El meu arbre

El passat 17 de juliol, en un post, vaig posar la foto d’un arbre que creix a la vorera del davant de casa.

Recordo que vaig comentar que, al llarg dels anys, n’hi havia fet moltes i que al principi, quan era molt petitó, feia llàstima quan es quedava sense fulles a l’hivern, amb les branques primetes, desprotegit... però que després renaixia amb força i que era molt maco de veure. Fins i tot, quan el desembre de 2001 va fer una nevada molt forta a Reus (cosa molt rara) li vaig fer fotos envoltat de neu.

Llavors, en P-cfacsbc2v em va preguntar si guardava totes les fotos... Doncs bé, des de llavors que les he buscat mil vegades i no sé on son. Les guardava en un àlbum d’aquells que regalen a algunes cases de revelat, i en tenia moltes! Doncs han desaparegut. No les trobo.

Així que vaig començar a fer-ne de nou... Aquest és el meu arbre des del juliol fins ahir:

8 de juliol, 10h. 26m.

17 de setembre, 15 h. 8m.

1 d'octubre, 13h.

18 d'octubre, 9h. 11m.

22 d'octubre, 13h. 24m.

31 d'octubre, 11h. 30m.

2 de novembre, 11h. 46m.

Els millors panellets del món

Encara no els he provat, així que no sé quin gust tenen, però el que sí sé és que, per mi, aquests són els millors panellets del món, perquè són un regal... i un regal d’uns nens genials!!

Avui a la meva Parròquia estàvem de festa. El nostre Mossèn celebrava el seu vint-i-cinquè aniversari d’ordenació i l’església era plena a vessar.

En acabar la Missa, li han llegit unes paraules, han parlat persones de diverses Parròquies on havia estat i de llocs que el coneixen i li han fet uns obsequis en record del dia.

A la dreta de tot hi havia una jove família. Uns pares amb tres fills. Nen i nena bessons, de nou anys, i la germana més petita, de set. Els tres germanets venen al meu grup de catequesi.

Mentre les diferents persones parlaven i emocionaven al nostre Mossèn, que anava donant les gràcies i rient davant tota la sorpresa que se li havia organitzat, s’ha apropat al banc on jo estava asseguda el jove pare dels tres nens i la meva sorpresa ha estat majúscula quan m’ha dit que els nens havien fet panellets i n’havien preparat tres per a mi i tres pel Mossèn i que volien saber quan els hi podrien donar...

Detalls com aquest em deixen amb cara de felicitat, mig emocionada i sense saber què dir...

He sortit disparada del banc (en Josep Lluís ja està acostumat a que faci coses així) i, sense fixar-me que passava per davant de tothom, he anat a l’altre banda de l’església on hi havia la coordinadora de tot i li he explicat.

Tal com esperava, li ha fet molta gràcia que, entre tant de parlament i tant obsequi "seriós" (un àlbum de fotos amb records de tots els llocs on ha estat, un quadre amb una imatge, etc.) hi hagués uns infants que pugessin a regalar tres panellets.

Han pujat les dues nenes, la M. i la N. perquè en J. ha tingut un moment de timidesa i no s’ha atrevit. El Mossèn ha estat tan encantat amb el seu regal que, a part de donar-los-hi el més gran somriure, les ha fet seure a dalt el Presbiteri, i allí han estat ben satisfetes, la N. (la petita) més feliç que un gínjol i la M. (la gran) amb aspecte de gran responsabilitat, fins que tot ha acabat. Com a fi de tota la celebració hem cantat el Virolai... i ha estat genial veure com tant la M. com la N. es sabien perfectament la lletra i el cantaven també!! :-))

En marxar, m’han donat un paquetet amb tres panellets per mi. Els que han regalat al Mossèn anaven embolicats amb paper fi de color blau i els meus de color rosa!!



Gràcies M. J. i N!! Gràcies per venir, gràcies per ser tan macos i carinyosos, gràcies perquè vosaltres i tots els nens i nenes feu que ser catequista sigui quelcom tan especial, gràcies perquè nosaltres també aprenem de vosaltres!

Per cert, el petit individual sobre el qual he posat els panellets per fer la foto és un regal de la meva amiga Vero ;-)

El meu calendari del Barça diu que ja som a Novembre!!

I com passa el temps!! Sembla que era ahir que celebràvem que l’agost quedava enrere i ja han passat dos mesos més!

Com que aquest calendari tan especial té passatemps, he pensat fer-los una mica més grans per si voleu jugar.

Seguim endinsant-nos en la preciosa tardor... Bon Novembre a tothom!!

Una Conselleria divertida...

Estava passejant pels blogs quan, a casa de la Maria , m'he trobat un vídeo que m'ha fet riure. En realitat es tracta d'un anunci, però la idea l'he trobat genial! :-)

Ella diu que si fos la titular d'una suposada Conselleria encarregada de promocionar activitats que fessin somriure a la gent, faria coses com aquesta que veurem. Jo la voto!! :-))

En aquests dies que els polítics ens fan posar de malhumor i ens desmoralitzen (podeu veure el magnífic post d'en XeXu en forma de relat) estaria bé que n'hi hagués alguns que, amb detalls com aquests, ens proporcionessin un petit kit-kat en el tràfec diari. Millor que se'ls gastin fer-nos somriure que no que se'ls posin a la butxaca.

Només dura un minut i mig, val la pena veure'l! ;-)

El poder de la ment

La Laia va agafar el seu telèfon mòbil, va buscar un número concret i va mirar fixament el nom que apareixia a la pantalleta. Es va concentrar en cada una de les lletres que el formaven i després en el nom sencer. La paraula s’anava tornant, a la seva vista, borrosa i clara de manera intermitent. Sense parpellejar gens, mantenia fixos els ulls en el nom d’ell.

En un moment determinat va fer una respiració profunda i va pensar: “Truca’m, si us plau...” “Si us plau...”

No havien passat ni trenta segons que el telèfon va sonar. Van parlar un parell de minutets i van quedar en veure’s més tard per fer un cafè.

Feia temps que havia descobert el poder de la seva ment, sabia que podia comunicar-se amb les demés persones de manera telepàtica. A més, havia practicat molt, ja fos amb fotografies, amb paraules o només amb imatges visualitzades mentalment.

Ara, el seu dubte era si tenia dret a utilitzar aquesta capacitat per aconseguir el seu amor. Sabia que ho podia fer, però...

Fils per brodar a punt de creu.

Hi ha dues grans marques de fils per brodar a punt de creu: DMC i Anchor (Coats). Les dues són de gran qualitat, els brodats es poden rentar perfectament amb aigua calenta fins a 90 graus i no passa res.



Quan comences a brodar per primera vegada, vas a una merceria i compres els fils que tenen allí. Si els teus primers fils són Anchor, quasi segur que sempre seguiràs amb aquesta marca, i si són DMC, doncs el mateix.

Els primers fils que jo vaig comprar van ser DMC i me’n vaig enamorar i jo, que sóc una persona fidel en tot, doncs també vaig decidir ser-ho a DMC ;-)

Parlo potser de fa 15 anys... Llavors, ma germana i jo varem tenir la brillant idea (o ximpleria, segons es miri) de que volíem tenir tots els fils de la carta de colors (més de 400). Així que ens varem fer una llista i anàvem tatxant (com qui col•lecciona cromos) Per un aniversari? un llibre i 5 fils... Pel sant? Un jersei i 5 fils més... i així, poc a poc, fins a tenir-los tots!!



Però amb el temps n’han anat sortint més... que sí brillants, que amb variació de colors en un mateix fil, que si de lli... En total en tinc més de 500!!





Els guardo en capses, molt ben posadets, però resulta que... ara en treus uns per fer un pitet, ara en treus uns altres per fer uns punts de llibre, ara uns per un quadret per regalar... coses que comences i no acabes i els fils van sortint del seu lloc, i van a parar a capses o bosses “supletòries” de tal manera que arriba un moment que quan en necessites un i el busques al seu lloc... ja no hi és... i ves a saber on ha anat a parar!!




Avui, finalment, he fet endreça... i ara que ja sé on els tinc tots... puc començar el meu nou projecte: Un pitet (del qual no donaré més dades, perquè així el podré ensenyar quan estigui acabat)


A que fan goig de veure tan ben posadets? :-) (Si cliqueu al damunt de la foto, la podreu veure més gran)

Un llibre que m'agrada és un "bon llibre".

Feia temps que em voltava pel cap la idea d’un post amb aquesta temàtica. Què és exactament “un bon llibre”? però, a força de donar-hi voltes, mai era capaç de trobar la forma exacta de plasmar el que volia dir.

Dimarts passat, a casa la Mireia, hi havia un post d’en Martí en el que, referint-se a un llibre en concret, deia "llibre que recordo com, sinó un bon llibre, sí un llibre entretingut i que valia la pena llegir". En aquell moment, en una mena de principi d’inspiració, vaig exposar en un comentari, més o menys com vaig poder, la meva “teoria” i la Mireia, enlloc de respondre al comentari, hi ha dedicat un post sencer! :-)

Així doncs, us demanaria si us plau que aneu al seu post, llegiu opinions i comentaris i a veure si, entre tots, en traiem l’aigua clara i sinó, al menys, ens haurem distret una estona ;-)

La meva idea, resumida, és que, per mi, si el llibre m’atrau, m’enganxa, m’emociona o em distreu, sigui d’un autor consagrat o novell, molt conegut o totalment desconegut, amb premis i reconeixements o sense, aquest serà un bon llibre. El bon llibre és el llibre que m’agrada.

La foto l’acabo de fer triant una sèrie de llibres ben diferents.

Dragon Ball Rap, de Porta

Fa una setmana no tenia ni la menor idea de l’existència d’aquest rap, però el meu nebot gran (14 anys fets el mes passat) me la va estar ensenyant dissabte passat i em va fer molta gràcia veure que ell és capaç d’entendre tota la lletra!!! La té gravada al mòbil. Fa servir el mòbil com a magatzem de cançons que li agraden que es baixa de l’ordinador (crec) cosa que deu ser facilíssima per ell, ja que el tio sap dissenyar una pàgina web!! Qualsevol dia li diré que me’n faci una jejeje

Arrel d’això em vaig assabentar que hi ha hagut tres parts en aquesta sèrie (si dic alguna burrada ja em corregireu, eh? que ell m’ho explicava molt bé, però va ser molta informació de cop per mi) i que les dues primeres: Bola de Drac i Bola de Drac Z eren boníssimes però la tercera era un desastre que es carregava les dues primeres i que això era una llàstima.


Ei, i a mi em va fer molta gràcia que el Rap parla del Núvol Kinton jeje que és l’única cosa que em sona de la sèrie (mireu la meva barra lateral jeje)... i, a sobre, el rapero, anomenat Porta, aquest trosset el diu en català i tot.

En fi, que m’ho vaig passar pipa... i després, per la tarda, varem anar a l’Abacus a comprar uns llibres que encara li feien falta per l’escola i, clar, va aprofitar per comprar-se un d’aquests comics manga que comencen per l’última pàgina... que, de fet, els deuria dissenyar algun esquerrà perquè aquesta seria la direcció lògica pel meu cervell (i el d’en P-cfacsbc2v)

Aquest post va a la categoria d’inqualificables, però ràpid!!

Cámara de Gas, de John Grisham... i altres reflexions.

Diumenge passat vaig acabar de llegir un llibre que recomanaria a tothom. Són set-centes pàgines que en cap moment es fan llargues ni pesades sinó que et van fent viure una història que podria ser real d’una manera molt intensa.

El llibre és, tot ell, un debat sobre la pena de mort en forma de novel•la. La història té dos protagonistes: un condemnat, acusat de la mort de dos nens en un atemptat fet quan pertanyia al Ku Klux Klan, i el seu jove advocat.

En cap moment l’autor tracta de suavitzar-nos els delictes comesos pel condemnat... i, tot i així, a tot el llibre hi ha la pregunta latent sobre si és lícit que, des del poder, es pugui decidir sobre la vida d’un ésser humà.

Personalment, sóc absolutament contrària a la pena capital, és quelcom que tinc claríssim: Radicalment contrària: La pena de mort, mai.

Potser alguns haureu vist la pel•lícula "The Chamber" (en castellà "Cámara sellada"). Jo l’havia vist, fa anys, per la tele. Tot i saber, doncs, el final; tot i admetre que és una bona adaptació, el llibre ofereix molts més detalls, moltes més sensacions...

Feia temps que la meva germana em deia que llegís quelcom de Grisham però jo no li feia massa cas. El dia que varem anar a Montserrat per complir la promesa del triplet, mentre esmorzàvem, el Jordi de la Banyera es va manifestar també gran seguidor d’aquest autor i, en sentir-los parlar a tots dos amb tal entusiasme, em vaig decidir a llegir-ne algun. Ja en porto uns quants i he de dir que agraeixo la recomanació ;-)

Parlant de pena de mort... fa uns dies va sortir l’esgarrifosa notícia d’un condemnat a mort per injecció letal. Ja sé que el delicte del que se’l acusava era repugnant i fastigós... però s’ha de posar l’Estat a la mateixa alçada que ell i assassinar-lo "legalment"? Per cert, després de buscar-li la vena i fer-li divuit punxades provocant-li un munt d’hematomes, van haver de suspendre l’execució perquè allò ja era tortura pura i dura. Veurem com acaba...

Nou experiment a la cuina (amb magnífic resultat)

Diumenge al vespre vaig explicar un experiment frustrat. El resultat no va ser dolent però tampoc bo, ni de lluny el que jo esperava.

Però un dels comentaristes em va donar una idea per fer una nova prova... En XeXu va escriure: “Assumptaaaaa! Deixa els experiments pels químics!! Aquestes coses només es poden fer amb cafè, que combina amb tot!”

Clar, quan un bioquímic et diu que deixis els experiments pels químics i et fa una proposta, que s’ha de fer? Doncs provar-ho...

Per si un cas, li vaig demanar si podia utilitzar Nescafé i si l’havia de fer amb llet o amb aigua i la seva resposta va ser “Nescafé sempre amb llet, home, que si no és infumable” afegint també “xocolata i cafè lliguen força. Bé que se li posa pols de cacau als capuccinos, no?” i jo, quan vaig llegir “Capuccino” ja vaig estar convençuda de que ho havia de provar.


Capuccino... la paraula clau!!

Capuccino Viena. 10-8-09. Foto d'arxiu (propi).

Procediment de l'experiment: El resultat va ser deliciós, boníssim, genial. Ho recomano a tothom :-)

Posem la llet calenta a la tassa.

Ingredients.

Detall de la cullereta.

Posem el Nescafé.

Posem el Cola-cao.

Resultat final.

Experiment a la cuina (amb no massa èxit)

Fa cosa unes setmanes, dinant al Viena, ens varem trobar una nena que jo havia tingut farà uns nou anys a Catequesi. Anava amb la seva mare i la germana gran. La nena en qüestió era molt simpàtica, molt intel•ligent, amb les idees molt clares... Ara ja té divuit anys i segueix sent igual.
La mare és una persona molt sociable que moltes vegades ens trobem pel carrer i sempre ens saludem.

Varem estar una estona xerrant i em va dir que anava a passar un any a Anglaterra i que també faria estudis de pintura (dibuixava molt bé!) i, clar, no vaig poder evitar preguntar-li si li agradava el te... La resposta de les tres va ser que sí, i que a casa seva en prenien molt.

Llavors, la mare, em va dir que a vegades feia una combinació que quedava boníssima. Es tractava de preparar un te normal, però enlloc del rajolinet de llet (el núvol), ella tirava una mica de xocolata líquida (aquesta xocolata que venen que s’escalfa i queda per prendre a la tassa, o potser també una mica de Cacaolat)

Em vaig quedar amb les ganes de provar-ho...

Al vespre, com no tenia cap mena de xocolata líquid a casa, però sí tenia Cola-Cao... vaig tenir la brillant idea de fer un te i afegir-hi Cola-cao...




No cal que ho proveu. Ja us dic jo que no resulta... No és que sigui dolent, però és molt millor el te normal, amb llet i sucre o bé una bona tassa de llet calenta amb unes bones cullerades de Cola-cao... L’experiment no em va convèncer... No hi vaig posar sucre i al te normal sempre n’hi poso... però a la llet amb Cola-cao no... N’hi havia d’haver posat?

De totes formes, un altre dia vull provar el que va dir ella :-)

Mundos paralelos (Relats Conjunts)

Quadre "Mundos Paralelos" de Daniel Estebe
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Quan en Marc va obrir la porta del seu pis, el que menys s’esperava és el que es va trobar.

Encara sense saber quina cara posar ni com reaccionar va entrar poc a poc, trepitjant l’aigua que hi havia per tot arreu, i mirant a dreta, a esquerra, amunt i avall.

No!! No podia ser!! Una altre fuita d’aigua no!! Als pocs segons, conscient de que allò li estava passant de veritat, va començar a deixar anar una sèrie de malediccions i paraulotes que no reproduiré.

Els destinataris d’aquells exabruptes eren els veïns del pis superior al seu. No era la primera vegada, però ells seguien negant-se a fer les reparacions necessàries i només anaven apedaçant les velles canonades... i no serà per falta de calers els ricatxons del barri!! Però és que li havien inundat el pis!! Dos dies que havia estat fora per l'avorrit i inútil congrés sobre fenòmens estranys i dos dies que, segur, havia estat caient aigua!!

L’aspecte del passadís era lamentable. El paper de les parets penjava mig desenganxat i regalims de pintura del sostre baixaven embrutant els vidres de les finestres. Fins i tot la figureta del prestatge semblava demanar ajut!

Anava a donar mitja volta i pujar a dir quatre coses ben dites als culpables d’aquella destrossa quan es va adonar que, sota el recargolat paper pintat, hi havia alguna cosa estranya. Va passar la ma i a l’instant ho va entendre. Allí mateix hi havia la porta a un mon paral•lel.

M'agrada quan llegim tots dos...

El punt de llibre és obra de la Carme Rosanas. El va publicar al seu blog :-)

Curtcircuit

Dijous 8 d’octubre. Son quarts de vuit del vespre, estic sola a casa i, què faig? Òbviament, connectar-me a Internet.

Entro a l’habitació on hi ha el PC, encenc el llum i... PUM!! peta una bombeta! però l’ordinador segueix engegat, sento de fons la rentadora com funciona i el suau sorollet de la nevera. Res greu –penso.

A les fosques, amb la sola llum que surt de la pantalla, em poso a respondre un mail... i escric i m’enrotllo com una persiana.

Quan son prop de tres quarts de nou, sento que la rentadora ja ha centrifugat, m’aixeco, vaig a la cuina per anar a la terrasseta on, a part de fotografiar núvols, hi tinc la rentadora i, quan premo l’interruptor del llum de la cuina, veig que no s’encén...
Ai mare, segur que quan ha petat el llum del despatxet ha saltat l’automàtic. Vaig al panell de l’automàtic mig a les fosques i, quasi per intuïció, trobo la palanqueta que ha baixat... la poso cap amunt i... PUUUUUUUM!! Tres vegades més fort que l’anterior.

Ostres!! A sobre, ara sí que s’ha apagat l’ordinador (aaaaagggh!! el meu mail quasi acabat!! Tot perdut!!) la nevera no funciona i la rentadora té el llumet apagat! (menys mal que ja havia acabat)

Sóc una covarda terrible amb l’electricitat, em fa pànic, terror... Oi que fa gràcia quan es fon una bombeta i quan la vols canviar et quedes amb el vidre a les mans i la rosca enganxada al portalàmpades? Doncs això a casa meva no és res estrany.

Què faig? Doncs agafar espelmes, respirar fons, mirar el rellotge (el meu marit està fent la seva classe de català a immigrants a Càritas, arribarà cap a dos quarts de deu)

Arriba Josep Lluís i el que fa és apagar l’interruptor de l’habitació on ha petat la bombeta, pujar totes les palanquetes del panell que havien saltat i... torna el llum!!

Jo enganxo un post-it de color rosa a la porta que diu “NO TOCAR L’INTERRUPTOR”.

Al dia següent, divendres, amb llum del dia, ell puja a l’escala, desenrosca el plafó, treu la bombeta i jo, que em temo el pitjor, li dic. Prova de donar a l’interruptor ara que no hi ha cap bombeta... Ho fa... i... PUUUUUUUM!!

Cagghhgrrrr!!! Això vol dir que s’ha cremat algun cable per dins i s’ha de canviar el portalàmpades però no em refio. Ja és vell hi van dues bombetes i d’aquí quatre dies petarà l’altre.

No trec el post-it que diu “NO TOCAR L’INTERRUPTOR”.

Divendres tarda, sortint de classe d’anglès vaig a una botigueta de làmpades del barri, els amos em coneixen i sempre em fan bon preu.
Trio el plafó més barato que tenen i pregunto quan me’l podran venir a instal•lar...
- Demà.
- Demà? Dissabte?
- Sí, demà –somriu l’empleat.
- Ostres, moltes gràcies!!

Penso, "val, no anem a Barcelona, que vinguin els del plafó canviïn tot, i així al vespre seré a les 10 en punt a la Gala dels "C@ts". (prometo que ho vaig pensar jajaja)

Dissabte al matí, puntualment a les 11.02, venen, treuen el plafó vell, posen el nou, dos bombetes de baix consum (dos de 20 watts fan una il•luminació que fa gust de veure!)

Per cert... Voleu veure com estava el plafó vell per dins? S’entén oi que els PUM fossin tan forts i fessin tanta por? En veure-ho vaig dir-me “ui, això ho he de fotografiar i fer-ne un post”.

Blog guanyador premi "C@ts" Categoria Miscel·lània

Fa una bona estona que intento escriure un post coherent per explicar el que he viscut aquest vespre i no me’n surto. Escric, ho trobo massa llarg, torno a començar, veig que m’embolico amb altres coses i res, crec que el millor que puc fer és això:

Aquest vespre he tingut una alegria molt, molt gran. Aquest blog ha estat premiat amb el Premi C@ts categoria Miscel·lània!!


Us ben asseguro que no m’ho esperava i que ha estat una sorpresa majúscula. El fet d’haver estat nominada ja era un premi en sí mateix. Aquest migdia, quan dinàvem, li explicava al meu marit que la Gala era avui, remarcant l’honor d’estar nominada amb l’exemple que ja vaig dir fa temps de les pelis dels “Oscars”.

A les 10.16 ha sortit el guanyador de la Categoria i... quan he vist que era el meu blog... ho he mirat en totes les direccions, amunt, avall del dret i del revés i, sí, sí... posava que era el meu!!...

Estic molt contenta, molt, moltíssim!!

I vull donar les gràcies a tota la gent que porta mesos “currant” en el Blog C@ts perquè funcioni: Posant les normes, recollint propostes, fent recomptes, etc. Gràcies per la bona organització i per la Gala d’aquesta nit, que ha estat molt divertida, dinàmica i emocionant!! I enhorabona pel vostre premi al C@ts comunitari!

Gràcies a tota la gent que heu proposat el meu blog, gràcies als que l’heu votat, gràcies als que no l’heu votat però passeu per aquí i l’ompliu amb els vostres comentaris. Gràcies als que llegiu però no comenteu. Gràcies a tots!! Gràcies de tot cor!! Gràcies!!


Per cert, que durant la Gala he dit que anava amb unes sabatilles del Barça i Elur m'ha dit que les volia veure jejeje
La foto és antiga (de l'1 de gener de 2008) el dia que em van arribar per correu regal d'un amic sevillista... i comprades a Sevilla! Actualment es veuen una mica més velletes, però són aquestes:

M'he posat un traductor al blog!!

Ja fa temps que el volia i ahir vespre vaig mirar de buscar-ne un a la llista de gadgets de Google, però tots els que trobava eren molt grans (amb espai per introduir un text i tal, no per traduir la pàgina que queda a la vista) i quan, per fi, vaig trobar el petitó aquest que molta gent té, doncs resulta que havien canviat el format i no m’agradava tant.



Què vaig fer? Doncs li vaig demanar el codi al Ferran i aquest matí, ja he trobat la seva resposta!! :-)


Ara, en Ferran i jo som germans de codi :-)

Com jo sóc una mena de criatura, el primer que he fet és provar com quedava el meu blog en altres idiomes!

En Xinés

En Àrab

En Grec

Trobo que queda bonic de totes formes!! :-)

Avui l'aire fa olor al poble de l'avi...

Avui l’aire fa olor al poble de l’avi. És estrany, doncs sóc a una ciutat i a més de dos-cents quilòmetres al sud, però és exactament la mateixa aroma...

He respirat fons i m’he omplert d’oxigen i de records...

No el vaig pas conèixer al meu avi Lluís, ja que va morir molt abans que el meu pare es casés, però sé que era el seu poble, que havia nascut allí, en aquella casa, igual que el seu pare i el seu avi, i així moltes generacions enrere.


Hi anàvem els estius i, quan arribàvem, la tieta Maria, que tenia les claus, ens havia omplert la cuina: Sobre el marbre, paquets de pasta, llaunes de conserves, pots de llegums, oli, sal, sucre, mistos, espelmes i detergents ens donaven la benvinguda.

Arribar i trobar aquella parada -que ja esperàvem- era com viure un dia Reis al juliol o l’agost. I total era menjar!

La casa era molt vella, hi havia goteres i, quan plovia, ens quedàvem sense llum -d’això venia que la tieta posés espelmes entre les provisions-. Però quan ets petit no veus els inconvenients. Veus una casa molt gran, amb golfes i tot!!

He seguit respirant i, tancant els ulls, he vist la tieta Lourdes, sempre acollidora, amb una gran safata de pa amb tomàquet i embotits dels bons. Tomàquets de l’hort i pa de cal Tutó: Quedeu-vos a sopar!

M’han vingut a la memòria les campanes de l’església vella i la sirena de la fàbrica. Homes i dones, amb uniformes blau marí, en el canvi de torn.

I el tiet Ramon, el més vellet, que cada diumenge ens convidava a un gelat ametllat a la sortida de missa. I el tiet Manel, treballant a l’hort i omplint un gran cabàs de patates.

Els amics de cal Janet i cal Roc. Pintar la xarranca a terra, amagar-nos al voltant de la rectoria, explicar històries de por al vespre... Era igual no tenir tele!

Han tornat els berenars a la Font: Llonguet amb formatge o pernil, o coca de forner amb sucre... I la por que em feia passar les passeres damunt la riera.

La llet de vaca, que no ens agradava. La calor al migdia i la manteta al vespre. Quina sort poder dormir ben tapadets a l’estiu!!

Obro els ulls... Fa tant que no hi vaig! Els cosins del pare, als que nosaltres dèiem tiets, ja no hi són. Els joves van marxar a treballar a altres llocs. Quasi em fa pena recordar-ho, pensar que aquella realitat ja no existeix.

Però, per què?... Si cada cosa té el seu moment, i jo ho he viscut, he d’estar contenta. Tinc uns bons records, moments feliços i són meus, els he viscut jo... Somrient, torno a respirar fons aquest aire d’avui amb olor al poble de l’avi i, amb una gran sensació de pau, em submergeixo de nou en bonics pensaments.

Trobada castellera a Reus!

Aquest dissabte, dia 3 d'octubre, a partir de dos quarts de sis de la tarda, a la Plaça Mercadal de Reus gran trobada castellera!!

Vídeo promocional

Ordre d'actuació de les Colles:

1r. Xiquets de Reus
2n. Colla Joves Xiquets de Valls
3r. Colla Vella dels Xiquets de Valls
4t. Minyons de Terrassa
5è. Castellers de Vilafranca

Situació de les Colles a la Plaça

Xiquets de Reus

Colla Joves Xiquets de Valls

Colla Vella dels Xiquets de Valls

Minyons de Terrassa

Castellers de Vilafranca

Tres de nou amb folre i agulla, descarregat.
Castellers de Vilafranca