Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí, 1922
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts
Bona tarda... o bona nit o bon dia o el que correspongui... que, al cap i a la fi, m’és absolutament indiferent quina sigui l’hora en que llegiu les meves declaracions.
Bé doncs, començo:
Sóc un drac. Sí, un drac. I, com a tal bèstia que sóc, i fidel a la meva naturalesa, sóc un ésser dolent. Molt dolent, ho enteneu? Sabeu que vol dir dolent? Sí? Doncs això. És que estic ja una mica cansat de veure com la gent, grans, petits i famílies senceres s’apropen a mi i em miren sense cap mena de por als ulls, és més, justament les seves expressións són totalment oposades al pànic, com si jo fos una mena de mascota, un bitxo simpàtic...! I això no ho puc permetre.
Jo sóc qui, fa molts anys i sense cap mania, va segrestar una jove i bellíssima princesa, la qual havia de ser un exquisit sopar per a mi. Aquell àpat fabulós va ser tan sols una il•lusió, doncs va arribar un tal Jordi i me la va pispar.
En Jordi em va vèncer amb astúcia i valentia -altrament no hagués pas pogut- però enlloc de deixar-me mort i marxar, oblidant el meu cadàver al mig del bosc, em va tallar les ales tan poderoses que tenia i em va convertir en un drac de pedra.
Anys després, l’arquitecte Gaudí, home de gran intel•ligència (nascut a Reus però que triava com a marc de les seves obres magistrals la ciutat de Barcelona, ¿quina combinació millor hi pot haver?), posseïdor d’un esperit reflexiu i profund, va saber, mitjançant una revelació mentre dormia, on es trobaven les meves restes petrificades i, anant a buscar-les, em portà a Barcelona, em recobrí de trencadís (com a símbol de que el bé sempre acabarà destrossant al mal) i em situà a la porta d’aquest parc tan bell, del qual no puc gaudir doncs em queda a l’esquena.
Per acabar-ho d’arrodonir, estant jo ja privat de la meva capacitat de treure foc per la boca, va inventar un enginy perquè fos aigua el que sortís -com si jo fos una font!!-... l’aigua, passant per dins meu, simbolitza de nou la bondat on abans hi havia el poder destructor, la neteja de les taques del mal.
Au doncs, ara ja sabeu la veritat... sóc el drac de Sant Jordi, reduït a ornamentació modernista, però un drac perillós i molt dolent. Sense ales, sense foc... però sóc jo.
Només un dia a l’any una mica de tendresa omple el meu cor de pedra... Quan veig les parelles passejant, intercanviant roses i llibres, m’adono que, posat a morir, fer-ho a Catalunya i per formar part de la tradició més maca del món, potser val la pena... Ai, em temo que tant de temps sense foc i sense ales m’està estovant.
VISCA CATALUNYA!
VISCA LA TRADICIÓ DE SANT JORDI!
