"Els colors de l'aquarel·la" (Relats Conjunts)

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

La Rosalia va mirar d’estirar una mica els braços i les cames sense aixecar-se de la cadira. Tenia tot el cos lleugerament adolorit i volia canviar de postura però sense haver de moure’s massa. Finalment va deixar anar un sospir impacient i, amb força treballs, es va posar dreta. Els primers passos li van costar molt però, poc a poc, les articulacions li van respondre una mica més. Als seus dos-cents trenta-quatre anys encara estava prou bé. Va anar fins a la cuina gris, va obrir la nevera gris i es va prendre un suc de taronja gris.

Tot era gris des de feia cent noranta-nou anys.

Va entornar els ulls i els records es van fer presents, una vegada més, al seu cervell. El Sí Sí havia guanyat aclaparadorament amb una participació altíssima. Era la una de la matinada i la gent cantava i ballava pels carrers. L’escrutini havia anat ràpid i ja feia una hora que el portaveu del Govern havia anunciat els resultats. Tot i ser el mes de novembre, la gent havia sortit amb samarretes de màniga curta vermelles i grogues. Focs artificials il·luminaven la nit amb franges vermelles, blaus llampants i pluges d’estels blancs de cinc puntes... colors, molts colors. Llavors encara hi havia colors.

I va ser llavors quan, sense cap avís previ, l’exèrcit dels ultra-rahois (sembla que sense permís del Gobierno) va fer us d’aquella potent arma química. La música es va aturar, la gent va semblar desorientada i tot, tot va quedar gris. La Rosalia també era a la festa, també cantava, ballava i reia... Va respirar un intens fum, va veure una gran barreja de colors i va caure desmaiada.

El Gas de l’Unionisme els havia atacat. Alguns van donar mitja volta i van tornar a les seves cases grises i, gairebé sense parlar, es van ficar al llit gris. Altres van tenir símptomes d’asfixia, marejos, pèrdua de coneixement. Però quan recuperaven la consciència, quan el malestar passava, l’efecte era el mateix: tornaven a casa, com si no hagués passat res.

Però l’atzar va voler que la Rosalia, que patia una bronquitis aquell dia i que havia fet la imprudència de, prendre’s la mediació i sortir al carrer, sentís uns efectes diferents. Sí, ella recordava que en el passat hi havia colors! Però, quan en parlava amb algú, no li feien cas! I no tan sols ho recordava sinó que, de tant en tant, els veia!

La primera prova la va tenir un dia que, passejant per un gris Passeig de Gràcia, mentre mirava uns aparadors plens de roba gris, va veure una preciosa aquarel·la que representava una plaça en la que destacaven unes cafeteries amb uns tendals vermells i un de groc, unes finestres blaves, un arbre amb unes fulles ben verdes... eren els colors més macos i més ben triats que recordava haver vist mai!

(Continuarà...)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

Les Antònies i la "Crafty Bloggers Sunday Doodle Party"

Vaig conèixer a Les Antònies al Twitter, concretament, AQUÍ. De fet, crec que em van trobar elles a mi primer (no sé com), llavors les vaig visitar i em va encantar el que fan, així que no vaig tardar ni un segon a seguir-les jo també, i això que encara no havia descobert ni una mínima part del què fan. Tenen un BLOG, i pàgines a Pinterest i a tot arreu on pugueu imaginar. Saben fer manualitats de tot tipus: patchwork, ganxet, scrapbooking... però no tan sols això sinó que, a més, dissenyen els seus propis papers, els patrons... La paraula amb la que millor les podria definir és dient que són MOLT CREATIVES!

Fan tantes coses que -i no ho dic en broma, no- que encara no paro de trobar-ne de noves. Fa quinze dies em van dir que havien vist el meu blog d'Artesania, que els agradava i que jo podria ser una Crafty Blogger... i jo, tota contenta i preguntant què era una Crafty Blogger! ;-)

Cada setmana proposen un tema i, a partir d'aquí, si vols, fas la manualitat que vulguis, la poses al teu blog i, després, l'enllaces al seu (Com els Relats Conjunts, però enlloc de relats un cop al mes, manualitats un cop a la setmana) i aquesta és la primera vegada que participo i el tema és "Els colors de la tardor". Ara que ja he fet la meva aportació, m'adono que ho he fet malament doncs se m'ha oblidat la part "Doodle" (aquells dibuixets que no signifiquen res que fem quan estem a una reunió, o parlem per telèfon, etc.) No m'hi vaig fixar que cada setmana duia el nom de "Doodle Party", només em fixava amb el tema en concret, les aportacions de totes les participants... en fi, espero que em disculpin la relliscada. A la propera ja hauré "pagat la novatada" :-)

I aquesta és la meva aportació. Un punt de llibre de "fulles caigudes" tardorenques:

Bé, evidentment, les fulles són de cartolina ;-)

1.- Vaig imprimir siluetes de fulles d'arbre:

2.- Les vaig pintar en tons marronosos, ocres, torrats, verds càlids, grogosos... amb retoladors Faber Castell (que fan una punta com de pinzell)

3.- Un cop pintades, les vaig retallar:

4.- Vaig agafar una cartolina blanca, de 32 x 5 cm., la vaig doblegar per la meitat i li vaig fer uns foradets:

5.- I després, amb cola líquida, vaig anar enganxant totes les fulles per damunt de la cartolina, en desordre... pensant com estarien si haguessin caigut dels arbres i format un remolí:

6.- Vaig agafar una mica de corda natural (no sóc capaç de recordar mai el nom que té... els meus problemes van ser a la botiga on la vaig comprar per explicar el què volia!) la vaig passar pels foradets i vaig fer uns nusos:

Nota: Acabo de buscar el nom a Google. En castellà n'hi diuen "Hilo de bramante" i en català no sé si pot ser correcte "Fil de bramant" però em sembla recordar que el senyor de la botiga em va dir quelcom semblant a "Fil d'encabotar" (no n'estic segura, eh?)

7.- Et voilà!!

El punt és d'aquells "dobles", que fan com una "pinça". Espero que us agradi!!

De tot cor demano a Déu...

Aquesta tarda, a les 18 h, Can Jonch. Centre de Cultura per la Pau de Granollers ha inaugurat l'exposició Manuel Carrasco i Formiguera. Una vida per la llibertat. La imatge és una de les que s'exposa. Diu:

"De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que sigui profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món"


Què puc dir d'aquest home al qual admiro amb tot el cor des de que, fa ja molts anys, vaig llegir un llarguíssim article sobre la seva vida a una revista d'història? M'emociono quan penso que, a punt de morir afusellat per catalanista, les seves darreres paraules van ser pel seu país, Catalunya, i el nom de Jesús, demostrant la fortalesa de la seva fe fins al darrer alè.

Us copio part de l'article de "NacióGranollers.Cat"

"L'exposició s'aproxima de forma divulgativa i detallada a la vida i la trajectòria política de Carrasco i Formiguera, una de les figures polítiques més significatives de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Advocat de formació, Carrasco i Formiguera va dedicar la vida al recobrament dels drets nacionals de Catalunya i a la salvaguarda dels valors cristians, de justícia social i de democràcia. A través d'objectes, fotografies i filmacions particulars, la mostra donarà a conèixer la dimensió humana i personal del polític, posant en valor la importància de la seva dona i la seva família al llarg de la seva convulsa vida. Destaca de la mostra el recull dels entreteniments a la presó i els fulls de signatures de condol fets a París i signats per tots els exiliats.

Carrasco i Formiguera va néixer a Barcelona el 3 d'abril de 1890 i va dedicar la seva vida a l'objectiu del recobrament absolut dels drets nacionals de Catalunya, després de llicenciar-se en Dret i Filosofia i Lletres. De fortes conviccions democràtiques i liberals, Carrasco i Formiguera va casar-se amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la que va tenir vuit fills. Sempre va esforçar-se per conciliar els ideals republicans amb els valors cristians i un cop instaurada la II República i la Generalitat va ser nomenat conseller en el govern del president Macià. Més endavant, va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya, la formació política democratacristiana on esdevingué un dels seus màxims líders.

La lluita pels grans ideals de pàtria, llibertat i fe li va causar tres consells de guerra, dues denúncies militars, una sanció governativa i una sentència a mort. Carrasco i Formiguera va morir als 48 anys d'edat quan, fugint de les amenaces anarquistes durant la guerra civil, va ser detingut per l'exèrcit franquista i executat per catalanista l'any 1938 al penal de Burgos."

I, tot i que volia que aquest post fos tan sols d'homenatge, de record de l'exemple d'una persona magnífica, no puc deixar de llençar aquesta demanda: Duran, si us plau, dimiteix!! 

Pau Casals: Sóc un català, estimo la llibertat

Cada vegada que el veig m'emociono. Quan sento la seva veu fràgil i ferma al temps parlant de Catalunya, m'arriba al cor...

Qui pot negar a un poble el dret a votar el seu futur? No hi ha cap justificació per no permetre als catalans decidir el camí que volen fer. Tenim la força de la raó. Ho aconseguirem!!

Bona Diada a tothom!!

Visca Catalunya lliure!

Senyores i senyors... Tornen els Memes!!

Hehehe crec que en XEXU i jo érem de les persones que, fa quatre o cinc anys ja... (o sis!) més despotricàvem dels MEMES... però avui és un dia fastigosament xafogós, i qualsevol cosa -fins i tot un MEME- es veu maca al costat del parte meteorològic, així que he decidit fer-lo... És un meme de llibres, eh? és cultural!! i, a més, me l'ha passat la Montse que em cau molt bé, apa!

Vaig a fer les coses bé i a seguir els tres passos:

1.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat. Això és un acte de masoquisme pur, però bé: Gràcies, Montse, per passar-me un Meme!! ;-))

2.- Nominar 11 blogs: Això no ho faré perquè, a més segur que repetiria... Imaginaré que, com tinc les ulleres fetes una porqueria (noooooo, no, brutes no, que se m'està caient l'antireflectant i és com si les ulleres tinguessin un tel difuminador per davant... bé, que m'hi veig fatal) enlloc de veure 11 (que ho trobo una bestiesa) he vist "II" o sigui DOS en números romans i nomino a:

a) XEXU (amb llibertat perquè el faci al Bona nit i tapa't o al Libres i punt!, que no es queixi)
b) McABEU (sense llibertat. L'ha de fer al Xarel-10, un dissabte i com a "Enigma de la vida)

3.- Contestar onze preguntes (Ja va, ja va!)


1. Quin és el teu gènere literari preferit? La novel·la

2. Com et vas animar a escriure un blog? Perquè havia estat a diferents grups d'Internet i sempre em discutia amb tothom.
En Josep Lluís (el meu marit) en un viatge d'avió a Holanda, per cert, les darreres vacances que hem pogut fer a la nostra vida... i ha fet vuit anys!! abans de la crisi i que ja no féssim mai més vacances... Mmmm... deia que, en Josep Lluís, a l'avió, llegia un diari que portava un reportatge sobre blogs i blogaires i em va dir "Això t'agradaria a tu" (em coneix bé hehehe)
Vaig pensar "si em creo un blog no em discutiré amb ningú perquè com serà casa meva, a qui em porti la contrària el faig fora hehehehe".
És que era un pal... qui no m'atacava per nacionalista (llavors encara no ens havien assassinat l'Estatut, penseu que parlo d'abans del 2010 i no hi havia tant independentisme) m'atacava pel Barça o es ficava amb l'Església...  i jo sempre en plena batalla.
Amb els blogs vaig recuperar la pau i l'equilibri mental.

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació? En principi, llibres "sueltus"... Ara bé, els de l'Agatha Christie, per exemple, que són diferents però repeteixen detectiu què passa?

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades? "El asesinato de Roger Ackroyd" d'Agatha Christie (de fet, me'l vull aprendre de memòria i, quan el sàpiga tot de principi a fi, llavors el llegiré en anglès... serà com fer trampa hehe)

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Ostres, tu, aquest darrer any estic llegint llibres molt bons, que m'agraden molt. Jo vaig bastant sobre segur, no m'arrisco massa. El darrer que he llegit "La dama de blanco" de Wilkie Collins, m'ha encantat, però també vaig gaudir moltíssim amb "Les aventures de Huckleberry Finn" de Mark Twain i "La volta al món en 80 dies" de Jules Verne.

6. Quina és la teva portada preferida? Glubs. He de confessar que no em fixo massa en les cobertes dels llibres... a veure... Sí, em va agradar molt, molt la coberta de "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. De fet, el llibre em va cridar l'atenció per la coberta. També la de "La nena dels tres noms" de Tami Shem-Tow.

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Doncs... no sé... Robinson Crusoe, per si dóna pistes de com viure en un lloc així?... Però és que jo no aniria mai a una illa deserta, eh?

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Ni idea, tu... Ah! espera! així, mira, el primer que m'ha vingut al cap que s'ho mereix: Sydney Carton de "Història de dues ciutats" de Dickens. És un personatge inoblidable. Fascinant. Magnífic.

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit? Doncs tampoc ni idea... podrien ser moltíssimes, desde Jane Eyre, o la que és protagonista d'El Casalot (Bleak House), Esther Summerson; o la germana gran de Sentit i sensibilitat de Jane Austin: Elinor Dashwood... però segur que me'n deixo moltíssimes que m'han encantat... per exemple Marian Halcombe de "La dama de blanco" de Wilkie Collins.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit? Moltíssimes gràcies pels bons moments que m'has fet passar :-)

11. Quin és el teu autor o autora preferit? N'hi ha molts que m'agraden però si m'he de quedar amb un em quedo amb Charles Dickens.

El proper MEME en aquest blog, a partir de l'any 2019. Gràcies ;-)

Relats de la Carme (substitució estiuenca)

- M'agradaria anar a Barcelona, a participar a la V, com a catalana indepe que sóc... però no tinc diners per comprar-me la samarreta oficial... Ja saps, la crisi i tal...

D'una foto d'en Xavier del blog Fita

- No pateixis, dona, tal com anem, estem perfectes. Ens inscrivim a la franja vermella i ja està!
- Ostres, sí!! Què bé!! Podrem participar al mosaic de la gran V... a la franja vermella! Ara mateix entro a la pàgina de Ara és l'hora i faig la inscripció per les dues!
- La meva cosina es va apuntar a una franja groga... hehehehe

x-x-x-XXX-x-x-x

Per cert... ja heu vist el vídeo resum de la roda de premsa per la "Diada definitiva"? És magnífic! Aquí el teniu :-)

Fer el que més t'agradi...

Pels matins, quan estic sola per casa, mentre vaig fent coses -o perdo el temps miserablement- solc tenir posada Catalunya Informació per anar-me assabentant de què passa pel món.

Entre notícies i notícies, intercalen mini-espais, un d'aquests es diu "Blog de pares" i és força interessant. Trobo que el títol se li queda petit doncs moltes vegades dóna consells o explica coses que no tan sols poden fer servei als pares sinó a tot bitxo vivent (com, per exemple, la que escriu aquestes línies)

Fa tres o quatre dies estava jo distreta (perquè, de fet, tampoc és que escolti al cent per cent la pobre ràdio ja que el meu cervell no para mai quiet i és impossible concentrar-se en res quan tens una matèria gris dins el cap que no deixa de xerrar constantment) doncs, el que deia, que estava distreta quan una frase captada "al vol" va atraure la meva atenció. La frase en qüestió deia : "La gent creu que t'has de dedicar a allò pel que tens talent. Qui ho ha dit això? T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat..."

La frase em va agradar moltíssim. Encara no sabia de què anava i, en mitja centèsima de segon la meva imaginació ho va aplicar a coses com les meves pors habituals a dibuixar i pintar. Tant que m'agrada! Tants colors, llapis, retoladors, papers, llibretes que tinc!... Però no en sé... M'agrada moltíssim. Molt, molt... però si ho faig el resultat no serà res de qualitat. No valdrà "res".

L'entrevistat seguia parlant... "T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat...Home, si a sobre és per allò que tens talent, oli en un llum, perfecte, però no sóc gens partidari que triï el talent.
- De què tens talent?
- Per jugar a bàsquet... ja, però a mi m'agrada el tennis taula.
- Doncs juga a tennis taula, per més talent que tinguis per jugar a bàsquet..."

La teoria en qüestió, que em va semblar fantàstica, ideal per a ser feliç és d'en Pep Marí, cap del departament de psicologia de l'esport del CAR, el Centre d'Alt Rendiment, de Sant Cugat del Vallès. El Mini-espai, dins la programació de Catalunya Informació dura quatre o cinc minuts però sempre, quan s'acaba, diuen que a la web en pots trobar una versió més llarga. I jo l'he buscat. Són vint-i-cinc minuts del que considero una filosofia excel·lent. Està aplicat al món de l'esport, evidentment, però pot valdre per moltes altres coses.

Pep Marí. Psicòleg de l'esport

Si sou pares, o mestres, o treballeu amb criatures o joves... o res de tot això, però sou persones, segur que us agradarà. Aquí us ho deixo (que sí que hi és... potser tardi uns segons a sortir, però hi és) ;-)

Vuit partits

Ha començat la Lliga! Iupiiiiiii! Oblidem-nos dels problemes de la vida diària i gaudim de la màgia de l'esport rei!!... Això sí, ja que ens deixem "anestesiar" voluntàriament, al menys que els qui maneguen tot això facin les coses una mica bé! Què menys podem demanar?

Comença la Lliga, sí, però la primera travessa (sistema amb el qual espero algun dis ser rica) va farcida d'equips anglesos i la segona d'italians. Per què? Doncs pel numeret que han organitzat a segona divisió amb el Múrcia i el Mirandés.

Però bé, aquestes cosetes -tan pròpies de la #marcaespaña, tot s'ha de dir- són el de menys. Al final tot s'arregla i a jugar! I que guanyi el millor!!

... El millor? O aquell que tingui més ajuts?

L'aperitiu a la primera jornada lliguera va ser el partit de tornada de la Supercopa d'Espanya guanyada amb tota justícia per l'Atlético de Madrid. I ja arribo on volia arribar. En el transcurs del partit, en Simeone -entrenador de l'Altético- protesta una jugada i, en la queixa, dóna unes petites "collejas" a l'àrbitre assistent. Mai de la vida qualificaria aquells petits copets al clatell d'agressió, senzillament, perquè no ho són. Podríem dir que es tracta d'una falta de respecte o de consideració, però agressió no. Tot i així, això li va costar la vermella. En Simeone reacciona (com tants d'altres abans d'ell) aplaudint l'àrbitre per la seva decisió i marxa demanant al públic que no pari d'animar l'equip. Després, malgrat estar expulsat, va seguir el partit des de la grada. Tot això, ficat en un sac, ha donat un resultat de vuit partits de sanció... VUIT PARTITS DE SANCIÓ!!

Sí, bona gent que llegiu aquest humil blog. Vuit partits de sanció és exactament el mateix càstig que va merèixer aquesta simpàtica i esportiva multi-acció de Pepe:

Què us sembla pitjor, la multi-acció de Simeone o la multi-acció de Pepe?

Recordem també què passa quan qui no té una bona conducta és entrenador del Madrid.

L'indesitjable Mourinho, amb tota la intenció del món, s'apropa cap en Tito Vilanova (llavors segon entrenador del Barça) i li fica el dit a l'ull (agressió!) Quan en Tito es tomba i, amb tota la justificació del món, li dóna una empenta (què menys?, aquell boig l'acabava d'agredir!) què va passar?... UN PARTIT de sanció... PER ALS DOS!! O sigui, Un per a cada un: Un partit pel que ataca i un pel que es defensa...

Així anem...

Ah! Aquesta setmana hem encertat un "10" a la travessa! Cobrem 1,22 €!

La destrucció dels cristians JOAN F. MIRA (EL TEMPS.CAT)

Avui copio un post. Així, tal qual ho dic. Copiat de principi a fi, (jo tan sols he marcat els ressaltats) perquè ja està bé de fer veure que no passa res. Aquest drama "no fa sortir al carrer manifestants solidaris", de fet, jo mateixa no he vist ni un sol post a la catosfera en que tan sols es mencioni aquesta massacre.

El blog es diu "Els Papers de Santa Maria de Nassiu", i és dels allotjats a VilaWeb.

Diu així:


La persecució universal dels cristians en terres de l’Islam, des de Nigèria fins al Pakistan o Malàisia, sembla un simple detall més d’aquesta violència que s’escampa i que tenim cada dia present en les notícies. Però no és un detall, ni un accident: en alguns llocs crucials ha esdevingut una catàstrofe total, un daltabaix històric. I jo no sabria expressar-ho millor, ni amb més contenció i més autoritat, que un article (El martiri de la indiferència) del P. Manuel Nin, monjo de Montserrat, orientalista, arximandrita i director del Pontifici Col·legi Grec a Roma, article que m’ha enviat amablement el P. Josep Miquel Bausset. Del qual reproduiré ací només alguns paràgrafs, sense comentaris, sense glosses, sense comparacions, sense res que no siguen els fets mateixos, de què tan rarament i tan mínimament informen les nostres televisions i els nostres diaris, com si es tractara d’anècdotes sense importància. Com aquest: “Mosul, ciutat custodi i podríem dir apòstol de la paraula de Déu, ha esdevingut avui custodi de la sang dels màrtirs. Cremades les cases, cremades les biblioteques, cremada i destruïda una tradició cristiana de quasi dos mil·lennis. Zones cristianes, tot l’Orient Pròxim, poblades per monjos i monges, per cristians de tantes confessions eclesials catòliques i ortodoxes…Germans nostres que últimament no sols pateixen persecució a causa del nom de Crist sinó que, en aquells mateixos llocs que són seus des de fa dos mil anys, han deixat d’existir… Aquests dies el patriarca siri catòlic Josep III Younan ha fet una forta denúncia dels fets que s’hi estan produint, en aquests termes: ‘No existeix absolutament cap raó per atacar cristians innocents i altres minories, a Mosul i en altres llocs. No hi ha una sola raó per destruir llocs de culte, esglésies, seus episcopals, parròquies, en nom d’una anomenada organització terrorista que no escolta la raó i no atén  a la consciència. Amb amargor, diem que el nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’islam, tots els cristians seran morts. És terrible! És una vergonya per la comunitat internacional!” Però la “comunitat internacional” és només una etiqueta còmoda per als informatius i les declaracions: és un no res, una abstracció. I en qualsevol cas, aquella variant de “comunitat” formada pels assistents a manifestacions de solidaritat i pels firmants de condemnes diverses, no considera aquest cas entre els que mereixen atenció o indignació.

I continua: “Una nova massacre de cristians avui a l’Iraq, a Siria, en tot l’Orient Pròxim. Maalula i Saydnaia, fa pocs mesos, van perdre els seus tresors d’esglésies, monestirs, biblioteques, icones…i sobretot van perdre moltes de les verdaderes icones del Senyor que són els cristians. Avui a Mosul, i en tants altres llocs d’Iraq, les poblacions són espoliades, escarnides, deixades enmig del desert, el físic, àrid i sense aigua, com un eco del psalm, i l’espiritual, creat al seu voltant pel silenci, per la indiferència de tants i tants, cristians inclosos, que callen, que no poden o no gosen o no volen fer sentir la seua veu. De nou, a la vora del centenari del martiri de milions de cristians armenis, siríacs orientals i siríacs occidentals [[massacre sempre negada violentament per la Turquia “laica i modernitzada”...]], de nou la fe cristiana és posada a prova.” I el pobre patriarca siríac catòlic proclama encara, inútilment: “És una vergonya! Demanem a la comunitat internacional que siga fidel als principis dels drets humans, de la llibertat religiosa, de la llibertat de consciència. Nosaltres som a l’Iraq, a Síria i al Líban: nosaltres, els cristians, no hem sigut importats, som ací des de fa mil·lennis i, per  tant, tenim el dret de ser tractats com a éssers humans i ciutadans d’aquests països…” Dissortats patriarques, arquebisbes, monjos i fidels cristians: poden ser expulsats dels més antics llocs de la seua fe (llocs que ja eren cristians sis segles abans de l’Islam), poden ser massacrats, espoliats, perseguits, i poden ser arrasats i cremats els seus monestirs, biblioteques i esglésies, poden ser víctimes d’atrocitats metòdiques per tal de fer-los desaparèixer de la terra. Tant se val: la seua dissort històrica no fa moure un dit a ningú, no altera la digestió de la diplomàcia europea, no fa eixir al carrer manifestants solidaris, no provoca una simple condemnació moral, només una perfecta indiferència. Jo sé per què, i potser ho explicaré un altre dia.

Comprovat, com diu en XEXU,... Blogger em té mania

Senyores i senyors, amics tots, això és el que jo veig quan intento deixar un comentari...

1.- A casa meva:

Podria ser qualificat d'un malson, el meu propi blog dins del meu propi blog...!
 i si tiro cap avall puc seguir entrant indefinidament les vegades que vulgui
 dins el meu blog, però només puc llegir.

2.- A un altre blog amb respostes incrustades, com el d'en XEXU, la CARME...

L'espai per posar un comentari queda substituir per una finestra amb el blog en qüestió,
 que, si hi entres (perquè es pot entrar) també té, en el lloc de les respostes,
un nou blog igual... i no s'acaba mai.

I el de la CARME el mateix... infinites Col·leccions de moments... ;-)

3.- Blogs amb respostes tipus "sistema tradicional" (sí, ja sé que les respostes incrustades ja no són res nou, però una mica més noves sí que són). Com exemple agafo el blog d'en MAC:

I,... tatxiiiiiiiiiiiin... FUNCIONAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!

En resum, tots els blogs amb resposta incrustada queden lluny del meu abast (el meu també!!) clar que puc anar fent posts -que no podré comentar- per anar-me comunicant amb la resta de la catosfera... O, potser, podria passar-me al PETIT BLOG indefinidament...

D'aquest drama me n'he adonat quan li volia posar un comentari a l'ELFRI dient-li que ja tinc la resposta del seu enigma... ELFRI, filla meva, tant de temps amb els comentaris sense incrustar i ara que els incrustes no et puc dir res!! Bé, que obris el correu, que t'ho he enviat per la via reglamentària.

Els demés, podeu seguir comentant el meu darrer post NORMAL, que és AQUEST, encara que jo, que agraeixo molt els vostres comentaris, no us podré contestar (de moment)

Només em passa a mi o Blogger no deixa posar ni respondre comentaris?

Aquest post és una burrada. Si Blogger no deixa posar comentaris ningú em podrà respondre, clar.
Però bé, aquí ho deixo com a testimoni de que, si no comento ni responc és perquè no em deixen... Snifff

Relats de la Carme (substitució estiuenca)

Fotografia de màvb, Barbollaire

Dreta, donant l’esquena a la seva pròpia creació, la famosa fotògrafa catalana resident a Edimburg, coneguda amb el nom artístic de Karen McDonald, atenia amablement als mitjans de comunicació.

Es trobaven a la darrera sala de les quatre que formaven l’exposició; allí hi havia les fotos més recents, totes en color. En elles que es barrejaven elements de la natura amb objectes quotidians i elements tèxtils. Les tres imatges més grans eren d’una mateixa composició enfocada des de tres angles diferents: unes mantes de cotó embolicaven uns arbres en el que tant podria ser un jardí com un parc. Set fotografies petites d’unes deu per deu polzades mostraven uns agafadors de cuina i unes culleretes de cafè curosament col•locats damunt d’uns parterres de flors.

La Tresa (ella ho escrivia així), periodista, fundadora, directora i una de les dues redactores del diari digital En aquest moment, no entenia quin era el missatge que volien expressar però les trobava boniques.

Just quan la Karen es disposava a respondre en castellà gairebé les mateixes preguntes que li acabaven de fer en català, es va sentir un soroll molt fort i un fum negre va entrar per la porta. Entre tot l’enrenou un noi amb aspecte asiàtic va despenjar una fotografia i va fugir corrents.

Ningú va reaccionar prou ràpidament per poder-lo aturar. El pot de fum havia estat llençat just davant d’on els dos guàrdies de seguretat vigilaven i, quan se’n van voler adonar ja havia passat tot. La gent tossia, a molts els ploraven els ulls, una senyora gran s’havia marejat una mica.

El quadre robat representava unes bales de palla embolicades amb uns draps de vius colors, formant com uns seients que, malgrat ser alegres i colorits, segur que eren incomodíssims. Al damunt hi havia tres copes de vidre amb restes de vi.

Ha passat gairebé un mes i, a hores d’ara, ningú sap on és el quadre i per què justament aquell va ser el furtat. Cap pista. Res de res.

A casa seva en Joan Chang mira feliç la foto que –segons ell- va “agafar”... Sempre havia volgut un quadre de l’artista Carme Rosanas, però com ella no es decidia a exposar la seva obra, va robar la foto perquè ella l’havia posat al seu blog. No l’havia fet ella, és cert, però ella l’havia triat com a inspiradora d’un llibre de relats.

Anem de rebaixes?

A continuació unes FOTOS REALS, fetes per mi mateixa, la setmana passada a Reus. A veure si us "animen" a fer alguna compra... Pffff

Magnífics pantalons amb baixos que semblen de xandall....
Rebaixats ja dues vegades. Del preu molt raonable de 231 € ara ja estan en 138!

Màxima elegància clàssica... Samarreta o brusa sense coll.
També porta dues rebaixes. Valia tan sols 285 € i ara gairebé la regalen: només 170!

Texans!! Súper econòmics!! Valien entre 168 i 145 € i ara valen entre 134 i 116.

Preciosa bosseta, una ganga, de 775 € a només 387,5

Comodíssimes sandàlies. Passen del ja mòdic preu de 590 € a tan sols 295

D'un bon gust indubtable. Aquesta preciositat de vestit ha passat de costar 695 € a 347,50.

Com la foto anterior no es veu massa bé el preu. Aquí la teniu.

No deixeu passar aquestes ocasions! Penseu que, quan vinguin les col·lecions de tardor, tot serà més car!

Bé... no, és igual... Més val deixar-ho estar i, sobre tot, no dir el que es pensa, que quedaria lleig.

Amanida dedicada

Fa uns dies, al seu blog, la RITS ens parlava de les amanides. Ahir en vaig fer una "de les meves" i vaig pensar en anar fent fotos, fer-ne un post i dedicar-li ;-)

Curiositat: L'amanida es va muntant en un bol perquè així la pots menjar al sofà sense massa riscs.

Ingredients per a dues persones:

1 patata bullida (que farem en vuit trossos)
150 grams de pèsols bullits
2 ous durs
2 tomàquets pelats
1 llauna de tonyina
3 bastonets de mar (surimi)
2 talls de formatge semi-curat
pastanaga ratllada
oli
sal

Comencem posant la verdura:

Afegim la pastanaga ratllada i l'ou dur tallat a trossets petits:

Hi posem el tomàquet tallat a trossets petits. Jo el pelo i li trec una bona part de llavors:

Ara és el torn del surimi i el formatge. Jo no hi poso formatge fresc que, en la meva opinió, no té gust de res. O formatge tendre o semi-curat. El d'ahir era semi, més gustoset ;-) Afegim oli i sal (tot i que a la patata i al pèsol ja n'hi he posat una mica en bullir-los)

I, finalment, la tonyina... mitja llauna per persona. Com he anat muntant els dos bols al mateix temps, doncs mitja llauna per bol. Remenem bé... Et voilà!!

Jo no sé vosaltres quin nivell de gana teniu, però us asseguro que tot això junt atipa força... així que, per a nosaltres, és un plat únic. Després fruita o un iogurt i ja està.

Vagi de gust!! ;-))

Somiant amb bàscules

Ja el meu darrer post anava de somnis... Avui seguiré. I és que la nit passada no he parat de somiar amb bàscules. Eren com de farmàcia antiga i, no sé què passava, que quan jo hi pujava, la xifra del pes es veia borrosa i, tot i que podia tenir una idea, m'era absolutament impossible saber el pes exacte.

Potser el meu somni era auto-protector, pensant que si, efectivament, pogués veure de forma clara la xifra resultant de l'operació del "pesatge", m'agafaria un cobriment de cor i ja no despertaria.

Tot això té una explicació lògica i és que fa uns mesos vaig començar a fer dieta de nou i, quan havia perdut tres o quatre quilets, la bàscula es va espatllar (no per excés de càrrega, ho prometo... encara quedava mooooooolt de marge hehehe) el fet és que va ser espatllar-se la bàscula i jo deixar la dieta i és que sóc una persona tan original que si no puc pesar-me, no sé fer dieta. "No em surt" :-DD

Van passar uns mesos i fa cosa de tres setmanes vàrem comprar una bàscula nova. És més senzilla, no és digital ni res de nova tecnologia. Podria fer-li una foto però el cert és que em fa mandra però, perquè tingueu una idea, us diré que s'assembla bastant a aquesta:

I, clar, ara ja puc fer dieta de nou. Des de que la tinc (i el problema és que no recordo el dia exacte) he perdut 2,5 quilets, però ara porto tres dies estancada... Si gairebé no menjo!!

Aquesta nit segur que somiaré canelons, pizzes, truita de patates, batuts de fruites, gelats, flams...

En fi doncs, que hauré de tornar a posar el quadret del pes a la barra lateral, a veure si fa efecte com l'altre vegada.

Relat verídic

L’acció passava a Barcelona. No puc dir a quin lloc, tan sols que era “a les afores” però dins del terme municipal de Barcelona. Tot i així, el paisatge semblava absolutament selvàtic. Com una vall en la que creixien uns arbres alts i forts: el tronc semblava com d’una palmera però la part de les fulles era molt més ample, plena i donava una ombra tan gran com una alzina. El terra era tot ple de vegetació i matolls, amb alguna calba on es veia una terra d’un marró fosc.

A l’ombra de cinc o sis d’aquells arbres hi havia unes taules rodones, de fusta, fetes com d’una sola rodanxa d’un tronc amplíssim, amb unes quantes potes que les mantenien dretes. Al voltant de cada taula, un grup de nens i nenes –majoritàriament de raça negra- estaven fent activitats. La impressió que donava és que jugaven i aprenien al mateix temps. Era com una mena de campament d’estiu que algú, vestit amb una casaca i pantalons de ratlles de molts colors m’anava ensenyant.

Sobtadament, m’assabento que he d’anar a buscar alguna cosa per aquella gent (uns papers o documents) i surto ràpidament en un taxi (que no sé d’on ha sortit perquè, quan me n’adono, ja sóc dins). M’acompanya un noiet d’uns quinze anys, de raça blanca, amb el cabell molt llis i fosc i un somriure molt agradable; és com un representant del campament que visitava que ve per ajudar-me.

En un moment som a la Gran Via, a una velocitat de vertigen. Passem pel davant del Passeig de Gràcia –veig el Coliseum- i anem per la banda de mar en direcció Besós, tan ràpid que, quan m’hi fixo, estem passant per davant de l’Arc de Triomf (l’aparença del qual està bastant canviada, doncs s’assembla més al de París però molt més gran encara) Ens hem passat de llarg!!

Quan vull avisar al taxista que s’aturi, m’adono que el conductor ha desaparegut i que el cotxe va sol...

Després d’una breu vacil·lació, tant el noiet com jo ens adonem que el taxista va en una moto just davant nostre i que condueix el taxi com amb una mena de control remot “incorporat” a la seva moto, de tal manera que si ell canvia de carril, el cotxe fa el mateix; si ell afluixa, igualment fa el cotxe... Traiem el cap per la finestreta i comencem a cridar “Paaaaaaaaariiiiiiiiiii” “Freeeeeeeeeeeeeeeniiiiiiiiiii” però, clar, amb el casc no ens sent. Jo ja no sé on som, però està clar que hem creuat Barcelona de punta a punta.

Un altre motorista que es posa al nostre costat s’adona de la situació i avisa al nostre xofer, el qual, finalment, s’atura. Jo, seriosa, li dic que ens hem passat de llarg de molt, que doni la volta i que em deixi a l’Arc de Triomf (de fet, no sé per què li dic això, ja que el meu destí era entre el Passeig de Gràcia i el ditxós Arc)

No sé com, hem arribat a un edifici gran, antic... passo per la porta i quan el noiet que venia amb mi, que ara resulta que és una noieta que s’assembla molt al meu anterior acompanyant però amb el cabell més llarg, vol entrar darrera meu, la porta es tanca i deixa un espai només d’un pam o així. Ignoro si ella aconsegueix entrar i fem alguna gestió o jo sóc jo que aconsegueixo sortir i marxem, o les dues coses, però el cert és que, a la següent escena som a un altre lloc.

Som a l’aire lliure, també l’escenari té pinta de ser una mica selvàtic... hi ha molta gent, (no els puc descriure perquè no me’n recordo) i som davant d’una mena de temple de pedra que, per ser un temple, és molt petit... podríem dir que és un temple d’una sola habitació d’uns cinquanta metres quadrats, però la porta és dalt d’una escala, també de pedra. Perquè ens entenguem, el temple és llarg i prim, en sentit vertical. Té una base més o menys quadrada d’uns set per set metres i la porta es troba a uns quatre metres d’alçada. Per arribar a la porta, davant, hi ha una escala de pedra, de tota l’amplada de la façana, amb un munt de graons.

La bona gent que espera al davant han de pujar alguna cosa allí dalt però sembla ser que és molt pesada i no saben com fer-ho.

De cop, em giro i veig una persona coneguda (coneguda de veritat, és una amiga de la Parròquia) aquesta persona, tota decidida, agafa un cotxe que és com una mena de tot terreny però molt gran, l’engega –prèviament suposo que ha posat “la cosa” dins el cotxe- i, agafant una mica de distància per prendre impuls, comença a pujar l’escala de pedra! de tal manera que, quan arriba a dalt, el cotxe gairebé surt com volant i entra per la porta ben just, va uns metres per l’aire i aterra damunt d’un llit antic, d’aquells que tenen barrots i tota aquella parafernàlia... quan el cotxe queda aturat, el somier fa com un “cloc”, però no s’enfonsa ni res. Jo penso “caram, aquest llit deu ser molt incòmode, duríssim, quin soroll ha fet”.

I ja està. És el relat verídic del meu somni d'aquesta nit passada. :-)

Bé, després de tants posts curts, tocava fer-ne un de llarg, no? I com m’ho he passat molt bé amb aquest somni, i aquest mes no hi ha relats conjunts, doncs, apa, aquí deixo aquest rotllet.

Una foto de premi!

Senyores i senyors, aquí tenim el peperu Jaume Mates inaugurant la presó... a la que ha anat a parar! Aplaudim tots!!