Quick blogging: Prova aconseguida!!

Ha estat divertit. Cansat però divertit. I és que tenir un propòsit, encara que sigui quelcom tan ximplet, m’ha tingut entretinguda tot l’estiu. Es tractava de no afluixar el ritme postejador durant els mesos de juliol i agost, sinó justament al contrari, augmentar-lo. Tant aquí com al Petit Blog. I ho he aconseguit!



- Aquest blog tenia el récord mensual en 21 entrades. Aquest juliol n'he fet 22 i l'agost 23.
- El Petit Blog tenia el récord mensual en 29 entrades. Aquest juliol n'he fet 30 i l'agost 35.

Per celebrar-ho, he buscat uns vídeos de rècords que m’han semblat curiosos.

1.- Velocitat escrivint smss en un teclat complert.

2.- Velocitat menjant-se una ceba (sí, sí, heu llegit bé)

3.- Velocitat en beure aigua (o no sé què és... llimonada?)

De vídeos d’aquests a la xarxa se’n troben moltíssims. Probablement hi hagi qui mengi cebes més ràpid, qui degluteixi més ràpid i que teclegi més ràpid... però aquests estan bé, eh? ;-) I ara, tornaré al meu ritme normal, que no és que sigui molt baix, però sí que és bastant més relaxadet.



D'aquí pocs minuts entrarem al mes de setembre, un més preciós en que els dies encara són llargs, però sense exagerar; el solet encara escalfa, però sense exagerar; i en el que els colors de la natura comencen a preparar els seus millors vestits per, en arribar a octubre i novembre, uns dels millors mesos de l'any, estar en tot el seu esplendor.

Bon setembre a tohotm!! ;-))

L’Eric i el mandala tunejat

Estava jo aquesta tarda al Viena, aprofitant les tres horetes que em concedeixo per prendre un cafè amb llet amb gel quan m’ha passat una anècdota molt bonica. Estava sola perquè en Josep Lluís ha hagut de marxar una mica abans i...

Bé, començaré pel principi...

De tota la llista de mandales que vaig posar al post del passat dia 20 d’agost puc dir que he observat que:
- El número 8 no cal ni provar a pintar-lo, està mal fet. És bonic, però el deurien dibuixar a mà i les mides no són exactes, hi ha figures que haurien de ser simètriques i no ho són, altres que haurien de ser iguals i són de mida diferent, en fi, una llàstima.
- El número 7 és xulo, però dóna poc joc.
- El número 5 m’agradava bastant, però tenia espais molt grans als quals correspondria el mateix color i això no m’acabava de convèncer

Així que aquesta tarda he decidit tunejar el mandala 5. M’he endut un regle de fer rodones -i ratlles, clar- i hi he afegit alguns elements.

Era així:




Li he afegit alguns cercles, algunes ratlles...



I l'he deixat així:



Llavors l’he començat a pintar i, quan ja ho tenia bastant avançat, sento una veu al meu costat esquerra...
- ¡Oh! ¡Qué chulooooo! (en castellà)

Em giro i era un nen. Un nen d’uns nou o deu anys. He de dir que jo, quan pinto, em trec les ulleres. La meva vista és un desastre, de lluny no veig tres en un burro, però per pintar, amb ulleres, no trobo la distància correcta i, si me les trec, m’he d’apropar molt. Tot i així, em va millor treure-me-les... Clar, quan l’he mirat ha estat sense ulleres, així que no puc dir molt bé com era... Duia tres globus d’aquests que regalen al Viena i s’ha quedat plantat allí, mirant com jo pintava... Hem tingut, aproximadament, aquesta conversa:

- ¡Oh! ¡Qué chulooooo!
- T’agrada?
- Sí, molt!
- (Somrient) Es diu mandala.
- Sí, ja ho sé. Jo n’he pintat. Molts.
- Caram, què bé!... Com et dius?
- Eric
- Jo Assumpta
- Com “tinc un assumpte per...”?
- Hahaha, sí, però acabat en “a”. Què estàs sol?
- No, estic amb "mi iaia", abaix.
- Ah, molt bé.
- Els treus d’Internet?
- Sí, poso mandala, surten imatges i imprimeixo els que m’agraden i els pinto.

Llavors ell toca el paper i s’adona que és més gruixut que el normal. Estic segura que s’ha adonat que el retolador no fa malbé el full i per això l’ha tocat.

- Aquest paper és més...
- Sí, és més gruixut. Va més bé. Saps l’Abacus?
- Sí.
- Doncs el vaig comprar allí.

Es queda mirant el meu escampall de retoladors...

- Aquests són cars, eh?
- (Això m’arriba al cor, perquè jo sé què és que et faci il·lusió quelcom que, en un moment donat, veus que no està al teu abast) Sí, sí que són cars... però, saps què passa? Jo tinc molts anys, i quan arriba una festa, l'aniversari o el sant, altres senyores demanen altres regals, potser joies, colònies... jo demano coses per dibuixar i pintar perquè m’agrada molt. El meu marit, la meva germana, m’ho compren com a regals.
- (Somriu, ho ha entès i ho troba lògic) Ah...
- Aquí al Viena regalen llapis de colors...
- Sí, però són molt... (el seu to de veu és de "no tenen comparació amb els teus retoladors")
- Però per pintar van bé. Mira. Tinc un mandala repetit, te’l regalo. Demana els colors i el pots pintar, amb l’àvia. Vols?
- Sí!!!
- Té, t’agrada?
- Sí, moltes gràcies!!
I marxa, tot content, amb el seu mandala imprès en paper gruixut... (paper que és cartolina d’enquadernació de 160 gr/m2 de Gvarro)... I jo, també m’he quedat súper contenta de veure que a ell li feia il·lusió!

Finalment, el mandala ha quedat així:


Ahir vaig pintar el número 10:


I aquest és el 4, el que tenia repetit i que li he donat a l'Eric. Resulta que quan el pintava em vaig equivocar. Ho vaig arreglar com vaig poder però jo "sabia" que no el volia pintar així... L'anava a abandonar i a en Josep Lluís li va fer gràcia acabar-lo. Així que el vàrem fer entre els dos. El volia tornar a fer i per això el vaig imprimir de nou, però ara ja està. Ja el farà l'Eric ;-)

Heartbreaker

Hi ha cançons que en un determinat moment em van agradar amb autèntica bogeria i en les que després, amb el temps, ja no vaig pensar més.

Fa unes setmanes, per la tele van parlar d’ella, de Dionne Warwick, d’un concert que va fer, amb el cabell ja blanc pel pas dels anys i, només sentir el seu nom, immediatament em va tornar a la memòria una de les cançons més maques que he sentit mai.

Com ara, en aquests moments, tinc el cor una mica trencat (encara que hem jugat millor que ells, que amb un home més han acabat tancats al darrera i demanant el final) em ve de gust escoltar-la... i la poso en doble versió, perquè les dues les trobo boniques, Dionne Warwick i els Bee Gees.

Aprofito per fer un homenatge a Maurice i Robin Gibb, morts tan joves... Nois, la vostra música sempre m’ha agradat molt!

Editat bastant tard :-) Mireu que m'ha regalat la CARME!! Me l'ha dedicat a mi, eh? Gràcies Carme!!!

Blanc o negre... O al contrari.

Fa un parell de mesos vaig llegir un llibre amb dues narracions d’Edgar Allan Poe: L’escarabat d’or i Els crims del carrer Morgue. Tots dos molt interessants, com sempre, casos enigmàtics per a fer pensar amb pistes, deduccions i, fins i tot, jeroglífics.


El volum que vaig llegir pertany a una col·lecció que està destinada als joves, es diu “Aula literària” de la Editorial Vicens Vives, i a mi m’agrada molt perquè conté una mica de biografia de l’autor, textos auxiliars, etc. des d’un punt de vista molt interessant i pràctic.

A mi, en general, les introduccions em semblen coses molt perilloses. Algunes de les persones que es dediquen a fer-les tenen el mal vici d’omplir el seu escrit amb tantes dades que són capaços de desvetllar-te el final i quedar-se tan amples. Des de que un tal Joan Melcion, en un estudi introductori, em va aixafar “Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes”, d’en Pere Calders, ara tinc el costum de llegir totes aquestes coses "prèvies" al final. Tot i així algunes em semblen carregoses, pedants, i totalment prescindibles. En canvi, les d’aquesta col·lecció les trobo molt interessants (això sí, per si un cas, ho llegeixo després de l’obra en sí)


En fi, tot aquest rotllo ve per dir que, un dels textos auxiliars que aporta aquest petit volum és l’opinió de dues persones sobre E. Allan Poe... i no poden ser més diferents l’una de l’altre! Ho vaig trobar tant interessant que vaig pensar en fer-ne un post i, per fi, entre mandala i mandala, aquí estan aquestes dues visions sobre la personalitat de l’escriptor:

Segons R. W. Griswold:

“La passió li provocava les pitjors emocions que van contra la felicitat de l’home. No se’l podia contradir sense provocar-li un accés de còlera violent; només d’esmentar els diners les seves galtes empal·lidien a causa de l’enveja devoradora. Els dons naturals peculiars d’aquest pobre jove (la bellesa, la vivacitat i la gosadia n’emanaven com d’una atmosfera ardent) havien transformat la seva seguretat instintiva en una arrogància que convertia l’admiració del seu interlocutor en desconfiança. Era irascible i envejós, unes qualitats deplorables que s’agreujaven amb un vernís fred i un cinisme repugnant, mentre que els seus elogis s’expressaven per mitjà de riatlletes despectives. Semblava que no tenia cap escrúpol moral ni –cosa que resulta més singular en un caràcter altiu- gens o molt poc sentit de l’honor. Tenia, fins a un grau malaltís, el desig de sobresortir que vulgarment s’anomena ambició, però cap desig d’obtenir el respecte o l’afecte dels seus semblants”.

Segons Walter Lenning:

“Els descobridors de la psicopatologia moderna han demostrat que a Poe, com a ésser humà, no se li podia retreure res, moralment parlant: dit d’una manera una mica irònica, no sols havia sortit ben parat de la crítica [a que el van sotmetre els seus contemporanis als Estats Units] gràcies a les “circumstàncies” atenuants, sinó que simplement no era responsable dels seus factors hereditaris i de la psiconeurosi que en resultava. Justament, aquesta predisposició i les seves imbricacions, que en van fer un home anormalment desgraciat i sempre turmentat, li van permetre de trobar uns registres genials d’expressió per a les seves angoixes i el van forçar a seguir un camí que duia -lluny de l’ambient que regnava aleshores a la seva pàtria- cap a un paisatge anímic que avui resulta plenament modern i actual.”

Això sí, he de dir que, investigant una mica per la xarxa, es veu que Poe i Griswold no es podien veure...

(Post número 20 del mes d'agost... Me'n queden tres per batre el rècord... M'agrada fer-ho. El joc aquest m'ha animat les vacances)

Altres formes de fer mandales...

Mandales fetes en Patchwork! Queden xulíssimes! Jo no m'hi atreveixo, però val la pena mirar-les:







O a punt de creu. Amb el punt de creu sí que m'hi atreviria, el que passa és que després no sé què en faria... no sé... un coixí? un quadre?








De ganxet!! (mai n'he sabut fer, quina llàstima!)

Aquesta senyora n'ha fet un munt! ;-))

Pintant mandales amb música i futbol

Doncs no sé fins a quin punt pot ser cert això que diuen que pintar mandales relaxa, el que sí puc assegurar és que aquesta tarda n’he pintat dues. Durant la primera –al Viena- escoltava el partit del Barça... Durant la segona –que ja he acabat a casa- escoltava el del Madrid... i no m’he posat gens nerviosa! ;-)

Si vols anar al Viena a pintar mandales, has de portar-te l'equip a la bossa!

He començat a pintar la primera, utilitzant els retoladors Stabilo Pen 68, que em van portar els Reis d’en Josep Lluís deu fer sis o set anys i que encara funcionen a les mil meravelles. Al Viena sempre sona música clàssica de fons... S’estava genial. Quan he vist que ja eren les set de la tarda, m’he posat l’auricular de l’mp4 i he seguit pintant.

El resultat final de la mandala ha estat aquest
(el partit encara no s’havia acabat i, de moment, no anava massa bé)

Llavors he començat a pintar-ne una altre. La número 2, que no va quedar massa ben classificada però que a mi m’agradava molt. En aquest cas he triat els artist pen de Faber Castell (regal de sant de la meva mare i la meva germana de fa dos i un anys) en les seves varietats de landscape, terra, basic i shades of grey, tot i que aquest darrer no l'he fet servir perquè pensava que potser entristiria la mandala.



A tot això, el Barça ha arribat a la mitja part i hem decidit aprofitar el descans per tornar cap a casa. Recordem que érem al Viena i, a l’hora de sopar, allò s’omple. En arribar hem acabat d’escoltar el partit (hem guanyat!!) hem sopat una mica i m’he posat a escoltar el Getafe mentre acabava de pintar aquesta segona mandala...

I així ha quedat... (ah! i el Getafe també ha guanyat!!)

Per si un cas morís aviat, recordo aquí que un dia vàrem quedar amb la CARME que la meva extensa col·lecció de llapis, retoladors i tota mena d’estris d’aquest estil aconseguida al llarg de molts anys de sants, aniversaris i reis, seria per ella en herència :-)

A Terrassa... llibres i altres regals!!

Els millors dies del mes d’agost d’enguany els he passa a Terrassa. Bé, de fet, van ser unes 70 hores, repartides en quatre dies: una tarda, dos dies sencers i un matí. Però, malgrat ser tan poquet, ja va servir per trencar una mica la rutina diària. A més, que Terrassa té un clima molt millor que Reus. Durant el dia et pots fregir de calor (les temperatures són més altes que aquí, però la humitat és menor, per tant, la sensació pot ser similar) Ara bé, per la nit refresca molt i, mentre a Reus o Barcelona no es baixava de 23 (aquells dies) a Terrassa ens posàvem a 17 o 18... Què bé!! Podíem dormir tapadets amb el llençol! Quin descans!! ;-)

Tot va ser gràcies a la meva germana, que sempre insisteix a convidar-nos alguns dies a casa seva. I haurien estat més, però circumstàncies que ara no venen al cas van fer hagués de ser tan curtet. També hi havia el meu nebot petit, el fill del meu germà, i la meva mare.

Ja fa uns dies vaig parlar del magnífic Viena de Terrassa. Si algun dia em perdo i no em trobeu per un Viena, busqueu-me a una Abacus... A un dels dos llocs puc ser.

Terrassa també té una Abacus preciosa, i és que l’edifici on es troba és l’antic Gran Casino (curiosament, a Reus, el Viena es troba a l’antic Casino... quines coses!). És gran, molt gran, molt ben posat, molt assortit. Allí he vist productes en una varietat molt més gran que les botigues que conec de Barcelona i Reus. Mireu què maco!! (Totes les fotos de l'Abacus les he tret de la xarxa, no són meves)





Doncs bé, quan vas a un paradís així i falten pocs dies pel teu sant i t’acompanya el marit, la mare i la germana, surts amb uns regalets...


Jo, contenta com una criatura!! Tres llibres i... veieu dues capses damunt? També, també... Dues joguines!! Hehehe

Els llibres, dos de Dickens: el que vaig ressenyar en el meu darrer post i un altre sobre la seva estada a Itàlia. A més, una obra de Wilkie Collins, gran amic de Dickens (el germà petit de Wilkie, Charles, es va casar amb una filla de Dickens) i que vaig descobrir editada per Debols!llo, cosa que em va animar molt a posar-lo a la llista de regals he, he


Però, com darrerament m’ha donat molt pels Tricotets i totes aquestes coses, i la meva amiga Vero s’està tornant una experta teixidora, em van fer molta gràcia aquests jocs (que són jocs, però són “de veritat”, és clar) que serveixen per teixir i que, quan tocar llana no sigui perillós, penso estrenar amb tota la il·lusió! ;-)

"Relatos londinenses", de Charles Dickens

Autor: Charles Dickens
Editorial, any: Gadir, 2012
Títol original, idioma: Els texts originals de Dickens són en anglès, però el llibre no és la traducció de cap obra anglesa.
Gènere: Articles, relats
Traductors: Celia Recarey Rendo, Carlos Valdés García i Pedro Tena (Paseos nocturnos).
Número de pàgines: 150
Llegit en: Castellà.




Segueixo comprovant -i prou greu que em sap!- que les editorials en castellà s’han pres molt més seriosament la importància del bicentenari del gran Charles Dickens i han tret noves traduccions, edicions commemoratives i, fins i tot, alguns reculls força interessants com aquest del que parlaré.

Relatos londinenses, no és cap obra que Dickens escrivís amb intenció de ser publicada com una unitat, sinó que és una selecció de textos de l’autor, escrits en moments molt diferents de la seva vida i que tenen en comú el fet d’estar localitzats a la ciutat de Londres, ciutat que coneixia moltíssim i que li va servir de font d’inspiració en tantíssimes ocasions.

Quan Dickens era a Londres la ciutat li cansava, la criticava per les seves grans desigualtats, per les seves injustícies, però quan se n’allunyava, l’enyorava i trobava a faltar els passeigs nocturns que hi feia, -principalment en una època en que patia molt d’insomni i sortia a caminar per cansar-se i poder dormir- i en els quals descobria personatges i racons que, després, descrivia a les seves obres.

Trobem aquí, en aquest "ordre-barrejat":

- El corazón de Londres (1841)
- Extraviado (1853)
- Scotland Yard (1836)
- Seven Dials (1837)
- Tascas (1835)
- La ciudad de los ausentes (1863)
- Las crónicas de los gigantes (1840)
- Paseos nocturnos (1860)

Reflexions d’una ciutat plena de contrastos (El corazón de Londres), sensacions d’un nen que passa tot un dia perdut per Londres (Extraviado), articles que va publicar de jove amb el pseudònim de Boz (Tascas, Seven Dials i Scotland Yard –que, per cert, no parla de la policia metropolitana londinenca sinó del barri), reflexions ambientades als cementiris (La ciudad de los ausentes), un relat que havia de ser el començament d’una sèrie sobre llegendes de la Ciutat i que després no va tenir continuïtat (Las crónicas de los gigantes) i las descripcions de zones, personatges i històries viscudes passejant per la ciutat durant tota la nit (Paseos nocturnos).

¡Corazón de Londres, hay una moraleja en cada uno de tus latidos! Mientras observo tu indomable laborar, en el que ni la muerte ni el alboroto de la vida ni la aflicción ni el regocijo de afuera influirán un ápice, me parece oír una voz dentro de ti que se hunde en mi corazón, invitándome, mientras me abro paso a codazos entre el gentío, a tener cierta consideración con el infeliz más desdichado que pasa y, siendo un hombre, a no apartarme con desprecio y orgullo de nadie que tenga sombra humana." (El corazón de Londres)

En fi, un recull força interessant per a Dickens-maníacs que és llegeix ràpid i, malgrat estar ple de descripcions, no es fa gens pesat. Me'l van regalar pel meu sant, el passat 15 d'agost. Demà, més sobre aquest mateix tema :-)

Cantant sota la pluja

La vida és plena de casualitats. Fa pocs dies, al Blog de l’Elur, vaig deixar un comentari en que recordava Gene Kelly i la seva genial pel·lícula “Cantant sota la pluja”.



En aquell moment em va venir com un flaix la idea de fer un post dedicat a aquest film, però no sabia si fer una coseta ràpida al Petit Blog, un YouTube amb el vídeo de la més famosa de les seves cançons i ja està, o fer una cosa una mica més curradeta aquí, al Blog normal. Així que vaig començar a buscar coses i vaig trobar un munt de dades i, quan ja estava decidida a fer el post, vaig recordar que encara no havia fet el relat pel Joc de la Zel i vaig canviar d’idea (el meu cap sempre va així).

Avui, quan han acabat les notícies de TV3, hem posat la 1 de TVE per veure la informació esportiva (ho reconec, els dies de partits importants m’agrada saber què diuen) i, en acabar el Telediario han donat la notícia que avui, justament avui, fa cent anys del naixement del gran Gene Kelly. (Va néixer l'any del centenari de Dickens i el mateix any que en Calders i en Tísner)

O sigui que, sense saber-ho, vaig estar a punt de fer-li un post homenatge que hauria estat posat just el dia del seu centenari. Bé, això havia de ser un senyal que em deia que no podia oblidar la meva idea de dedicar un escrit a una de les pel·lícules de la història del cinema que més m’agraden així que, amb tots vostès, tres vídeos dels tres millors números de Singin’ in the rain!!

Aquesta pel·lícula és de l'any 1952. Llavors no hi havia tots els mitjans tècnics dels que disposem actualment, és clar. Però tenien els seus "trucs". Perquè les càmeres poguessin agafar ben bé la gran quantitat de pluja que queia, la van fer més visible barrejant-hi una mica de llet!!
Aquell dia Gene Kelly estava malalt, tenia febre i li van proposar de no rodar l'escena, però ell es va negar i... va quedar així de bé ;-)

Aquí qui es llueix moltíssim és en Donald O'Connor que, segons he llegit, va haver de fer repós durant uns dies després d'haver rodat aquesta escena. No m'estranya.
Per cert, tot i que a mi aquesta pel·lícula m’agrada moltíssim, s’ha de reconèixer que la cançó és un plagi descarat de “Be a clown” que podeu veure clicant aquí.

I aquí són els tres protagonistes de la pel·lícula els qui comparteixen número musical. Diuen que la pobre Debbie Reynolds va acabar amb els peus fets pols de la gran quantitat de vegades que van haver de repetir escenes. Gene Kelly era molt, molt estricte (amb els altres i amb ell mateix) i volia que quedés perfecte.

I, amb aquest post, segueixo -malgrat l'onada de calor que, aquí, resta immutable- el moviment Quick!! (Post número 15 del mes d'agost. N'he d'aconseguir 23)

La mutació.- Proposta de relat de la Zel

Com durant l’estiu no hi ha Relats Conjunts, la Zel ens va proposar una imatge per veure si ens inspiràvem i escrivíem alguna coseta. El més important és no deixar-se vèncer per la calor!!

Jo tenia pensat ja el meu relat quan en Mac va fer el seu... Resulta que la meva idea havia estat la mateixa que la seva (tot i que ell la va desenvolupar molt millor i jo, de moment, només ho tenia al cap com un micro-relat).

Finalment, m’hi he posat, a veure si sortia quelcom diferent, i ha sortit això:


- Doctor Zimmsweiger, l’individu de la cambra tretze està mutant.
- Ja li van donar la medicació?
- Sí, Doctor.
- A la nova dosi que vaig prescriure?
- Sí, Doctor.
- Just a l’hora que vaig dir?
- Sí, Doctor.
- D’acord. En què està mutant ara?
- Doncs la seva pell sembla seca com un desert, s’obre, es talla, però no sagna. Li cau a trossos, Doctor.


- Li cau a trossos?
- Sí, Doctor.
- Bé, al menys ja hem aconseguit que no li surti gespa... però potser ens hem passat una mica.
- Al menys, quan tenia gespa, somreia, Doctor; en canvi ara sembla que li fa molt de mal, pateix.
- Escolti, Usher, deixi de dir-me Doctor, en aquest to tan raro.
- Quin to, Doctor?
- Aquest que fa servir.
- D’acord, Doctor.
- Anem a veure aquest home, a veure si trobem el terme mig.
- Molt bé, Doctor.

Pintem Mandales?... Les guanyadores!!

Clicant al damunt el podreu veure més gran

Com demostra aquest fantàstic quadre d'Excel, gentilesa d'en Mac McAbeu, el gran enigmista catosfèric (i millor persona), han votat 17 blogaires i la classificació de les mandales ha estat aquesta:

1a.- 1 (24 punts)
2a.- 3 (17 punts)
3a.- 10 (16 punts)
4a.- 7 (10 punts)
5a.- 2 (8 punts)
6a.- 6 (7 punts)
7a.- 8 (6 punts)
8a.- 4 i 9 (5 punts)
10a.- 5 (3 punts)

Per tant, les dues mandales que "s'han de pintar" són la 1 i la 3, però com la 10 ha quedat gairebé empatada, amb la 3 ara canviaré les normes i diré que heu de pintar la 1 i, després, triar entre la 3 i la 10

Disposició addicional: Cadascú que pinti el que vulgui! ;-) Però animeu-vos a pintar-ne alguna, pot ser divertit veure com queden les mateixes mandales pintades per els diferents blogaires!! ;-))

Foto Google

Pintem Mandales?

La Sargantana m’ha donat una idea! Al seu blog ens va explicar que s’ha aficionat a pintar mandales. Jo no ho he fet mai, però sí que he sentit a dir que és molt relaxant, entretingut i que quan t’hi poses passes una bona estona.

Al meu darrer post, quan em lamentava de la calor, ella em va deixar un comentari que em va fer molta gràcia; deia això:


Així que he decidit fer una proposta... Una exposició de Mandales catosfèriques!!

He triat deu mandales diferents. Durant dos dies, podeu votar les que més us agradin. Pot votar tothom, encara que després no vulgui pintar. Les dues mandales més votades seran les guanyadores. Llavors, tots els que vulguem jugar, imprimim les dues mandales, les pintem (com més ens agradi, amb retolador, llapis, aquarel·la...) i en fem un post per mostrar com ha quedat. Què us sembla? Voleu jugar?

Com votar? Cada Mandala porta un número. Doncs a la que més us agradi li doneu 3 punts, la segona 2 punts i la tercera 1 punt.

La votació es tancarà dimarts a les 10 del vespre.

Número 1:


Número 2:


Número 3:


Número 4:


Número 5:


Número 6:


Número 7:


Número 8:


Número 9:


Número 10: