Terrassa decideix

La meva germana m'acaba d'enviar un correu electrònic amb imatges d'avui a Terrasa. Les que surt gent les he distorsionat... N'hi ha més en que es veuen persones, però em costa això de retocar les imatges (no tinc cap programa bo, ho faig amb les eines normals de Windows) i no vull posar fotos de gent sense el seu permís, però el cert és que es veia molt bon ambient! :-)

El meu costat obscur... Jo també vaig tenir Feisbuc

Sí, ho confesso. Jo, també vaig ser feisbuquera... Aquesta és la meva història real.

Quan van començar a fer-se populars aquestes xarxes socials (recordo que també n’hi havia una que es deia hi5), però sobre tot amb el Feisbuc, sempre vaig dir que no em cridaven gens l’atenció. Rebia invitacions però sempre les rebutjava i, quan més en sabia, més poca gràcia em feia.

Per parlar amb els amics, quan no els tinc al davant, puc fer servir el telèfon o el correu electrònic i, la veritat, saber coses de gent que fa més de trenta anys anaven a classe amb mi però amb les quals no vaig mantenir el contacte en absolut, doncs tampoc em preocupava massa.

Però el món dóna moltes voltes i... em vaig veure embolicada en una xarxa feisbuquera, amb cavalls, gallines i, sobre tot, molts cultius...

Com va ser això?

La meva germana sí que és membre d’aquesta xarxa social perniciosa. Allí sap coses tan importants com que hi ha un grup als quals “Descubrir que el signo de Carrefour es una “C” les cambió la vida” o un de “los que cantan o silban en la ducha” o aquell que demanava adhesions per “prohibir que Ana Obregón salga de su casa”. A part d’això també es comunica amb els seus amics (reals) i, això sí, no s’oblida mai d’un aniversari...

Però va arribar un dia en que va començar a provar els jocs que el Feisbuc ofereix: cafeteries, granges...
Per poder tenir un bon local, has de tenir molts “veïns”... quants més veïns tens, més gran és la teva granja o cafeteria... Els veïns són aquells “amics” que t’accepten especialment pel joc en qüestió.

Al principi, amb els seus amics (de la vida real que també jugaven) ja en tenia prous però, clar, per poder prosperar, necessitava més veïns... Solució? Tot el grupet es va crear noves personalitats (nous usuaris de la xarxa, però ficticis, clar) i es van fer amics i veïns entre tots ells... No es tractava d’enganyar a ningú (o potser al Gran Hermano Feisbuc) perquè entre ells tots sabien qui era qui... però d’un grup d’unes set o vuit persones, jugaven, en realitat, uns quaranta o cinquanta usuaris.

Un dia, a Barcelona, veient-la tota atrafegada recollint collites, plantant noves llavors, munyint vaques, i posant unes tanques per separar l’escola i la biblioteca, de l’estable dels cavalls, se’m va ocórrer preguntar-li si tan divertit ho trobava per dedicar-li tant de temps.

La seva resposta va ser que ja m’ho demostraria. Es va posar una de les seves personalitats fictícies i va entrar a la corresponent granja-fantasma. Evidentment, estava buida, ja que tan sols existia per poder fer “bulto”... i li va comprar una gallineta i una vaqueta... i va fer un petit cultiu... i cada setmana em deia “vols veure com va la TEVA (o sigui... meva!!!) granja?”... i jo m’ho mirava... i em feia gràcia...

El següent pas va ser dir-me que la podia portar jo sola... des de casa... i em va donar la contrasenya d’aquella “personalitat”... i ho vaig provar...

Cada vegada que em connectava, veia tot el que hi havia al “mur” penjat... i m’assabentava de coses dels seus amics... però res, jo anava i em posava a recollir la llana dels xais i a mirar com anava la collita de taronges...

A vegades rebia invitacions a grups... o sabia quan era l’aniversari d’un o d’altre, o veia les fotos del darrer sopar que havien fet tal i qual... Però tot el que era pròpiament “feisbuc” em seguia fent el mateix “temor indefinit” de sempre.

La meva granja anava creixent i em vaig especialitzar en fer cultius de tal manera que formessin dibuixos geomètrics... i em quedaven xulíssims. Però quan preguntava als demés per què no feien ells també cultius bonics, amb combinacions de colors i tal, sempre em deien que anaven massa atrafegats en una "missió" determinada, mirant d'aconseguir tantes collites per arribar a no sé quants punts... O sigui que jugaven d’una forma molt més estressant que jo. Fins i tot una de les noies havia arribat a gastar diners de veritat (pagant amb targeta de crèdit) per poder obtenir més “diners del joc” i augmentar així la seva granja!!

Finalment, passats uns mesos, vaig dir que prou. Vaig vendre tot el que tenia, ho vaig deixar tot pelat i li vaig dir a la meva germana que li tornava aquella personalitat. I ja està.

He de dir la veritat i admeto que hi havia moments en que m’ho passava bé, força bé... Em feia molta gràcia veure el resultat dels meus cultius de colors combinats... M’agradava decorar els terrenys del voltant, posar tanques, arbres, bancs, tauletes... tenia fins i tot uns gronxadors pels nens... era com jugar “a les casetes”. Però cada vegada m’adonava més compte de que, al darrera de tot, hi havia l’interès per aconseguir que la gent gastés diners de veritat i que, al cap i a la fi, el Feisbuc en sí, ara que el coneixia una mica més, seguia sense agradar-me i que, fins i tot, li trobava un punt perillós.

I, després d’aquest rotllo, i ara que de tot això ja fa força temps... aquí hi ha una mostra dels meus cultius... i és que vaig retallar algunes imatges dels més bonics ;-)

YouTube ja està disponible en català!!

Per fi!! Feia temps que ho demanàvem!! Ho acabo de sentir per Catalunya Informació!!



Ho he comprovat i, com jo tinc el navegador configurat en català des de fa temps, m'ha fet moltíssima il·lusió veure com, efectivament, la pàgina s'obre en català!! :-))

Aquí es pot llegir la notícia pel diari AVUI i pel diari ARA.

Jo vull ser negra, Senyor, vull ser negra...

Jo vull ser negra, Senyor,
jo vull ser negra...
i posar-me una túnica llarga fins els peus
amb mànigues amples.
Vull anar amb molts més negres com jo
i entrar a l’església
i cantar-te.

Jo vull cantar-te, Senyor,
jo vull cantar-te
amb el cor, amb la veu, amb els braços,
i ballar el ritme de la pregària
i dedicar-te cançons
i parlar-te.

Jo vull parlar-te, Jesús meu,
a tu, que ets la Paraula,
la Paraula de Déu entre els homes,
parlar-te a tu que m’escoltes
i mai no em deixes,
sempre m’esperes,
sempre ets fidel.

Dir-te pregàries tristes quan ploro
i m’equivoco i m’enfonso...
i em dones la mà
i em transmets força.
Cantar pregàries felices
farcides d’alegria i somriures
i riure i ballar i donar-te les gràcies
pel teu amor incondicional.

On trobaré el camí, Senyor,
Si no és amb tu?

Jo vull ser negra, Senyor,
Jo vull ser negra...
i cantar bé, cantar amb l’ànima
i expressar amb música
el que altrament no sé dir
però tu saps.
Tu ja jo saps, Senyor.

Ivan Tibau serà el nou secretari d'Esports de la Generalitat.

Aquest matí, en posar la ràdio, he escoltat una notícia que m’ha agradat...

Ivan Tibau serà el nou secretari d'Esports de la Generalitat

Així doncs, faig aquest post per celebrar que algú que, pel que he anat coneixent d’ell a través de les seves decissions i actuacions sempre m’ha caigut genial, tindrà ara l’oportunitat de treballar més a fons en un àmbit que coneix molt bé.



Copio de la Viquipèdia

Ivan Tibau i Ragolta (Lloret de Mar, 27 de gener de 1973) va ser un jugador d'hoquei patins català, que actualment és entrenador d'un equip base del CH Lloret.

Ha estat internacional per la selecció catalana en diverses ocasions. Ha estat capità de Catalunya des del Campionat del Món "B" de Macau 2004 fins la seva retirada de la selecció catalana el 29 de desembre de 2007 coincidint amb el partit que enfrontà Catalunya a l'equip mundial del Reno World All Stars. Pocs dies abans, el 24 de desembre, Tibau va rebre un acte d'homenatge a la seu de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.

El 19 de setembre de 2003 anuncià en declaracions a Catalunya Ràdio que no tornaria a jugar amb la selecció espanyola, tot i que la catalana no pogués competir oficialment. La decisió, també considerada pel porter català Jaume Llaverola, fou presa a conseqüència de la seva exclusió de la convocatòria del Campionat del Món "A" de Portugal argumentada, segons els jugadors, per haver demostrat sempre preferència a jugar per la selecció catalana que l'espanyola. Les declaracions li va costar l'expulsió del combinat espanyol, on Tibau havia jugat gairebé sempre durant els darrers anys.


Al finalitzar la temporada 2007-2008, Tibau anuncià la seva retirada com a jugador i acceptà la proposta de dirigir el CH Lloret que li va fer Albert Pons, entrenador del primer equip d'aquell moment. Tibau, a més a més, ha estat treballador de Caixa de Girona a Blanes i regidor d'Esports de l'Ajuntament de Lloret de Mar per CiU.

Micro-relat basat en una imatge...

Si hagués perdut quinze segons llegint el que deia l’avís abans d’obrir la porta i ficar-se dins, no hagués fet el ridícul donant cops, cridant i demanant auxili durant uns minuts que se li van fer eterns...



Editat el dia 14 a les 23:44.- En JESÚS PÁRRAGA també n'ha fet un! ;-)

Quan va ser rescatat pels bombers i li assenyalaren l'avís de la porta, l'home de l'ascensor, indignat, va dir: "On ne peut pas lire un message écrit dans ces langues étrangères!!!"

Víctor Pàmies: La nostra llengua, la nostra cultura.

Em fa il•lusió fer un petit post de suport a l’iniciativa d’un dels blogaires catosfèrics més treballadors, en Víctor Pàmies.

Molts ja el coneixeu de fa temps pels seus blogs de paremiologia (refranys, dites, frases fetes, etc.) o pel seu darrer treball del Top Ten dels refranys catalans que ha tingut ampli ressò en diversos mitjans de comunicació.


Ara en Víctor té una nova proposta i ens demana la nostra col•laboració. Ell, que sempre ha fet -i segueix fent- una ferma aposta per Internet, s’ha decidit, per fi, a publicar en paper un dels treballs que va començar fa més anys. Ara bé, com es tractaria d’una autoedició, necessita recollir fons. Això ho fa mitjançant un sistema anomenat Verkami, absolutament segur, a través de Catalunya Caixa. Totes les aportacions, a partir de 5 Euros, tenen la seva compensació. Per exemple, 20 euros us dóna dret a rebre el llibre signat en mà :-)


Cliqueu aquí o aquí i ho trobareu tot molt ben explicat per ell mateix, amb vídeo inclòs. Us animeu a participar?

En Pep Guardiola parla en català a l’entrega de la Pilota d’Or.

Dilluns, quarts de vuit del vespre... som a casa mirant la cerimònia d’entrega de la Pilota d’Or. Quin dels tres jugadors del Barça seleccionats s’emportarà el premi final? Que siguin tres blaugranes els proposats ja ens fa molta il•lusió. En Josep Lluís i jo voldríem que fos per en Xavi, per tota la seva trajectòria però, sabem que és difícil.



De cop, anuncien que serà en Pep qui dirà el guanyador... i jo, en un dels meus atacs patriòtics i optimistes dic “A que ho diu en català?”... i... justa la fusta!! No hauria de ser notícia que un idioma fos utilitzat amb normalitat. Però desgraciadament la nostra llengua no té el reconeixement que es mereix i, per tant, detalls com el d’en Pep són passos que s’han de fer.

Titular del diari ARA (cliqueu al damunt i ho veureu més gran)

Pilota d’Or i Diamants per en Pep Guardiola, sí senyor!! Utilitzem el català amb normalitat!!




I el premi, ben merescut, per Messi..., el cert és que en Leo és el millor jugador del món :-) Enhorabona, Leo!! Enhorabona, Pep!!




A més, sis jugadors del Barça: Puyol, Gerard Piqué, Xavi, Iniesta, Messi i Villa, són dins el millor ONZE de la FIFA.

Curiositat: Tots els vots!!

Aquí hi ha un "cuentu"!

Una vegada, fa dotze anys i mig, el meu nebot gran, que actualment té quinze anys i llavors estava a punt de fer-ne tres, voltava pel menjador. No recordo què volia fer què li varem dir que segués a una butaqueta que hi havia. El nen tornà tot seriós dient “és que hi ha un cuentu”.

Efectivament, damunt el sillonet, hi havia un totxo de llibre, molt gruixut: La Regenta. Llibre que en Josep Lluís estava llegint per segona o tercera vegada i l’havia deixat allí.

Per un nen de gairebé tres anys, els llibres eren “cuentus” encara que, com aquell, tinguessin una barbaritat de pàgines i cap dibuixet.

La sortida ens va fer tanta gràcia que, des de llavors, moltes vegades entre “els grans” de la família ens referim a qualsevol llibre com a “cuentu”.

Els Reis han deixat, de moment, dos cuentus a casa meva: Jane Eyre, de Charlotte Brontë, per a mi i Sunset Park, de Paul Auster, per en Josep Lluís... però els Reis de Barcelona, arriben una mica més tard i encara no he acabat de decidir quin vull que em portin... a la llista tinc tres opcions principals:

- La trampa, de John Grisham
- El candor del Padre Brown, de G. K. Chesterton
- Temps difícils, de Charles Dickens.

Un altre que vaig veure i em va cridar l’atenció va ser un de relats de Roald Dahl, històries d’aquestes amb final sorprenent. En tinc un d’aquest tipus (Relatos escalofriantes) i em va agradar (una mica bèstia, però molt imaginatiu) aquest es deia quelcom semblant a “Relatos inesperados” però ves a saber si, essent d’editorials diferents, no em trobaria amb relats repetits... ho hauria de comprovar.

També em plantejo Sinhué l’Egipci, de Mika Waltari, però no ho acabo de tenir clar.

N’heu llegit algun dels cinc? En teniu referències?

De Mika Waltari acabo de llegir-ne un, “Juego Peligroso”, llibre curtet i entretingut, de “lladres i serenos”, que diria en McAbeu hehe... amb algun detall divertit, algun puntet enginyós, però sense massa pretensions, res de l’altre món. En canvi, he sentit a dir que Sinhué l’Egipci era molt bon llibre...



En fi, potser al final canvio totalment d’idea i no “demano” a la reina Mercè (ma germana) cap d’aquests cinc cuentus... És que vaig veure a l’Abacus un estoig de retoladors grisos (sí, tots grisos!) en diferent gama, amb punta tipus pinzell... una passada!... Ai, què triaré? ;-)