L’acció passava a Barcelona. No puc dir a quin lloc, tan sols que era “a les afores” però dins del terme municipal de Barcelona. Tot i així, el paisatge semblava absolutament selvàtic. Com una vall en la que creixien uns arbres alts i forts: el tronc semblava com d’una palmera però la part de les fulles era molt més ample, plena i donava una ombra tan gran com una alzina. El terra era tot ple de vegetació i matolls, amb alguna calba on es veia una terra d’un marró fosc.
A l’ombra de cinc o sis d’aquells arbres hi havia unes taules rodones, de fusta, fetes com d’una sola rodanxa d’un tronc amplíssim, amb unes quantes potes que les mantenien dretes. Al voltant de cada taula, un grup de nens i nenes –majoritàriament de raça negra- estaven fent activitats. La impressió que donava és que jugaven i aprenien al mateix temps. Era com una mena de campament d’estiu que algú, vestit amb una casaca i pantalons de ratlles de molts colors m’anava ensenyant.
Sobtadament, m’assabento que he d’anar a buscar alguna cosa per aquella gent (uns papers o documents) i surto ràpidament en un taxi (que no sé d’on ha sortit perquè, quan me n’adono, ja sóc dins). M’acompanya un noiet d’uns quinze anys, de raça blanca, amb el cabell molt llis i fosc i un somriure molt agradable; és com un representant del campament que visitava que ve per ajudar-me.
En un moment som a la Gran Via, a una velocitat de vertigen. Passem pel davant del Passeig de Gràcia –veig el Coliseum- i anem per la banda de mar en direcció Besós, tan ràpid que, quan m’hi fixo, estem passant per davant de l’Arc de Triomf (l’aparença del qual està bastant canviada, doncs s’assembla més al de París però molt més gran encara) Ens hem passat de llarg!!
Quan vull avisar al taxista que s’aturi, m’adono que el conductor ha desaparegut i que el cotxe va sol...
Després d’una breu vacil·lació, tant el noiet com jo ens adonem que el taxista va en una moto just davant nostre i que condueix el taxi com amb una mena de control remot “incorporat” a la seva moto, de tal manera que si ell canvia de carril, el cotxe fa el mateix; si ell afluixa, igualment fa el cotxe... Traiem el cap per la finestreta i comencem a cridar “Paaaaaaaaariiiiiiiiiii” “Freeeeeeeeeeeeeeeniiiiiiiiiii” però, clar, amb el casc no ens sent. Jo ja no sé on som, però està clar que hem creuat Barcelona de punta a punta.
Un altre motorista que es posa al nostre costat s’adona de la situació i avisa al nostre xofer, el qual, finalment, s’atura. Jo, seriosa, li dic que ens hem passat de llarg de molt, que doni la volta i que em deixi a l’Arc de Triomf (de fet, no sé per què li dic això, ja que el meu destí era entre el Passeig de Gràcia i el ditxós Arc)
No sé com, hem arribat a un edifici gran, antic... passo per la porta i quan el noiet que venia amb mi, que ara resulta que és una noieta que s’assembla molt al meu anterior acompanyant però amb el cabell més llarg, vol entrar darrera meu, la porta es tanca i deixa un espai només d’un pam o així. Ignoro si ella aconsegueix entrar i fem alguna gestió o jo sóc jo que aconsegueixo sortir i marxem, o les dues coses, però el cert és que, a la següent escena som a un altre lloc.
Som a l’aire lliure, també l’escenari té pinta de ser una mica selvàtic... hi ha molta gent, (no els puc descriure perquè no me’n recordo) i som davant d’una mena de temple de pedra que, per ser un temple, és molt petit... podríem dir que és un temple d’una sola habitació d’uns cinquanta metres quadrats, però la porta és dalt d’una escala, també de pedra. Perquè ens entenguem, el temple és llarg i prim, en sentit vertical. Té una base més o menys quadrada d’uns set per set metres i la porta es troba a uns quatre metres d’alçada. Per arribar a la porta, davant, hi ha una escala de pedra, de tota l’amplada de la façana, amb un munt de graons.
La bona gent que espera al davant han de pujar alguna cosa allí dalt però sembla ser que és molt pesada i no saben com fer-ho.
De cop, em giro i veig una persona coneguda (coneguda de veritat, és una amiga de la Parròquia) aquesta persona, tota decidida, agafa un cotxe que és com una mena de tot terreny però molt gran, l’engega –prèviament suposo que ha posat “la cosa” dins el cotxe- i, agafant una mica de distància per prendre impuls, comença a pujar l’escala de pedra! de tal manera que, quan arriba a dalt, el cotxe gairebé surt com volant i entra per la porta ben just, va uns metres per l’aire i aterra damunt d’un llit antic, d’aquells que tenen barrots i tota aquella parafernàlia... quan el cotxe queda aturat, el somier fa com un “cloc”, però no s’enfonsa ni res. Jo penso “caram, aquest llit deu ser molt incòmode, duríssim, quin soroll ha fet”.
I ja està. És el relat verídic del meu somni d'aquesta nit passada. :-)
Bé, després de tants posts curts, tocava fer-ne un de llarg, no? I com m’ho he passat molt bé amb aquest somni, i aquest mes no hi ha relats conjunts, doncs, apa, aquí deixo aquest rotllet.
