dissabte, 21 d’abril del 2012

Gronxador (Relats Conjunts)

Antic balancí de jardí


Eren dos quarts de set del matí. En Marc anava, com cada dia, a la feina. S’havia entretingut una mica i tenia el temps molt just, així que va decidir escurçar el camí creuant el parc. No li agradava fer-ho perquè a aquelles hores estava molt solitari. Malgrat tot, va passar la porta de la tanca i va començar a caminar de pressa.

Tal com pensava, no hi havia absolutament ningú. Va seguir caminant, una mica més ràpid... El silenci era absolut, total i estrany, ni un ocell, ni un insecte. L’únic que podia sentir era el cruixir de les fulles seques, branquetes i pedretes que anava trepitjant. Es va adonar que s’estava posant nerviós. Va mirar al seu voltant i va tractar de respirar de forma més calmada, però no ho va aconseguir. Estava molt inquiet i el seu cor bategava acceleradament.

Sense pensar-ho un moment, va arrencar a córrer tan ràpid com podia. Però, de cop, es va aturar. Era just al centre dels jardins. Panteixava, sentia vertigen, por. Mirava a dreta, a esquerra. Volia sortir, però donar mitja volta era absurd.
- Què et passa, Marc? Calma't –es va dir a sí mateix.

Però no podia calmar-se, li faltava l’aire, tot va començar a girar al seu voltant. La visió es va tornar borrosa, notava com un xiulet a l’oïda i, finalment, va caure a terra sense sentit.

Quan va tornar en sí, no tenia ni idea de l’estona que havia passat. El sol estava ben alt, així que segurament era migdia. Es va posar dret, es va espolsar la roba i llavors va veure que el rellotge s’havia trencat amb la caiguda. Els jardins del parc tenien un aspecte preciós, res a veure amb l’ambient tètric que li havia provocat aquella mena d’atac de pànic. Però... què li havia passat?

- Hola.
- Eh?
- Hola. Ja veig que em sents.
- Qui parla? On ets?
- Aquí, al balancí. Davant teu, sóc asseguda al banc gronxador. I si em sents, és que ets mort.

Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.

20 comentaris:

  1. Pobre home, ara que es trobava bé.

    Bon final inesperat.

    ResponElimina
  2. Molt bon i sorprenent final que fa posar els pèls de punta. :-))
    Què deu tenir aquest gronxador que ens fa pensar en coses tan tètriques? :-D

    ResponElimina
  3. Caram, quin final Assumpta.... Un bon relat!! Com sempre, un plaer llegir-te, petons dominicals :)

    ResponElimina
  4. Felicitats, un relat ple de vida on la mor apareix quan menys t'ho esperes.

    ResponElimina
  5. Nena, quina por. Tant mono i relaxant que el vea jo. qun final!

    ResponElimina
  6. Assumpta quin iuiuiu! et felicito un relat molt bo!

    ResponElimina
  7. Uala! has aconseguit que em recorri un calfred de dalt a baix! M'encanta!

    ResponElimina
  8. Ostres, que bo! Quin gir final! M'ha agradat, hehehe, podria ser meu!

    ResponElimina
  9. jo pensava que la mort parlava amb majúscules.

    ResponElimina
  10. Potser és veritat que és l'única manera d'assolir el descans etern... un final inesperat! M'ha encantat, Assumpta!

    ResponElimina
  11. Bé almenys sembla que a l'altre banda no s'himestà tant malament......
    Bona aportació

    ResponElimina
  12. Gràcies pel post de divendres a la tarda, Assumpta, però excepcionalment, aquest divendres no hi vaig ser... :)

    Un bon relat amb final sorprenent... però no sembla que estigui malament, un cop mort...

    ResponElimina
  13. Mort va amb l'aspecte d'aquest pobre gronxador. Gran història amb gran sorpresa final, estil pel·lícula "El sisè sentit".

    ResponElimina
  14. Aaaaaaaaaaiiiii!! Però quin parell! Vinc de can Xarel, i també és tan o més tètric que tu. Però què us passa? Jo no he escrit el meu RC, però la imatge no m'evocava coses tan xungues... brrrr...

    Buenu, buenu, deixant a part que em deixeu amb mal cos.... (hehe), el relat està molt bé! Crec que has fet una molt bona descripció de la sensació de pànic d'en Marc. No és fàcil detallar aquests sentiments i tu ho claves!

    ResponElimina
  15. uf que tétrico este relato, de hoy en más no paseré por la gran plaza de mi pueblo, atravesándola, cuando voy a trabajar, si está desolada ,como suele suceder en el invierno. Muy bueno tu relato compartido. Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  16. Sorprenent, em vas deixar amb els pèls de punta...

    ResponElimina
  17. Moltíssimes gràcies a tots per llegir el relat i deixar un comentari! ;-)
    Sí que és cert que em va quedar una mica tètric... però bé, tampoc fa patir massa, no? A més al final es troba bé!!
    ;-))

    ResponElimina
  18. Ostres! Quin ensurt, Assumpta! Molt bon relat.

    ResponElimina
  19. Jo diria que aquest banc porta mal rollu, sort que al final es troba bé, o potser s'estima més una mica de dolor per aquí o de picor per allà?

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!