Catalunya estimada

L’onze de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya. No puc escriure de la meva terra d’altre forma que des de l’amor a cadascuna de les seves particularitats, tradicions, costums...

Si les volgués posar totes no ho aconseguiria... seria inacabable i segur que m'hauria deixat quelcom. He triat unes quantes idees i imatges a l'atzar en una visió personal de les moltíssimes coses que es podrien dir de la nació catalana.

Començaré per la nostra patrona, la Mare de Déu de Montserrat:

Rosa d'abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il.lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel.
Amb serra d'or els angelets serraren

eixos turons per fer-vos un palau:

Reina del Cel que els Serafins baixaren,

deu-nos abric dins el vostre mantell blau.

(Fragment d'El Virolai, escrit per Jacint Verdaguer)

La nostra llengua, l'idioma, la nostra identitat:

Fragment del primer text trobat en llengua catalana: Les Homilíes d'Organyà.

Segons els experts Les Homilies d'Organyà pertanyen al segle XI, i més concretament del 1080 al 1095.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 de octubre de 1908 – Girona, 13 de abril de 1983). Considerada per molts com l'escriptora més universal de la narrativa contemporànea catalana, la seva obra s'ha traduït a 27 idiomes.

Sant Jordi, patró de Catalunya

I una de les tradicions més maques del món... l'intercanvi de roses i llibres el dia de Sant Jordi entre els enamorats.

Antoni Gaudí, (Reus, 1852 - Barcelona, 1926), arquitecte, màxim representant del Modernisme català.

La Sagrada Família, a Barcelona, el somni de Gaudí...

Pa amb tomàquet!! Mmmmmm què bó!!

I una cerveseta Estrella (Damm, casa catalana)

Uns postres deliciosos: La crema catalana.


La nostra dansa: La Sardana.

"La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan"

(Joan Maragall)

Castellers, la unitat, la força, el treball conjunt... Espectaculars, emocionants...

El Barça... més que un club... un sentiment...

BONA DIADA A TOTHOM!!

VISCA CATALUNYA!!

Jessica B. Fletcher

No la convideu pas a cap esdeveniment familiar, eh? Sí, d’acord, que a mi també em cau molt bé... es simpàtica, intel·ligent i, fins i tot, m’agraden aquelles jaquetes de punt que porta... cuina bé, diuen que fa uns pastissos deliciosos...

Però segur, segur que si la convideu hi haurà un assassinat. No digueu que no us he avisat.



Crec que Cabot Cove (Maine, USA) és el lloc del món amb més morts violentes “per capita”.
Quan els guionistes es van adonar que ja no hi havia ningú més al petit poble de pescadors de Nova Anglaterra a qui liquidar-li una tieta, un germà, o un cosí segon, llavors la van traslladar a viure a Nova York...





Malgrat tot, “S’ha escrit un crim” (Murder, she wrote) és una de les meves sèries de televisió preferides... La capçalera, amb ella escrivint a màquina, em magnetitzava.


TV3 l’ha repetit un munt de vegades i altres canals també l’han passat. Alguns capítols els he vist tantes vegades que en veig un fotograma i ja em sé la meitat dels diàlegs... però no resisteixo a seguir-la veient... Em cau bé la Jessica B. Fletcher.

Això sí, sempre he estat convençuda de que gran part de l’èxit de la sèrie es deu a la seva protagonista, l'actriu Angela Lansbury.

The man who knew too much

Jo sempre dic que no sóc gens aficionada al cine... i crec que és cert. Ara bé, les pelis de Hitchcock son una altre cosa...



Ell era un geni!! N’hi ha moltes que m’agraden moltíssim i potser només un parell que no m’acaben de fer el pes... però, de totes elles, la meva preferida és The man who knew too much (L’home que sabia massa). La tinc en vídeo i no seria capaç de dir quantes vegades l’he vist.



L'explico una miqueta:

Un matrimoni americà (James Stewart i Doris Day) de vacances al Marroc presència l’assassinat d’un francès (que resultarà ser un espia que està investigant un atemptat que ha de tenir lloc a Londres, però això no ho sabem de moment) i que mor en braços del protagonista que és metge, per cert.



Abans de morir diu unes paraules: “Ambrose Chapel”. Quan tornen a l’hotel s’adonen que els han segrestat el seu fill i, en una trucada telefònica, els segrestadors els informen que si el volen tornar a veure els han de dir què els ha dit el francès abans de morir, però en James Stewart no se'n refia i no els diu res.

Ells no saben què fer i van a Anglaterra on creuen que pot trobar-se el seu petit... allí expliquen que han segrestat al seu fill però no diuen res de l'amenaça ni de les paraules del francès... per una part confien en la policia, per altre part es posen a buscar pel seu compte i van lligant caps fins que s’adonen que es tracta d’un atemptat i que es produirà al Royal Albert Hall...







(Aquestes tres fotos les he retallat d'un YouTube de la peli)

M’encanta com va tot, em fascinen els personatges, m’entristeixo quan segresten el petit, li agafo una mania terrible al "matrimoni anglès" que ell es fa passar per pastor protestant, em poso nerviosa cada vegada amb l’escena del Royal Albert Hall (tot i que sé que l’assassí fallarà el tret perquè la Doris Day cridarà), se’m salten les llàgrimes quan la mare canta la cançó (qué será, será) a l’ambaixada, amb la veu cada vegada més alta i, al final, cridant com una desesperada davant la mirada perplexa de tots i el nen sent la seva veu des de l’habitació on el tenen retingut...


Té de tot, moments per patir, moments per emocionar-se, moments per riure amb escenes quasi còmiques en moments de màxima tensió... en fi, una obra mestre...
...........................

I ara, encara que no hi tingui res a veure, a petició de Praxis i de p-cfacsbc2v, la foto del granissat de cafè :-)

Trossets de Reus

M’agrada portar la meva petita càmera a la bossa... Canon Digital IXUS 70, 7.1 megapíxels (ho dic per si algú hi entén, que jo no) :-) i anar fent fotos de tot el que puc.

Igual li faig una foto al granissat de cafè que m’estic prenent, als núvols, a les sabates de la gent (això ho he d’explicar un altre dia) o a façanes boniques... I a Reus n’hi ha un munt de façanes molt maques!... Però jo només en posaré trossets :-) així serà més original.

TROSSETS DE REUS


Casa Anguera.- Pere Caselles i Tarrats (1905)


Casa Grau Plà.- Pere Caselles i Tarrats (1910)


Casa Gasull.- Lluís Domènech i Muntaner (1911-1912)


Casa Munné.- Pere Caselles i Tarrats (1904)


Centre de Lectura (Palau dels Tamarit)


Casa Navàs.- Lluís Domènech i Muntaner (1907)


Una altre de la Casa Navàs amb ocellet a la balconada.


Casa Piñol.- Pere Caselles i Tarrats (1910)


Casa Rull.- Lluís Domènech i Muntaner (1900)


Casa Tomas Jordi.- Pere Caselles i Tarrats (1909)


Casa no catalogada però que a mi m'agrada al Raval de Jesús.

Si cliqueu a sobre les fotos es faran més grans :-)

El Museu del Còmic.- Tintin

En realitat, no es diu “Museu del Còmic” però jo l’anomeno d’aquesta manera perquè, per alguna raó que no recordo, em vaig aprendre el nom així :-)

Parlo del Centre Belge de la Bande Dessinée (Centre Belga de la Tira Còmica), que es troba al centre de Brussel·les, a un edifici que, per si mateix, ja és digne de ser visitat, un autèntic temple de l’Art Nouveau dissenyat per Víctor Horta l’any 1906 i que acull la seu del Museu des de 1989.

L’any que ve celebrarà el seu vintè aniversari i, aprofitant que també farà quaranta anys de la primera escola d’aquest art gràfic, l’Institut de Saint Luc, la ciutat ja està preparant l’any del Còmic.

Jo no tenia ni la més remota idea de la seva existència fins que, fa quatre anys, preparant unes vacances a Bèlgica, vaig trobar una petita referència a Tintin i aquest Centre. Quan el meu marit va sentir que jo li deia “Crec que a Brussel·les hi ha un Museu de Tintin” em va demanar que busqués tot el que pogués (la que prepara l’esquema de vacances sempre sóc jo, m’ho passo genial!)

I hi vàrem anar! I està molt, molt bé!... Ens varem fer fotos amb Lucky Luke, els Barrufets, el coet de Tintin, varem veure manuscrits originals, material de dibuix, una mica d’història ...

La pàgina oficial del Museu no existeix en català així que poso els enllaços en francès i anglès. En castellà hi ha un petit enllaç per accedir al text dins de "altres llenguatges"

El pitjor de tot: els preus absolutament desorbitats de la botiga de records... ufff... impossible comprar res mínimament bonic i, per comprar un llapis, doncs ja el puc comprar a Norma Comics de Barcelona, on els meus nebots es compren uns contes raríssims japonesos que semblen fets per esquerrans, doncs s'han de començar per l’ultima fulla :-)

Des de ben jovenet, el meu marit va començar a llegir els llibres de Tintin i sempre m'ha explicat que gràcies al seu autor, Hergé, va aprendre moltíssimes coses, a més que li va fer néixer una gran afició a la Geografia i la Història..

Totes les fotos del Museu les he tret de Google. Els llibres i l'objecte de l'última foto (que és una maquineta de fer punta) són del meu marit :-)