La cagada de Rufián

Molta gent el troba divertit... fa gràcia com parla, "sense filtre"... cita els personatges d'El Padrino, copia a en David Fernández...

Imagino que per fer aquest post molta gent se'm tirarà al damunt però ja aviso que m'és igual. Moltes vegades a tuiter he defensat en Rufian pensant que anava de bona fe, que en el seu discurs sempre hi havia un fons de veritat i que estava molt bé que la gent s'expressés de diferents formes per arribar a diferents grups.

Però ha arribat un moment en que em dóna la sensació que es creu tan graciós i tan perfecte que es pensa ves a saber què i parla sense conèixer, sense contrastar...

Justament he entrat a tuiter per veure comentaris sobre la final d'Oh happy day. (Jo anava amb SoundSix i han quedat segones). He posat els meus comentaris i he mirat de què més es parlava i, entre molts temes (com la reunió del President Puigdemont amb el President Carter) m'apareix aquesta perla:

Tothom que em coneix sap que sóc creient, practicant, catequista i... súper esquerrana. Evidentment no m'he empassat la notícia ni per una centèsima de segon. Ara bé, he pensat que alguna cosa hauria dit l'arquebisbe que ja els anti-clericals de sempre estaven interpretant de la manera pitjor possible. Com és lògic, he googlejat una mica per veure què havia dit veritablement el pobre home... I resulta que el pobre home no havia dit ni això ni res semblant. No res. Res sobre aquest tema. La frase surt d'una paròdia humorística de la SER. Igual com els hi pot donar per imitar al Rey, a Rajoy o a Trump i fer-los dir el què vulguin, un dia (a més, el programa ja té gairebé un anyet) els va donar per fer una paròdia d'aquest arquebisbe i dir això.

El senyor diputat Gabriel Rufián ho troba ves a saber on, li fa gràcia i, sense contrastar res, ho penja al seu tuiter... sense venir a conte de res. Perquè ficar-se amb l'Església mola molt. I ara, a mi m'ha molat moltíssim fer aquest post... Rufian, l'has cagat, disculpa't.

I és que el que més em rebenta és que el tuit estava ple de persones comentant el que havia posat en Rufian, criticant l'Església i criticant l'arquebisbe per haver dit això perquè, clar, un creu que quan algú de "certa categoria" (com pot ser tot un senyor diputat) diu alguna cosa, aquesta cosa és certa...

Bona feina, Assemblea!!

Avui, de bon matí, en Josep Lluís ha passat per l'estació de la RENFE i unes persones d'Assemblea li han donat aquests fulletons. 

Com que més d'acord no puc estar, els he escanejat i us els poso aquí. Sempre he pensat que aquells moments en que veus que el tren no arriba a l'hora; quan puges i no trobes lloc; quan s'atura i ningú explica res de res; quan, de cop, el tren comença a anar a pas de tortuga, etc. són moments ideals per manifestar que n'estem farts!! Farts de trens vells, bruts i que no van bé...

Tan sols amb la Independència podrem gaudir d'un transport públic com cal!

URGENT!! VIRUS!!

Intenten passar virus utilitzant factures FALSES d'ENDESA!!

Això ho he copiat de la Web d'ENDESA i coincideix exactament amb el model que jo he rebut per mail.

VIGILEU!!

Nosaltres acabem de rebre una factura de més de 800 Eurus per mail... gairebé ens agafa un atac. 

Era evident que no podia ser (la darrera factura va ser de 38,99) però, entrant a la pàgina d'ENDESA hem vist que no era un error sinó una amenaça de VIRUS. No cliqueu cap enllaç de la suposada factura!!

Nauman Masih

Ja suposo que aquest post tindrà pocs comentaris, sembla que la gent passa del tema, que no interessa, però jo ho poso expressament, per denunciar el silenci generalitzat sobre aquestes coses que estan passant constantment en aquest món en que vivim: assassinats diaris que no surten a les notícies o que la premsa escrita relega a petits quadradets en pàgines interiors. Jo no vull callar. No sé per què alguns morts tenen més "categoria" què altres.

Aquests estudiants cristians van ser acribillats a Kenia justament per ser això, cristians. Aquest terrible crim va coincidir, amb pocs dies de diferència, amb l'accident d'aviació de Germanwings. La desproporció informativa entre un tema i l'altre va ser molt trista. El número de víctimes, gairebé idèntic. Però semblava que la mort dels joves keniates no importava ningú.

Intent d'estafa

Imaginarem que es diu Maria, que té vuitanta anys i que viu sola... Avui l'han telefonat i li han explicat no sé què de la companyia d'aigües, que havien de fer una revisió i que passarien per casa seva. S'han assegurat de quin pis vivia i li han preguntat a quina hora hi seria segur i ella, innocentment, ha anat responent.

Al cap d'una estona la tornen a trucar i li diuen "Señora María, que ya vamos a salir para su casa. Seguro que va a estar allí, ¿no?" i ella, els hi confirma que sí.

Però la senyora Maria no és tonta i, després de penjar, s'estranya de que "els de l'aigua" tinguin tanta insistència en avisar que hi aniran (només al seu pis?) i en assegurar-se que hi serà, així que, tota decidida, busca el telèfon de la Companyia d'aigües els telefona i els pregunta si ells estan enviant alguns tècnics per les cases per fer comprovacions d'alguna cosa. La resposta és que NO, que ells no envien a ningú per les cases a comprovar ni revisar res.

- I ara què faig? -Es pregunta la senyora Maria.

Li havien dit que passarien a les sis de la tarda. Justament a les sis i cinc sona el timbre. Ella no obre. Torna a sonar. Ella no fa res i, immediatament, sona el telèfon. Però ella tampoc l'agafa. Res més.

El que no saben aquesta gent és que la senyora Maria té una neboda que viu molt a prop seu, a un parell de minuts a peu, i que cada tarda, quan surt de treballar, abans d'anar a casa seva, passa a veure la seva tieta. Quan la senyora Maria li ha explicat el que havia passat, la neboda ha dit:

- Doncs tieta, si els que t'han trucat tornaven a ser ells, el telèfon haurà quedat gravat. Mirem-ho.

I el que tenen les noves tecnologies... El telèfon, efectivament, allí estava registrat: 93.799.49.45 i, en un moment, la neboda ja el googlejava i anava a parar AQUÍ. La neboda és una molt bona amiga meva i avui m'ho ha explicat. Jo li he dit que em passés el número que en faria un post i a ella li ha semblat una bona idea. Hem quedat en no posar noms ni dades reals però explicar els fets tal com són.

Això es tracta d'una ESTAFA: Venen a casa teva, et fan una mena d'analítica de l'aigua i et diuen que hi ha elements verinosos, o cancerigens (si a mi em diguessin això, immediatament diria que vaig a denunciar a la Companyia d'aigües per fer arribar a casa meva -amb tot el que paguem!- una aigua no potable) però a molta gent gran l'espanten amb aquest "resultat de la prova" i els venen una mena de filtre que, en una botiga especialitzada pot valdre uns 200 Eur. per uns 1.500 o 2.000. A més, els hi cobren immediatament el servei que els acaben de prestar (entre 50 i 100 Eur)

Així doncs, si coneixeu gent gran que visqui sola, aviseu-los que no acceptin ningú que els vagi a fer proves de res. Que mai donin dades personals de cap tipus per telèfon. Que si els truquen i tenen dubtes sobre la veracitat de la trucada, preguntin directament a la companyia subministradora i, si no saben com fer-ho, que demanin ajut a fills, nebots o qui sigui.

Segons he anat trobant per Internet, ja fa anys que hi ha gent que s'aprofita de la gent gran per aquest mètode i hi ha hagut detinguts a diferents llocs d'Espanya, però darrerament sembla que van millorant els seus mètodes.

La destrucció dels cristians JOAN F. MIRA (EL TEMPS.CAT)

Avui copio un post. Així, tal qual ho dic. Copiat de principi a fi, (jo tan sols he marcat els ressaltats) perquè ja està bé de fer veure que no passa res. Aquest drama "no fa sortir al carrer manifestants solidaris", de fet, jo mateixa no he vist ni un sol post a la catosfera en que tan sols es mencioni aquesta massacre.

El blog es diu "Els Papers de Santa Maria de Nassiu", i és dels allotjats a VilaWeb.

Diu així:


La persecució universal dels cristians en terres de l’Islam, des de Nigèria fins al Pakistan o Malàisia, sembla un simple detall més d’aquesta violència que s’escampa i que tenim cada dia present en les notícies. Però no és un detall, ni un accident: en alguns llocs crucials ha esdevingut una catàstrofe total, un daltabaix històric. I jo no sabria expressar-ho millor, ni amb més contenció i més autoritat, que un article (El martiri de la indiferència) del P. Manuel Nin, monjo de Montserrat, orientalista, arximandrita i director del Pontifici Col·legi Grec a Roma, article que m’ha enviat amablement el P. Josep Miquel Bausset. Del qual reproduiré ací només alguns paràgrafs, sense comentaris, sense glosses, sense comparacions, sense res que no siguen els fets mateixos, de què tan rarament i tan mínimament informen les nostres televisions i els nostres diaris, com si es tractara d’anècdotes sense importància. Com aquest: “Mosul, ciutat custodi i podríem dir apòstol de la paraula de Déu, ha esdevingut avui custodi de la sang dels màrtirs. Cremades les cases, cremades les biblioteques, cremada i destruïda una tradició cristiana de quasi dos mil·lennis. Zones cristianes, tot l’Orient Pròxim, poblades per monjos i monges, per cristians de tantes confessions eclesials catòliques i ortodoxes…Germans nostres que últimament no sols pateixen persecució a causa del nom de Crist sinó que, en aquells mateixos llocs que són seus des de fa dos mil anys, han deixat d’existir… Aquests dies el patriarca siri catòlic Josep III Younan ha fet una forta denúncia dels fets que s’hi estan produint, en aquests termes: ‘No existeix absolutament cap raó per atacar cristians innocents i altres minories, a Mosul i en altres llocs. No hi ha una sola raó per destruir llocs de culte, esglésies, seus episcopals, parròquies, en nom d’una anomenada organització terrorista que no escolta la raó i no atén  a la consciència. Amb amargor, diem que el nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’islam, tots els cristians seran morts. És terrible! És una vergonya per la comunitat internacional!” Però la “comunitat internacional” és només una etiqueta còmoda per als informatius i les declaracions: és un no res, una abstracció. I en qualsevol cas, aquella variant de “comunitat” formada pels assistents a manifestacions de solidaritat i pels firmants de condemnes diverses, no considera aquest cas entre els que mereixen atenció o indignació.

I continua: “Una nova massacre de cristians avui a l’Iraq, a Siria, en tot l’Orient Pròxim. Maalula i Saydnaia, fa pocs mesos, van perdre els seus tresors d’esglésies, monestirs, biblioteques, icones…i sobretot van perdre moltes de les verdaderes icones del Senyor que són els cristians. Avui a Mosul, i en tants altres llocs d’Iraq, les poblacions són espoliades, escarnides, deixades enmig del desert, el físic, àrid i sense aigua, com un eco del psalm, i l’espiritual, creat al seu voltant pel silenci, per la indiferència de tants i tants, cristians inclosos, que callen, que no poden o no gosen o no volen fer sentir la seua veu. De nou, a la vora del centenari del martiri de milions de cristians armenis, siríacs orientals i siríacs occidentals [[massacre sempre negada violentament per la Turquia “laica i modernitzada”...]], de nou la fe cristiana és posada a prova.” I el pobre patriarca siríac catòlic proclama encara, inútilment: “És una vergonya! Demanem a la comunitat internacional que siga fidel als principis dels drets humans, de la llibertat religiosa, de la llibertat de consciència. Nosaltres som a l’Iraq, a Síria i al Líban: nosaltres, els cristians, no hem sigut importats, som ací des de fa mil·lennis i, per  tant, tenim el dret de ser tractats com a éssers humans i ciutadans d’aquests països…” Dissortats patriarques, arquebisbes, monjos i fidels cristians: poden ser expulsats dels més antics llocs de la seua fe (llocs que ja eren cristians sis segles abans de l’Islam), poden ser massacrats, espoliats, perseguits, i poden ser arrasats i cremats els seus monestirs, biblioteques i esglésies, poden ser víctimes d’atrocitats metòdiques per tal de fer-los desaparèixer de la terra. Tant se val: la seua dissort històrica no fa moure un dit a ningú, no altera la digestió de la diplomàcia europea, no fa eixir al carrer manifestants solidaris, no provoca una simple condemnació moral, només una perfecta indiferència. Jo sé per què, i potser ho explicaré un altre dia.

Anem de rebaixes?

A continuació unes FOTOS REALS, fetes per mi mateixa, la setmana passada a Reus. A veure si us "animen" a fer alguna compra... Pffff

Magnífics pantalons amb baixos que semblen de xandall....
Rebaixats ja dues vegades. Del preu molt raonable de 231 € ara ja estan en 138!

Màxima elegància clàssica... Samarreta o brusa sense coll.
També porta dues rebaixes. Valia tan sols 285 € i ara gairebé la regalen: només 170!

Texans!! Súper econòmics!! Valien entre 168 i 145 € i ara valen entre 134 i 116.

Preciosa bosseta, una ganga, de 775 € a només 387,5

Comodíssimes sandàlies. Passen del ja mòdic preu de 590 € a tan sols 295

D'un bon gust indubtable. Aquesta preciositat de vestit ha passat de costar 695 € a 347,50.

Com la foto anterior no es veu massa bé el preu. Aquí la teniu.

No deixeu passar aquestes ocasions! Penseu que, quan vinguin les col·lecions de tardor, tot serà més car!

Bé... no, és igual... Més val deixar-ho estar i, sobre tot, no dir el que es pensa, que quedaria lleig.

Estic que mossego

Finalment, el meu ordinador s'ha mort. Estava cantat... però, tot i així, em fa molta ràbia i estic empipada.

Faig aquest post des d'un portàtil que m'han deixat a la Parròquia però que, evidentment, no és meu i hauré de tornar quan el necessitin.

Doncs bé, he intentat accedir als MEUS blogs i Google m'ha obsequiat amb això:

Si us hi fixeu, diu que algú ha fet servir LA MEVA contrasenya per intentar accedir al MEU compte... i és que, estúpids!, era jo, evidentment... Doncs res. Com estem controlats i vigilats, han detectat que intentava entrar des d'un altre equip i em bloquejaven... Com es pot ser tan... tan... tan... (CENSURAT)?

No hi ha hagut res a fer. Ni dient que se m'havia oblidat la contrasenya, ni res de res. Si no arriba a ser pel Blog de la Parròquia (que el porto jo i s'ha d'entrar amb el meu compte) i el d'Artesania, els hagués dit que ja se'ls podien confitar... N'hagués obert un de nou i ja està. Però finalment he hagut de plegar-me a les seves dictatorials i repugnants demandes de Big Brother i donar-los el meu número de mòbil perquè m'enviessin un número clau per poder entrar... És RIDÍCUL: Algú que sap el meu compte i la meva contrasenya no sabrà el meu mòbil? Un ZERO a Google. I si no fos perquè és tan rematadament complicat, ara mateix em passava a WordPress.

Que ens hem tornat bojos?

Espero que aviat podré postejar i comentar amb un ritme normal, però mentrestant, aquí deixo unes imatges per a la reflexió. Les vaig fer la setmana passada aquí mateix, a Reus. Són dues botigues diferents. Una de roba juvenil i l'altre de roba de dona.

Ah, no us penseu que porten aplicacions amb fils d'or ni pedreria... Roba completament normal.

"CamachoDemanaPerdó". Trending topic mundial

Del diari ARA

Tot va començar no fa res. Tan sols 72 hores!! L'Alícia Sánchez Camacho, en el seu desagradable estil habitual, ofenia els independentistes catalans una vegada més. Potser el que volia era provocar, potser ella i "els seus" esperaven reaccions violentes per poder-les mostrar al món. Reaccions violentes? No!! Però els catalans ja no ens deixem trepitjar, som tossuts, no ens rendim... i, a partir d'uns tuits a ca la Míriam Nogueras, i amb l'actuació decidida de n'Isidre Calbo, que va obrir una petició a Change.org, vàrem anar fent cadena... i ja som més de 30.000 que hem signat per demanar que es disculpi al Parlament.

A més, aquesta tarda s'ha unit una nova acció a l'anterior, la d'intentar fer Trending Topic l'etiqueta #camachodemanaperdó  i s'ha conseguit... i tant que sí! I a nivell mundial! ;-)

Els catalans, quan anem de la mà no se'ns pot aturar!

Si voleu signar la petició inicial, segueix oberta, i creixent de forma exponencial (en aquests moments, 30.280 persones han recolzat la proposta) cliqueu AQUÍ

Som-hi tots!!!

Qui ho diria que han passat tants anys?

Estic llegint -poc a poc, però avançant- "El pare Goriot" d'Honoré de Balzac. De fet, és una lectura conjunta amb l'amic MAC però imagino que ell deu fer una setmana que ha acabat i jo encara no he arribat a la pàgina cent. (Mac, perdona!!)

Sí, vaig lentament, però això no vol dir que em perdi o que no estigui gaudint de la lectura (de fet, anar poc a poc llegint és quelcom que sempre m'ha caracteritzat. Clar que, després, jo anava a un examen amb una sola lectura d'apunts i aprovava... i és que les meves són lectures amb gran aprofundiment) ;-)

En fi, a part d'auto-fustigar-me una mica, el motiu d'aquest post és explicar que l'altre dia vaig llegir aquest paràgraf:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

Doncs res més, tan sols recordar que el llibre va ser escrit l'any 1834 i publicat en forma de llibre el 1835...

Units per ses Illes i per la nostra llengua comuna

M'adhereixo de tot cor a la iniciativa del BLOG-VIA PER LA INDEPENDÈNCIA de mostrar el nostre suport als Docents de les Illes Balears.

Prou atacs a la nostra llengua!!

Sanitas denega l’ingrés hospitalari a una pacient perquè l’informe del metge és en català

Breu interrupció del descans per donar a conèixer això... No necessita massa comentaris, parla per si sol.

Ens han posat un ".es"... Per què? Jo vull un ".cat"!

Us heu fixat en l'adreça url dels vostres blogs? Ja no acabem per ".com" ens han afegit un ".es"... Jo vull un ".cat"!!... A qui ho hem de demanar??



Què fem? A qui s'ha d'escriure?

La MIREIA ha fet aquest logo.

L'escola, en català!

La immersió lingüística és la única esperança per a la supervivència del català
i l'única via per assegurar la cohesió social del país.
Si ara acatem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de
llengua i cultura catalanes.
És l'hora de ser lliures!!

Caja Espana premia la meva fidelitat amb 150.000 Eurets

Retall de pantalla del correu rebut. Clicant al damunt es fa una mica més gran.

Avui he rebut un correu electrònic molt curiós. El remitent era Caja Espana, escrit així tal qual. El text era una mica incomprensible (algú sap què vol dir “el sarra bono”?), però del global del correu es podia interpretar que una Caja d’un lloc anomenat Espana (ves a saber on és això) em regalava... per la meva fidelitat! (no diu fidelitat a qui... a la pròpia Caja Espana no serà, perquè no n’havia sentit a parlar mai, per tant es refereix o al Josep Lluís, al Barça, o a Catalunya... també podríem entrar en temes religiosos, però llavors crec que diria “fe”, clar que, com escriuen d’una forma tan estranya, qui sap...) “una cuenta de cargo equivalente a 150.000 Euros”...

Oh! No em regalen directament els 150.000 eurus? I què és “una cuenta de cargo”? Un crèdit? Per gastar on? Com?

En fi, que l’he esborrat, no he gosat obrir l’arxiu adjunt... Ves, potser he perdut l’oportunitat de la meva vida de fer-me rica... o potser he salvat el meu ordinador d’una invasió (gens subtil) de virus de tota mena... Ara que el tinc tan maco ell, que he estat vint-i-quatre hores sense la seva companyia, pobret meu, que l’han revisat, li han fet un “txequeu”, i ara va molt bé i molt ràpid... així que res, fora porqueries del correu i aquests de Caja Espana que vagin a empastifar a un altre lloc, apa, que jo amb les comissions que em fan pagar la Caixa i Catalunya Caixa (veure post XeXu) ja em dono per suficientment estafada.

Editat a les 19:56.- En Mac, amb el seu comentari, m’ha fet adonar que no es tractava de 150.000 Eurus, sinó de 150!!... Els números i jo som totalment incompatibles, ara m’adono que no els sé ni llegir ;-)
I per 150 Eurus em volien infectar el PC? Aquesta gent d'Espana!! Amb 150.000 encara he tingut dubtes de si obrir o no... hehehe

Enfadada

I faig servir aquesta paraula perquè “Indignada” ja em provoca al•lèrgia.

No m’agrada gens ni mica parlar de política al blog. Conec gent de diverses tendències polítiques i, tal com m’agrada que a mi em respectin, jo també respecto tothom. La meva valoració de les persones, la meva simpatia envers la gent que conec, no té res a veure amb seves ideologies... és per això que treure temes que poden provocar discussió no m'agrada... però avui sí que en parlaré perquè això ja passa de la ratlla.

La darrera vegada que vaig veure “algú” impedint el normal desenvolupament de la vida Parlamentària d’un país va ser un tio amb tricorni i metralleta anomenat Tejero, al país veí.

Avui, un grup de gent violenta ha pretès impedir el normal funcionament del Parlament de Catalunya... Empentes, insults, escopinades, cops de pedra, ampolles, pals...

Recomano llegir aquest post d’en Carles Casanovas i copio un fragment d'aquest article del Diari Ara sobre uns fets que trobo repulsius:



Els manifestants intenten prendre el gos pigall a un diputat invident de CiU

El diputat de CiU, Josep Maria Llop, que és cec, ha patit un intent d'agressió per part dels manifestants, que fins i tot han intentat arrebassar-li el gos pigall per evitar que arribés al Parlament. Llop no ha pogut entrar al recinte de la Ciutadella fins al quart intent

REDACCIÓ PARLAMENT | Actualitzada el 15/06/2011 19:13

La consigna dels autoanomenats 'indignats' era clara: no passa ningú. I ho han intentat aplicar sense miraments de cap tipus. Un grup d'incontrolats ha arribat a l'extrem d'intentar prendre el gos pigall de Josep Maria Llop, diputat de CiU invident. Llop es trobava abans de les 10 del matí als voltants de la Ciutadella, acompanyat pel portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, buscant la manera d'entrar al Parlament. Un grup de joves han reconegut el portaveu i han començat a increpar-los, insultar-los i amenaçar-los de mort, segons ha explicat Turull posteriorment al Parlament. "Us matarem", els hi ha etzibat un dels manifestants, mentre un altre ironitzava: "oi que us fem por?".

Veient les dificultats del seu company invident, Turull s'ha encarat amb els agressors: "No us cau la cara de vergonya pel que esteu fent?". Un dels indignats li ha contestat: "és cec pèrò també és diputat de CiU". Mentrestant, un altre dels joves li ha intentat arrebassar el gos, la ja habitual del Parlament Annabelle. Josep Maria Llop havia tolerat els insults i les empentes, però no que toquessin l'Annabelle (...) (article sencer, aquí)

M'empipa molt

Direu que és una tonteria i que no n’hi ha per tant... o potser no, potser algú estarà d’acord amb mi, però, sigui com sigui, és una cosa que em posa de molt mal humor i he pensat a fer-ne un post a veure què en penseu.

Quan vas al Viena, a determinades hores (crec que és entre les quatre i les sis de la tarda) i demanes un talladet o un cafè amb llet o quelcom per l’estil et regalen unes pastes. Concretament tres pastetes per persona. Són tipus pasta de full, una porta una mica de crema, l’altre cabell d’àngel i la tercera és la típica “ullera” petita.


I què és el que em fa enfadar? Doncs veure la quantitat de safates que recullen les noies que passen a netejar les taules on les tres pastes han quedat intactes i que se’n van al cubell de les escombraries.


Entenc perfectament que hi hagi qui, quan demana un cafè, vol tan sols un cafè i no té ganes de menjar res. Perfecte. Tan costa dir “No, les pastes no, gràcies, que no me les menjaré”?. Potser seré una exagerada però us asseguro que em fa llàstima veure com les tiren... Igualment, gent que demana racions de patates grans per deixar-ne moltes més de la meitat... Prometo que les patates fregides del Viena són força bones i que aquestes pastetes també estan molt bé. No em cap al cap (i no és un joc de paraules) que la gent tingui tan poc escrúpol en tirar menjar.

Nota: Les pastes de les imatges, corresponents a fotos de juny de 2009 i juliol de 2010, van ser convenientment menjades per nosaltres.

Mourinho: Les mateixes paranoies a Anglaterra, Itàlia... i ara.

Aquí el tenim, quan estava al Chelsea, queixant-se de que el calendari sempre perjudicava al seu equip... Tradueixo uns fragments a partir del minut 1 (aproximadament)

“No puc entendre perquè és sempre el mateix equip (el seu, evidentment) a qui es posen les coses més difícils”
“Algú està controlant, algú està decidint i algú ens està donant sempre a nosaltres la part més difícil... i no ho puc explicar millor...”
“Altres equips que competeixen amb nosaltres pels mateixos objectius, tenen més temps per a descansar”.

Després va donant voltes sobre el mateix... es queixa que, després d’un dimecres de partits de seleccions, al Chelsea li toca jugar dissabte i bla, bla, bla repetint i repetint.
El discurs és pràcticament el mateix que actualment.

Hi ha un altre vídeo, que no he pogut trobar a YouTube però que l’he vist aquest mateix migdia a les notícies de TVE, en que torna a fer les mateixes queixes... però a Itàlia!!... Aquesta vegada l’equip perseguit és, evidentment, l’Inter... que si uns juguen dimarts, que si dissabte, que si dimecres, o diumenge, o...

Hi ha un muntatge que va sortir a La Sexta que en fa referència, no m'agrada massa perquè el que he vist a TVE avui és millor i més objectiu (declaracions i prou). De totes formes, aquí deixo el de La Sexta que sí que l’he trobat:

En resum: Ara sabem que aquesta és la seva tàctica de sempre... El mateix truco, a tres països diferents... al final ha estat descobert.

Quina sort que el Barça no va fitxar aquest home!! I pensar que hi havia qui deia que ens aniria bé!!

Quan la ciutat està bruta.- Joc Literari 197

Aquesta vegada aprofitaré la meva participació al Joc Literari d’en Jesús M. Tibau per repetir la meva denúncia contra l’Ajuntament de Reus per com n’arriba a estar de brut el meu barri. Niloga, de Reus.

BOOKCROSSING, ens parla un llibre:



M’ho temia! Feia temps que tenia aquest mal son... He desitjat amb totes les meves forces que no es fes realitat però ja no hi ha res a fer. Ho he sentit. Avui en parlaven... i m’ha tocat a mi.

Ditxós buccrossing aquest o com es digui!! M’agafaran i em deixaran a qualsevol lloc... i tinc por... perquè la ciutat està bruta, molt bruta... molt, molt bruta... la gent no respecta res. Els gossos, escombraries, cigarretes, llaunes...


Espero que no em posin als peus de cap arbre, que estan tots plens de... ni recolzat a cap lloc prop de terra... ni al costat d’un contenidor, ni a l'entrada d'una casa, ni a un lloc on pugui perdre l’equilibri, ni... i si plou i caic en un bassal d'aquests tant plens de... "tot"?

- Àgueda, on el deixarem aquest?
- Aquest... què et sembla si damunt la taula d’una cafeteria?

(Sí, sí, sí... si us plau!!)

- D’acord, damunt la taula... amb una targeta explicant que no l’hem oblidat sinó que...

(Uffffff... menys mal!!)

Imatges del meu barri (Niloga, de Reus), dilluns passat per la tarda (el dia següent al carnaval). Quan el centre ja havia estat més o menys netejat, nosaltres seguíem veient això: confetti, plàstics, excrements... La neteja brilla per la seva absència.