Deia el meu pare, que era un home molt intel·ligent, que la primavera només agrada als poetes... i, com jo no en sóc de poeta (o poetessa), la primavera no m'agrada.
Tal com li passava a ell, aquest temps no em prova (em queixo sovint, ja ho sé... a l'estiu la calor, a l'hivern si plou o fa mestral molt fort i ara la sensació d'astènia unida als meus "atxaques" habituals)...
Així que, pel poder que m'auto-concedeixo, declaro la meva "setmana blanca" particular ;-) (setmana que, en aquest cas, interpreto com a concepte de duració indeterminada)
I, com jo no sóc cap nena petita, aquesta setmana blanca meva no farà la punyeta als pares ni als avis fent-los gastar diners en activitats, cangurs, etc. per decisió d'una ment capriciosa, doncs aquests dies que m'agafo de festa em cuidaré jo mateixa :-)
Jo vull ser negra, Senyor, jo vull ser negra... i posar-me una túnica llarga fins els peus amb mànigues amples. Vull anar amb molts més negres com jo i entrar a l’església i cantar-te.
Jo vull cantar-te, Senyor, jo vull cantar-te amb el cor, amb la veu, amb els braços, i ballar el ritme de la pregària i dedicar-te cançons i parlar-te.
Jo vull parlar-te, Jesús meu, a tu, que ets la Paraula, la Paraula de Déu entre els homes, parlar-te a tu que m’escoltes i mai no em deixes, sempre m’esperes, sempre ets fidel.
Dir-te pregàries tristes quan ploro i m’equivoco i m’enfonso... i em dones la mà i em transmets força. Cantar pregàries felices farcides d’alegria i somriures i riure i ballar i donar-te les gràcies pel teu amor incondicional.
On trobaré el camí, Senyor, Si no és amb tu?
Jo vull ser negra, Senyor, Jo vull ser negra... i cantar bé, cantar amb l’ànima i expressar amb música el que altrament no sé dir però tu saps. Tu ja jo saps, Senyor.
M’agrada sentir com plou si ell i jo som a casa. No m’agrada el soroll d’un llampec que peta molt a prop. M’agrada escoltar com descarrega un tro llunyà. No m’agrada si cau pedra i pica contra les finestres. M’agrada quan l’aigua refresca l’aire...
Fa setze anys, per aquestes dades, jo estava embarassada... Des del primer moment que ho vaig saber tenia ganes de veure créixer la meva panxa i ja em volia posar peces de roba amples per veure si es notava una miqueta.
Però el meu fillet no va arribar a néixer... El dia 13 d’agost, després de dinar, em vaig trobar malament... varem anar d’urgències a l'Hospital (només he anat dues vegades a la meva vida d’urgències i aquesta en va ser una) i em van dir que l’havia perdut.
Ja em vaig quedar allí, ingressada... plorant... i la veritat és que sóc incapaç de recordar-ho tot, sense tornar a posar-me a plorar... i vaig plorar molt, molt... i ara torno a plorar... El meu fill ara tindria 15 anys... hi penso molt.
Hi ha persones que, voluntàriament, decideixen posar fi a la vida que creix dins seu i a mi això em resulta molt difícil d’entendre...
Tot i així, puc imaginar un munt de situacions difícils en que una dona es sent angoixada davant l’arribada d’un fill que no esperava, sigui per la causa que sigui, i li passi pel cap l’opció d’avortar... El que no puc entendre de cap de les maneres, ni que m’ho expliquin mil vegades, és que la resposta de la societat hagi de ser animar-la a desfer-se del fill.
El meu interior es rebel•la amb força, no contra la dona que es troba perduda, sinó contra aquells que li presenten l’avortament com a millor solució... sense oferir-li ajut de cap mena, ni material, ni psicològic, ni afectiu ni res de res... “No pateixis, ets jove, ja en podràs tenir més” Com si tenir fills fos fer una col•lecció de cromos... Cada persona és única i irrepetible i el fill que no neix no tindrà una segona oportunitat...
Demà entrarà en vigor una llei cruel i dolenta, molt, molt dolenta... L’avortament no és cap avanç, no és cap dret de ningú, no és cap solució per a res. Tant hi fa que li diguin “interrupció de l’embaràs” perquè sembli menys greu... Avortar voluntàriament és impedir que una vida vegi la llum, es truncar un petit projecte que no ha fet mal a ningú ni és culpable de res. Avortar no és extirpar una berruga ni treure un queixal corcat... Un fetus és una vida, una vida humana absolutament innocent i avortar és tallar aquesta vida.
La societat que, enlloc d’oferir ajuts i suport de tot tipus, ofereix aquesta via ràpida i ho presenta com a resultat de progrés i avanç (i ho aprova amb aplaudiments i rialles dels senyors i senyores legisladors) és una societat que es deshumanitza cada dia més... i més... és una societat que no m’agrada gens, sense cap mena de valors...
Avui s’ha celebrat l’aniversari de la Dedicació de la meva Parròquia. És molt nova, tan sols té 53 anys. Al principi estava establerta a uns antics magatzems de la Renfe a l’espera que es pogués construir un nou edifici, fet que es va produir vint-i-cinc anys després. Així doncs, avui ha estat el vint-i-vuitè aniversari de l'església actual.
Per això la Missa ha estat més especial, més solemne... hi havia un munt d’escolanets i, impressionant, l’acompanyament de l'Escolania i Capella de cantors del Sant Crist de la Sang que, acabada l’Eucaristia, ens ha ofert, a més, un petit recital (tan sols vint minutets, que després hi havia un bateig) acabant amb un fragment d’una peça que a mi m’ha fet emocionar (entre que ho han fet genial i que és una de les preferides de la meva mare, a mi se’m saltaven les llàgrimes) ah, i sense música, tan sols les veus. Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Verdi.
Però es veu que jo avui tenia el dia d’aquells especialment emotius perquè també, quan llegia la Primera Lectura, sentia que m’arribava especialment al cor:
Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: -Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat. I el qui seu al tron va afirmar: -Jo faig que tot sigui nou.
(Apocalipsi, Capítol 21, versicles 1-5a)
M’agrada llegir a les celebracions. Ho faig sempre que m’ho demanen i recordo que, al principi, ja fa molts anys pensava en el meu pare, que de gran no hi sentia gaire i sempre deia que agraïa molt quan els lectors anaven poc a poc, sense pressa. Jo, quan pujava a l’ambó imaginava que havia de fer-ho de tal manera que la gent gran em pogués sentir i entendre bé ;-)
Nota: Un recordatori. El més passat l’Utnoa em va demanar que avisés una mica abans de posar el Joc de "La imatge misteriosa", així que ho faig... Demà cap al vespre-nit, nova foto per si voleu jugar a endevinar què és ;-)
Viena, dilluns, 8 de març per la tarda. Estic llegint “Huye rápido, vete lejos”, de la Fred Vargas, i vaig vivint de molt a prop l’historia actual d’un home que està convençut que pot venjar-se d’unes persones que fa anys li van fer molt de mal utilitzant com a “arma” la infecció de pesta.
Els policies busquen informació, parlen amb els experts, recorden les epidèmies al llarg de la història, parlen de puces i rates i utilitzen la paraula “vector”... El meu cervell immediatament recorda i es trasllada volant a un post d’en XeXu en el que va enllaçar aquesta paraula amb la seva entrada a l’Enciclopèdia catalana. Em fa gràcia pensar que fa un parell de mesos jo no sabia aquest significat del terme “vector” com a portador o transportador de germens, d'alguna malaltia... i penso que li explicaré, suposo que li farà gràcia saber que vaig recordar el seu post ;-)
I segueixo llegint aquesta novel•la que m’atrapa i on, més endavant, es menciona un text del segle XVII, el Diary, de l’anglès Samuel Pepys, escrit entre els anys 1660 i 1669 i que inclou, per tant, la terrible experiència de la gran pesta de Londres, de 1665.
Viena, dilluns, 15 de març per la tarda... llegeixo les pàgines finals de la novel•la. En Josep Lluís té una reunió a Càritas i hem quedat que l’esperaré aquí fins les sis i deu. Trec el següent llibre de la bossa, “84, Charing Cross Road” d’Helene Hanff(Me’l volia comprar per sant Jordi, però com la meva llista creix cada dia i ha arribat a extrems impossibles, vaig decidir demanar-li a la meva germana i ella me’l va treure de la biblioteca. En català) i començo a llegir...
En un no res ja m’he ficat en el fil de la narració i, en arribar a la pàgina vint-i-cinc, llegeixo aquesta frase: “Teniu el diari de Sam Pepys?...” i el meu cervell torna a volar, tot rient, perquè ara ja sé qui és Sam Pepys, però fa quinze dies no ho sabia...
I els pensaments es van entrellaçant i formen espirals d’històries dins de noves històries. Columnes màgiques que volen cap amunt. Perquè les coses bones sempre van cap amunt...
El món dels blogs és una mina de troballes boniques, de frases i pensaments que et porten a altres frases i a altres pensaments...
Just ara vinc del blog de la Núr. Ella, en el seu post, en linka un d’anterior i, de la unió dels dos, m’he quedat amb una idea que trobo maquíssima i que vull posar aquí perquè m’agradaria que es quedés sempre amb mi i que formés part de la meva filosofia de vida.
I és que jo sóc una persona molt exagerada en els meus sentiments. Passo del blanc al negre amb una facilitat que fa esgarrifar. Quan les coses van bé sóc molt feliç i quan van malament sóc molt catastrofista.
Una amistat que s’allunya, que s'acaba -per exemple- és una tristesa, un desastre, una sensació d’abandó, una baixada d’autoestima impressionant... Quan, potser, les coses són com són perquè han de ser així i el que hauria d’aprendre a fer és pensar que aquesta persona que ara segueix un camí diferent, segur que en algun moment m’ha aportat alguna cosa bona.
Arc de Sant Martí. Reus, 8 de novembre de 2009
Seriem més feliços si sabéssim guardar-nos al cor allò de positiu que hi deixen aquells que passen per les nostres vides i, al mateix temps, saber oblidar i perdonar allò de negatiu...
A més, a part de la reflexió anterior, el post de la Núr m’ha portat al cap el record d’una cançó que sempre m’ha agradat moltíssim, així que la deixo aquí :-)
Ain't no mountain high enough.- Marvin Gaye i Tammi Terrell
Cap cim és prou alt.- Elena Gadel i Víctor Estévez. Suggerida per Aigua i Jordi (Editat a les 18.45)
AIN'T NO MOUNTAIN HIGH ENOUGH - Marvin Gaye
Listen Baby
Ain't no mountain high. Ain't no valley low. Ain't no river wide enough baby.
If you need me, call me No matter where you are No matter how far,
Don't worry baby
Just call my name I'll be there in a hurry You don't have to worry
cause baby, There aint no mountain high enough ain't no valley low enough ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Remember the day I set you free I told you you could always count on me darling From that day on, I made a vow I'll be there when you want me Someway, somehow
Cause baby, Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Oh no darling No wind, no rain Nor winter storm can't stop me baby no no baby Cause you are my goal If your ever in trouble I'll be there on the double just send for me Oh baby!
My love is alive way down in my heart Although we are miles apart If you ever need a helping hand I'll be there on the double Just as fast as I can
Don't you know that there Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you babe
Don't ya know that there Ain`t no mountain high enough Ain`t no valley low enough Ain`t no river wide enough To keep me from gettin to you babe.
En Jesús M. Tibau en el seu blog ens proposa un nou Joc literari creatiu. En aquest cas un poema sobre la tardor d'un mínim de cinc versos. Aquest és el meu :-)
Desprès d’un matí de pluja, pel diari camí d’asfalt, penso en colors de tardor, mentre camino somiant... Fulles grans, branques petites i admiro els marrons del bosc diferents ocres i grocs de varietats infinites.
Quan, sorpresa inesperada, no diríeu què ha passat... En un bassal sota un arbre, humils, sense vanitat, els colors de la tardor m’han vingut a saludar!
Pobretes fulles caigudes envoltades d’aigua bruta! Per què la gent no us fa cas i us miren amb rostre fosc si teniu igual color que las germanes del bosc?
La tardor a la ciutat representa en miniatura un trosset de la natura però és tardor de veritat!
Avui l’aire fa olor al poble de l’avi. És estrany, doncs sóc a una ciutat i a més de dos-cents quilòmetres al sud, però és exactament la mateixa aroma...
He respirat fons i m’he omplert d’oxigen i de records...
No el vaig pas conèixer al meu avi Lluís, ja que va morir molt abans que el meu pare es casés, però sé que era el seu poble, que havia nascut allí, en aquella casa, igual que el seu pare i el seu avi, i així moltes generacions enrere.
Hi anàvem els estius i, quan arribàvem, la tieta Maria, que tenia les claus, ens havia omplert la cuina: Sobre el marbre, paquets de pasta, llaunes de conserves, pots de llegums, oli, sal, sucre, mistos, espelmes i detergents ens donaven la benvinguda.
Arribar i trobar aquella parada -que ja esperàvem- era com viure un dia Reis al juliol o l’agost. I total era menjar!
La casa era molt vella, hi havia goteres i, quan plovia, ens quedàvem sense llum -d’això venia que la tieta posés espelmes entre les provisions-. Però quan ets petit no veus els inconvenients. Veus una casa molt gran, amb golfes i tot!!
He seguit respirant i, tancant els ulls, he vist la tieta Lourdes, sempre acollidora, amb una gran safata de pa amb tomàquet i embotits dels bons. Tomàquets de l’hort i pa de cal Tutó: Quedeu-vos a sopar!
M’han vingut a la memòria les campanes de l’església vella i la sirena de la fàbrica. Homes i dones, amb uniformes blau marí, en el canvi de torn.
I el tiet Ramon, el més vellet, que cada diumenge ens convidava a un gelat ametllat a la sortida de missa. I el tiet Manel, treballant a l’hort i omplint un gran cabàs de patates.
Els amics de cal Janet i cal Roc. Pintar la xarranca a terra, amagar-nos al voltant de la rectoria, explicar històries de por al vespre... Era igual no tenir tele!
Han tornat els berenars a la Font: Llonguet amb formatge o pernil, o coca de forner amb sucre... I la por que em feia passar les passeres damunt la riera.
La llet de vaca, que no ens agradava. La calor al migdia i la manteta al vespre. Quina sort poder dormir ben tapadets a l’estiu!!
Obro els ulls... Fa tant que no hi vaig! Els cosins del pare, als que nosaltres dèiem tiets, ja no hi són. Els joves van marxar a treballar a altres llocs. Quasi em fa pena recordar-ho, pensar que aquella realitat ja no existeix.
Però, per què?... Si cada cosa té el seu moment, i jo ho he viscut, he d’estar contenta. Tinc uns bons records, moments feliços i són meus, els he viscut jo... Somrient, torno a respirar fons aquest aire d’avui amb olor al poble de l’avi i, amb una gran sensació de pau, em submergeixo de nou en bonics pensaments.
Només tenia vint-i-sis anys, esportista, estava a punt de ser pare.
A vegades no entenem perquè passen aquestes coses, però passen. Sé que algun dia ho entendrem.
Encara no fa dos anys de la també sobtada mort d'Antonio Puerta que també em va impressionar moltíssim... I tants d'altres que, per no ser d'equips coneguts, potser no sabem. Per a tots ells una pregària.
A vegades el món d’aquí baix no m’agrada gaire... és complicat i difícil. Em costa d'entendre...
Els habitants dels núvols sí que deuen viure bé... On es pot estar millor que al Cel? M'agradaria tant poder anar amb ells!! Tanco els ulls i ja hi sóc...
Fotos fetes el dia 1 de juliol, sense sortir de casa... Enfocar mirant al sol fa llagrimejar una bona estona. Sé que és una imprudència, que no s'ha de fer... però m'agraden tant! Són el meu trosset de Cel...
Ja fa dies que em vaig adonar que s’apropava el post 200 i, des de llavors que dono voltes sobre si dir-ho, o fer com si res, si posar algun escrit especial o no donar-li major importància... i no sabia què fer.
El món blogàire és molt diferent a com me l’havia imaginat. Jo creia que era una cosa més freda, més “individualista”, no pensava pas que, amb el temps, m’anés encarinyant amb la gent... però així ha estat :-)
Jo venia del món dels msn.groups, dels forums... on, en els que jo vaig conèixer, sempre hi havia gent que acabava tirant-se els plats pel cap. Així doncs, escarmentada com arribava al terreny blogàire, precisament la meva idea era anar a la meva i punt.
Però això no ho sé fer... De seguida em vaig començar a fixar en gent que m’agradava com escrivia, i si alguna d’aquestes persones em tornava la visita que jo li feia i entrava al meu blog, em sentia contenta, il•lusionada com una nena petita... i res, tots els propòsits de “passar de la gent i anar a la meva bola”, estaven per terra en quatre dies :-)
Tot això passava fa vora un any... i és que el meu blog no té data ben determinada d’aniversari!! És com aquelles lleis que les publiquen “tal dia” però no entren en vigor fins “tal altre dia” jeje
El vaig crear el 9 de novembre de 2007, per pur repte personal de si sabria com es feia. En vaig fer dos: aquest era en castellà i un a bloc.cat en català que funcionava fatal. Vaig abandonar el de bloc.cat i vaig convertir aquest en català.
Entre els mesos de novembre, desembre i gener vaig fer dotze escrits. Els mesos de febrer i març de l’any passat no en vaig fer ni un... l’abril un post i el maig un altre i va ser llavors que vaig decidir activar-lo. Duia catorze entrades en set mesos... les altres cent vuitanta-sis en un any :-)
No ho faig més llarg... Només afegir que dedico aquest post / article / escrit a totes aquelles persones que m’han fet adonar que aquest no és un món fred, ni individualista, ni res semblant...
Petons i abraçades, amics!!
Nota: al moment de fer aquest post, entrant amb “Explorer” no es poden veure els vídeos de YouTube (ni al meu ni a cap blog), però entrant amb “Mozilla Firefox” sí (una nova gracieta d’Explorer)
YOU'VE GOT A FRIEND
When you're down and troubled And you need some loving care And nothing, nothing is going right Close your eyes and think of me And soon I will be there To brighten up even your darkest night
You just call out my name And you know wherever I am I'll come running to see you again Winter, spring, summer or fall All you have to do is call And I'll be there You've got a friend
If the sky above you Grows dark and full of clouds And that old north wind begins to blow Keep your head together And call my name out loud Soon you'll hear me knocking at your door
You just call out my name And you know wherever I am I'll come running to see you Winter, spring, summer or fall All you have to do is call And I'll be there
Ain't it good to know that you've got a friend When people can be so cold They'll hurt you, and desert you And take your soul if you let them Oh, but don't you let them
You just call out my name And you know wherever I am I'll come running to see you again Winter, spring, summer or fall All you have to do is call And I'll be there You've got a friend
Sortiré a volar i m’ompliré d’un aire renovat. Posaré ordre als calaixos interiors, i les meves ales desplegades seran pàgines escrites i plenes lluny del lloc de la poca llum.
Sortiré a nedar i em capbussaré en històries inventades. Faré neteja pels recons lluny de les radiacions de l’esclavatge.
Amb llàgrimes i paraules confessaré els pecats, després tindré cura de les cicatrius. L’huracà serà suau ventijol, la tempesta serà dolça pluja.
Cansada i molt feliç recordaré el fill pròdig i seré lliure... i tornaré a somriuré...
