dijous, 11 de desembre del 2008

Aparences

El passat 25 de novembre, en Xexu va escriure al seu blog un relat força interessant, Aparences, amb un final obert. La Carme el va continuar creant una nova història per a cadascún dels tres personatges principals El noi despentinat de les ulleres, Ella i El noi alt i guapo. Ara jo, a petició d’ells i sense veure-ho massa clar, miro de seguir la història... M'he passat amb el llarg, ho sé, però no ho se fer d'altre manera :-)



S’havia dit allò a sí mateixa sense pensar massa però ara les seves pròpies paraules li ressonaven al cap “Quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima i de sentir-me admirada...”

Va arribar on havia deixat el cotxe, el cotxe nou, el que mostrava el seu alt status, i va seure a dins, sense arrencar encara, i es va repetir “quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima...”

Va respirar fons. Es sentia inquieta... “Què et passa ara, Lídia?

No havia d’haver quedat amb ells... Dir mentida darrera mentida, inventar tota una trajectòria professional de mèrits i fingir que era certa, i explicar-ho sense cap mena de vergonya a dos amics que la creien, li havia remogut alguna cosa per dins... i ara es trobava sola, reconeixent que tenia l’autoestima a nivells soterranis, que no s’agradava, que no tenia res de què presumir.

I per què? Si ella era intel•ligent, i molt! Havia estat de les primeres de la promoció a la Facultat. Tenia capacitat. Hagués pogut arribar lluny, molt amunt igualment... potser no tan ràpid, és cert... hagués tardat més, però hagués arribat.

Seguia allí... asseguda al cotxe. Sense arrancar... el temps del parquímetre havia excedit de sobres però, afortunadament, no hi havia cap vigilant...

La sensació que ara tenia era com si estès molt enfadada amb ella mateixa per haver-se negat la possibilitat de demostrar la seva autèntica vàlua. Però és que semblava tan fàcil anar pujant així. Era una dona molt atractiva i quan el responsable de recursos humans...

I ara què? No estic contenta, no sóc feliç... el cap de la meva unitat... no me’l estimo pas... ens utilitzem mútuament. No, no m’agrada la meva vida.

Potser no ha estat pas un error quedar amb en Toni i en Miquel... potser és el que necessitava. Ells han estat com un mirall on m’he vist i no m’he agradat...

Demà deixo la feina. Sóc molt jove, només tinc vint-i-vuit anys... tot un futur per davant. L’hipoteca del pis nou no la podré pagar ni en broma -va somriure- però compartiré el pis, llogaré dues habitacions, no em moriré pas per això, no... i enviaré currículums a...

Va engegar el cotxe... va arrancar i va sortir endavant, decidida a començar de zero, però ara sí... ara sí que es sentia orgullosa del que anava a fer...



Al dia següent, en Miquel, davant el mirall i amb el cabell encara moll, es mirava pensant si hi hauria alguna manera de pentinar-se per quedar una mica més ben arreglat. Anar al barber li feia mandra i sempre duia aquelles grenyes que li donaven un aire entre despistat, adolescent o de “savi distret”.

Va riure interiorment. Li havia fet gràcia la Rosa quan li havia dit que semblava un “savi distret”...però no li va respondre res, es va posar vermell, va dir quelcom d’unes fotocòpies i va desaparèixer de la sala.

Des de la trobada amb els amics del dia anterior, quan es va adonar que la mirada de la Lídia ja no era la mateixa, els ulls que li venien al cap una i una altre vegada eren els de la Rosa.

I si es posés una mica de gomina d’aquella d’en Santi? El seu company de pis ni ho notaria si n’hi agafava una mica.

Més o menys ben pentinat va sortir cap a la feina, va agafar l’autobús amb certa impaciència, tenia ganes d’arribar, era com si volés comprovar com era realment de maca la mirada de la Rosa.

Una hora després, davant la fotocopiadora, ella se li apropava dient:
- Què t’has fet al cabell, Miquel?
- No... res.
- Res? Que t’hi has posat gomina?


No eren tan sols els seus ulls, era el seu somriure, la seva veu... Mare meva! Aquella noia li agradava, i molt...

- Ah, sí... –semblo tonto... segur que pensa que sóc tonto... sembla que li vulgui fer creure que no sé què m’he posat... què li dic?
- No et queda malament, no... però m’agrada més com et queda normalment, despentinat, et dóna un aire més intel•lectual.

Va sentir com es posava vermell una altre vegada... i, com sempre, la seva timidesa feia aparició... no se li va ocórrer dir una altre cosa que:
- Ho sento.
- Ho sents?
- Vull dir... que no... que... que sento que... no t’agradi.
- Miquel... avui, quan pleguem d’aquí... vols que anem a prendre alguna cosa tu i jo?
- Sí.


La resposta li havia sortit tan ràpida que ni ell mateix s’ho creia. El cor li bategava fort i no sabia si havia de dir alguna altre cosa. Va restar callat.

La Rosa, compadida i feliç, només va afegir: - Doncs ens veiem després, ara vaig a la meva taula que tinc feina i es va girar, radiant mentre pensava... Si espero que ell em digui alguna cosa pot tardar mesos... l’hauré d’ajudar una mica.

En Miquel, sorprès i molt content, va anar també cap a la seva taula... però no hi va anar caminant, flotava...



Eren les set de la tarda, en Toni, un noi alt i guapo, estava assegut a la mateixa tauleta que vint-i-quatre hores abans. En menys d’un minut va mirar tres vegades el rellotge.

Va demanar un cafè i llavors es va fixar en aquell tipus de la gavardina... juraria que ahir també hi era, al mateix lloc de la barra, també sol. Un home ben estrany.

Passaven deu minuts i en Miquel que no arribava.

De fet, en Miquel en aquells moments estava en un núvol, amb la Rosa, havien anat passejant fins al carrer Petritxol i estaven prenent una tassa de xocolata. Ella li donava confiança, se sentia a gust...era com si amb ella li costés menys parlar... El resultat era que la seva cita amb en Toni li havia marxat totalment del cap.

A les set i vint, ja sense saber si marxar o quedar-se, en Toni va agafar el seu mòbil color taronja i va escriure un missatge “Miquel, et recordes q havíem qedat avui a les 7?” i el va enviar, distretament, al número de l’Albert.

L’home de la gavardina el mirava... No, no... eren imaginacions... Des de la desaparició d’aquells documents al Gabinet, li semblava que tothom el mirava. Era impossible que ningú sabés res.

Va sonar el seu mòbil... seria en Miquel... No, missatge de l’Albert... “Ja m’explicaràs a q jugues. O millor no.”

Merda!!
S’havia equivocat a l’enviar el missatge!!... ara el trucaré i li explico.

En aquell moment, l'home de la barra va apuntar alguna cosa a una llibreteta, es va aixecar, va pagar i va marxar del cafè. Al mateix temps el mòbil color taronja va pitar tres vegades i va treure el missatge de "cargar la bateria" abans de quedar la pantalla negra.

38 comentaris:

  1. Esta historia no tiene traducción al castellano dado que es la continuación de unos relatos de XeXu y Carme, escritos en catalán

    Los originales están aquí, aquí, aquí y aquí

    ResponElimina
  2. Oh, oh, oh, OOOOHHH!!!! Brutal! Anava llegint amb un somriure als llavis perquè m'estava semblant boníssim, i és que ara no em marxa i gairebé em salten les llàgrimes perquè aquest final és a-po-te-ò-sic!!! M'ha encantat Assumpta, és una continuació absolutament genial, no deixes cap detall, ha tornat l'investigador privat!! És a dir, jo, hehehe.

    Assumpta... és que no tinc paraules. Pensava que et feia una putada passant-te el mort, però és que ja t'havia llegit algun relat i sabia que ho faries bé. Però és que estic com tremolant, exaltat, m'ha agradat molt, però molt. Feia temps que no m'emocionava tant. Gràcies, moltes gràcies. Vaig escriure un relatet molt ximple, molt senzill i sense cap pretensió, però entre la Carme i tu ho esteu convertint en una obra d'una qualitat superior. El principi ja sembla ridícul després de que la història hagi passat per les teves mans.

    A més, el deixes tan obert que necessito que continuï, ara vull saber què més els passa a aquests tres i a tots els personatges que heu anat afegint.

    Gràcies, de debò, això és molt especial per mi, no tinc paraules. Ja tinc ganes de llegir el comentari de la Carme quan passi per aquí, segur que li encanta!

    ResponElimina
  3. XEXU Ostres!! Ara la que s'emocionarà sóc jo, eh?
    Que estava morta de por pensant que ho trobarieu massa llarg o previsible... (jo ja vaig dir al comentari de la Carme que aquella frase de l'autoestima m'indicava que la noia "Ella" no es sentia feliç, que potser canviaria jeje)
    L'únic que intuia que et faria gràcia és que tornés el detectiu... tu vas posar que seguia al noi alt i guapo i per això l'he fet apareixer allí una altre vegada...
    Estic molt contenta, molt, de veritat :-))
    Ah!! I no diguis això que el teu text original queda ridícul... noooo!!! Si no haguéssis creat els personatges de la manera que ho vas fer, hagués estat impossible seguir :-))
    Una abraçada molt forta i GRÀCIES!!

    ResponElimina
  4. Si han de sortir coses així, ja m'inventaré més personatges! Em feu venir ganes de liar-me la manta al cap i fer com el Veí, o la mateixa Carme, i que la gent s'apunti a fer relats a partir d'uns personatges base (aquí la Carme en sap una estona llarga), però ja tinc prou feina amb els merders que jo mateix em busco, com ara c@ts (on la Carme també participava, és a tot arreu aquesta dona, hahaha). Per cert, ja saps que t'hem recomanat en l'últim post de c@ts?

    ResponElimina
  5. XEXU Ai mare meva... Xexu, que no sé què dir, eh?
    De veritat... que jo m’espanto de seguida :-)
    Ahir em vaig imprimir els vostres escrits: el teu original i els tres de la Carme (si no ho llegeixo en paper no li trec tot el suc) però aquest mateix matí estava pensant en deixar-vos un comentari dient que no m’atrevia a fer-ho... ja veus què valenta que sóc. En aquests moments tinc un nus a l’estómac :-)

    ResponElimina
  6. vinga vinga tots preparats per l holocaust merengue

    ResponElimina
  7. Sois increibles,tendré que pasarme por ca'n Xexu para conocer el principio de los personajes,Carme y tú les habeis dado un aire genial,aunque en el último ando un poco perdida,me había quedado más grabada la chica ya que yo también pensaba que era como un mecanismo de defensa que ella usaba y no era tan altiva como parecía.Abrazos

    ResponElimina
  8. He llegit tot l'escrit i ja veig que s'ha de llegir des del començament, sinò em perdo la meitat. Avui ho tinc una mica malament de temps, així que aprofito que estic aquí, per a donar-te el meu bon dia i desitjar-te que tinguis molt bon cap de setmana!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Genial!!!
    Tota la història i com l'aneu enllaçant!

    D'això en diuen progula (anar escrivint un relat a diferents mans).

    Continueu, continueu.

    Els 3 personatges tenen el seu encant, però el noi de les ulleres, ais...

    ResponElimina
  10. DDRIVER Ja estic a punt, ja estic a punt :-))
    Ja tinc la samarreta, la bufanda i la veu preparades ;-)
    Abraçades culés!!!


    TERE Pues venga!! A pasarte por ca'n Xexu jeje que és el culpable de todo :-)
    Ciertamente, no se puede seguir la historia si no se lee el "post-madre" pero me alegra mucho que tu también creyeras que la chica era mejor de lo que podía parecer en principio jeje
    Besos!!!


    MONTSE La més matinera!! :-))
    Hauria d'aprendre de tu i mirar de posar ordre als meus horaris, i fer com tu. Segur que m'aniria bé!!
    Si ho has llegit tot sense saber de què venia ja té merit, eh? és molt llarg!! :-))
    Una abraçada molt forta!!!


    RITS Ets la primera que s'ha llegit les tres "etapes"!!
    Progula? Veus? No en tenia ni idea!! (de fet ni tan sols em sona la paraula jeje) Una cosa nova que he après :-))
    Ai, xiqueta, em sembla que el noi despentinat de les ulleres és el que ens té captivades a totes eh? jajaja
    Si t'hi fixes, dels tres relats de la Carme, el del noi despentinat va ser el més llarg ;-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  11. Fantàstic, Assumpta! Un teixit d'històries i personalitats que captiva. I realment, quantes vegades fets imprevistos ens poden canviar el camí a recórrer en un sol instant, oi? Felicitats de les grosses!!!

    ResponElimina
  12. Nena! Assumpta, i jo com una tòtila mirant la barra lateral del meu blog, que ha quedat encallada en el post anterior el de Van Gogh. Sort que la Rits m'ho ha xivat en un comentari.

    Plas! Plas! Plas! Plas! Plas! Plas! Plas! Plas! Plas! Plas!
    (Es nota que són aplaudiments?)

    M'ha encantat! Has sabut recollir tots els elements importants i coordinar-los de manera genial. Fa il·lusió llegir-ho, diferent de com jo hauria continuat i malgràt això, anar somrient i veient que tot lliga tant i tant i que té el final inesperat i molt, molt bo.

    Gràcies preciosa, per seguir, i és que a mi, ja ho sabeu tots, m'encanten aquestes coses.

    Seguim? s'hi apunta algú més? fem una altra ronda? Ja que tot allò que en Xexu deia que quedava lleig... d'anomenar algú sense el seu permís i tot això ha donat tans bons resultats, gairebé m'animaria a proposar-li a la Laura si vol seguir.

    Què Laura? una mica de barra, no? Amb tot a llibertat...

    Unb bravo molt gros per l'Assumpta i aplaudiments a dojo. Una abraçada, preciosa!

    ResponElimina
  13. Ai! I m'oblidava... Has trobat unes imatges tan adequades! Que encara no puc entendre com t'ho has fet. Sobretot el noi de les ulleres, és clavat a com jo l'imaginava.

    ResponElimina
  14. Hola!
    Bona història i molt ben escrita. Estàs apuntada a algun concurs literari? el guanyes!
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  15. Assumpta, el mòbil de color taronja segur que era de Movistar. Ja veuràs quan li arribi la factura…!

    Per cert, no hi ha assassinats, encara?

    Jo també he llegit primer aquesta part, però, és clar, sense llegir les altres m'havia quedat penjada. Bones aportacions, les de tots tres.

    ResponElimina
  16. Genial, sencillament genial... descrius comhan fet anteriorment 3 formes de pensar, de veure-ho, de viure... ens podem veure-hi reflectits... podem palpar-ho... m'agrada molt Assumpta, felicitats :)

    ResponElimina
  17. Sembla llarg, però a mesura que el vas llegint vas veient que se't passa ràpid.
    Està molt bé!

    Salutacions!

    ResponElimina
  18. ei Assumpta! jo també ho he llegit amb un somriure! Per començar, molt bé, has redimit a la noia!! i això que semblava que no hi havia res a fer. Les fotos: són realment ells!! I sincerament, m'ha fet molta gràcia que féssis aparèixer un personatge misteriós, tipus investigador, he pensat: "mira, l'Assumpta ja li ha posat misteri"... i és que no recordava que era en Xexu!! jajaja! molt bo. clap clap clap.

    Aquesta història ja és com una sèrie de la TV, hi estic enganxada. Espero que no acabi aquí :-))

    ResponElimina
  19. je, je, je...si que m'hi he fixat que era el relat més llarg!!!

    lo de progula ens ho explica un company de la feina, ell ja ha editat dos llibres amb uns amics.... (ara em fas dubtar si realment es diu així o és el nom que li han posat ells)

    ResponElimina
  20. JORGELINA Lindo fin de semana también para vos y para tu princesita :-))
    Besos!!!


    LAURA Moltes gràcies :-)) Però ho dic ben sincerament que si no fos pels escrits previs jo no hagués sigut pas capaç d'escriure un relat així, eh? jeje
    En XeXu va donar moltes pistes i va deixar obertes un munt possibilitats en un relat que ja tal com era em va agradar moltíssim.
    La Carme les va fer avançar especialment en uns punts que m'han anat molt, molt bé per agafar-m'hi hehe.
    Gràcies de nou i una forta abraçada!!


    CARME Moltes, moltes, moooltes gràcies!!
    Com ja has vist he basat tot el relat de la noia el la teva frase de l'autoestima :-)) és que jo, des de que vaig llegir el primer d'en XeXu volia que la noia no quedés tan malament, que no fos tan freda... podia "semblar" freda potser... llavors tu vas dir allò de l'autoestima i em va anar genial.
    En quant al noi despentinat de les ulleres jeje... aquest crec que és el nostre preferit (de la Rits també jeje) aquí sí que em vaig agafar totalment a la companya de feina que tu vas introduir al relat, i com tu ja li feies dir jo sóc tan indecís que li deixo tota la feina a ella, doncs apa... que ella prengui l'iniciativa :-)
    I en quant al noi alt i guapo... aquí em vaig basar molt més en l'inicial d'en XeXu si hi havia un detectiu que el seguia, el vaig voler fer tornar a sortir (Detectiu que és el propi XeXu jeje) Suposo que el més fàcil hagués estat que fos la ex dona qui el fes seguir... però un cas tipus robatori de papers secrets de l'empresa em va fer més gràcia :-)
    Ah!! les imatges :-)
    Saint Google, of course jeje
    - La noia la vaig buscar rossa perquè tu l'havies dibuixat rossa, clar jeje. Es tractava de continuar, no s'hi valia a contradir res del que vosaltres haguessiu ja fixat ;-) a les entrades buscava una rossa intel·ligent jeje
    - El noi guapo doncs vaig buscar de totes les maneres possibles en castellà, en anglès... fins que aquest em va semblar que donava el tipus (deu ser un actor o un model)
    - El noi de les ulleres jajaja... jo també el veia així, però aquest em va costar... (boy glasses, young man glasses, chico joven gafas, noi despentinat...) i quan vaig veure aquest, el vaig reconéixer a l'instant :-)
    Gràcies de tot cor!!
    Petons!!!


    SÍLVIA Gràcies guapíssima!! No, no és cap concurs literari, és com un joc entre companys bloggers :-))
    Ara bé, si he de guanyar alguna cosa, ja voldria guanyar la porra del Barça (he posat 3-0, però si fos més no m'importaria, eh?)
    Petons!!!


    P-CFACSBC2V Juaaaassss molt bó!! :-)) Pobre noi alt... que reclami, que reclami :-))
    Has llegit ja tots, oi? :-)
    Assassinats? Doncs... no sé... tot dependrà de que decideixi qui continui (no sé si saps que jo sóc molt d'Agatha Christie jeje no es considera literatura "de la bona" però jo m'ho passo pipa) de moment, un detectiu ja el tenim :-)
    Abraçades!!!


    CESC Moltíssimes gràcies de tot cor...
    Que tu, que fas màgia escrivint, diguis que et sembla genial, em fa molt contenta :-))
    I que els personatges se't facin reals doncs bé... jeje... que moltes gràcies una altre vegada :-)
    Una forta abraçada!!!


    ALBERT Gràcies!!! Això és el que em feia més por... que es fes massa llarg. Quan Gracián va dir allò de "lo bueno, si breve, dos veces bueno" no pensava en mi precisament :-))
    Abraçades!!!


    BRUIXOLETA Siiiiii tu també volies que la noia donés un gir a la seva vida, oi? jeje et vaig llegir al blog de la Carme i jo ha tenia la idea al cap i vaig pensar "si ho llegeix la Bruixoleta això li agradarà" sí, sí que vaig pensar en tu, eh? :-)
    Siiiiii amb lo detectivera que sóc jo, havia de rescatar havia de rescatar al personatge d'en XeXu jeje
    Jo també tinc curiositat per saber com segueix ;-)
    La Carme ho ha proposat a Laura a veure si s'anima!! :-))
    Petonasos!!!


    RITS Ai, ai... encara acabarem fent-li un Club de Fans a en Miquel (jo els vaig batejar a tots...)
    Ah!! doncs és igual, m'agrada la paraula Prógula :-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  21. És cert, em vaig deixar de dir que les fotos són del tot escaients, massa macos tots plegats, fins i tot, però ara ja no els podrem imaginar d'una altra manera.

    La Carme va fer la noia més dolenta del que jo pensava, però per continuar jo li reservava un futur pitjor. Ara s'ha redimit, però veurem com evoluciona.

    A veure si la Laura s'hi anima (com ens passem triant a dit!), o si no, per què no la Bruixoleta o la Rits? No sé si són aficionades a aquestes coses, la Laura sí que recordo que estava a Personatges Itinerants, però escolta, mai és tard per posar-se a fer relats.

    Però és clar, has posat el llistó tan alt, que a veure qui recull el testimoni ara! No sé ni si m'hi atreveixo jo mateix, però com diu la Carme, i si ningú s'anima (que espero que sí), podem fer una altra ronda si voleu. M'hauré d'esprémer el cervell!!

    ResponElimina
  22. XEXU Ai, pobre noiaaaa!! jajaja quin futur dolent li reservaves? Res... ara ha donat un gir a la seva vida jejeje...
    Però, qui sap... segons qui l'agafi en pot donar més :-))

    A mi sí m'agradaria que el relat tornés a passar per tu XeXu... crec que ha de ser molt divertit, emocionant, crear uns personatges, deixar-los en mans d'altres i després recuperar-los.

    Ja que aquí tothom proposa "a dit" a mi també m'agrada molt com escriu Òscar el que coneix l'art perdut de guardar un secret jeje

    Però sí, en tot cas crec... i quasi bé demano que abans o després el relat torni a tu :-))

    La veritat és que estic contenta... no m'ho esperava. Quasi m'estresso (sempre m'espanto al principi jeje) quan ho vas proposar i ara estic feliç d'haver participat.

    Una forta abraçada!!!

    ResponElimina
  23. Segueixo :-))

    Ostres... s'han mencionat quatre persones :-)
    Laura, Bruixoleta, Rits i Òscar... i, per suposat, hauria de tornar a passar per XeXu en algun moment, encara que no fos en últim lloc... o sí... això suposaria tenir cinc capítols més :-)

    Tan de bó acceptessin!!!

    Les fotos... és que com Carme va posar dibuixos, jo volia posar imatges i no sabia què triar... si un element per cadascú (un cotxe de luxe per ella, un mòbil pel noi guapo)... i al final vaig optar per les fotos. La noia havia de ser guapa per força, ja que el físic l'havia ajudat a pujar, un dels nois també, ja que era definit com "El noi alt i guapo"... i l'altre, despentinat i amb ulleres :-)

    També els vaig batejar i no sabia si m'estava passant en agafar-me atribucions, però pensava que si anaven entrant personatges nous, al final seria un embolic si no tenien noms.

    Per si un cas, XeXu, ves exprement-te el cervell :-)))

    ResponElimina
  24. Aquesta mena d'exercicis d'escriptura sempre són o poden ser incitadors.
    Salut!

    ResponElimina
  25. Assumpta,despues de una semana bien movivdita estoy poniendome al dia con amigos.
    Besos

    ResponElimina
  26. JERONI MALEUFF A mi en principi em va espantar quasi tant com una de les teves històries :-)) però després ho vaig passar molt bé i ara m'agradaria molt saber com segueix la història :-)
    Abraçades!!!


    MARISA, el rincón de mi niñez He pasado por tu blog y he leído lo bien que lo has estado pasando :-)) Me alegro muchísimo!!
    Besos!!!

    ResponElimina
  27. Jollons, he de dir que he disfrutat...però m'he perdut, hauré d'anar als inicis...m'esteu embolicant entre tots, eh???
    Jejejeje, petons....

    ResponElimina
  28. Molt bona!!

    Estaras contenta, no? Ho dic pel resultat de ara mateix.

    Doncs, passa pel meu blog (ja se que ho fas sempre de totes maneres) pero avui has d'anar.

    Vero

    ResponElimina
  29. ZEL Correeeeeee a llegir els altres :-)) Si no el meu sol no s'entén jajajaja
    Va, que és festa, tens temps :-))
    Gràcies, guapa!!!
    Petons!!!


    VERO Estic contentíssima, feliç i afònica jajaja
    No vegis com hem cridat... ufff... el gol de Messi ja ha estat l'apoteosi :-)))
    He passat pel teu blog ara mateix... Moltes, moltes gràcies!!
    Molts petons!!!

    ResponElimina
  30. ais!!! quin honor, quina responsabilitat i quina vergonya!!
    jo no en sé gaire de fer relats!! de fet no me n'he atrevit mai amb un dels relats conjunts!!!!!

    ho intentaré, xò doneu-me peixet, eh!!! que sóc novatilla!!! això si agafaré un nou camí i així si algú més s'anima serà genial!!!

    ResponElimina
  31. RITS Acceptes?? Què bé!!!! Ara mateix posaré un comentari a en XeXu i a la Carme!!!! :-))
    A veure si els altres a qui es va proposar s'enganxen després de tu jeje
    Com em va dir en XeXu a mi: Ara els personatges son teus, fes-los anar per on vulguis i ànim!!
    Petons, guapa!!!

    ResponElimina
  32. Felicitats Assumpta !, un relat magnífic ! D'entrda potser semblava llarg ... però al contrari s'ha acabat fent curt !!!
    En volia més ... i veig que ja n'hi haurà.
    I les fotografies que l'acompanyen també són d'allò més ben triades.
    Gràcies per fer-nos disfrutar ! ;)

    ResponElimina
  33. -ASSUMPTA- Moltes gràcies!! :-))
    I mira que no ho veia clar, jo, eh?
    Estic contentíssima que la Rits hagi acceptat!!!
    Crec que començo a saber què sentia en XeXu en veure agafar vida independent als seus personatges... Estic molt contenta!!! :-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  34. bueno, ho penjo... espero que no us enfadeu massa... he triat anar per un altre camí.... així si alguna de les altres propostes també escriu, no es trencarà la història.

    ResponElimina
  35. RITS Enfadar-nos?? Encara estic amb el somriure als llavis ;-))
    M'ha fet molta il·lusió veure com la història continua jejeje
    I m'ha agradat molt!!
    Ja veuràs quan algú segueixi la teva, fa una sensació molt especial :-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  36. L'enllaç de la Laura, que ja ha fet la sev a part:

    http://www.ladygriselda.es/prosopopeia/?p=179

    ResponElimina
  37. CARME Ostres!!! Ho he llegit i escriu fantàsticament bé!! :-)

    Què dolentíssim l'Albert!!

    Llàstima que trobo el tipus de blog complicat per deixar comentaris...

    He passat l'enllaç a Òscar a veure si pot continuar tan embolicat com està jeje

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!