant en tornar quan el temps millorés.

Relat escrit a proposta de  RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "L'onada"

 

L’estat en que es trobava tot el pis corresponia perfectament a una bona definició de “desordre”, “caos”, “batibull” i altres sinònims. Mobles pel mig, cadires plenes de llibres, capses de cartró amb els objectes més diversos per dins, armaris oberts...

Feia quinze dies que havia mort la tieta i la Blanca i la Bruna havien de buidar el pis. El de la immobiliària el volia sense res. La Bruna volia trucar una empresa d’aquelles que et buiden tot el pis en un dia, però la Blanca s’ho volia mirar i remirar tot. Eren cosines i les dues havien tingut una gran relació amb la tieta.

- Mira, Blanca, jo venia cada dijous. M’ho passava molt bé amb la tieta. Em preparava un te amb magdalenes que ja te’n pots riure tu d’en Proust i ens posàvem a fer mitja i ganxet i se’ns passaven les hores. Ella em va ensenyar tot el que sé de cosir, brodar... i jo a ella la trobaré a faltar un munt, però no per això vull tots aquests trastos.

- Ostres, Bruna!! No diguis trastos!!

- Són trastos, Blanca!

- Però eren d’ella...

- Sí, jo agafaré un parell de figuretes, el marc amb les quatre fotos, que són molt maques i uns quants llibres... i ja està.

- I no vols aquella calaixera...

- No! Calla... on vols que la posi? Una calaixera!

- Ni un quadre?

- Tampoc. Mira, ara que ho dius, vull un parell de tapetets que vàrem fer juntes. No sé on paren. Ajuda’m a buscar-los. Les figuretes, els llibres, les fotos i els tapetes. Res més.

- Ufff... potser tens raó... No sé... Mirem els quadres? Què et sembla aquest de les flors?

- Antiquat.

- I aquest de les dues noies a la platja?

- No em diu res, el trobo més soso... una escena plana, sense cap gràcia.

- D’acord, d’acord, doncs au, que se’ls emportin tots. Ves a saber, igual tenen valor.

- Quin valor vols que tinguin, Blanca? Aquest de les dues noies no fa ni deu anys que el va comprar. No té cap antiguitat de valor. Coses velles, sí, però “antiguitats” no...

 

Finalment la Bruna va convèncer la Blanca i se’n van endur poques coses. El record de la tieta el tenien ben viu al cor.

 

La resta s’ho va endur en Julio, el noi de l’empresa que buidava pisos.

Per cert, que darrerament en Julio s’ha comprat un cotxe nou i l’altre dia explicava que quan acabin els confinaments farà un viatge a Nova York amb la seva dona... Ell que sempre es queixava que no tenia un duro!

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "La defenestració"

 

Estimats lectors,

Avui us vull explicar una cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg, així que no perdré el temps en massa preàmbuls.

Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.

Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.

Em vaig apropar a un dels guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una mica, que anaven amb retard.

Després de quinze minuts allí dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.

Vaig pujar fins al segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.

No hi havia ningú. Era un passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.

A una cantonada hi havia una gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem, que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?”

Els crits que venien de dins també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres, fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “, “I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on, supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”

 

Senyooooooor, que el tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi. Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a un acord.

De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"

 

Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada?  que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc. 

Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "La Caputxeta i el Llop"

Reus, 28 de gener de 2021

No puc dormir. El gos de la meva veïna està avui especialment nerviós, udola, borda, esgarrapa la porta i fa tots els sorolls que una bèstia tancada sola en un pis pot fer. No és la primera vegada. N’estem ben farts. I no som tan sols nosaltres. Al pis de sobre hi ha una família amb dos nens petits als quals tampoc deixa descansar i ja hi han parlat un parell de vegades.

La meva veïna és una noia molt bonica, jove, que treballa tot el dia fora i, a vegades, surt de nit. Té un gos que mai he vist però que he sentit massa. El més estrany és que, quan ella marxa de dia, l’animal està tranquil i no fa enrenou. Sí que fa algun sorollet, clar, si escolto amb atenció, puc sentir alguns passos i es nota que hi ha moviment, però no molesta gens. Ara bé, al vespre, quan la noia surt amb els amics, a vegades és com si es tornés boig.

Una vegada em vaig empipar tant que, a les tres de la matinada vaig sortir al replà amb un “post-it” a la mà i li vaig plantificar a la porta. Posava “Quan tarda un gos en quedar-se afònic?” i em vaig quedar esperant a que tornés. Quan va arribar segur que va veure el missatge,  perquè només obrir la porta, vaig sentir que deia “Ho veus?, Veus que has aconseguit? Què he de fer amb tu? Al final els veïns em faran fora i ja em diràs on aniràs”. Després ja no vaig sentir res més perquè van anar passant pis endins, però la bèstia va callar ràpidament.

El més curiós és que tot aquest terrabastall tampoc es dóna cada nit. Algunes vegades que ella surt, el gos queda tranquil. No us ho sabria dir. Potser son uns dies cada mes. Quan porta un parell de setmanes sense fer escàndol pensem que potser ha trobat el sistema per controlar-lo, però sempre tenim una desil·lusió perquè al cap de pocs dies hi torna i us asseguro que a vegades fa por. Segons com, diries que no és un gos, que és una bèstia salvatge. Però, clar, no pot ser. La setmana que ve hi ha reunió de veïns i haurem de tractar aquest tema.

Aquest migdia, quan jo tornava a casa, ella marxava de la seva, anava amb un noi alt i prim que no havia vist mai, amb cabell llarg, sense afaitar i amb molt mala cara. No sabia que tingués parella. No sé si ara viu aquí. Jo me’ls he mirat i he dit “Bon dia”, en un to seriós. Ella m’ha contestat amb una veu forçadament amable i ell ha deixat anar un so que, us ho prometo, semblava més un lladruc que una salutació. El que em faltava, ara la veïneta té parella i és un anti-social. El més curiós és que ells han marxat i no he sentit a l’animal en tot el dia. Res de res.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "La Dama de Shalott"

 

Noooooooooooo!! La Sònia deixa anar un crit esfereïdor.

La seva germana, que és al menjador parant taula, tira els coberts de qualsevol manera i corre cap a l’habitació amb el cor a tota velocitat pensant que se la trobarà mig morta.

En obrir la porta la veu, asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tan tranquil·la... Bé, potser amb una expressió un pèl decebuda, però, ni s’està dessagnant, ni s’ha caigut una paret, ni ha entrat un possible segrestador per la finestra.

- Es pot saber a què ha vingut aquest crit?

- Quin crit?

- Sònia! Has fet un crit que semblava que t’anessin a matar!

- Ah... he cridat fort? Perdona, no n’he sigut conscient –i, com si res, va seguir parlant- és que acabo de veure que ja som dia 17...

- Estàs sonada.

- Noooo, es que mira. Mira. “Relats Conjunts”... aquí... aquí, Marta, aquí. Mira la foto.

- Ah, la foto. Posa “La dama de Shalott” i és un quadre...

- És un personatge de l’Agatha Christie!!

La Marta, sorpresa per la resposta de la seva germana dissimula una rialla!!

- Però què dius? Un personatge de l’Agatha Christie? Com Poirot o la velleta aquella... la velleta...

- Sí, la velleta, Miss Jane Marple, de Saint Mary Mead.

- Sònia... Saps què estàs dient?

Les dues germanes, tot i portar-se sis anys d’edat s’estimen molt... i no s’assemblen gens. La Marta en té vint-i-dos, és assenyada, metòdica i organitzada, molt intel·ligent. La Sònia en té setze i, tot i ser també molt llesta, és el caos.

- Clar que sé el que estic dient. He llegit dues vegades la novel·la... “El espejo se rajó de parte a parte”

- En castellà?

- Són aquelles novel·les velles de la tieta Assumpta, si llavors les feien en castellà a mi què m’expliques... Bé, que l’he llegit dues vegades i, quan vaig veure que a Relats  Conjunts havien triat un personatge d’Agatha Christie per fer el relat vaig pensar “aquesta vegada participaré segur”, però m’han passat els dies i ja som a dia 17!! I ja no hi sóc a temps.

- Fossis una mica més organitzada, no t’hauria passat això. Cada any et regalo una agenda i em sembla que les deus tenir totes en blanc, com en Mac, aquell amic de la tieta. En tot cas, aquí diu que aquest quadre de la Dama de Shalott es va pintar l’any 1888 i la teva admirada Agatha Christie va néixer el 1890, o sigui que deixa de dir barbaritats... “Un personatge d’Agatha Christie!”...

La Marta surt de l’habitació i torna al menjador. Posa els coberts a lloc i crida... “Soniaaaa, tan aviat com arribin els pares dinem, eh?”.

La Sònia es queda seriosa. Va a la prestatgeria on guarda tots els llibres que va pispant a la seva tieta... i, entre el desordre, finalment, el treu triomfant, “El espejo se rajó de parte a parte”, comença a passar fulls endavant i endarrere fins que crida... “Ja ho he trobat!!” Miraaaaa! I li ensenya aquesta plana...

Les dues germanes es miren... i, abans que la Marta obri la boca, la Sònia diu “bé, jo no volia dir un personatge, volia dir que aquest nom em sonava d’aquest llibre... i...”

Però en aquest precís instant, els pares arriben, es treuen les mascaretes, es renten molt bé les mans i van al menjador, on una sopeta calentona, especialitat de la Marta, els espera ben apetitosa.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "El jueu errant"

- És aquiiiiií... S’apropaaaa nooooo... noooooooo

La Clàudia deixa anar un crit i es desperta de cop. S’asseu al llit respirant angoixada.
Al mateix temps, al seu costat, el seu marit també ha fet un bot sobresaltat. Obre els ulls i se la queda mirant amb la poca claror de la lluna que es cola per la finestra.

- Quin crit, Clàudia… què tens? Estàs bé?... Un malson?

Ella obre la llum de la tauleta de nit. Poc a poc, va normalitzant la seva respiració i diu:

- He tornat a somiar amb morts. Cadàvers per terra, per tot arreu, sang... Un home caminava entremig d’ells, amb cara aterrida.
- Ja sé que no t’agrada que t’ho digui però ja saps què en penso de tot això que et passa...
- Quin esglai, Jaume, quina por...
- Si em fessis cas...
- Sí, ara esbronca’m... No saps el que pateixo amb aquests somnis...
- Doncs noia, fes el que vulguis. Quedar-se fins a quarts de tres de la matinada mirant Bones al canal Divinity és el que té. Tu mateixa. Però despertar-me cada dia amb un crit esverat a les cinc de la matinada no és massa agradable, eh?

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Noia a la finestra"

Salvador Dalí, 1925, Noia a la finestra

A l'habitació hi té una finestra. Una finestra sense barrots, que pot obrir i tancar quan vulgui. També hi té un llit, una tauleta, una cadira... En fi, això no és massa important. El que a ella li agrada és gaudir d’aquest forat que traspassa la paret, que li permet respirar aire pur i veure la costa a l’altra banda del mar.

Fins i tot una funcionària, que és molt bona persona, li va portar unes cortinetes. Vist des de dins sembla bonic.

Però a l’altra banda de la finestra no hi ha res més que precipici. Un penya-segat tan recte com el més recte dels murs de la presó a la que es troba i alt, molt alt... i, a l’aigua, taurons.

Confinada. Tancada. Presonera.

Som a setembre de 2023, per a la majoria de nosaltres allò del Covid-19 és un record trist i lleig, un malson inexplicable en què vàrem viure un temps d’una manera estranya. Va durar mesos. No. No hi voldria tornar a pensar.

El que passa és que ara m'ha vingut al cap... en veure aquesta foto de la Nancy Unclesam, la científica nord-americana cap del projecte que va crear el virus fastigós amb la intenció de culpar-ne als xinesos... En fi, la història ja la sabeu.


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Corpus de Sang"

Hermenegildo Miralles, 1910, Corpus de sang (Els segadors)

- Ei, Miquel Àngel, què tens les fotos?
- Ara mateix vinc de la impremta, n’he fet un joc per a cadascú...
- A veure?
- Hahahaha què impacient! El cert és que han quedat magnífiques...

En Miquel Àngel obre la bossa i treu uns sobres... els mira i n’agafa un:
- Té, Xavi, aquí tens les teves –diu amb una rialla- a veure què et semblen.

En Xavi no es fa pregar gens ni mica, treu les fotografies del seu embolcall i comença a riure mentre va dient “Boníssimes, boníssimes”...
- Ostres, mira aquesta, tots amb les falçs enlaire i en Joan fent veure que l’han ferit!! Hahahaha... Mira, mira aquesta... La roba era una passada, eh? I les armes... tan reals!
- Ja us ho vaig dir que aquesta empresa preparava uns comiats de solter boníssims.
- I tant!
- Jo ja n’estava fart de les vulgaritats de sempre... s'ha de ser original. Igual et preparen un comiat així, d’època, com...

Els dos amics van caminant, mentre segueixen repassant les fotografies del dia tan agradable que havien passat.


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "El Cavaller irritant"

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

La pobra noia fa una carona! Al principi, tot just sortir el tren, ha obert la seva bonica bossa de viatge i ha tret un llibre petitó, jo diria que de poesia. Ha anat a una pàgina que tenia marcada amb una cinta de seda i no crec que hagués llegit ni dues línies que aquell home ja li ha preguntat una cosa. Tinc la sensació que anava a seure al seu costat però ella ha fet un moviment ràpid i hi ha deixat la bossa. Ell ni s’ha immutat, ha tret el cap per darrera i ha començat a xerrar. Ella ha sospirat, ha guardat el llibret i ha contestat amb algun monosíl·lab.

Després d’un parell de minuts de silenci i, quan la noia semblava que feia el gest de tornar a agafar el llibre, l’home ha tornat a insistir, girat, inclinant el cos per damunt el seient, mig de genolls sobre la seva pròpia cadira. Aquesta vegada les seves paraules han estat més directes que si ets molt bonica, que com és que viatges sola, que on vas, que si t’esperen...

Les faccions de la jove han anat canviant d’avorriment, a cansament, preocupació i ara ja se la veu espantada, com si tingués por. La seva expressió és tot un poema, pobreta, em fa llàstima. És tan clar que, a través de la mirada està demanant ajut que...

-Talleu!! És bona!!

De cop, tota l’escena es desfà. La noia somriu relaxadament, l’home del seu darrera es posa dret mentre diu:

-Ostres! Que n’és d’incòmoda aquesta postura. Encara m’agafarà lumbàlgia... No podria seure al costat de la Lídia?

-Nooooooo -respon un dels càmeres- que diu el jefe que ella ha de demostrar que no t’hi vol posant la bossa...

El pobre home es posa a caminar fent-se ell mateix, com pot, unes fregues als ronyons...

-Ha quedat molt, molt bé –manifesta el director- una bona estona seguida, en temps real... Molt bé les teves mirades, Lídia, al final em feies llàstima de debò. Podeu anar a l’hotel a descansar una mica. A les quatre de la tarda tots aquí.

La Lídia es posa a riure... S’aixeca i surt corrents darrera el seu marit. En Pere Gomis i la Lídia Agustí porten ja quatre anys de casats. La diferència d’edat no és cap problema, se’ls veu cada dia més enamorats... S’allunyen agafats de la mà mentre ella li va dient:

-Quan arribem t’estires una mica, que si has agafat una mala postura...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Vieja friendo huevos"

Diego Velázquez, 1618, Vieja friendo huevos

- Mama, maaaaama, corre vine, que continuen!!
- Ja s’han acabat els anuncis? Ja era hora!!... No hi ha dret, que demà hem de matinar! Menys mal que mentrestant he deixat tota la roba llesta... Ja està bé aquests programes que...
- Calla, calla, mami, va... que ja parlen!!

Les dues callen i se sent la veu d’un dels jurats:
- Después de un buen rato deliberando, Samantha, Jordi y yo hemos decidido que los treinta mil euros, el curso en el Basque Culinary Center y el trofeo Master Chef 2017 és para Doña Vieja Friendo Huevos!!!

El públic aplaudeix sonorament mentre les càmeres enfoquen als altres concursants que tenen una expressió barreja de decepció i de “ja m’ho temia, aquests ous ferrats tenen una pinta fantàstica”.

En Pepe segueix parlant:
- ¡Y aquí llega su nieto!... –un nen amb expressió tímida s’apropa a la flamant guanyadora d’un dels programes més seguits de la televisió estatal… -Dale un beso a la abuela…

- Caram! Així ha guanyat l’àvia! Quina sort trenta mil euros!... Vols dir que anirà al curs, tan gran, aquesta senyora?
- Ni idea, mama, però estic contenta que hagi guanyat. Des del primer moment que es veia que era la millor...
- Va, tanca i anem a dormir, que demà hem de treballar nosaltres...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Soir bleu" (Segona Proposta)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

El centre estava tan ple de gent que semblava mentida que, només dos carrers més avall, entrant a la part més vella de la ciutat, no s’hi veiés ningú. El soroll de cotxes i l’ambient de persones passejant amunt i avall havia cessat totalment i l’únic que es podia sentir eren les seves petjades.

A la Violeta gairebé li molestava sentir que el seu caminar feia un soroll tan fort. No tenia por, però sí estava una mica nerviosa. Amb una rialla que volia semblar despreocupada va dir:
- Com ressonen els nostres passos, oi?
- Sí, això ho fa aquests carrers tan estrets i buits.

Van tombar a la dreta i van arribar a un carreró sense sortida. Tot semblava molt vell i abandonat. Cap a la meitat d’aquell passatge, una porta donava al que, feia molts anys, havia estat una merceria. Els aparadors pràcticament buits i amb tres dits de pols, tan sols tenien unes mostres de puntes que, potser, havien estat de color beige, i una nota en un vidre dient que es feien classes de ganxet dimarts i dijous per la tarda.

L’Arianna va treure una clau, va obrir una porteta estreta que hi havia al costat de l’aparador i varen entrar. Es van trobar en una mena de petit vestíbul amb una altra porta, molt més moderna. Per passar-la ja no calia una clau sinó una mena de tarja de plàstic, una mica més petita que una VISA.

Un cop la segona porta es va obrir, hi havia una saleta petita, quadrada, amb miralls de reconeixement a les quatre parets. Una veu molt amable va dir. Si us plau, identifiqueu-vos i digueu la contrasenya.

L’Arianna i la Violeta van posar les seves mans en un dels miralls mentre deien la frase-clau: “Cristobal Sòria sempre té raó”. El mirall va lliscar cap a la dreta, deixant lliure una entrada per la que elles van passar.

El que allí es veia no us ho creuríeu. Ja podria jo explicar-ho fil per randa que pensaríeu que estic deixant anar la imaginació i que això no pot ser cert. Tan sols diré que es trobaven a la seu barcelonina del Centre de Ciberinvestigacions Multidisciplinars Mundials.

Tan bon punt van entrar, un noi baixet, amb bata blanca i un tic a l’ull esquerre les va anar a rebre tot emocionat:
- Ho tenim, noies, ho tenim! Ha funcionat perfectament...
Elles van somriure...
- Oblidem la realitat-virtual... Passem a la hiper-realitat, la realitat-realitat! La veritat interior! L’essència de la realitat!... -I, amb una gran rialla, va afegir- Funciona perfectament! La prova ha estat un gran èxit!
- Podem veure alguna cosa? – Va preguntar l’Arianna
- I tant!!... Mireu. La darrera gravació. La de fa mitja hora. El que surt a les imatges és el centre de la ciutat. Per on les dues anàveu passejant. Seieu.

Les noies van agafar unes cadires atrotinades (el pressupost, al CDCIMM, se’l gasten amb coses més importants que amb cadires) i van seure davant una pantalla... Immediatament un robot amb forma de gos va saltar a la falda de la Violeta i una dona de mitjana edat, també amb bata blanca i els cabells totalment despentinats, va anar corrents a buscar-lo mentre deia "Tro, sigues bo! Tro, sigues bo!.. Disculpeu, noies, cada dia sembla més un gos de veritat"

El que podien veure és el que elles mateixes havien anat filmant dissimuladament amb els seus medallons d’altíssima fidelitat. El passeig que acabaven de fer. Una part de la ciutat amb moltes cafeteries, gent asseguda, passejant... Però les imatges no mostraven la realitat tal com estem acostumats a veure-la. La gent no semblava gent normal. Tots ells semblaven disfressats! Una parella vestida com de gala, un home vestit com un llop de mar, una dona ridículament maquillada, un home totalment caracteritzat de pallasso...

- Tenim introduïts, de moment, seixanta dos tipus diferents. Amb el programa d’hiper-realitat, veiem les persones tal i com són, exactament, en el seu interior. Així sabem immediatament qui pot implicar un perill per l’Estat, qui és de confiança, qui pot aportar coses positives. Cada perfil té una imatge.
- Aquest home que veiem com a un pallasso, Dídac, què vol dir?
- Ell pallasso és un personatge que pot cridar molt l’atenció, arribar a ser popular, atraure seguidors, però mai farà res dolent. Essencialment és un dels tipus “bons”.
- Ho teniu molt ben estudiat...
- Sí, aquests són els que, per exemple, ens interessen com a polítics...

La conversa va seguir, però ja no us puc explicar res més. Tot això és alt secret.



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Soir bleu"

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

- Aquella gent es coneixien tots, entre ells, vull dir. Clar.
- Quina gent?
- Els artistes. O sigui, que eren com un grup tancat, no? Anaven als mateixos llocs, feien exposicions conjuntes...
- Ah, pensava que parlaves dels personatges del quadre... Doncs... dona, suposo que sí que tenien relació, clar, però...

Les dues estan mirant un quadre d'Edward Hopper. Hi ha un instant de silenci. Què li deu passar pel cap a la Sònia? La noia insisteix.

- Ho dic perquè a vegades, els uns surten en els quadres dels altres. Es retrataven entre ells... Tot i que les dades no quadren, eh? Ell era mort i ben mort, però potser l'admirava... i va voler plasmar la seva imatge. Sí, deu ser això. No és un retrat, és un homenatge. Potser tot el quadre és un homenatge per a ell.

La Clàudia suspira. Quan la Sònia comença a parlar com si tothom sabés què passa exactament pel seu cap és com jugar als enigmes de categoria difícil.

- No et segueixo, Sònia. Em pots dir de què i de qui estàs parlant? A qui veus en el quadre?
- Dona!! -amb l'expressió súper estranyada- No em diràs que no t'has adonat que hi surt en Vincent Van Gogh!
- Qui?... hahaha... però...
- No riguis, noia, que ho tinc claríssim. I ja sé que em diràs, que quan es va pintar el quadre en Van Gogh feia gairebé vint-i-cinc anys que era mort. I què? per això et dic que és un homenatge. Mira-ho bé, abans de començar a riure... que tu...
- Espera, espera... mmmm... deixa'm mirar bé... Bé... el cert és que sí que s'hi assembla molt.
- I tant que s'hi assembla molt!! Aquest quadre és un reconeixement a Van Gogh. Com pot ser que els experts no se n'hagin adonat.
- Doncs -amb un somriure- no hi deuen entendre tant com tu...

De cop... un la Sònia fa un crit...

- Eh!!... I si no era mort?
- Què?
- Doncs que potser no era mort. Potser van explicar que s'havia matat per donar-li una nova identitat, perquè pogués viure tranquil i, ja saps tots els dubtes i misteris que hi ha entorn dels fets i, casualment, potser... sí que es va voler suïcidar, o potser va ser algú altre qui li va disparar..., però se'n deuria sortir... Mira, mira, es nota que és un home gran. De fet, apostaria a que és en Van Gogh amb seixanta-un anys!!

Ara sí que la Clàudia s'ha quedat sense paraules...

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats conjunts: "El que queda de..."

Molt bon dia, els parla Cinzera Veri Tat.
Ha arribat a les nostres mans una notícia en exclusiva.
Els mostrem, tal com ens l'han fet arribar, una fotografia del Congrés del PSOE que està tenint lloc en aquests moments. La imatge no porta cap text que l'acompanyi, per tant no sabem ben bé com interpretar el que se'ns mostra. Sigui com sigui, molt bon aspecte no sembla tenir la situació.

Si ens arriba més informació els ho comunicarem al moment. Ara seguim amb la nostra programació habitual.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats estiuencs de la Carme (agost).- Els cargols (Relats Conjunts)

- Ehem... és aquí.
- Com que és aquí?... On vols dir “aquí”?
- Dooooncs… que aquesta és l’adreça… El nostre és el primer segona-A-esquerra.
- Primer segona-A-esquerra? No veus que això està saturadíssim? Si els residents actuals ja gairebé no hi caben! Això està massificat! On vas fer les reserves?

La cargola Mariola diu tot fluixet :

- Mmmmm… per Internet… vaig buscar «apartaments turístics» i vaig reservar. L’adreça és aquesta, segur. Em van dir que estaríem molt bé... Ambient familiar, bona companyia...

Els cargolets no diuen res però fan cara de voler marxar.
El cargol Maiol, diu…

- Ho sento, Mariola… Ets massa confiada, has estat víctima de tot aquest embolic dels apartaments il·legals. Hi ha cargols amb molt pocs escrúpols. "Bona companyia!"... si gairebé no es poden moure! Està clar que això no té les condicions necessàries. No pateixis, reina, marxem. Ja trobarem un lloc millor.

Els cargolets Aniol, Farriol i Carola somriuen. No els feia gaire gràcia passar les vacances en un lloc tan concorregut, amb les ganes de córrer i jugar que tenen!


Com molts sabeu, els nostres amics de RELATS CONJUNTS fan vacances els mesos de juliol i agost, és per això, perquè no ens marxi el vici d'escriure, que la CARME, sempre ens fa una proposta alternativa... Animeu-vos a participar!!

Relats estiuencs de la Carme (proposta de juliol) (Relats Conjunts)

Coneixia bé Barcelona. Era la seva ciutat. Allí havia nascut feia gairebé setanta anys i hi havia viscut fins que es va casar i va marxar cent quilòmetres al sud. Tot i així, hi havia tornat regularment, per tant, poques coses noves hi podria descobrir. Per això, davant la possibilitat del tour en helicòpter de dia o de nit, va triar de nit sense pensar-ho ni un moment. La vista de Barcelona plena de llums en la foscor sí que era una cosa nova per ella!

Va tancar els ulls de forma instintiva, com si aquella experiència li fes una mica de por i, quan els va tornar a obrir, ja s’enlairava... Davant seu, com en un vídeo d’aquells que li agradaven tant, veia clarament les belleses que tant estimava de la Ciutat Comtal... la Sagrada Família, la Catedral, el Palau Nacional, ara Montjuïc, ara el Tibidabo, ara la línia de la costa...

Finalment, quan es va treure les ulleres de realitat virtual, va agafar un mocador i es va eixugar les llàgrimes. Tot havia estat tan bonic abans de la guerra!

Encara teniu cinc dies per participar!!
Animeu-vos!
Es tracta de fer un relat inspirat per la imatge de la foto i ja està! ;-)